És mala fe!

El gest del jugador mataroní del Barça, Lamine Yamal, d'onejar la bandera palestina durant la rua del seu equip pels carrers de Barcelona per celebrar el títol de lliga, ha creat malestar al govern israelià, i el ministre de defensa, Israel Katz, ha demanat al club que es desmarqui del gest del seu jugador, entenent que la seva acció és una manera de fomentar el terrorisme. 

És evident que la lectura que en fa el ministre israelià és totalment esbiaixada i interessada. Defensar el poble palestí no té res a veure amb el foment al terrorisme. Uns palestins varen realitzar un acte de terrorisme cruel i tot el seu poble en va rebre les conseqüències, pel genocidi practicat pel govern d'Israel.

Onejar banderes és la cosa més habitual del món, i segur que tot té les seves explicacions, raons i també crítiques. Personalment, no soc gaire amant de les banderes i l'ús que se'n fa, encara que ho puc entendre i no ho acostumo a criticar. El que sí que avui critico són les paraules del ministre esmentat perquè la seva interpretació no només és errònia, sinó malintencionada, donant a entendre que el poble palestí és terrorista, i que els defensors dels palestins fomenten el terrorisme. Això és fals i s'ha de denunciar.

Alguns pensaran que en una rua festiva per haver aconseguit el títol de lliga no calia fer onejar la bandera palestina. De la mateixa manera n'hi haurà d'altres que diran que les estelades no hi haurien de ser, si no només les banderes del club triomfador. Aquests tampoc entenen el fet que els discursos de jugadors i entrenador acabin amb un visca Catalunya. N'hi ha per a tots els gustos i, com he dit abans, tot és opinable i criticable.

L'actitud del govern d'Israel és denunciable i les declaracions del ministre de defensa estan en la línia d'atacar el poble palestí, que fa massa anys que paga els plats trencats. No ens confonguem!

Periodisme i xarxes socials

L'article del senyor Burgaya a l'ARA m'ha servit per escriure aquest post sobre les xarxes socials i el periodisme. En més d'una ocasió he parlat de les xarxes socials. Tothom en parla perquè són molt presents a la nostra vida. La majoria hi anem a parar per assabentar-nos de coses que potser ens passarien de llarg, però és cert, i no em canso de dir-ho, que hem de ser molt cauts a l'hora d'agafar-nos seriosament tot el que allí hi trobem. 

Rebutjo d'entrada els escrits anònims. No em generen confiança. Defenso la llibertat d'expressió, sempre que sigui respectuosa, però vull que les persones que ho escriuen donin la cara i signin amb el seu nom. Amagar-se sota l'anonimat convida a insultar i això no és bo per a ningú. Opinar és lícit, i és important saber qui ho diu i per què ho diu.

Certament, les xarxes socials esdevenen fàcilment tòxiques. No tot el que hi ha escrit és fals i enganyós, però necessitem posar-ho en quarantena. Ja sigui perquè els seus autors van amb mala fe, o per ignorància i desconeixement real dels fets que es relaten. Dit això, però, em guardaria prou de pensar i afirmar que tot el que escriuen els periodistes és cert i benintencionat. Com a tot arreu, hi ha interessos amagats, o no tan amagats que fan dir coses per enredar i confondre la gent.

És per això que no estic gaire d'acord amb qui creu que les xarxes socials són el mal de la nostra societat i que els periodistes i mitjans de comunicació són la virtut personificada. En tenim prou exemples. Només ens cal llegir els titulars de la majoria dels diaris espanyols, tots ells en l'òrbita dretana i extrema, quan parlen de Catalunya i els catalans. Nosaltres en som testimonis directes i també honestos quan pensem que no tot ho fem o ho hem fet bé. 

La desconfiança en el periodisme també ha ajudat a acostar la gent a les xarxes socials i el desengany que ens ha ocasionat segons quin article periodístic, també ha fet que no trobéssim tan greu el que es diu per les xarxes. 

La conclusió final és que tot el que llegim necessita ser contrastat abans de creure'ns-ho cegament. No sempre tenim la possibilitat de comparar les notícies per poder valorar-ne la veracitat, però en tot cas hem de vigilar què ens diuen i, sobretot, no difondre-ho sense estar segurs que allò que hem llegit és realment cert. No podem contribuir a la desinformació.

Si us plau, legislem bé!

Arran de la votació contrària de Junts, ahir al Congrés de Diputats, a la proposició de llei per regular els lloguers de temporada, que varen quedar sense regulació en la recent nova llei d’habitatge, crec que fora bo que es diguessin les coses amb claredat, sense enganyar la gent ni culpar els altres de tots els mals. Podem estar d’acord o no amb la decisió de Junts de votar-hi en contra, i analitzar les conseqüències del seu vot, però a mi m’agradaria anar més enllà, deixant de banda els colors polítics i fixant-nos, sobretot, en com s’està legislant. 

La impressió que jo tinc és que es treballa a les palpentes, errant en el text de les lleis i no aconseguint els propòsits que han motivat la seva modificació. La llei de l’habitatge no és l’única llei que ha nascut coixa i ha resultat inútil, o si més no insuficient per aconseguir el que pretenien els seus impulsors. Segurament no s’ha estat a l’altura i s’ha legislat sense tenir les idees prou clares, ni saber valorar, a priori, els efectes que podria tenir. Quan es legisla en contra d’algú s’acaba errant la jugada. Sempre cal legislar a favor de les persones.

Detesto la crítica quan es desconeix el contingut, només per interessos partidistes, i també creure’s tot el que es diu, només per proximitat ideològica. Les coses no són blanques o negres, sinó que hi ha moltes tonalitats de gris, i negar-ho és una demostració d’ignorància o mala fe.

He dit que no entrava a valorar el posicionament de Junts. Probablement havien de permetre avançar en el procés d’elaboració de la normativa i intentar consensuar un text més elaborat, però qui es quedi només en la votació i es pensi que el text presentat era prou bo per ser aprovat, s’equivoca. 

Necessitem uns legisladors més intel·ligents, que no es quedin amb l’anècdota, que no només es moguin per la ideologia i encara menys pel fanatisme. Cal valorar bé l’arrel del problema, perquè realment el tema de l’habitatge, i tal com s’està gestionant, és un veritable problema, difícil de solucionar, però que s’ha de prioritzar, sense buscar culpables. Si legislen bé i s’inverteix en habitatge social es podran resoldre moltes situacions angoixants. Si només ens quedem a veure qui són els dolents de la pel·lícula no aconseguirem res de profit i anirà passant el temps sense trobar solucions. 

Probablement, els partits de dreta no tindran interès a legislar per als menys afavorits, però l’esquerra no es pot equivocar. Menys discursos ideològics, menys dimonis i més bona feina.  

Contrastem i no ho difonguem alegrament

Cada vegada és més complicat contrastar les notícies que ens arriben des de diferents punts del món, però també de ben a prop de casa. Malgrat l’experiència que el nostre país té de la premsa escrita, amb una manipulació descarada de les notícies, el desenvolupament tan ràpid de les xarxes socials ha fet que la veracitat de la informació que t’arriba, cada vegada sigui més dubtosa.

Ho estem veient aquests dies amb les notícies que ens informen de la guerra entre Gaza i Israel. S’ha comprovat que algunes de les informacions que s’han donat eren falses. Informacions que poden haver provocat prendre partit a favor o en contra d’alguna de les formacions del conflicte. I tot això gràcies a l’interès d’unes persones o grup polítics que, sense escrúpols, volen decantar la balança cap unes posicions concretes.

No és res nou, sinó que ja fa temps que dura, però cada vegada tot és molt més sofisticat i confús. És per això que tenim l’obligació de contrastar bé tot allò que ens arriba, i sobretot no ajudar a aquesta desinformació tot reproduint notícies i dades que no sabem ni tenim la certesa que siguin certes.

Hi ha una frase molt antiga que diu, si vols mentir, digues el que sents dir. Ara això té més sentit que mai. Siguem curosos amb tot allò que diem, sobretot si no tenim la certesa de la seva veracitat. Catalunya ja fa temps que ha desconfiat de tot el que diu la premsa espanyola perquè ho podem contrastar, perquè ho patim directament. Això mateix no ho poden fer fàcilment la resta d’Espanya, perquè els bombardegen amb falsedats sobre nosaltres. Pensem, doncs, que nosaltres podem ser víctimes del mateix sobre el conflicte entre israelians i palestins i que les xarxes socials estan plenes d’intencions gratuïtes, algunes d’elles amb molta mala fe. Estiguem alerta!

La inconsciència o mala fe d'ERC

Han passat ja alguns dies des que es varen iniciar les gestions de PSOE i Podemos, amb el beneplàcit d'ERC per eliminar el delicte de sedició del codi penal, i que jo mateix vaig comentar en un post. Amb tota la humilitat del món opinava que no veia clar que amb la desaparició del delicte de sedició incorporessin un delicte sobre desordres públics agreujats que feia molt mala espina.

Durant aquest temps he llegit comentaris d'uns i altres per acabar d'entendre què es pretenia amb el canvi i les conseqüències que hi podria haver amb la incorporació del nou delicte. Les meves sospites sobre el perill que pot suposar per a les persones que es manifesten contra la manera de fer del govern de torn, es mantenen, i crec que caldria ser contundent a l'hora de reclamar un canvi en l'estratègia del govern de l'Estat, amb el suport d'entre altres d'ERC.

No sé si ERC és conscient del que està defensant i d'on ens pot portar. Algunes persones crítiques amb la manera de fer d'ERC, sobretot ara que estan governant en minoria a Catalunya, i amb un enfrontament total amb Junts, diuen que és una manera de venjar-se de Junts, facilitant l'extradició de l'expresident Puigdemont, i al mateix temps una postura típica d'un partit que està en el govern, i que li fa nosa qualsevol crítica que li pugui venir de la ciutadania.

A mi m'agradaria pensar que ERC no s'acaba d'adonar de la perillositat del moment, però és cert també que dins del partit hi ha gent prou intel·ligent com per no veure-hi clar. Davant del meu dubte, em preocupa el que està passant, i veig a venir un futur encara més negre, sobretot en la defensa del dret d'expressió i manifestació. 

Tenim el cul pelat de molts anys de transició que ens han pres el pèl, fent-nos creure que estàvem avançant cap a un model democràtic, sense trencar en cap moment amb els lligams autoritaris del franquisme, i el poder dels seus hereus, que mai han deixat de governar, sinó directament, sí a la rereguarda.

Una vegada més ens trobem en una situació que l'esquerra és incapaç de fer un pas endavant cap a la llibertat de drets, esporuguida per una reacció visceral i desafortunada de la dreta, que ja els va bé per continuar dictant des de fora tot el que ha de passar en aquest país, a l'espera de tornar a governar i fer marxa enrere en les poques millores que una esquerra feble i poc decidida ha aconseguit aprovar.

La Justícia barroera de l'Estat espanyol

El cas Valtònyc demostra una vegada més la barroeria de les actuacions de la Justícia espanyola i de totes les institucions de l'Estat, en general. Vergonya els hauria de fer que Europa no els acceptin les seves demandes perquè estan mal fetes. Ja no es tracta de la intencionalitat, sinó de la manera d'actuar. De fet, en aquest cas, sí que podríem dir que s'estava actuant de la mala fe, per intentar enganyar els tribunals europeus. Quan es tracta a dins de casa, tot s'hi val, però quan intervenen a fora, s'ha de fer bé, i és aquí on fallen.

Vergonya i ràbia, perquè al darrere hi ha persones que ho pateixen. Tots sabem, i ells també, que les coses del procés no s'han fet bé, però el problema és que es dirà quan haurà passat massa temps, i les persones preses i a l'exili ja ho hauran sofert.

El nivell polític espanyol és penós, però el judicial és perillós, perquè s'està jugant amb la credibilitat de la Justícia, i això és molt greu. Ningú, en situacions normals, hauria d'anar en contra de la Justícia, ni en contra de les sentències judicials, però la veritat és que no ens trobem en situació normal, sinó que s'actua amb ànim de revenja fent passar bou per bèstia grossa. Només quan arriba a Europa queda en evidència.

L'enteresa i coherència de Jordi Cuixart

He trobat interessant l'entrevista del diari ARA al president d'Òmnium Cultural, en Jordi Cuixart. Les seves respostes demostren l'enteresa del dirigent social, la seva manca de ressentiment i la seva coherència. M'ha agradat que consideri una necessitat tenir el PSC al costat. L'empresa és de tots els demòcrates de bona fe. Ho dic perquè podem excloure fàcilment els dirigents de C's, perquè han actuat sempre de mala fe, no els seus votants, sovint enganyats, sinó els que han liderat el projecte, un projecte destinat a atacar els valors democràtics i històrics de Catalunya.

Estic d'acord en la necessitat de treballar plegats i buscar el màxim de consens. Malgrat els fets puntuals que s'han anat succeint els darrers deu anys, podríem trobar en els meus escrits les ganes d'avançar junts, sense necessitat d'excloure ningú que no desitgi ser exclòs. Això no treu que no sempre tothom pot acceptar les proclames, no sempre encertades, dels més abrandats. 

Estic convençut que només sumant podem aconseguir alguna cosa. L'enfrontament radicalitzat no porta enlloc. Això no treu, però, que els nostres sentiments surtin a la llum, i que manifestem els nostres desigs, amb il·lusió i a vegades certa innocència.

Critico els nostres dirigents actuals, perquè no estan a l'alçada de l'actitud de la societat catalana. La seva preferència pels interessos partidistes i el seu ego, fa que ens mantinguem a una certa distància. Fa uns dies que tenia molt clar que la resposta a l'onze de setembre d'enguany seria més fluixa que anys anteriors, i en culpava els partits independentistes. Ara tinc els meus dubtes perquè observo que la nostra societat manté la il·lusió malgrat les discrepàncies. Personalment encara no tinc presa la decisió.

Ara ens volen regalar un referèndum d'autogovern

A Pedro Sánchez, president del govern espanyol, se li veuen ganes i també la necessitat de quedar bé amb tothom, i és per això que va trampejant la situació com pot. Mentre PP i C's es mantinguin radicals Pedro Sánchez ho tindrà més fàcil. De fet, en aquests moments, és una sort que a Espanya no hi hagi només dos partits, sinó que el PP s'hagi de preocupar de C's i deixi una mica més tranquil el PSOE.

Ara Pedro Sánchez diu que als catalans en convé un referèndum d'autogovern i no pas d'autodeterminació. La veritat és que no sé exactament què és un referèndum d'autogovern. M'imagino que vol que redactem un nou Estatut, perquè accepta que la retallada que ens varen fer, i que tant va agrada al seu amic Alfonso Guerra ("Nos cepillamos el Estatut de Catalunya"), i la posterior destrossa del Tribunal Constitucional, l'Estatut que nosaltres vàrem votar no té res a veure amb el que va quedar. Una majoria de la població n'està farta de jugar a la puta i la ramoneta. Sembla ser que al voltant d'un 80% dels catalans volia un referèndum d'autodeterminació. Si és així, per què s'inventen altres coses quan ja se sap que vol la majoria?

També diu que ens convé millorar la convivència, però a vegades sembla que només ho exigeixi a uns i no a tots els altres. Reclamar l'alliberament dels presos polítics que no han estat jutjats i que són acusats de delictes inversemblants no produeix ni violència ni discòrdia. Si algú provoca violència i la practica, és qui arrenca els símbols que ens hem donat per reclamar l'alliberament dels presos. Qui no vulgui entendre això, o bé és un ignorant, o va de mala fe.

Defensar l'actitud de la policia el dia 1-O és cinisme i mala fe

Sabeu qui és Joan Sabaté? Jo, fins avui, no en tenia ni idea. Joan Sabaté és el subdelegat del govern espanyol a la circumscripció de Tarragona. Aquest senyor, segons he pogut llegir a la notícia de l'ARA, va ser alcalde de Tortosa i diputat del PSC al Parlament de Catalunya. Doncs bé, aquest senyor, de manera intencionada o per casualitat, avui ha sortit al diari per les seves declaracions sobre l'1 d'octubre de 2017. Sabaté diu que la policia espanyola es va comportar correctament davant de la provocació que va rebre dels votants catalans. I afegeix que l'actitud cap al mossos d'esquadra va ser molt diferent.

És cert que l'actitud cap als mossos d'esquadra no va ser la mateixa, però hi ha un detall que potser no treu a l'entrevista, i és que els mossos no es varen presentar amb una porra als dits clavant cops al cap dels votants. Potser per això la resposta no va ser la mateixa, oi?

No trec aquest tema per discutir sobre els fets del dia 1 d'octubre i valorar-ne les diferents actituds, sinó per ressaltar la capacitat de moltes persones per conviure amb el cinisme més intens, per justificar la seva visió de les coses i defensar la posició política davant de la societat. 

Un pot defensar que la policia actués per mandat judicial contra un fet, la votació del referèndum, prohibit expressament per l'Estat, però d'aquí a justificar la manera d'actuar de la policia n'hi ha un bon tros. Jo, per exemple, no he deixat de criticar el jutge Llarena pel que he considerat una prevaricació en tota regla, però mai defensaré que se l'escridassi mentre sopa amb uns amics, sinó en tot cas valoraré el propi sopar i amb els amics que ho fa, per treure'n les meves conclusions. Si no sabem diferenciar una cosa de l'altra no anirem bé. Ni uns ni els altres.

Qui ha posat benzina al foc?

És interessant llegir segons quines opinions d'articulistes i escriptors sobre l'actuació de la policia a instàncies judicials, tan emparentades amb el poder executiu espanyol. Avui us recomano l'article al diari ARA, Ja són a l'abocador de la història, de l'escriptor Suso de Toro. El subscric totalment i  felicito el seu autor per explicar les coses d'una manera tan simple i entenedora.

Realment és la ignorància del president del govern espanyol el que ens fa tan mal als catalans, però també la mala fe d'alguns polítics del PP català, persones que no han estimat mai el país i que sempre han buscat excuses per menysprear Catalunya i confondre els seus socis de Madrid. M'heu llegit més d'una vegada l'enveja respecte al País basc on sempre ha posat per davant el país, sense perdre la seva ideologia dretana. A Catalunya el PP català sempre s'ha posat al costat del PP espanyol per torpedinar les nostres lleis, institucions, cultura i llengua.

Vivim uns moments difícils que no podem destensar sota el perill de resultar esclafats per la intolerància, la falta de democràcia i la desaparició dels nostres drets civils, no ja com a poble, sinó com a persones que defensem la nostra identitat.

Hauria estat molt fàcil evitar la situació actual, i menteix qui diu que ha estat provocada pel govern català. Amb un govern espanyol mínimament intel·ligent no hauríem arribat a exigir la independència. Només quan et sents trepitjat, menystingut i arraconat, és quan decideixes aixecar el cap i prendre la iniciativa. Segur que el govern català ha pres decisions equivocades, però qui ha posat benzina al foc ha estat el PP, amb un reguitzell de ministres que em resisteixo a anomenar en aquest bloc.

Una reforma de la Constitució inútil

Diu el president Rajoy que una reforma de la Constitució no solucionaria el problema entre Catalunya i Espanya, però jo penso que sí. Tot depèn del tipus de reforma que es volgués fer. Si només es tracta de maquillar-la segur que no aporta cap solució, però si realment hi hagués voluntat de solucionar-ho, es podria modificar la Constitució i molt probablement no es demanaria la independència.

No cal recordar tota la història del procés que és prou coneguda per tots. Si s'ha arribat al punt en què estem ha estat per la vida impossible que des de Madrid s'ha fet a qualsevol iniciativa presa des de Catalunya. Ni el Partit Popular català ha fet res per defensar-nos i sempre s'ha aliat amb Madrid.

Des de la retallada de l'Estatut i la recollida de signatures del PP fins a les darreres lleis recorregudes pel govern de l'Estat, han estat moltes les mesures preses per intentar ofegar la nostra identitat i la diversitat compatible en un Estat democràtic i sensible a les diferents identitats dels pobles. Contra la llengua i contra els acords del Parlament català, la invasió de competències o la redacció de lleis espanyoles per deixar sense efecte les catalanes... És cert que si tot això es mantingués després de la reforma constitucional, de ben segur que els problemes entre Catalunya i Espanya continuarien.

No sé si és qüestió d'ignorància o mala fe, però amb aquest panorama resulta molt difícil creure en la possibilitat d'arribar a acords que aturin el procés.