Més braços enlaire que mai!

Aquests dies, arran de les protestes contra l’amnistia, amb concentració de persones davant de la seu dels socialistes a Madrid, però també a altres punts d’Espanya, Barcelona inclosa, he pensat que em molestaria que al meu bàndol hi haguessin els nostàlgics del franquisme amb tots els símbols acreditatius. De fet, parlem de nostàlgics, però la majoria d’ells no varen viure el franquisme. Ni el varen patir ni se’n varen beneficiar, perquè simplement no havien nascut, i no crec que tots ells siguin fills de famílies franquistes.

He dit que em molestaria a no ser que jo també combregués amb aquesta ideologia, que no és el cas. Això em fa pensar que a la majoria de votants i simpatitzants del PP ja els està bé, però segurament que no a tothom, i com a mínim n’hi ha alguns que l’etiqueta que els hi col·loquem, simplement els molesta per les conseqüències que hi pugui haver, electoralment, en un futur, més que no pas per defensar un model de societat autoritària i irrespectuosa amb el dret d’expressió.

Les imatges, que he contemplat en comptagotes, són prou explícites i, si bé entenc l’enuig d’una part de la població espanyola, votants de la dreta i també socialistes, deixen en evidència una manera d’entendre la política, la democràcia i la convivència, que preocupa. Sobretot perquè ens genera molts dubtes de cara el futur.

La dreta del PP no ha paït que havent guanyat les eleccions no pugui governar. No entén, o ho fa veure, que només és capaç de sumar l’extrema dreta, i que això vol dir alguna cosa. Ja sé que l’aritmètica dels resultats és la que és i que en aquests moments la dreta no pot prescindir de l’extrema dreta, però potser no és una casualitat, sinó que el seu discurs, tan esbiaixat a l’extrem, només els podia conduir a on som ara.

El PP s’esforça a animar els seus a manifestar-se contra el pacte dels socialistes amb els independentistes simplement perquè voldrien investir el seu líder com a president del govern espanyol, i per això els cal soroll, però voldrien que la gent no s’esvalotés tant com fins ara, però tenen els seguidors que tenen, i també uns dirigents que han provocat la irritació, com és el cas de la presidenta de la Comunitat de Madrid. Normalment les coses no surten perquè sí. Sempre hi ha unes actuacions prèvies que condicionen l’actuació de les masses. La història en va plena.

Per cert, deixeu-me que apunti una curiositat: als jutges no els agrada l’amnistia tal com sembla que plantegen PSOE i Junts, ja que dona a entendre que no es pot confiar en la seva feina. A algú li ve de nou? ¿No creuen que és precisament la desconfiança total amb la manera de practicar la justícia a Espanya l’origen de tots els mals? Reconec que el lawfare és delicat i fins i tot perillós, però els fets potser donen la raó als que en desconfien. No ho veieu igual?

Si et queixes ets un provocador de conflictes

És bo que algú s'encarregui d'anar col·leccionant tots els greuges arran de l'1 d'octubre, perquè no se'ns passin per alt. Més que tot per allò de passar pàgina. Ho recordeu, oi? És el missatge del candidat Illa, quan volia convèncer que els independentistes havien de passar pàgina de tot plegat, i resulta que qui no passa pàgina són ells, els constitucionalistes.

Val la pena tenir memòria històrica perquè sinó passes per un exaltador, un provocador de divorcis i problemes. És evident que si calles i acceptes tot el que t'imposen, no hi ha conflicte visible, simplement perquè tu t'encarregues de silenciar-lo, tot patint-lo en la intimitat. En el moment que protestes per tota la pressió i repressió que reps, llavors ets tu el causant del conflicte. S'entén, oi?

Doncs, això que deia al començament: anem col·leccionant tot allò que està en curs en la línia de revenja i venjança per l'èxit del dia 1 d'octubre, amb un referèndum que es va aconseguir celebrar, en les condicions que tots sabem i amb els resultats que també són evidents. El problema ha vingut després.

Estem a l'aguait per veure què acaba passant amb el Tribunal de Comptes espanyol, però cal fixar-se molt bé en tots els moviments de la Fiscalia, aquella que controla i dirigeix el president Pedro Sánchez, segons ens va dir ell mateix un dia. Important seguir els seus moviments per després demanar-ne responsabilitats al president que es mostra tan amant del diàleg. No tinc cap problema en acceptar i afirmar que és molt millor tenir-lo a ell que no pas a un Casado qualsevol, però que ningú es faci il·lusions. És un president espanyol i té molt clar allò de la sagrada unitat. Que ningú ho oblidi!

Un racisme que ataca les bases de la nostra societat

La discriminació racial als EUA és una realitat molt trista que sovint amaguem, però que de tant en tant surt a la superfície. No és que no existeixi, sinó que necessitem oblidar-la i creure'ns que és cosa del passat, que ara tots som iguals. Aquest racisme està molt arrelat a l'espècie humana i no és només cosa dels EUA.

Ens hem acostumat a pensar que amb Martin Luther King es va destapar la capsa dels trons i es va córrer a posar-hi remei, però els que no ho vivim cada dia, perquè som lluny, de tant en tant rebem informacions que ens afecten i fins i tot ens sorprenen. Com pot ser que es pugui discriminar un home pel color de la seva pell?

La mort de George Floyd ha provocat una gran quantitat de protestes arreu del món. Sé que sempre hi ha qui s'aprofita de qualsevol excusa per sortir al carrer a fer destrosses, però la indignació pel darrer assassinat en mans de la policia és gran, i es vol posar de manifest. 

A casa nostra també hi ha racisme. No es considera de la mateixa manera un estranger que un autòcton, sobretot si és un estranger pobre, sense recursos, que ha de lluitar per subsistir. Fins i tot aquelles persones que venen a treballar de manera temporal, per necessitat també dels productors autòctons, es veuen discriminats i amb moltes dificultats per trobar lloc on viure. Obrim les portes als forasters que porten diner a la butxaca, però les tanquem a qui ve a treballar per poder viure la resta de l'any.

Les imatges dels EUA ens ha de servir també per adonar-nos que a casa nostra tampoc es tracta de la mateixa manera totes les persones i que hem de reflexionar com tenim controlat el virus del racisme que ens envaeix el nostre interior.

Agenda atapeïda de manifestacions reivindicatives

L'agenda d'aquest cap de setmana a Barcelona està atapeïda de manifestacions convocades per persones de signes polítics i socials ben diferents. Sembla que ens hem despertat del letàrgic hivern i necessitem moure'ns i fer soroll i crits per fer notar que som vius i reivindicatius.

Penso que es bo que tinguem uns mecanismes per esbravar-nos i treure fora totes aquelles energies tòxiques i reprimides que retenim. Tot i això hi ha moltes maneres de fer-ho i no totes són acceptables, si volem respectar l'entorn i els criteris antagònics.

La premsa s'ha fet ressò dels incidents del barri de Gràcia. Uns incidents que no tenen cap tipus de justificació. El vandalisme no ha d'anar de la mà de la reivindicació i les protestes. Respectar el mobiliari urbà i la propietat privada no va en contra d'exigir drets a l'autoritat pertinent. Hi ha qui no ho entén i el que és més trist, pretén governar i participar políticament a les institucions.

Ja som massa grans per creure en el conservadorisme del poder i el progressisme de la ciutat incendiària. Per un moment adonem-nos que si les persones que amb prou feines poden menjar i subsistir ho resolguessin a la manera de Gràcia, trobaríem fogueres a cada cantonada de moltes ciutats del país.

He llegit el recorregut de la manifestació dels legionaris i m'ha semblat interessant. No sé si hi participarà la cabra, però de ben segur que lluiria més que la passejada del dotze d'octubre. A mi no m'hi veuran, ni desfilant ni xafardejant, però és bo que surtin al carrer a manifestar allò en què creuen i criticant els que sempre els han criticat.

Més light em sembla la manifestació de diumenge contra les sentències del Tribunal Constitucional, probablement perquè es tracta una mica de la cançó de l'enfadós. Aplaudeixo la proposta reivindicativa dels okupants del banc expropiat de Gràcia, per aquest cap de setmana, pel gir positiu que ha agafat. Així sí que poden convèncer de la necessitat de disposar d'espais, i no pas cremant contenidors i trencant els vidres dels aparadors de les botigues.

En contra de la violència

No estic a favor de la violència i m'emprenya que hi hagi persones, i sobretot polítics en actiu, que defensin directament l'actitud dels violents, que destrueixen mobiliari urbà i converteixen els carrers i places en camps de batalla. No hi estic d'acord per més que em puguin agradar les idees que pretenen defensar.

No es pot pretendre aconseguir objectius, per importants i saludables que siguin, a base de cremar contenidors i sembrar el caos als carrers de Barcelona. I no es pot criticar la policia que s'enfronta als violents, perquè té l'obligació de preservar l'ordre a l'espai públic.

M'ha decebut molt l'actitud del diputat de la CUP. Ja sé que hi ha molts inconscients que els agrada que un representant del poble es posi al costat del moviment de protestes, però una cosa és manifestar-se i l'altra provocar destrosses de manera gratuïta. Un electe ha de ser civilitzat, i racional. Amb aquest comportament desacredita el moviment que lidera.

La crítica és bona si és constructiva. Les manifestacions són bones si es defensa en pau aquells drets que considerem que ens han retallat. La veu del poble s'ha de fer sentir de la millor manera possible, però mai caure en l'error de la violència irracional. El comportament d'aquests moviments, encara que sigui d'una minoria, malmeten tot el treball que puguin haver estat fent.

No em val l'excusa de si es tracta de brètols que s'han infiltrat dins el moviment, perquè ningú ha sortit a criticar-los i manifestar contundentment que no hi estaven a favor. Qui organitza una manifestació ha de ser conscient que se'ls pot escapar de les mans, però llavors han de saber reaccionar i tallar-ho radicalment. Això no està passant a Barcelona aquests dies, i és per això que no hi estic d'acord.