Pendents de les xifres

Acaba el mes de novembre i les persones a qui se'ls hi ha de revisar la hipoteca estan pendents de l'euríbor, i saber si la nova quota mensual baixarà més o menys. Després d'uns anys d'una gran crescuda, s'està observant una davallada, lenta, però constant que deixa respirar una mica més a totes aquelles famílies que tenen una hipoteca d'interès variable, i que ara fa dos anys varen experimentar un ensurt important.

Paral·lelament, els jubilats que tenen la sort de cobrar una pensió contributiva, també s'han fixat en la xifra final de l'IPC anual, que serà l'increment que s'aplicarà a la seva pensió del 2025. I també els llogaters a qui se'ls hagi de revisar la mensualitat, hauran estat atents al valor de l'IPC del mes de novembre.

És evident que les xifres resultants provoquen sensacions diferents segons quina sigui la situació de cadascú. Per a un pensionista, és bo que l'increment proposat es mantingui a l'alça. Per a un llogater, no li haurà agradat gaire veure com el darrer mes l'increment ha estat més alt que en els mesos anteriors. I per als hipotecats, obtindran una rebaixa que no els solucionarà la vida, però si més no mantindrà la tendència dels darrers mesos.

Sovint ens preguntem si aquestes xifres estan ben calculades i s'adapten a la realitat. La impressió que tens és que els sous i pensions creixen molt a poc a poc, i els preus dels productes, també els més bàsics i imprescindibles, cada vegada són més cars.

Necessitem xifres de referència per saber a què atendre'ns, però seria convenient revisar-les per assegurar-nos que són certes, i analitzar els components que les determinen. Hi ha productes i serveis que no es tenen en compte a l'hora de determinar l'increment de preus, i que en algun moment donat experimenten uns increments que capgirarien les xifres obtingudes.

Tenim les xifres, però també les dades del nivell de pobresa al nostre país. Avui no només les persones sense feina tenen problemes per arribar a finals de mes. Tenim persones que treballen i, així i tot, estan per sota del llindar de la pobresa. Moltes d'elles amb problemes per poder gaudir d'un habitatge digne. És per això que els nostres governants han d'esforçar-se per treure'ns d'aquesta situació i vetllar perquè tothom pugui viure amb dignitat i respecte. 

Divendres negre!

Un any més hauré acabat el dia sense anar a comprar res. I això que des de fa setmanes m'estan bombardejant dia i nit perquè compri, i no se m'ha acudit què podia comprar per beneficiar-me de les grans rebaixes i oportunitats!

Entenc que les empreses comercials necessitin incentivar els ciutadans perquè facin despesa. Les grans empreses comercials ho lideren i les petites van a remolc. És una demostració clara de la societat del consum, que quan érem joves en parlàvem sovint, i ens queixàvem perquè estàvem arrossegats per l'afany comercial. Ara ja ho hem deixat córrer. Tot ha canviat molt! Alguns, però, continuem renunciant a seguir la moda i no ens acostem a cap superfície comercial ni web.

Com cada any, també, la polèmica està servida: realment els preus d'avui, o d'aquesta setmana, o d'aquest mes, que bategem com a divendres negre, són més baixos que ahir, o la setmana passada, o el mes passat?

Hi ha qui diu que pocs dies abans de la rebaixa els comerços augmenten els preus per poder deixar-los igual. On està l'engany i on el negoci? Girar més és una manera de millorar els ingressos, encara que el percentatge de guany sigui menor, i aquesta seria una mica la raó de ser de les rebaixes, però feta la llei, feta la trampa.

Recupero un exemple de frau descarat que ens fan i no podem fer res més que pagar i callar. Em refereixo a la supressió de l'IVA de productes de primera necessitat, com el pa, que el govern espanyol va decretar fa uns mesos. Algú va anar al forn i va poder comprar el pa més barat? I ara que s'ha recuperat l'IVA, què ha passat amb el preu del pa? S'ha apujat? Val el mateix que abans de suprimir temporalment l'impost?

Hi ha decisions polítiques que si no es controlen i no se'n fa un seguiment acurat, són més perjudicials que beneficioses. Passa el mateix amb les subvencions d'una quantitat fixa, la mateixa per a tothom, que no tenen en compte les rendes familiars. I això ho fan governs progressistes, que representa que vetllen pels més vulnerables. 

Potser no ens hem de queixar tant de les polítiques comercials de les empreses privades, que al final podem evitar-les, i denunciar les actuacions públiques que no tenen una lògica i ens enreden com a uns babaus.

Viure malfiant de tot

No sé si us hi trobeu, però tinc la sensació que visc malfiant-me de tot i tothom. Reps informacions de totes bandes i el primer que penses és que t'estan enredant. Que t'estan intentant estafar, i això no és viure.

Podríem dir que abans no passava i segur que no és cert. Sempre hi ha hagut persones que s'han dedicat a pressionar els altres, normalment els més vulnerables i indefensos, per intentar treure'ls-hi els diners. Ara, però, com que tenim tantes finestres obertes, no només la porta de casa, sinó les xarxes socials, els correus electrònics, els missatges i les webs, sembla com si l'estafa és més present i insistent.

Si bé és cert que reps molta informació de les institucions públiques i la policia, sobre delictes i estafes que corren per les xarxes o bé a la cantonada de casa, no deixa de ser preocupant que hagis d'estar tot el dia desconfiant d'allò que t'arriba.

Avui, sense anar més lluny, mentre esperava un paquet que m'havia d'arribar a casa, he rebut un missatge on se'm deia que el repartiment s'havia suspès perquè no hi constava l'adreça. No m'ho he cregut! Evidentment, no he accedit al missatge ni telefonat per donar cap informació, sinó que he trucat a la casa subministradora, que m'ha confirmat que tot estava en regla i que el missatge no era d'ells.

Moltes vegades t'arriben missatges que ja veus de seguida que és una estafa. Avui, donant-se la casualitat d'estar esperant l'encàrrec, podia caure en el parany. La capacitat de desconfiar de tothom, m'ha salvat, però això, repeteixo, és molt trist, perquè ens fa viure en una situació desagradable, quan seria convenient pensar que tothom és bo i et desitja el millor per a tu.

Els mecanismes de control i denúncia d'aquests fets no van a la mateixa velocitat que els estafadors, i això fa que sempre estiguis exposat a ser enredat. El consell, doncs, és de no confiar de ningú, encara que et puguis equivocar i donar per fals allò que és ben cert. És el que ens toca a viure, i si algú hi troba un remei, si us plau que me'l digui.

Decebut

Les persones que en algun moment o altre de la nostra vida ens hem compromès públicament per treballar en benefici de la societat, i creiem en la política com a eina per fer avançar un poble, un país, un estat, estem decebuts per tot el que està passant. Puc entendre perfectament el desengany i enuig de les persones que no s'apassionen per la política, i veuen tot el que els nostres representants polítics protagonitzen des de les institucions que estan, o haurien d'estar al nostre servei.

L'espectacle que ofereixen els dos grans partits polítics espanyols arran de la catàstrofe del País Valencià és denigrant i ofensiu. No hi ha dret que aprofitin el dolor de tantes famílies que ho han perdut tot, començant pels seus éssers estimats, per intentar demostrar que ells són els millors, i treure'n rèdit polític. Com creuen que els hem de mirar?

La veritat és que, aquest matí, mentre escoltava una part del debat al Congrés de Diputats, que amb cinc minuts n'he tingut prou, em queia la cara de vergonya i d'alguna manera em provocava una sensació de brutícia pel fet d'haver estat implicat políticament. Com un sentiment corporatiu fastigós que necessités treure'm de sobre. Realment ens empastifen a tots, no només ells en surten escaldats, sinó que tota la societat en paga les conseqüències.

I veus que passa a tots els nivells. El debat intern, per exemple, que aquests dies tenen els militants d'ERC és també vergonyós i lamentable. No podem pensar que només afecta els seus militants i votants, sinó que en tractar-se d'un partit polític que ha governat i pretén tornar-ho a fer, ens implica a tots. Perquè és una demostració del que som capaços de fer i de dir per aconseguir el poder. Ara s'estan tirant els plats pel cap, però l'endemà de la votació, quan hi hagi un vencedor, què es diran? Com es tractaran? I el que encara és més important: Quina garantia tindrem que la seva opció política és la millor per redreçar aquest país que es troba en un atzucac? Es podrà confiar en ells després de tot el que han protagonitzat?

No podem continuar d'aquesta manera. No tot s'hi val, i no es tracta només de no fer el ridícul, sinó de no ser dolent i no aprofitar-se dels altres per escalar posicions i viure còmodament amb uns discursos que no tenen res a veure amb el nostre comportament. Aquí sí que hauríem de girar full, i oblidar-nos d'aquesta etapa tan desgraciada i aberrant.

Els equilibris de Salvador Illa

Ser president de la Generalitat i socialista no és fàcil, i sinó que li preguntin a José Montilla o al mateix Salvador Illa. Quan el president ha estat de Junts o ERC, la reivindicació sistemàtica per aconseguir més autonomia, més inversions o un tracte més favorable, ha quedat plenament justificada. No hi havia cap obstacle ni reticència que frenés l'impuls d'insistir en la defensa de Catalunya i els catalans, tant quan el govern de Madrid estava en mans del PP com del PSOE. La cosa canvia quan les dues presidències estan en mans del mateix partit. No ha estat el cas dels populars, que a Catalunya continuen sent residuals, però sí en el cas dels socialistes.

Salvador Illa, dels tres presidents socialistes que hem tingut fins ara, és el més fidel a les tesis governamentals espanyoles. Ho hem dit des d'abans de ser nomenat president i ara, que ja fa uns mesos que exerceix com a tal, ha quedat ben palès. Amb Maragall i fins i tot amb Montilla les coses no eren tan plaents per al president espanyol de torn. 

L'actual president, doncs, haurà de fer molts equilibris per acontentar tothom, bàsicament perquè la seva presidència i la del seu homòleg espanyol, pengen d'un fil, però també perquè com a president català ha de mostrar-nos la seva voluntat i lluita per aconseguir millores en tots els aspectes, sobretot en el finançament.

Avui hem sentit les declaracions de la consellera Sílvia Paneque sobre donar informació de les balances fiscals, un tema que sempre ha provocat molta controvèrsia entre els governs espanyol i català, i que semblava que el govern de Salvador Illa volia passar-hi de puntetes i no parlar-ne, no fos cas que Pedro Sánchez s'enfadés. 

El temps ens dirà com acabaran els acords de legislatura entre PSC i ERC. De moment el president s'està desplaçant per la maroma, amb certa prudència, però no sabem si serà capaç d'aguantar-s'hi fins al final de la legislatura, o bé arribarà un moment que saltarà pels aires. No ho té fàcil. Ningú no li ho posarà fàcil, ni aquells que li varen facilitar la presidència, ni els seus socis de partit de més enllà de l'Ebre. Haurà de fer molta pedagogia, però aquí no en tenim prou i volem resultats. Si tot s'allarga gaire sense avançar, li començaran a caure patacades de totes bandes i el futur no el tindrà gens clar.

Votem els jutges?

Com que veig que els jutges fan i desfan en funció de la seva ideologia, potser ha arribat l'hora que els ciutadans puguem votar qui volem de jutge al Tribunal Constitucional, o al Suprem, o al Superior de Justícia de cada comunitat. Seria el més lògic, no?

Ja vaig comentar en alguna altra ocasió que em sorprenia que els jutges, quan es jubilen, comencen a parlar i dir coses que no han estat capaços d'assumir mentre estaven en exercici. Es manifesten molt més progressistes i contraris al funcionament normal dels diferents tribunals on hi han format part. Per què serà?

Avui llegia que una colla d'exmagistrats, i altres persones, han presentat una querella contra el rei emèrit, per delictes fiscals. Una cosa que sempre ens han dit que no se'n podia parlar perquè a Espanya el rei pot delinquir, no sé si fins i tot matar qui li faci nosa, sense que li pugui passar res, perquè és inviolable. Una concepció de la inviolabilitat que no entenc i que no crec que sigui correcta, però com que ho diuen els jutges... i als partits grans, els de sempre, PSOE i PP, ja els hi està bé...

M'imagino que la iniciativa, que ben segur ha estat meditada i deu tenir un fons jurídic correcte, no comportarà res més que soroll. Us imagineu que condemnessin el rei emèrit i hagués d'anar a la presó? Creieu que els Emirats Àrabs, que l'acullen, accedirien a l'extradició?

Tot plegat és una mica una pel·lícula de ciència-ficció, però amb un resultat previst i que no és el que ens agradaria, si més no als que pensem que la Justícia s'ha d'aplicar de la mateixa manera a tothom, i que el seu exercici és totalment objectiu i gens ideològic. Tot al revés del que acostuma a passar, si més no al nostre país.

És trist que estiguem observant judicis ràpids (que triguen anys) condemnatoris per uns miserables euros, i hàgim de suportar i alimentar un presumpte delinqüent sense que li passi res. La vida no és justa, i els que practiquen la justícia ho saben. A veure si arriba el dia que els podrem escollir!

Foc d'encenalls

Si analitzem l'evolució dels partits polítics amb una mica de perspectiva ens adonem que la seva vida és una mica un foc d'encenalls on en un moment donat sembla que s'hagin de menjar el món, però després el dia a dia els va col·locant al seu lloc, tot cremant en somort amb el perill d'extingir-se.

Per què passa? Com totes les coses és molt fàcil crear i inventar projectes, però no ho és tant mantenir-los en el temps. Sempre s'ha vist que acostumem a actuar a batzegades, amb un poder de cridar l'atenció més o menys exitosa, però al final són quatre els que aguanten les estructures i aquestes no sempre aconsegueixen sobreviure.

Al nostre país hi ha uns partits polítics que han tingut una vida esplendorosa molt efímera. Varen sorgir amb una pancarta a les mans, amb unes reivindicacions lloables per tal de denunciar uns problemes greus, que afectaven molta gent, i molts s'hi varen apuntar. Passa el temps i els problemes no es resolen i els seus impulsors es cansen o s'enganxen a la dinàmica dels partits més immobilistes. Es barallen entre ells, i la solució als problemes queda en un segon pla. Després ve el desengany de molts dels seguidors, que intenten fer creu i ratlla.

Comuns, Podemos i Sumar serien alguns exemples de l'esquerra en l'àmbit estatal i autonòmic, que han tingut dies gloriosos, però s'han apagat, ja sigui per les crisis internes, per les dificultats a enfrontar-se al sistema establert, o pel cansament dels seus dirigents. A la dreta també tenim prou exemples. A Catalunya, després de la desfeta de la coalició de Convergència i Unió varen aparèixer Valents, Lliures, Demòcrates, Units per avançar, PDeCAT, Junts, i segur que me'n deixo. Si no han desaparegut s'han unit amb altres formacions, com seria el cas d'Units per avançar, o s'aguanten amb patiment, com és Junts.

El factor professionalitat pot ser important a l'hora d'aconseguir la supervivència dels partits polítics, però encara ho és més la seva vinculació amb la ciutadania, i aconseguir la seva confiança i l'esperança que estiguin treballant per qui els ha donat el vot. El trencament amb la societat real, l'engany o la incapacitat de tirar endavant totes les seves promeses fa que al final la majoria d'aquests moviments polítics fracassin i els seus dirigents s'hagin de retirar o anar a buscar aixopluc en un altre lloc i esperar a tenir més sort.

Només el treball constant, la coherència, l'honestedat i el sacrifici aconsegueixen mantenir els partits polítics a primera línia. Quan tot això falla no podem esperar miracles. La gent és sàvia i gira full ràpidament.

Si no fas, no et queixis!

Els nomenaments que està anunciant el futur president dels EUA, abans d'accedir al càrrec, deixen entreveure clarament quin és el futur del país i del món. Que siguin les grans fortunes les que acabin dirigint el país més influent del món no augura res de bo a una societat amb moltes mancances, també els drets més elementals.

Fins ara dèiem que els polítics havien esdevingut uns titelles del món financer, que és qui hi ha al darrere de qualsevol moviment polític i social. Ara ja no cal dissimular més i són els grans financers els que es vesteixen de polítics per dirigir el país i el món en general, d'acord amb els seus interessos. Què hem fet malament?

No sé si encara hi ha gent que es pregunta per què Trump va guanyar les eleccions i, encara més, per què persones vulnerables i amb pocs recursos li varen proporcionar el vot. Podem parlar d'inconsciència, o d'haver estat enredats per un discurs populista, però en el fons el gran engany ha estat de part dels actuals governants, que no han estat a l'altura de les circumstàncies. Que han fet creure que estaven al costat de les classes més senzilles i treballadores, però en el fons les han oblidat i no han fet prou perquè se sentissin protegides i estimades.

Que avui arreu del món occidental estiguem observant l'auge de l'extrema dreta només es pot entendre per la nul·litat de les polítiques dels partits tradicionals, d'esquerra i dreta moderada. La seva incapacitat per defensar els interessos de la població ha fet que el discurs fàcil i enganyós de l'extrema dreta, que no els resoldrà el problema, hagi pres volada fins al punt de guanyar les eleccions i prendre el poder dels estats.

Si no es legisla bé i no es prenen mesures efectives per resoldre els problemes més bàsics de la població, com pot ser l'habitatge, avui que hi ha hagut la manifestació a Barcelona, és lògic que tot s'agreugi i que la gent exploti. I és fàcil que sorgeixin veus provocadores, fent veure que estan a favor del poble, només per deixar en qüestió els actuals governants, aprofitant la seva inoperància. 

O els partits polítics i els seus dirigents es posen a treballar seriosament per resoldre la situació actual, o la tendència a caure en l'engany i el discurs fals serà més evident. De moment han aconseguit enfrontar la societat, sense que això faciliti les coses ni aconsegueixi els resultats esperats. 

Cuidem i respectem la gent gran

Al marge de discutir si l'opció d'ingressar les persones grans en residències és millor que no pas contractar el servei a casa, i de si estem en condicions de poder optar a ambdues possibilitats, el que està clar és que l'administració està obligada a controlar que el tracte a les persones i els serveis que s'ofereixen tinguin un mínim de garanties de bon tracte i respecte i compliment de les obligacions assumides. Estem farts d'escoltar comentaris sobre deixadesa i mal servei en algunes residències, algunes de les quals són de titularitat pública, o bé tenen un conveni amb l'administració.

Avui llegia que la Generalitat ha sancionat a una residència de Vilassar de Dalt per maltractar de manera reiterada els seus usuaris, deixant-los quinze hores sense menjar, subministrar-los medicaments equivocats o caducats. Desconec el temps que han trigat a investigar el cas, i la quantitat de persones que ho han patit, però en tot cas és bo saber que la Generalitat ha actuat, i cal suposar que a partir d'ara el servei que oferirà aquesta residència serà l'adequat.

La pregunta que em faig és quantes residències continuen amb les males pràctiques, la deixadesa i el menyspreu als seus residents, sense que la Generalitat se n'hagi adonat, o hagi fet cas a les denúncies que ha rebut d'algunes d'elles. És trist pensar en el temps que ha de passar fins que no es resol un cas, perquè estem parlant de persones, la majoria de les quals no es poden valdre per elles mateixes, i pateixen les molèsties estoicament i resignades.

Hi ha experiències d'altres països on les persones grans són tractades al seu domicili, sense que hagin d'abandonar-lo, que d'alguna manera els provoca un desarrelament. El cost no té res a veure amb el sistema de residències, i ni l'administració ho pot assumir ni la majoria de les famílies s'ho poden permetre. És evident, però, que cal millorar el funcionament de les residències, per acostar-les més a l'hàbit de les persones i, sobretot, evitar que hi pugui haver casos com el de Vilassar de Dalt, que malauradament no és únic. 

Des d'aquí, doncs, la meva insistència perquè la Generalitat s'esforci a controlar el funcionament de les residències, tant privades com públiques. Que no es limiti a calcular si compleixen les ràtios, sinó que vetlli perquè el tracte sigui humà i aporti una vida digna a les persones, que per les circumstàncies que siguin, han anat a viure en una residència per a la gent gran.

Ridícul?

Sap greu continuar parlant de temes purament polítics quan hi ha al darrere tantes morts. El cas és, però, que no podem deixar de denunciar tots els estratagemes que el PP està abocant per no haver d'acceptar que la seva actuació, la del seu home a València, va ser un desastre i que es podien haver salvat moltes víctimes.

Avui la premsa es fa ressò del fiasco de Feijóo a Brussel·les. Segurament aquest xicot no té la talla per estar on es troba i pretendre ser cap del govern espanyol. Aquest afany de carregar totes les culpes a l'adversari, amb conxorxa de jutges i premsa, el deixa amb el cul a l'aire.

Se'l titlla de ridícul, però jo crec que tot plegat va més enllà. No es pot estar jugant amb la gent, quan hi ha hagut tantes morts, i encara menys si es demostra que el president autonòmic no va estar atent a tot el que passava, malgrat els avisos rebuts. Per cert, he llegit que hi ha un jutge que acusa penalment responsables dels centres meteorològics, en la línia de defensar el PP davant de qualsevol adversitat.

M'agradaria saber si algun dia el nostre país serà capaç d'aplicar la justícia de manera objectiva i sense delatar les seves preferències per la dreta i els hereus directes del franquisme. Voldria pensar que sí, que és qüestió de pocs anys, d'un canvi generacional, però temo molt que soc massa optimista i que l'etiqueta perdurarà en el temps. Molts dels defensors de l'autoritarisme no han viscut el franquisme. Han assimilat les seves directrius sigui per herència o per interès de classe.

Una vegada més insisteixo en la necessitat que a Espanya es configuri un partit polític de dretes, que s'allunyi de la corrupció, de la nostàlgia i dels principis que defensa l'extrema dreta, tots ells entorn d'una societat predemocràtica, de manca de respecte a la llibertat d'expressió i els drets fonamentals de la persona. Si no s'aconsegueix, el país anirà de tort, coix d'un peu, sense remei.

La burocràcia que ens ofega

Us recomano que llegiu l'article de Ferran Sáez Mateu, al diari ARA, Calvaris burocràtics i fraus consentits, perquè il·lustra el que està passant a l'administració pública i que, no tan ben dit, he comentat en més d'una ocasió. La burocràcia perjudica el bon funcionament i lluny d'aconseguir l'objectiu d'evitar la corrupció, el que fa és aturar tot el procés administratiu, sense impedir que els corruptes se'n surtin amb la seva.

M'imagino que si no estàs o has estat relacionat amb l'administració pública pot semblar estrany i et poden titllar de perepunyetes i ganes d'enredar la troca. La por que funcionaris, polítics i els seus amics s'embutxaquin diners, ha fet que es compliqués tot el procés administratiu de contractació de serveis i obres, fins i tot les més insignificants, aquelles de quatre duros. El resultat, però no ha estat l'esperat. La corrupció hi continua present i només s'ha aconseguit maldecaps a qui hi té tractes, i que moltes persones i empreses decideixin no acceptar ofertes.

Després podem entendre que moltes de les empreses seleccionades per executar obra pública o subministrar materials, siguin les menys adients, o bé subcontractin altres empreses que no estan prou preparades per assumir, en condicions, l'encàrrec original. 

Com diu l'articulista, no té comparació el control minuciós de factures insignificants amb contractes de grans dimensions, que tenen el seu propi recorregut, i que les empreses o intermediaris que ho gestionen ja saben com fer-ho per tirar endavant sense gaires traves. Llavors, passats uns anys, apareixen les notícies de fraus escandalosos que acaben en no res, però els diners embutxacats no apareixen per enlloc.

Llegia aquesta setmana la notícia d'una sentència sobre una contractació sistemàtica i fraudulenta de periodistes, per part de l'alcaldia de Calella, aquí al Maresme. No he sabut veure que els acusats, que han reconegut el frau, se'ls demani que retornin tots els diners cobrats il·legalment. Això és la bicoca! Et passes uns anys cobrant uns diners, que no et correspondrien, i si t'enganxen, com a molt et condemnen a una pena de presó, que no has de complir, i a viure que són quatre dies!

S'ha de replantejar seriosament tot el procés administratiu, eliminant traves inicials i reforçament el control posterior i, si s'escau, fent complir la sentència als culpables de frau o corrupció, rascant-se la butxaca. 

Seran capaços?

Avui ens han informat que Ucraïna ha atacat Rússia amb míssils de llarg abast, nord-americans, després que el president dels EUA autoritzés el seu ús en territori rus. Zelenski no s'ha fet esperar, i ha llançat els míssils, encara que segons sembla han estat interceptats i tot ha quedat amb un petit incendi. Però aquí no s'ha acabat. L'atac és l'excusa perquè Putin amenaci en fer ús de l'armament nuclear, posant la por al cos a tots els països europeus, a qui acusa de col·laborar amb l'enemic ucraïnès.

A vegades tens la impressió que el president rus espera qualsevol provocació per amenaçar els països de l'OTAN, que estan donant suport a Ucraïna, i que li permeten que utilitzi material bèl·lic per atacar-los a casa seva. Sembla com si no tingués al cap que ell està atacant territori ucraïnès. I amb això no vull justificar l'atac d'aquest matí. La guerra hauria d'acabar-se ja, i actuar com persones civilitzades. Algú em dirà que hi ha massa interessos pel mig, i segur que és cert, però la vida és molt més important que res.

I la pregunta que em faig és si arribaran a ser capaços de destruir aquest món, amb un atac nuclear. De moment tot queda en amenaces, segurament perquè qui les realitza no té clar que pogués sortir-ne ben parat, però hi ha molt boig pel món i no ens podem refiar de ningú.

L'altre dia parlava de la Unió Europea i el trist paper que fa. Seria bo que en un tema tan important i dur, fóssim capaços d'anar junts a denunciar-ho i posar tots els esforços per intentar aconseguir aturar la guerra. Em direu que coses més senzilles estan sense resoldre's, i és cert. Però mentre hi hagi tantes vides en perill, i tantes víctimes mortals per una guerra estúpida, no podem deixar de treballar per intentar aturar-la. Moltes reunions, molts preparatius, moltes consultes, però al final ni Rússia i Ucraïna aturen la guerra, ni Israel deixa d'atacar Gaza i el Líban. Per a què serveix tot plegat?

Quan arribes a formular-te aquesta pregunta, i ningú te la pot respondre, tens la sensació que els humans no tenim remei.

Periodisme i xarxes socials

L'article del senyor Burgaya a l'ARA m'ha servit per escriure aquest post sobre les xarxes socials i el periodisme. En més d'una ocasió he parlat de les xarxes socials. Tothom en parla perquè són molt presents a la nostra vida. La majoria hi anem a parar per assabentar-nos de coses que potser ens passarien de llarg, però és cert, i no em canso de dir-ho, que hem de ser molt cauts a l'hora d'agafar-nos seriosament tot el que allí hi trobem. 

Rebutjo d'entrada els escrits anònims. No em generen confiança. Defenso la llibertat d'expressió, sempre que sigui respectuosa, però vull que les persones que ho escriuen donin la cara i signin amb el seu nom. Amagar-se sota l'anonimat convida a insultar i això no és bo per a ningú. Opinar és lícit, i és important saber qui ho diu i per què ho diu.

Certament, les xarxes socials esdevenen fàcilment tòxiques. No tot el que hi ha escrit és fals i enganyós, però necessitem posar-ho en quarantena. Ja sigui perquè els seus autors van amb mala fe, o per ignorància i desconeixement real dels fets que es relaten. Dit això, però, em guardaria prou de pensar i afirmar que tot el que escriuen els periodistes és cert i benintencionat. Com a tot arreu, hi ha interessos amagats, o no tan amagats que fan dir coses per enredar i confondre la gent.

És per això que no estic gaire d'acord amb qui creu que les xarxes socials són el mal de la nostra societat i que els periodistes i mitjans de comunicació són la virtut personificada. En tenim prou exemples. Només ens cal llegir els titulars de la majoria dels diaris espanyols, tots ells en l'òrbita dretana i extrema, quan parlen de Catalunya i els catalans. Nosaltres en som testimonis directes i també honestos quan pensem que no tot ho fem o ho hem fet bé. 

La desconfiança en el periodisme també ha ajudat a acostar la gent a les xarxes socials i el desengany que ens ha ocasionat segons quin article periodístic, també ha fet que no trobéssim tan greu el que es diu per les xarxes. 

La conclusió final és que tot el que llegim necessita ser contrastat abans de creure'ns-ho cegament. No sempre tenim la possibilitat de comparar les notícies per poder valorar-ne la veracitat, però en tot cas hem de vigilar què ens diuen i, sobretot, no difondre-ho sense estar segurs que allò que hem llegit és realment cert. No podem contribuir a la desinformació.

Fent pedagogia per la península

Segons he llegit a l'ARA, el president Salvador Illa ha anunciat que l'any vinent té previst fer una gira per diferents comunitats espanyoles per desfer malentesos i tòpics sobre els catalans i Catalunya. Vol fer pedagogia i explicar la veritat, conscient que la informació que els hi arriba està tergiversada. Tot i que em sembla bé, hem de tenir present que la manipulació de la premsa espanyola des de sempre ha tingut molta força, i és molt complicat aconseguir desemmascarar-la i deixar-la en evidència. Fa massa anys que se'ns ha posat l'etiqueta d'insolidaris, quan és evident que, encara que sigui per la força, no deixem d'aportar-hi calerons.

Una solidaritat que probablement no ens sortiria de nosaltres. Tal com ho tenim muntat, ens toca pagar el malbaratament de recursos d'altres comunitats. I ho dic així perquè tota política que tendeixi a rebaixar els ingressos propis de l'administració pública, pensant que els recursos ja ens vindran d'una altra banda, és una manera d'aprofitar-se dels altres, al mateix temps que els insultem. Que ens insulten.

No sé com plantejarà el discurs, el nostre president. No ho tindrà fàcil. En primer lloc es trobarà amb la resistència partidista. La majoria de les comunitats espanyoles estan governades per la dreta i l'extrema dreta al costat. I en algunes comunitats, on els socialistes hi governen, tampoc és que ens acabin d'estimar gaire.

A part, doncs, de la confrontació partidista, hi ha el pòsit de tants anys convertint-nos en el dimoni dels pastorets. Si han estat capaços de convèncer-los que els catalans vivim a costa d'ells, de què no seran capaços? Com se'ls pot fer entendre que la cosa és completament el contrari?

M'imagino que la iniciativa del president català està en la línia de girar full de tot el que ha generat el Procés, però suposo que és conscient que per girar full d'uns fets, cal que totes les parts hi estiguin disposades i, de moment, tot fa pensar que n'hi ha una que no ho té gens clar. La conxorxa de la dreta i l'extrema dreta amb jutges i mitjans de comunicació espanyols, és ben efectiva i resistent a qualsevol idea de girar full. Els altres, els socialistes espanyols, només es mouen per interès, per la necessitat que tenen de mantenir els vots dels independentistes. Si no fos així, estarien al mateix bàndol. O és que ningú recorda els discursos de Salvador Illa defensant el 155 i negant la possibilitat d'amnistiar els condemnats del Procés? Que no ens enredin, que encara tenim memòria!

Una escapada al Baix Empordà

Hem fet cap a Begur. Hi hem tornat després d'una primera vegada que ens va agradar el ben cuidat que el tenien. És molt agradable poder-te passejar tranquil·lament per una població neta i endreçada. M'hi he fixat bé, perquè recordava uns carrers sense cablejats elèctrics ni telefònics. He vist que no és a tots els carrers, probablement ho van soterrant a mesura que els urbanitzen. 

Si hagués de definir Begur diria que és una població agradable, sense grans pretensions, però amb unes edificacions interessants, molt ben restaurades i mantingudes. I d'alguna manera és això el que esperes. No pretens trobar-ho tot perfecte, ni que totes les cases siguin un museu, però si aconsegueixen que les edificacions estiguin endreçades, els carrers nets i lliures d'obstacles, els cotxes aparcats al voltant de la població, convertint el centre per als vianants, i tenen la sort de comptar amb edificis històrics, el resultat és un deu.

La seva visita em provoca una enveja sana. Quan m'agradaria que la meva vila hi tingués una certa retirada. Què ho fa que quan em passejo per Arenys ho trobo tan brut i desendreçat. Ni els carrers són nets i polits, ni les façanes llueixen especialment, i això que tenim racons prou bonics, que amb pocs esforços els podríem embellir. 

És molt fàcil carregar les culpes als altres, i no ens adonem que tot comença per un mateix. Netejar la teva façana, escombrar el tram del carrer, treure la brossa que toca i quan toca, i no tirar ni papers ni burilles a terra. Tot això és tan fàcil de fer i no tots en som capaços!

Retirar el cablejat de les façanes ja no és tan senzill. Sempre he pensat que en el moment d'urbanitzar un carrer, i a Arenys n'hem fet uns quants, és quan s'ha de soterrar les línies telefòniques i de corrent elèctric. Però no es fa. Són rars els exemples de soterrament a la nostra vila. Els podem comptar amb els dits d'una mà, i sempre en trams de carrer, potser davant d'edificacions municipals. Ens falta sensibilitat? Per què no ens hi atrevim?

Us convido a passejar pels nostres carrers observant tots els detalls que en sigueu capaços. Valoreu-ho, i després traieu-ne alguna conclusió. No us deprimiu. Hi ha camp per córrer i l'esperança és l'últim que s'ha de perdre.

El repte d'Europa

Els experts en l'àmbit internacional fa molt temps que ens parlen dels problemes del nostre continent i concretament de la Unió Europea. Els de la meva generació somiàvem en entrar a l'Europa democràtica, patint com ho fèiem amb la dictadura franquista. Un somni que es va fer realitat força tard, però que ens il·lusionava pensant que s'havien acabat els nostres mals.

No us estranyarà que us digui que darrerament estem molt desenganyats. Hem obert els ulls i hem vist que la idíl·lica Europa no era tal, sinó que té moltes mancances. El paper de la Unió Europea en el món cada vegada està més desprestigiat. Hem anat augmentant el nombre de membres integrants, però aquest creixement no ha comportat més fortalesa, sinó tot el contrari. Avui, prendre decisions estratègiques resulta una quimera i tens la impressió que els nostres governants dubten de tot i aquesta incertesa ens fa perdre prestigi, però sobretot poder econòmic amb relació a l'exterior.

Estic convençut que hi ha fets positius que sense la nostra pertinença a la Unió ens deixarà a l'estacada, però també és cert que podíem haver aprofitat molt millor la unió d'estats d'un nivell econòmic i cultural prou elevat.

Europa, però, no s'ha fet gran ni independitzat d'un tutor, els EUA, que ha fet i desfet d'acord amb la seva voluntat. Ha estat el nostre pare protector, i ens hi hem arrepenjat. Ara, que retorna Trump a la presidència, tothom es posa a tremolar. Ell és molt més contundent en la defensa dels seus interessos, i té ben poc interès en el que ens pugui passar. 

La impressió que tinc és que ni ara som capaços de reflexionar i fer els passos necessaris per fer-nos adults i independents. Aprofitar els nostres recursos per encarar les dificultats que un món en hores baixes i de moltes turbulències ens pressiona. Som una Unió poc unida, on cadascú mira per la seva conveniència, i n'hi ha uns quants que només en volen treure beneficis, però en cap cas cedir cap mena de sobirania, i tot no pot ser.

Estem a l'expectativa de tot el que està succeint als EUA amb el relleu presidencial. Sabem que tenim les de perdre, però nosaltres hem trepitjat fang, i no acabem de veure la manera de sortir del llot. Són temps difícils per a la Unió Europea, i ens caldrà arremangar-nos si no ho volem engegar tot a dida.

El pecat de les xarxes socials

El principal problema de les xarxes socials és que tots hi podem accedir i sentenciar tot allò que volem, i ens passa pel cap, sense tenir-ne prou coneixement. És allò de veure qui la diu més grossa. Està molt bé que ens puguem expressar i opinar, però hauríem de ser més cauts a l'hora d'escriure i, si més no, advertir als lectors potencials que tot allò són opinions personals, sense cap garantia que sigui cert. No cal dir que quan s'escriu sota l'anonimat, la confiança amb el contingut s'ha de posar més en dubte, i saber-hi veure la intencionalitat. 

L'espontaneïtat i aquell no esperar cinc minuts abans de prémer la tecla, fa que llegeixis segons quins comentaris que et fan posar les mans al cap. No es tracta d'estar-hi d'acord o en desacord, simplement d'observar afirmacions que no s'aguanten per enlloc, i que demostren ignorància de l'autor, si més no d'aquells temes que s'estan comentant.

Aquesta setmana, i en clau local, l'aparcament en espiga a la Riera d'Arenys ha tingut un gran protagonisme i moltes intervencions a la xarxa. És clar que les primeres persones a escriure-hi tenen tots els desavantatges del món. Després de moltes intervencions es fa més fàcil opinar i adonar-te de coses que potser tu tampoc tenies tan clares. 

M'ha cridat l'atenció l'acumulació de multes que s'han iniciat per aparcar malament. Sempre he dit que fins que no et toquen la butxaca no hi pares atenció, però també he comentat que és bo començar per fer una mica de pedagogia i pensar que probablement hi ha persones que desconeixen les normes, la qual cosa no els eximeix de complir-les, però sí que és cert que és aconsellable donar un marge de temps perquè tothom s'acostumi als canvis. També és cert que a la nostra població la majoria de les multes queden en un calaix, però això és un altre tema, no menys important, i ho podríem tractar a part.

Ja fa uns quants mesos que es va aprovar la nova ordenança de mobilitat, amb la incorporació dels patinets elèctrics. Encara avui dia hi ha molts usuaris que no respecten la norma i desconec si són sancionats. En tot cas hi ha un tema de seguretat, tant per l'usuari com pel vianant que caldria tenir-ho present i no descuidar-ho.

Com a conclusió, diria que està molt bé llegir tot el que es comenta a les xarxes. Alguna cosa n'aprens, però seria recomanable que les intervencions no fossin anònimes i una mica més ben meditades. Parlant la gent s'entén, però també cal mirar què diem i com ho diem.

Polítics que no ens mereixem

Aquest matí, mentre esmorzava, he posat un moment el 324 per veure les notícies i he escoltat un tall de la intervenció de l'eurodiputada del PP, la senyora Dolors Montserrat, atacant la ministra espanyola Teresa Ribera, que opta a ser nomenada comissària i vicepresidenta de la Comissió Europea. Les poques paraules que he sentit justifiquen sobradament el descrèdit de la política i dels polítics actuals.

Puc entendre molt bé que hi hagi tanta gent que no li interessi la política i que critiqui fortament els polítics. A mi, que m'agrada la política, ja em comença a pesar i em molesta tot el que està passant, per la mediocritat dels polítics d'avui, l'insult permanent i la crítica destructiva sense arguments sòlids. L'engany sistemàtic i l'ànsia de poder com a únic objectiu dels partits polítics. Amagar les pròpies vergonyes amb fum destructiu.

Escoltar a Dolors Montserrat és vomitiu. No aporta res de positiu i només provoca malestar, desafectació i posar a tots els polítics en el mateix sac. No és l'única, certament, però és una mala política que no fa cap bé. Una cosa és fiscalitzar la tasca del govern, qüestionar la seva actuació, criticar aquells errors evitables, i aportar una alternativa coherent i lògica d'acord amb la pròpia ideologia, i l'altra és intentar desgastar l'adversari a base de mentides i descrèdit sense argument.

No seré jo que surti a defensar el govern socialista espanyol i els seus ministres, sinó que demano respecte a la veritat, una bona praxi i saber defensar els principis ideològics sense utilitzar la ciutadania, amb tots els seus problemes i vicissituds, per aconseguir el poder. Si volem millorar la nostra societat, no podem caure en el vici de jugar amb les persones. Al final només aconseguirem la desconfiança de tothom, per caure en el parany dels que més en saben d'entabanar la gent, amb falses promeses i enganys.

La ciutadania no es mereix polítics com Dolors Montserrat, ni alguns altres que estan en el seu mateix nivell. Les persones necessitem uns polítics que liderin el progrés del país i del món, a base del sacrifici, l'esforç i la dedicació, buscant sempre el millor per a tothom, i no el benefici propi, sigui econòmic o de reconeixement personal. Tant de bo que tots plegats obrim els ulls i siguem capaços d'arraconar aquests polítics que no ens fan cap bé, sinó que desmaneguen el poc ordre que hem aconseguit en un món cada vegada més desorientat.

Algú pensa fer alguna cosa amb el clavegueram?

La Diputació de Barcelona va encarregar l'elaboració del Pla director de clavegueram d'Arenys de Mar, que va lliurar a l'ajuntament de la nostra vila a finals de 2023. Es tracta d'un estudi exhaustiu de gairebé nou-centes cinquanta pàgines, on es detalla la situació actual del clavegueram i es proposen les mesures a prendre per posar-ho al dia, classificant-les segons el grau d'urgència i perillositat. 

Les conclusions de l'estudi deixen clar el conjunt de deficiències del clavegueram, en part per tractar-se d'una construcció mal planificada, perquè el diàmetre de la conducció és massa petit, hi falten pous que permetin el manteniment de la xarxa i hi ha sectors amb molt pendent per poder provocar, entre altres, inundacions. La xarxa està molt envellida i deteriorada, i apunta que caldria introduir-hi sistemes de drenatge sostenible. 

L'estudi proposa diferents solucions per aconseguir una xarxa capaç d'evacuar les aigües pluvials, que eviti l'aixecament de tapes i sobrecàrrega dels col·lectors, i esmenta el Rial de Sa Clavella com a indret on el drenatge de les aigües pluvials no està ben resolt. Us recomano que hi doneu una ullada.

Segons l'estudi, els principals eixos que generen més problemes són: el Rial de Sa Clavella; el carrer de Santa Marta; l'acumulació d'aigua en superfície i la sobrepressió dels col·lectors al final de passeig troncal, a la carretera C-61, i el final del Rial del Bareu, on hi ha pendent la seva canalització. Aquests quatre enclavaments formarien part del primer paquet a resoldre, amb un cost d'inversió previst de 2.412.604 €. A partir d'aquí detalla tres grups més d'actuacions, amb el seu cost corresponent. Perquè us en feu una mica la idea, el pressupost total de les actuacions és de 9.832.383,53 €. Poca broma!

La pregunta que em faig és què té previst fer el nostre govern municipal, després de conèixer l'estudi en detall i observar les recomanacions dels seus redactors, sobretot pel que fa a les actuacions que consideren urgents donada la perillositat de la situació actual. L'estudi ha tingut un cost i ha de servir per a alguna cosa. No ens podem quedar coneixent la problemàtica i no actuar. Se'n vol fer cas, o bé l'estudi quedarà en un calaix?

La catàstrofe recent de València ens hauria de fer reflexionar. Tot té relació. Una mala xarxa de clavegueram és un perill en potència. No posar-hi mà és una irresponsabilitat que ningú hauria de permetre's. Confiem que els nostres governants siguin responsables i programin les actuacions necessàries per millorar la xarxa de clavegueram, i evitar que tinguem un ensurt innecessari. 

Estiguem alerta!

No podem badar ni deixar-nos enredar. Els estafadors fan hores extres i ens els podem trobar arreu. Movent-nos per Internet, utilitzant mòbils i tauletes digitals naveguem per una selva plena de perills que ens obliguen a desconfiar de tothom.

No hi ha dia que no t'avisin d'alguna nova estafa, cada vegada més sofisticada i més lligada amb la realitat del dia a dia. Avui llegia que estan arribant avisos sobre un nou temporal de pluges i adjunten un enllaç, que és on hi ha la trampa que no hi pots caure.

És ben clar que no ens podem cansar de repetir a tothom que mai accedeixin a un enllaç que els pugui arribar a través de l'ordinador o el mòbil. Els bancs, les empreses i l'administració pública estan farts de dir-nos que no és aquesta la seva pràctica i que, per tant, hem de desconfiar de tot aquell que ens convidi a accedir en un lloc que, aparentment, és inofensiu i bo per a nosaltres.

Vivim en un món ple d'estafadors que viuen a costa dels altres. Acostumen a enredar a les persones més confiades, a aquelles que sempre han anat amb la veritat per davant i que no s'imaginen que algú els vulgui enredar. La desconfiança no és bona per a ningú, però avui has de desconfiar per seguretat i per evitar caure en el parany del desconegut que només busca els teus diners, i aprofita qualsevol ocasió per fer-t'hi caure.

Això obliga a les empreses privades i a l'administració pública a evitar qualsevol campanya que pugui confondre a la gent. I ho dic perquè la setmana passada vaig rebre una notificació, que ha resultat ser correcta, però utilitzava l'enviament d'un enllaç, que no hi vaig accedir, sinó que vaig demanar que deixessin d'enviar aquests comunicats. No poden col·laborar amb els estafadors. Hi ha prou maneres de comunicar-se amb les persones sense haver d'usar mètodes que generen desconfiança.

Per què dimitir?

Per què dimitir si la culpa és dels altres? Ningú no el va avisar. Li trucaven des d'un número que desconeixia. La consellera no sabia que es podien enviar avisos al mòbil. Madrid no els va dir que plouria tant i que podria causar tantes víctimes. Els manifestants estan manipulats. Són aquests catalans tan dolents que venen aquí no pas per ajudar a les víctimes, sinó a fer política. Ell sí que pensa en la gent i està al seu servei. Ell ho va fer tot bé. Per què hauria de dimitir?

Els temps estan revolucionats. Si Trump pot ser president dels EUA, per què no ho pot ser Mazón a València?, o Díaz Ayuso a Madrid?, o Meloni, primera ministra a Itàlia?

La inconsciència i l'insult sistemàtic estan servits. És això el que compta. El bon fer i les bones actituds són coses del passat. Són coses d’una altra època. Som vells i retrògrades. Estem fora de joc. Ens hem de retirar i donar pas a una altra manera de governar. Visca la llibertat! Qui no hi arribi que s’aguanti! Només serveixen els millors. Per què pensar en el bé dels altres? Tenim prou feina a casa. Els de fora no han de venir a fer-hi res. Que s’espavilin a casa seva. Si han nascut en un país en guerra i disbauxa no és el nostre problema, però si en podem treure un bon profit de les seves riqueses naturals o de la mà d’obra barata, ja ho pactarem amb els seus governants.

Trist, oi? On són tots aquells nostres ideals de joventut?

El senyor Mazón no dimitirà com no ho han fet tants d’altres. La dimissió no forma part del seu bagatge. L’han votat?, doncs, que l’aguantin quatre anys. La responsabilitat? Els opositors s’aprofiten de les desgràcies dels altres per fer-hi llenya.

Si Mazón fos socialista i el govern de Madrid del PP, aquests, Vox, Manos Limpias i tot un reguitzell d'entitats i associacions d'ultradreta ja haurien presentat no sé quantes querelles criminals, i els jutges s'estarien fregant les mans, però resulta que el president valencià és del PP, amb el suport de Vox. L'única solució és passar la culpa als altres i mantenir-se ferms al poder. Totes les queixes són infundades i no passa res!

Què ha canviat?

Avui fa deu anys que la majoria dels catalans vàrem anar a les urnes per declarar que volíem ser independents. Què ha passat fins ara i com ha canviat la situació? Aquesta pregunta ens la fem molta gent i segur que hi ha persones bragades en aquest tipus d'anàlisis que ens poden orientar i donar la seva opinió. Seria bo, però, que tots féssim aquest exercici, amb més o menys traça, però que segur que ens ha de servir per entendre tot el que està passant, valorar què hem fet malament, i intentar veure quin pot ser el futur més immediat.

La primera cosa que ha canviat, perquè en definitiva ha desaparegut, és la il·lusió. L'any 2014, amb més o menys consciència de país, una gran part de la població estava il·lusionada pensant que podien expressar la seva opinió i voluntat de futur de Catalunya. Aquesta il·lusió, després de tot el que s'ha anat succeint, ja no hi és. Més aviat hi ha un sentiment de fracàs i desil·lusió que s'ha impregnat a tots nosaltres que ens ha deixat una mica fora de joc. 

És cert que teníem tothom en contra. Els poders polítics, els judicials i els militars. Ningú ens ho posaria fàcil, però d'una manera innocent vàrem gosar manifestar allò que volíem, allò en què creiem, amb l'ajut dels polítics de torn. Després aquests no han sabut continuar la tasca, o no han pogut, i tot se n'ha anat en orris. 

En aquests moments estem enfeinats per aconseguir recuperar allò que ja teníem, però difícilment aconseguirem fer-nos entendre més enllà de les nostres fronteres mentals. Mai no ens han entès, ni ho han pretès. Els convé tenir-nos a dins i que aportem tot allò que ells en treuen profit.

Però nosaltres no hem de pensar tant en què diuen i pretenen ells, sinó què volem exactament i fins on volem arribar. La por de perdre el que tenim ens frena, i tot queda en intencions i somnis, que probablement no seran mai una realitat.

Ens falten bons polítics, que tinguin les idees clares i uns objectius definits i transparents. No els podem deixar sols, però no ens poden tornar a decebre. En deu anys han passat moltes coses i necessitem pair-ho i tornar a construir l'estratègia per aconseguir els nostres objectius.

Amagar el cap sota les ales

Confesso que aquesta setmana m'he comportat com un flamenc, o com popularment es diu de l'estruç, encara que no sigui cert. He amagat el cap sota les ales. No he obert la televisió, ni he escoltat les notícies. No volia saber res del que ha passat als EUA. Només vaig conèixer la victòria de Trump i ja no he volgut saber res més. 

Reconec que és una estupidesa, i segur que recuperaré tot el que m'he perdut, però aquests dies tenia la necessitat de rebre notícies positives, que m'alegressin una mica més la vida, i sabia que si m'entretenia observant i escoltant tot el que pot arribar dels EUA, em deprimiria. No em venia bé.

Em comprometo a posar-me al dia i intentar entendre-ho i acceptar la realitat. A més, procuraré buscar la part positiva perquè ben segur n'hi deu haver, encara que aparentment no ho sembli. Les eleccions dels EUA no ens deixen indiferents, perquè la repercussió és mundial, i és trist adonar-te que els humans som incapaços d'avançar d'una manera raonada, i d'excloure els exabruptes i els que els practiquen.

La vida continua, i espero que no anem gaire enrere en drets i llibertats. Hi ha el perill de destrossar encara més tot allò que ha costat tant de construir. El fanatisme, els insults, i la venjança són tres elements que estan a la vista, i voldria pensar que no es posaran en pràctica, però la meva intuïció és que el nou president estirarà aquests i les conseqüències poden ser molt negatives.

Els petits es tapen la cara o tanquen els ulls i es pensen que no els veiem. Són reaccions infantils, espontànies que ens fan gràcia. Quan som grans això no tindria sentit, però emprem altres tècniques per despistar, però en el fons el que estem fent és enganyar-nos a nosaltres mateixos. La realitat és la que és, tant si la mirem com si hi passem de puntetes. Hem d'afrontar-la i en la mesura que puguem, millorar-la. 

Confiem que les coses caiguin pel seu propi pes i que no ens trobem en una situació tan dramàtica com aparentment ens fa pensar. Segur que s'han viscut èpoques pitjors, i el temps passa i ho cura tot. Malauradament, hi haurà persones que no s'ho passaran bé, i això és trist i preocupant. Confiem que tot no estigui perdut, i que la bona gent prevalgui per sobre dels que poden fer mal.

Aprendre dels errors

Si en una cosa fallem és precisament en aprendre dels errors. Perquè d’errors tots en fem. Alguns més que altres, però una vegada l'hem errat és important analitzar per què hi hem caigut, què podem fer per esmenar el dany ocasionat i, sobretot, estudiar la manera de no tornar-nos a equivocar. Això és un fet que no és puntual, sinó que al llarg de la vida ens hi hem d'anar aturant per intentar fer-ho millor. 

Quan ens equivoquem hem d'assumir-ne les conseqüències, i això ens pot ajudar a fer-ho diferent una altra vegada. Si ens hem hagut de rascar la butxaca, potser ja ens hi pensarem més a l'hora de fer un altre pas. El problema està quan qui s'equivoca no en rep les conseqüències, sinó que aquestes recauen en un altre. Un fet habitual a l'administració pública. Si no és eficient, si no optimitza els recursos, són els contribuents els que en paguen els plats trencats.

No sé si us hi heu trobat, però jo estic cansat d'haver de reclamar a diferents administracions públiques que esmenin errors que em perjudiquen. Errors que no he comès jo, però que en rebo les conseqüències, normalment havent de pagar més del necessari, i presentar recursos que no acostumen a ser senzills ni gaire ràpids a l'hora de resoldre'ls.

La coordinació entre les diferents administracions tampoc és gaire habitual. Més aviat hi ha descoordinació que sovint t'obliga a repetir tràmits que no caldria. Existeix una llei que allibera al contribuent a presentar segons quina documentació, si consta ja a l'administració o aquesta la pot obtenir en contacte amb altres administracions. No sempre es respecta i a vegades et reclamen certificats i justificants que són totalment innecessaris. 

Soc un gran defensor de les tramitacions d'ofici, aquelles que es generen automàticament des de l'administració sense que el ciutadà l'hagi d'iniciar. Estem, però molt lluny d'aconseguir que la coordinació entre entitats públiques o privades de caràcter públic sigui efectiu i ràpid. Fixeu-vos, com a exemple, en la multitud de discrepàncies que hi ha entre el Registre de la Propietat, l'administració local i el Cadastre. Us adonareu que rarament les dades coincideixen i veureu també que qui en rep les conseqüències és sempre el contribuent. Hem d'aprendre dels errors, assumir-ne les conseqüències i no derivar-les als altres. Siguem més seriosos i millorem la tramitació administrativa.

L'ús eficient dels recursos públics

Les persones que hem estat relacionats amb l'administració pública local, sigui com càrrecs electes o treballadors, tenim molt clar els problemes financers dels ajuntaments i el desequilibri que hi ha en el repartiment de recursos entre les diferents administracions. La que dona la cara és la més mal pagada.

No sé si us sona, però és molt típic sentir a dir que qui té els diners és la Diputació de Barcelona. El món està mal repartit i, malgrat que fa anys que es demana una millora del finançament dels ajuntaments, això no es produeix. 

La Diputació ofereix serveis als ajuntaments, sigui en espècie o amb diners, i aquests han de fer la carta als reis per aconseguir-ne com més millor. La desconfiança fa pensar que si els negociants són de la mateixa corda, pertanyen al mateix partit polític, tenen més possibilitats de rebre diners i recursos. Digueu-me mal pensat. Però hi ha un tema que se'n parla poc, o si més no, encara que se'n parli, s'hi treballa poc, i és el control sobre l'eficiència i l'optimització dels recursos oferts. 

Si un ajuntament rep recursos o serveis, que han tingut un cost, ha de rendibilitzar la inversió, encara que a l'ajuntament no li hagi costat ni un ral. El tema de l'eficiència passa una mica desapercebut. Com que no em costa diners, ja no me'n preocupo!

La Diputació de Barcelona va licitar, l'any 2022, la contractació de l'elaboració de plans directors de clavegueram de sis municipis de la província, entre els quals hi havia Arenys de Mar. L'import era de 174.000 euros, IVA inclòs. A finals de l'any passat va lliurar al nostre ajuntament l'estudi realitzat amb una sèrie d'instruccions i inversions a fer, algunes d'elles de caràcter urgent, per la perillositat que suposa l'estat actual del clavegueram a la nostra vila. El pla director ja el tenim, ara només falta aplicar-lo. Hi ha previst fer alguna cosa al respecte?

No tinc la informació i m'agradaria pensar que els nostres tècnics municipals, per indicació del govern local, hi estan treballant. Temo que no sigui així, i que ens trobem amb dos problemes. Per una banda, que els problemes de clavegueram no se solucionin i s'agreugin, i que la inversió de la Diputació, amb recursos públics, no hagi servit de res. Tant de bo que m'equivoqui!

Esperant els resultats dels EUA

Tots som conscients de la importància de les eleccions presidencials d'avui als EUA. No és un país qualsevol, sinó que el que pugui passar allà té repercussions arreu, també a casa nostra. Ben segur que al llarg dels anys hem tingut les nostres preferències. Ens agraden més els republicans que no pas els demòcrates, o la inversa, però en els darrers temps ha agafat més protagonisme la persona que no pas el partit polític. No és el mateix pensar que hi pugui haver un president republicà, que témer que el nou president torni a ser el senyor Trump. I em sembla que aquí rau el problema principal d'aquestes eleccions.

En poques hores coneixerem els resultats. Si aquests són favorables a Trump, quedarà enllestit en poc temps, però si els vots es decanten per Kamala Harris, hi haurà l'enrenou d'ara fa quatre anys, quan Trump va moure cel i terra per evitar ser declarat perdedor. Ja ens ha avançat que si el donaven com a perdedor, voldria dir que hi ha hagut trampa. És molt cansat, i molt perillós.

Hi ha coses que no s'entenen. Com pot ser que assumint la presidència d'un estat s'alliberin d'anar a la presó. Tenim l'exemple d'Israel, on sembla que el primer ministre, si ho deixés de ser, tindria tants judicis a enfrontar-s'hi, que el més segur és que anés a parar a la presó. Als EUA, Trump també té judicis pendents que només la presidència els hi pot estalviar. Per no parlar del nostre rei emèrit, que continua fent-ne de les seves, protegit per la seva condició de rei, encara que li hagin plogut denúncies per totes bandes.

I això és el que desespera a molta gent i fa perdre la confiança en els polítics i en la mateixa política, en sistemes democràtics, que ens venen que tots som iguals davant de la Justícia, i que tenim les eines i mecanismes per protegir-nos de la corrupció i el despotisme. 

Us confesso que no estic mirant les notícies, i només espero conèixer els resultats finals. Llavors intentaré agafar-m'ho el millor possible, que de temes que ens deprimeixen ja en tenim prou. Uns més que altres. Veient com va tot, no em puc queixar.

La culpa és negra i ningú la vol

El pitjor que pot passar en una societat és que les nostres autoritats, les nostres institucions, es vagin llançant la culpa sense que ningú assumeixi cap responsabilitat. I això és molt greu quan al darrere hi ha víctimes mortals. A València ja en comptabilitzen més de dues-centes.

Qui no va avisar a temps? Qui sabia què passaria i no va actuar amb celeritat perquè la ciutadania prengués les precaucions necessàries per salvar la vida? Els mobles ja és una altra història.

Ha passat una setmana i t'emprenya veure com ningú vol assumir la seva part de responsabilitat. Però el pitjor de tot és que tens la impressió que si això torna a passar, ens trobarem amb els mateixos problemes. Ni n'aprenem, ni sembla que en tinguem ganes.

Els fets han estat prou greus per a parlar-ne més d'un dia. Potser ens repetim, ja em perdonareu, però seria bo que ens conscienciéssim que hem de millorar i, sobretot, analitzar què hem estat fent, per no tornar-hi, i com podem alliberar espai al territori perquè l'aigua, que arriba amb molta força, pugui desembocar al mar sense tants estralls.

Ara ens hem adonat que hi ha municipis, inundables, que no tenen a punt el pla de protecció davant d'emergències. Llavors venen totes les exclamacions. Primera actuació a fer, doncs, redactar i actualitzar els plans d'emergència, i donar-los a conèixer. Que tothom sigui conscient que viu en una zona inundable, si és el cas, i sàpiga com reaccionar en cas d'una emergència.

Ens han d'avisar a temps, però al mateix temps hem de tenir molt après com hem d'actuar després de l'avís. I aquí hi ha una feina a fer per part de totes les administracions. La local, que tenim més a prop, però també l'autonòmica i l'estatal. S'ha de fer pedagogia i insistir a la població que el risc de ser arrossegat per les aigües desbocades és alt o molt alt. 

La nostra vila és inundable, i seria bo que el nostre govern local ho recordés i programés unes sessions i uns fullets explicatius de quines són les parts més exposades a la inundació, i què cal fer quan van mal dades. 

Sisplau, deixeu de culpabilitzar-vos entre vosaltres. Busqueu solucions a la catàstrofe viscuda, i trobeu la manera d'evitar que això es repeteixi en el futur.

Posar-nos a la pell de l'altre

Hem pogut veure l'escridassada de la gent de Paiporta i no ens ha vingut de nou. S'entén que després de tot el que han viscut, i que encara pateixen, les persones reaccionin d'aquesta manera contra les autoritats, per la responsabilitat que assumeixen, uns a través d'unes eleccions i un altre per herència, ja que ningú no l'ha votat ni li ha donat confiança.

Rei i president valencià havien d'anar-hi, encara que pugui semblar una pura formalitat. No sé què pensaven per dins mentre veien la gent cridant i demanant dimissions. Haig de creure que tenen prou sensibilitat per entendre'ls, encara que no els agradi i sigui passar una mala estona. Algú, però ha d'assumir responsabilitats per la feina mal feta, i s'ha de trobar la millor manera de minorar el patiment de la gent, i proporcionar-los tots els ajuts que calgui.

Fets com els d'aquests dies a València no són freqüents, però tampoc no és la primera vegada que s'inunda el territori, i tampoc s'ha fet prou per evitar que els mals fossin tan greus. Ara, quan els responsables polítics donen la cara, té tota la lògica veure com la gent s'hi enfada. El pitjor de tot, però, és que la nostra memòria és efímera, i només guardaran un record amarg i dolorós les persones que ho han perdut tot. Els altres necessitarem que els noticiaris ens recordin els aniversaris dels fets.

És una llàstima que ens costi tant posar-nos a la pell dels altres, quan es presenten desgràcies com aquesta. És molt lloable la reacció dels molts voluntaris que s'han acostat a València per ajudar a rescatar les víctimes i netejar el territori. També aquelles persones que han ofert aigua, aliments i roba a qui ho ha perdut gairebé tot, i té dificultats per trobar aliments i refugi. Aquesta solidaritat no s'hauria de limitar en casos com l'actual, sinó que hauríem de ser capaços de conrear-la sempre, perquè en tot moment hi ha persones que pateixen i necessiten el nostre ajut. 

Sempre he dit que les persones no som uns fans de la participació, sinó que reaccionem davant dels fets. A vegades ho fem d'una manera desorganitzada i insultant, d'altres, com ara, donant la nostra mà i oferint tot allò que puguin necessitar. La societat aniria molt millor si tinguéssim present que no tothom té la sort de viure amb les condicions que ho podem fer nosaltres. No cal esperar grans catàstrofes, però ara posem-nos-hi de valent. Els fets són molt greus.

Planificar i saber reaccionar a temps

Pensant en tot el que ha passat a València aquests dies, m'ha vingut al cap una idea que tinc molt present i que probablement ja n'hauré parlat en aquest blog. Acostuma a passar que aquells temes que hi creus fermament, et preocupen o t'interessen, en parles sense adonar-te'n i et repeteixes com l'all. Em refereixo a la capacitat de reacció de les persones. 

Soc un gran defensor de la planificació. Em queixo sovint que moltes vegades falta planificació, ja sigui per mandra, perquè no es volen ensenyar les cartes o per inconsciència. La planificació, a part d'obrir els ulls a la gent i facilitar-los la col·laboració i l'entesa del perquè de les coses, t'ajuda enormement a valorar si estàs anant pel bon camí, i conèixer en tot moment allò que necessites per aconseguir els teus objectius.

Dit això, hi ha un altre element que trobo molt valuós, i que a mi m'agradaria tenir-hi més traça. Davant de qualsevol adversitat, però no només, és molt important la capacitat de reaccionar. Si es tracta de contrarietats esdevé importantíssim, perquè sovint passa que en pocs instants has de prendre decisions que poden ser fatals o bé resolutives. 

Les persones que dirigeixen una empresa, sigui pública o privada, necessiten planificar bé la feina, però també ser capaços de prendre decisions instantànies, sense possibilitat d'analitzar ni dedicar-hi gaire temps. En casos com el que viuen  al País Valencià resulta evident que aquesta capacitat de reacció immediata és cabdal, ja que pot salvar moltes vides.

Crec que no cal parlar gaire de la reacció del president valencià o de la consellera de Turisme. Aquesta ha estat honesta demanant perdó, el primer simplement ha canviat el discurs, com aquell qui res. 

Seria bo que les persones destinades a dirigir una empresa, un ajuntament, un govern, rebessin formació i tècniques per millorar la seva capacitat de reacció. Personalment, m'hi apuntaria, perquè ho crec important. La responsabilitat que s'assumeix ha d'anar acompanyada de la voluntat d'aprendre cada dia com actuar millor, amb més rapidesa, però al mateix temps més eficàcia. Segur que hi ha algun lloc on podem anar per aprendre-ho. M'hi apunto!

Així no!

Tristament, aquests dies parlem de València i del tràgic succés, amb més de cent cinquanta morts i encara moltes persones desaparegudes. Parlem del fet, de les conseqüències i també de les causes. No perquè sigui un fenomen natural, podem alliberar-nos de les nostres responsabilitats. Les administracions, i els seus polítics, hauran d'analitzar a fons què hem fet malament i continuem equivocant-nos. Normalment, és l'especulació, però també hi ha la desídia, la ignorància i incapacitat de reaccionar a temps, de manera contundent i eficaç.

Tot el que puguem analitzar, de manera seriosa i constructiva ens haurà de servir per evitar desastres d'aquesta magnitud. No podrem evitar que plogui de manera tempestuosa, acumulant centenars de litres en poques hores, però sí que hem de treballar per netejar els espais on ha de circular l'aigua fins al mar, i aquesta neteja ha de suposar treure obstacles, també habitatges mal ubicats, i fer un manteniment de les lleres dels rius, dels seus ponts i murs protectors.

El que no podem permetre és polititzar sobre uns fets que porten tantes víctimes mortals a l'esquena. El comportament i declaracions de personatges com el president del PP espanyol, el senyor Feijóo, mereixen la nostra desaprovació i repulsa. Resulta repugnant veure com s'aprofiten circumstàncies com l'actual per fer política en lloc de posar-se a disposició per resoldre els molts problemes que tenim, alguns dels quals han agreujat la situació.

Amb uns polítics com el senyor Feijóo, el país no pot anar bé. És intolerable escoltar segons quins discursos, aprofitant-se del dolor dels familiars de les víctimes i totes les persones damnificades. Què pretén amb el seu discurs? Que la gent el voti a ell per la seva manca de sensibilitat? Per prioritzar l'afany de poder al suport a les víctimes?

Fa molt temps que vaig dient que amb una dreta com la del PP, Espanya no té futur. L'alternança política s'ha de basar en uns partits polítics seriosos, honestos i compromesos amb la societat. Mentre juguin a fer política barata i deshumanitzada, no els podrem creure ni confiar-hi. Siguem seriosos i, sobretot, respectuosos amb el dolor dels altres.