Campanya seriosa o bretolada?

Les cartes o paquets amb explosius que han arribat a diferents llocs de Madrid i que aparentment tindrien relació amb la guerra entre Rússia i Ucraïna, i el suport que Espanya està donant al govern de Kíiv, ens tindran uns dies entretinguts. Els serveis secrets i els especialistes en explosius estan intentant resoldre l'enigma de les trameses i sobretot la seva procedència.

Per les notícies que he llegit sembla ser que es tracta d'explosius de poca potència i que no poden arribar a fer gaire mal. La qüestió està en els motius reals d'aquesta tramesa de cartes explosives i què es pretén, ja que es podria tractar de posar en alerta els països occidentals pel suport que s'està donant a Ucraïna, i fer creure que Rússia no veu bé aquesta col·laboració.

No descarto que es pugui tractar d'algun beneït que tingui ganes de fer mullader i aprofiti l'avinentesa del conflicte per desenvolupar la seva afició. No seria la primera vegada que algú pretén confondre els altres fent-los creure que hi ha una potència mundial, com seria ara Rússia, que es mou amb amenaces per fer por.

De moment, doncs, no hi dono més voltes, i caldrà veure com segueix la investigació corresponent i saber si qui hi ha al darrere té consistència o s'atrapa l'impostor bromista. Sigui com sigui, l'objectiu de fer-ne ressò internacional ja s'ha acomplert. Espantar els receptors no crec que ho hagi aconseguit, però mobilitzar molta gent per descobrir-ne l'origen, sí.

Amb purga o sense Xi Jinping es reforça

Les imatges de la sortida de l'expresident xinès, Hu Jintao, del congrés del partit comunista xinès, ha despertat tota mena de suspicàcies sobre el motiu. Aparentment sembla que hi ha una certa resistència de l'expresident per abandonar la sala, a petició de dos assistents, i ha fet pensar que es tractava d'una expulsió fruit d'una purga, típica d'un sistema autoritari com és la Xina. Hi ha qui diu que es tractava d'una indisposició.

Sigui com sigui, l'acte del partit comunista constitueix un reforçament a l'actual president Xi Jinping per reeditar un nou període presidencial, en uns moments importants per al futur del seu país com a gran potència mundial, però al mateix temps de repressió contra el poble xinès, acostumat a viure sota l'amenaça constant. 

És cert que amb tot el que està passant al món occidental tenim pocs arguments per dedicar-nos a criticar què passa a la Xina, o al mateix Iran, però no hi ha dubte que certes imatges i comentaris que ens arriben ens fan pensar que la repressió allà és molt forta i que aquesta és la manera que tenen per enfortir el règim al preu que sigui.

La història jutja a partir d'una perspectiva que ara no tenim. Seran els nostres descendents que podran entendre bé el que està passant i valorar l'actuació d'uns i altres. Mentre convivim en la incertesa tot són conjectures, especulacions i opinions, no sempre prou contrastades.

Haig de dir, però, que la primera impressió que he tingut quan convidaven l'expresident xinès a abandonar el congrés, ha estat de tristesa i ràbia. Si realment es tracta d'una purga per reforçar l'autoritat de l'actual president, resulta vergonyant. Si no és així, ens ho hauran d'explicar molt bé.

L'altre dia parlava d'autoritat i autoritarisme, i en el cas de la Xina és evident que es tracta d'autoritarisme, però ells no se n'amaguen, cosa que no passa en règims de democràcia representativa que s'exerceix autoritarisme d'estranquis, amb l'ajuda d'institucions i poders democràtics corruptes i desprestigiats.

Els maldecaps de Joe Biden

Aquests dies es parla de la popularitat del president dels EUA, el senyor Biden, i la veritat és que no queda gaire ben parat. Se'n parla perquè enguany, a la meitat del seu mandat, hi ha previstes unes eleccions que li podrien fer baixar molts punts i amargar-li la resta del mandat. 

Tots recordem com va anar l'elecció del senyor Joe Biden. El món estava molt atent a veure què passava als EUA, després d'un mandat complicat amb Donald Trump com a president, i sobretot perquè va amenaçar de no acceptar els resultats electorals si en sortia derrotat. Es va posar en dubte la democràcia de la primera potència mundial, i es temia per les repercussions que això tindria.

Biden va sortir-ne victoriós, tot i que no despertava un gran entusiasme. D'alguna manera molts demòcrates del món occidental buscaven la derrota de Trump, sense importar gaire qui accedia a la presidència dels EUA. Des del primer dia es va dubtar molt de la idoneïtat del candidat demòcrata, però això no era el més important.

Després de quedar clar que Trump havia perdut, varen començar els recels sobre les anècdotes del president i la seva capacitat per liderar el món occidental, tenint en compte l'empenta que havia agafat la Xina, i tot el que ha anat succeint amb la Rússia de Putin.

De tot plegat et sorprèn la dificultat per trobar persones al món que tinguin un perfil escaient a liderar un país, sobretot tenint en compta la seva influència a la resta del món. Tot això et fa reflexionar sobre el funcionament del sistema democràtic, i com es configuren els candidats, el suport que reben, i els interessos que hi ha al seu darrere.

Som a mig mandat i al marge dels resultats que les eleccions abans esmentades puguin deperar, cada vegada hi haurà més pressió sobre el mandatari nord-americà, i encara més si s'especula en la possibilitat que el derrotat republicà, el senyor Trump, vulgui tornar a intentar aconseguir la presidència. Els fets de l'assalt al Capitoli varen ser prou greus i varen provocar una ruptura al país que difícilment es podrà superar. 

La gravetat de l'actuació del president Trump segur que tindrà conseqüències durant molt de temps, i de manera especial en les primeres eleccions que tindran lloc als EUA, amb un president que no acaba de donar la talla, molts problemes internacionals, amb pèrdua d'influència mundial, i un Trump venjatiu que voldrà recuperar la presidència, ja sigui personalment, o a través de gent de la seva confiança. El partit republicà va quedar molt tocat, sucumbint a la influència de Trump, simplement per evitar una derrota més gran de la que varen tenir. 

El coronavirus i la sanitat pública

Arran del coronavirus s'ha tornat a parlar dels EUA com compadint-los. Per què? Sempre ens han dit que és la primera potència mundial on emmirallar-nos i, doncs, per què ens fan llàstima ara? Els EUA són únics i tot i tenir el millor també tenen el pitjor, i en això Trump hi contribuït. El sistema sanitari no és universal i molts milions d'americans s'ho han de pagar de la butxaca, i és aquí on hi ha el problema, perquè no tothom ho pot fer.

Què passarà amb les persones infectades si no poden acudir al metge? Aniran a treballar com si res, amb el perill d'infectar els companys de feina? No serà pitjor que al nostre país on la sanitat pública abasta tothom?

Recordo les intencions del PP de Rajoy president, quan no volien donar assistència sanitària als immigrants sense papers. Catalunya ho tenia resolt. No era molt pitjor temptar la sort i que les persones sense sanitat coberta poguessin transmetre malalties a la resta de la població? Fins i tot per pur egoisme interessava cobrir tothom, ja no era qüestió només de moral i justícia. Ni amb aquestes!

La crisi que provoca el coronavirus ens fa adonar de la importància de la cosa pública. De no deixar-ho tot a expenses de la llei de mercat, de l'oferta i la demanda. Hi ha una colla de serveis que han de ser públics i arribar a tothom. Només així podem avançar com a país just i solidari.

Els EUA ens ha meravellat en moltes coses, però ens han fet veure que més enllà de l'enlluernament hi ha una realitat molt dura per a les persones sense recursos i que, encara que visquin a la primera potència mundial, poden arribar a ser uns veritables desgraciats, amb moltes dificultats per sobreviure.

Itàlia, la debilitat dels seus governs no els castiga

Probablement és molt agosarat aquest títol, però sempre he tingut la impressió que Itàlia, malgrat les crisis polítiques no rep les conseqüències d'altres països, com per exemple el nostre. 

Després de llegir l'impulsor i director del Nexus Institut, Rob Riemen, em fa esgarrifances llegir el titular de l'ARA, "Dos populistes aspiren a ser investits primer ministre d'Itàlia". M'agradaria saber si per a Riemen aquest titular és adient, o bé fem un mal ús del terme "populistes". Riemen diu que parlem de populisme per no pronunciar la paraula feixisme, però que en el fons és el que li correspondria.

Desconec a fons la política italiana i la salut dels actuals partits polítics. Hem constatat que la dreta, després de Berslusconi, no ha variat gaire, encara que ell hagi estat superat per la Lliga del Nord. L'esquerra sí que està molt desorientada i si fa o no fa li està passant el mateix que a la majoria d'estats europeus. No és estrany, doncs, que a casa nostra els partits socialistes es trobin com es troben.

Com deia a l'inici, la meva impressió és que Itàlia ja fa molts anys que va aprendre a viure amb governs febles, sense majories suficients i un seguit d'eleccions, una darrera l'altra. A diferència d'Espanya i també a Catalunya, on la feblesa dels respectius governs ens ha fet anar enrrere, desestabilitzant-nos i deixant-nos en una posició molt difícil de superar.

Itàlia ha continuat sent una potència europea, en l'àmbit econòmic, però també en el cultural. No sé si es tracta de l'ADN, però d'alguna manera ens hi hauríem d'emmirallar. A Catalunya se'ns deia que de les pedres en fem pans, però ara em costa més d'aplicar-ho. És cert que als diaris surten notícies sobre diferents indicadors que són positius, però no ens ho acabem de creure. Probablement sigui la situació política que ens capfica i no ens deixa la ment prou serena per innovar i avançar com sempre havíem fet. A veure si aconseguim sortir d'aquest atzucac i deixem enrere aquest període gris de la nostra història.

A la recerca del mal menor

Mai he pensat que els Estats Units d'Amèrica fossin un exemple modèlic de democràcia a seguir. És cert que quan estàs en les condicions com les nostres qualsevol cosa diferent et sembla millor, i segur que hi ha molts aspectes a tenir en compte i, a poder ser, copiar, però d'aquí a idealitzar els models n'hi ha un bon tros.

No conec suficientment els EUA, però pel que he pogut llegir i escoltar de persones que hi han viscut o de residents mateixos, sempre m'ha fet l'efecte que es tractava una mica d'un gegant que es menja tot allò petit i indefens, i m'ha preocupat la situació dels menys afavorits. Repeteixo que nosaltres no podem donar lliçons enlloc.

Ara que Trump i Clinton es disputen la presidència del país m'ha semblat que s'obrien els ulls de molts admiradors fins ara de l'Amèrica superpotència i s'han adonat de les misèries que també pateixen. Això no ha de ser motiu de relaxació i descans, pensant que no estem tan malament, sinó de plànyer-els i desitjar-los la millor sort del món.

Per convicció sempre pensaré que és preferible un demòcrata a un republicà, i la història m'ho ha fet veure així, potser equivocadament, i ara, si em fan triar també optaré per la mateixa opinió encara que tingui molts dubtes que la senyora Clinton sigui una bona opció per als Estats Units i de retruc per al món en general. Seria vergonyós que una persona de la categoria de Trump arribés a la presidència de la primera potència mundial.