Desconfiant

Avui podria ser un dia important tenint en compte la trobada entre els EUA i l'Iran per negociar l'alto el foc. Aconseguir que s'acabi la guerra absurda seria tota una fita, i per això hauríem d'estar expectants amb l'esperança que arribin a un acord. Estem massa escaldats, però, i hem perdut l'esperança. Ja no ens fiem de res i això, sense anar gaire lluny ho podem corroborar amb els exemples de Gaza, Ucraïna i ara l'Iran. Moltes negociacions, moltes paraules, però cap resultat eficient.

Algú creu que a Gaza ja viuen tranquils? Potser ens falta informació, i això ens fa pensar que tot s'ha acabat. A Ucraïna han pactat un alto el foc provisional, de 30 hores. Quantes vegades s'han reunit amb la intenció d'acabar la guerra? 

Em dol pensar que vivim en un món capaç de volar cap a la lluna, però incapaç d'aturar les guerres. Busquem culpables i n'assenyalem uns quants, probablement els protagonistes principals: Putin, Trump, Netanyahu, però què passa amb tota la gent que els fa costat. Ja no parlo de qui els ha votat, que aquest seria un altre tema, sinó d'aquells que estan al seu voltant i permeten que mantinguin les guerres.

També els dirigents europeus que amb la seva posició dubtosa i incoherent, són incapaços de plantar cara i permeten que Israel continuï bombardejant, amb el suport dels EUA. Trump amenaçava de sortir de l'OTAN, però entenc que el més coherent i moral seria que els altres països que en formen part fossin els que en sortissin. 

Aquests dies el papa avisava al president Trump que Déu no està al costat dels que tiren bombes. Aquestes paraules que no han tingut un gran ressò són importants pensant que l'Església massa sovint ha callat davant de fets criminals com els que protagonitza el president dels EUA. Les paraules se les emporta el vent. És cert i, per tant, cal escoltar-les i actuar en conseqüència. No podem continuar al mateix bàndol veient tot el que està passant. 

De nou, la lluna

Arran de l’enlairament de l’Artemis II en direcció a la lluna em venen a la memòria les imatges en blanc i negre de l’arribada de l’Apolo XI al nostre satèl·lit. Ho vàrem seguir amb expectació i emoció. No ens ho acabàvem de creure. De fet, durant molts anys hi va haver qui es va dedicar a comentar i defensar que tot havia estat un engany i que es tractava de decorats.

Després han passat molts anys sense que aquella proesa tingués continuïtat. La lluna ja no interessava?

Nosaltres, que no hi entenem res, pensàvem que a partir del 1969 tot seria un anar i venir de la lluna, on es construiria i hi hauria qui hi faria llargues estades. D’alguna manera, quan vam veure que l’aparcaven, vàrem quedar una mica desil·lusionats. Ara hi tornen.

Haig de suposar que durant aquests cinquanta anys llargs s’ha avançat molt en coneixements i a més ja no són només els nord-americans els que s’hi dediquen, sinó que russos i xinesos no queden curts. Bé, potser els russos amb el pa amb tomàquet que tenen muntat amb Ucraïna, ara quedaran un xic despenjats.

Sigui com sigui, amb el nou viatge en marxa, encara que sabem que no hi posaran els peus, tots ens hem engrescat una mica i hem deixat de pensar, per uns instants, amb la barbàrie que provoca el seu president.

Què ens hem de creure?

Mai com ara havíem pogut seguir amb tanta precisió i en temps real una guerra més enllà de les nostres fronteres. Al llarg de la història hem observat reportatges bèl·lics que ens han permès veure la crueltat d'una guerra, i encara més quan les víctimes són civils i no pas membres dels exèrcits. Avui tenim les imatges del que està passant en aquell mateix moment. Podem presenciar com es bombardegen instal·lacions i també habitatges. Ho veiem a Gaza i també a Ucraïna.

I la darrera de les guerres és la que estan mantenint Israel i l'Iran, amb atacs constants, amb els efectes que tenen, però això passa en uns moments en què la intel·ligència artificial (IA) pot crear il·lusions. És capaç de manipular sons i imatges fins al punt de no saber si tot allò que t'ensenyen és verídic o fruit de la tecnologia.

Tots recordarem les especulacions sobre l'arribada de l'home a la lluna, l'any 1969. Ha plogut força des de llavors. Encara hi ha qui sosté que les imatges que vàrem poder veure per televisió estaven preses en un decorat. Hi ha qui no s'ha cregut mai que els astronautes arribessin a trepitjar el nostre satèl·lit. Si això passava fa més de cinquanta anys, què no es pot inventar avui dia?

Llegia, avui, un reportatge on es diu que moltes de les imatges que aquests dies ens presenten de la guerra entre Israel i l'Iran són falses, ja sigui perquè corresponen a altres conflictes i països, o bé són simplement inventades. I per què passa això? Hi ha una intencionalitat concreta, més enllà de distreure el personal?

Com explica l'article en qüestió, unes imatges de l'abatiment d'uns avions israelians per part de les forces iranianes, i la captura d'una de les seves pilots, que sembla que són falses, ajuden a elevar la moral d'un país, l'Iran, i posar en dubte la superioritat israeliana, que algú dona per descomptat.

La conclusió, una vegada més, et porta a estar alerta i no creure't tot el que veus. Es tracta de qüestionar-ho i intentar contrastar les imatges i dades, que no és fàcil, i no deixar-te portar pel primer impuls. Sigui com sigui, però, la guerra no té cap justificació i sempre hi surten perdent els més vulnerables, la ciutadania que veu estroncada la pau i tranquil·litat a la seva vida.

La ciència i el dia a dia

Llegint notícies com la de l'allunatge d'una nau de l'Índia se'm generen molts dubtes i em faig moltes preguntes. És evident que l'evolució científica és important i estimulant, i que és bo que no tot quedi a mans dels de sempre. De totes maneres, quan veus aquests èxits, i t'imagines el cost que deu haver tingut, i llavors mires com viu la gran majoria de la població del seu país, no ho acabes de veure clar.

D'acord que hem d'anar endavant i fer més que menjar i dormir cada dia, però no hi ha manera d'eradicar la pobresa? No es podrien fer més esforços perquè la gent visqués dignament? Mires el que t'arriba d'aquell país i hi veus molta misèria. També molta injustícia, on uns pocs viuen molt bé i la gran majoria amb prou feines pot sobreviure.

També és cert que als Estats Units d'Amèrica, que han liderat les exploracions a l'espai, també hi ha misèria, i per tant també podem criticar la despesa per arribar a l'espai mentre hi ha gent del seu país que no en té prou per viure. Amb aquestes reflexions, probablement la ciència no hauria avançat gaire, però humanament què? No seria un gran èxit que ningú patís fam, guerra ni misèria?

Ja he dit al començament que se'm desperten dubtes i preguntes. No és clar i sempre hi ha el risc de moralitzar-ho tot, però és molt preocupant com vivim, a esquenes de la misèria i els problemes d'una gran part de la població mundial.

L'Índia ha aplaudit l'èxit de l'allunatge i es sentirà orgullosa de ser una de les quatre potències que han aconseguit arribar-hi. De ben segur que el treball que ara puguin realitzar serà en benefici de tots, i no només del seu país. Rússia, una vegada més, haurà de claudicar i entendre que les coses tenen sempre un perquè. A Putin li hauria anat molt bé l'èxit ara fa unes setmanes, per fer oblidar, encara que només sigui per uns moments, tot el mal que està causant a Ucraïna des de fa un any i mig. L'Índia probablement també aprofitarà l'avinentesa per amagar una realitat que no voldríem a casa nostra.

En tot cas celebro l'èxit de l'Índia, però els hi demano que no oblidin que aquí a la Terra, tenen encara molta feina a fer per tal de sentir-se orgullosos com a poble. Han de resoldre els problemes mundans i aconseguir que tots els seus habitants puguin gaudir dels èxits, sobretot si tenen prou diners per viure, i fer-ho d'una manera digna.

El temps no ho cura tot

Aquest mes de juliol es commemora el cinquantè aniversari de l'arribada de l'home a la lluna. Els que tenim una edat ho recordem. S'havia assolit un repte que feia anys que era un objectiu perseguit. Semblava que s'obrien les portes a molts més descobriments i aventures. Ens ho miràvem en blanc i negre, a través d'uns televisors que tenien pocs anys d'història. Començava una nova època?

Vivíem en la grisor del franquisme, amb moltes ganes de sortir d'aquest reducte autoritari, somiant poder entrar a Europa i deslliurar-nos de la dictadura del general Franco. Amèrica arribava a la lluna i nosaltres continuàvem sotmesos en la censura política, social i cultural.

Han passat cinquanta anys i es parla de Mart, però llavors, quan s'arribà a la lluna semblava que era l'inici d'un no acabar. Anys més tard vàrem deixar de sentir-ne a parlar. No és que desaparegués la NASA, però sí de les portades dels diaris. Fins fa poc, quan ha sortit la notícia de l'anada a Mart. Ho veurem?

Contrastar aquesta notícia amb la realitat política que vivim a casa nostra t'entristeix. Estem perdent el temps miserablement, només per l'ambició d'uns quants. Què hem fet malament que ens toqui aguantar aquest govern? Ens adonem suficientment que les nostres converses giren sempre sobre el mateix tema. És això una vida agradable i interessant? Quina importància té si el president el jutgen per haver mantingut el llaç groc al seu balcó? 

El més trist de tot plegat és que creiem que el temps ho cura tot, però no és del tot cert. Quina cara li queda a qui va ser president del Barça, en ser alliberat sense condemna després de gairebé dos anys de presó preventiva? Quina cara els queda als mestres de l'institut de Sant Andreu de la Barca quan s'arxiven les seves causes, després d'haver passat la vergonya de veure les seves fotografies a les primeres pàgines dels diaris grocs espanyols? Què passarà amb els nostres presos polítics i exiliats? Respondrem que el temps ho cura tot?

No ens deixen veure els nostres polítics, però sabem que hi són

L'anunci d'un eclipsi de lluna si més no serveix perquè prestem una mica més d'atenció als astres, a tot allò que tenim més enllà del nas, al misteri de la vida més enllà de l'obra humana i que a Catalunya des de fa mesos es concentra en el procés i les seves conseqüències. No sé si els nostres presos la varen poder contemplar, però els de casa sí que ho férem, ja fos des de Tavertet o des d'Arenys de Mar, a la sorra de la tercera platja.

És cert que la tecnologia ens acosta la imatge que em prou feines podem observar al natural, però de ben segur que ens agrada més poder dir que hi hem estat i l'hem contemplada, que no pas mirar-la a la primera pàgina del diari.

Avui ja corre per les xarxes la possibilitat d'inscriure't a la manifestació de l'11 de setembre a Barcelona. Cada any diem que serà el darrer any, però tots sabem que tenim onzes de setembre per aturar un carro. El resultat de les mateixes és qüestionable, però a dins del cor tenim clar que hi ha unes persones innocents que estan privades de llibertat sense judici, de manera injusta i per culpa de la repressió i venjança de l'Estat espanyol, amb el beneplàcit de C's, PP i PSC.

Ahir contemplàvem la lluna eclipsada i el planeta Mart que l'acompanyava, i jo pensava que encara no hem estat capaços de fer res tan bell com la pròpia naturalesa, ans al contrari, hem fet molt per desgraciar-la.