A casa som de Pepephone, però...

Des de fa una colla d'anys, a casa ens vàrem apuntar a Pepephone i n'estem molt contents. És una empresa que no et molesta gens amb propaganda i, a més, quan t'escriu és per regalar-te alguna cosa o altra, i ho aprofita per disculpar-se per l'estona que li has de dedicar. Avui mateix ens han informat que a partir d'ara ens augmentaven en 10 GB mensuals la nostra disponibilitat per moure'ns per Internet. Probablement no els representa cap cost, però fan contents els seus clients.

Però no tot són flors i violes, i sempre hi ha alguna cosa a millorar. Pepephone no és l'excepció i m'ha sabut greu constatar-ho. 

Fa un mes, analitzant l'app de Pepephone vaig veure que podies canviar l'idioma. Tens l'opció de passar a l'euskera, però no al català. Vaig fer la consulta, per saber si es tractava d'una versió antiga de la meva app, i no m'ho varen saber aclarir. Ha passat un mes i ho he tornat a mirar. Continua igual.

Avui he contactat amb l'empresa perquè em diguessin si tenien intenció d'incorporar el català a l'app. La resposta no ha estat positiva. No sé si l'interlocutor se m'ha tret de sobre, perquè això del català ni li importa ni l'interessa, o bé ha fet la consulta a algun superior i li ha dit que no. Que no tenien previst incorporar la nostra llengua.

Quan et mous en línia, amb empreses també, no saps mai si parles amb un treballador que sap fins on sap, o pots contactar amb algun responsable que pugui donar la cara per l'empresa. Aquest és el dubte que m'ha proporcionat el meu interlocutor, però atesa la resposta, sempre en castellà, haig d'entendre que Pepephone no té interès per la meva llengua, i em sap greu.

Mai les alegries són completes. Estàs content pel tracte que t'ofereix una empresa de serveis, però alhora menystenen la teva llengua, que tant estimes. Sempre els he parlat en català, perquè aquest és el meu costum. Suposo que m'han entès, però no estan per la feina.

Es fan estimar!

De fet, no hi confiava gens. Els polítics d'arreu acostumen a posar els interessos particulars per sobre de tot, i després volen que confiïs en ells. S'ajorna una vegada més l'oficialitat del català a la Unió Europea. Segur que hi trobarem prou motius perquè la cosa sigui així, però també és cert que el més greu de tot és el posicionament del PP espanyol i català.

Els socialistes espanyols ara van de bons, però tots sabem que els mou l'interès per continuar governant a Espanya. Si no depengués dels vots dels partits independentistes catalans, no hi tindrien cap mica d'interès, i probablement actuarien com ho ha fet el PP.

Burxar per impedir que el català sigui oficial al Parlament Europeu és una bona manera de demostrar l'amor que ens tenen. No ens ve de nou, perquè des del primer dia sabem com pensen i què esperen de nosaltres. Si els féssim nosa, ens deixarien marxar, però ens necessiten, al mateix temps, però, que ens maltracten i humilien. I ho fan des de Madrid, però amb la conxorxa dels populars catalans. 

Haig de fer un esforç per no posar-los tots al mateix sac. Estic segur que algun n'hi deu haver que actuaria diferent, no obstant això, es deuen al partit, i la direcció és taxativa. El PP català mai ens ha defensat davant de Madrid. Per què ho hauria de fer ara?

És molt trist tot plegat i segur que hi ha coses més importants, en aquests moments, que caldria resoldre. Tot i això, però, la seva actuació és mesquina i traïdora. El seu odi cap a nosaltres no ha deixat mai d'existir. L'excusa que és una actuació política, com ho és la dels socialistes, que necessiten els nostres vots, no justifica aquesta manera d'actuar. 

No es fan estimar. Ens fan menysprear-los, encara que nosaltres no actuaríem de la mateixa manera. Per més influència que pugui tenir el món de la política, hi ha uns valors que mantenim i respectem. No caurem tan avall com ells. 

Què hem de fer? Nosaltres tenim una feina important i és fer respectar la nostra llengua. No canviar d'idioma perquè és la manera de fer-nos respectar!

Una fixació malaltissa contra el català

Llegint la notícia de l'ARA Balears, sobre la llei de llibertat lingüística que Vox ha registrat al Parlament de les Illes perquè sigui debatuda i aprovada, he pensat que potser és una sort que aquest partit d'extrema dreta hagi assumit tant de poder a municipis i comunitats autònomes, perquè serà la manera de veure molt aviat quines són les seves intencions i el mal que pretenen fer a tot arreu. Sobretot al català o les seves variants de València i Balears.

Fins i tot penso que el PP, que són els seus socis i que han permès que Vox ocupi espais de poder, seràn els primers perjudicats. No els hi sortirà gratis. La reacció del PP de les Balears ha estat contundent, i espero que ho sàpiguen i puguin mantenir fins al final. No accepten el text, ni la manera de procedir.

El problema en política apareix quan les actuacions i decisions que es prenen són irreversibles. Acostuma a passar que segons quins governs paralitzen el treball en pro de la democràcia, però al cap d'uns anys es pot recuperar. És trist, perquè s'ha perdut el temps, però com a mínim es recupera, a base de molta paciència i esforç. Crec, doncs, que aquesta és la situació en què ens trobem, a comunitats autònomes governades pel PP i Vox, i el que es voldria que passés a nivell d'Estat. El PP ho intenta, però no ho tindrà fàcil.

És una llàstima que haguem de malgastar tants esforços quan ho podríem canalitzar cap a millores de la nostra societat. Estem donant voltes i voltes en temes que no hi hauríem de dedicar gaire estona. Si repassem què ens està passant a casa nostra ens sortiran uns temes que s'han eternitzat. Que fa anys i anys que en parlem i no hi ha manera de trobar solucions. El famós traspàs de Rodalies, el pacte fiscal, la renovació dels magistrats dels tribunals de justícia espanyola... N'hi ha més.

Aquest no avançar i viure encallats durant tant temps és el que afavoreix la desconfiança cap als governs i els seus dirigents, i que sorgeixin forces polítics que, sota l'engany i la seducció, s'apoderen de les institucions sense que tinguin cap possibilitat de resoldre-ho, ans el contrari.

L'extrema dreta apareix amb força on els governs constituïts han resultat paralitzants, sense saber resoldre els problemes reals de la població. I això ho sap tothom, no sorprenem a ningú quan ho diem. Llavors, per què no fem res per solucionar-ho? A veure si Vox s'estavella aviat i canviem la dinàmica. Caldrà, però, que les forces polítiques es posin les piles i també canviïn la manera de fer.

Policia amiga

No tothom té el mateix concepte de policia, sigui local, autonòmica o estatal, ni de quina ha de ser la seva manera d'actuar, ni fins i tot de la necessitat de comptar amb cossos policials a l'àmbit que sigui. És per això que quan es parla de la policia, normalment per actuacions que generen polèmica, les opinions són diverses i enfrontades.

Tot i que la policia és motiu de debat en moltes ocasions i llocs, considero que s'ha fet poc per intentar trobar una definició del seu paper i necessitat d'existir que tingui la més gran acceptació possible, sabent que sempre hi haurà discrepàncies i no s'arribarà a la unanimitat.

Em preocupa, sobretot, quan el concepte de policia repressora i sancionadora predomina a la idea d'una policia al servei de la gent. Una policia protectora davant de l'incivisme i la delinqüència. Pensar que una societat com la nostra, amb fortes desigualtats i diversitat manifesta tot pugui funcionar sense cap mica de control policial es fa difícil, però això no vol dir que haguem de tenir un cos de policia amb el garrot a punt per veure a qui clava la primera trompada.

Si els càrrecs públics tenen l'obligació de donar exemple en el seva manera de procedir, la policia ho ha de tenir molt clar. Pel que representen, per la confiança dipositada, i per la capacitat de manifestar-se amb contundència, és bo que tinguin en compte el principi que tothom és bo, sinó es demostra el contrari. I encara més, que tots som iguals davant la llei, i tenim els mateixos drets, siguem blancs o negres, tinguem unes creences o unes altres, parlem un idioma o un altre, o bé siguem més o menys rics.

Per tot això la idea de policia amiga sempre m'ha semblat que era la millor opció. Una policia amb qui pots confiar quan tens un problema. Que t'escoltarà i intentarà resoldre allò que t'amoïna, i que en donarà compte a les institucions corresponents quan sigui el cas de resoldre-ho des d'altres instàncies. 

I quan llegeixes fets com el que s'ha jutjat aquests dies, de maltracte a persones per qüestió del color de la pell, t'avergonyeix i t'indigna, i fa que generalitzis la idea que tot policia té actituds xenòfobes i racistes, quan això no és cert.

Cada cos policial té les seves competències, i pensant en la policia local, la més propera i que es gestiona des del govern que hem escollit els vilatans, entenc que caldria elaborar un pla local de seguretat que deixés clar el model de policia que volem per a la nostra vila. Crec que és una assignatura pendent, que el nou govern municipal hauria d'encarar en aquest mandat.

Continuar treballant en defensa del català

Estic convençut que aquesta batalla serà permanent. Per més esforços que hi dediquem, per més suport institucional que tinguem, que tot sigui dit de passada no podem engegar coets, mai aconseguirem descansar i poder dir que ho tenim guanyat.

Quan vaig néixer, en plena dictadura, el català estava prohibit, però vaig tenir la sort de moure'm en un entorn molt reivindicatiu i contestatari, que tenia molt clar que no podíem abaixar els braços. Tot i que els llibres de text eren en castellà, les classes les vaig rebre en català, i ningú ho qüestionava.

A fora el carrer havies de controlar-te, però ni la forta repressió del franquisme va aconseguir anul·lar una llengua que continua en perill. Han passat més de quaranta anys i encara llegim dia rere dia notícies sobre atacs a la nostra llengua. Sortosament tenim persones que vetllen per defensar els nostres drets lingüístics, però tot plegat comporta un desgast que podríem estalviar-nos i dedicar les nostres forces a altres assumptes prou importants i necessaris.

Avui m'he trobat novament en una situació que es repeteix massa sovint. Tot i que probablement cada vegada hi hagi més empreses que et deixen escollir l'idioma que vols utilitzar a les trucades, no sé com s'ho fan, però al final acabes parlant en castellà. Ja bé que selecciones l'opció del català, però al final et surt una persona parlant en castellà, i com a molt es disculpa dient que els operadors catalans estan tots ocupats, i que si vols mantenir-te ferm amb la teva llengua, ho intentis més tard.

La pregunta que et fas és si realment l'opció 'català' és operativa, si hi ha tanta demanda per parlar en català, o bé si hi ha menys operadors que hi parlen i per això et resulta tan difícil aconseguir-ne un.

Comencem un nou any i com és costum ens proposem molts objectius i desitgem moltes coses que fins ara no hem aconseguit. En relació a la nostra llengua m'agradaria no haver de lluitar tant ni haver-me de justificar perquè parlo català. Sí que voldria encomanar a tothom el meu costum de no canviar de llengua, encara que el meu interlocutor em respongui en castellà, sempre i quan estigui clar que m'entén. Hi ha vegades que no tens altre remei que fer el canvi, però seria convenient que no ho féssim tan alegrament com acostuma a passar. M'agradaria pensar que els meus nets ja no hauran de dedicar tants esforços i temps a defensar la seva llengua, però em temo que ja farà prou que el català el tinguin prou normalitzat, com perquè no estigui a punt de desaparèixer.

La importància de les activitats extraescolars

Fathia Benhammou Lachiri escriu a l'ARA un breu article sobre les activitats extraescolars que m'ha semblat interessant esmentar avui al meu blog. Estic molt d'acord en la seva idea que és en aquestes activitats on es troben les grans diferències socials que afecten la nostra societat. Hem aconseguit l'ensenyament universal i gratuït i, tot i que hi hauria molts detalls a comentar, d'alguna manera tothom té l'oportunitat de donar estudis als seus fills, si més no en l'etapa d'ensenyament obligatori. Una altra cosa molt diferent és el conjunt d'activitats extraescolars que no tothom hi té accés.

Precisament són aquestes activitats extraescolars les que d'alguna manera marquen les diferències. El coneixement d'idiomes o música, per posar dos exemples de matèries que s'imparteixen a les escoles normals, però que el seu nivell no té res a veure amb el que es pot assolir en la formació extraescolar.

La capacitat econòmica de les famílies és un obstacle perquè molts nens i nenes no puguin accedir a aquesta formació extra, i això els pot condicionar la resta de la vida. El nivell cultural de moltes famílies, molt lligat amb la seva capacitat econòmica, porta que no es cuidi aquesta formació extra, i provoca que els fills quedin marginats d'una majoria que pot incorporar nous coneixements i formació, que si més no ajudarà en la seva formació global.

És per això que tots els esforços que l'administració pública, penso especialment en l'administració local, pugui fer per animar i fer possible que tots els nens i nenes tinguin accés a les activitats extraescolars seran pocs. Moltes vegades he escrit que les biblioteques són una porta a la cultura que convé potenciar. El seu ús no comporta una despesa per a les famílies, i el que cal, només, és informar-les d'aquesta possibilitat i animar-les a portar-hi els seus fills.

A vegades hi ha coses que donem per suposades, que són prou importants i condicionen el futur dels nostres fills. Els pares tenim l'obligació d'obrir portes i posar totes les facilitats perquè els nostres fills tinguin la millor formació possible, i aquesta no passa només per la xarxa d'escoles i instituts, de formació reglada i obligatòria, sinó que té uns circuits paral·lels que hauríem de procurar que tothom, al marge dels recursos econòmics, culturals i socials, hi tingui accés.

En defensa del català

Amb el risc de passar per antipàtics hem de tenir clar que haurem de sortir sempre en defensa de la nostra llengua, que és minoritària, convivint amb el castellà amb la força que aquesta té. La defensa no s'ha de veure com un atac al castellà, sinó fer evident que si no protegim el català hi ha el perill que passi a ser residual i de parla familiar.

Avui hi ha hagut una discussió a les xarxes socials arran d'una intervenció, en castellà, de l'alcaldessa de Barcelona, on es justificava perquè així arribava a més enllà de Catalunya. La veritat és que no ho entès gaire, perquè si parlava d'un tema de Barcelona, l'abast havia de ser de ciutat i per tant no calia fer-ho en castellà, sinó en la llengua pròpia de la capital del país.

Tots coneixem el passat de l'alcaldessa i les seves aspiracions, i probablement no s'adona que el seu recorregut actual és aquest i no més enllà. Seria bo que entengués que com a alcaldessa de la ciutat, ha de donar exemple i saber que la repercussió de les seves actuacions és més important que la que pugui tenir un escrit meu, que sempre serà a títol individual i en representació de mi mateix.

Dels escrits, a part d'insults, que sempre són sobrés, n'hi ha que la defensen tot atacant els defensors de la nostra llengua, en un aspecte que no tenen ben entès, i és el que comentava al començament de l'escrit, sobre la necessitat de defensar l'ús de la llengua minoritària, però que és la nostra.

Ens morirem i aquest assumpte continuarà vigent, i és molt clar que tots hi tenim la nostra part de responsabilitat. Des de sempre he fet ús de la meva llengua fins i tot en ambients castellanoparlants, sempre que he constatat que se'm comprenia. El canvi d'idioma quan et responen en castellà, és un error, perquè d'aquesta manera poses la teva llengua en un segon terme, i això no l'afavoreix. No es tracta de ser antipàtics, sinó fidels a la llengua pròpia del nostre país.

L'embarbussament de l'alcaldessa de Vic

Aquests dies s'ha criticat la diputada Anna Erra, alcaldessa de Vic, per les seves paraules a l'entorn de l'ús de la llengua catalana com a llengua de diàleg entre totes les persones que l'entenem. Som molts que vàrem comprendre la intenció del discurs de la diputada, però hem de dir que no estava gaire ben expressat. Essent un discurs llegit, penso que es podia haver redactat millor i no portar a confusions, alguna d'elles totalment intencionades.

El que volia dir l'alcaldessa és el que faig per costum quan em dirigeixo a una altra persona. La llengua que empro és el català i només si m'adono que l'interlocutor sincerament no m'entén, canvio l'idioma. És molt fàcil i m'ha donat bons resultats. Estar parlant en català, i l'altra persona responent-me en castellà, i acabar els dos parlant en català. No és una imposició. Entenc perfectament que l'altra persona parli el castellà. No li recrimino, però em faig respectar que jo pugui expressar-me en català, que és la meva llengua materna, la pròpia de Catalunya.

Si analitzem les crítiques rebudes ens adonarem que moltes d'elles són xenòfobes, encara que sigui a ella a qui se l'acusi. S'ha volgut mal interpretar un discurs poc afortunat, no pel contingut, sinó per la manera d'expressar-ho. Les crítiques, però han desautoritzat els propis crítics, a qui se'ls acostuma a veure el llautó.

Si em permeteu, us proposo la meva manera de respondre al diàleg, sense obligar ningú a utilitzar la meva llengua, però si exigint que jo la pugui practicar. Si l'altre no m'entén, després ja no hi ha diàleg, i jo sempre busco poder dialogar.