Junts per Catalunya amb l'aigua al coll

A l'espera de conèixer els resultats definitius de les eleccions de mig mandat als EUA, avui em fixava amb les dades que ha publicat el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), en el seu baròmetre d'intenció de vot dels catalans una vegada s'ha conegut el trencament dels dos partits independentistes que formaven part del govern.

En línies generals s'ha de dir que, en relació amb la composició actual del Parlament català, el PSC i ERC es mantenen a l'alça, al capdavant del rànquing i Junts per Catalunya perd pistonada amb un descens que no sembla tenir aturador. Si ara tenen un diputat menys que ERC, n'arribarien a tenir tretze menys, i encara no està tot dit. Pel que fa a la resta de partits, sembla ser que Vox aniria a la baixa, Cs podria desaparèixer de la institució, i el PP es beneficiaria d'aquestes dues davallades. La CUP i els Comuns es quedarien força igual.

Cal pensar que la dreta catalana no nacionalista es reparteixen els escons amb moviments a la baixa i a l'alça de manera alternativa. Si el PP va baixar a sota mínims, ara recuperaria una mica de forces en detriment dels altres dos partits polítics. Els Comuns, per la seva part, sembla que tenen bastant definit el seu sostre, incapaços de despuntar i esdevenint una força residual, que no desapareix, i que només serveix de comparsa amb l'esperança que el PSC o fins i tot ERC els pugui necessitar.

La CUP tampoc té grans possibilitats d'obtenir uns resultats que el facin créixer de manera important, i per tant formen part d'aquells partits polítics que es deixen sentir i que només la suma aritmètica els pot fer lluir i reivindicar els seus principis ideològics.

Al meu entendre, qui més hauria de reflexionar sobre les dades que el CEO ha presentat aquest migdia són la gent de Junts. Si continuen navegant a la deriva com fins ara, el meu pronòstic és que els resultats seran molt pitjor del que ens diuen ara mateix. La pregunta que em faig és on aniran a parar els vots dels desencantats per la seva gestió. L'abstenció podria ser una sortida lògica, en no veure-hi una alternativa clara. Potser sí que alguns votants de Junts aniran a parar a ERC o el PSC, però no és el més lògic. Pensar que de la seva desfeta se'n pot aprofitar el PDECat, tampoc està gens clar.

Sigui com sigui, faria bé la gent de Junts de posar ordre al seu partit, arraconar algunes patums que han desestabilitzat l'equip i han provocat aquesta davallada d'intenció de vot tan important. Haurien de canviar de persones, però també donar a conèixer exactament què volen que sigui la Catalunya del futur, i com ho volen fer per aconseguir-ho. De moment tots plegats ens ho posen una mica difícil, i jo crec que si ningú no fa el pas, l'abstenció pot anar en augment.

En defensa del català

Amb el risc de passar per antipàtics hem de tenir clar que haurem de sortir sempre en defensa de la nostra llengua, que és minoritària, convivint amb el castellà amb la força que aquesta té. La defensa no s'ha de veure com un atac al castellà, sinó fer evident que si no protegim el català hi ha el perill que passi a ser residual i de parla familiar.

Avui hi ha hagut una discussió a les xarxes socials arran d'una intervenció, en castellà, de l'alcaldessa de Barcelona, on es justificava perquè així arribava a més enllà de Catalunya. La veritat és que no ho entès gaire, perquè si parlava d'un tema de Barcelona, l'abast havia de ser de ciutat i per tant no calia fer-ho en castellà, sinó en la llengua pròpia de la capital del país.

Tots coneixem el passat de l'alcaldessa i les seves aspiracions, i probablement no s'adona que el seu recorregut actual és aquest i no més enllà. Seria bo que entengués que com a alcaldessa de la ciutat, ha de donar exemple i saber que la repercussió de les seves actuacions és més important que la que pugui tenir un escrit meu, que sempre serà a títol individual i en representació de mi mateix.

Dels escrits, a part d'insults, que sempre són sobrés, n'hi ha que la defensen tot atacant els defensors de la nostra llengua, en un aspecte que no tenen ben entès, i és el que comentava al començament de l'escrit, sobre la necessitat de defensar l'ús de la llengua minoritària, però que és la nostra.

Ens morirem i aquest assumpte continuarà vigent, i és molt clar que tots hi tenim la nostra part de responsabilitat. Des de sempre he fet ús de la meva llengua fins i tot en ambients castellanoparlants, sempre que he constatat que se'm comprenia. El canvi d'idioma quan et responen en castellà, és un error, perquè d'aquesta manera poses la teva llengua en un segon terme, i això no l'afavoreix. No es tracta de ser antipàtics, sinó fidels a la llengua pròpia del nostre país.

Com a darrera opció

Arrimadas està batallant per trobar una alternativa a la desfeta que es veu venir a sobre. Davant la convocatòria d'eleccions catalanes no voldria que li passés el mateix que a les darreres generals i passar a ser un partit residual, també a Catalunya. El tarannà de C's no ha variat, continuen mal educats i sense aportar valor afegit i per tant no fa preveure una millora en els seus resultats. Probablement fan allò que només saben fer.

És per això que es vol refugiar sota el discurs dels unionistes en contra l'independentisme i presentar-se junts amb el PP, un altre partit que a Catalunya està per sota de les seves possibilitats. Dissimular la davallada barrejada amb els altres. De fet és la seva darrera opció si es vol dedicar a la política amb el seu tarannà.

Entretant, els partits independentistes no sé en què estaran pensant. Sigui quin sigui el resultat hauran de posar-se d'acord si volen tenir algun paper a jugar. Un acord que ara no ha estat possible. Quina garantia hi ha que després sí que ho aconsegueixin? Només per necessitat?

El panorama català no està gaire clar. Passarem cinc mesos pendents d'unes eleccions que poca cosa en podem esperar, més enllà de conèixer qui queda per davant, que sembla que és la cosa que més interessa a ERC i JxCat. Els catalans, però n'estem una mica farts i de moment hem castigat el que es creia millor. Pot ser que això torni a passar, encara que la situació de JxCat sigui tan caòtica.

VOX ha deixat de ser un miratge

Pas a pas l'extrema dreta va fent-se un lloc dins del panorama polític europeu. Ahir va ser a Andalusia on, no només va entrar al Parlament, sinó que ho va fer amb força i descol·locant els partits tradicionals. Els dos grans partits espanyols varen perdre vots i escons, i va ser C's qui s'encarregà de capturar-ne uns quants. Els resultats electorals d'ahir a Andalusia són un presagi del que pot acabar passant el mes de maig vinent, a la resta d'autonomies i, per què no, en unes hipotètiques eleccions generals avançades a 2019. 

Fa mal veure com el populisme més descarat és capaç d'enlluernar tantes persones i aconseguir fer-se un lloc dins l'arc parlamentari. S'ha dit moltes vegades que Europa és coneixedora que els governs de l'extrema dreta no acostumem a ser obra de cops d'estat, sinó del resultat electoral, de la voluntat popular manifestada a les urnes. Això va passar amb Hitler ara fa cent anys i està succeint ara a molts estats europeus. 

Espanya no està vacunada contra aquesta malaltia. Hem comentat moltes vegades que l'extrema dreta es trobava dins del PP i darrerament marcava paquet a C's. La tendència d'aquests dos partits a radicalitzar-se ha animat Vox a presentar una proposta totalment descarada i n'ha obtingut rèdits.

El missatge de Vox és molt clar i molts militants i simpatitzants del PP i C's hi combreguen. Aquestes persones que no han estat capaces de fer el pas, ara que veuen l'èxit de Vox, molt probablement es decidiran a canviar de bàndol.

L'esquerra també és culpable de la seva derrota i s'hauran d'esforçar molt a aturar aquest tsunami de radicalisme i populisme de dretes, si no volen acabar convertint-se en un partit residual, sense  possibilitat de fer sentir la seva veu, deixant la classe obrera a mercè de la dreta més radical.

O Susana o l'extrema dreta

La presidenta del govern andalús, la senyora Susana Díaz, diu que o ella o el trio de la dreta, i penso que té tota la raó. El panorama sembla força evident i només una sorprenent reacció de Podemos podria canviar-ho. Un pacte del PSOE amb C's, com ha estat aquests darrers anys, no és creïble sobretot ara que C's ja s'ha desvergonyit i es veu com a germà bessó de Vox.

El pitjor de tot, per als catalans i altres ciutadans de la resta d'Espanya, és que el panorama que es presenta a Andalusia és molt semblant, per no dir idèntic, al panorama espanyol. Unes eleccions generals, que probablement celebrarem l'any vinent, ens presentarien una mica el mateix dilema. Podemos no ha aconseguit reflotar-se i s'enfonsa per acabar sent un partit força residual i difícilment necessari per decantar el govern entre els dos blocs restants.

Un dia es va dir que el bipartidisme havia mort i que entraven nous partits a la pista. Ara veiem que no ha estat ben bé així, potser el canvi, de moment, és en la composició de la dreta, que ha virat molt més a l'extrema dreta i que es composa de tres forces que tard o d'hora confluiran en una dreta més radical i més nostàlgica de la dictadura que, malgrat els quaranta anys, encara és latent.

L'actitud d'Arrimadas evidencia l'objectiu de C's

No vull pecar d'innocent i pensar que amb Pedro Sánchez de president del govern espanyol s'hauran acabat els mals de Catalunya, però sí que crec que podem avançar tots plegats, també Espanya, en posar una mica d'ordre en la gestió política, havent decantat el PP, però sobretot havent clavat una bufetada a C's.

La moció de censura ha situat C's en una posició molt complicada. Els obliga a canviar de tàctica, però a Catalunya encara no han reaccionat, ni sembla que en siguin capaços. El nomenament de Sánchez com a president del govern espanyol, i si s'acompanya d'un bon treball d'Iceta, facilitaria que C's reculés en expectatives de vot i el socialisme català recuperés posicions que no havia d'haver perdut.

Que ningú s'imagini que el PSC canviarà de bàndol, si això estàvem pensant, però sí que pot superar la tendència a esdevenir un partit residual i plantar cara al seu adversari polític, C's, que només sobreviu a base de la crispació, encara que s'hagi demostrat al llarg de la història, que aquesta pràctica no té futur.

C's, i Arrimadas, s'adonaran que la seva tàctica és infantil i absurda. Que no es pot estar enganyant la ciutadania amb rebequeries sense sentit. No es pot acusar els altres del mateix que ells fan. Si, segons ells, el president no ho és de tots, tampoc la cap de l'oposició ho és. Anar per aquest camí no porta enlloc.

Hi ha prou temes a debatre i a discutir com per realitzar una bona gestió d'oposició al govern de la Generalitat. Encallar-se en els símbols i en la falsa retòrica només vol dir una cosa: no es disposa de cap programa alternatiu per governar Catalunya. L'únic interès de C's és la confrontació i el menysteniment del país i les seves institucions. Confiem que el canvi a Madrid, recol·loqui tothom al seu lloc.

El PP no serà alternativa de govern malgrat la crisi del PDECat

En el relleu d'Alicia Sánchez-Camacho per Xavier García Albiol, el PP català es conjura per ser alternativa de govern a Catalunya. Com s'ha vist el partit popular ha estat sempre un partit residual que amb l'aparició dels nous partits polítics es va veure relegat a les últimes posicions. A diferència de la resta d'Espanya, a Catalunya el C's va fer forat i de ben segur que li va treure una bona colla de vots, encara que no només a ells, sinó que al PSC també ho varen patir.

És cert que el PDECat no acaba d'assentar-se i queda molt lluny del temps en què CIU va dominar durant anys el panorama polític català. La nova situació li és incòmode i té adversaris a dins del seu aliat, ERC, però també més a la dreta, amb formacions que s'haurà de veure si acaben quallant.

El PP podria ser una alternativa de govern si no portés la llosa del seu amo i senyor, el PP espanyol, i el reguitzell de pals a les rodes a qualsevol iniciativa catalana, i no em refereixo al procés, sinó des del corredor del mediterrani, els accessos al port de Barcelona i el sistema financer en general.

C's a Catalunya fins ara no ha hagut de portar cap motxilla que li fes ombra i provoqués algun tipus de rebuig. Li pesa l'experiència dels seus a nivell espanyol, i això els pot restar vots i no sortir tan airosos com en les anteriors eleccions autonòmiques.

Sigui com sigui, haurien de canviar molt les coses perquè el PP català pogués competir com a opció de govern, i com a molt haurà de batallar per veure si queda per sobre de C's o es manté en els darrers llocs. Entretant el partit en el govern haurà de fer-s'hi molt per no quedar relegat a posicions que li puguin comprometre la seva supervivència, no sigui que li passi una mica com a qui va ser el soci fins no fa gaire, i que ahir comunicava la seva dissolució.

El ministre de justícia Rafael Català té raó

No podem negar-li la raó al ministre quan parla de normalitat en referir-se a la decisió presa pel Consell de Ministres de presentar recurs davant del Tribunal Constitucional de tres lleis més aprovades pel Parlament català. La presentació de recursos per part del govern del PP és la cosa més habitual que pugui haver passat durant tota aquesta legislatura, fins i tot ara quan el govern es troba en funcions i no acudeix al Congrés a defensar la seva acció de govern.

Tampoc no ens estranya que cada vegada hi hagi més rebuig a la seva gestió i que fins i tot pugui beneficiar el col·lectiu d'independentistes. Ja n'hi ha una bona colla que més que desitjar constituir un estat català el que volen és marxar de l'estat espanyol, veient com funciona i tement que no hi ha cap garantia que això pugui canviar.

El Partit Popular, que a Catalunya és residual i sense cap tipus d'incidència política al Parlament català, utilitza la majoria absoluta del PP estatal, que li ha permès governar aquesta legislatura i la torna, per tombar les lleis que el Parlament aprova. Aquest abús dels mecanismes jurídics per anul·lar les resolucions polítiques no beneficien la societat que les pateix i tard o d'hora forçaran un canvi irreversible.

Entenc els independentistes, però no acabo d'entendre el PSC, no pas perquè no sigui independentista, sinó perquè encara pensi que és possible un pacte amb Madrid per millorar la situació de Catalunya. Un govern que es dedica a impugnar les lleis que aprova el Parlament, que ha estat elegit democràticament pel poble català, ho és tot menys democràtic. Davant d'això poques opcions ens donen.

El discurs xenòfob ha estat el gran derrotat de les eleccions municipals

Si alguna cosa em satisfà especialment dels resultats a les darreres eleccions municipals, a Catalunya, és el càstig que ha rebut el discurs xenòfob. El PP ha presentat un discurs xenòfob radical, amb dos objectius molt clars. Per una banda competir amb Plataforma per Catalunya per recuperar-li vots, i per l'altra imitar l'alcalde de Badalona que tan bon resultat li va donar ara fa quatre anys i que ha intensificat en aquestes eleccions.

Els electors han girat l'esquena a PxC perquè s'han adonat de la ineficàcia del seu discurs, que només comporta conflicte i provoca problemes de convivència i cohesió social, i han castigat el PP perquè ha traspassat els límits de la democràcia sembrant odi vers les persones immigrants enlloc de treballar perquè la seva majoria absoluta a Madrid trobés solucions als problemes de la immigració. El PP ha patit igualment les conseqüències d'una mala política del govern de l'Estat, i ha continuat la seva davallada que els porta a convertir-se a casa nostra, en un partit irrellevant i totalment residual.

És evident que analitzant cas per cas ens trobaríem discrepàncies a aquesta generalització. Penso en Arenys de Mar que el PP local no ha proferit el mateix discurs i que la pèrdua d'un regidor ha estat conseqüència de la participació de la candidatura de C's, amb una cap de llista que havia liderat el PP a la vila.

Amb la constatació de que la xenofòbia ha pràcticament desaparegut dels nostres ajuntaments no en tenim prou. Els nostres pobles i ciutats estan conformades per persones de totes les ideologies, creences, però també orígens, amb unes persones que diumenge passat no varen poder exercir el dret fonamental a votar els seus representants polítics.

Aquesta tarda, a la sala d'actes de la Biblioteca Antoni Comas de Mataró, ha tingut lloc un debat en motiu dels 50 anys del llibre 'Els altres catalans' de Paco Candel, amb la participació de persones amb experiència de la immigració dels anys seixanta i de la nova immigració. Us recomano que mireu la seva reemissió per M1TV el proper diumenge 31 de maig, a 2/4 d'11 de la nit.

En aquest acte hi ha hagut una intervenció sobre l'aspecte que us comentava i que he volgut manifestar en aquest blog. A casa nostra hi ha persones que varen arribar fa més de 10 o 15 anys que no han pogut votar el seu alcalde o alcaldessa perquè no tenen la nacionalitat. Si no solucionem aquestes situacions, no aconseguirem una veritable cohesió social i integració de la immigració. La ciutadania no és tonta, i per això ha deixat de votar a PP i PxC, perquè la solució no és culpar els immigrants, sinó ajudar-los a estimar i sentir-se ciutadans catalans amb els mateixos drets i deures.

El PSC i Societat Civil Catalana

La sortida del corrent sobiranista ha permès que ara el PSC no hagi de continuar dissimulant i es pronunciï decididament com pensa i què pretén. Érem molts els que ho demanàvem, encara que una bona colla hauríem preferit una altra determinació i haver evitat la renúncia a la defensa de la singularitat catalana, a la defensa dels nostres interessos com a poble sobirà. 

Ahir vàrem poder veure com polítics de relleu del PSC, tals com Joan Rangel, compartien espai amb els dirigents de Societat Civil Catalana, per celebrar l'aniversari de la seva creació. Definitivament el PSC s'ha alineat amb el PP i Ciutadans en el seu enfrontament amb els partits sobiranistes. Es troba bé amb Societat Civil Catalana que va néixer per desafiar l'Assemblea Nacional Catalana. 

La postura del PSC ja no es tracta d'una estratègia, perquè diguin el que diguin no em puc creure que no estiguin convençuts que encara no han tocat fons, sinó que s'hi troben bé i a diferència de tots aquests anys en què somiaven poder alliberar-se de la càrrega catalanista, ara respiren tranquils en la seva defensa de la unió d'Espanya. La seva defensa del federalisme sí que es tractava d'una estratègia, per desmarcar-se dels sobiranistes, sense arribar a l'altre extrem, on realment volien ser i hi acabaran anant. 

Descartat el PSC ara és el torn d'ICV. En aquest cas em decantaria per l'estratègia. Entenc que Joan Herrera s'adonés que la seva formació política tenia els dies comptats si no movia fitxa. L'aparició de Podemos semblava que els podia arraconar definitivament i han optat per renunciar al fet nacional i apuntar-se al discurs populista, sense adonar-se que varen ser en el govern i no foren capaços de canviar res. El futur d'ICV es troba en el món municipal, de manera residual i pactant amb qui els necessiti i els pugui donar ales per no desaparèixer definitivament.

Si bé és cert que ICV no s'ha acostat a Societat Civil Catalana, o això és el que a mi em sembla, sí que s'ha desmarcat de l'ANC i dels partits sobiranistes. La seva proposta és, com sempre, ambigua, a l'espera de què passa i on s'apunten. Podemos, per una banda, i la CUP, per l'altra, els fan avui prescindibles.

La visita de Rajoy no ens fa sentir més espanyols

Rajoy ha vingut a Catalunya amb totes les forces vives del PP, presidents autonòmics, ministres, alcaldesses de Madrid i València... i ens ha dit que ens estima i que farà el que calgui per nosaltres, sobretot per als quatre milions i mig de catalans que el dia 9 no varen sortir a votar.

Ha lloat la feina desagraïda de l'Alicia Sánchez-Camacho, i aquesta li ha demanat que passi del president Mas. Sánchez-Camacho, que no serà mai res a Catalunya, voldria ignorar l'existència de la Generalitat, del Parlament català i de totes les institucions catalanes, perquè ella és una espanyola que accidentalment va néixer a Blanes, com ho podia haver fet a Pozuelos. Alicia Sánchez-Camacho s'oblida que a molts catalans ens importa molt haver nascut aquí, i a molts d'altres, que no hi varen néixer, se senten molt orgullosos de viure-hi, perquè s'identifiquen en la manera de ser i de viure del poble català.

Jo no arribaré a l'extrem de parlar com ho fa avui a La Vanguardia Luís Racionero, però sí que li diria a la líder catalana, que Rajoy pot enganyar a molts espanyols, però ella, que viu aquí, no pot enganyar els catalans, a ningú. A l'única cosa que pot aspirar és a que uns quants catalans la segueixin i la votin, encara que esdevingui la líder d'un partit residual a Catalunya, un partit que no té cap possibilitat de retornar-nos a l'època franquista en què els catalans érem menystinguts per un dictador amb qui uns quants militants del seu partit varen tenir responsabilitat de govern.

Li agradi o no li agradi a Sánchez-Camacho, Artur Mas és el meu president, com ho va ser José Montilla, Pasqual Maragall, Jordi Pujol i Josep Tarradellas, els hagi votat o no, m'hagin agradat o no. A ella ni l'he votat ni, per sort, ha tingut mai cap possibilitat de ser presidenta del meu país.

A qui interessa la visita de Rajoy a Catalunya?

El problema de Rajoy en les seves visites a Catalunya és que només el van a veure els quatre militants i simpatitzants del PP català. El fet que a Catalunya sigui un partit residual, menor, no fa possible que les seves arengues siguin multitudinàries. Per això no val la pena tant d'esforç i ho podria continuar fent darrere una pantalla de plasma.

Ara diu que vindrà a Catalunya a explicar-se millor, però ja ens avisen que el seu discurs no canviarà res, simplement utilitzarà altres paraules. És per això que el que ens pugui venir a dir no ens interessa gens i s'ho podria estalviar. Rajoy està acabat i durarà el que allargui la legislatura, i això ho sap.

Patètic tot el que està passant amb el PP i el fiscal general, que no troben la manera de presentar la querella. Tots sabem que poden imposar allò que vulguin, però fins i tot en això no estan de sort, no ho poden dissimular: la seva actuació sempre és a base d'imposicions i de valer-se de la majoria absoluta. Després s'afarten de proclamar que estan oberts al diàleg, però tenen els conceptes equivocats, per al PP diàleg és monòleg. Estan disposat a escoltar tothom amb una única condició, i és que parlin d'allò que el president vol, i demanin allò que el president està disposat a donar. Aquest és el diàleg del PP i del senyor Rajoy.

Sumant corrupció, incompetència i trets dictatorials, obtenim el sistema polític espanyol, i llavors es lamenten que arribin veus crítiques com les de Podemos, i que a més la gent se'ls cregui. Al PP i al PSOE se'ls està acabant el viure de la rifeta. Ja hi ha qui busca amistats dins de Podemos, simplement per continuar vivint de la política, encara que no es tinguin capacitats ni ganes de treballar. El futur d'Espanya no és gens clar, mantinguin o no Catalunya subjectada.

Un càstig als partits polítics tradicionals

Continuen les conseqüències dels resultats de les eleccions europees de diumenge, sobretot pel que fa als partits que han sofert més la davallada de vots. El PP, tot i perdre un bon percentatge de vots i també d'eurodiputats, se'n surt més bé de la crítica perquè al seu adversari directe encara li ha anat pitjor. 

Ja ho deia ahir, que la responsabilitat de govern en èpoques adverses passa factura i és per això que se'ls perdona més la disminució de vots. Caldria pensar que el PSOE, a l'oposició, podia treure'n més rèdit, però encara està patint el càstig de quan va governar, sense que Rubalcaba hagi aconseguit esborrar-ho de la memòria. És per això que la crítica és més dura i ha provocat la sortida del seu secretari general.

A Catalunya, Mas ha aguantat, tot i els atacs que rep per cada costat, i les declaracions que Navarro, Sánchez-Camacho o Cospedal han fet contra el president, no deixen de ser una cortina de fum per amagar el propi fracàs.

Després de molts intents, Sánchez-Camacho havia aconseguit fer créixer, de manera moderada, el PP a Catalunya. Els seus antecessors havien fracassat. Ara, però ha estat un toc d'alerta que es podria agreujar en les properes eleccions generals de 2015.

Però a Catalunya el repte més important el té el PSC, tant per posar ordre a dins, com per evitar que en les eleccions municipals de l'any vinent s'acabi convertint en un partit polític residual. El que li va passar al PSUC - ICV, li podria passar ara al PSC, si no és capaç de fer una reflexió a fons i sincera, per acabar adonant-se que s'ha col·locat d'esquena a la ciutadania, que ha deixat de ser al centre polític del país, per desplaçar-se a la perifèria on hi fa molt fred.

Però el secret de tot plegat potser l'hauríem de buscar en el sistema democràtic occidental, en la manca de transparència del partits polítics en la seva gestió de govern, i en la gran escletxa que s'ha obert entre els polítics i la ciutadania. Potser això explicaria els resultats de partits com C's, UPyD o Podemos. Continuarà...