Per què ens fa por l'extrema dreta?

Quan analitzem els resultats electorals d'un land o país europeu i ens adonem que l'extrema dreta no ha guanyat o fins i tot ha retrocedit, com sembla haver passat ahir diumenge a Suècia, respirem una mica alleugerits. Per què? Per què ens fa por l'extrema dreta i, per exemple, no ens passa amb l'extrema esquerra? Serà que els primers tenen moltes possibilitats de governar i, en canvi, els altres són poc més que testimonials?

Jo crec que la cosa va per aquí. A ningú se li acudeix pensar que a un país europeu pot guanyar l'extrema esquerra i a partir d'aquí capgirar la política d'aquell estat. Contràriament, tots temem l'auge de l'extrema dreta i que pugui marcar la pauta a seguir pel govern de torn, si és que no acaba sent ella la que governa. I ho temem perquè tenim experiència, no precisament a Catalunya, però sí molt a prop. I veiem les orelles al llop, pensant en les eleccions generals de l'any vinent.

I ens preocupa pel seu discurs xenòfob, contrari a la diversitat. Ens preocupa per la manca de respecte a tots els humans, sigui quina sigui la seva raça, cultura, llengua i procedència. Ens preocupa que relacionin immigració amb delinqüència. Ens preocupa la possibilitat de perdre drets que hem anat guanyant al llarg del temps. Això és el que ens preocupa, i per això ens fa por.

Els catalanoparlants del País Valencià o de les Balears temen per l'ús de la seva llengua, anomenem-la com vulgueu, perquè no sembli una imposició de Catalunya. És la imposició d'una ideologia retrògrada el que ens fa témer el pitjor, i per això quan un partit polític té aquests referents, no podem obviar que forma part de l'extrema dreta, i com a tal l'hem d'anomenar.

Però no oblidem que aquests partits sorgeixen sovint quan l'ordre establert no funciona, i aquí hi tenim nosaltres la nostra part de responsabilitat. Si ens adormim sobre els llorers, passa que ve el llop i es menja les ovelles.

Cinquanta anys després

Avui hem celebrat la Diada Nacional de Catalunya recordant Sant Boi de Llobregat ara fa cinquanta anys. Era la primera vegada que es podia celebrar després del franquisme i la il·lusió de molts catalans es reflectia a la cara. Han passat aquests anys i és bo analitzar en què hem avançat i què ens falta per recórrer. 

No tothom pensa el mateix i trobarem persones que se sentiran frustrades perquè les expectatives eren massa optimistes i som allà on som, i d'altres pensaran que tot plegat són ganes d'embolicar la troca i que ens hauríem de concentrar en els "veritables" problemes de la nostra societat. Una societat que està anant enrere en molts aspectes, malgrat l'avenç que ningú no ens pot negar.

És trist que el discurs generalitzat continuï sent la defensa de la llengua catalana, reivindicant el dret a utilitzar-la i defensar-la davant de les traves que encara es posen. Com pot ser que després de cinquanta anys encara ens estiguem discutint per la llengua? Per una cosa tan important com és la llengua pròpia d'una nació?

A vosaltres no ho sé, però a mi m'entristeix. És una lluita constant on t'has de sentir dir segons quines coses, si defenses el teu dret a utilitzar la teva llengua, i t'has d'esforçar i lluitar perquè el català estigui respectat com a llengua pròpia del meu país.

Permeteu-me que recordi que, al marge d'institucions pròpies o foranes, que posen bastons a les rodes, tenim unes lleis que no sempre som capaços de fer complir. La normalitat de la llengua passa, en primer lloc, per utilitzar-la i no canviar-la quan algú se'ns dirigeix en una altra llengua o ens fa l'efecte que no ens pot entendre. Però també demana controlar que tots els establiments de casa nostra utilitzin, com a mínim el català per anunciar-se. Això és ben visible, i no hi ha excuses a l'hora de fer complir la llei. 

Com he dit mil vegades, morirem lluitant per la defensa del català. Cal tenir-ho clar, i admetre que és una feina feixuga que no podem defallir, però que n'estem fins al monyo!

Vint anys del domini .cat

Avui m'he fixat en una crònica de l'Albert Cuesta al diari ARA, que parla dels vint anys del domini .cat. D'entrada haig de dir que m'ha sorprès que estiguem parlant de fa vint anys i m'he adonat, una vegada més, que el temps vola, i per això tenim l'edat que tenim.

Ho recordo com si fos ahir mateix. Aquells intents perquè internacionalment s'acceptés aquest domini, que no identificava un estat, que no tenim, sinó una cultura, una llengua. El que demanaven els seus impulsors semblava una quimera i que no ens ho concedirien. Potser, tal com estan les coses avui, ara tindríem més problemes, i si no mireu com està el tema de la immersió lingüística i les decisions dels tribunals de justícia en contra.

És interessant llegir l'article perquè acostuma a passar que ens oblidem de la història recent. Tot i que han passat uns quants anys, no deixa de ser un fet força recent i també desconegut per a molts. Els nostres fills poden pensar que aquest domini ha existit des del principi i no s'imaginen que va ser fruit de negociacions, pressions i concessions polítiques.

Si llegiu l'escrit estic convençut que no us passarà desaparegut el retrocés experimentat en l'ús, i segurament que no us vindrà de nou, perquè està en la línia del que succeeix amb la nostra llengua i el seu ús a l'espai públic. El mateix podríem dir si parlem de drets i democràcia. La impressió que tens és que hem reculat i avui hem de lluitar per uns drets que crèiem que ja havíem consolidat, o un sistema democràtic de justícia i respecte, que cada vegada posem més en dubte.

I la conclusió a què pots arribar és que només treballant amb esforç per aconseguir aquells objectius que et proposes arribes a aconseguir-ho, i al cap dels anys queda com la cosa més natural i lògica. Res a veure amb el que passava quan algú s'esgargamellava per obtenir-ho i normalitzar-ho.

Prohibir parlar en castellà

Aquesta setmana, al Mundial de futbol, s'ha viscut un fet absurd que només se'n parla quan t'afecta a tu. Em refereixo a la prohibició d'expressar-se en llengua castellana a les rodes de premsa després dels partits de futbol. Una mesura sense sentit i absurda, però que serveix per reflexionar-hi.

Els castellanoparlants han llençat els crits al cel, protestant i criticant que la seva llengua, que ells en diuen espanyola, s'hagi menystingut fins al punt de prohibir-ne l'ús. Un fet insòlit per aquesta llengua, però no per al món mundial. Els catalans l'hem patit i continuem patint, i sabem que no s'acaba aquí.

Llegia l'altre dia que la Judit Mascó comentava que parlar per telèfon a la mare, en català, des de Madrid, era mal vist i criticat. El problema rau en la informació i educació que han rebut els espanyols de parla castellana sobre l'ús del català. Per a una gran majoria, entre els que saben que existeix el català, el seu ús és residual i fins i tot una manera de toca els nassos i provocar-los. Alguns de mala fe, però estic segur que una bona part per desconeixement, i per la manipulació dels mitjans de comunicació i autoritats.

Ha estat insòlit perquè el castellà no és una llengua minoritària i, a més, el Mundial de futbol també s'està jugant a Mèxic. A vegades, fets com aquest, que tinc entès que ja s'ha esmenat, és important que succeeixin per observar com tractem els altres en funció de la seva llengua, cultura, raça i religió. La diversitat no s'acaba d'entendre, fins al punt de molestar i que hi hagi partits polítics, amb capacitat de governar, que procurin destruir-la, considerant-la un mal de la societat, en lloc d'una riquesa.

Com sempre he dit, hem nascut lluitant per defensar el català i marxarem sense haver-ho resolt. Per als castellans ha estat una anècdota, però per als catalans continua essent una discussió constant vagis on vagis, fins i tot a casa nostra.

No prendràs el nom de Déu en va

Aquesta temptació d'atribuir a Déu dèries humanes, d'instrumentalitzar la divinitat, la podríem considerar aquests dies arran de la visita del papa Lleó XIV a Espanya i Catalunya. Tothom hi vol veure més del compte i aprofitar la seva visita, les seves paraules i gestos, per tirar l'aigua al seu molí.

Els catalans estem obsessionats amb la llengua, encara que tenim prou arguments per justificar-ho. Els que no ens estimen i voldrien eliminar la cultura, la llengua i la història, ho tenen molt clar a l'hora de denunciar la politització que se'n fa del viatge, però potser no s'adonen que ells també fan mans i mànigues per aprofitar qualsevol frase o moviment per justificar-se.

Qui vulgui llevar transcendència a la visita no ho té fàcil, sobretot si vol ser coherent i honest. Un pot estar molt d'acord o en contra de les creences religioses i cal ser respectuós amb els que opinen diferent de tu, però no es pot negar al papa la representativitat ni la força de les seves paraules. El que pugui dir jo no tindrà mai la repercussió del que pugui dir el papa, encara que no t'agradi o no hi estiguis a favor. Al seu darrere hi ha una multitud de persones que el consideren i el segueixen.

Hem de respectar aquelles persones que creuen que un estat laic no pot sufragar les despeses que s'originen amb la rebuda del papa. Els diners públics no sempre estan ben emprats i, sobretot, no sempre es fan servir per allò en què creus i consideres prioritari. Ho podem discutir, però sense fanatismes i posant les coses al seu lloc. 

Certament, els problemes polítics, socials, econòmics i culturals els hem de resoldre nosaltres. Podem demanar ajuda, però no utilitzem sentiments i creences per justificar-ho. Però en tot!, no només en allò que critiquem dels altres. Qui estigui net de culpa que llenci la primera pedra. Aquí també ho podem aplicar. No pot ser que només veiem els defectes dels altres. Siguem honrats i abans de criticar, autoanalitzem-nos i autocensurem-nos. Potser així anirem tots més bé.

La religió com a excusa

Avui el diari ARA se'n feia ressò en un article que signa Roger Palós i que considero important que se'n parli. El títol no sé si és del tot encertat (L'Església es divorcia de l'extrema dreta), però en tot cas és bona l'actitud de bisbes i el mateix papa a l'hora de distanciar-se del discurs xenòfob de l'extrema dreta arreu del món. 

Tradicionalment, la jerarquia eclesiàstica espanyola ha estat molt ancorada a la dreta, ocupant l'espai més extremista, i per això resulta agradable adonar-te que potser alguna cosa ha canviat. No sé si el canvi ha estat dins de la jerarquia o bé es tracta del gir tan extremista de la dreta actual, que no té límits. Emparar-se en creences religioses per arraconar la població més vulnerable no és només un error, sinó també una immoralitat que s'ha de denunciar.

Els catalans, per aquells més joves que no ho han viscut, han de saber que l'Església catòlica catalana no va actuar de la mateixa manera que l'espanyola i en moments difícils per al nostre país varen donar suport a les reivindicacions a favor dels nostres drets, la nostra llengua, la nostra cultura. En general, però, la institució catòlica s'ha bellugat millor al costat del poder i si aquest era conservador, encara millor.

L'auge de l'extrema dreta al món occidental ens ha trasbalsat a tots, i l'església no n'ha quedat al marge. Aquelles persones que, amb la mort del papa Francesc, temien un retrocés democràtic, veuen que l'actual papa no és indiferent a les actituds injustes, i és capaç de plantar cara al polític més poderós del món, però també un dels més perillosos per a la pau i la llibertat dels pobles.

Caldrà veure com reaccionen els partits polítics d'extrema dreta que donaven per fet que l'Església catòlica, amb tot el seu poder, estaria al seu costat. Es tracta, doncs, de fer costat a qui respecta les persones i enfrontar-se a qui les maltracta i menysté, amb l'excusa dels seus orígens, raça, cultura, llengua i religió.

Nascut a Granada

Aquests dies de Setmana Santa he seguit les notícies molt d’esquitllada. Tot i això, vaig veure que el TSJC continua posant bastons a les rodes a la llei de Política Lingüística, quant a l’ensenyament en llengua pròpia. És una mica la cançó de l’enfadós i, tal com ja he comentat alguna altra vegada, morirem lluitant per la nostra llengua. I no podem defallir.

Tinc la sort, també perquè m’hi he esforçat, de mantenir el català quan el meu interlocutor parla en castellà. No m’és gens difícil seguir la conversa en la meva llengua, parli com parli l’altre, amb el benentès que em comprèn i podem seguir la conversa. 

Avui m’he trobat amb una persona que feia algun esforç per contestar-me en català. Jo, si veig que pateixen gaire, els dic que em parlin en castellà sense cap problema, però en més d’una ocasió em responen que ja els va bé fer l’esforç. L’interlocutor d’avui m’ha dit que li costava un xic parlar-lo, fent èmfasi que havia nascut a Granada.

Si no ho lluitem nosaltres, ningú no ho farà per nosaltres. Això ho recalco als meus fills. Parlar en català arreu no és mala educació. És defensar la nostra llengua, que hem mamat i que ens fa expressar amb naturalitat els nostres sentiments, idees i opinions. Ens ha tocat viure-ho d’aquesta manera i ho hem d’acceptar sense claudicar.

No ens volen entendre!

Quan fas una repassada de tot el que està passant al nostre voltant en relació al fet català t'adones que només hi creiem nosaltres i encara amb prou feines. Tinc la sensació que cada vegada la nostra autoestima va més a la baixa i anem acceptant que potser no n'hi ha per tant. La defensa de la nostra identitat, la nostra llengua, els nostres costums i la manera de ser sembla que ens aclapara i que estem disposats a renunciar-hi per no fer-nos pesats. I això és molt perillós.

No hi ha dia que no sorgeixi alguna notícia on la nostra llengua o els nostres drets com a poble sobirà no es qüestionin o menystinguin. Fins i tot ara que partits polítics com ERC i Junts, que són necessaris per sumar i tirar endavant amb el projecte socialista a Espanya, no ens fan cas o ens ignoren. Perquè no n'hi ha prou amb grans declaracions i voluntats d'entesa quan després, a l'hora de prendre decisions de qualsevol mena, s'ignora que la nostra llengua, la pròpia, és el català.

Avui llegia una notícia que m'imagino que està contrastada i no ens enganyen, on es diu que el govern espanyol, el socialista, el més progressista de la història i que ha fet tant per Catalunya, no té cap intenció de tenir en compte el català a l'hora de tirar endavant la seva proposta de regularitzar la situació de tants immigrants que viuen a l'Estat espanyol, sense permís de residència ni treball, per una llei d'estrangeria obsoleta i inútil.

Puc entendre que algú que no ens coneix o fins i tot ens té mania, es cansi de les nostres reivindicacions. Ho consideren un caprici de nens rics que no estan mai contents. No entenen que, per exemple, quan parlem en català ho fem de la manera més natural perquè aquesta és la llengua materna de molts. No és per despistar o fer-nos sentir diferents. És que som diferents, ni millors ni pitjors.

Ja ho dit moltes vegades que morirem, tal com vàrem néixer, lluitant pels nostres drets, el reconeixement de la nostra identitat i no pas les ganes d'enfrontar-nos a ningú. A tu et molesta que un britànic parli en anglès? Doncs, per què et molesta que parli en català?

Experiència i temps lliure

L'esperança de vida va experimentar un increment espectacular fa uns anys. Els que ja tenim una edat recordem que de petits els nostres avis eren persones de seixanta anys, amb algunes excepcions. Avui ens fem un tip de veure persones que assoleixen els cent anys. 

L'edat de jubilació per aquelles persones que tenen la sort de treballar està entre els seixanta i els setanta anys, això vol dir que la gran majoria de persones, una vegada deixen la feina tenen molts anys que poden destinar a tot allò que han somiat durant anys i que ara poden exercir, i també per dedicar-les als altres.

El coneixement adquirit durant la vida, tant en tel temps de lleure com en el professional, no es pot desaprofitar. S'ha de revertir a la societat, sigui formant a altres persones, acompanyant-les o oferint serveis que són necessaris i que no sempre es disposa de temps ni preparació.

Cada vegada hi ha més gent que s'apunta a activitats de tota mena, com a aprenents, però també com a ensenyants. Professors jubilats que donen classes de geografia, filosofia o llengua, que permet una segona oportunitat a aquells que no han tingut l'ocasió de seguir uns estudis, o bé que la seva elecció ha anat per una altra banda i ara és el moment d'ampliar coneixements.

Ens queixem de l'obsolescència programada dels electrodomèstics, però no ens adonem que nosaltres, els humans, també actuem sota la influència d'aquesta obsolescència. No té sentit que a partir d'una edat ja no siguem productius ni útils a la societat. Ens hi hem de rebel·lar i plantejar-nos el nostre futur d'una altra manera. 

L'Aula d'Extensió Universitària per a la gent gran, que avui en parlàvem en una tertúlia radiofònica, o l'activitat que programen els ateneus i altres entitats, són una demostració del que som capaços de fer i d'oferir, resistint-nos a acceptar que ja estem acabats. La gran sort de molta gent és la seva vitalitat i aquesta s'ha d'aprofitar al màxim. No ens quedarem a casa!

Ningú no ho farà per nosaltres

M’ho heu sentit a dir moltes vegades i tampoc no ho he inventat pas jo. Si no som nosaltres qui defensem la nostra llengua ningú no ho farà per nosaltres. No volem imposar res, però tampoc acceptem que ens imposin res a nosaltres. Ho hem de fer bé i no afluixar la guàrdia. 

Ja sé que és cansat, però no podem defallir. I la nostra insistència no l’hem de veure com un atac, sinó com una defensa. No badem!

Érem vint persones, dinou parlàvem el català i la que feia vint el castellà, però entenent perfectament el català. Fins aquí tot correcte. A l’hora de conversar, la llengua emprada era el català, i tothom ho feia de manera natural, ja que era la nostra llengua materna. En el moment d’intervenir qui parlava en castellà tothom li responia en aquesta llengua i no amb la pròpia. Per què?

Ens equivoquem si pensem que és una mostra de respecte. Més aviat és un insult, donant per suposat que no ens entendrà, que és una ignorant i que no és una dels nostres. A part, fem un flac favor a la nostra llengua. La menystenim i no la defensem com a llengua d’entesa entre tots els que convivim en un mateix país, sigui quina sigui la nostra procedència, la nostra llengua materna, la nostra ideologia, els nostres interessos. 

Fem ús del català sempre i, en tot cas ja ens diran que no ens entenen. No parlem en català per molestar, sinó perquè és la nostra llengua i els convidem a fer l’esforç d’entendre’ns i acceptar-nos. No estem faltant el respecte a ningú!

A casa som de Pepephone, però...

Des de fa una colla d'anys, a casa ens vàrem apuntar a Pepephone i n'estem molt contents. És una empresa que no et molesta gens amb propaganda i, a més, quan t'escriu és per regalar-te alguna cosa o altra, i ho aprofita per disculpar-se per l'estona que li has de dedicar. Avui mateix ens han informat que a partir d'ara ens augmentaven en 10 GB mensuals la nostra disponibilitat per moure'ns per Internet. Probablement no els representa cap cost, però fan contents els seus clients.

Però no tot són flors i violes, i sempre hi ha alguna cosa a millorar. Pepephone no és l'excepció i m'ha sabut greu constatar-ho. 

Fa un mes, analitzant l'app de Pepephone vaig veure que podies canviar l'idioma. Tens l'opció de passar a l'euskera, però no al català. Vaig fer la consulta, per saber si es tractava d'una versió antiga de la meva app, i no m'ho varen saber aclarir. Ha passat un mes i ho he tornat a mirar. Continua igual.

Avui he contactat amb l'empresa perquè em diguessin si tenien intenció d'incorporar el català a l'app. La resposta no ha estat positiva. No sé si l'interlocutor se m'ha tret de sobre, perquè això del català ni li importa ni l'interessa, o bé ha fet la consulta a algun superior i li ha dit que no. Que no tenien previst incorporar la nostra llengua.

Quan et mous en línia, amb empreses també, no saps mai si parles amb un treballador que sap fins on sap, o pots contactar amb algun responsable que pugui donar la cara per l'empresa. Aquest és el dubte que m'ha proporcionat el meu interlocutor, però atesa la resposta, sempre en castellà, haig d'entendre que Pepephone no té interès per la meva llengua, i em sap greu.

Mai les alegries són completes. Estàs content pel tracte que t'ofereix una empresa de serveis, però alhora menystenen la teva llengua, que tant estimes. Sempre els he parlat en català, perquè aquest és el meu costum. Suposo que m'han entès, però no estan per la feina.

En què quedem? Volem escriure bé o no cal?

Avui potser no hauria d'escriure el post, després de vint anys de fer-ho diàriament. I dic que potser no l'hauria d'escriure pel perill de no dir-la gaire grossa.

Quan em disposava a iniciar l'escrit m'he assabentat del canvi d'opinió del Departament d'Ensenyament del nostre país sobre l'ortografia als exàmens de selectivitat. És evident que des de fa una colla d'anys tenim un problema, i aquest és la manera com funciona la Conselleria d'Ensenyament amb canvis de criteri constantment, però també amb criteris que fan vergonya.

Els meus fills, que són encara prou joves, parlen de la generació actual dels estudiants, com si ells tinguessin cinquanta anys. S'adonen que avui no s'exigeix com s'exigia en la seva època d'estudiant. Imagineu-vos si ho comparéssim amb la nostra generació, aquells que estem a punt de fer la setantena.

L'altre dia s'anunciava que les faltes d'ortografia només restarien punts en les proves de llengua, cosa que permet que en les altres disciplines els correctors els caigui la cara de vergonya llegint segons quines paraules o frases fins i tot inintel·ligibles. No anem bé!

Al final dels estudis obligatoris els alumnes obtenen el nivell de català que els eximeix de les proves que en el nostre temps havíem de superar si volíem accedir a segons quins treballs. Llavors entens per què la gent escriu tan malament. A la meva època disculpàvem els nostres pares que escrivíssim malament en català, perquè no havien tingut l'oportunitat d'estudiar-lo. Ara, que els alumnes l'han pogut estudiar, també els haurem de disculpar? De què? De ser governats per uns ineptes?

Ens queixem i lamentem tot el que està passant al País Valencià o les Balears en contra del català, pels pactes de govern de Vox i PP. Certament és lamentable i vergonyós. Però potser ens hauríem de preocupar del que està passant a Catalunya, amb un Departament d'Ensenyament que caldria reformar de dalt a baix. Són massa anys d'actuacions anòmales i distorsionadores. El nivell formatiu és cada vegada pitjor, i no sé si en tenen la culpa els mestres i professors, o els nostres dirigents que naveguen dia rere dia, sense tocar de peus a terra, ni saber dirigir la nau.

Exercir de català no és fàcil!

Avui ho he experimentat. Una vegada més. Haig de dir que tothom ha estat molt amable i que algú, des de fora, podia pensar que l’impertinent era jo. Si vols defensar el teu dret a expressar-te en la teva llengua sempre t’has d’enfrontar amb mil obstacles. No és estrany que moltes persones cedeixin i es passin al castellà. No és el meu cas.

Necessitava contactar amb una empresa de serveis, que en soc client. Tot i que l'app que tinc d'ells et permet utilitzar el català, quan t'hi poses en contacte no és tan fàcil que t'entenguin. Si, com és el meu cas, no canvies de llengua, la comunicació es complica i necessites més temps. Val la pena? Sí!

He començat escrivint en un xat de l'empresa, però el meu interlocutor s'ha excusat. No m'entenia. M'ha demanat que li confirmés el meu número de telèfon i m'ha comentat que en pocs minuts es posarien en contacte amb mi. Ha trigat una mica, però al cap d'una estona una noia, molt amable, m'ha trucat per dir-me que em transferia a un seu company, que m'atendria en català. 

Crec que aquesta és la manera d'actuar. Amb amabilitat i empatia, però sense claudicar. Sense passar-se al castellà, perquè si no defensem la nostra llengua nosaltres, està vist i comprovat que els altres no ho faran. Alguns per odi i ganes de perjudicar-nos. D'altres, per ignorància o poca voluntat.

Aquesta empresa, que té un abast internacional, instal·la unes plaques informatives a les façanes dels seus clients. N'he vist a Suècia, en suec. També a Alemanya, en alemany. I al nostre país acostumen a ser totes en castellà. A casa nostra, però, no! A casa la tenim en català, perquè en tenen disponibles, però l'has de demanar expressament. Malauradament, he pogut comprovar que la majoria, per no dir totes les plaques que he vist, són en castellà. Per què no demanem que les volem en català? Varen trigar uns dies més del compte, però ens les varen proporcionar.

Aquesta constància i insistència és l'única manera d'aconseguir que el català sigui present al nostre país. Cal tenir-ne consciència i no defallir. Ens constarà un mica, i potser algú ens dirà talibans, però hi tenim tot el dret. No us desanimeu. És molt el que podem aconseguir!

Miserables

Avui anava llegint diferents notícies que sortien a la premsa i pensava que està vist i comprovat que els humans ens comportem de manera miserable, sense adonar-nos del ridícul dels nostres actes. El que està passant aquests dies és molt trist i, permeteu-me que em repeteixi, miserable.

El principal problema de comportaments miserables és quan els seus autors tenen prou poder per incidir a la societat i causar danys, a vegades irreparables, o si més no, que requeriran molt temps i esforços per revertir.

A prop de casa, i que ens afecta com a catalans, tenim l'actuació miserable del PP contra la nostra llengua. Pressionant els estats europeus perquè el català no esdevingui oficial a la Unió Europea. Una activitat d'un partit polític que ha governat i que ho tornarà a fer en el futur, i que ara s'entreté convocant una manifestació per fer fora de la presidència del govern espanyol al seu adversari. És el seu estil, i ja ho va practicar l'expresident Aznar per fer fora a l'expresident González. Misèria pura. Els catalans hem patit en diferents ocasions la seva manera de fer política. Una manera mesquina i menyspreable que no és la mena de política que un partit amb aspiracions de govern hauria de fer. 

L'actitud del president dels EUA també es troba en aquest grup de misèries humanes. Està demostrant molt poca intel·ligència, però gràcies al seu poder, ell no en sortirà perjudicat. Seran els seus adversaris, però també la majoria dels seus votants els que ho pagaran car. 

I els nostres veïns de l'Aragó, que sigui quina sigui la força política que els governi, mai ens han estimat prou, s'entesten a recuperar un patrimoni que encara existeix, no pas per mèrits d'ells, i que segons sembla pot destruir-se si s'obeeix la sentència judicial d'un tribunal que sempre ha destacat per l'animadversió contra Catalunya. Tenim prou exemples coneguts que no cal mencionar en aquest post.

Tot plegat, doncs, després d'una lectura de cap de setmana, et fan venir moltes ganes de dir ja s'ho faran! Però hi ha moltes persones que no tenen la sort d'alguns, i que per culpa d'aquests miserables que ens governen, ho passaran molt malament. 

Es fan estimar!

De fet, no hi confiava gens. Els polítics d'arreu acostumen a posar els interessos particulars per sobre de tot, i després volen que confiïs en ells. S'ajorna una vegada més l'oficialitat del català a la Unió Europea. Segur que hi trobarem prou motius perquè la cosa sigui així, però també és cert que el més greu de tot és el posicionament del PP espanyol i català.

Els socialistes espanyols ara van de bons, però tots sabem que els mou l'interès per continuar governant a Espanya. Si no depengués dels vots dels partits independentistes catalans, no hi tindrien cap mica d'interès, i probablement actuarien com ho ha fet el PP.

Burxar per impedir que el català sigui oficial al Parlament Europeu és una bona manera de demostrar l'amor que ens tenen. No ens ve de nou, perquè des del primer dia sabem com pensen i què esperen de nosaltres. Si els féssim nosa, ens deixarien marxar, però ens necessiten, al mateix temps, però, que ens maltracten i humilien. I ho fan des de Madrid, però amb la conxorxa dels populars catalans. 

Haig de fer un esforç per no posar-los tots al mateix sac. Estic segur que algun n'hi deu haver que actuaria diferent, no obstant això, es deuen al partit, i la direcció és taxativa. El PP català mai ens ha defensat davant de Madrid. Per què ho hauria de fer ara?

És molt trist tot plegat i segur que hi ha coses més importants, en aquests moments, que caldria resoldre. Tot i això, però, la seva actuació és mesquina i traïdora. El seu odi cap a nosaltres no ha deixat mai d'existir. L'excusa que és una actuació política, com ho és la dels socialistes, que necessiten els nostres vots, no justifica aquesta manera d'actuar. 

No es fan estimar. Ens fan menysprear-los, encara que nosaltres no actuaríem de la mateixa manera. Per més influència que pugui tenir el món de la política, hi ha uns valors que mantenim i respectem. No caurem tan avall com ells. 

Què hem de fer? Nosaltres tenim una feina important i és fer respectar la nostra llengua. No canviar d'idioma perquè és la manera de fer-nos respectar!

Els recordatoris de les xarxes socials

Tot sovint rebo missatges de Facebook recordant esdeveniments que he penjat fa uns anys. De fet, l'única cosa que hi penjo són els enllaços a aquest blog, i d'aquesta manera arribo a més gent. Una altra cosa és que hi accedeixin a llegir-ho. En tot cas, però, l'aplicació ens recorda, de manera automàtica, tot allò que hem anat dient a través de les xarxes socials. Us haig de confessar que és un detall que agraeixo. Recordar el passat sempre és bo, sobretot quan es tracta de fets positius, encara que les penúries també és important tenir-les present, encara que només sigui per no tornar-hi a caure.

Avui Facebook em recordava l'anada a l'Empordà, a una xerrada sobre l'escriptora Maria Àngels Anglada, i l'escapada que vàrem fer a Vilamacolum. Havent dinat ens vàrem passejar per aquest petit municipi, que desconeixia, i que va completar la nostra jornada literària. 

La Maria Àngels Anglada, vigatana de naixement, es va arrelar a l'Empordà i és un fet que segurament per a moltes persones no crida l'atenció, però els que hem anat a viure a fora de la nostra ciutat, on tenim la família i les amistats de la infància, sí que ens hi parem a pensar. No parlem de migració, perquè els canvis de tota mena no són exagerats, però podem entendre millor les persones que han vingut al nostre país, procedents d'altres cultures, races i llengües.

No sé si aquest fet t'ajuda a comprendre'ls millor i defensar els seus drets, sobretot ara quan l'extrema dreta ha magnificat l'odi a la diversitat i l'encomana a moltes persones que, de natural, serien més obertes i receptives als nouvinguts. 

És una llàstima que l'odi, l'enveja, el menyspreu, i el rebuig llisquin tan fàcilment entremig de tots nosaltres, més que no pas l'amor, el respecte, la valoració de la riquesa de la diversitat. Segur que hi podem fer alguna cosa, i que tots aquests núvols que ens tapen el seny seran transitoris i tornarem a veure la llum.

Parlen en català, amb tota naturalitat

En la nostra escapada d'aquest matí a Vic m'ha cridat l'atenció, i no pas per novetat, les converses que podies escoltar pel carrer de persones de diferents cultures i ètnies. La llengua majoritària era el català, encara que els interlocutors fossin subsaharians o magrebins.

És aquest un dels trets que més es diferencien entre la meva ciutat natal i la meva vila d'adopció, i puc entendre la cara d'estranyesa de la meva germana quan em ve a visitar. No té res a veure!

Cadascú s'ha d'expressar amb la llengua que més còmode s'hi trobi, però els catalans tenim l'obligació de defensar la nostra, perquè està en perill. No només tenim problemes amb les institucions que no ens són pròpies, sinó amb la pràctica que en fem, quan parlem entre nosaltres o quan ho fem amb persones que no tenen el català com a llengua pròpia, però l'entenen.

I això és important perquè a vegades ens queixem que als jutjats es parla poc en català, però quan anem a judici no defensem poder parlar amb la nostra llengua. També ens queixem davant de notaris o registradors de la propietat, però no ens rebel·lem quan ens volen fer signar uns documents en una llengua que no és la nostra.

Queda molt bé queixar-nos del poc ús del català dels altres, sense adonar-nos que nosaltres som els primers que l'arraconem, quan el nostre interlocutor ens parla en castellà, tot i ser conscients que ens entendria.

Passejant per Vic t'adones clarament que el català és una llengua vehicular, que l'aprenen els que arriben a fora, i el practiquen també entre ells. L'entorn és important, però les coses no es fan soles i requereixen voluntat de tothom per posar-les al lloc que correspon.

Com sempre, subestimem el que podem fer per millorar la nostra cultura i manera de ser i, en aquest cas, la nostra llengua.

Trepitjant l'Alt Empordà

Ahir, una vegada més, vaig poder constatar que la gent és, per naturalesa, bona, amable, agraïda. El problema que pateix la nostra societat és que els quatre maleducats i incívics es fan notar massa i fa que desconfiem, d’entrada, de les persones que no coneixem.

Vàrem descobrir un municipi, Maçanet de Cabrenys, que ens ha encantat, per la bellesa, la netedat i cura, sense pretendre ser res de l'altre món, i per la gent amb qui ens vàrem trobar pels carrers, o a la Unió Maçanenca. Perquè l'excel·lència no cal buscar-la en grans inversions, restauracions impecables, i esdeveniments irrepetibles. No es tracta de grandeses, sinó simplement de naturalitat, estima i educació. Quan estimes una cosa i la cuides, t'agrada ensenyar-la i que els altres apreciïn i respectin l'esforç per lluir-la i gaudir-ne. Amb els nostres pobles i ciutats això també passa, i quan visites altres municipis t'adones que a casa tenim moltes coses per aprendre i millorar.

I avui hem passejat per Portbou. Havíem preparat la visita llegint alguns llibres sobre Walter Benjamin, el filòsof jueu alemany, que hi va morir tot fugint dels nazis. M'ha cridat l'atenció les referències que hi trobes, tot i que la idea que t'han venut  és que el municipi s'hi va posar d'esquena i que poca gent en coneix la història. També perquè t'expliquen el fracàs de l'intent de crear una Fundació a la seva memòria.

El monument d'homenatge a Walter Benjamin es troba en un bell indret panoràmic, al costat del cementiri on hi és enterrat, en una fosa comuna. Es tracta d'un túnel esglaonat i excavat a la roca, amb una vista impressionant del mar a través d'un vidre. Potser li caldria un millor manteniment. Ja sabeu que soc una mica crític en això de la neteja i endreça, però en tot cas és interessant que algú s'encarregués de construir aquest memorial, que ens recorda una època negra del nostre continent i que a vegades penso que no hem acabat d'enterrar.

Com diu el meu cunyat: quin país! És cert. Tenim un país ric en molts aspectes, però l'hem de cuidar i això s'aconsegueix ajudant a estimar-lo i que tothom se'l faci seu, sigui quin sigui el seu lloc de naixement, les seves creences, la seva formació, cultura i llengua. Junts podem!

Què passa al Departament d'Ensenyament?

Ha canviat el govern de la Generalitat, però sembla que el caos al Departament d'Ensenyament es manté. Potser no han tingut temps de canviar la dinàmica, o és que hi ha personal que hauria de canviar de feina. 

Pots estar més o menys d'acord amb les decisions que es prenen des d'una conselleria, però el que no hi pot haver és el guirigall que fa temps s'ha instal·lat al Departament d'Ensenyament i que, tot i anar-hi circulant diferents consellers, no s'entenen. Avui es diu una cosa i al cap d'unes hores es diu el contrari. En què quedem?

Des de fa temps tenim la preocupació dipositada en els resultats acadèmics dels nostres alumnes. També en les declaracions de molts mestres i professors que es troben amb moltes dificultats per dur a terme la seva professió. Si a tot això hi afegim directrius confuses i anades i vingudes sense sentit, no podem esperar res de bo, ni en els resultats dels alumnes ni en la satisfacció d'haver fet bé la feina dels seus professors.

La literatura i la llengua catalana són massa importants per deixar-ho en mans d'ineptes, i les programacions tenen massa incidència en els resultats. Per què no es consulta el professorat abans de prendre decisions? És molt còmode ordenar des d'un despatx sense tenir ni idea de què està passant al peu del canó. Es pot ser molt entès en pedagogia, però si no es trepitja l'aula un no capta ben bé què hi passa.

Després ens queixem de les vagues i manifestacions, però és evident que si no hi ha voluntat de parlar en una taula. Si no es busca el diàleg amb totes les persones implicades i coneixedores del tema, és inevitable haver de sortir al carrer o deixar les aules buides.

Aquest govern té un discurs conciliador, amb molts desitjos de trobar solucions als problemes enquistats. De moment, però, no ho acaben d'encertar. A veure si treuen de la circulació aquelles persones que tenen bloquejat el Departament, i s'obren a parlar amb tothom. El que es decideixi condicionarà el futur dels nostres joves i, per tant, el futur del país.

Junqueras recupera la presidència

Aquest cap de setmana la militància d'ERC ha decidit que Oriol Junqueras recuperi la presidència del partit. Ho ha aconseguit! És la militància qui decideix i la resta de mortals no hi tenen cap dret. Es pot opinar, dir que t'agrada més aquest o l'altre, però si no pagues la quota no és cosa teva el que passi dins del partit. Tampoc s'està parlant de candidat a la presidència de la Generalitat, que això ja seria una altra cosa i ens podria afectar com a catalans.

Suposo que la seva victòria no ha sorprès a ningú. Crec que estava cantat. L'alternativa a Junqueras no era aigua clara i semblava que l'únic objectiu era aconseguir que Junqueras no guanyés i seguís el camí de Marta Rovira o Pere Aragonès. Després d'un fracàs tan clar semblava, però que calia canviar els dirigents per intentar salvar els mobles, refer el partit i presentar un nou partit amb possibilitats d'assumir novament el govern del país.

Junqueras és molt hàbil i sap el que ha de dir i el que ha d'amagar, com per exemple si va votar a favor o en contra d'investir Salvador Illa i d'aquesta manera estalviar-se alguns enemics, que potser ara l'han votat. I per aquest motiu som moltes les persones que no hi confiem gaire. El seu pas per la política no és clar, i això genera desconfiança i no és bo, sobretot si hi ha ganes d'arribar lluny i tenir un paper destacat en la governabilitat del país.

Ara, després d'una campanya crítica, amb crispació entre les dues candidatures, caldrà veure si el partit es tranquil·litza i aconsegueix fer les paus internament, i arribar al punt de sortida units, amb les idees clares, pensant en el país que volen servir, i rectificar tots els errors comesos fins ara. No seria gaire intel·ligent continuar les batalles internes. S'han d'acceptar els resultats, reconèixer el vencedor i, en tot cas, fiscalitzar de manera positiva la feina que haurà de fer per reconduir el partit.

A veure si arriba la calma i dediquen tots els esforços a pensar en Catalunya i en tots els problemes que tenim, de llengua, habitatge, finançament... No és moment d'aturar-se. Ja portem massa temps encallats.