Avui fa cent sis anys

Avui és un dia propici per a la nostàlgia. Crec que tenim dret a experimentar aquest sentiment, que normalment qualifiquem de negatiu. Si no ens desespera ni angoixa, també és bo recordar vells temps, guardant els bons moments i reflexionar sobre les dificultats i punts negres per on tots hi hem passat.

El dia de Santa Llúcia naixia la mare, avui fa cent sis anys. Ha plogut molt des d'aquella data i evidentment jo no puc retrocedir tant, però sí recordar-la des de fa gairebé setanta anys. També ha plogut molt. 

Ahir vaig acabar de llegir Estimada Mirta, de Maria Escalas. Una novel·la colpidora sobre els crims dels militars argentins. Com podeu imaginar, se'm feia molt present l'època franquista. Salvant les distàncies, els principis eren els mateixos. Els damnificats, també.

A aquest cúmul de pensaments se m'hi ha afegit aquella desconfiança que em genera sovint la manera de treballar de molts professionals. Sempre ens fixem en els polítics i en som crítics, però no ens adonem que en el món privat hi ha moltes mancances, i una d'elles és la professionalitat, fer bé les coses. Quantes vegades no ens hem trobat amb un mal servei, desatesos i maltractats? La postvenda és de jutjat de guàrdia!

És fàcil caure en el parany de dir que abans tot anava millor. Hem evolucionat i hem millorat moltes coses, però no hem estat capaços, al meu entendre, d'aprofitar els avenços tecnològics i el coneixement, per facilitar les coses, fer-les més àgils, treure'n més rendiment i gaudir més de la vida en societat.

Vivim uns moments difícils per a molta gent, perquè hem arraconat moltes famílies que, tot i tenir feina, no poden arribar a finals de mes dignament. Els rics són cada vegada més rics, i la pobresa ha anat guanyant terreny. No només la pobresa econòmica, sinó també la cívica. L'incivisme és més agut, i fins i tot ens fa viure insegurs i desplaçar-nos pel carrer amb por. A ningú se li acut deixar la porta de casa oberta, com passava quan nosaltres érem joves. Tot ha canviat, però no sé si hem sigut prou hàbils de canviar per a bé. En molts aspectes potser hi hem perdut. 

Expresidents tòxics

Probablement, l'actual crisi política espanyola fa que expresidents del govern estiguin resultant tòxics per a la salut democràtica del nostre país. Les declaracions continuades de polítics que han fet història, com són Aznar i Felipe González, criticant tot el que fa el govern actual, creient-se que ells tenen la raó suprema i que qui pensa diferent s'equivoca i és un perill públic, estan fent molt mal a la nostra societat, i ajuden amb força el creixement del populisme de l'extrema dreta. 

    Només faltava que sortís Felipe González defensant la política de la primera ministra italiana. No trigarà gaire a beneir tot el que fa Milei a l'Argentina, i amb ell la presidenta de la Comunitat de Madrid. La impressió que tens és que l'odi els crema per dins, i no han estat capaços d'acceptar que el seu temps ha passat, però sobretot, que potser hi ha gent que pensa diferent i que té les seves raons. Aquesta crítica destructiva, aquest odi cap a tot allò que no poden controlar, els fa insuportables i corrosius.

    Tot això no és nou d'ara, però sí que considero que s'ha intensificat i agreujat. Com deia al començament, el fet que ens trobem en un moment de crisi política i social, força a tot arreu, les seves veus provoquen més dolor i rebuig. I poso els dos personatges al mateix sac, però hauria de matisar grans diferències. Aznar està resultant força coherent amb els seus principis, la qual cosa no el justifica, però sí que es fa entendre. Felipe González, per contra, ha canviat el seu discurs per convertir-se en un vividor que no dona exemple a ningú, i molt menys als que ideològicament se situen a l'esquerra. És un frau històric que haurem d'aguantar fins al darrer dia.

    És una llàstima que, veient com es va deteriorant tot, no siguin capaços de passar pàgina del seu malhumor i no es dediquin a trobar solucions que sumin en lloc de dividir. Els governants actuals no ho tenen fàcil. L'herència de la corrupció i el mal govern els porta pel camí de l'amargura, encara que ho vulguin fer bé. És per això que només falta que aquesta colla de nostàlgics venjatius, es dediquin tot el dia a vomitar l'odi i la ràbia del fracassat políticament. La nostra societat està malalta, i ells hi contribueixen en gran manera.

El tremolor de cames del PP

L'incident produït durant l'estada del president argentí en un acte organitzat per Vox no és una simple anècdota, i per això cal assumir responsabilitats quan no s'està a l'altura de les circumstàncies. Al meu entendre, tot això que ha passat afebleix el PP, a qui voldríem com a dreta conservadora i civilitzada, i no pas en mans de la ultradreta, que es fa un tip de riure i se les promet molt felices. De rebot, però, els grans damnificats som nosaltres, que no hi podem dir ni fer-hi res, mentre observem com es va deteriorant el panorama polític i social arreu del món.

    Fa temps que ens estem preparant per als resultats de les eleccions europees, on es preveu una pujada significativa de les forces d'extrema dreta. Dic que ens estem preparant, però segurament no és això, sinó que simplement ens ho veiem a sobre sense fer res per evitar-ho. Podem fer-hi alguna cosa?

    Llegint tot el que ens ve de l'Argentina, des de la campanya electoral que el va catapultar a la victòria, només podria dir-ne que pestes. No m'agrada com és, ni què diu ni fa, i crec que és una lacra per al seu país. El problema, però, és que no hi havia una alternativa clara que despertés prou confiança, i és aquí on comença el drama.

    Si el món occidental no és capaç de recuperar una dreta civilitzada, avui segrestada per la ultradreta, el futur d'Occident és molt negre i ens venen a la memòria passatges del segle passat que hauríem volgut oblidar i no repetir-los. 

    Davant de la sortida fora de to del president argentí, el senyor Feijóo ha demostrat la seva inseguretat i la por de caure encara més avall. El fet de no donar la cara ni posicionar-se civilitzadament, ha quedat en evidència davant de Vox, que ha jugat fort les seves cartes d'atac sistemàtic al sistema democràtic. Perquè la ultradreta no creu en la democràcia, sinó que se'n serveix per poder-la destruir. El PP no hauria de caure en la trampa. Ells haurien de treballar el seu corrent ideològic en el marc del sistema democràtic, ja que si es deteriora, ells tampoc no se n'aprofitaran.

    M'imagino que el president espanyol no s'hi troba a gust amb tot això, però al meu entendre qui hi està perdent és el PP i el senyor Feijóo. Les mitges tintes mai no han funcionat, i en aquests moments el PP es troba en terra de ningú, perdent els papers a mercè d'una extrema dreta envalentida. Malauradament, al final els que hi perdrem serem els de sempre. Aquesta és la trista realitat!

Exili i llibertat d’expressió

La decisió de la Junta Electoral Provincial de Barcelona de prohibir l’ús del mot exili referit al president Puigdemont i altres persones en situació semblant és una demostració més de la malaltia que pateix la democràcia al nostre país. Una mostra clara que la democràcia no està consolidada i de l’arbitrarietat de les institucions del món judicial i la seva deriva autoritària i repressiva.

    Davant de decisions con aquesta no ens queda cap més remei que proclamar amb la veu ben alta quina és la realitat que pateixen persones com el president Puigdemont, encara que hi estiguem lluny políticament. La llibertat d’expressar una situació política com l’exili no pot ser prohibida en un estat democràtic sa. Paral·lelament s’ha de dir que els partits polítics que denuncien i propicien aquestes prohibicions cauen en el mateix sac dels malalts de la democràcia i no es mereixen ocupar llocs de representació política a les nostres institucions.

    Les reaccions d’alguns partits polítics en campanya electoral haurien de fer-nos veure de quin mal pateixen i con podrien arribar a prostituir la nostra democràcia si sortissin escollits amb prou força com per condicionar el nostre futur. Salvant les distàncies, tenim exemples prou clars com Argentina, que cada dia apareixen, als diaris, notícies alarmants per als seus habitants. Un país que tot fa pensar que va sortir del foc per caure a les brases.

    Pensant en el nostre país, espero i desitjo que com a mínim aquells partits polítics que podem deixar arraconats, desapareguin definitivament de les nostres institucions i restin en l’oblit per a la nostra salut democràtica. Ja tenim prou feina amb aguantar el Poder Judicial i les Juntes electorals, que no em podem prescindir ni podem o trobem la manera de canviar, i que van més enllà del seu paper d'impartir justícia o regular els processos electorals.

Les pretensions de Milei

Ahir us parlava de l'habituació, arran d'un article publicat al diari ARA, i avui em pregunto si el recent elegit president argentí aconseguirà l'habituació de la seva gent a la nova política econòmica i social que pretén impulsar, amb un trencament absolut, rotund i immediat del que venia funcionant fins ara. Un funcionament molt problemàtic que, potser per això, va permetre que els antics dirigents fracassessin i sortís victoriós en les darreres eleccions.

    Sembla evident que Milei pretén aplicar el seu programa electoral, convençut que la gent l'ha fet guanyador per tot el que prometia, més que no pas moguts pel desencís amb els anteriors dirigents. I és per això que, malgrat no tenir majoria absoluta al Congrés vol aconseguir tirar-lo endavant, passi el que passi.

    Des de la distància i segons les informacions que ens arriben, i que cada vegada has de posar més en dubte per desconfiança amb els mitjans de comunicació, tot sembla indicar que la pretensió del nou president és reduir el poder de l'Estat, en benefici de les classes dominants i mes afavorides per la llei del lliure mercat. Allò que des de l'esquerra es defensa, per compensar els desequilibris que es produeixen, és un anomalia a combatre i anul·lar.

    Segurament que alguns dels objectius a assolir són positius. Si realment vol combatre la corrupció, o els favoritismes endèmics, estaria bé. El perill el trobem a l'hora de confiar sincerament en les seves paraules, i que no ens estigui enganyant. L'aparença és poc creïble, però també és cert que els dirigents argentins de la història recent tampoc mereixien gran confiança, i al final són els mateixos de sempre els que acaben pagant els plats trencats.

    Em preguntava al començament si els argentins s'habituarien a la nova situació, més que tot perquè, per definició d'aquest terme, s'explica com la tendència a reaccionar cada vegada menys davant de coses que no varien o ho fan a poc a poc. Uns canvis lents que no produeixen traumes immediats i aconsegueixen que a la llarga la gent ho acabi acceptant tot, encara que hi perdin drets i llibertats. Com que els canvis de Milei són tan grans i els pretén forçar de manera immediata, m'entra el dubte de si la societat argentina no es farà forta i combatrà amb totes les forces aquestes pretensions restrictives de drets. El temps ens ho dirà.

La vicepresidenta que no estima els catalans

Alguns diaris s'han fet ressò d'unes declaracions de qui serà la vicepresidenta d'Argentina, la senyora Victoria Villarruel afirmant que és molt millor Madrid que no pas Barcelona, perquè allà no hi ha catalans. De fet, estem molt acostumats que personatges d'arreu ens estimin d'aquesta manera, però això no només ve de la mà de persones foranes, sinó que tenim molts catalans que també ens dediquen floretes d'aquestes. En el món de la faràndula hem escoltat les paraules d'Albert Boadella, i també de José Corbacho.

No soc ningú per començar cap campanya en contra de ningú, perquè tothom és lliure de pensar i actuar com millor li plagui, i probablement és millor no fer cas de segons quins comentaris, que de fet ja es desmereixen per ells mateixos, i deixen al seu lloc els seus protagonistes. Sí, però, que m'estranya que els catalans siguem tan mesells, i que a sobre que ens insultin encara els hi riguem les gràcies.

A Corbacho, que li agrada molt Barcelona, però no els barcelonins, el pots entendre perquè sembla que no té l'èxit que havia tingut, i ha hagut d'anar a Madrid a guanyar-se la vida. És una cosa molt normal que si uns et paguen per la feina els hi estiguis agraït, i que els prefereixis als altres, a aquells que sembla que t'han deixat una mica de banda. Ja sabem que això de la fama és una mica efímera, i només uns pocs privilegiats són tan potents que la mantenen durant tota la seva vida.

Tornant amb la vicepresidenta d'Argentina, tampoc és cap insult veient quin és el seu tarannà, i les seves simpaties. Es manifesta com una entusiasta de Vox, i aquí sí que ja marca força diferències, tot i que el partit té votants i simpatitzants a casa nostra. No sé si també ens odien tant, o s'odien a ells mateixos, en tant que catalans, a no ser que no s'ho considerin, més enllà d'un accident en el moment de néixer o venir a guanyar-se les garrofes.

En el fons de tot, és una manca de respecte als altres, als que no pensen com tu, als que potser en un moment donat han estat crítics amb tu o amb tot allò en que tu creus. Si no som capaços de respectar la diversitat i saber-hi viure, és un problema nostre, i no dels altres, encara que al final hi sortim tots perdent.

Desitjo tota la sort del món als argentins que han decidit trencar amb el passat i optar per una nova força política, que fa una mica de basarda, però sembla ser que volen el bé de tothom. A mi no m'agradaria que els seus amics de Vox fossin els que marquessin la política del meu país, però ells ho ha patit fins ara, i potser no tenien cap altre remei que optar per un canvi total. Que tinguin molta sort!

L'extrema dreta treu el nas a l'Argentina

Les eleccions d'avui a l'Argentina segueixen una mica el patró del que s'ha anat veient a molts països, on l'extrema dreta guanya terreny, fins al punt de quedar en primer lloc, gràcies a la desconfiança general a la vella política, als de sempre, del color que siguin, però que no han resolt els principals problemes de la societat, i en moltes ocasions han donat mostres de corrupció.

No he seguit la prèvia de les eleccions, més enllà d'algunes imatges d'un candidat d'extrema dreta embogit i amb moltes ganes de guanyar. Un candidat a qui li fan costat els partits d'extrema dreta de la resta del món, units pel desig comú de fer fora els governants de sempre. I la gent se'ls creu.

La situació econòmica d'Argentina convida l'extrema dreta, pel descontentament general i els problemes que la majoria de la gent pateix. També la corrupció històrica dels antics governants és una falca perquè personatges com Javier Milei puguin arribar al govern de la nació. Uns polítics que no seran la solució per a les classes populars i les més deprimides, però que el seu desengany amb els actuals governants fa que busquin una alternativa, i aquesta ve de la mà de l'engany, el populisme i el llenguatge xavacà.

Segons he pogut llegir tot fa pensar que la victòria serà pel candidat de l'extrema dreta i que el final es decidirà en una segona volta, a mitjans de novembre, entre ell i el que quedi en segon lloc en les votacions d'avui. No sé si serà el mateix que a França, on gràcies a una segona volta es varen estalviar ser governats per l'extrema dreta. Un país més, doncs, que l'extrema dreta arriba molt lluny i no acaba governant pels pèls. 

A Espanya, això encara no ha passat, però a nivell autonòmic ja tenim moltes comunitats governades amb el suport de Vox i, per tant, amb la pressió que exerceixen sobre un Partit Popular feble, amb les mans lligades i acceptant tot allò que probablement no gosarien fer sols, però que poden penjar-li la llufa al seu soci de govern. Només l'experiència d'aquestes comunitats ens pot alliberar de l'entrada de l'extrema dreta al govern de l'Estat. Tot això si tira endavant el pacte d'investidura a favor de Pedro Sánchez, ja que amb unes noves eleccions, el canvi de paradigma podria ser una realitat.