Raïm de casa!

Aquests dies estic menjant raïm d'una parra molt esplèndida. Un raïm que l'acabem de collir i, és clar, el gust és insuperable. Quan els productes han de venir de l'altra punta del món, havent passat per diferents cambres frigorífiques, no poden tenir el mateix sabor. El mateix passava amb les maduixes del meu sogre, que les menjaves poques hores després que les hagués trencat. Res a veure amb les que venien de Huelva.

Avui, intentàvem comprar espàrrecs i, com és costum, hem mirat la procedència. Venien del Perú! No n'hi ha més a prop? No tinc res contra els peruans. És un país que enamora i que en guardo un gran record. La muntanya dels set colors, per exemple, és una excursió que no et pots perdre. Però una cosa és el país i la seva gent, i l'altra comprar productes que han travessat l'Atlàntic.

Abans, els nostres pares i avis, només menjaven allò que collien. Es menjava el que donava la temporada i tothom tan feliç. Ara et pots permetre el luxe de menjar allò que a casa no hi ha, però a quin preu? I no em refereixo únicament al cost econòmic, sinó també al gustatiu.

No pretenc fer propaganda dels productes quilòmetre zero, però crec que seria bo que, sense exageracions ni fanatismes, ens dediquéssim a adquirir aquells productes nostrats, que en coneixem la procedència i que són de temporada. Segur que no passarem fam i podrem trobar prou varietat i, al mateix temps, ajudarem als nostres pagesos, que tenen prou maldecaps per tirar endavant la feina, a poder-se guanyar la vida amb el seu treball i no haver de dependre de subvencions ni grans sacrificis.

Avui, per postres, tornaré a menjar raïm. Una parra que produirà el que produirà, amb vida molt efímera, però que l'any que ve hi tornarà.

Ara l'eix transversal ferroviari

De tant en tant el govern de torn treu la notícia d'un projecte a llarg termini que engresca els més innocents i acaba en un calaix. Aquesta dinàmica és molt freqüent al nostre país i avui, no sé quants anys després, el govern socialista ha parlat de recuperar el projecte de tren transversal per comunicar Girona amb Lleida, sense passar per l'àrea metropolitana. Un projecte ferroviari a imatge de l'eix transversal per carretera.

És evident que un país com el nostre que no disposa de rius navegables i que la xarxa ferroviària de mercaderies és pràcticament inexistent, tot passa per les nostres autopistes i carreteres, amb les conseqüències que comporta de saturació i bloqueig del trànsit. Pensar que un dia Catalunya tindrà una xarxa ferroviària com es mereix, és gairebé una quimera.

No vull tirar aigua al vi, però cal que no ens il·lusionem més del compte. Probablement, la notícia sigui una manera de desconnectar per unes hores dels problemes de Rodalies i somiar desperts. Tant de bo que el projecte recuperat, amb l'actualització necessària, acabi sent una realitat. Els que tenim una edat, però, ens ho mirem amb una certa desconfiança, i no tenim gens clar que ho arribem a veure mai.

El meu pessimisme ve justificat per tot el que sabem i hem vist d'altres projectes necessaris, promesos i que es troben encallats. Qui no ha sentit parlar del corredor del Mediterrani, sense que el sorprengui com està d'empantanegat. Les obres de tren i metro a Catalunya són el no acabar mai. Recordeu quan varen començar a construir la línia 9 de metro? Quan està prevista la seva finalització? Quin cost final tindrà?

El projecte d'eix transversal té l'encant de trencar amb la radialitat imposada per les capitals, en el nostre cas Barcelona, i aconseguir prescindir-ne quan no és necessària. Hi ha moltes idees semblants. La més propera seria la connexió entre Mataró i Vilanova i la Geltrú, passant per Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell i Vilafranca del Penedès, l'anomenada línia orbital ferroviària. De tant en tant se'n parla, però...

A veure si aprenem a planificar les grans infraestructures, amb seny, i ens hi posem també seriosament a dur-les a terme. Ja n'hi ha prou d'anar gastant en estudis i informes per acabar arxivats i oblidats en un calaix.

Xifres difícils d'imaginar

Aquests dies, arran de l'atac dels EUA i Israel a l'Iran, surten a la premsa unes xifres que no te'n pots acabar de fer el càrrec. Els nostres càlculs matemàtics són de poques xifres, però quan et parlen de milers de milions ja no saps què imaginar-te, en què comparar-ho per fer-te'n la idea.

Nou-cents milions de dòlars diaris és el que els està costant als EUA la guerra. Mil milions de dòlars diaris és el que costa protegir Israel dels míssils iranians. I podríem continuar. Només en qüestió de xifres econòmiques ja t'adones de l'absurditat de la guerra. De l'alt cost i de tot el que podries aconseguir en pau per a milions de persones.

A tot això, evidentment, cal afegir-hi les víctimes humanes, que és la part més important i dolorosa de la tragèdia. I és aquí quan no pots entendre qui defensa l'atac. Per malvats que siguin els dirigents iranians, mai queda justificat un atac decidit per dues persones que, a més, tenen un currículum prou fosc i denunciable, però massa poder. I massa gent que els riuen les gràcies. Això és encara pitjor!

Desconeixem què acabarà passant, i quant de temps trigarà a venir la pau. Tenim prou exemples actuals que corroboren la nostra incertesa i desconeixement. Entretant, moltes persones moriran. Alguns potser són tant o més culpables que els atacants, però la majoria són víctimes innocents que moren per culpa d'uns indesitjables.

Necessitem polítics valents que s'enfrontin al poder. Encarar-se a Trump no és fàcil, però sí que és necessari. Ara és l'hora que Europa i tots els estats demostrin que hi ha uns valors intrínsecs que s'han de preservar. Que la vida té sentit i que hem de dir no a la guerra.

El cost econòmic és exagerat, però les vides humanes són més importants, i per això hem de dir que ja n'hi ha prou. No es poden repetir fets històrics que després hem lamentat. No a la guerra!

La balisa V-16

Aquest dimarts parlava de l'ajornament de la posada en funcionament del nou sistema d'enregistrament de factures Verifactu, i em queixava de la poca serietat a l'hora de prendre decisions, amb afectació directa a les persones, sobretot aquelles que són més complidores. El neguit i l'esforç econòmic per tenir-ho tot a punt a u de gener, no ha servit per a res i ningú no els compensarà pel cost que han hagut d'assumir, per culpa de les presses en tenir-ho al dia.

Avui podem parlar de les balises V-16 que seran obligatòries per a tots els vehicles nacionals quan circulin per les nostres carreteres. Un sistema nou per indiciar que t'has hagut de parar, sigui per una avaria o una incidència qualsevol. Ja no són operatius els triangles, que continuaran vigents a la resta d'Europa, sinó que ara hauràs de col·locar aquesta balisa sobre el cotxe, perquè et vegin des de lluny. Aquest aparell també donarà senyal a la DGT, perquè sàpiguen que estàs allà aturat, encara que t'hauràs d'encarregar d'avisar a la grua perquè et vingui a socórrer.

Temo que el nou sistema no està prou estudiat i servirem de conillets d'índies, per anar-ho millorant. Hi estem, però, obligats, si no volem rebre una multa. Ens utilitzen com a rates de laboratori, i no ens podem queixar.

D'entrada, però, ja hi ha hagut una errada important que ha afectat a moltes persones. Des de fa temps que es comercialitzen aquests aparells, tenint en compte que tothom els ha d'adquirir. El fet és que hi ha empreses que s'han posat a produir i vendre les balises sense que estiguessin homologades, i que la DGT ho advertís a tothom. Ara, els més matiners es troben que tenen un aparell no homologat, que no fa totes les funcions que hauria de fer, i que podran ser sancionats per no dur la balisa correcta.

Una vegada més l'administració ha improvisat i no ha obrat com calia, però els perjudicats som nosaltres i els responsables polítics i tècnics d'aquesta decisió viuen tranquils, sense assumir cap responsabilitat. No sé si les queixes que s'han començat a produir servirà per a alguna cosa. Potser també ho ajornaran, o bé facilitaran els tràmits per canviar el model, sense que representi un cost pels conductors. Probablement soc massa optimista i caldrà tancar la boca i pagar, que això és el que els interessa.

Qüestió de gustos o d'educació?

Hi ha fets que no els acabo d'entendre. Segurament, és per l'educació rebuda a la família. Ara, potser és diferent, però la feina que pot fer una família per a l'educació dels fills continua essent important i crec que no es treballa prou.

Llegia que Renfe ha calculat en 6,2 milions d'euros el cost del vandalisme pels grafitis als trens de Rodalies. Un cost que té repercussió en la inversió final per a la millora del seu funcionament, segons diuen, i també,  té efectes en la disponibilitat de trens i la seva puntualitat.

Estic convençut que han analitzat la manera de reduir aquest vandalisme que els representa tanta despesa reparadora, però no sé si s'ha fet prou. Tampoc sé si els grafiters que enganxen paguen el cost de la neteja de la seva actuació. Crec que així hauria de ser, per reduir el cost que ha d'assumir l'empresa i que indirectament patim tots nosaltres.

A vegades escolto a qui considera que caldria disposar d'espais perquè els grafiters puguin plasmar el seu art. No dic que no estigui bé, però la manca espais no ha de servir mai d'excusa exculpatòria del vandalisme. Probablement, estaríem d'acord que tot plegat depèn del sentit comú, que avui és força absent en les relacions humanes. 

Seria bo que aquestes persones que gaudeixen d'expressar-se artísticament als trens de Rodalies, pensessin què passaria si tothom actués de la mateixa manera. Que entréssim a casa seva a il·lustrar totes les seves parets i mobiliari. I a mi no em faria gaire gràcia, però potser ells ho trobarien prou divertit.

Hi ha a gustos per a tots, però a mi, veure els trens guixats d'aquella manera em molesta i ho trobo de mal gust. Una mica com en veure persones completament tatuades. En aquest cas, però, ho fan a la seva pell i, com a molt, et fan girar d'esquena per no ferir la teva sensibilitat.

Ara els hi toca als porcs

Primer varen ser les vaques, després les gallines i ara els porcs. Sembla que el nostre bestiar està de pega, i els ramaders en reben les conseqüències. Aquestes malalties, que sortosament no tenen efecte sobre els humans, estan castigant els nostres pagesos que no només han de suportar les quotes imposades per Europa, que ara han de sacrificar molts dels seus animals per evitar que la plaga s'estengui.

Fa quatre dies que es queixaven de la burocràcia, explicant que s'havien de passar massa hores fent paperassa, que els distreia del que realment els importava, que és alimentar i tenir cura del bestiar. Les grans explotacions es poden permetre contractar assessors o gestors econòmics que s'encarreguin de tots els tràmits, però els petits pagesos i ramaders, que són la majoria, amb prou feines en poden treure un benefici net del seu treball, on molts d'ells ho segueixen fent més per tradició familiar que no pas pel guany obtingut. 

No és estrany que els joves cada vegada siguin més reticents a quedar-se a pagès i continuar la tasca dels seus pares. No els ho posen fàcil. I de retruc hi perdem tots. Ells en són afectats directes perquè d'això en viuen, però nosaltres, els compradors d'aliments frescos, cada vegada estem més dirigits a comprar congelats i aliments processats. Això comporta més cost, però també menys salut.

Les persones grans, encara que no hàgim viscut directament al camp, hem vist de prop el funcionament de l'explotació ramadera al nostre país i ens adonem que tot ha canviat molt. Mai no ho han tingut fàcil, però d'alguna manera podien viure del treball i en gaudien. Avui tot s'ha protocol·litzat massa i, amb l'excusa de proporcionar un bon producte i buscar l'equilibri, s'ha pressionat massa fins al punt que molts en marxen escamats i desencisats. 

M'agradaria que algú em defensés la política europea de control de l'explotació ramadera i també de la pesca. Ho desitjaria perquè encara crec en Europa i la necessitat d'unir-nos per ser grans, però em costa d'entendre tot el que està passant i els entrebancs que provoquen als pobres ramaders i pescadors. Em fa l'efecte que es treballa massa des del despatx i es trepitja poc el camp. Segurament, si es tingués un coneixement directe de la realitat, s'actuaria i legislaria d'una altra manera.

Encara, els peatges

L'article d'Andrei Boar, al diari ARA, sobre qui paga les carreteres, em dona peu a tornar a parlar en el meu blog dels peatges a les autopistes del nostre país. D'entrada cal tenir clar que el manteniment de les carreteres té un cost important que assumeix l'Estat o la Generalitat, i que ens repercuteix d'alguna manera. Si no hi ha peatges, no hi ha ingressos i, per tant, tota la despesa va a càrrec dels contribuents, que som tots, tant si circulem amb el nostre vehicle com no. 

Soc conscient que hi ha molts serveis públics que són gratuïts i que el seu finançament també el paguem tots. Això és important tenir-ho present perquè és un argument que posen els defensors de la gratuïtat de les autopistes. Hi ha, però un element a tenir en compte i crec que és prou entenedor. Per les autopistes hi circulen contribuents espanyols o catalans, però també d'altres països europeus i d'arreu. Aquests últims no contribueixen de cap manera en el manteniment de les autopistes, però se'n beneficien.

Sempre he defensat que les autopistes, que s'han de mantenir i s'ha de fer molt ben fet per evitar accidents, les han de sufragar, si no totalment sí en part, les persones que les utilitzen. Segurament els peatges, tal com funcionaven quan estaven en mans de les empreses privades concessionàries, no és la millor solució en aquests moments, però tenim exemples a Europa que podríem agafar com a exemple i aplicar-los. 

La tarifa plana és al meu entendre la millor solució, ja que es tracta d'un cost baix, assumible per tothom que té un vehicle per desplaçar-se, i l'Estat o la Generalitat rep una quantitat a compte, per part de persones d'altres països que es desplacen al nostre país o simplement hi són de passada.

Van passant els anys i ningú vol prendre la solució definitiva. Entretant les autopistes es van deteriorant i s'han d'anar mantenint. Aquests dubtes són sinònim d'incapacitat per governar un país. Prendre decisions provoquen enemistats, però l'alternativa és quedar-se a casa i no pretendre governar un país. Hi ha coses molt complicades per resoldre, però aquesta no la veig gens difícil. Es tracta només de decidir-se d'una vegada i deixar de fer el préssec.

Feina pendent

Aquesta setmana hem conegut que les obres de les Clarisses per a la construcció de la nova biblioteca municipal continuen encallades, sense que hi hagi una previsió de quan es podran reiniciar les obres, i també que l'estudi encarregat juntament amb l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA), a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), sobre el projecte de canalització del rial del Bareu, no estarà acabat fins a finals de l'any vinent.

Ambdós temes em preocupen i em sorprenen a la vegada. El fet que no es desencallin les obres de la nova biblioteca és un problema greu pensant en les subvencions atorgades i que tenen data de caducitat. El projecte és molt ambiciós i té un pressupost molt important. Les subvencions atorgades permetien assumir la seva realització. Si aquests ajuts no arriben, perquè l'obra no s'acaba a temps, tindrem un problema. 

Entretant tenim una biblioteca en un local que justeja, però que li permet donar molts serveis. Esdevé un centre cultural molt important per a la nostra vila, i no tenim la sensació d'ofec. La qüestió no està en si disposem del servei o no, ni del seu futur, però sí del pa amb tomàquet amb què ens podem trobar si el cost de la nova biblioteca l'ha d'assumir totalment el nostre ajuntament.

En el cas de la canalització del Rial del Bareu el problema resideix en la situació crítica amb què es troba des de fa massa anys. Amb greus conseqüències per a la gent que hi habita i els que hi han de transitar. Cal recordar que a la part alta hi ha una escola bressol i una escola de primària, amb una concentració de nous habitatges i un cul-de-sac.

Entenc que les coses s'han d'estudiar bé i que això requereix el seu temps. Després de tants anys pendents de la canalització del rial, se'm fa estrany el termini que ens donen per conèixer si el projecte és bo i factible. No podem eternitzar els problemes, i el nostre govern local ha de fer mans i mànigues per aconseguir avançar resultats d'aquest estudi que no es pot demorar més.

L'estètica també és important

En alguna ocasió he parlat de la lletjor de les nostres façanes per culpa del cablejat de les companyies elèctriques i de telefonia, que cada vegada ens empastifen més la cara, amb més i més cables que, quan deixen de ser operatius, mai es retiren. Hi ha una contradicció flagrant amb els drets dels propietaris dels edificis que no poden fer res per evitar que els cusin la façana, sense cap mirament i, fins i tot, s'hagin de fer càrrec del cost de retirar temporalment fanals públics, quan han de rehabilitar l'edifici.

Tenint en compte que qualsevol decisió comporta un cost que, o bé assumeix el vilatà directament, o se'n fa càrrec l'ajuntament, que també paguem tots, i que en cap cas és a càrrec de les companyies ocupants, cal planificar bé com es pot endreçar els nostres carrers amb el mínim cost possible.

Avui llegia la notícia del Capgròs en què s'informava que l'Ajuntament de Mataró vol posar remei a tal desmanec i que per això es posarà en contacte amb les companyies i estudiaran la manera de soterrar les línies, per evitar que passin per les façanes de les cases. Tant de bo el nostre ajuntament en prengués nota i es posés també a estudiar què pot fer per millorar l'estètica dels nostres carrers i places.

Entenc que la primera cosa que caldria és preveure el soterrament del cablejat, començant per aquells carrers que s'aixequen per urbanitzar-los. És una manera d'aprofitar l'avinentesa i minorar-ne el cost. Paral·lelament, caldrà analitzar com es compensa al vilatà la despesa que li pot suposar modificar l'entrada de corrent o línia telefònica des de sota. Alguns, quan hem fet obra, amb tota la innocència del món, ja han previst la doble entrada per si en algun moment el nostre ajuntament decidís fer el pas. Per això, seria bo que, en l'obra nova, s'exigís la doble entrada en previsió d'un canvi en el futur.

Segurament que hi haurà algú que pensarà que no cal tant d'enrenou només per l'estètica. Jo no penso el mateix. Tinc simpatia amb els pobles que han vetllat per embellir els seus carrers i places, i eliminar el cablejat de les façanes és un primer pas important. 

Des d'aquí, doncs, la meva sol·licitud perquè l'equip de govern de la meva vila ho tingui en compte i ens sorprengui amb alguna notícia que ens alegri el dia. 

Divendres negre!

Un any més hauré acabat el dia sense anar a comprar res. I això que des de fa setmanes m'estan bombardejant dia i nit perquè compri, i no se m'ha acudit què podia comprar per beneficiar-me de les grans rebaixes i oportunitats!

Entenc que les empreses comercials necessitin incentivar els ciutadans perquè facin despesa. Les grans empreses comercials ho lideren i les petites van a remolc. És una demostració clara de la societat del consum, que quan érem joves en parlàvem sovint, i ens queixàvem perquè estàvem arrossegats per l'afany comercial. Ara ja ho hem deixat córrer. Tot ha canviat molt! Alguns, però, continuem renunciant a seguir la moda i no ens acostem a cap superfície comercial ni web.

Com cada any, també, la polèmica està servida: realment els preus d'avui, o d'aquesta setmana, o d'aquest mes, que bategem com a divendres negre, són més baixos que ahir, o la setmana passada, o el mes passat?

Hi ha qui diu que pocs dies abans de la rebaixa els comerços augmenten els preus per poder deixar-los igual. On està l'engany i on el negoci? Girar més és una manera de millorar els ingressos, encara que el percentatge de guany sigui menor, i aquesta seria una mica la raó de ser de les rebaixes, però feta la llei, feta la trampa.

Recupero un exemple de frau descarat que ens fan i no podem fer res més que pagar i callar. Em refereixo a la supressió de l'IVA de productes de primera necessitat, com el pa, que el govern espanyol va decretar fa uns mesos. Algú va anar al forn i va poder comprar el pa més barat? I ara que s'ha recuperat l'IVA, què ha passat amb el preu del pa? S'ha apujat? Val el mateix que abans de suprimir temporalment l'impost?

Hi ha decisions polítiques que si no es controlen i no se'n fa un seguiment acurat, són més perjudicials que beneficioses. Passa el mateix amb les subvencions d'una quantitat fixa, la mateixa per a tothom, que no tenen en compte les rendes familiars. I això ho fan governs progressistes, que representa que vetllen pels més vulnerables. 

Potser no ens hem de queixar tant de les polítiques comercials de les empreses privades, que al final podem evitar-les, i denunciar les actuacions públiques que no tenen una lògica i ens enreden com a uns babaus.

Illa a canvi de què?

Ens trobem en plenes negociacions entre ERC i el PSOE per veure quin preu, i cost, té investir a Salvador Illa president de la Generalitat. La història recent del nostre país ens ha fet veure que no som gaire bons negociadors. Que ens deixem prendre el pèl fàcilment i que sempre hi sortim perdent. Els dirigents d'ERC sembla que ja ho tenen decidit, i que només es tracta de com ho venen als seus militants i votants perquè s'enfadin poc. Saben que cedint la presidència al socialista no agradarà a una bona part dels seus seguidors i simpatitzants, alguns dels quals els deixaran de votar. També saben que no tenen gaires possibilitats de treure'n profit. Anar a unes noves eleccions encara els deixaria més tocats. 

Les declaracions de Marta Rovira, s'afegeixen al seu currículum decadent, que amb el tema dels cartells sobre l'Alzheimer ha quedat lluïda, i cada vegada que obre la boca ho empitjora. El millor que podria fer seria avançar la seva anunciada retirada i no fer més mal, ni al partit ni al país.

La muntanya russa a què ens tenen acostumats els republicans es troba en el nivell més baix. No és la primera vegada. Si repassem la història del partit polític durant aquests anys postfranquistes ens adonarem que l'oscil·lació no para. Hi ha passat un reguitzell de polítics i no han aconseguit consolidar el partit, ni tan sols ara que l'adversari catalanista està en hores baixes des de fa molts mesos. I el panorama catalanista s'acaba aquí.

Tot i que tenim el mes d'agost de coll, m'imagino que aquesta setmana serà força decisiva per veure'n l'entrellat, i conèixer si tenim fumata blanca aviat o bé ens hem de preparar per a unes noves eleccions a la tardor. Estic convençut que la decisió està presa i que només ens falta veure la publicitat i el marc com es presenta perquè sigui menys dolorosa per un partit polític que va creure que desempallegant-se de Junts aconseguiria créixer i s'ha quedat amb les ganes.

Sí que els demanaria que vigilessin el discurs que faran. Que no ens venguin gat per llebre. Els podem entendre sense que busquin excuses de mal pagador. La recompensa la trobaran la pròxima vegada que es presentin en unes eleccions. Ja cal que les comencin a preparar des d'ara, i que molts dels actuals dirigents, si no tots, deixin el pas lliure als que els han de succeir. De moment caldrà veure a canvi de què ens plantifiquen Illa com a nou president de la Generalitat.

Plourà, però no suficientment

Aquest dissabte s'han suspès o ajornat algunes activitats a l'aire lliure per la previsió de pluges. Al nostre país parlar de pluja és gairebé una obsessió. Ens passem el temps conversant de quan plourà i si ho farà prou per alleugerir els problemes que tenim de sequera, mentre veiem com els nostres pantans es van buidant, amb unes imatges que mai havíem vist ni imaginat.

    La previsió i la planificació no són dues pràctiques gaire típiques del nostre país. D'alguna manera ens adonem tard de les coses i llavors tot són corredisses per intentar resoldre allò que molt probablement hauríem pogut preveure i evitar situacions crítiques. En el cas de l'aigua tenim moltes assignatures pendents.

    L'aigua, que és un bé essencial, ha esdevingut un bé escàs i molt preuat, però acostumem a fer-ne un mal ús. Potser perquè té un cost reduït, en teníem en abundància, o si més no això semblava pel fet de veure-la rajar cada vegada que obríem l'aixeta, sense dispensadors ni la precaució d'estalviar-la mentre ens rentem les dents o ens ensabonem les mans. Ara ens estan dient que no podem consumir-ne tant com volem. Que els propietaris de piscines no les poden omplir. Que no es poden regar els jardins ni els horts... Tot això ens ve de nou.

    No som profetes, i probablement ningú no s'imaginava que avui ens trobaríem amb aquesta sequera tan severa, però convindria repassar la història i recordar temps passats amb problemes semblants. Llavors vàrem córrer a trobar solucions, que amb el temps han funcionat, però no suficientment. Calien més esforços que no s'hi han dedicat. 

    Una de les tasques dels polítics és planificar el futur, preveure què pot passar i treballar per afrontar totes les circumstàncies previsibles. Fa molts anys que parlem del canvi climàtic, i encara que n'hi ha que no hi creuen, la majoria ho tenim clar, i això comporta canvis importants que s'han de tenir en compte. La sequera n'és un, i aquí hem badat.

    No podem estar tot el temps vivint només del present i tapant forats. Hem de mirar cap al futur i planificar els treballs necessaris perquè no ens enganxin amb els pixats al ventre. Demà plourà, però tots sabem que no ho farà suficientment, ni tampoc els propers dies, setmanes i mesos. Hem de donar solucions a la situació d'avui, però preveure les de demà. A veure si canviem la manera de treballar i posem seny d'una vegada!

La nostra aigua de cada dia

Vaig llegir un dia que la gran preocupació d’aquest món no seria la falta de minerals fòssils, sinó la manca d’aigua. Tots som conscients de la importància de disposar d’aigua en qualsevol moment del dia, ens trobem allà on siguem, però no fem res per evidenciar-ho. Intentem estalviar llum i gas, probablement perquè el cost és alt, però l’aigua? 

Si mirem la relació de factures de tot un any ens adonarem que l’import de l’aigua consumida representa un percentatge prou baix. Potser és això el que fa que no tinguem gaire interès en estalviar-ne el consum, sobretot quan deixem que corri l’aigua mentre ens ensabonem les mans, ens raspallem les dents o esperem que arribi prou calenta a la dutxa. Quan obrim una aixeta i no surt aigua, llavors sí que ens lamentem que ens hagin tallat el subministre, encara que només sigui per reparar una avaria.

Portem molts mesos parlant de la sequera que pateix el nostre país. Hem vist moltes imatges del nivell dels nostres pantans. Gairebé no recordem el dia que va estar plovent de manera sostinguda unes quantes hores. Malgrat això no hem canviat els hàbits i ara ve quan ens diuen que hauran de reduir la pressió i qui sap si també ens tallaran l’aigua unes hores al dia. Serà aquesta la manera de reduir el consum?

L’aigua és un bé essencial i com a tal tothom n’ha de poder disposar per satisfer les seves necessitats de consum, però ja va sent hora que ens comportem de manera responsable i no la malbaratem. No sé si cal incrementar-ne el preu. Potser no seria una mala idea, sempre i quan fem possible que ningú es quedi sense per dificultats econòmiques. És perquè creiem en un Estat fort i amb finalitats redistributives que podem continuar amb la cara alta i criticar aquests corrents ultraliberals que volen privatitzar-ho tot, afeblint l’administració pública i posant en risc una vida digna i de ple dret per a una bona part de les famílies que per elles soles no se’n poden sortir.

Reflexionem si ho estem fent bé. Apliquem totes les eines de què disposem per assegurar l’aigua a totes les llars, però al mateix temps controlem-ne el mal ús. La tarifació social per una banda i la regulació del consum en funció del Padró poden ser dues mesures que ens ajudin a racionalitzar el consum de l’aigua i combatre les dificultats que la greu sequera ens comporta, i que no sembla pas que hagi de millorar en un futur. 

Confiança sota mínims en la Unió Europea

No acabo ben bé d'entendre com funciona la Unió Europea, però haig de dir que cada vegada estic més desencisat i em mereix menys confiança. Puc pensar que tota la burocràcia, els interessos partidistes, el quedar bé amb els estats membres i les poques ganes d'anar al fons de les coses, potser per la inseguretat dels dirigents de torn, o potser perquè no ho acaben de veure clar i tenen por que tothom es revolti, el cas és que es prenen unes decisions que no s'entenen i no crec que siguin les més apropiades.

Ahir coneixíem la resolució de la Unió Europea acceptant les excuses del govern espanyol per no aplicar, a partir del gener vinent, un peatge a les autopistes. Es tracta de promeses que amb una mica de voluntat es podria veure que no s'acabaran complint. Les promeses del govern espanyol són sempre un fracàs, perquè no s'acaben complint. No tenen prou exemples? El corredor mediterrani? El funcionament dels trens de Rodalies? La quantitat de quilòmetres de tren d'alta velocitat desaprofitats?

La discussió sobre si es fa pagar peatge o no a les autopistes està plena d'arguments a favor i en contra. Jo crec que hi ha més lògica i sentit comú entre els defensors de fer pagar qui les utilitza, que no pas aquells que defensen que el seu manteniment i inversions de millora vagin a càrrec del pressupost ordinari, pagant tothom, com si es tractés d'un servei educatiu o sanitari.

Pagar no agrada a ningú, però hem de partir de la base que d'una manera o altra els diners surten de les butxaques dels contribuents. Si no es paga peatge, el manteniment de les autopistes, que hem de suposar que es farà, tenen un cost que d'algun lloc o altre han de sortir els diners: dels contribuents.

Només pensant en l'ús que en fan els turistes, o els passavolants que transiten per Espanya per anar a Portugal o a l'Àfrica, ja salta a la vista que els més beneficiats de la gratuïtat de les autopistes són ells. No tributen a Espanya i no paguen peatges.

Penso que cal diferenciar els serveis públics entre els essencials i els circumstancials. Ja sé que si es paga peatge els transportistes ho repercutiran als productes i d'aquesta manera tothom ho patirà, però no crec que sigui suficient raó per no aplicar peatges, que segur que haurien de ser més ben calculats que no pas fins ara.

I tornant a la Unió Europea, i la promesa d'Espanya de millorar el transport de mercaderies per ferrocarril, no sé si riure o plorar. Veient com funciona el transport públic a Espanya, i com triguen a resoldre els problemes que apareixen dia rere dia, no entenc com ningú hi pot confiar. La meva confiança respecte Europa es troba en aquests moments sota mínims.

El teixit social de la vila

Davant d'un cap de setmana ple d'activitats a la nostra vila, és bo recordar que són molts els actes que les entitats i organitzacions de tot tipus ofereixen durant l'any. Aquesta riquesa sovint no es valora suficientment, ni per part dels nostres governants, ni tampoc per part nostra, que ja ho hem assimilat com un fet normal, gens extraordinari, sense pensar que no resulta fàcil, no només pel cost econòmic que pugui significar, sinó també per l'esforç humà en la preparació i organització de totes les activitats programades.

El govern local, a qui a vegades li exigim més del que pot arribar a donar, sí que és important que tingui en compte el treball d'aquestes entitats, que donen vida al nostre municipi, i que permet no haver de sortir a altres ciutats per poder gaudir del lleure i la diversió, però també la formació i l'aprenentatge. 

Tot i que hi ha molts temes a resoldre, i que molts d'ells tenen una prioritat que no es pot defugir, seria bo que el nou govern municipal treballés a fons com compensar les entitats tot el seu treball. El suport institucional és important, com també ho és l'econòmic. Defujo la idea d'alguns que tot ha de ser subvencionat, però sí que entenc que hi ha actes que van més enllà de la diversió puntual, que cal tenir en compte i vetllar perquè tinguin una continuïtat.

Per la meva experiència des de diferents posicions, he tingut la sort i oportunitat de treballar amb moltes entitats, la majoria de les quals són totalment altruistes, amb una aportació personal dels seus membres organitzadors, a qui s'ha d'agrair l'empenta i tenacitat. També n'hi ha que només esperen els diners de la subvenció per fer alguna cosa, sense gaire compromís. Saber discernir entre unes i altres és una feina que els nostres governants han de cuidar.

Sortosament la nostra vila està plena d'entitats amb voluntaris totalment despresos i sense cap afany més enllà de gaudir en l'organització de projectes i activitats, per aplegar el més gran nombre de persones possible. No són entitats endogàmiques, sinó que ofereixen uns serveis desinteressadament, suplint, d'alguna manera, la feina que li tocaria fer a l'administració local si no pogués comptar amb elles.

Les entitats són l'ànima de la vida d'un municipi, i la feina no surt sola, sinó que s'ha d'anar fent amb el concurs de la gent. És per això que animo a tothom a formar part d'alguna d'aquestes entitats, per enfortir el teixit social de la vila, fer-la més agradable i contribuir en la festa.

Aprendre a estalviar l'aigua

Et diuen que aquesta tarda plourà i et mires el cel i ho veus blau sense cap núvol. A qui volen enganyar? Fa massa temps que esperem la pluja com perquè ara vingui un graciós i faci la broma fàcil. Han passat dues hores, o potser menys i tot, i cauen espurnes del cel. La blavor ha desaparegut i ha quedat un cel gris.

No, les quatre gotes que cauran no ens ajudaran gaire, per no dir gens. La manca de pluja de fa tants mesos només pot ser superada per una tanda ben llarga de pluja persistent. I això no és el que ha passat avui. Ens han mullat els carrers, amb prou feines per treure la pols. En volíem més, però tot ha quedat en una presa de pèl. 

Essent optimistes penses que arribarà un dia que ho recordarem en temps passat. Ja arribaran aquestes pluges tan necessàries. Molt probablement oblidarem el tràngol sense haver resolt la manera d'estalviar l'aigua. Quan obres l'aixeta i raja, ja no et preocupes de res més. Si a més la televisió i els diaris deixen de parlar de sequera, el record se l'endú el vent.

Algú recordava el període de sequera del 2008? No han passat tants anys, però la majoria ho havíem oblidat completament. Es varen prendre decisions importants i potser per això el drama actual no ha estat tan gran com hauria pogut ser. Tot i així la sequera és persistent, i ens fa l'efecte que no recuperarem la situació anterior. 

I la pregunta que em faig és si l'aigua està prou valorada, no només ara que no n'arriba, sinó sempre. Un litre de benzina costa molts diners, i ens ho pensem dues vegades abans d'anar a omplir el dipòsit. Un litre d'aigua de l'aixeta té un cost ínfim, i potser per això a vegades ens oblidem de tancar l'aixeta o triguem massa estona a reaccionar. S'hauria d'apujar el preu de l'aigua?

L'aigua és un bé essencial i per això ens hem de protegir. Només faltaria que les persones que tenen prou problemes per tirar endavant ara els hi encarissin el preu de l'aigua. Tota l'aigua ha de tenir el mateix preu? Els que la utilitzen per omplir piscines o regar camps de golf han de pagar-la al mateix preu? Potser ha arribat l'hora de diferenciar el preu en funció de l'ús i quantitat que se'n fa servir. Probablement no és engrescador i pot fer perdre vots segons quines mesures es defensin o es tinguin en compte, però crec que seria hora que assumíssim que cada vegada tindrem més problemes d'aprovisionament d'aigua, encara que d'aquí unes setmanes posem fi a aquest període de sequera. Potser convindria prendre decisions per incentivar l'estalvi de l'aigua i reduir, si no eliminar, el mas ús que se'n pugui fer.

Les escoles bressol d'Arenys de Mar

He llegit al web de Ràdio Arenys que una vegada s'ha acabat el termini per presentar ofertes al concurs per a la gestió de les escoles bressol de la nostra vila no hi ha hagut cap empresa interessada, per la qual cosa s'haurà de declarar desert. D'entrada, quan això passa, és una mala notícia perquè vol dir que el procés s'endarrereix, però també és important reflexionar per què ha passat.

De fet, semblava que això podria acabar passant, després d'haver escoltat un representant sindical a la mateixa emissora, on afirmava que els plecs estaven mal fets i que l'import de sortida era més baix del compte, i ell mateix anunciava que probablement cap empresa acabaria presentant una oferta.

Tot plegat demostra que els plecs no es varen fer prou bé, i que caldrà esmenar els errors i intentar presentar una nova proposta que sigui atractiva per a les empreses, però, sobretot, que contempli les despeses mínimes i quedin integrades en el preu de sortida.

No vull entrar a valorar de qui és la culpa. Cadascú que ho analitzi i opini al respecte. Sí, però, que convindria que tothom hi reflexionés, sobretot aquelles persones que ho varen vendre com una gran feina en contraposició a la tasca feta per altres. És molt fàcil donar la culpa i costa molt més assumir la pròpia.

L'administració pública és lenta, molt més del que voldríem, però hi ha unes qualitats imprescindibles que sovint es troben a faltar, com són l'eficiència i l'eficàcia. També la humilitat i la honestedat. És per això que quan les coses no surten bé, sap greu ja que al darrere hi ha temps, esforç i costos que no sempre es tenen en compte, però hi són.

Rectificar és de savis, i això s'hauria d'aplicar més sovint del que es fa. Tant de bo que el nostre govern trobi la manera de resoldre el problema sorgit amb la màxima celeritat possible, i que els nostres infants no en rebin les conseqüències.  

Una solució a la línia R1 de Rodalies

Aquest cap de setmana llegia la notícia del registre, per part del PSC, d'una Proposta no de Llei al Congrés de Diputats, perquè s'estudiï la vulnerabilitat de la línia ferroviària que circula pel Maresme. No és una novetat la preocupació de molts pel futur d'aquesta línia de tren de Rodalies, que pateix constantment danys per culpa de la mala mar que arriba a aixecar la via en alguns dels seus trams.

Els que vivim al Maresme ho tenim molt present, i d'alguna manera hem pogut constatar aquests problemes que, segons sembla, cada vegada s'agreujaran amb el canvi climàtic. No són només les envestides del mar durant els temporals, sinó que la previsió apunta a una reculada de la costa, amb una apujada del nivell del mar. Els punts, doncs, que estan a tocar de la línia del mar, tenen tots els números per acabar afectats.

L'alternativa de desplaçar la línia fèrria a l'interior s'ha descartat moltes vegades bàsicament per l'extraordinari cost que això suposa. Ho puc entendre, encara que segur que trobaríem despeses superiors per solucions menys importants que aquesta. Si no es pot treure la línia de tren de la costa, caldrà estudiar què s'hi fa per evitar la seva destrucció, encara que només sigui temporalment i no en tot el seu recorregut.

Els alcaldes del Maresme ja s'han queixat en més d'una ocasió, i és per això que té sentit la iniciativa del PSC per provocar una resposta de Madrid. L'altra cosa és el temps de resposta i les possibles solucions que es puguin plantejar des de la capital.

Si una cosa està clara és que cal potenciar el transport públic a l'àrea metropolitana, i que el Maresme cada vegada incrementa el nombre d'habitants, molts dels quals es desplacen, ja sigui per feina o oci, a Barcelona. El col·lapse que s'origina a l'entrada de la capital catalana, obliga encara més a millorar el transport públic i la línia R1 és una bona solució, però cal estudiar a fons com es protegeix per evitar els talls ocasionats pel temporal de mar, i el cost que representa, en tots sentits, haver de reconstruir allò que les onades s'emporten per davant.

Com gats escaldats, tenim poca fe amb la resposta que puguem tenir de Madrid, i no sé si el govern català està prou preparat per assumir aquesta reivindicació i buscar una solució pràctica i definitiva al problema. Fa tot l'efecte que el tema s'allargarà en el temps, i que conviurà amb nosaltres tota la vida. En aquest país es fa molt difícil trobar solucions, fins i tot en temes tan importants i que afecten a tanta gent com és aquest.

De tornada a casa

La gran afluència de cotxes a la carretera fa que una averia o petit accident produeixi grans retencions i males cares entre els conductors. M'imagino que hi ha famílies molt acostumades a patir-ho un diumenge o altre. Són aquelles famílies que tenen una segona residència i viuen en una gran ciutat o als voltants de Barcelona, o bé que tenen el costum de sortir el diumenge per esbravar-se i canviar d'aires. A casa, que no acostumem a moure'ns els caps de setmana, quan ho fem, sempre ens ve de nou.

Avui, que hem celebrat la trobada familiar de l'any, també hem patit una retenció d'uns quants quilòmetres. Sortosament no es tractava de cap accident, sinó d'una averia que ha bloquejat el trànsit de tornada a la capital. La sort, però, que no teníem pressa, i que ho hem pogut suportar amb estoïcisme i sense esverament.

Viure en societat, comporta aquests mal de caps, sobretot si et trobes en la direcció de grans concentracions de població. Les carreteres, molt millorades respecte a anys passats, no són prou resolutives quan hi ha alguna anomalia. És en aquestes ocasions quan t'adones del tarannà dels conductors i la seva capacitat d'entomar les circumstàncies, sense posar-se nerviosos. Haig de dir que avui no he observat cap situació estressant, ni cap reacció digne de ser comentada. Potser som més civilitzats del que ens pensem.

La retenció, a les fosques, ens ha proporcionat una visió lumínica de la cua de cotxes que es dirigien a la capital, i ho hem aprofitat per constatar el cost que provoca un petit incident, com el d'avui, tant econòmic, per l'excés de gasolina utilitzada, com ecològic, per la generació augmentada de CO2. El millor de tot, però, és el record de la trobada del dia, amb la possibilitat de veure els més petits, a qui no sempre els preparem el millor camí per fer ruta, en un món cada vegada més electritzant i crispat. De moment, ells no se n'adonen, o bé això és el que ens sembla. El futur són ells.

El món de la pagesia

Avui m'he fixat en l'article de l'exconseller Carles Mundó, que publica l'ARA, que relata els problemes que tenen els pagesos, i concretament els que tenen vaques i venen la llet a les empreses lleteres. Segons diu l'exconseller, en aquests moments els pagesos estan venent la llet per sota del preu de cost, la qual cosa ha fet que molts pagesos hagin plegat. I es pregunta: Volem un país sense pagesos?

Viure de la pagesia ha estat sempre molt complicat, amb pocs incentius més enllà de la passió pel camp. Dependre de la climatologia i haver-hi de dedicar totes les hores de la setmana, festius inclosos, ha fet que molt jovent no hagi continuat la professió dels seus pares i hagi preferit anar a ciutat a treballar en altres camps.

Si afegim l'èxode del jovent a la precarietat amb què es viu a l'hora de vendre els productes que es conreen, tot plegat ajuda a pensar que el món de la pagesia té cada vegada més números per desaparèixer de casa nostra. Es parla molt de consumir productes de quilòmetre zero, però si quedem sense pagesia, haurem de consumir productes que venen de molt lluny.

El poder de les empreses lleteres sobre el mercat de la llet, que evidentment té una data de caducitat, és molt gran i fa que els pagesos tinguin poc marge de maniobra. L'exconseller treu el tema de la força dels consumidors a l'hora de comprar a una empresa lletera o una altra, i posa l'exemple del cas de Llet Pascual l'any 2003, quan va deixar de comprar llet de les granges catalanes i la venda es va desplomar, un signe de solidaritat dels compradors en vers els pagesos.

Sigui d'una manera o altra, hem de tenir consciència de quina és la realitat, i de la importància que els pagesos tinguin un marge de benefici que els permeti continuar treballant i no hagin de plegar. Un país no pot prescindir del sector primari i dependre de fora per al consum intern. Si tenim consciència d'aquesta realitat, caldrà que trobem la manera de solucionar aquesta anomalia.