Estimar el país

La millor manera d'aconseguir que et respectin és fer-te estimar. Si volem que la gent respecti el país, l'espai públic, el municipi d'acollida, hem de procurar que s'ho sentin seu, que els agradi, que ho sàpiguen valorar, que se sentin protagonistes. I tot això no és tan difícil si ens ho proposem. Malauradament, no sempre li donem la importància que té, i per això passa el que passa. 

És més fàcil que hi hagi actes incívics quan les persones no s'hi troben bé. No consideren que allò també els pertany i que necessiten respectar-ho encara que només sigui per interès propi. També és cert que el lloc que has vist sempre, el teu lloc de naixement i infantesa resulta més senzill d'estimar i respectar, i avui, que hi ha més mobilitat, més persones han canviat de residència. Tot i això, no hi ha cap garantia que els primers siguin més respectuosos que els segons. És qüestió d'educació, i la família hi juga un paper molt important.

Sempre he pensat que l'ajuntament d'una població té una ocasió única d'obrir-se als nouvinguts, sigui quina sigui la seva procedència. Donar la benvinguda, explicant com és la vila on han anat a raure. Quins són els costums, les tradicions, però també els serveis que poden rebre i els deures que han de respectar. 

És per això que alguns ajuntaments varen elaborar uns documents explicatius que es lliuraven en el moment d'empadronar-se, i que facilitaven la integració dels nouvinguts al municipi. Alguns d'aquests ajuntaments continuen amb aquesta pràctica, però d'altres no ho han continuat. Crec que seria bo recomanar la recuperació d'aquest hàbit, en bé de tots, no només de les persones que acaben d'arribar sinó també d'aquelles que no se n'han mogut mai, o fa molt temps que varen escollir-ho com a lloc de residència.

Conviure és exercir drets i deures, respectant els teus veïns, ajudant-los en el que faci falta, sabent que mai ens deixaran de banda si els necessitem. Si ho fem fàcil, estimarem el nostre entorn, i el respectarem. 

S'acumula la feina

Hi ha setmanes que sembla que s’hagi d’acabar el món. Suposo que també us ha passat. I dies que tot et surt al revés. Com si haguessis trepitjat merda, que es diu vulgarment. M'imagino que també us hi heu trobat. Doncs avui és un d'aquests dies, en una setmana que no hi podia encabir res més. Tant allò que havia planificat com la suma dels imprevistos.

Diuen que ens ho hem de saber agafar bé, però és cert que passes una estona malament. No saps ben bé per què has concentrat totes les coses en uns mateixos dies, sabent que, per la llei de Murphy el pastís et caurà a terra pel costat de la nata.

Dies així penses en les persones que tot això no els passa només en uns dies o setmanes concretes, sinó que bona part de la seva vida està farcida de problemes i situacions injustes. No cal pensar en casos extrems, com els palestins de Gaza, sinó que en podem trobar de més propers. Famílies que no han tingut la mateixa sort que nosaltres. En part no s'ho hauran muntat bé, però segur que arrosseguen quelcom que no han pogut escollir.

I és en aquests moments que penses que els governs estatals es preocupen poc dels més vulnerables, encara que siguin governs progressistes. La vista se'ns en va cap a les coses amables i agraïdes, esquivant tot allò que no funciona. Les persones que tenen problemes per trobar un habitatge, una feina, un grup d'amics per viure plenament i dignament.

Continuen arribant persones immigrants, sigui per la guerra o la fam, i nosaltres encara no hem resolt com encaixar-los a la nostra societat. Volem que s'integrin, però els hi posem totes les traves del món per aconseguir el permís de residència, el permís de treball. Què esperem que els hi passi? Si els nostres tenen problemes per trobar un lloc on viure, què no hauran de patir aquelles persones que no poden demostrar uns ingressos fixos, i a més tenen la cara més fosca que la nostra? 

No ho estem fent bé, i pensant en tot això arribes a la conclusió que el cúmul de problemes que has patit no té gens d'importància al costat del que pateixen ells. No ens podem queixar!

Cuidem i respectem la gent gran

Al marge de discutir si l'opció d'ingressar les persones grans en residències és millor que no pas contractar el servei a casa, i de si estem en condicions de poder optar a ambdues possibilitats, el que està clar és que l'administració està obligada a controlar que el tracte a les persones i els serveis que s'ofereixen tinguin un mínim de garanties de bon tracte i respecte i compliment de les obligacions assumides. Estem farts d'escoltar comentaris sobre deixadesa i mal servei en algunes residències, algunes de les quals són de titularitat pública, o bé tenen un conveni amb l'administració.

Avui llegia que la Generalitat ha sancionat a una residència de Vilassar de Dalt per maltractar de manera reiterada els seus usuaris, deixant-los quinze hores sense menjar, subministrar-los medicaments equivocats o caducats. Desconec el temps que han trigat a investigar el cas, i la quantitat de persones que ho han patit, però en tot cas és bo saber que la Generalitat ha actuat, i cal suposar que a partir d'ara el servei que oferirà aquesta residència serà l'adequat.

La pregunta que em faig és quantes residències continuen amb les males pràctiques, la deixadesa i el menyspreu als seus residents, sense que la Generalitat se n'hagi adonat, o hagi fet cas a les denúncies que ha rebut d'algunes d'elles. És trist pensar en el temps que ha de passar fins que no es resol un cas, perquè estem parlant de persones, la majoria de les quals no es poden valdre per elles mateixes, i pateixen les molèsties estoicament i resignades.

Hi ha experiències d'altres països on les persones grans són tractades al seu domicili, sense que hagin d'abandonar-lo, que d'alguna manera els provoca un desarrelament. El cost no té res a veure amb el sistema de residències, i ni l'administració ho pot assumir ni la majoria de les famílies s'ho poden permetre. És evident, però, que cal millorar el funcionament de les residències, per acostar-les més a l'hàbit de les persones i, sobretot, evitar que hi pugui haver casos com el de Vilassar de Dalt, que malauradament no és únic. 

Des d'aquí, doncs, la meva insistència perquè la Generalitat s'esforci a controlar el funcionament de les residències, tant privades com públiques. Que no es limiti a calcular si compleixen les ràtios, sinó que vetlli perquè el tracte sigui humà i aporti una vida digna a les persones, que per les circumstàncies que siguin, han anat a viure en una residència per a la gent gran.

Intoxicant amb la immigració

D'abominables podríem qualificar les declaracions tòxiques de partits polítics per fer mal l'adversari. Tothom té dret a intentar aconseguir el govern de la nació per desenvolupar el seu projecte polític dins del marc ideològic que es defensi. El que no hi ha dret és intoxicar, mentir i falsejar la realitat per provocar la derrota de l'adversari. En democràcia no tot s'hi val, i hauríem de trobar la manera de sancionar les falsedats i fer fora de la política aquells líders que fan el que sigui per aconseguir el poder, fins i tot mentint descaradament.

El fet migratori ha estat des de sempre una excusa per posicionar-se políticament, per la transcendència que té. La diversitat és una riquesa, però tots sabem que no és fàcil de gestionar. Aprofitar-se de les febleses per confondre la població i fer decantar el vot, utilitzant les persones més vulnerables, és d'una gran mesquinesa que no hauríem de permetre.

Espanya necessita immigrants. Qualsevol persona que ho negui és un ignorant o un enganyat. Regular la immigració és una necessitat prioritària que, malauradament, s'ha deixat molt de banda i quan s'ha fet alguna cosa, no s'ha encertat. En aquests moments, com ja he dit moltes vegades, estem permetent l'entrada d'immigrants, i no em refereixo concretament als que arriben amb pasteres, i, en canvi, els ho posem molt difícil, per no dir impossible, accedir a un lloc de treball i un permís de residència.

No tinc informació exacta de les gestions que el president espanyol està fent per països africans, però el que és denunciable és el conjunt de declaracions del líder de l'oposició, el senyor Feijóo, intoxicant l'ambient només per desgastar el govern. Contractar en origen seria l'opció més assenyada per regular la immigració i satisfer les necessitats laborals, de les empreses espanyoles i dels estrangers que venen a treballar. 

No podem acceptar aquest joc brut de segons quins partits polítics perquè fan mal a la convivència, culpabilitzant unes persones que reben totes les patacades, només per interessos polítics i de poder. No puc posar les mans al foc assegurant que el govern socialista està fent bé les coses. Ja fa temps que s'haurien d'haver resolt moltes circumstàncies impresentables, però espero que tots plegats siguem honestos i valorem la realitat tal com és i no tal com ens interessaria que fos.

I ho deixo aquí, encara que el tema dona per a molt més. Si fem fàcil la vida de tots, potser aconseguirem millorar el civisme, la convivència i el respecte mutu. Culpabilitzant les persones no ens porta enlloc. 

Ball de ganivets

No sé si a mi m’ho sembla o és que no podem fer un pet que no se n’assabentin el veí, però el cas és que no hi ha dia que no llegeixi al diari una notícia relacionada amb ganivetades, algunes de les quals tenen conseqüències irreversibles. Què ens està passant? 

La conclusió a què arribo és que cada vegada tenim comportaments més violents, però no és una violència sobtada, sinó que les víctimes es troben davant d’individus preparats, que porten l’arma a sobre. No és una violència gratuïta. Premeditada?

Sense justificar-ho, puc entendre que alguna persona se li giri el cap, per una discussió, una baralla…, però anar armat pel carrer ja és tota una altra cosa. Anar-la a buscar després de la baralla, tampoc és una reacció instantània. Què els ve al cap? Tanta agressivitat corre per dins?

Avui el diari parlava de l’apunyalament a un noi d'11 anys. No sé l’edat de l’agressor. Ens hem tornat bojos?

La vida no és fàcil per a tothom. Hi ha problemes de convivència, amb famílies desestructurades, amb lligams familiars complexos, amb dificultats per viure. Hi ha moltes persones vivint en la indigència, amb problemes per accedir a un habitatge, a una feina, o per obtenir permís de residència i treball, però tot això no és excusa. És més, ens trobem amb agressors que no compleixen cap d’aquests estereotips. Són persones que consideraríem normals, com tu i jo. Llavors, on és el problema? Què ho provoca tot això?

No podem donar la culpa als nostres polítics, però sí que els hauríem de demanar que ho tinguin present. Que investiguin què ens està passant a tots plegats i intentin trobar solucions que alleugereixin la situació. No podem continuar amb aquesta escalada de violència. No em serveix que em diguin que la percepció no s’ajusta a la realitat perquè hi ha víctimes i, per tant, hi ha agressors. 

És una feina de tots. Intentem rebaixar la intensitat amb què vivim. No anem tan revolucionats i potser així aconseguirem rebaixar el suflé. Tant de bo es redueixin les notícies alarmants que han anat in crescendo. Si no ho aturem, ens aclapararà a tots.

Què hi ha de l'empadronament a casa nostra?

La meva intenció d'avui era parlar d'una sessió en línia que he pogut seguir aquest matí, organitzada per la Fundació Catalunya Europa, dins del cicle Cafè Europa, i amb el títol: Cap a on va Europa? Els dos ponents han estat dos reconeguts periodistes, corresponsals a Brussel·les, la Griselda Pastor, de Cadena Ser, i en Joan Raventós, de TV3. M'ha interessat conèixer la seva opinió i les aportacions que han fet al debat, perquè les institucions europees continuen essent les grans desconegudes, quant a conèixer tot el que s'hi cou, els equilibris polítics i la formació dels grups parlamentaris, per no entrar a analitzar el paper i competències de cada institució. M'ha preocupat sentir a parlar del retrocés que s'està experimentant en molts temes, posant molt èmfasi en la immigració.

    I, precisament, parlant d'immigració i persones vulnerables, que no totes són persones immigrades, és on vaig a parar en aquest post, perquè m'ha sorprès molt llegir en un article de l'ARA que unes ONG, que constitueixen la Xarxa d'Entitats pel Padró, han fet un llistat de 37 municipis catalans on es posa difícil el seu empadronament, i entre aquests municipis hi figura Arenys de Mar.

    Haig de dir que tota la informació que tenia fins ara era totalment oposada. Se m'ha dit sempre que el nostre ajuntament és comprensiu amb les persones que tenen dificultats per acreditar l'habitatge on resideixen, i que hi posen totes les facilitats. Vull pensar, doncs, que a l'article esmentat hi ha un error i que no s'hi ha d'incloure la nostra vila.

    Per qui no coneix què representa no estar empadronat li diré que avui si vols tenir accés a l'assistència sanitària, o a l'educació, per posar només dos exemples de serveis bàsics, et cal el full d'empadronament. No disposar d'aquest certificat, que expedeixen els ajuntaments, equival a ser exclòs d'aquests serveis. 

    M'agradaria pensar que Arenys de Mar no posa traves a les persones per obtenir aquest certificat tan bàsic, i per això voldria demanar al nostre govern municipal que ho aclareixi i demani la rectificació, si és incorrecta la informació, o rectifiqui la seva pràctica si realment no s'està ajudant aquestes persones a aconseguir l'empadronament, per tenir els mateixos drets que tothom.

Una llei electoral del segle XXI

Sabeu allò de la cançó de l'enfadós? Doncs parlar de llei electoral catalana va per aquí. Quants anys fa que vàrem entrar en el procés de democràcia? Quan fa que vàrem poder començar a votar després dels quaranta anys de dictadura franquista? Doncs encara no hem estat capaços d'aprovar una llei electoral pròpia. Som l'única comunitat autònoma que n'ho en té. No ens fa vergonya?

    N'he parlat moltes vegades, però avui hi insisteixo arran de les informacions i queixes que han sorgit sobre el vot des de l'estranger. Sembla ser que s'han descartat molts vots, i s'han destruït abans que acabés el termini previst per a les impugnacions. Tot i que no hi entenc gaire, crec que no és gaire ortodox, i algú n'hauria d'assumir les responsabilitats.

    Al marge, però, de qui pot sortir-ne beneficiat o perjudicat d'una mala decisió, potser estaria bé que els nostres polítics es posessin d'acord per redactar una llei electoral, adequada a la nostra realitat i al segle que vivim. Són moltes les coses que s'haurien de tenir en compte, al marge de la representativitat territorial, que és on hi ha la mare dels ous, i entre aquestes coses hi hauria com posar al dia el vot dels catalans que viuen a l'estranger i, com a mínim, resoldre-ho pel que fa a les eleccions que en tindríem competència.

    La incapacitat per confeccionar una llei electoral catalana és una mostra més de la inoperància dels nostres polítics, i dels interessos que predominen per sobre de tot. Està vist i comprovat que els interessa més els beneficis del partit polític que no pas el benestar de la ciutadania. I això provoca el desencís, la desconfiança, l'apatia i l'abstenció. 

    Ara és Junts qui es queixa de com ha anat el vot exterior, perquè li interessa esgarrapar uns vots i acostar-se al PSC, però s'haurien d'adonar que la feina l'havien d'haver fet abans. O és que el vot dels catalans que viuen a l'estranger ha funcionat bé fins ara? No tenen constància dels problemes eterns per poder votar des del seu lloc de residència? Doncs que s'espavilin a redactar una llei electoral, que ho treballin bé, i potser d'aquesta manera a la propera les coses aniran millor.

    I no ens descuidem d'una cosa tant o més important que aquesta. Saben quants catalans que viuen al país des de fa molts anys, alguns dels quals hi han nascut, no poden votar els seus representants? No és greu això? No hi ha ganes de resoldre-ho per sempre? Parlem de democràcia i participació, però tenim moltes mancances, algunes de les quals són clarament injustes. Sisplau, treballem bé i amb justícia!

La segregació residencial i els habitatges protegits

M'ha semblat molt interessant l'entrevista del diari ARA al geògraf i professor de la UAB, el senyor Oriol Nel·lo, de qui acostumo sempre a llegir els seus articles. I voldria destacar el punt on parla de la segregació residencial, un mal estructural, i on ressalta la problemàtica del nostre país, amb un dèficit d'habitatge social i protegit, que no es pot comparar amb altres països europeus. Estem parlant d'un percentatge del voltant del 2%. I és que, a part que l'administració pública no està construint habitatges socials, els que teníem de l'època dels nostres pares varen perdre aquesta especificitat, i s'han venut al mercat lliure. Tot un desastre! 

    La llàstima de tot plegat és que aquest dèficit d'habitatge protegit surt molt als diaris i als discursos polítics, però tot queda en això, en paraules i promeses, però avançant molt a poc a poc, si és que s'avança. A la nostra vila d'Arenys fa molts anys que es parla de la construcció d'habitatges socials al rial del Bareu. Sembla que finalment es faran, però hem de tenir molt clar que amb això no n'hi ha prou.

    A la nostra vila, com passa a molts llocs, hi ha molts pisos buits que es podrien rehabilitar perquè entressin al mercat de lloguer o venda en qualitat d'habitatges protegits, i aquí el nostre Ajuntament s'hi hauria de dedicar plenament. Ja fa anys que la plantilla municipal va augmentar fins a tres places d'arquitectes, un dels quals havia de dedicar-se plenament a l'ampliació d'habitatges protegits, per contrarestar aquesta mancança històrica. Què s'està fent?

    No pot ser que els nostres joves tinguin tantes dificultats per independitzar-se i formar la seva família, que molts hagin de marxar del seu municipi per poder comprar o llogar un pis assequible d'acord amb els seus ingressos, i en això hi hauríem d'estar treballant de veritat. Menys discursos i promeses i més efectivitat i resolucions.

    Aquest compromís ha de ser conjunt i s'ha de consensuar una política decidida cap a l'ampliació del parc d'habitatges protegits. És un problema que ens afecta a tots i l'hem de resoldre al marge d'ideologies, perquè d'això depèn en bona part el futur de la nostra vila.

El meu alcalde hi era!

És vergonyós veure la imatge de 10 alcaldes de Junts, del Maresme, relacionant immigració amb violència. Es tracta del típic discurs de l'extrema dreta, intolerant i xenòfoba. És així com es defineixen aquests alcaldes de la nostra comarca?

    El tema és massa extens i complex com per tractar-ho en el post del dia, però em veig en l'obligació de manifestar el meu rebuig, vergonya i decepció per un acte com aquest que demostra una manca de sensibilitat i d'estima a la diversitat, i un greu error dels seus impulsors i participants.

    La immigració no és un tema senzill per tractar alegrament, i fa massa anys que reclamo una nova llei d'estrangeria. No té sentit permetre l'entrada de persones d'altres països, i no deixar-los integrar, negant-los el permís de treball i de residència, amb la qual cosa se'ls obliga a treballar en negre, o delinquir.

    La violència, la delinqüència i la seguretat també són temes sensibles i que cal treballar a fons per resoldre un seguit d'incongruències que fan difícil la convivència pacífica als nostres pobles i ciutats. Tampoc ho podem tractar a la lleugera. La reincidència és una realitat preocupant i caldria resoldre-ho d'una vegada, però lligar immigració amb delinqüència és una barbaritat!

    Manifestacions com aquesta dels alcaldes del Maresme només poden comportar odi cap a un col·lectiu, que acostuma a ser maltractat pels mateixos dirigents polítics. Què pretenen fer? Que malmirem aquells convilatans que han vingut de fora, pensant que són uns delinqüents en potència? Hem de discriminar les persones en funció del seu país d'origen?

    L'evidència de l'error en aquesta equivalència és que les persones amb diners que han vingut de fora no són tractades de la mateixa manera que els pobres. Aquells immigrants que han trobat feina, perquè ho han tingut tot a favor, no reben el mateix suport que aquells que no poden treballar legalment perquè se'ls hi nega el permís de treball i de residència. 

    Demanaria als nostres dirigents que es tenen per demòcrates, que no caiguin en el parany de l'extrema dreta, que diferencia la gent en funció de la procedència, de la raça, de la cultura, de la religió, de la manera de pensar, i els posen en el mateix sac de la marginalitat i l'exclusió social.

    Espero que el meu alcalde, que ha estat present en aquesta desafortunada trobada, reflexioni sobre el fet, i demani disculpes pel greu error. A la seva vila, que tan orgullosament presideix, hi ha immigrants que no tenen res a veure amb la delinqüència, que no estaran gens contents amb el manifest. Potser és conscient que la gran majoria d'aquestes persones no han tingut l'oportunitat de votar el nom del seu alcalde, perquè la legislació del nostre país no els ho permet. Abans de fer segons quines declaracions, sisplau mirem què està fallant a la nostra societat, i què podem fer per millorar-ho. Perquè tots volem viure segurs, i demanem que les nostres autoritats treballin per aconseguir aquesta tranquil·litat, però això no passa per estigmatitzar un col·lectiu de persones que conviuen amb nosaltres i que han de tenir els mateixos drets i deures.

Qatar i la nostra llei d'estrangeria

He llegit d'esquitllada les declaracions del president de la FIFA defensant la celebració del Mundial de Futbol a Qatar, davant les crítiques per no respectar el drets humans de molts treballadors que han contribuït en la construcció de les instal·lacions esportives.

Haig de dir que té raó quan comenta el que estan fent els estats europeus amb els immigrants i això ens hauria de servir de lliçó. Podem estar en contra de la política que se segueix a Qatar i criticar-ho amb veu alta, però no podem oblidar què passa a la resta del món. El tracte inhumà cap als immigrants és clar i injust, i tot i que fa molts anys que en parlem, no hi ha cap pais democràtic que intenti solucionar-ho.

A casa nostra, per exemple, hi ha molts immigrants que malviuen per culpa d'una legislació que no els considera com a persones amb tots els drets. La llei d'estrangeria, que tant hem criticat, no fa res per resoldre el problema de les persones que viuen al país i no tenen permís ni de residència ni de treball.

Aquest peix que es mossega la cua entre residència i treball, fa temps que dura i cap govern, ni tan sols el més progressista de la història d'Espanya, ha fet res per posar-hi remei. Què esperem d'unes persones que no poden treballar? Com ho han de fer per subsistir? Si se'ls permet viure il·legalment, per què no es troba la manera de que es puguin guanyar la vida sense necessitat d'haver de demanar almoina o delinquir?

Algú deia que si no deixes treballar ni residir il·legalment unes persones, hauries d'esforçar-te a fer-los sortir del país. Això sona molt dur, però té tot el sentit del món. Si no els deixes treballar ni els dones papers perquè puguin considerar-se legals, el més coherent és el que facis marxar. Si no ho fas, cosa que jo no demano pas que es faci, has de solucionar-los la vida perquè siguin legals i amb possibilitats de treball.

Hi ha molts immigrants que treballen il·legalment, i això és culpa de la legislació i els polítics que s'han d'encarregar de redactar les lleis i reformar-les. No és culpa dels immigrants ni de les persones que els donen feina. Si treballen tenen menys possibilitats d'haver de delinquir o malviure pels carrers dels pobles i les ciutats.

Està molt bé que critiquem el règim de Qatar com també hauríem de fer-ho d'altres països amb poc respecte a les persones, però no podem oblidar el que passa a casa nostra. Siguem també crítics amb els nostres governants i exigim una reforma de la llei d'estrangeria que humanitzi la situació i permeti que tots plegats respectem els drets de les persones, hagin nascut on ho hagin fet. 

El dret a empadronar-se

Constar en el Padró d'un municipi o no constar-hi et pot canviar la vida. Al llarg del temps els criteris per poder-se empadronar i com fer-ho han anat canviant. Fa anys no resultava fàcil per a tothom, però amb el temps i la bona predisposició d'algunes administracions locals, la cosa ha millorat, encara que no arreu.

Si no vaig errat, el nostre ajuntament és d'aquells que posen totes les facilitats perquè totes les persones que viuen al municipi figurin al Padró, i amb això tinguin accés als drets més bàsics. Hi ha, però alguns municipis que la interpretació que es fa per poder-se empadronar és molt restrictiva i comporta problemes a les persones que ho intenten.

Professionalment he treballat aquest tema, encara que d'això fa molts anys. Els governs municipals acostumaven a estar interessats en reflectir la realitat del seu municipi i no deixar sense fer constar ningú que realment hi estigués vivint. Això semblaria que és el més correcte, i per això la meva estranyesa quan em comenten de poblacions on es fa difícil aconseguir empadronar-s'hi.

El Fòrum de síndics i defensors locals de Catalunya fa temps que va endegar una campanya per afavorir que totes les persones poguessin empadronar-se sense problemes al municipi on residien, al marge de si disposaven o no d'un contracte de lloguer o propietat d'un habitatge. Poder accedir a la sanitat o l'escolaritat dels fills són uns drets que no es poden negar a ningú, en un món que ens considerem democràtics i civilitzats.

El nostre país té molts problemes legals per reconèixer l'estada de ciutadans que sovint considerem de segona. No és fàcil per a les persones que venen de l'estranger, fora del territori europeu, poder ser reconegudes com a ciutadans amb tots els drets. L'accés al treball acostuma a estar supeditat al permís de residència, però alhora aquest permís ve condicionat per tenir una feina reconeguda. És allò del peix que es mossega la cua.

Fa molts anys que vivim amb aquesta incoherència i absurditat, i ni el govern socialista més progressista de la història ha estat capaç de trobar-hi una solució. Joves immigrants poden estar vivint al nostre país durant anys sense una feina reconeguda ni el permís de residència al dia. No ho poden acreditar perquè la legislació vigent no els ho permet. És per això que, tenint en compte aquesta anomalia, el que no podem fer des dels ajuntaments, és posar més traves a les persones que ho tenen tan difícil per subsistir entre nosaltres. 

Per tot això, és d'agrair la tasca que està fent el Fòrum de síndics i defensors locals de Catalunya per reclamar més justícia i fer més fàcil la vida de les persones que d'entrada ho tenen tan complicat. 

La pràctica del racisme

Avui us recomanaria la lectura de l'article de Mostafà Shaimi, a l'ARA, "El racisme de l'estat espanyol", perquè m'ha semblat interessant tot el que es diu de manera resumida. Sens dubte l'article necessitaria més espai per poder parlar exhaustivament del funcionament de la llei a Espanya sobre immigració, però serveix per fer-nos-en una mica la idea.

Dic que és interessant perquè resulta molt fàcil de titllar de comportaments racistes algunes de les actuacions que veiem fer al carrer o a les xarxes socials, però ens fixem poc en l'entorn i la legislació que fa possible aquesta situació.

No cal dir que sentir a dir que disposem del govern més progressista de la història, encara fa més vergonya, per no dir ràbia, doncs només en l'exemple de la immigració tenim prou elements per refutar-ho. No observo millores respecte a anteriors governs conservadors, sinó que es mantenen les mateixes dificultats per sobreviure les persones que han arribat de l'estranger, i molt especialment del nord d'Àfrica i la part subsahariana.

El peix que es mossega la cua entre el permís de treball i el permís de residència és una mostra del desori i del desgovern, de la incoherència del funcionament. L'article parla molt de la impossibilitat de votar a les eleccions, tot i fer anys que es resideix a la península, però no és només aquest dret el que es nega, sinó que n'hi ha molts més, i un dels importants és el dret al treball.

Potser si coneguéssim millor com es legisla a Espanya la immigració entendríem millor tot el que envolta al món dels estrangers, les seves dificultats per integrar-se i sobreviure amb dignitat. Res no justifica la delinqüència, però s'entén que passin segons quines situacions delictives. Seria hora que el govern, que és tan progressista, canviés la llei d'estrangeria i la fes simplement coherent, factible de ser seguida. Estic convençut que les relacions socials dels nostres municipis canviarien totalment.

Sobre l'incendi de Badalona

L'incident de Badalona és un altre avís a la situació irregular de les persones immigrants al nostre país. Una situació que no canvia al llarg dels anys, amb una legislació obsoleta i absurda que provoca un bucle del qual no hi ha manera de sortir-ne.

No cal dir que els fets d'aquest dimecres són greus, sobretot perquè ha provocat la mort d'almenys tres persones i d'altres de ferides greus, i ha deixat de cop moltes persones sense el seu refugi. Un refugi indigne davant d'una situació encara pitjor.

La llei d'estrangeria no ha resolt els problemes reals de la població que viu sense papers al nostre país. No dona solució a la problemàtica que viuen aquestes persones, que no tenen un lloc de residència amb prou garanties ni lloc de treball, perquè no tenen un permís que a la vegada els permetria trobar una feina.

És absurd que per poder tenir permís de residència s'hagi de justificar una feina, però per obtenir aquesta els calgui el permís de residència. En què quedem? Com poden sortir d'aquest peix que es mossega la cua?

No és ja només la situació en que es pot trobar una persona que ha hagut de fugir del seu país, ja sigui per gana o guerra, arribant a un món desconegut, sense recursos ni cap motxilla que l'ajudi a encarar els primers reptes de la nova vida. El pitjor de tot és que la legislació no els ajuda. No hi ha una llei que puguin acatar i que els serveixi per entrar en la dinàmica al nou país. Necessiten viure en la clandestinitat, per intentar estar de sort i al cap dels anys aconseguir la residència.

És aquesta realitat la que fa possible que fets com els de Badalona resultin tan fàcils d'ocórrer. Ens lamentem de les desgràcies, però som incapaços de trobar una solució per a aquestes persones. Ni governs de dreta ni d'esquerra han fet un pas ferm endavant per arreglar la solució, i això fa que de manera cíclica revivim situacions injustes on es paga amb la vida.

Prohibida la segona residència

Aquest cap de setmana està prohibit el viatge a la segona residència. Estem en estat d'alarma i confinats a casa. No podem sortir a passejar pels carrers si no és per una causa justificada, però tampoc ens podem desplaçar, per sentit comú i per respecte a les persones que viuen on tenim, qui en té, la segona residència.

És precisament el poc control que es va fer el cap de setmana passat, quan encara no estava vigent l'estat d'alarma, que moltes persones sense escrúpols es va desplaçar de Madrid a València o Múrcia, i de Barcelona a la Cerdanya, per posar uns exemples.

Aquest cap de setmana la policia està més atenta i sembla ser que controlarà que això no torni a passar. Hem de sortir sols, només per necessitat, i respectar les distàncies de seguretat. No és una situació agradable i a mesura que passin els dies, se'ns farà més feixuc.

És lloable la inventiva de moltes persones per alleugerir el confinament, normalment amb idees divertides, però també interessants. Seria bo acceptar que som capaços d'obeir, sense que se'ns amenaci amb una sanció, si més no això és el que voldria pensar. La por al garrot, però, sempre és un fre a fer cas omís a les recomanacions o instruccions a seguir.

Arribem, però a tothom? Som capaços d'enviar el missatge a tots els col·lectius? També a les persones menys integrades a la societat? A les que tenen dificultat per entendre la nostra llengua? S'estan fent esforços per facilitar aquesta informació a les persones menys immerses en el dia a dia de la nostra societat. Hem de pensar que hi ha persones que viuen com en un món a part, i estan molt poc connectades a la realitat de la nostra ciutat i país. Tenim l'obligació de facilitar-los la informació, que no és el cas de no anar a la segona residència, perquè alguns amb prou feines viuen en un habitatge amb un mínim de condicions.

Top manta i policia

Intentar resoldre el tema del top manta amb més policia és un error. Si el que es vol és que en uns indrets concrets no hi hagi el top manta, és clar que amb policia de guàrdia dia i nit, ho aconseguiran, però aturaran els top manta d'arreu? Posaran policia a tots els barris, carrers i places de Barcelona? i de la resta de poblacions catalanes?

Si es vol eliminar el top manta s'ha de treballar d'origen. Entendre per què passa, quines són les causes i com es pot resoldre perquè no hi hagi persones que s'arrisquin a que se'ls confisqui tot el material. No és fàcil, no dic que sigui fàcil, però és molt clar que amb més policia al carrer no ho solucionen, sinó que en tot cas ho maquillen, que quedi maco, però res més.

Vivim en una societat que es confonen les causes amb els efectes. El mateix podríem dir dels menors no acompanyats que tenim en diferents poblacions. Tot i la bona voluntat de molta gent (mentors) de col·laborar en la seva inserció a la nostra societat, si l'administració no fa res per resoldre els problemes de base, no s'aconseguirà res. Com els podem inserir en el món laboral? Com aconsegueixen papers per poder viure amb normalitat? Fa massa temps que parlem de la llei d'estrangeria, que no resol els problemes, sinó que els provoca, els accentua. No es dispensa permís de residència si no hi ha contracte de treball, però aquest no s'obté si no hi ha permís de residència. Un peix que es mossega la cua i que els nostres polítics no volen solucionar.

L'Ajuntament d'Arenys de Mar necessita una bona gerència

A l'hora de presentar les propostes de treball per als propers quatre anys, les diferents candidatures s'esmercen en prometre diferents obres i projectes, alguns d'ells irrealitzables, bàsicament perquè l'Ajuntament no en té competència o bé perquè el seu cost és inaccessible, i en canvi hi trobo a faltar propostes per posar ordre i encarrilar la direcció d'una de les empreses més grans de la vila, si no la més gran.

L'Ajuntament compta amb un estol important de treballadors i treballadores municipals, siguin funcionàries o laborals. El fet de disposar de brigada, policia i residència fa que el nombre de treballadors sigui important. Tot plegat requereix d'una direcció clara, ja que no n'hi ha prou amb tenir bons treballadors si no hi ha una direcció que prioritzi i marqui, tècnicament, les línies de treball.

Des de fa molts anys Arenys pateix la manca d'aquesta direcció i no he sabut veure que cap de les candidatures que poden acabar dirigint l'Ajuntament es plantegin resoldre aquesta necessitat. M'agradaria que el debat d'aquest diumenge sortís el tema i així ho exposaré al seu director. És una llàstima que un ajuntament amb superàvit constant no tingui una direcció àgil i eficient perquè tothom vagi en la mateixa direcció. 

En aquest darrer mandat es va crear la figura del Cap de protocol, una figura que si em permeteu és totalment innecessària, i en canvi no s'ha cobert la gerència de l'Ajuntament, que resulta imprescindible avui dia. Els polítics, la majoria dels quals no tenen dedicació exclusiva, no poden estar a sobre de totes i cadascuna de les casuístiques, ni crear uns grups de treball amb els directors d'àrea per valorar les tasques, sinó que els polítics han de marcar els objectius que volen assolir, i són els tècnics, amb un gerent al capdavant, els que s'encarreguen d'aconseguir-los de la manera més eficient possible.

Arenys es mereix un bon govern, amb les idees clares, i també una bona direcció tècnica per aconseguir els millors resultats de la gestió eficient de l'Ajuntament.

Passejant per Tavertet i Cantonigròs

Avui hem anat terra endins, però no molt. Vull dir que hem deixat de divisar el mar que ens acompanya cada dia, i ens hem voltat de muntanyes i valls, tal com ha estat durant la meva infantesa i joventut. La plana de Vic rodejada de muntanyes de nord a sud. I on teníem més tirada, l'est, Cantonigròs i Tavertet. Dos municipis que han tingut un gran significat en la meva vida.

Quan hi vaig la meva actitud no pot ser la d'aquell que visita un entorn per primera vegada, on tot li sorprèn, encara que, si t'ho proposes, per més vegades que hi hagis anat, sempre pots trobar-hi alguna cosa desconeguda, alguna cosa que et crida l'atenció.

Si em permeteu algun suggeriment, encara que potser ja ho he escrit en alguna altra ocasió, us aconsello que visiteu Tavertet un cap de setmana i us allotgeu a El Quintà, una casa rural agradable, impecable en netedat i acollidora. Tot i que el fet d'estar allotjats en una casa rural us permet fer tots els àpats a casa, un dia podeu fer una excepció i anar a dinar a Can Baumes, al mateix carrer de baix. Segur que ho agraireu. 

Cantonigròs no té el glamur de Tavertet. És un municipi, de fet no és municipi, sinó que forma part de l'Esquirol, encara que sempre s'ha considerat una cosa a part. Cantonigròs té molta tradició de poble d'estiueig, no de passavolants, sinó de qui té la seva segona residència i que ha establert lligams amb els altres estiuejants, a vegades només amb els estiuejants.

Tavertet va tenir la sort de ser descobert molt més tard i va ser a temps de preservar la imatge de les noves construccions. Perquè a Tavertet s'ha construït molt. No té res a veure de quan hi vaig ser per primera vegada, fa més de cinquanta anys. Llavors pràcticament tots els seus habitants hi vivien tot l'any.

S'ha parlat molt del camí a Rupit, i en algun moment va semblar que s'arranjaria perquè fos transitable, de manera que Tavertet deixés de ser un cul-de-sac. Finalment tot ha quedat en converses sense cap resultat. A qui no interessa? El fort atractiu de Rupit podia posar en perill el despertar de Tavertet. No dic pas que no, però en aquests moments Tavertet té prou personalitat i atractiu per no témer ningú més. Si mai us animeu a passar unes vacances a les Guilleries, per poc que us agradi caminar, segur que podeu fer el recorregut fins a Rupit i gaudir de tot el seu paisatge.