Anar a contracorrent és perillós

Per una vegada que sembla que hi ha un jutge, en aquest cas una jutgessa, que està per la feina i no es deixa portar pel corrent conservador, per dir-ho fi, només fa que sortir entrebancs. M'estic referint a la jutgessa de Catarroja, la senyora Núria Ruiz Tobarra, que està investigant què va passar a València amb la DANA i la falta de resposta per part de les autoritats d'aquella comunitat. 

De moment el senyor Mazón, que no va poder resistir la pressió i mantenir-se en el càrrec, continua aforat i cobrant diners públics, malgrat tot el que va passar i la suspicàcia que no va actuar correctament, però que ho ha amagat amb tot el desvergonyiment i el suport del seu partit que només té paraules per acusar els altres.

He llegit, i suposo que és cert, que la jutgessa en qüestió ha rebut tota mena d'amenaces i pressions perquè deixi córrer el cas. Fins i tot denúncies per fer-la culpable de no sé què i que hagi d'abandonar la feina i el càrrec que ostenta. Sembla, doncs, que sortir de la dinàmica que domina en el Poder Judicial, comporta massa problemes. Tot està massa lligat per a permetre que algun jutge o jutgessa se li acudeixi acusar gent de la seva ideologia.

Tot això són suposicions i conclusions a què arribes llegint les notícies de cada dia. Resulta que hi ha càrrecs del partit en el govern que varen mentir. D'altres han perdut la memòria i no recorden res del que va passar ni varen fer. I els que la llei els empara per no dir la veritat, se n'aprofiten. L'única esperança que tenim és la dita que abans s'atrapa un mentider que no pas un coix. Malgrat tot, anem tard i ja fa massa temps que va passar tot, i hi ha gent amb responsabilitats que no assumeixen el pes de la mort de tantes persones.

És evident que si tot just ara s'està jutjant l'expresident Jordi Pujol i la seva família, trigarem temps a saber tota la veritat sobre l'amagatall i l'actuació del president de la Generalitat valenciana aquell fatídic dia.

S'inicia el conclave

Aquesta tarda, els 133 cardenals que hauran de decidir qui serà el successor del papa Francesc, s'han reclòs a la Capella Sixtina a deliberar. La fumata blanca serà la que anunciarà l'acord pel nomenament, que pot trigar uns dies, si tenim en compte tot el que s'ha dit sobre els candidats i els posicionaments encontrats entre seguidors de Francesc i aquells que s'hi han afrontat, i que faran el possible per evitar un candidat continuista.

De totes maneres, a vegades penso que això és parlar per parlar, ja que la història ens ha ensenyat que després de moltes especulacions, el resultat ha estat totalment contrari als pronòstics i, al mateix temps, tampoc els papes han respost sempre a les expectatives creades.

És curiós veure tota l'expectació creada en un món cada vegada més allunyat de la fe catòlica. Un signe de la importància de la figura del papa, al marge de creences religioses. La premsa i televisions d'arreu hi han enviat els seus corresponsals, per tal de posar a la primera plana dels diaris i l'inici de les retransmissions informatives, les notícies que es puguin desprendre des del Vaticà.

S'ha parlat molt de la pressió que el corrent més conservador ha exercit per tal d'evitar un papa continuista. En un món cada vegada més ancorat a la dreta, temen que la màxima autoritat de l'Església catòlica pugui deixar en evidència actituds poc humanitàries, en contra de la immigració i la població més vulnerable. Es tracta que ningú aixequi la llebre, i procurar mantenir el poder d'uns pocs.

Seguirem tot el que ens arribi des del Vaticà, esperant conèixer qui serà el nou papa, però sobretot, mantindrem la nostra atenció per analitzar no només el seu perfil, sinó també quins canvis proposa i executa. Massa sovint tot queda en la intencionalitat dels canvis, però aquests no acaben d'arribar mai.

La successió del papa Francesc

La notícia del dia és la mort del papa Francesc. Amb ell es tanca molt probablement un parèntesi d’obertura de l’Església catòlica després dels papats de Joan Pau II, molt conservador, i Benet XVI.

Per a la generació que havíem celebrat el Concili Vaticà II i admirat el papa Joan XXIII, després de passar una llarga temporada d'involució de la institució, vàrem veure en Francesc una finestra de llum i esperança.

Encara que tinguem clar que el camí a Déu l’hem de fer al marge de qui dirigeix l’Església, no hi ha dubte que prefereixes que la institució segueixi humilment la petjada de Jesucrist, i no que estigui al costat dels poderosos, reprimint directament o involuntàriament la diversitat.

Amb la mort de Francesc se'ns obren molts interrogants i temem el pitjor. La tendència mundial és altament conservadora i la institució catòlica en rebrà molta influència. Tot el que no ha aconseguit el papa Francesc difícilment el seu successor en serà capaç, però el perill és que ni ho intenti.

Com a reflexió final, però, fem un exercici de confiança i imaginem-nos que hi ha algú més que pot seguir els passos de Francesc. Segurament és difícil d’imaginar, però no podem llençar la tovallola.

Un trist favor a l'Església catòlica

Aquesta setmana ens assabentàvem que un alcalde d'una població de la província d'Àvila, que anava a les llistes del PP, havia protagonitzat un trist espectacle, cantant en públic una cançó que incitava la violència de gènere i la pederàstia. Tot plegat molt trist i fastigós, que no hauria de passar mai, sobretot venint d'una persona que ostenta un càrrec públic de representativitat i servei a la població. Sembla que el partit l'ha fet fora, com no podia ser d'una altra manera. 

Puc entendre que els partits polítics ho tenen molt difícil a l'hora d'escollir els seus candidats per al govern d'una administració pública, ja que són moltes les persones que han de figurar a les llistes. Això no impedeix que es tingui més cura i, si cal, renunciïn a presentar-hi algú si no es té el convenciment que s'ha fet una bona tria. Sigui com sigui, però, és bo que davant del mal, s'actuï ràpidament, com sembla que ha fet el PP en aquesta ocasió.

Però la cosa no acaba aquí. Si això que va passar és llastimós, desagradable i denunciable, la reacció del màxim representant de la cúpula de l'Església catòlica a Espanya, ha estat encara pitjor. Hi ha gent que valdria més estar callada.

El president de la Conferència Episcopal Espanyola ha dit que el fet no tenia tanta importància i que calia emmarcar-ho en una activitat festiva. Aquestes declaracions són abominables, i seria bo que el màxim responsable de l'Església, el Papa de Roma, l'expulsés, perquè no fa cap favor a l'església, i ofèn a moltes persones.

He intentat entendre el posicionament del bisbe i no ho he aconseguit. No hi ha res que m'expliqui la seva reacció, fins i tot tenint present la seva ideologia amb tics feixistes i totalment conservadora. Estic convençut que si l'alcalde hagués estat un representant d'un partit d'esquerres, la reacció hauria estat totalment contrària, denunciant els fets. Però fins i tot tenint clar aquest posicionament, no ho puc entendre.

Per al bé de l'Església catòlica i de tots els seus creients, aquest bisbe, nefast, hauria de dimitir i callar per sempre.

La qualitat democràtica del nostre país

Diversos són els exemples que ens venen a dir que a Espanya la democràcia és de per riure, gens consolidada, però amb un futur tampoc gens esperançador. No tenim ni la il·lusió de pensar que amb un canvi polític les coses poden anar millor. Ja ha quedat comprovat que mani qui mani, la dreta o l'esquerra progressista, hi ha coses que no es toquen i sempre els beneficiats són els mateixos.

En aquests moments es tracta del rei emèrit, que a casa nostra se li han arxivat totes les possibles causes de corrupció, però sortosament no passa el mateix a tot el món. El Regne Unit no considera inviolable una persona, per més rei que hagi pogut ser, si els actes són delictius, i no tenen res a veure amb l'exercici del seu càrrec, sinó, en tot cas, aprofitant-se del càrrec per delinquir.

Hi ha evidències que no tenen cap tipus de justificació. Sempre he pensat que les persones que exerceixen un càrrec, han de tenir certa protecció per la responsabilitat que suposa exercir el càrrec, però això no vol dir que puguin cometre actes delictius i no haver d'assumir-ne les responsabilitats. Aquí hi ha la gran diferència, i al meu entendre el quit de la qüestió.

A Espanya, però, als borbons i a molts polítics, se'ls perdona tot, encara que sigui evident que han delinquit. Si això és permès, vol dir que el nostre sistema polític no funciona correctament i que la democràcia no és pura, sinó corrompuda. Que els tribunals de justícia i fiscalia permetin que una persona que ha actuat malament, a consciència, pugui ser absolta, o ni tan sols jutjada pels seus actes, vol dir que no són uns tribunals de justícia justos, sinó venuts.

És per això que no es pot acceptar que una persona que denuncia unes irregularitats que haurien de ser jutjades i sentenciades, hagi d'exiliar-se o entrar a la presó, mentre que el delinqüent, pel simple fet de ser membre de la casa reial, pugui quedar lliure de qualsevol càstig.

Això no passa només amb un govern conservador i elitista, sinó que també ho patim amb un govern que es qualifica del més progressista de la història. Aquesta és la realitat d'un partit socialista que no dona exemple de progressisme, sinó que manté el poder dels rics i escollits, i castiga la població a suportar la vergonya d'uns dirigents, no escollits, sinó imposats, que poden fer el que vulguin, sabedors que mai no els passarà res.

La pràctica del racisme

Avui us recomanaria la lectura de l'article de Mostafà Shaimi, a l'ARA, "El racisme de l'estat espanyol", perquè m'ha semblat interessant tot el que es diu de manera resumida. Sens dubte l'article necessitaria més espai per poder parlar exhaustivament del funcionament de la llei a Espanya sobre immigració, però serveix per fer-nos-en una mica la idea.

Dic que és interessant perquè resulta molt fàcil de titllar de comportaments racistes algunes de les actuacions que veiem fer al carrer o a les xarxes socials, però ens fixem poc en l'entorn i la legislació que fa possible aquesta situació.

No cal dir que sentir a dir que disposem del govern més progressista de la història, encara fa més vergonya, per no dir ràbia, doncs només en l'exemple de la immigració tenim prou elements per refutar-ho. No observo millores respecte a anteriors governs conservadors, sinó que es mantenen les mateixes dificultats per sobreviure les persones que han arribat de l'estranger, i molt especialment del nord d'Àfrica i la part subsahariana.

El peix que es mossega la cua entre el permís de treball i el permís de residència és una mostra del desori i del desgovern, de la incoherència del funcionament. L'article parla molt de la impossibilitat de votar a les eleccions, tot i fer anys que es resideix a la península, però no és només aquest dret el que es nega, sinó que n'hi ha molts més, i un dels importants és el dret al treball.

Potser si coneguéssim millor com es legisla a Espanya la immigració entendríem millor tot el que envolta al món dels estrangers, les seves dificultats per integrar-se i sobreviure amb dignitat. Res no justifica la delinqüència, però s'entén que passin segons quines situacions delictives. Seria hora que el govern, que és tan progressista, canviés la llei d'estrangeria i la fes simplement coherent, factible de ser seguida. Estic convençut que les relacions socials dels nostres municipis canviarien totalment.

Senat republicà o demòcrata?

Estem a l'espera dels resultats de la segona volta de les eleccions a Geòrgia, on s'ha de veure si els demòcrates aconsegueixen frenar els republicans i permetre dos anys de vida tranquil·la al president electe Joe Biden. Els dos senadors guanyadors poden decantar la majoria republicana del Senat. Si els demòcrates es fan amb els dos llocs, aconseguiran l'empat i qui decidirà serà la vicepresidenta electa, la qual cosa permetria al nou govern dels EUA tenir majoria a les dues càmeres de representants i que no li frenessin els acords presos.

Ahir llegia que republicans que havien votat Biden, per no estar d'acord amb Trump, podrien ara votar republicans, per compensar la balança i evitar tot el control per part del govern. La idea tenia un sentit, ja que sempre fa por les majories absolutes. La necessitat de consensuar decisions sempre ha estat positiva. En resulta un govern més lent, però evita segons quines trifulgues, que a Espanya, amb el PP, ho hem pogut constatar.

Aquest temps d'espera, mentre dura el recompte de vots, tenint en compte la diferència horària, l'hem passat celebrant la Pasqua militar, amb un altre discurs del rei espanyol. L'interès d'aquest es veu que es trobava en saber si parlaria dels militars que li varen enviar una carta demanant que intercedís per canviar el govern. Sembla ser que el rei no n'ha dit ni mu. Algú s'ho pensava?

El rei només va ser contundent el dia 3 d'octubre de 2017, i per això hi ha tants catalans que varen fer creu i ratlla amb el rei i la monarquia. Fins i tot monàrquics de tota la vida. El perfil de l'actual rei és el que és, molt de la línia conservadora i en cap cas gens disposat en quedar en evidència amb qui li podria fer mal. Pedro Sánchez diu que vol millorar la monarquia. Què vol fer? Més transparència, diuen. Per veure què? Jo crec que ja ho hem vist tot, i no ens han d'ensenyar res més. Total... amb la inviolabilitat ja està tot dit.

Les comoditats de la dreta a Espanya

L'Alejandro Fernández, el líder del PP català és el que és, i si no tenen ningú millor han de tirar amb el que tenen. Aquest no és només un problema del PP, sinó que s'hi troben tots els partits polítics. En l'entrevista que avui li fa l'Antoni Bassas o en les declaracions que acostuma a fer, sembla que acabi de sortir de l'ou i que no tingui memòria històrica. Ningú no diria que és del PP, quan parla d'estar alerta amb el que fan els altres partits i sobretot amb els pactes, com si el PP tingués un passat immaculat. No sap o no recorda que el PP ha estat el partit polític més corrupte de la democràcia espanyola? També hi ha corrupció en altres partits, catalans i espanyols, però ningú no els supera.

Ho dic perquè sentint-lo parlar fa l'efecte que et ve a donar lliçons de pulcritud, de transparència política i de no haver trencat mai cap plat. No ho sé a nivell personal, però si que ho sabem del partit a qui representa.

En l'entrevista ja amenaça. La qual cosa és molt típic del PP, i del PSOE en campanya. Si es pacta canvis al marge del PP llavors passarà el mateix que amb l'Estatut. Ho recordem, oi? I aquí ho podria enllaçar amb el que comentava ahir en el meu post. Potser sí que per avançar necessitem la conxorxa del PP, ja que l'estructura de l'Estat és prou conservadora com per contrarestar tot allò que puguin pactar les esquerres. 

Les institucions estatals són del bàndol conservador, amb molts membres afins a discursos propers a Vox. Llavors no ens ha d'estranyar que els pactes progressistes se'ls endugui el vent. Espanya no se n'acaba de sortir. L'esquerra és molt feble i disgregada. La dreta acostuma a ser corrupta, però emparada pel poder judicial.

El model federal, una utopia?

Avui en una tertúlia improvisada a l'hora del cafè han sortit coses interessants, però sobretot em fixo en una que a vegades queda en segon pla i en canvi té la seva importància. Em refereixo en la divisió dreta/esquerra que no té les mateixes connotacions que fa uns anys, però que no ha deixat de tenir la seva importància. 

Som molts que pensem que el PSOE no actua com un veritable partit d'esquerres, sinó que més aviat el podem considerar descafeïnat. Les seves mesures no resulten el trencadores que hauríem d'esperar, sobretot quan governa després d'un partit de dretes, com és el PP.

Si fem un repàs dels moments que s'han aprovat moltes de les lleis trencadores, ens adonem que precisament no s'han donat en temps de governs socialistes, sinó amb el mandat del PP. I això per què? Com és que l'abolició de la obligatorietat del servei militar s'aprovés amb un govern conservador? I aquest no seria l'únic exemple.

El fenomen dreta/esquerra no ha desaparegut, però no és el mateix que podríem valorar abans de la democràcia, o els primers anys de la transició. És precisament la por al trencament total amb la manera de fer d'un país dictatorial que en surt fent filigranes, que evita que les grans lleis trencadores vinguin amb el govern dels socialistes. Què farà la dreta? En canvi, la dreta se sent molt més còmode substituint l'esquerra a l'hora d'enfrontar segons quines decisions.

Tot això ha sorgit arran de treure el tema del model federal a Espanya. Amb l'equilibri actual, encara que el PSOE fes cas del PSC quan defensa aquest model, seria molt impensable que es pogués arribar a instal·lar. Amb un PP menys conservador i amb pacte amb el PSOE, probablement seria més senzill que la revolució que suposaria un model federal a Espanya arribés imposant-se. Tot això, avui, és ciència-ficció, però les utopies ajuden a avançar. Per què no somiar-hi?

Arran de la lectura de "Per combatre aquesta època", de Rob Riemen

Populisme, una manera de no nomenar pel seu nom feixisme

(Judith Shklar [Homes i Ciutadans]) El terme populisme és un terme molt relliscós, fins i tot si s'aplica a ideologies i moviments polítics. ¿Es refereix a alguna cosa més especifica que a una barreja confusa d'actituds hostils? És simplement una manera poc precisa per referir-se a totes les persones que no són clarament ni d'esquerres ni dretes? ¿La paraula no inclou senzillament tots aquells que han estat ignorats per una historiografia incapaç d'admetre altres possibilitats que conservador, liberal i socialista, i que va oscil·lant entre els pilars de <<dreta>> i <<esquerra>> com si fossin lleis de la naturalesa? ¿El populisme és només una rebel·lió que no té visat per entrar a les capitals del pensament conservador?

(Federico Fellini) El feixisme sempre sorgeix d'un esperit provincià, d'una manca de coneixement dels problemes reals i de la negativa de la gent -per mandra, prejudici, cobdícia o arrogància- a donar un significat més profund a la seva vida. Pitjor encara, presumeixen de la seva ignorància i persegueixen l'èxit per a ells mateixos o el seu grup, mitjançant fanfarronades, afirmacions sense substància i una falsa exhibició de bones qualitats, en comptes de proveir-se d'autèntiques capacitats, experiències o reflexions culturals reals. No podem combatre el feixisme si no reconeixem que no és res més que el costat estúpid, patètic i frustrat de nosaltres mateixos i que ens hauria d'avergonyir. Per tenir aquesta part de nosaltres sota control necessitem alguna cosa més que activisme a favor d'un partit antifeixista, perquè en tot nosaltres hi ha amagat un feixisme latent. Ja va tenir veu, autoritat i confiança una vegada, i pot tornar a aconseguir-ho [...]

(Alexis de Tocqueville, visitant els EUA, 1831) Busco en va una paraula que expressi aquest fenomen, perquè els vells conceptes de despotisme i tirania no són adequats. Per tant, intentaré descriure-ho: veig una multitud immensa de persones, totes semblants i iguals, que giren incansablement sobre elles mateixes per tal d'obtenir els petits i vulgars plaers amb els quals s'omplen l'ànima. Cada una d'elles, vista aïlladament, és com aliena al destí de totes les altres. [...] Per damunt d'elles s'eleva un poder immens i tutelar que assumeix completament la responsabilitat d'assegurar-los els plaer i de vetllar per la seva sort. [...] A aquest poder li agrada que els seus súbdits es diverteixin, sempre que només pensin a divertir-se. Sempre he cregut que aquest tipus de servitud -ordenada, suau, pacífica- que acabo d'esbossar, podria combinar-se millor del que es pensa amb algunes de les formes exteriors de llibertat, i que no li seria del tot impossible establir-se a la mateixa ombra de la sobirania popular.
(Arnold Toynbee [Un estudi de la història]) [...] les civilitzacions cauran, no perquè sigui inevitable, sinó perquè les elits que governen no tenen respostes adequades a les circumstàncies canviants, o perquè només estan centrades en els seus propis interessos.

Un PP català valent i plenament democràtic

Falten tres mesos per al referèndum i, el que és més important, un mes per a les vacances. Els polítics que han de liderar el procés ja deuen estar fent la seva feina i tenen programats tots aquests mesos, amb vacances incloses. Nosaltres, els que haurem de decidir si anem a votar o no, tenim tres mesos per pensar-hi, entre becaina i refrescada. Si cal que col·laborem en alguna altra cosa ja ens ho faran saber.

Ahir vaig escriure sobre dos actes paral·lels i totalment antagònics, els que es varen celebrar al Congrés de Diputats, condecorant exministres franquistes amb la mà tacada de sang, i el Parlament català, anul·lant judicis sumaríssims sense cap bri de justícia democràtica. Trobo que se n'ha escrit poc, potser encara és aviat, però en tot cas ningú no em negarà que el perfil d'una i altra institució és ben diferent, i els seus components també.

Tothom pensarà el que voldrà, però en aquesta ocasió felicito el PP català, a qui he criticat moltes vegades precisament per no tenir perfil propi diferent del PP espanyol. Rebutjar públicament el franquisme i el cop d'estat del dictador no comporta els mateixos sacrificis i grau de valentia si ets del PP o bé d'ERC, per posar dos exemples. Considero que si el PP català fos més assenyat i valent, els resultats li somriurien, sobretot en un moment de canvis en l'arc parlamentari, amb un partit, C's, amb molt de regust predemocràtic. Animo el PP, doncs, a seguir en aquesta línia, sense necessitar de renunciar al seu caràcter dretà i conservador, però democràtic i clar davant les injustícies, vinguin de l'esquerra o de l'extrema dreta.

Un PP català valent i plenament democràtic és el que es mereix el nostre país.

I després d'Obama... Pim, Pam, Trump!!!

Avui no puc deixar de parlar dels resultats electorals als EUA. La victòria de Trump ha deixat tocats a molts americans, però també a milions de persones de la resta del món. Estic convençut que la majoria dels seus votants no s'acabaven de creure que poguessin atorgar la victòria a qui ha desconcertat el món de la política.

La grisor de la candidata demòcrata, la manca d'un discurs engrescador i la poca empatia de Hillary Clinton han facilitat la victòria d'un personatge que ha confós totes les enquestes i revolucionat el poble americà.

Us confesso que no em pensava que Trump aconseguiria la presidència, però al mateix temps no em feia cap gràcia que Hillary Clinton assumís el càrrec. No m'ha agradat mai i després de veure el reportatge que va emetre TV3 ahir la nit, el concepte que tenia d'ella va sortir reforçat.

EUA és un país conservador. El partit Demòcrata no el podem enquadrar de cap manera en l'esquerra europea, encara que aquesta no tingui res a veure amb l'esquerra de fa uns quants anys. El paper que jugarà Trump és una incògnita però estic convençut que no arribarà a executar moltes de les promeses electorals.

Trump ha utilitzat la campanya electoral com una performance per augmentar el seu poder mediàtic. No hi tenia res a perdre i acabat guanyant. Ara, però, amb la responsabilitat de president de la primera potència mundial, no podrà seguir jugant com fins ara, i cal esperar dels republicans del Congrés i del Senat, que trobaran la manera d'evitar més excentricitats.

Serà la capacitat dels congressistes i senadors per controlar el president el que acabarà garantint el sistema democràtic occidental.

Continuïtat en el PSC per arribar on?

Avui recomanaria la lectura de l'article de la sociòloga Marina Subirats al diari ARA, La llei de ferro de l'oligarquia, que fa referència al llibre 'Los partidos políticos', de Robert Michels. Sovint pensem i reflexionem sobre temes i actituds, però ens calen puntals de pensadors que ho han publicat, persones que són veritables referents del pensament, en aquest cas, del pensament polític.

Estic molt d'acord amb el raonament de Michels, i que comenta la Marina: "l'evolució interna dels partits polítics, fins i tot dels que han nascut com a partits revolucionaris, els porta a ser dominats per un grup dirigent reduït i un aparell intern que s'especialitzen i es professionalitzen agafant un caràcter funcionarial. Aquest grup es va allunyant, físicament, socialment i mentalment, de les seves bases i dels objectius d'aquestes, tendeix a perpetuar-se en la direcció i es va convertint en conservador, perquè els seus interessos particulars i l'ambient en què es mou el porta a mantenir la situació establerta, no a canviar-la".

A mesura que els dirigents socialistes del PSC es distanciaven de les bases, dels votants i simpatitzants, se'ls va començar acusar que es dedicaven més a temes de catalanitat que no pas de classe, i potser per això varen començar a sorgir tensions entre catalanistes i unionistes. Però probablement estàvem equivocats, i el que realment passava era que tots aquells anhels de justícia i de donar poder al poble es convertien en clams al desert i els dirigents renunciaven als principis de l'esquerra i la socialdemocràcia, fins al punt que en mesures econòmiques no trobàvem diferències entre un govern del PP i un del PSOE.

Núria Parlon, que no sé quin paper jugarà més enllà del seu municipi, es presentava a les primàries per canviar el PSC en contra de la postura de continuïtat i comoditat d'Iceta. Jo crec que cal un canvi, però es tracta d'un canvi profund, que no tinc clar que en aquests moments ningú de dins del partit hi estigui disposat. No és estrany, doncs, que la militància doni el suport a qui ha fet i desfet el que ha volgut dins del PSC des de fa molts anys.

Un pacte d'esquerres a benefici de la dreta

La possibilitat que el PSOE s'enfonsi per la força de la coalició d'Izquierda Unida i Podemos pot fer que l'anhelada gran coalició PP-PSOE s'acabi imposant. Interpretadors de les enquestes apunten que una embranzida de la nova esquerra pot provocar un govern conservador dels dos grans partits de la història democràtica espanyola, la qual cosa posa en dubte la bondat dels resultats.

Sacrificar Rajoy ajudaria a que el PSOE, potser sense Pedro Sánchez, pactés la presidència del govern a mans del PP, repartint-se papers a l'espera de millors temps. La situació actual del PSOE no li permet fer gaires cabrioles i tot el que sigui frenar Pablo Iglesias i els seus es donarà per ben pagat.

Caldrà veure com evoluciona la campanya i comprovar si les expectatives dels diferents partits polítics es mantenen o bé es produeixen canvis. Això va passar en les darreres eleccions generals, i no hi ha tantes diferències, al marge del pacte electoral de Garzón i Iglesias.

A Arenys es continuaran dedicant esforços per rentar la roba bruta que s'havia acumulat.

La figura de Mariano Rajoy és innegociable

Aquesta frase em sona. A casa nostra també es va repetir una i mil vegades fins que va deixar de ser innegociable. Un pas al costat i tot va ser diferent. En política això és molt comú. Avui es diu una cosa i l'endemà es defensa tot el contrari. Tot depèn de les circumstàncies i les necessitats.

Fins fa quatre dies el PSC feia fàstics a C's, i ara l'Iceta diu que el pacte entre el PSOE i C's és bo per Espanya, i no és de cap manera un pacte conservador. De cap de les maneres! El més fotut de tot és que la gent ens ho acabem creient i donant-los la raó. En el fons som molt fàcils de convèncer, o manipular.

Estic segur que l'alternativa a Rajoy és necessària, però ho sento en la meva ànima, jo mai donaré suport a C's. No em mereixen cap tipus de confiança. L'únic discurs clar que tenen és anar contra Catalunya i recentralitzar Espanya. Com que jo penso més en un model federal, que avui és utòpic, o en la plena sobirania, que no m'hi busquin.

Em sap greu que els meus amics socialistes estiguin sempre entre l'espasa i la paret. No ho tenen gens fàcil. Sembla estrany que el PSOE no s'adoni que sense un PSC fort mai podrà ser una força de govern, a no ser que renunciï a coses i pacti amb qui li demana. Si vol, però, un PSC fort, no el pot fer combregar amb rodes de molí.

La por que genera la victòria de Jeremy Corbyn

Permeteu-me que avui no parli de les eleccions autonòmiques del 27 de setembre ni de la Diada de divendres passat. Ja sé que són les notícies que obren les portades dels diaris i dels telenotícies, però tenim tot el temps del món per parlar-ne. 

Tampoc us parlaré del drama que es viu al nord d'Àfrica i l'arribada massiva de refugiats, la majoria d'ells sirians. També caldrà parlar-ne molt, i observar quin és el comportament dels països europeus a l'hora d'acollir-los. No desconfio pas de la voluntat i generositat de la gent per acollir-los, sinó en tot cas el problema podrà ser la tria que puguin fer els refugiats del país d'acollida. Està molt clar que els països europeus del nord són els més desitjats.

Avui comento la victòria de Jeremy Corbyn en les eleccions del partit Laborista britànic. Una victòria que no desitjava la classe dirigent del partit, perquè els fa por. Potser més que als partits rivals. És una por, al meu entendre, doble. Per una banda els fa por que ventili i deixi en evidència el trist treball del partit, que ha renunciat als seus principis i l'ha convertit en una ombra del partit conservador del primer ministre.

La segona por és la radicalitat del missatge del nou dirigent que tindrà moltes dificultats per quallar entre els britànics, molt acomodats uns, i desmotivats els altres, per haver oblidat el sentit i les maneres dels partits polítics d'esquerra.

Les dues pors atempten contra els dirigents laboristes perquè d'alguna manera els defenestra i els fa perdre expectatives de guanyar les eleccions. El conformisme laborista els permetia vendre un discurs no massa diferent dels conservadors, i d'aquesta manera podien aspirar a l'alternança política. Més o menys el que ha estat passant a Espanya, amb un partit socialista molt descafeïnat, que no ha aprofitat quan ha governat, per liderar una política veritablement d'esquerres. 

Pablo Iglesias es miralla amb Corbyn i ja somia fer el tomb en les generals del desembre, però ha de tenir en compte que el seu projecte no es converteixi en una flor d'estiu. L'èxit assolit en les eleccions europees poden acabar sent un miratge en el panorama polític espanyol.

La CUP pot tenir la clau del futur del país

Vist el que va passar ahir a la Meridiana de Barcelona, i suposant el més que probable desencís de moltes de les persones que estan dubtant en donar el suport a Rabell, per la seva total aversió a la política del president Mas, els recomano que no s'ho pensin dues vegades i votin la CUP.

Si de veritat creuen que Mas i Junqueras ens portaran a un país conservador, amb retallades i maltractament a la ciutadania més desvalguda, qui ho pot remeiar és la CUP i no pas un partit polític que quedarà a l'oposició, amb molt poca representativitat i sense cap aliat per fer front a la política conservadora de CDC.

Està vist i comptat que a Catalunya la força de Podemos està més devaluada que a l'Estat espanyol, i que a molts ciutats també catalanes. El seu company de viatge, ICV, també fa molt temps que va a la deriva per falta d'una direcció clara, que no estigui sempre dubtant de què fer, per por a desaparèixer.

La CUP ha entrat amb força, bàsicament perquè ha estat clara i transparent. Diu les coses pel seu nom i deixa ben clar a qui agrada i a qui no. Si, com diuen les enquestes, els vots de la CUP han de permetre la majoria absoluta de les dues candidatures independentistes, serà en aquesta negociació on la CUP podrà incidir en la política social del futur president.

El discurs de Catalunya sí que es pot no és clar, és ambigu i sense possibilitats de reeixir. Esperar negociar amb Espanya, després del que ha passat, i amb la circumstància d'una derrota de les forces independentistes, és una quimera. Per altra banda, ni PP ni C's l'ajudaran a aconseguir un canvi en la política social actual, i amb el PSC sol, tampoc sumarien.

Cada vegada està més clar que ens trobem en una disjuntiva de model de país i no social, perquè el canvi social pot venir per cadascun dels dos bàndols, sempre i quan s'aconsegueixi una presència i situació privilegiada al Parlament català. La CUP pot esdevenir clau per al futur social i de país de Catalunya.

Gairebé 2.000 dels 15.000 arenyencs han donat suport a Estanis Fors

Avui celebrem la darrera tertúlia del curs i, com és lògic, parlarem de la constitució del nou Consistori arenyenc. Poques incògnites i molts recels. Parlarem de com hem vist aquests quatre anys de mandat de CIU, amb Estanis Fors a l'alcaldia, i com es preparen els propers quatre anys amb JxA i PP, amb Estanis Fors a l'alcaldia. 

Després de molts anys no hi haurà alternança d'equip de govern, encara que sí n'hi ha de partit polític. Ni CIU ni PSC governant, encara que aquests últims podrien incorporar-s'hi més endavant, tal com ja varen fer ara fa quatre anys, i tornarien a donar la majoria absoluta a Fors.

S'ha especulat molt sobre la possibilitat que un front d'esquerres deixés Fors a l'oposició. Un fet que no haurien entès molts arenyencs, però del tot legítim, atès el sistema electoral del nostre país. El front no s'ha consumat, diuen perquè el PSC finalment no ha donat el suport. Pensa entrar més endavant al govern? No ha volgut donat l'alcaldia a Annabel Moreno per alguna qüestió especial?

Ens enfrontem, doncs, a una nova etapa de govern conservador amb tots els sentits. Conservador ideològicament, i conservador perquè no ha fet res. Ens trobem, doncs, davant d'una situació crítica i greu per al futur de la nostra vila. Si els pobles veïns són espavilats, anirem quedant enrere i només ens salvarà el record nostàlgic d'un passat culturalment ric, però oblidat, amb moltes actuacions folklòriques, però sense pòsit per al futur dels nostres fills.

Demà serà, amb tota probabilitat, un dia trist per al conjunt de la població. Un fet insòlit si tenim en compte que la llista guanyadora ha arrasat, encara que hagi quedat lluny de la majoria absoluta. La població d'Arenys de Mar és d'uns 15.000 habitants i Estanis Fors ha rebut el suport de gairebé 2.000 persones. Ja sé que se'm pot acusar de demagog, però com que l'estadística permet fer les lectures de xifres que tu vols, aquesta n'és una. És per això que m'he permès escollir el títol de l'escrit que he triat.

Al marge de les xifres, cal que procurem treballar per compensar en tot allò que no farà el govern de JxA + PP, i potser més endavant PSC. Des del meu humil bloc demano als grups municipals que passaran a l'oposició, un treball intens de col·laboració i seguiment del treball del govern, però també de fiscalització i iniciativa pròpia, no pas en benefici del partit de torn, sinó dels arenyencs.

Pacte d'Estat i esquerra seriosa

El pacte d'Estat de PP i PSOE no es pot considerar un pas més en les mesures de bloqueig de l'alternança política, o sí?

Un pot pensar que era el moment oportú després dels fets de París de fa unes setmanes, però també podríem pensar que no calia que fos un pacte només a dues bandes, encara que siguin els dos grans partits polítics espanyols.

Però no només ens hem de fixar en la forma, sinó també en el contingut. Segons diuen els entesos, el contingut del pacte no només va adreçat als terrorisme jihadista, sinó que també pot representar una nova manera de reduir la llibertat d'expressió de les persones. Si això fos cert, podríem afirmar que una vegada més el PSOE claudica, per ignorància o impotència, davant el PP. I jo em pregunto: és el PSOE l'esquerra seriosa? no seria millor considerar-la patètica?

Amb el risc d'equivocar-me, i al marge de l'efecte Podemos, considero que el PSOE encara no es troba en condicions de prendre el lloc al PP al capdavant del govern espanyol. Probablement quatre anys són insuficients, però al mateix temps té un problema greu de lideratge i un de pitjor que és el seu discurs. La seva esquerra és qüestionada no només per part de Podemos.

Sense la nova força i malgrat l'actitud prepotent del PP amb la seva majoria absoluta, les eleccions generals serien una reafirmació de la majoria absoluta del partit conservador. Només l'empenta que pugui tenir Podemos pot evitar el que seria la pitjor notícia de la història democràtica espanyola.

Només a Andalusia el PSOE pot aguantar la sotragada, i l'avançament de les eleccions autonòmiques els pot ajudar, però no serà suficient per contrarestar la davallada que el partit socialista continuarà patint en el conjunt espanyol. Desitjo que la reflexió sigui més profunda i comencin a caminar amb peu segur, defensant les posicions que es pot esperar d'un partit socialista europeu. Probablement molts socialistes es penedeixen de la jugada Pérez  Rubalcaba, i pensen que l'opció Chacón podia ser l'encertada.

El bufó que desprèn odi

Llegint les declaracions d'Albert Boadella em fa pensar que tants anys fent de bufó se li ha anat l'olla.  Ha estat un personatge original, especial, únic. Li ha agradat anar sempre contra corrent, destacar en les notícies, ser protagonista, però sobretot polèmic. 

Els que tenim ja una edat recordem molt bé tota la campanya per la llibertat d'expressió, l'obra 'la torna'... els partits democràtics varen signar un document a favor de la llibertat d'expressió com a dret fonamental de la persona. 

A vegades pensant en Boadella em ve a la memòria aquelles manifestacions i em sembla impossible que ens moguéssim per la mateixa persona. Sens dubte el personatge ha fet un canvi molt gran. La seva obsessió per atacar les institucions catalanes l'ha embogit fins arribar a dir el que està dient aquests dies. No pot suportar que els catalans puguin qüestionar la prepotència del govern i institucions espanyoles. De ser una víctima del franquisme s'ha convertit en un col·laborador del govern més radicalment conservador d'Espanya.

Boadella continuarà fent de bufó, encara que se li escapa l'odi per entremig de les dents, però la seva credibilitat ja fa temps que la va perdre. Molt abans d'ensenyar-nos el cul.