Probablement és molt agosarat aquest títol, però sempre he tingut la impressió que Itàlia, malgrat les crisis polítiques no rep les conseqüències d'altres països, com per exemple el nostre.
Després de llegir l'impulsor i director del Nexus Institut, Rob Riemen, em fa esgarrifances llegir el titular de l'ARA, "Dos populistes aspiren a ser investits primer ministre d'Itàlia". M'agradaria saber si per a Riemen aquest titular és adient, o bé fem un mal ús del terme "populistes". Riemen diu que parlem de populisme per no pronunciar la paraula feixisme, però que en el fons és el que li correspondria.
Desconec a fons la política italiana i la salut dels actuals partits polítics. Hem constatat que la dreta, després de Berslusconi, no ha variat gaire, encara que ell hagi estat superat per la Lliga del Nord. L'esquerra sí que està molt desorientada i si fa o no fa li està passant el mateix que a la majoria d'estats europeus. No és estrany, doncs, que a casa nostra els partits socialistes es trobin com es troben.
Com deia a l'inici, la meva impressió és que Itàlia ja fa molts anys que va aprendre a viure amb governs febles, sense majories suficients i un seguit d'eleccions, una darrera l'altra. A diferència d'Espanya i també a Catalunya, on la feblesa dels respectius governs ens ha fet anar enrrere, desestabilitzant-nos i deixant-nos en una posició molt difícil de superar.
Itàlia ha continuat sent una potència europea, en l'àmbit econòmic, però també en el cultural. No sé si es tracta de l'ADN, però d'alguna manera ens hi hauríem d'emmirallar. A Catalunya se'ns deia que de les pedres en fem pans, però ara em costa més d'aplicar-ho. És cert que als diaris surten notícies sobre diferents indicadors que són positius, però no ens ho acabem de creure. Probablement sigui la situació política que ens capfica i no ens deixa la ment prou serena per innovar i avançar com sempre havíem fet. A veure si aconseguim sortir d'aquest atzucac i deixem enrere aquest període gris de la nostra història.
