Un punyal a la butxaca

Avui he llegit una notícia que segur portarà cua, molts comentaris i posicions contràries. Es tracta de la mort d'un presumpte delinqüent quan intentava robar a una persona que anava en cadira de rodes i que es va defensar amb una arma blanca, apunyalant-lo i causant-li la mort. La notícia afegeix que la víctima mortal tenia antecedents per robatoris semblants.

M'imagino els comentaris perquè cada vegada que detenen un delinqüent la gent protesta perquè està convençuda que després de declarar sortirà al carrer fins a la següent temptativa. Davant la inseguretat que patim, segons per quins carrers circulem i quines hores, hi ha molta pressió perquè qui delinqueixi no li surti tan barat.

En aquest cas, la persona robada es va defensar apunyalant el delinqüent, i algú dirà que no és culpable perquè va actuar en defensa pròpia. Anar pel carrer amb una arma blanca no és gaire normal, sobretot si no tens intensió d'utilitzar-la. Si, per contra, penses que potser l'hauràs de fer servir has de ser molt conscient què significa atacar a una persona, encara que sigui per defensar-te.

Entenc la por de molta gent davant les notícies que apareixen de robatoris i assalts, però no podem anar armats i treure el ganivet a la primera oportunitat. No soc ningú per jutjar la situació i ho deixo als jutges que se n'hauran d'encarregar, però en tot cas caldria pensar en una altra manera d'anar per la vida.

Intentaré no llegir els comentaris que apareixeran, perquè ja hi ha prou violència física arreu per a haver de suportar violència psicològica en la seva lectura. Hi ha molts problemes de violència que no es poden resoldre policialment, sinó intentant dignificar la vida de tots, pensant en les persones més vulnerables, que acostumen a haver viscut una vida molt desestructurada. Això no els justifica, però t'ajuda a entendre quina ha de ser la missió dels nostres polítics dirigents.  

El costum de mentir

Avui estava fent una llegida en diagonal a les xarxes socials i m'he adonat que estava farcit de mentides. Es tracta de mentides detectables a les quals caldria sumar totes aquelles que no has tingut manera de contrastar, o bé que per manca d'interès no t'hi pares a mirar.

Aquesta allau de mentides fa que desconfiïs de tot el que llegeixes. Ho poses en dubte i probablement la majoria de les coses són certes, però... És allò del gat escaldat. Perquè hi ha fonts de qui no te'n fies, però et trobes amb persones i entitats que reprodueixen informacions sense contrastar. D'elles te'n podries refiar, però com que no són curoses a l'hora de penjar una notícia, al final també en desconfies.

No obstant això, no podem pensar que només a les xarxes socials es menteix. Tots hem pogut comprovar mentides arreu. N'hi ha en seu plenària d'ajuntaments i parlaments. També en trobes davant dels tribunals de justícia, i a la boca de dirigents i magistrats que, en principi, haurien de ser molt escrupolosos, ja que la seva imatge embruta les institucions.

I és per això que trobo força inútil que es convoquin aquestes comissions d'investigació parlamentàries, perquè tots sabem que els compareixents no diran la veritat. Penso en l'operació Catalunya, però no només en aquesta. Podeu fer una repassada a l'hemeroteca i ja em direu a quina conclusió arribeu.

Si el nostre alcalde, o el nostre president, o el jutge suprem menteix descaradament, què en podem esperar? No parlo de mentides pietoses, sinó d'engany manifest, per exculpar-se de qualsevol responsabilitat, o per justificar un posicionament que, d'entrada, podria comportar polèmica.

Potser tots tenim la tendència a mentir, però si no vigilem aconseguirem crear un món fals, sense valors ni interès. No sé si vivim un moment gris de la història o aquesta és la tendència a seguir. A veure si sabem rectificar a temps, abans no sigui massa tard. 

La responsabilitat d'un jutge

He llegit que una dona ha estat assassinada a Benalmádena, Màlaga, poques setmanes després d'haver denunciat el seu marit. Un jutge va descartar dictar ordre d'allunyament al marit. Quina responsabilitat hi té el jutge? Algú li exigirà responsabilitats, o bé no passa res, i a continuar dictant sentències, alegrament?

Ara que els jutges van tan forts i estan tan polititzats, potser fora bo que ens preocupéssim una mica més del que fan i exigíssim responsabilitats per allò que fan malament o que ocasionen danys irreparables a la ciutadania. No pot ser que visquin tan tranquils, immunes a qualsevol responsabilitat per les sentències que dicten, o les mesures que no prenen. 

Entenc que no sempre es pot encertar, però això no impedeix que se'ls exigeixi molta cura en les seves decisions per evitar fets com el que ha succeït a aquesta població malaguenya, amb resultat de mort. Han de ser conscients que la seva decisió afecta els altres i qualsevol error pot ser molt greu.

La violència de gènere és un drama que tenim a sobre i que dia rere dia ens colpeix. Sembla estrany que veient què està passant, els jutges no estiguin més a l'aguait i prenguin totes les mesures per evitar aquestes morts. Fa uns dies vàrem veure una filtració d'un judici on un jutge es mofava d'una denunciant. No sé si el fet acabarà en cap càstig, però ja seria hora que desaparegués aquesta impunitat dels jutges.

Avui lamentem la mort d'una dona en mans d'un assassí que s'ha valgut de la força i probablement els sentiments, per matar la seva víctima. I a tot això hi hem d'afegir el menysteniment de la situació per part del jutge, que voldria que patís la pressió de la seva mala decisió i que no ho tornés a fer mai més.

Si els polítics i tots nosaltres som responsables dels nostres actes i ens poden condemnar, els jutges no poden ser diferents i també han d'assumir la seva responsabilitat professional.

És el jutge l'autor dels missatges?

He llegit al diari ARA que el Poder Judicial investiga un jutge de Madrid per uns comentaris a la xarxa social X contra el president del govern espanyol i la seva esposa. Segons diu la notícia el perfil de la xarxa porta el nom d'aquest jutge, però no queda clar que sigui ell realment l'autor dels escrits. És evident que cal una investigació per saber si és el jutge qui difama el president Pedro Sánchez i senyora, o bé algú es fa passar per ell per comprometre'l. 

Avui tot és possible. Pot ser que un jutge insulti el president del govern, sabent que tenen tot el poder del món i que es creuen els amos d'aquest món tan polaritzat. També és possible que hi hagi una suplantació de l'autoria, en un món de xarxes socials plenes d'anònims i de hackers. La conclusió a què arribes és que no et pots creure res i, en tot cas, seguir els esdeveniments per veure si es troben proves que puguin assegurar que les coses són com diuen.

Al marge d'aquest cas concret, però aprofitant l'avinentesa, és necessari canviar la manera d'actuar i no permetre que els jutges actuïn segons la seva ideologia i preferències polítiques. La famosa separació de poders, sembla que només s'exigeixi al Poder executiu i al legislatiu, però en quedi al marge el Poder judicial. Tenim prou proves per assegurar que hi ha molts jutges, perquè no podem dir que ho siguin tots, que aprofiten el seu poder per revertir la voluntat de la ciutadania.

Els catalans ho tenim clar des de fa molts anys. Un exemple clar és l'Estatut d'Autonomia que vàrem referendar i ens el varen retallar. L'actual, el que ens regeix, no l'hem aprovat i no passa res. Aquest no és l'únic exemple. El més recent és la no aplicació de la llei d'amnistia, perquè no agrada als jutges. I podríem anar continuant. Però ara ja no només som nosaltres els perjudicats. L'esquerra espanyola, que cada vegada està més desemparada, amb una Europa abocada a l'extrema dreta, se sent maltractada i la dreta i l'extrema dreta espanyoles es freguen les mans. No només tenen a favor la premsa, sinó que els jutges els proporcionen el que no obtenen a les urnes. 

Veurem si el cas que comentava al començament es confirma i resulta que és el jutge qui es dedicava a malparlar del president del govern. Per la nostra salut seria bo pensar que no és així, però ja no ens podem refiar de res ni de ningú.

Impunitat dels jutges

Avui les xarxes socials bullen amb l'enregistrament d'una conversa del jutge Joaquín Aguirre on es vanta de ser l'artífex de tots els problemes que està patint la llei d'amnistia, i ho fa d'una manera que al meu entendre s'hauria de considerar delictiva, amb prevaricació, i que probablement, en un país realment democràtic, tindria conseqüències. Se'l podria apartar de la seva professió de jutge?

    Sempre m'he preguntat qui jutja els jutges. Tenen total impunitat? Semblaria que si la seva ideologia és d'extrema dreta, com acostuma a ser habitual al nostre país, la resposta seria afirmativa. Hem pogut constatar la diferència de criteris entre jutges espanyols i europeus en el cas del Procés d'independència. D'alguna manera, els tribunals espanyols busquen qualsevol excusa per acusar la gent amb les penes més altes possibles. No hi ha coherència ni arguments objectius a l'hora de fer les seves denúncies. I allò que diu un jutge no té el mateix valor de què pugui dir jo.

    Avui volia parlar de què representa celebrar el darrer aniversari amb un sis al davant. Pensar que en un any entraràs al club dels setanta. La vida, realment, passa molt de pressa, però és cert que si t'atures a repassar tot el que has viscut t'adones que has necessitat una colla d'anys per encabir-ho tot.

    Aquest havia de ser el tema del post, i no deixo de comentar-lo encara que sigui d'esquitllada, però és cert que la difusió d'aquests comentaris del jutge prenen protagonisme perquè això ens afecta a tots, sobretot a aquelles persones que hem cregut en la justícia, en l'estat de dret i en la democràcia. Malauradament, a Espanya encara li falta molt recorregut per arribar a ser un país autènticament democràtic, i l'entorn europeu en aquests moments, amb l'auge espectacular de l'extrema dreta, tampoc ho facilita.

    Sigui com sigui, avui celebrarem els 69, amb l'esperança que col·loquin a cadascú en el lloc que li correspon, també als jutges que es prenen la justícia pel seu compte, sense objectivitat, sinó defensant una ideologia fanàtica i predemocràtica. Si l'estat espanyol és incapaç de resoldre aquest greu problema, veurem coses pitjors en un futur no gaire llunyà.

Terroristes a l'aeroport

El jutge de l'Audiència Nacional, el senyor Manuel García-Castellón, considera que la manifestació a l'aeroport de Barcelona s'ha de considerar terrorisme i els seus impulsors jutjats com a tals i condemnats. Un fet que permetria esquivar l'anunciada amnistia, si és que s'acaba aprovant i posant en pràctica.

    El jutge té un currículum que el defineix i no deixa cap mena de dubte sobre què pensa i quins són els seus enemics i els seus objectius per venjar-se'n. Això, que ho veu tothom, sembla ser que no és motiu per a cap tipus d'inhabilitació, arraconant-lo, en consideració de la seva falta d'objectivitat. És aquesta una altra de les raons que fa que molts no creguem en la justícia que s'imparteix a l'Estat espanyol. Una justícia que no és igual per a tothom, i si a més ets català i independentista, tens totes les de rebre, facis el que facis, i no facis.

    Avui la ministra Teresa Ribera s'ha manifestat al respecte i ha estat molt clara. Un fet que només s'explica per la necessitat que té el PSOE, i en concret el govern espanyol, de quedar bé amb els partits independentistes mentre li assegurin les cadires. Atacar el PP i tota la trama que li fa costat, des de jutges fins a mitjans de comunicació, és la millor manera de justificar el seu pacte amb aquells partits que fa quatre dies que també els detestava, i que els va castigar amb l'article 155 de la Constitució.

    Aquesta hipocresia i lectura interessada de la política fa que molts ciutadans s'hi posin d'esquena, o acabin donant el suport a partits populistes, com Vox, com una manera de castigar als de sempre. Aquells que fan moltes promeses, però no acaben solucionant res.

    Tornant al jutge, m'agradaria pensar que hi ha una manera legal d'apartar aquells magistrats que demostren que només actuen fanàticament moguts per uns interessos personals i ideològics. Si això no és possible, no hi haurà manera de confiar en la Justícia, i aquesta sempre dependrà del color polític del moment, o millor dit de la dreta i extrema dreta que, estiguin o no al poder, dominen l'Estat amb tots els seus braços, polítics, econòmics o periodístics. 

El jutge Manuel García-Castellón

M'imagino que no soc l'única persona que s'estranya de la feina que exerceix el jutge Manuel García-Castellón, i que dubto de l'objectivitat i la imparcialitat que se suposa que ha de presidir qualsevol actuació judicial. Entenc que pugui tenir un interès especial en aclarir passatges més o menys foscos, i que treballi a fons perquè la veritat surti a la llum, i si hi ha persones que mereixen ser jutjades i condemnades pels delictes comesos, això tiri endavant. La manera de fer-ho, en tot cas, pot generar suspicàcies.

Se'm fa difícil que un jutge amb tot el currículum que ell té, amb tota la seva vinculació a una ideologia determinada i uns partits polítics concrets, pugui tenir la capacitat de ser imparcial i desplegar la justícia com cal esperar d'un sistema democràtic com creiem que és el nostre. Però això forma part dels meus dubtes i, per tant, puc estar molt equivocat.

En el post d'ahir ja parlava de la separació de poders i em preguntava qui se l'estava carregant, sobretot perquè hi ha qui té molt interès en afirmar que els polítics, en aquests moments els socialistes, són els que es passen de frenada i intenten anul·lar la tasca dels jutges, però observant tot el que està passant, més aviat l'efecte és totalment el contrari. Qui és fica on no li demanen?

Al final la conclusió a què arribes és que no et pots fiar de ningú, ni dels polítics ni dels jutges, i per això estàs desemparat i a punt de rebre de tots cantons. Però m'agradaria que algú trobés la manera de posar-hi ordre, no sé si ha de ser un polític o un jutge. És curiós que el discurs de molts magistrats jubilats estan més en sintonia amb els polítics que amb els seus excol·legues. Resulta sospitós. Que potser la generació anterior impartia millor la justícia, i tenia els conceptes més clars? o és que tot això es veu quan ja t'has jubilat?

De moment ens toca anar seguint tots els moviments del jutge en qüestió, i esperar que si ell no n'és capaç en surti algun que li pari els peus. Tot això pel bé del nostre sistema judicial, el polític, i la salut general de l'Estat.

Primo de Rivera ja no hi és

Una de les notícies del dia és l'exhumació de les restes mortals de José Antonio Primo de Rivera, l'altra podria ser la plantada que li ha fet Clara Ponsatí al jutge Llarena. 

No he vist la televisió i per tant no tinc gaire informació de com ha anat tot plegat, però en tot cas crec que és important reflexionar sobre en quina mena de país vivim, on persones que no ho han viscut, es manifesten amb aquest fanatisme contra l'exhumació del cadàver del fundador de la Falange. I ho fan tot cantant un himne com el cara al sol.

Entenc que estem obligats a defensar la llibertat d'expressió, encara que no ens agradi el que diuen, i no sé si ens hem de fixar tant en què diu la famosa llei de memòria històrica. Sobretot ho dic perquè al nostre país les lleis s'acostumen a interpretar com volen i normalment només són els d'un bàndol els que acaben rebent les patacades.

Sobre els fets d'avui no hi voldria perdre gaire estona i en canvi pensar més en tot el que passa al món de la Justícia i també de la Política, sempre en lletres majúscules, i que ens hauria d'avergonyir i al mateix temps preocupar.

Cada vegada tinc més clar que estem fent passes enrere en el camp de la democràcia, els drets de les persones i la llibertat de moviment. És evident que no vivim en una dictadura, sinó en una democràcia, discrepant dels nostres dirigents perquè no és una democràcia plena, sinó que hi ha moltes mancances. Potser cal reprimir moviments i manifestacions com les d'avui, clarament contràries a l'esperit democràtic que hauria d'imperar al nostre país, però en tot cas és més important analitzar com s'està governant, i com es pot solucionar la involució democràtica al món de la Justícia.

Si els nostres dirigents miressin endavant i procuressin ser justos, honestos i sincers, potser amb el seu exemple aconseguirien allò que no poden a cops de porra de la policia. El problema rau, normalment, que no hi ha coincidència entre el que es predica i com s'actua. Llavors dones peu a que moviments incontrolats es sublevin i surtin al carrer a defensar allò que no hauria de ser defensable. 

I, quant a conseqüències del que hagi pogut passar avui, no n'esperem res, com tampoc del que va passar quan es va exhumar el cadàver del dictador. Tot és de cara a la galeria. S'havia de fer? Segurament que sí, però el més important és que es posin les piles i treballin per aconseguir un país més democràtic i segur per a tota la gent. I amb els catalans, tenen un deute pendent.

Unes hores per Barcelona

Tothom té dret a representar el paper que considera que li escau en cada moment i nosaltres hem de ser capaços d'entendre-ho. Ens agradarà més o menys, però sabem que els formalismes tenen la seva importància, i en política també, potser més que en segons quins àmbits.

Ahir la consellera Clara Ponsatí, i actualment eurodiputada, va decidir tornar per unes hores al país que en va haver de marxar exiliada, inicialment amb l'amenaça de penes de presó i en aquests moments només reclamada per desobediència. I va venir sense fer el tràmit de passar per Madrid per visitar el Tribunal Suprem tot demostrant que no li reconeix cap tipus d'autoritat.

El resultat va ser una detenció puntual per portar-la davant del jutge de guàrdia perquè al jutge Llarena li interessava que tothom veiés que hi continua essent, i que no es cansarà mai de jugar el paper que ha volgut prendre en aquest procés. 

Cadascú, doncs, va fer el numeret que va voler, i la reacció va ser l'esperada per totes bandes. Els partits independentistes es varen posar al costat de l'eurodiputada, i els partits nacionals espanyols, molt contents de la reacció del jutge, i amb moltes ganes que la detenció pogués ser de llarga durada. En cap moment va pesar la condició d'immunitat, pel càrrec que ostenta, perquè els espanyols són així. Qui els ha de dir què han de fer i deixar de fer?

Particularment no dono gaire importància al fet, que haurà servit per engrescar a persones que estaven una mica avorrides perquè no passava res, però el problema de l'encaix de Catalunya a aquesta Espanya tan retrògrada continua i no té cap pinta de poder trobar-hi solucions. Ens volen submisos i sense cap privilegi especial, ni reconèixer la història ni els drets adquirits. De fet, el discurs del senyor Tamames ja va deixar clar quin era el pensament majoritari dels espanyols i, com apuntava en un post d'aquests darrers dies, si poguessin modificar la Constitució seria per fer-la encara més restrictiva quant als nostres drets diferencials. Ens ho varen descafeïnar amb el cafè per a tothom, però ara encara anirien més enllà i s'apuntarien a eliminar les comunitats autònomes per defensar la unitat territorial de tot l'Estat.

Paralitzades les curses a La Mexico

La notícia de la paralització de les curses de braus a la plaça més gran del món, a Mèxic, m'ha sorprès. Segons he llegit, el jutge instructor del cas ha tingut en compte la denúncia d'una ONG que acusa els promotors de les curses de braus de maltractament dels animals, cosa que va en contra de la Constitució. El jutge ha paralitzat la celebració de l'espectacle fins acabar d'analitzar el cas.

Sigui quin sigui el resultat, no deixa de ser sorprenent en un món on sembla que per davant de tot hi ha els interessos del capital, i en el cas dels toros, dels empresaris i persones implicades que en treuen els seus beneficis. Al mateix temps, l'espectacle sovint es posa per davant dels drets dels animals, i acostuma a passar que per més denúncies que hi hagi no s'acostuma a aturar-ho.

No cal dir que m'agradaria que l'ONG aconseguís el seu propòsit i que la prohibició de celebrar-hi les curses en aquesta plaça s'afegís als llocs on està prohibit, que al meu entendre són menys dels que convindria.

No he assistit mai a una cursa de braus ni m'ha passat mai pel cap. La tradició ens diu que antigament la festa estava molt arrelada a casa nostra, també a Catalunya, amb moltes places escampades pel territori. Recordo la plaça de Vic, que ja no funcionava, sinó que s'havia convertit en un magatzem obert de material de construcció, però recordo la imatge, al costat d'on hi havia el camp de futbol. 

Els meus pares sempre m'havien comentat que a Vic hi havia una penya taurina important, i que sovint s'hi celebraven curses, amb molt de ressò, i amb algun protagonista autòcton. Sortosament això ja és història i no voldria que hi retornéssim. Un fet que mai pots descartar, sobretot tenint en compte la pujança de Vox arreu, i quin és el seu discurs.

M'agradarà conèixer què es diu a Espanya sobre aquesta notícia, que de ben segur trenca molts motlles i provoca angúnies a molta gent, alguns per ser uns bons seguidors i fanàtics, i d'altres perquè això els sembla que és ser patriota i defensar els interessos de la nació.

L'autocensura és viva

A l'entrevista a Carles Sans, al diari ARA, es fa palès un canvi en la manera que té l'audiència d'acceptar la sàtira, que obliga als protagonistes a autocensurar-se per no complicar-se la vida. Avui ens trobem que qualsevol comentari passa per la censura de polítics, jutges i societat civil, i fa més difícil que els artistes es puguin manifestar.

Si analitzem què passava fa uns anys estarem d'acord amb l'opinió d'en Carles Sans. Hi ha discursos que avui no s'acceptarien i en canvi, quan es varen produir, feien gràcia i els aplaudíem. La pregunta que em faig és si ens trobem en una situació millor o pitjor que abans.

L'autocensura no és bona perquè limita l'originalitat i l'espontaneïtat, però és cert que no es pot dir qualsevol cosa i cal pensar-ho una mica, sobretot si el que vas a dir pot ferir un col·lectiu determinat. Què passava abans? Ho acceptàvem tot? Permetíem riure'ns de tothom i tot?

La grolleria és inacceptable, per decència i bon gust, però enriure's del mort i de qui el vetlla no hauria de comportar cap sanció, ni haver de passar per davant de cap jutge, encara que es mofin d'un rei o un president de govern. En aquests moments, però, tenim rapers a la presó o a l'exili. Un senyal que al nostre país no acaba de funcionar.

Polònia es rebel·la

La Unió Europea no acaba de rutllar en molts aspectes, però el principal problema és que els països que en formen part s'arribin a creure els avantatges d'anar units i de fer una política comú. Cedir competències no acaba d'agradar a ningú, però només així es pot aconseguir resultats positius de la unió.

Dic això, arran de la informació que ens arriba de Polònia, un membre de la UE molt discordant i que ara planteja el dubte sobre les competències judicials. Segons ha declarat el Tribunal Constitucional polonès, ells estan per sobre de les lleis europees, i d'aquesta manera s'aparten de la voluntat general, d'un marc judicial comú.

A ningú no se li escapa que la posició de Polònia no difereix tant del que pot arribar ser Espanya en mans del PP i Vox. S'ha pogut comprovar amb el cas del Procés, i les ordres judicials d'extradició del jutge Llarena, que els tribunals espanyols s'han posicionat de manera contrària als europeus. Això fa pensar que no seria tan estrany que Espanya, amb Casado de president, pogués arribar a fer les mateixes proclames que Polònia.

Amb la sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea, i amb la jubilació d'Angela Merkel, amb un futur incert de lideratge a Alemanya, la Unió Europea no passa pels seus millors moments. Si no s'aconsegueix enfortir la Unió, el paper que pugui arribar a fer serà molt més galdós que no pas fins ara.

I els catalans què hi tenim a dir? Doncs la meva preocupació és que el nostre futur és una mica magre. Portem molts anys confiant en què Europa ens ajudaria a entrar a la democràcia i transformar el govern autoritari de Madrid. Si Europa no és forta, poca cosa podrem esperar d'ella, i tal com pinten les coses, de Madrid no podem esperar res millor, sinó pitjor. El discurs de la dreta espanyola és un atac constant a Catalunya. No volen solucionar el problema, sinó ignorar-lo i reprimir-nos.

Una sentència favorable

Cal aprofitar les bones ocasions per celebrar-ho. Avui hem sabut que la jutge del cas ha absolt els membres de la Sindicatura de l'1 d'octubre dels càrrecs de desobediència i usurpació de funcions de què se'ls havia acusat.

Tot i que no hi entenc gaire, semblava evident que no hi havia motius per declarar-los desobedients, perquè tant bon punt els ho varen comunicar varen dimitir, no van tenir temps d'exercir les funcions per a les quals els havien nomenat.

Malgrat tot, ja sabem com funciona la Justícia al nostre país, i altres evidències no s'han tingut en compte i s'han culpat amb exageració persones que no s'ho mereixien. També persones a qui se'ls acusava de terrorisme ha quedat en no-res.

D'aquesta manera sembla com si la Justícia sigui una loteria, que no saps si et pot tocar o no, encara que els independentistes han rebut més del que les estadístiques podrien preveure. És allò del pa sota el braç.

Quantes vegades cal reincidir per anar a presó?

Avui llegia la notícia que un jutge ha enviat a presó un noi de vint-i-dos anys que havia estat detingut en 113 ocasions els darrers quatre anys, per diferents robatoris a establiments de roba, joies i cases particulars. La pregunta que ens fem molts és quan s'ha de trigar per enviar a presó una persona. Quantes vegades ha de robar un perquè se'l condemni? A quantes empreses i particulars s'ha de perjudicar abans no se'l tanqui en una presó?

La inseguretat en què vivim s'agreuja quan veus que els delinqüents se'n surten molt bé, entrant i sortint per la mateixa porta de la comissaria el mateix dia. Fins i tot això fa que moltes persones deixin de presentar denúncies, no pas per l'eficàcia o no de la policia, sinó perquè el jutge els deixa anar amb càrrecs. Què vol dir que els deixa anar amb càrrecs?

Estic molt d'acord que no es pot anar tancant la gent a la presó a la més petita, i que cal fer un seguiment de les persones propenses a delinquir, però crec que hi ha uns límits que no s'haurien de superar. No pot ser, com en aquest cas, que una persona hagi delinquit vint-i-cinc vegades en tres mesos i se'l deixi tranquil·lament perquè hi torni. No sé si això és a criteri dels jutges o bé hi ha una normativa que ho imposa. No sé si els jutges són lliures de decidir què en fan del delinqüent reincident, però alguna cosa deu estar mal escrita i convindria revisar-ho, si més no per recuperar la confiança de la ciutadania en la Justícia.

Meritxell Serret ha tornat

La notícia d'avui és el retorn de l'exconsellera Meritxell Serret, que es trobava a l'exili a Brussel·les, i que avui s'ha presentat davant el Tribunal Suprem. L'exconsellera, a diferència dels altres líders independentistes, no tenia cap euroordre en contra i està acusada de malversació i desobediència, i tot fa pensar que només serà condemnada per desobediència. Després de la presentació al Tribunal Suprem, ha sortit lliure amb l'obligació d'estar localitzable i haurà d'acudir davant del jutge Llarena a primers d'abril.

La tornada de l'exconsellera ha sorprès a tothom, ja que ho portava molt amagat. M'imagino que la situació en què es trobava, a diferència dels altres exiliats, ha fet creure convenient la tornada al país, ja que una condemna per desobediència no l'ha de portar a la presó, sinó simplement ser inhabilitada per desenvolupar càrrecs públics durant un temps.

L'altre dia, escoltant una tertúlia televisiva, sentia com comentaven que molt probablement el futur dels exiliats serà el de no poder tornar mai més al país, a no ser que decideixin afrontar el judici, amb el resultat que tots coneixem a través dels actuals presos polítics. És dur.

Els passos per a l'indult o l'amnistia estan encallats, i els nous canvis polítics d'aquests dies fan pensar que encara s'allargaran més en el temps. La possibitat que ERC perdi protagonisme en benefici de C's, o les possibles eleccions generals a la tardor d'aquest mateix any, buscant una pujada de vots socialistes en detriment de Podemos, poden comportar una aturada a les expectatives que s'havien creat.

Tot ho portem per la via judicial

Continuen les baralles entre governs, o millor dit entre partits polítics, com és el cas de la Comunitat de Madrid i el govern espanyol. Sembla estrany que els nostres polítics siguin tan estúpids i pretenguin ignorar allò que els interessa i només es parli de l'altre per criticar-lo, encara que després acabin fent el mateix. 

L'actitud de la presidenta de Madrid s'enfronta al govern socialista perquè li fa tancar la comunitat. Si això li passés a una altra comunitat, seria capaç de donar suport al govern espanyol, però com que li trepitgen l'ull de poll, tot és més important que procurar la salut dels seus ciutadans.

No s'adonen que la ciutadania n'està molt farta. Que ens volen prendre el pèl, voler-nos fer creure que ho fan tot pel nostre bé. No és estrany que cada vegada hi hagi més desafecció, i trobant-nos angoixats pel coronavirus, provoquen nerviosisme i baralles entre la població.

El recurs de portar-ho tot per la via judicial ja és un clàssic al nostre país. És la solució que s'ha pres quan no hi ha voluntat de diàleg polític, i d'aquesta manera empobrim la política. Aviat no sabrem donar ni una passa sense fer la consulta al jutge de torn!

Què entenem per jutge?

M'ho pregunto moltes vegades, sobretot quan parlem de manera genèrica de la Justícia. Què entenem per justícia i els que la dictaminen? La imatge que tenim present és la d'una dama amb els ulls embenats. Una persona que no es troba influenciada i que decideix el cas i sentencia sense tenir en compte les seves opinions subjectives. És això?

I ho dic arran de la decisió de Trump de substituir la vacant al Tribunal Suprem, amb una persona que s'ha definit com a ultracatòlica. Per què se'n fa aquesta referència? Per què l'interès de nomenar-la a poques setmanes de les eleccions als EUA? Simplement perquè es vol un perfil ultraconservador a l'hora de prendre decisions. És això justícia?

No vaig amb el lliri a la mà. Reconec la influència de les persones que jutgen, els seus anhels, els seus pensaments, les seves ideologies, però voldria pensar que no s'actua d'aquesta manera. Voldria creure que a l'hora de jutjar es deixa tot això en un calaix i s'intenta ser objectiu. Queda demostrat que no és així.

És per això que defensava, en una discussió recent amb una bona amiga, que dotze jutges no poden tenir més raó que tot un poble, posant com exemple el Tribunal Constitucional i l'Estatut de Catalunya referendat pel poble català. Em comentava l'amiga que és bo que els jutges facin prevaldre els seus judicis a la voluntat popular, perquè aquesta pot estar contaminada, però que no ho pot estar la decisió dels jutges?

Jo considero que si posem en qüestió la raó i els criteris de la majoria de la ciutadania, tenim dret a dubtar dels jutges que la posen en entredit. No sóc jurista i no tinc prou coneixements en dret, per fer una dissertació tècnica, però em resulta estrany no posar per davant de tot la voluntat popular, degudament referendada. Si Trump col·loca una jutgessa d'un tarannà concret, és perquè espera que actuï d'una determinada manera. El mateix passa amb els entrebancs polítics a Espanya a l'hora de renovar els membres del Tribunal Suprem. Mentre tot això passi, jo no mantindré un respecte absolut a la Justícia que es pugui dictar.

D'un arbre caigut tothom en fa llenya

Tenim un govern tan feble i poc creïble que tothom s'hi atreveix. Tenen tan poca credibilitat que un jutge de poble els tomba els decrets i allò que faci falta. Així no podem anar bé de cap manera. El govern català content per haver recuperat el poder, després de mesos d'estat d'alerta, decideix confinar Lleida i un jutge li diu què s'ha cregut qui és per decidir-ho! 

La veritat és que em fa vergonya tot plegat. Hem caigut tan avall que qualsevol mico se'n fot de nosaltres. I llavors qui farà cas al govern, quan està tan desprestigiat? Ja poden anar signant decrets que ningú no se'ls creurà. Com podem anar bé?

Ja no sé si és llàstima el que em provoca aquest govern, o ràbia per trobar-nos en la situació en què estem. La política ha quedat tan desprestigiada, i tan a remolc de la justícia, que ja no pot fer un pas sense que se li qüestioni la idoneïtat dels acords presos pel govern català.

Diuen que el govern espanyol els diu que continuïn, perquè tenen la raó, i al final la justícia els hi donarà, però entretant què han de fer? A qui s'han de creure els ciutadans de Lleida? Es queden a casa o surten com si res, perquè ho ha dit la jutgessa de guàrdia?

No sé com acabarà aquest assumpte, però el mal ja està fet. La facilitat en què un jutge qualsevol pot fer trontollar el govern i posar en dubte la seva autoritat, comporta un descrèdit a la política, que és difícil de recuperar. A partir d'ara tot és qüestionable, opinable i, per tant, fàcilment desobeïble. No voldria posar-me a la pell dels nostres governants. Ja sé que molta culpa no és d'ells, sinó que ja hi ha qui s'ha cuidat d'aplanar el camí, però també hi ha col·laborat la seva ineptitud a l'hora de prendre moltes decisions, i la deixadesa a l'hora de fer govern. Necessitem eleccions perquè hi hagi un canvi, i a poder ser que sigui a millor.

Jutjaran el rei?

I jo em pregunto... jutjaran el rei (l'emèrit) per les comissions sobre la implantació de l'AVE a l'Aràbia Saudita? Els més optimistes ja es freguen les mans, però jo, que sóc més aviat escèptic en aquest tipus de coses, m'imagino que ja sortirà algun impediment perquè no sigui així. De fet, l'inici de tot era quan era rei en actiu i, per tant, ho podia fer tot. A l'hora de cobrar-ho sí que sembla que ja era emèrit, però...

Com és possible que al segle XXI hi hagi delictes comesos pel rei que no poden ser jutjats? Estem parlant d'aprofitar-se del càrrec en benefici personal, no es tracta de jutjar si ho ha fet més bé o malament, sinó que ha delinquit i no se'l pot jutjar perquè ho diu la Constitució.

Estic convençut, i m'agradaria equivocar-me, que el rei emèrit morirà tranquil sense cap tipus de judici, tot i haver fet prou mèrits perquè l'haguessin assegut davant d'un jutge. Quan dic això penso en les seves pròpies paraules afirmant que tots som iguals davant la llei. Com es pot tenir tanta barra!

Avui apareixia la notícia que el Tribunal Suprem es plantejava la possibilitat d'investigar sobre el cas de l'AVE a l'Aràbia Saudita i tota la premsa ha sortit a parlar sobre un possible judici, atesa la situació constitucional del rei, després de la seva abdicació a favor del seu fill. Haurem d'esperar uns dies per veure cap on va tot plegat, però ja dic jo que no hi confio gens.

L'herència reial esquitxada

Malgrat la força del procés viral del coronavirus, les trifulgues econòmiques del rei emèrit no han passat desapercebudes. Sí que se n'ha parlat menys que en una situació normal, però són prou greus com perquè no quedin en un sac oblidades per tots.

No ens ve de nou qualsevol corrupció procedent del rei emèrit. De fet la tradició familiar hi juga. Aquests dies que estic llegint l'últim llibre de Paul Preston, observo el nivell humà del seu avi, Alfons XIII, i no se'n pot esperar res millor. El problema és que com a rei no se l'ha pogut jutjar mai, ni tan sols esmentar-lo. Ara que es descobreixen fets posteriors a la seva abdicació, algú creu que el podríem veure assegut davant d'un jutge, però jo sóc massa desconfiat.

La corrupció i la defensa dels poderosos és una tradició massa arrelada a casa nostra. Tot l'entramat estatal sempre surt a la defensa d'ells mateixos, i el poble sempre és l'oprimit, l'enganyat i sotmès. A sobre encara els aplaudim.

El gest de Felip VI arriba tard i no queda clar que no se n'hagi beneficiat fins ara. La premsa afí recorda les seves paraules en la presa de possessió de la corona, però ometen que al nostre país les paraules se les emporta el vent.

Ara diuen que li ha tret l'assignació pressupostària, però valdria la pena exigir-li tot el que ha sostret il·legalment. Pagar per tot allò que se n'ha beneficiat de manera il·legal, això sí sempre després d'un judici just, com a qualsevol persona, ja que segons ell tots som iguals davant la llei.