La fama no t'ho permet tot!

No tinc el gust de conèixer el senyor Timothée Chalamet, actor de cinema que està a punt de rebre l'Òscar a millor actor protagonista. Reconec que en qüestió de cinema estic molt al marge i això tampoc no és bo. Després de les seves declaracions sobre el ballet i l'òpera haig de dir que no tinc gens d'interès de conèixer-lo. Potser va ser un mal moment, però en tot cas quan dius segons què quedes en evidència i a mi, persones amb aquesta manera de pensar tan irreflexiva no m'interessen.

L'esmentat actor va afirmar que no volia actuar en el món de l'òpera o el ballet, dues arts moribundes, segons ell, amb l'afegitó: "Ei!, mantingueu-ho viu, encara que a ningú li importi, ja". No cal dir que la reacció de les persones d'aquests sectors han reaccionat criticant l'actor i manifestant el seu desacord.

Haig de dir que no soc gaire aficionat a l'òpera i al ballet, però mai se m'acudiria criticar-les i afirmar que ja no tenen vida. Valoro molt totes les persones que treballen i creen dins del món de l'òpera i el ballet, amb aportacions fantàstiques, i penso que s'ha de ser molt vulgar o no rodar fi, per fer aquestes afirmacions, sobretot una persona que es deu al públic i el necessita per al seu èxit personal i professional.

M'imagino que si és un candidat a un Òscar serà perquè ha fet prou mèrits per merèixer-ho, i no em disgustarà gens que l'obtingui. Cadascú lluita per allò en què creu, però seria desitjable que no es caigués en l'error de pensar que només allò nostre té sentit i vida, i que la resta s'aguanta pels pèls.

Unes declaracions desafortunades que suposo voldrà rectificar, tret que sigui prou superb i pretensiós per anar pel món amb aquest discurs i menyspreu pels altres. 

El Castaween

Ara en diuen Castaween i ho trobem tan normal. Fa uns anys que la nostra tradicional castanyada va començar a rebre la pressió forana del Halloween. Cada vegada hi havia menys castanyeres i més carbasses amb espelmes. Era la moda importada que resultava més atractiva als més joves, aquells que no portaven a sobre la motxilla de la tradició. La televisió i les pel·lícules en tenien bona part de la culpa.

Sempre hi ha hagut, però, persones que s'han manifestat en contra d'aquesta invasió i reivindicat la nostra festa, amb un poder de convicció, potser sí, més aviat escàs. La força del Halloween era poderosa. Amb els anys sembla que algú ha trobat la manera de compartir la nostra tradició amb la festa americana i s'ha inventat aquest mix entre castanyada i Halloween, la Castaween.

Personalment, em decanto per la castanyada nostrada, perquè a part d'agradar-me les castanyes, els moniatos i els panellets, el món del Halloween se'm fa estrany, encara que ho respecti. Tothom té dret de gaudir de la festa que més li plagui, sempre que respecti els altres.

I aquí potser podríem aturar-nos i puntualitzar que la primera cosa que hem de tenir en compte és el comportament respectuós i cívic dels participants en la festa. Acostuma a passar que moguts per l'empenta i la disbauxa ens passem de la ratlla i no sabem comprendre que no tothom s'hi sent a gust. Aquestes festes que incorporen bromes cauen en el perill de sobrepassar els límits i provoquen conflictes on no n'hi hauria d'haver.

I els comerços s'hi han apuntat. Totalment lícit, encara que en algun cas es caigui en el ridícul. Les festes han de servir per unir-nos i no pas per enfrontar-nos. La convivència entre diferents maneres de pensar i d'actuar no ha de ser un inconvenient. Hem de créixer en la diversitat i recordar que contra gustos no hi ha res escrit.

Donar veu a la ignorància

Em sorprenen alguns comentaris estranyats davant de segons quines declaracions de personatges que, per la raó que sigui, però no necessàriament per la seva intel·ligència, empatia o sentit comú, s'han fet famosos i potser fins i tot guanyen molts diners. M'imagino que és qüestió de l'èxit, encara que sigui un èxit efímer, però que en un moment donat col·loca una persona al cim fins al punt de ser idolatrat.

Trobaríem un exemple clar en el món de l'esport, sobretot el futbol, i evidentment el masculí. Uns jugadors que encara no han sortit de l'ou i els plouen elogis exagerats de fanàtics i massa de gent il·lusionada per un joc que cada vegada és menys esport i més negoci. Com sempre, no és bo generalitzar i a tot arreu hi ha de tot. Però és cert que podríem fer una bona llista de futbolistes que han tingut, diguem-ne la sort, de triomfar amb la pilota, encara que humanament tinguin molt que desitjar.

I probablement la culpa és nostra. De les persones que segueixen el futbol i necessiten buscar uns ídols que els enlluernen i que adoren. No ha de ser fàcil evitar caure en el parany de sentir-te un Déu tot poderós, capaç de tot, si al teu voltant tot són elogis i catifes vermelles.

No voldria centrar-me només en el món del futbol, com si aquests fossin els dolents i la resta immaculats. Ho trobem en el món de la faràndula, en actors i actrius de cinema, en cantants. Trobar l'equilibri entre el saber fer bé les coses, aquelles que la vida t'ha brindat, i la humilitat de pensar que com a humans tenim els nostres defectes i mancances, i que entre tots ho podem fer bastant tot, sense necessitat de trepitjar ningú, no ha de ser fàcil.

La majoria d'humans, que no tenim un club de fans que ens venerin ni aplaudeixin tot allò que fem, ens pot costar entendre segons quines actituds. Potser els hauríem de compadir, perquè la vida no els ho ha posat senzill, i tenen el perill de caure estrepitosament a la primera ensopegada. I el que no podem fer és sorprendre'ns de segons quines declaracions, perquè haurà volgut dir que hem sobreestimat aquella persona, pel simple fet de ser un crac en el seu ofici o afició, sense valorar el seu fons, tot allò que ha conformat el pòsit que li permet bellugar-se en aquest món cada vegada més competitiu i individualista. Si pensem en la col·lectivitat, potser ens serà més fàcil tot plegat.

La vampira de Barcelona a Arenys de Mar

Dissabte passat vàrem tenir l'oportunitat de veure una gran pel·lícula del director arenyenc Lluís Danés. Ell hi era present i ens va parlar i documentar sobre els fets a partir dels quals es basa la pel·lícula. Tal com us havia parlat un parell de dies abans, feia molt temps que no trepitjava una sala de cinema i em va agradar haver-hi anat, primer de tot per la qualitat de la pel·lícula, però també pel que representa assistir a una sessió de cinema amb públic.

No sóc un entès en cinema i per tant el que pugui dir de la pel·lícula s'ha de prendre com a opinió personal d'un neòfit, però haig de dir que em va agradar i em va semblar una gran pel·lícula. Em sentia cofoi que una persona d'Arenys hagués dirigit una pel·lícula com aquesta, i vaig pensar que valia la pena que la gent l'anés a veure i s'adonés del nivell del director.

A part de la participació de grans actors i actrius del cinema i teatre català, el desenvolupament de la pel·lícula desperta molt d'interès, més enllà de l'opinió que en treus de la corrupció i de qui són els que sempre en surten perdent. La pel·lícula és un retrat d'una època concreta de Barcelona, que et fa reflexionar sobre les persones i els interessos ocults.

Destaco l'actuació de la Queralt, la filla de la Glòria, i que a la pel·lícula figura que és la filla de la vampira. És la seva primera intervenció en una pel·lícula, i no en una pel·lícula qualsevol. M'imagino que ho voldrà repetir, i espero que li donin més oportunitats.

Animo els que em llegeixen que si no l'han vist, aprofitin l'ocasió per anar-la a veure i gaudir d'una bona pel·lícula, que a part de passar-s'ho bé, indirectament donaran suport a actors i director de casa nostra que s'ho tenen ben merescut.

Tornant al cinema

Estava intentant fer memòria de quants anys fa que no vaig al cinema. No recordo quina va ser la darrera pel·lícula que vaig veure en un cinema, però segur que fa uns quants anys. Sempre faig la broma que va ser l'estrena de Benhur. Tampoc és que acostumi a veure pel·lícules per televisió, però en aquest cas hauria de parlar de mesos, a excepció de la sèrie "Gambito de dama", que he seguit per Netflix i que haig de dir que m'ha agradat.

Avui, doncs, després d'anys de no trepitjar un cinema assistiré a la presentació de la pel·lícula "La vampira de Barcelona" del director arenyenc Lluís Danés, i després al col·loqui que hi ha previst acabada la pel·lícula.

Probablement no és el millor dia per tornar a un cinema, tenint en compte la situació de l'epidèmia, però confio que hi haurà totes les mesures de seguretat i que no hauré de penedir-me d'haver-hi anat. És una bona ocasió, per felicitar el director en un dels molts èxits i veure l'actuació de Queralt, la filla de la Glòria.

Serà un cap de setmana cultural arenyenc, perquè demà tenim entrades per assistir al concert de Nexus Piano Duo, i gaudir de la magnífica interpretació a què ens tenen acostumats, i en aquesta ocasió celebrar els 250 anys del naixement de Beethoven. Ja us explicaré com haurà anat tot plegat.

L'experiència de la Queralt

L'arenyenc Lluís Danés ha aconseguit un nou èxit, ara amb la pel·lícula La Vampira de Barcelona, que ha rebut el Premi del Públic, al Festival de Sitges. Una vegada més la professionalitat i bon fer d'en Lluís ha aconseguit entusiasmar. Serà qüestió de veure la pel·lícula quan en tinguem l'oportunitat.

L'elaboració d'aquesta pel·lícula l'he anat seguit de prop, atès que una companya meva de la feina hi tenia la filla com a participant. Una nena de vuit anys, la Queralt, que ha viscut una experiència que no oblidarà mai, i que en Lluís li ha proporcionat tot el suport i empatia.

Em comentava la seva mare anècdotes de la seva filla que donaven a entendre la importància d'una experiència com aquesta, i que va tenir el colofó a Sitges en una fotografia sobre la catifa vermella. Per a la Queralt, la pel·lícula li ha donat l'oportunitat de conèixer i ampliar el nombre d'amigues, tal com ella parlava de les seves companyes de repartiment, relacionant-se amb persones que tenen una llarga experiència en el món del cinema i el teatre.

No sabem si el futur de la Queralt serà el cinema, però de ben segur que els mesos viscuts, en el rodatge de la pel·lícula i l'apoteosi de Sitges, no ho oblidarà, i segur que l'hi servirà per al seu futur. La seva mare, la Glòria, ens comentava com havia crescut la seva filla durant aquest temps, i n'estic segur que passi el que passi en el futur, l'experiència l'ajudarà en el creixement personal. Enhorabona Queralt!

Ha mort Bernardo Bertolucci

No sóc cinèfil, però temps passats, quan era jove, anava molt més al cinema que no pas ara. En aquells moments hi havia uns directors de cinema que teníem molt present i només veient qui era el director de la pel·lícula ja compraves l'entrada del cinema perquè sabies que en gaudiries. Bernardo Bertolucci era un d'ells.

"L'últim tango a París", va ser molt famosa i va provocar molts viatges a Perpinyà, però no va ser l'única. Recordo "L'últim emperador" i "Novecento", però n'hi va haver moltes més. D'alguna manera sempre he sentit una mica de nostàlgia de bons directors de cinema com Pasolini, Fellini, Kurosawa, Polanski, Bergman. D'Ingmar Bergman crec que vaig veure totes les pel·lícules que varen arribar al nostre país. N'era un gran admirador.

No hi entenc de cinema i segur que no sé valorar moltes de les tècniques, però sempre m'ha agradat el cinema que t'explica alguna cosa, ja sigui actual o passada, no tant del futur. M'agraden els diàlegs i els problemes quotidians. Com es resolen, o no!

Avui ens ha deixat Bernard Bertolucci, i ens deixa una bona col·lecció del seu art. 

La crisi del PP no té aturador

El PP ha estat el gran derrotat d'aquestes eleccions municipals i també autonòmiques. Ha perdut perquè moltes persones han deixat de confiar en ells, però també perquè ha estat un partit que ha actuat sol, barallat amb tothom i incapaç de fer aliances. C's són els únics que li han fet de crossa a Espanya, però a Catalunya, els seus mals resultats no l'han pogut ajudar.

Si no et fas amb ningú, només tens dues opcions: guanyar-ho tot o quedar-te al racó, tot sol. Si ets incapaç de fer amics no esperis que ningú sumi amb tu. El PSC ha salvat els mobles en alguns llocs gràcies a les dues opcions. Ha obtingut la majoria absoluta o bé té altres partits amb qui comparteixen alguns aspectes.

Fa dies que no sento l'Alícia i se'm fa estrany. Està molt acostumada a perdre i sempre tenia excuses per fer perdedors els altres i trobar alguna excusa per continuar satisfeta, o que ho semblés. Aquesta vegada, però li costa reaccionar. A Badalona i Castelldefels hi té excuses. Pot carregar-se els pactes de 'perdedors'. Potser s'adona que ja comencem a riure amb les seves ocurrències.

Recordo una pel·lícula que, de petits, vàrem veure diferents vegades, sempre en castellà "murieron con las botas puestas". La primera vegada la vaig veure a Cantonigròs, on el rector ens feia sessions de cinema els diumenges de l'estiu. Darrerament penso que el PP tindrà la mateixa mort.

No sé si Rajoy i companyia no s'adona que estan en regressió contínua i sense aturador, o bé ja ho dóna per perdut i només pensa en la jubilació. A Catalunya i als que estimem el nostre país i volem alguna cosa més que el que tenim, ens continua castigant i ho farà fins al darrer dia del seu mandat que, si no hi ha cap miracle, serà el mes de novembre d'enguany.

La meva felicitació i agraïment a en Ramon Pallàs

Si bé iniciar projectes no sempre és fàcil, i requereix esperit d'emprenedor, sacrifici i esforç, hi ha una cosa que el supera: mantenir-se al capdavant del projecte en el temps, afrontant totes les dificultats que es van presentant, sense cap més estímul que fer bé una feina i permetre que els altres en puguin gaudir.

Normalment es troben a faltar aquestes persones que, com a formiguetes, van treballant sense fer-se notar gaire, fent fàcil allò que no ho és. És en aquestes tasques i actitud quan un pot valorar l'esforç dels altres. No es fan la víctima encara que els posin pals a la roda. No pretenen ser estrelles ni merèixer grans reconeixements, sinó fer bé la feina i que sigui útil i plaent als altres.

En Ramon Pallàs ha estat escollit com l'arenyenc de l'any. Segur que la gesta d'aquest 2014 mereix ser reconeguda i valorada, però el més important d'en Ramon és la dedicació durant cinquanta anys a fer possible que Arenys tingui un cinema al centre de la població, i amb una programació excel·lent.

Entenc, doncs, que les persones que l'han triat, han tingut en compte la seva constància, el seu treball silenciós i gairebé inapreciable en el sorollós món que vivim, però que ha fet possible que molts arenyencs hagin après a estimar el cinema.

L'exemple d'en Ramon hauria de fer reflexionar a molts de nosaltres que a vegades busquem més el protagonisme que el sentit i valor de les coses. Molts polítics s'haurien d'emmirallar en ell per adonar-se que l'únic orgull que han de sentir és el de saber que l'esforç diari és útil als altres, que les renúncies que de ben segur han de practicar, són bones per a molts altres. Que un no és protagonista de res, sinó facilitador de les coses.

Des d'aquest meu blog em vull sumar a les felicitacions que els arenyencs han adreçat a en Ramon, agraint-li tot el que ha estat fent, i desitjar que per molts anys puguem tenir la sort de comptar amb ell per manifestar orgullosament a amics i coneguts que a Arenys tenim un cinema al bell mig de la vila, que ens brinda l'oportunitat de presenciar les millors pel·lícules.

El Casal inicia una nova temporada de cinema

Aquest cap de setmana el cinema del Casal inicia la temporada de tardor amb una pel·lícula analògica, però anuncia incorporarà el format digital d'acord amb la nova normativa de les sales d'exhibició cinematogràfica. Aquesta és una molt bona notícia per a tots els arenyencs, que aconseguim mantenir una alternativa al multicines, al costat de casa.

No puc parlar en primera persona perquè no sóc un consumidor de pel·lícules, però això no treu que no m'alegri de la notícia i convidi tots els cinèfils a gaudir d'aquesta oportunitat i donar suport a la iniciativa dels seus promotors a qui felicitem per la seva entrega i servei a la població.

Si analitzem totes aquelles activitats que es porten a terme gràcies al voluntariat, ens adonaríem que el cinema del Casal ocupa un lloc preferent de reconeixement i gratitud. Mai no podrem agrair suficientment la seva tasca i és bo pensar-hi perquè, sovint, quan les coses funcionen actuem com si tot funcionés sol, i no es adonem que al darrere hi ha esforç, constància i servei. Gràcies amic Pallàs per la teva dedicació durant tants anys.

Morir batallant per allò en què sempre han cregut

Recordo les sessions de cinema a les antigues escoles de Cantonigròs, al costat del cementiri, on anys més tard es muntava la tómbola parroquial. La primera pel·lícula que em ve a la memòria és "Murieron con la botas puestas". No sé si la programaven cada any, però agradava molt. En aquell mateix equipament, recordo haver-hi cantat amb la meva germana. Em sabia cançons d'en Serrat, com "a la neu".

Cantonigròs és molt conegut pel Festival Internacional de Música, però molts anys abans, Cantonigròs va ser conegut pel Concurs Parroquial de Poesia, celebrat del 1944 al 1968, en plena dictadura franquista, amb el suport del bisbe de Vic, i promotors com Josep Cruells, rector de Cantonigròs, i Joan Triadú, convertint-se en un element important de la resistència cultural catalana.

Tot això per dir el nom de la pel·lícula que he recordat tot pensant en el sector crític del PSC, arran del possible relleu de Joaquim Nadal, com a primer secretari del PSC gironí. A diferència de l'exconseller Ernest Maragall, que va abandonar el vaixell, Nadal, Geli, Tura... han resistit dins el partit i poden morir batallant fins al darrer moment, defensant el dret a decidir, la singularitat catalana, i un altre model d'organitzar la vida política i econòmica del país.

Mal gust a l'Acadèmia de Joel Joan

Arran dels comentaris sorgits per com es va presentar i dirigir l'acte dels premis Gaudí, voldria dir-hi la meva, perquè vaig ser espectador televisiu, durant una petita estona, fins que ja no vaig poder-ho aguantar més. Hi ha gent que es creu que amb comportaments barroers fa gràcia, i no sap fer res més. De fet és una manera d'ensenyar com ets, què ets capaç de fer i què no.

És tradicional que en aquests tipus d'actes, el fil conductor es basi en la broma fàcil amb un cert punt de crítica, normalment contra els polítics. D'entrada és l'ocasió que certs col·lectius i acadèmies tenen de parlar dels polítics, a la seva cara, sense que aquests puguin defensar-se o justificar la seva actuació. De la mateixa manera que existeix el Carnestoltes, podem acceptar que el lliurament dels premis Gaudí sigui una charlotada. 

Tot això és factible, però s'agraeix si es fa amb gràcia i bon gust. Explicar o representar un acudit groller, pot fer certa gràcia, però dedicar bona part de l'espectacle a grolleries, ja no sorprèn i més aviat cansa. L'avantatge de mirar-ho des de casa és la facilitat de canviar de canal, o tancar la televisió. Si ets present a l'acte, i sobretot si ets una de les autoritats convidades, resulta complicat sortir-ne abans d'hora.

L'estona que vaig poder aguantar el programa, em va semblar que era de molt mal gust. No em preocupava la crítica que es pogués fer al govern de torn, ni als seus polítics, sinó el mal gust emprat i la poca gràcia dels seus acudits. Pretenien, a més, cantar sense afinar, esclar que potser amb això volien que riguéssim.

Jo entenc que per a Joel Joan sigui feixuc fer tota la seva feina i a més dirigir l'Acadèmia, però podria perfectament cedir el lloc a alguna persona més preparada i que li donés un to diferent. Jo he rigut molt amb 'Plats bruts' i altres comèdies de l'actor i director, però la direcció de l'Acadèmia no li acaba de rotllar bé, i el presentador, que em sonava, però no sé qui és, podria dedicar-se a alguna altra cosa.

Per cert, quins mèrits es requereixen per presentar els nominats i descobrir qui és el guanyador o guanyadora? ho dic perquè portaven el text escrit i ni tan sols sabien llegir-lo. Ja no dic declamar-lo.

La crítica sempre és bona, i l'humor molt necessari, però el mal gust i la ignorància convé arraconar-los, si més no quan es pretén premiar el bon treball d'uns professionals, com dilluns eren les persones del món del cinema. Podem equivocar-nos i no estar fins, però mai hem de pretendre ofendre ni faltar el respecte els altres, amb l'objectiu que la gent es faci un tip de riure.

Ja no ens cal la independència

No sé per què els catalans fem tanta por als espanyols. Si fossin una mica intel·ligents, ja sabrien com tractar-nos, però després de tants anys encara no n'han après. Perquè avui ja no pensem en la independència. Mireu si ens estimen que l'Acadèmia espanyola de cinema ha escollit la pel·lícula Pa negre, com a representant als Oscars. És a dir, si Hollywood ho vol, una pel·lícula catalana podria optar a l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Les nominacions tindran lloc el 24 de gener.

Ja som feliços. Ens fa tanta il·lusió que ja no ens cal res més. No veieu com som fàcils d'acontentar? Si no els costaria gaire, enlloc d'anar-nos sulfurant amb sentències contràries a l'Estatut, a la llengua... Quan en Zapatero venia a Catalunya en campanya, ens prometia tot l'or del món, i nosaltres l'aplaudíem i n'estàvem orgullosos. Després no es complia cap promesa, però quan tornava i ens prometia més, també ens ho crèiem i quedàvem satisfets. 

Ara que les hem vistes de tots colors i que podríem començar a plantar cara, ens tornen a obsequiar amb paraules amables. En Rubalcaba ens té enveja perquè som bilingües. I l'Acadèmia de Cinema ens posa el caramel a la boca, amb Pa negre.

No he vist la pel·lícula, però sí que he llegit l'obra de l'Emili Teixidor, i no hi ha dubte que estic content que l'hagin escollit per optar al premi, per la gent que hi ha treballat, que no sempre se li presenta l'oportunitat de travessar fronteres. Tot i així, però, no ens confonguem. Cal continuar treballant per assolir el respecte que com a nació ens mereixem, i la millor manera d'aconseguir-ho és sent seriosos, treballant units i demostrant que sabem fer bé les coses. Amb manifestacions i atzagaiades no anirem enlloc. En tot cas, feta la feina, ens podrem acompanyar de mobilitzacions, però abans cal posar-hi el coll. Tots. Junts.

Doblar en català és una despesa inútil

El 46% dels catalans opta per pel·lícules doblades al castellà. Només un 18% les escull en català. Al mateix temps, el 64% del públic prefereix la versió doblada a l'original. Es tracta, doncs, de doblar en castellà i reduir despeses. Fer-ho en català és malgastar el diner públic. Aquesta conclusió és evident i de ben segur que trobaríem partits polítics catalans que la defensarien. 

Deixeu-me que sigui políticament incorrecte. Si ho hagués de decidir, subtitularia totes les pel·lícules, en català, respectant la versió original. D'aquesta manera assistint al cinema, aprendríem català, pels subtítols i les altres llengües de la versió original. No em decantaria pel que pensa la majoria, sinó que pensaria en la vessant pedagògica. Sembla una mica demagògic, oi? Ah! i perquè no sembli que arracono l'espanyol, les pel·lícules espanyoles no les subtitularia.

Amb tot això què vull dir? doncs que no sempre és la millor opció la que més vots té. A la majoria de països europeus, ni es plantegen la possibilitat de doblar les pel·lícules estrangeres. Ningú no els ho demanat, i han après l'anglès, només veient pel·lícules americanes. A Espanya hi ha molts exemples que ens diferencien de la resta de països civilitzats. Tot ens ve del lema famós durant el franquisme "Spain is different". 

Ja sé que imposar és dur, potser hauríem de trobar la manera de... fent pedagogia animar la gent a optar per les versions originals, subtitulades. Els grups assemblearis, m'imagino que ho han de practicar sovint. Perquè sinó es poden trobar que els socis votin sense saber què voten, desconeixent a fons el tema. Esclar que a vegades també se'n poden servir. Jo, amb el tema de les pel·lícules, tiro l'aigua al meu molí, però... em sembla que és bo.

Avatar i els seus efectes

A la feina riem quan els dic que l'última pel·lícula que vaig anar a veure va ser l'estrena de Ben-Hur. La veritat és que hi vaig molt poc, i no recordo quan va ser la darrera vegada. Avui, però quan he llegit la notícia he pensat que potser faig bé d'anar-hi tan poc.
"Avatar provoca depressions i pensaments suïcides entre els seus admiradors". Això és el que es dedueix al llegir els fòrums d'Internet, i segons sembla es deu al fet de no poder gaudir de la vida de Pandora, el planeta on passa la història de la pel·lícula.
Segurament no seria la pel·lícula del meu estil, si és que encara puc parlar d'un estil que m'agradi per sobre dels altres. Recordo molt bé les pel·lícules d'Art i assaig, les paisatgístiques, les que es basaven en les relacions humans, també amb components històrics... no he aguantat mai les pel·lícules de ciència ficció, sempre he preferit les referides en temps present o passat. Passolini, Fellini, Bergman... em falla la memòria i mai he sigut capaç de recordar els noms dels actors ni les actrius.
Sembla ser que la gent, en veure totes les excel·lències del món de Pandora, s'adona de les misèries del nostre món i ho enveja i es disgusta pensant el malament que tractem la naturalesa, els éssers vius, el medi ambient...
Probablement hi podríem trobar la part positiva i tractar de convertir el nostre món en aquest imaginat amb tanta excel·lència. No podem fer miracles, però podem contribuir amb el nostre gra d'arena. Si tots hi posem la nostra part, serem capaços de canviar el món, i hi ha moltes coses a canviar.

Som allà on hem volgut ser

La veritat és que m'he preparat per escriure el post d'avui mentre feien, a TV3, la pel·lícula "les veus del Pamano" i la meva ment ha quedat en blanc. Tot d'una m'ha entrat la indignació, sobretot quan he vist l'assassinat d'en Ventureta, el noi de 14 anys.
A diferència d'altres vegades amb unes altres pel·lícules, no m'he dit que era un babau, perquè m'ha vingut a la memòria alguns episodis de la guerra civil explicats pels meus pares, tot i que no en parlàvem massa. L'estupidesa de la guerra, la injustícia d'una guerra civil, les morts d'innocents...
Em ve de seguida a la memòria la transició política i em reforça la idea que vàrem ser poc valents i incapaços de trencar amb el feixisme, maquillant-lo i fins i tot arribant a justificar-lo. Sovint confonem el seny i la precaució amb la submissió, l'assentiment i el silenci.
És per això que no he pogut ni volgut entendre mai que personatges polítics del model totalitari i membres del govern quan existia la pena de mort per causes polítiques, hagin pogut continuar exercint el poder en un model de democràcia parlamentària. Aquí ha fallat alguna cosa i no sé si ha estat l'engany o la ignorància.
No sé si us passa, però a mi se'm remou l'estómac quan escolto segons qui parlant de democràcia i servei, quan el seu passat ha estat ple de totalitarisme i usurpació; de drets humans quan els han ignorat en el passat, i pretenguin donar exemple de civisme quan més aviat el que fan és l'ostentació del cinisme.

Roman Polanski, detingut

No sé si a vosaltres us passa, però jo a vegades em pregunto com és que de tal cosa se'n parli ara després de tant temps? qui ho ha mogut i per què ara i no abans? Això és el que pensava aquesta tarda quan he llegit la detenció a Suïssa del director de cinema Roman Polanski, acusat per la justícia nord-americana d'haver abusat sexualment d'una menor de 13 anys, ara fa 31 anys.
Polanski ha viscut a França fugint de la justícia nord-americana, però quan arribava a l'aeroport de Zuric ha estat detingut i ara espera ser extradit als Estats Units.
Desconec com s'ha mogut Polanski durant aquests trenta anys; tot fa pensar que fins ara no hauria trepitjat cap país on fos possible ser extradit, però m'estranya que aquest sigui el cas. Per què ara se'l reclama?
Els de la meva generació recordem bé les seves pel·lícules i també el brutal assassinat de la seva dona, l'actriu i model Sharon Tate, que estava embarassada de vuit mesos. D'això en fa quaranta anys, i així ho recordava la premsa a primers d'agost.
Aquest succés va commoure el món de la cultura ja que la parella era molt coneguda, com a parella i també de manera individual cadascú d'ells.
Segur que heu vist o sentit a parlar de pel·lícules com La llavor del diable, Chinatown, The Pianist, o també Tess d’Urberville, que jo havia llegit la novel·la i després la pel·lícula no em va decepcionar gens, com a vegades m'ha passat. Una pel·lícula que he tornat a veure més d'una vegada per televisió.
Sembla ser que França ha protestat la decisió del govern suís i demana la posada en llibertat. El ministre de Cultura francès titlla d'absurda aquesta detenció i demanen a Suïssa que es respectin els drets del nacionalitzat francès Roman Polanski.
Tot plegat són aquelles coses de la Justícia que no acabes d'entendre i sempre tens la impressió que no es mesura tot ni tothom de la mateixa manera, i això no és bo.

Banderes, estàtues, fotografies i ofrenes florals

Fotografies, banderes, himnes, escuts, ofrenes... símbols que aquests dies estan de moda, per uns quants episodis ocorreguts des de l'onze de setembre, arran de l'ofrena dels partits polítics i societat civil al monument a Rafael Casanova, i a la crema, en dues etapes, de fotografies de membres de la casa reial espanyola.
Què faríem sense símbols? la societat els necessita per creure en alguna cosa, o poder-hi anar en contra. Les institucions civils, religioses o polítiques utilitzen símbols per identificar-se, i a vegades hi ha el perill de confondre el símbol amb la institució.
Tots hem vist la crema de la bandera dels Estats Units d'Amèrica, en mans de ciutadans de l'Iraq, Afganistan... amb la intenció de demostrar públicament l'odi vers la força invasora, o bé la penjada de la senyera als nostres balcons, per commemorar la Diada de 1714. Les dues situacions col·loquen un drap de coloraines, que és símbol d'un país, d'una nació, amb una acció provocadora, la primera, i reivindicativa la segona.
Abans de l'execució del dictador Saddam Hussein, la imatge simbòlica de la seva destitució fou l'enderrocament d'una estàtua amb l'ajuda de tancs americans. L'estàtua era el símbol, perquè Hussein estava amagat. A Romania, en canvi, el dictador Nicolae Ceausescu i la seva esposa varen ser penjats a la via pública. En aquest cas no es va tractar de cap símbol, o en tot cas el símbol va ser el propi dictador.
No ens creurem que amb la crema d'una fotografia no hi hagi implícita la voluntat de manifestar un rebuig contra la seva persona i el que significa, com també passaria amb la crema d'una bandera, però com ho hem de valorar i/o jutjar? L'acte en sí mateix, deixant de banda el personatge, no representaria més que la crema d'un tros de paper o teixit, però pot un acte així incitar i provocar-ne d'altres sense límit? Perseguir actes com els descrits, és una manera d'evitar mals pitjors?
Al marge de tots els nostres sentiments i creences, considero que cal actuar amb respecte, que no vol dir submissió ni renúncia a allò que estimem i sentim nostre. Quan es remenen símbols no valen els jocs. És preferible lluitar per defensar els nostres ideals, que no perdre's trepitjant els dels altres.

Lluís Danés convenç

Ahir divendres vaig assistir a la projecció de la pel·lícula “Llach, la revolta permanent”, dins el VII Cicle de Cinema Solidari i Social, que organitza Arenys Solidari, sempre amb molt d’èxit. Vull començar el meu escrit agraint la tasca que aquesta entitat està duent a terme, i concretament per l’organització d’aquests cicles que ultrapassen el valor cinèfil, per aportar, de manera contundent, un contingut que no deixa indiferent a ningú.
Vàrem tenir la sort de poder comptar amb el director de la pel·lícula, l’arenyenc Lluís Danés, que va comunicar l’emoció que tenia de poder presentar aquesta pel·lícula al local on va pujar a l’escenari per primera vegada, i haver pogut llegir a la pantalla, el seu nom i cognom.
La introducció a la pel·lícula, però, va tenir un component important de crítica i exigència, aprofitant la coincidència de la campanya electoral, perquè els polítics que surtin escollits, arrisquin en cultura. No es tracta d’una frase qualsevol, sinó que val la pena reflexionar-hi. No us sembla que a Arenys fa massa temps que la cultura ha esdevingut un ritual monòton i amb prou feines il·lusió? En Lluís pensava en ell mateix, però també en altres arenyencs i arenyenques que s’han hagut de buscar la vida fora la població, perquè a casa nostra la cultura és sinònim de festa. Jo també demano que els candidats hi reflexionin, i que tots plegats aconseguim canviar la dinàmica. En aquests moments el que es fa a Arenys està tot inventat.
La pel·lícula, per aquelles persones que l’any 1976 ja érem crescudets, ens evocava records inesborrables de protesta, lluita i corredisses. Al veure fileres de cotxes de policia, de color gris, no em podia provocar la mateixa sensació que a la Georgina o altres joves de la sala. Nosaltres havíem corregut davant d’aquells grisos, havíem hagut d’esquivar bales de goma, i recordàvem molt bé els fets del 3 de març, mesos després de la mort del dictador, quan ens crèiem que tot seria diferent.
Imagineu quina és la nostra sensació quan veiem el senyor Fraga, governant en democràcia, o al senyor Martin Villa, presidint empreses per mèrits obtinguts. Nosaltres els vàrem patir, i hem hagut de suportar estoicament la seva adaptació a la vida demòcrata.
Jo també penso que la transició ha estat un engany, provocat per uns quants, i acceptat per uns altres. Fent una ullada al PP, t’adones que la transició no ha existit, sinó que ha consistit en canviar les formes i amagar el fons. La pel·lícula d’ahir la vàrem seguir amb ràbia, pensant més en l’actualitat que no pas en la història. Aquelles cinc morts no s’han explicat, i el seu assassinat ha quedat impune. Aquelles cinc morts continuaran a la memòria dels seus botxins, mentre visquin.
Gràcies Lluís Danés; gràcies Arenys Solidari; gràcies Lluís Llach.