Hi ha moments que no pots callar!

M’avorreix solemnement parlar de Trump, però hi ha moments que no me’n puc estar, i no és perquè pensi que el president dels EUA pugui acabar llegint el meu blog, sinó per si algú, d’entre la gent que em segueix, o que arribi al meu blog per casualitat, té dubtes. Per aquelles persones que segueixen els predicats de Vox o simpatitzen amb aquesta entitat mal anomenada Abogados Cristianos.

Algú de bona fe pot pensar que l’eutanàsia és un error, que no s’hauria de permetre i que la llei que l’empara s’hauria d’abolir. Que un criminal, xenòfob i violent, com podríem definir Trump, amb tots els mals i morts que està causant, posi en dubte la legalitat d’una llei com l’eutanàsia, i posi en dubte la defensa dels drets humans a Espanya, és un insult a la intel·ligència i no hi hauríem de dedicar ni un minut, llevat que serveixi per a la bona gent i innocent que es pensen que amb aquestes proclames es va amb la bondat per davant.

No m’agrada prendre partit a la lleugera, però hi ha situacions que no es poden consentir i s’ha de dir en veu alta i clara que no es pot jugar amb els sentiments de la gent. Puc arribar a entendre els pares de la noia que desitja acabar amb el patiment en aquest món, però és denigrant veure que un personatge com Trump i la seva administració, que mata persones innocents de fora el país o de dins mateix, faci aquestes proclames. 

El món no es mereix segons quins dirigents poderosos, i en tenim uns quants que ho fan pagar a les víctimes innocents. Que ningú no se m’acosti a defensar aquesta intromissió sense sentit i perversa, que no invoquin el nom de Déu en va. Els creients ens sentim ofesos per segons quines manifestacions i accions d’entitats que es fan passar per creients i bones. No enganyem més a la gent i aprenem a estimar els altres!

La llei de l'eutanàsia

Gairebé d'incògnita avui s'ha aprovat al Congrés de Diputats la llei de l'eutanàsia. En altres temps se n'hauria estat parlant molt més, per la importància que té i sobretot pel que significa per a molts legalitzar un dret com aquest, que afecta les creences i els sentiments.

No se n'ha parlat més perquè la pandèmia del coronavirus ocupa les portades dels diaris, sobretot aquests dies que sembla ser que estem anant enrere, però de ben segur que se'n parlarà i serà molt present quan es presentin casos per aplicar-la. 

Considero que anar-hi a favor o en contra és una cosa molt personal i que no s'hauria de deixar a la simple discussió entre partits de dreta i esquerra. D'entrada no se'n pot fer una valoració justa sense conèixer-ne la lletra i per això jo no entraré a jutjar-la, només ho comento amb ganes que es discuteixi el fons, el contingut de la llei, les limitacions i les directrius que incorpori la llei, i no es quedi en una simple discussió sobre matar o no matar les persones.

No es pot argumentar el no en contra de la llei dient que és una manera d'empènyer la gent al suïcidi, si la llei és prou precisa en quins casos es pot aplicar, i crec que això es contempla correctament. De la mateixa manera que avui podem salvar molta més gent que abans moria per manca de recursos sanitaris, també crec just que quan no hi hagi remei es pugui acabar amb la vida d'una persona que pateix sense futur.

Ja dic que és molt personal i no m'atreviria a criticar qui pensi diferent, sinó només a qui es deixi portar per una falsa bandera, sense entrar en el fons de la lletra ni en les raons per les quals es pot acabar decidint en no continuar en vida.

L'Espanya que ens avergonyeix

Al final em faran creure que Catalunya interessa més enllà de les nostres fronteres. No sé si l'interès ens beneficia o ens perjudica, però el nom sona. Potser si torno a Rússia i dic que sóc català m'entendran millor que la primera vegada que els vaig visitar, gairebé trenta anys enrere.

He llegit a l'ARA les declaracions del president rus, a preguntes dels periodistes sobre la situació catalana. És curiós que una persona que té tants conflictes amb els pobles de l'antiga Unió Soviètica expressi opinió sobre Catalunya i Espanya, i defensi la fortalesa dels estats europeus. M'imagino que creu que aquesta és la manera de defensar una hipotètica reunificació dels estats de l'est d'Europa.

Entretant aquí estem cada dia més escandalitzats amb tot el que passa al voltant del procés, les declaracions dels fiscals i l'actitud del Tribunal Suprem. També de la decisió d'aquest sobre el trasllat de les restes del dictador, i la decisió de l'Audiència de considerar l'eutanàsia practicada fa uns mesos a Madrid, com a violència masclista. Tot plegat semblaria un acudit si no fos tan greu.

Realment el nostre país, l'Espanya post franquista, produeix vergonya aliena. No podrem sortir de casa nostra sense que ens caigui la cara de vergonya. Potser és la manera de justificar les nostres ganes de sortir-ne i esdevenir un país europeu independent.