Ara els hi toca als porcs

Primer varen ser les vaques, després les gallines i ara els porcs. Sembla que el nostre bestiar està de pega, i els ramaders en reben les conseqüències. Aquestes malalties, que sortosament no tenen efecte sobre els humans, estan castigant els nostres pagesos que no només han de suportar les quotes imposades per Europa, que ara han de sacrificar molts dels seus animals per evitar que la plaga s'estengui.

Fa quatre dies que es queixaven de la burocràcia, explicant que s'havien de passar massa hores fent paperassa, que els distreia del que realment els importava, que és alimentar i tenir cura del bestiar. Les grans explotacions es poden permetre contractar assessors o gestors econòmics que s'encarreguin de tots els tràmits, però els petits pagesos i ramaders, que són la majoria, amb prou feines en poden treure un benefici net del seu treball, on molts d'ells ho segueixen fent més per tradició familiar que no pas pel guany obtingut. 

No és estrany que els joves cada vegada siguin més reticents a quedar-se a pagès i continuar la tasca dels seus pares. No els ho posen fàcil. I de retruc hi perdem tots. Ells en són afectats directes perquè d'això en viuen, però nosaltres, els compradors d'aliments frescos, cada vegada estem més dirigits a comprar congelats i aliments processats. Això comporta més cost, però també menys salut.

Les persones grans, encara que no hàgim viscut directament al camp, hem vist de prop el funcionament de l'explotació ramadera al nostre país i ens adonem que tot ha canviat molt. Mai no ho han tingut fàcil, però d'alguna manera podien viure del treball i en gaudien. Avui tot s'ha protocol·litzat massa i, amb l'excusa de proporcionar un bon producte i buscar l'equilibri, s'ha pressionat massa fins al punt que molts en marxen escamats i desencisats. 

M'agradaria que algú em defensés la política europea de control de l'explotació ramadera i també de la pesca. Ho desitjaria perquè encara crec en Europa i la necessitat d'unir-nos per ser grans, però em costa d'entendre tot el que està passant i els entrebancs que provoquen als pobres ramaders i pescadors. Em fa l'efecte que es treballa massa des del despatx i es trepitja poc el camp. Segurament, si es tingués un coneixement directe de la realitat, s'actuaria i legislaria d'una altra manera.

Pendents de l'estrena

Tot i que és un tema que em preocupa ben poc, sí que ho vaig seguint perquè els mitjans de comunicació en parlen prou. Em refereixo a la pugna entre l'Ajuntament de Barcelona i el Barça per poder obrir el nou camp reformat. El club té molt interès a poder-lo estrenar, encara que només sigui una part, i l'ajuntament vol estar segur que les obres realitzades garanteixen seguretat als espectadors.

No hi ha dubte que l'obra del camp de futbol és important i no ha d'haver estat fàcil el seu disseny ni la seva execució, però la impressió que tens és que no ha acabat de funcionar, sigui per l'empresa encarregada o pels seus treballadors, però han sorgit una sèrie de dubtes que ho posen en qüestió. 

Avui llegia que l'ajuntament ha tornat a denegar el permís d'obertura al públic per deficiències observades, algunes de prou importants per a la seguretat dels seus usuaris. I la pregunta que em faig és de qui és la culpa?

Potser perquè tenim l'experiència de la construcció de la nova biblioteca a la nostra vila, que està resultant força caòtica, i encara no sabem ben bé de qui és la culpa. Se la passen els uns als altres, i la casa sense escombrar, amb el perill de perdre les subvencions atorgades si no s'acaba l'obra abans del mes de juliol de l'any vinent.

Sense la voluntat de posicionar-me a cap dels llocs, entenc que l'Ajuntament de Barcelona vetlli perquè l'ús de les instal·lacions es faci amb total seguretat. Això és el primer a tenir en compte si no volem haver de lamentar víctimes o afectats. El club hauria d'entendre la qüestió i si amb algú s'hi ha d'encarar ha de ser amb l'empresa constructora si no fan prou bé les coses. Una empresa, per cert, que té allotjats els seus treballadors en un hotel del Maresme on són freqüents els aldarulls i destrosses, amb la passivitat dels seus propietaris i la por dels veïns. 

I d'aquesta manera, el seguiment de les obres de l'estadi de futbol es concentra en la disputa sobre terminis. Esperem que no passi com en la reforma de l'estadi de Montjuïc que a la primera gotellada es varen haver d'aixoplugar com varen poder, per les goteres inesperades.

Trobava a faltar els nostres pagesos

Feia dies que comentava, estranyat, que a diferència del que havia passat a Alemanya o França, els nostres pagesos no es mobilitzaven. Ja sé que els pagesos francesos són molt actius i han demostrat, al llarg de la història, ser uns experts en mobilitzacions i amb força radicalitat. Els pagesos catalans també han sortit al carrer quan ha calgut, però ara semblava que estaven molt callats, suportant tot el que els ve a sobre. Avui ja és un fet que la nostra pagesia surt a cridar l'atenció perquè tots plegats estiguem conscienciats de quina és la seva realitat, i per reclamar justícia davant de la pedregada que han de suportar.

    No descobreixo res de nou si dic que ser pagès avui dia és gairebé un acte d'heroïcitat. No és gens fàcil perquè ho tenen tot en contra. Començant pels fenòmens meteorològics, que tenen una incidència molt important en la seva producció agrària, ara amb la sequera, però quan plou en excés o apedrega també en reben les conseqüències. A això s'hi ha afegit el problema del porc senglar que és present a moltes contrades, destruint tot allò que han plantat, sense que es trobi gaires remeis.

    I si això no és suficient, podem sumar-hi tot el que depèn dels humans. La gran competència que pateixen per les lleis europees que sembla que s'acarnissin amb ells, amb una regulació severa i amb poc control a la competència que ve de fora. Amb una limitació de la producció que a vegades fa llençar la tovallola.

    Tampoc ho tenen fàcil per la socialització. El camp esclavitza i no permet una regulació horària com tenen altres sectors econòmics. Això ha passat tota la vida, però avui es fa més difícil de suportar, i per això el jovent en marxa, deixant el territori abandonat, però també la producció agrària, i aquesta la necessitem.

    Per tot plegat, i altres raons que els pagesos ens podrien explicar molt millor, és lògic que hi hagi mala maror entre la pagesia i que s'arribi a un punt que exploti i surtin al carrer. Les seves manifestacions no són fàcils d'organitzar i probablement provoquen afectacions a persones que no hi tenen cap culpa, però estem cansats de veure vagues, molt sovint sense tanta justificació, que han aconseguit alterar molt més la vida rutinària de la població.

    Governar no és fàcil, i el repartiment de competències entre els diferents nivells administratius encara ho complica més. Els nostres polítics han de vetllar pels interessos de tothom, i no poden oblidar-se d'un sector, la pagesia, que fa massa temps que rep batzegades. Ja no és qüestió d'intermediaris i de veure com augmenten els preus dels productes des de que surten del mas fins que arriben al mercat. Ara ja és qüestió d'eliminar aquella burocràcia innecessària, facilitar la feina del pagès, i millorar els seus beneficis. No ens podem permetre perdre un món tan essencial com aquest. No tractem les manifestacions d'aquests dies com una anècdota, sinó que hem de trobar la solució dels problemes.

Una escapada a Tavertet

No hi ha dubte que si tens l'oportunitat de fer escapades a mitja setmana, l'encant és múltiple. T'estalvies les cues de cotxes i possibles aglomeracions. Pots gaudir millor de la natura sense pressa ni preocupacions. En moments així és quan valores tenir salut i poder gaudir de la vida. Sovint descuidem agrair tot allò que hem aconseguit fer. Ens fixem massa en els problemes, quan moltes vegades ratllen la ridiculesa.

Avui he fet una escapada a Tavertet. El dia no era assolellat, i la temperatura arribava als 7 graus. La mínima del dia havia estat de 0 graus. Ben abrigat notes ben poc els deu graus de diferència respecte al punt de partida. La tranquil·litat domina el paisatge. Aquesta és la part positiva.

Aquests dies hem sentit parlar de l'Espanya buida, i els problemes que comporta viure en poblacions allunyades de la gran capital. No és fàcil trobar feina, sobretot per als més joves. Els pobles petits es converteixen en residències per a la gent gran, i en alguna ocasió neorurals que descobreixen què és viure lluny de les tribulacions de la gran ciutat.

Tavertet ha esdevingut, des de fa anys, un poble de segona residència, amb estiuejants que durant l'any acostumen fer-hi cap els caps de setmana. Viure del camp no és fàcil, i molts pocs ho aconsegueixen. Sempre hi ha, però, les persones que fan possible que un poble es mantingui viu, i això és d'agrair.

La visita d'avui ha estat un llampec, però he tingut l'oportunitat de trobar-m'hi una persona que feia més de vint anys que no veia, i amb qui vàrem treballar a la mateixa empresa durant set anys. És una sort no haver-me després de tot el que em lliga al poble, encara que sigui un petit racó on poder-hi fer quatre passes. De cop he recordat les visites que hi fèiem des de Cantonigròs, quan no hi havia en prou feines forasters, les quatre cases eren habitades tot l'any, i la comunicació per carretera era molt dificultosa.

El món de la pagesia

Avui m'he fixat en l'article de l'exconseller Carles Mundó, que publica l'ARA, que relata els problemes que tenen els pagesos, i concretament els que tenen vaques i venen la llet a les empreses lleteres. Segons diu l'exconseller, en aquests moments els pagesos estan venent la llet per sota del preu de cost, la qual cosa ha fet que molts pagesos hagin plegat. I es pregunta: Volem un país sense pagesos?

Viure de la pagesia ha estat sempre molt complicat, amb pocs incentius més enllà de la passió pel camp. Dependre de la climatologia i haver-hi de dedicar totes les hores de la setmana, festius inclosos, ha fet que molt jovent no hagi continuat la professió dels seus pares i hagi preferit anar a ciutat a treballar en altres camps.

Si afegim l'èxode del jovent a la precarietat amb què es viu a l'hora de vendre els productes que es conreen, tot plegat ajuda a pensar que el món de la pagesia té cada vegada més números per desaparèixer de casa nostra. Es parla molt de consumir productes de quilòmetre zero, però si quedem sense pagesia, haurem de consumir productes que venen de molt lluny.

El poder de les empreses lleteres sobre el mercat de la llet, que evidentment té una data de caducitat, és molt gran i fa que els pagesos tinguin poc marge de maniobra. L'exconseller treu el tema de la força dels consumidors a l'hora de comprar a una empresa lletera o una altra, i posa l'exemple del cas de Llet Pascual l'any 2003, quan va deixar de comprar llet de les granges catalanes i la venda es va desplomar, un signe de solidaritat dels compradors en vers els pagesos.

Sigui d'una manera o altra, hem de tenir consciència de quina és la realitat, i de la importància que els pagesos tinguin un marge de benefici que els permeti continuar treballant i no hagin de plegar. Un país no pot prescindir del sector primari i dependre de fora per al consum intern. Si tenim consciència d'aquesta realitat, caldrà que trobem la manera de solucionar aquesta anomalia.