L'Ajuntament i la Societat Coral L'Esperança signen un nou acord

Avui sentia que l'Ajuntament de la vila i la Societat Coral L'Esperança han signat l'acord que ha de permetre complir amb el compromís municipal signat l'any 2002, quan l'entitat va cedir el Teatre Principal perquè l'Ajuntament iniciés les obres necessàries per posar en funcionament el teatre i poder oferir una programació estable i acollir tota mena d'activitats culturals. Un compromís que sembla que ara sí que es podrà assumir.

L'administració pública, en aquest cas l'Ajuntament, no pot invertir diners en un equipament que no li pertany. A canvi de la cessió del teatre, l'Ajuntament havia d'invertir diners en les obres de condicionament de les dependències de l'entitat. Com que no n'era propietari, no li era permès aquesta inversió. Ara, els serveis jurídics han trobat la manera de fer-ho possible. 

L'Ajuntament de la vila i la Societat Coral L'Esperança han signat un acord de cessió d'usdefruit per un termini de 99 anys. Aquest acord permet a l'entitat mantenir la seu social i desenvolupar-hi les seves activitats, mentre possibilita legalment que l'Ajuntament pugui invertir fons públics en la reforma i ampliació de l'immoble, que continuarà sent propietat de l'entitat coral.

Hem de suposar que la interpretació jurídica que s'ha fet, després de tants anys de dubtes, és correcta i que no hi haurà cap impediment legal perquè es puguin iniciar aviat les obres. Resulta curiós i, per què no, trist, que es pugui trigar tants anys a desencallar situacions com aquesta. Semblaria que si ara és possible, també ho havia de ser en el moment de la signatura de l'acord de cessió del teatre i, per tant, que l'Ajuntament hagués pogut complir amb el seu compromís dins dels terminis establerts. L'amenaça era que l'entitat recuperés la titularitat del teatre per incompliment de l'altra part. Una decisió que no ha interessat mai a cap de les dues parts.

Celebrem l'acord i desitgem que el govern municipal trobi els diners necessaris per iniciar les obres d'adequació de l'immoble dins del nou termini fixat.

Evitar l'exclusió social

Parlar d'immigració suposa un risc. Hi ha persones que, amb desconeixement de la realitat legal, opinen sobre el fet migratori, o més aviat es dediquen a carregar totes les culpes a les persones immigrants. Si intentes explicar què passa realment i amb què es troben les persones que venen de l'estranger, se't tiren a sobre sense escoltar i voler entendre-ho. Com en totes les coses, hi ha divisió d'opinions, i això no ha de ser negatiu. El problema és quan no es volen escoltar els arguments dels altres.

Avui llegia que el PSOE estaria a favor de regularitzar la situació dels estrangers que viuen a casa nostra. Davant la notícia han sortit totes les veus contràries a la immigració i que acostumen a culpar-los de tots els mals. La realitat, però, és que la legislació vigent no facilita la vida dels immigrants, amb moltes traves per poder treballar i, per tant, obtenir recursos per viure.

El nostre país té un problema de baixa productivitat, salaris baixos i poca qualificació dels treballadors. Aquest panorama és ideal perquè vinguin moltes persones d'altres països, perquè en el fons ens falta mà d'obra, però difícilment ens aixecaran el nivell de productivitat. Tampoc els salaris milloraran, i en conseqüència el poder adquisitiu continuarà baix. És el peix que es mossega la cua.

El risc d'exclusió social és alt al nostre país. Llegia l'altre dia un article on deixaven clar que avui dia tenir feina no és, necessàriament, la clau per sortir de la pobresa. Amb feines tan mal pagades resulta difícil arribar a final de mes. Si a tot això hi afegeixes persones que tenen complicat trobar una feina, simplement perquè no disposen de permís de treball, el risc d'exclusió s'amplia i això té greus conseqüències.

Cal diferenciar, doncs, tots els paràmetres i no simplificar-ho. Si el govern no simplifica els tràmits per obtenir el permís de residència i de treball, eliminant el bucle que fa impossible ambdues coses, o si més no ho complica exageradament, no aconseguirem una situació estable, ni un mercat del treball transparent i normalitzat. 

Amb la regularització de les persones arribades al nostre país s'hi haurà d'acompanyar les millores laborals, no només la reducció horària, que sembla que és l'única cosa que tenen a la ment els sindicats. Cal més formació, nivell salarial més alt, i millorar la productivitat. Si no treballem amb aquests objectius, estarem donant cops de pal cec sense aconseguir avançar econòmicament i social.

La responsabilitat del Secretari General del Parlament

Continua la controvèrsia sobre la no publicació estricta del que es va aprovar al Parlament de Catalunya, per decisió del Secretari General del Parlament, en Xavier Muro. Segons el Secretari General la decisió era seva perquè n'era seva la responsabilitat, tenint en compte la sentència del Tribunal Constitucional. Només JxCat ha exigit la publicació completa del que va decidir el Parlament. La resta de partits de la mesa del Parlament han acceptat la decisió de Muro.

Ara ha sorgit un grup d'experts que asseguren que Muro no podia decidir no publicar totalment la resolució del Parlament i caldrà veure si el seu raonament és lògic i legal. Des del meu punt de vista, considero que el Secretari General del Parlament havia de publicar la totalitat de les resolucions del Parlament, i en tot cas els responsables, si això contravenia alguna sentència prèvia del Tribunal Constitucional, serien els polítics i no el funcionari. Entenc que el Butlletí Oficial del Parlament ha de reflectir tot el que s'aprova al Parlament, sense que ningú no pugui variar-ho.

I això ho penso, al marge del contingut de les decisions. Si acceptem que el funcionari de torn és qui decideix què es publica i què no, estaríem traient legitimitat a tot el que passa al Parlament. Els diputats membres són representants del poble, que és sobirà, i entenc que poden decidir qualsevol cosa, sota la seva responsabilitat, i aquesta decisió ha de ser expressada totalment al BOPC. 

M'imagino que la polèmica continuarà, per l'interès del contingut, però a mi m'agradaria que es debatés per concloure, al marge del contingut, si el funcionari pot decidir què publica i què no, i n'assumeix la seva responsabilitat. No crec que el resultat hagi de ser l'expedientació del funcionari o no, sinó conèixer què és realment legal i què és una interpretació errònia del cas.

Aprovat l'ingrés mínim vital

Avui podríem dir que és un dia important perquè el govern de l'Estat, en consell de ministres, ha aprovat l'ingrés mínim vital, que posarà en marxa aviat. Ara es tracta d'això, de no haver d'esperar gaire temps a que s'apliqui, com acostuma a passar sovint. És important perquè d'alguna manera es rebaixa el calaix de les injustícies. Estem molt avesats a veure com s'apliquen normes que només beneficien uns quants, normalment els mateixos, i és més estrany que els realment vulnerables en puguin treure algun profit.

Segons he pogut llegir l'import mínim serà de 462 euros mensuals, fins al topall dels 1.015 euros, en funció de l'estructura familiar. No estem parlant de grans imports, però si més no es comença per aquí, assegurant que qualsevol persona, en situació legal, tingui dret a uns ingressos mínims per subsistir.

No he rebut l'impacte que aquesta mesura té entre els polítics de la dreta espanyola, grans defensors del capital i del poder econòmic, però m'imagino que suma a la llista d'elements que els fa criticar el govern espanyol de marxista i comunista.

No acostuma a passar gaire que un govern d'esquerres es tregui la por del cos i s'aventuri a aprovar mesures com aquesta, i és de lloar. Caldrà analitzar com es regula i que de veritat se'n puguin servir totes les persones que hi tenen dret, i reuneixen les condicions per rebre aquests diners. 

Qui juga brut en el judici del Procés?

Entenc que la Fiscalia fa el paper que li toca en defensa de l'Estat i contra aquells que varen actuar contra la sagrada unitat d'Espanya. El que passa, però és que la impressió que en treus és que davant de cada clatellada es busquen una jugada per continuar tenint en Junqueras a la presó i a Puigdemont i Comín a l'exili. Potser és desconeixement, però no és veu un camí clar, sinó més aviat obscur i interessat.

És cert que les actuacions per les quals s'ha jutjat o s'ha llançat unes euroordres varen ocórrer abans de que fossin escollits eurodiputats i, segons el Tribunal de Luxemburg, adquirissin automàticament la immunitat, però està escrit que això no val? És una interpretació que segueix un precedent o més aviat fins ara sempre s'ha respectat aquesta immunitat?

Crec que des del primer dia no s'ha actuat bé. S'ha fet tot el possible, legal o il·legal per empresonar els polítics catalans que varen gosar plantar cara a l'Estat espanyol. Tots els moviments de les institucions estatals han estat mogudes per la rancúnia i venjança, sense observar els drets polítics i socials de les persones imputades. I això, sense entendre-hi gaire, no és legítim i penso que tampoc legal.

La meva opinió és que ni el Tribunal Suprem ni el Tribunal Constitucional han actuat en defensa dels drets de les persones jutjades i encara que siguin culpables d'alguna cosa, tenen els seus drets que s'han de respectar. Crec que aquí hi ha el moll de l'os, l'esca del pecat, la raó de tot el que està passant en aquests moments.

Rufián, estratègia o marxa enrere?

Cada dia anem coneixent més irregularitats comeses pel govern de M. Rajoy a través de les clavegueres de l'Estat i de totes les seves institucions. Avui llegia el pagament a "xivatos" dels Mossos amb càrrec als pressupostos de l'Estat, però els darrers dies n'hem sabut més.

Aquesta és la gran diferència entre l'Estat, que controla tots els poders, de manera legal i també il·legalment, i l'administració catalana que no deixa d'estar al servei de la voluntat de Madrid, que s'encarrega de vetar aquelles lleis que no agraden.

Desconcerta l'actitud d'ERC d'aquests darrers dies, i concretament la de Rufián. Algú pot pensar que és una estratègia per enredar els socialistes per després treure la bena independentista, però a molts sembla com si es tractés d'un fer marxa enrere i trair els independentistes que han sortit al carrer a exigir el referèndum. És una estratègia d'ERC per eixamplar la base?

Vivim uns moments que no pots dipositar la confiança en cap dels partits polítics. Avui diuen una cosa i demà en pensen una altra ben diferent. Rufián s'ha enfrontat en manifestacions contràries, pel seu posicionament al Congrés de Diputats, amb una abstenció per afavorir la denominació de Pedro Sánchez a la presidència del govern espanyol. Els radicals més tossuts no li ho perdonen i desitgen demostrar-ho en unes properes eleccions. 

Incitar a l'odi no és delicte?

Em faig aquesta pregunta després de llegir els comentaris de fiscalia sobre el discurs del representant de Vox contra l'islam. Fiscalia diu que és un discurs abominable, però no delictiu. Podem acceptar com legal un discurs que incita a l'odi? Ho podem permetre com si no passés res?

Ho deia l'altre dia. Vox no ha aconseguit entrar a les institucions catalanes i menys del que es pensaven a Espanya, però el seu discurs és molt present i fa mal. És una vergonya haver de sentir segons quines declaracions insultants. Penso que hauríem de ser menys permissius amb aquells que porten l'odi a dins del cos i l'escampen arreu. 

Una societat amb el càncer de Vox no pot ser una societat saludable. La democràcia permet que persones menyspreables com aquests militants de Vox es puguin presentar a les eleccions i sortir elegits. És una vergonya i un punt negre de la nostra societat.

Vox és una cosa descarada, però malauradament a Espanya hi ha dos partits polítics més que no queden gaire lluny a l'hora de fer segons quines afirmacions. Casado i Rivera s'han envalentit i ja no es tallen. Tot plegat ens presenta un panorama polític molt trist i un futur per a la nostra societat gens agradable. Hem de continuar lluitant per aconseguir una societat més digne, més justa i més lliure.

L'alternança política descobreix la mala praxis a Arenys de Mar

Llegint L'Agenda d'aquest mes d'octubre descobreixo que en els darrers cinc anys de mandat municipal, amb Estanis Fors d'alcalde, varen passar més coses de les que ens havien fet saber, més coses que no t'hauries imaginat mai i que contrasten amb les paraules reiteratives de l'exalcalde "això ho diuen per desprestigiar-me".

Són moltes les coses que es coneixen i, per l'experiència d'aquests darrers temps, cal pensar que encara en sortiran d'altres. No es tracta de posar més llenya al foc, ni de fer foc de l'arbre caigut, sinó de conèixer tota la veritat perquè, si fa el cas, el responsable de la mala praxis no ho pugui repetir en un futur.

Es difícil poder definir una actuació sense tenir tota la informació, però per les notícies que rebem es pot deduir que la manera de gestionar l'ajuntament d'Arenys de Mar, per part de l'exalcalde, no es correspon a una gestió correcta i legal, sinó que més aviat és una manera de fer desmanegada i al marge de la legalitat.

Qui vulgui veure el meu escrit com un abocar porqueria sobre Fors, que em demostri que és possible que l'administració pública decideixi llogar un equipament a un tercer sense expedient ni previsió de despeses i que no consti en el Pressupost Municipal. Es tracta d'una decisió personal d'una persona que ocupa un càrrec públic sense utilitzar les eines que li són pròpies i d'obligat compliment.

Cedir a unes entitats sense ànim de lucre, i amb això no vull entrar a discutir si hi ha lucre o no, sense que això consti en un expedient, és una altra il·legalitat. No cal pensar en si hi ha interessos personals ni beneficis, això ho podem obviar. És simplement que no s'actua d'acord amb la llei.

Per tot això, i al marge d'esbrinar quines responsabilitats se li han d'exigir una vegada descobert el procediment il·legal, caldria exigir una inhabilitació per ocupar càrrecs públics, per més que resulti una persona encantadora i que engresca multituds. Sempre hi ha la possibilitat que tot el que s'ha escrit no sigui cert, per això s'haurà de provar.

La M. Antònia ens va anunciar el nom del president

Tot i que ja es dóna la data de la investidura del nou president del govern espanyol, el socialista Pedro Sánchez, la informació que ens arriba dels seus contactes amb Podemos, ERC i DiL fa preveure que el suport no serà suficient i caldrà buscar una alternativa. 

De totes maneres, amb l'experiència catalana, no podem descartar cap jugada de darrera hora que ens proporcioni l'acord necessari perquè el líder del PSOE sigui el nou president del govern. De fet en això jo no n'hauria de dubtar, perquè en la darrera tertúlia del nostre grup, la M. Antònia ens va informar que tindríem president socialista. I si la M. Antònia ho diu...

No vàrem aconseguir que ens donés molts detalls, però estava convençuda que Pedro Sánchez tindria el suport de Podemos i suficients abstencions com per aconseguir la presidència. Veurem si ho encerta (cal dir que mai va preveure que el president català fos en Puigdemont).

Avui Pablo Iglesias recordava als socialistes que no fa gaires mesos el PSC defensava una consulta legal. La política té això. Es fan moltes declaracions, promeses i amenaces, i al cap dels anys es demostra la incoherència i el canvi de jaqueta. La sort de molts polítics és que tots plegats tenim poca memòria, i no sortim al carrer a denunciar l'engany que patim els electors. N'hi ha que ens canvien el discurs l'endemà mateix de guanyar les eleccions, i d'altres esperen una mica més. M'agrada que hi hagi qui s'encarregui de recordar-nos què han dit i quan, que ens refresquin la memòria i els puguem deixar en evidència. Malgrat tot... continuen guanyant les eleccions.

Tanquem un any d'incerteses amb ganes de resoldre-les

Sempre podem anar millor, però no cal oblidar que també pot ser pitjor. És per això que, sense deixar de ser positius, és bo agrair tot allò que hem rebut i tenir molt present que en el món hi ha infinitat de persones que viuen molt pitjor que nosaltres. Algunes d'elles amb prou feines poden viure, i això passa a l'Àfrica, a l'Àsia... i també a Arenys de Mar, no gaire lluny de casa.

Acomiadem un any ple d'incerteses, tant polítiques com socials. El president del govern espanyol, que confia en tornar a presidir-lo, ens assegura que anem pel bon camí. A mi de moment m'han ben enredat. Em varen donar una part del que m'havien pres el 2012, però se m'ho queden amb l'impost més elevat. Ja sé que n'hi ha de pitjors, però... calia?

Ho dic, perquè ens queixem molt i sembla que no en tinguem motius, però en tenim. Tota la part de culpa que vulgueu, però sigui la corrupció i un sentit erroni de la política, la gran majoria de la població viu a expenses del que decideixen uns pocs, que ens havien promès estar al nostre servei.

I tot això no canviarà. No en tingueu cap dubte! Poden canviar les cares, que no crec, però els fets es repeteixen. En tenim prou proves per assegurar-ho. Us imagineu un canvi de govern a Espanya? Que governés el PSOE, per exemple. Qui manaria, però? En Pedro Sánchez? La Susana Díaz? el PSC segur que no. De fet el senyor Iceta, farà poc més d'un any que ens prometia la consulta legal i pactada. Us en recordeu, oi? Doncs d'allò no en queda res! Per què? perquè dins del PSOE no li compra ningú.

L'any 2016 tindrem govern català? I Espanyol? Les CUP aconseguiran desempatar? El PSOE s'abstindrà per donar el govern a Rajoy? O bé... tornarem anar a votar? Ens podem refiar de Podemos? I d'En Comú Podem? Seran més de fiar que les CUP?

Des del meu humil blog us desitjo un nou any ple de felicitat, de salut, i que us recupereu d'aquesta crisi econòmica, però també social, que gairebé sembla endèmica.

Bon Any 2016!

El PSC s'apunta a les llistes fantasmes

Diuen que el PSC s'ha afegit al carro del PP en la seva pràctica habitual de confeccionar llistes fantasmes en les eleccions municipals (parlen d'un centenar de municipis). Fins ara havíem vist com les llistes del PP de petits municipis perduts a la muntanya o al pla de Lleida estaven formats per persones de la capital o zona d'influència. Eren municipis on no hi havia candidats, però convenia presentar-se a les eleccions per sumar vots, i d'aquesta manera beneficiar-se de la subvenció i del repartiment de consellers als consells comarcals i diputats a les diputacions.

Aquest pràctica legal, però poc ètica, ja no és una exclusiva del PP, sinó que el PSC també l'ha posat en pràctica, per evitar una davallada encara més dramàtica en el nombre de candidatures. No n'ha tingut prou en amagar la marca, que en molts casos ni l'ensenyen, sinó que ha corregut a confeccionar llistes en pobles sense candidats.

És molt trist comprovar com en alguna població hi ha llistes que obtenen menys vots que el nombre de persones de la llista, o fins i tot on ningú els vota. Serà molt legal i s'entendrà molt bé la intencionalitat del partit polític que ho practica, però des del punt de vista ètic és una vergonya i penso que els ha de fer mal. Qui pot confiar en un partit que utilitza aquesta estratègia? Ens prenem seriosament les eleccions municipals? Quina manca de respecte!

Sens dubte que hi trobaríem altres pràctiques criticables a l'hora de confeccionar les llistes, però la que comento, al meu entendre, supera els límits de la tolerància. Ara que s'està elaborant una llei electoral catalana (portem més de 30 anys sense), potser seria bo tenir-ho en compte i evitar aquests excessos. Potser no cal residir en el mateix municipi, però com a mínim s'ha de conèixer, treballar-hi i viure-hi a prop. Jo preferiria que la residència al municipi fos una condició indispensable, sobretot pel cap de llista, però si això és demanar massa, com a mínim evitar els extrems d'avui que avergonyeixen al més tranquil.

El PP pretén morir matant

No hi ha setmana que el govern espanyola no presenti un recurs al Tribunal Constitucional en contra d'alguna llei catalana, o n'aprovi una d'espanyola que tregui competències a Catalunya. Aquesta política de Madrid ha existit sempre, però ara és més accentuat. Els motius són dobles. Per una banda el govern català pressiona més que abans, però sobretot perquè el govern espanyol pretén esclafar-nos perquè no ens quedin ganes de voler independitzar-nos.

Si bé sembla, i a algú li agrada poder-ne parlar, que la força independentista s'ha adormit, l'acció continuada en forma de gota malaia, per part del govern espanyol, beneficia els defensors del moviment sobiranista. Aquest atac constant a tot el que aprova el Parlament català, que ha estat escollit democràticament pels catalans i catalanes, no fa res més que augmentar l'odi cap a un govern espanyol que es val de la majoria absoluta per desautoritzar-lo i convertir-lo en una eina sense contingut.

Això, però, tard o d'hora els passarà factura i llavors no entendran què han fet malament. La seva prepotència i ofuscació els ha fet el pitjor govern de l'Espanya democràtica, eliminant i reduint drets democràtics guanyats a pols, que trigarem a recuperar-los, però que no dubtin que ho aconseguirem.

El partit del PP i el seu govern serà tot el legal que vulguin, però l'ètica no saben què significa. No és estrany, com ahir llegir a l'ARA, que Espanya ocupi un lloc proper al 100 en el llistat de països ordenats pel grau d'independència judicial. És vergonyós i tots els membres del PP amb càrrec i responsabilitat siguin uns impresentables, amb rècords de corrupció i fomentadors de les desigualtats.

La prostitució de la política

Serien molts els exemples que trobaríem per afirmar que s'està fent un mal ús de la política, que hem convertit en una pràctica pensada simplement en el poder partidista d'uns partits que ara comencen a veure que se'ls està escapant de les mans.

Avui llegia que el Partit Popular ha nomenat alcaldable de Sant Cebrià de Vallalta a un impresentable que fa poques setmanes va fer circular per Internet unes amenaces contra el president Mas. Una persona que no resideix al municipi, ni hi té cap tipus de vincle. Sembla ser que va estiuejar a Sant Pol. Aquesta pràctica és típica del partit de Rajoy i Sánchez-Camacho i que ens podrien explicar molt bé els nostres veïns d'Arenys de Munt. Som molts que demanem un canvi en la llei electoral per aconseguir, entre altres, un lligam més estret entre l'elector i l'elegit, i unes municipals, on és més fàcil aquesta relació, va i et porten un foraster.

Si bé aquesta pràctica és legal, això que tant defensa el PP, la seva legitimitat i decència és més dubtosa, però ja sabem que aquest partit polític li importa molt poc el que els altres li puguin dir, i arrossega una motxilla plena de persones corruptes i sense escrúpols.

La qüestió està en valorar què vota el ciutadà, la marca del partit o la persona que encapçala la llista. Que el senyor David Martínez pugui obtenir vots en les municipals de maig dependrà exclusivament de les sigles del partit, i el que els vilatans de Sant Cebrià puguin esperar d'ell se'm fa molt difícil de preveure.

En les eleccions municipals jo sempre he votat tenint en compte la llista i sobretot qui l'encapçala, però no he tancat els ulls a l'hora de mirar quin partit hi ha al darrere, i en alguns casos aquest detall ha pesat més que la persona del davant. Hi ha certes coses que no es poden aparcar. És per això que tinc molt clar que si a la nostra vila Ciutadans presenta a la Rosa Zaragoza com a cap de llista, molts incondicionals del PP faran el canvi sense pensar-s'hi gens.

La legalitat vigent no és necessàriament democràtica

La insistència del PP i també el PSOE que en base a la Constitució i la legalitat no es pot celebrar la consulta, arriba a cansar. Hauríem de recordar-li a la vicepresidenta Sáenz de Santamaría que tots tenim molt clar que utilitzen la legalitat vigent per no deixar-nos votar, però nosaltres el que demanem és que, si creuen en la democràcia, per sobre de qualsevol llei, que canviïn aquesta legalitat perquè puguem votar. Això ho demanen els 106 representants dels catalans, encara que n'hi hagi uns quants que tenen més pressa que uns pocs.

El problema no és la legalitat o no de la consulta, el problema és que el govern espanyol i el PSOE no respecten el dret a decidir dels catalans. Defensen una democràcia en fals. El Tribunal Constitucional, format per 12 persones, com ja va fer amb l'Estatut, sentenciarà en contra de la gran majoria de catalans, i això no és democràcia, això és utilitzar la majoria que nomena les 12 persones, perquè es carreguin la voluntat del poble.

No m'ha agradat mai la desobediència, i no hi tenim cap dret a exigir-la a qui en pot rebre greus conseqüències. Les manifestacions de la número dos d'ERC són clarificadores i treuen qualsevol dubte sorgit arran de les declaracions d'Oriol Junqueras. La societat civil, que en tot moment dóna suport als representants polítics, hi té un paper important a jugar. De moment el Parlament ha actuat amb correcció i ha aprovat una llei de consultes que, segons sembla, jurídicament és constitucional, encara que els detractors de la democràcia li trobin tots els mals. Una altra cosa és la seva utilització per demanar què volem ser els catalans. Aquesta pregunta ens l'hauria de fer el govern espanyol i permetre'ns que els hi responguem en una consulta "legal", que tant els agrada.

El PSC perd els papers una vegada més

Accepto que el PSC defensi el dret a decidir i ho vulgui fer d'una manera legal. Votant sí al Congrés de Diputats hauria estat coherent amb els seus arguments. Després acatant el resultat negatiu podria anar amb la cara ben alta.

Digueu-me que m'equivoco, però això és el que entenc quan els sento dir que estan a favor del dret a decidir, però sempre de manera legal. Si el Congrés de diputats hagués votat afirmativament, la consulta seria legal. És per això que el PSC tenia l'oportunitat d'apostar per allò que defensa. És trist.

Em sap greu perquè amb aquest comportament es situa al marge del centre polític català. És una manera més de cavar la seva tomba que desitjo no succeeixi, perquè no podem prescindir de cap partit polític i menys del PSC.

La vida, però, continua, també la vida política, i el poble en tindrà la darrera paraula, si no és votant, serà manifestant la seva voluntat, que tard o d'hora acabarà en una consulta. Si després de 300 anys encara hi ha l'anhel d'esdevenir un estat propi deslligat d'Espanya, un vot contrari del Congrés espanyol no podrà aturar-ho i continuarem els anys que calgui fins aconseguir el dret a decidir, que no necessàriament ha de ser la independència, però que hem de poder-ho decidir.

L'ANC diana dels atacs espanyolistes

L'ANC ha esdevingut aquestes darreres hores el punt de mira dels atacs espanyolistes en contra de les aspiracions sobiranistes d'una bona part del poble català. Els atacs i la pressió que li puguin fer des d'Espanya la faran gran i resistent. Si el brot de partits polítics com el SI i el propi moviment sobiranista han fet néixer i créixer partits polítics com C's, també els atacs que la premsa espanyola pugui fer a l'ANC la reforçarà.

He llegit que ja arriben a vint-i-cinc mil socis, mil inscrits aquests dies arran de les amenaces d'il·legalitzar-la. El pitjor de tot, però, han estat les declaracions del president del Tribunal Constitucional que ha aprofitat el primer discurs de la seva agenda per prendre partit públicament en contra de la demanda d'una consulta i no pas de la independència.

L'estil Rajoy de no treballar per resoldre els conflictes, sinó esperar que els adversaris es cansin i tot caigui pel seu propi pes, no està funcionant en el cas de la consulta catalana, i després del fracàs en l'atribució personal del president, ara busquen nous protagonistes. Potser sí que hauran entès que el president no està sol, sinó que hi ha molta part de la societat civil i partits polítics, el PSC inclòs, que reclamen poder exercir el seu dret a opinar en una consulta legal i autoritzada.

No podem perdre el nord i l'ANC ha de continuar amb el mateix estil i intensitat, i la ciutadania de carrer hem de donar suport a qualsevol moviment pacífic que reivindiqui els drets de la persona lliure i sobirana. Caure en el parany que ha preparat la premsa casposa espanyola ens podria comportar molts problemes. Cal anar junts, sense fer cap pas en fals, i escoltat tothom: els que defensen la consulta i els que no, els que volen un estat independent, federal, autonòmic o centralista. De tothom es pot aprendre, però per sobre de tot: el dret a decidir.

La consciència d'un ministre de l'Interior

El que ha passat a França amb la noia kosovar, expulsada del país de la pitjor manera possible, és greu. Si és certa la notícia tal com ens ha arribat, i les manifestacions estudiantils sembla que ho confirmen, deixa en evidència la mala praxis política també al país veí.

No voldria estar en la pell del ministre de l'Interior francès, ni dels càrrecs que varen decidir detenir l'adolescent kosovar mentre estava de viatge amb els seus companys d'escola. No voldria tenir la mala consciència per un acte tan reprovable.

He llegit la notícia i no poso en qüestió la legalitat de la decisió, encara que em pugui semblar immoral, però el que no es pot defensar de cap manera és la forma que s'ha fet servir per expulsar del país una noia adolescent escolaritzada, empaitada per la policia com si es tractés d'una delinqüent, davant de tots els seus companys.

De cap govern no es poden acceptar accions com aquesta, però molt menys d'un govern socialista a qui se li suposa una conducta més propera a la societat marginada, les persones que tenen més dificultats. Avui, a Europa, estem observant uns partits socialistes que han renunciat a l'essència, si més no del que enteníem que els diferenciava de la dreta classista i defensora del poder i el diner.

A casa ho vàrem poder observar amb els governs Zapatero, i a França ho estem veient amb el govern Hollande, probablement per tenir un ministre de l'Interior que ha caigut en la trampa del populisme, pressionat pel discurs d'una extrema dreta que es revifa a Europa.

Balears: les majories absolutes no ho justifiquen tot

Ahir us parlava en defensa de la democràcia, i us posava com exemple d'un mal ús el xantatge de Berlusconi per salvar la seva pell. Sens dubte que trobaríem en totes les democràcies del món actituds menyspreables, però en cap cas justificarien els models autoritaris.

Una mala interpretació de la democràcia representativa són les majories absolutes. Hi ha qui es creu que obtenint la majoria absoluta parlamentària tens dret a tot. El PP, sobretot a València i molt especialment a les illes Balears, es pensa que per haver obtingut la majoria absoluta pot atacar qualsevol dels drets de la ciutadania, convertint la societat en el seu feu, i exercint l'autoritarisme més cruel i desfermat. No és això.

Governar és servir i si es té majoria absoluta et permet fer-ho amb més llibertat, però d'aquí a poder maltractar la ciutadania n'hi ha un bon tros. Novament hem de parlar de les diferències entre legalitat i legitimitat, entre ser just i ser ètic i moral. Si la justícia es decanta massa de l'ètica i la moral vol dir que alguna cosa està funcionant malament.

A l'hora que escric aquest post, no sabem la repercussió de la gran manifestació convocada per aquesta tarda a Mallorca. Estic segur que serà important, i també pacífica, però del que encara estic més segur és del sentit comú dels organitzadors i participants i de la manca de moral i ètica del president Bauzá, els seu govern i el seu grup parlamentari. Està vist que amb el concepte de democràcia que té el PP, el nostre sistema està molt lluny d'assolir la plena democràcia que respecta els drets de la ciutadania.

Rajoy proposa un diàleg enverinat i impossible

Rajoy ha respost la carta de Mas oferint un diàleg pervers perquè no dóna cap tipus de resposta a les demandes del poble català. Negant la possibilitat de modificar la Constitució i no permetent la consulta, el govern espanyol nega el diàleg de veritat, s'enroca en una posició intransigent i s'enfronta al poble català que no pot abandonar la seva lluita pacífica.

Alícia Sánchez-Camacho, amb tota la legitimitat, ha de saber que representa a una minoria del poble català, i només per això ha de reconèixer el poc pes que les seves paraules tenen a Catalunya. Rajoy i tot el govern espanyol seran responsables davant la història d'Espanya de la seva ceguesa i incapacitat de governar.

Un govern inepte, en un país cada vegada més ofegat per la crisi i la corrupció, que arriba fins a membres del propi govern i el seu partit polític, no pot girar la cara a la demanda de la majoria dels catalans, representada pels partits polítics pel dret a decidir.

El PSC, amb els seus dubtes i incoherències, sempre ha defensat el dret a decidir dels catalans, respectant la legalitat. La postura, però del president del govern espanyol els col·loca en una posició molt difícil, en negar qualsevol possibilitat de reforma de l'estatus de Catalunya dins l'estat espanyol.

La situació no és més fàcil per al president català. Mas ha defensat el respecte a la legalitat i ha demanat poder avançar amb la demanda del poble català dins d'aquesta legalitat. Ara, quan Rajoy envia aquesta carta que no ens aporta res de nou, els passos que el govern haurà de fer són incerts, si es vol mantenir dins de l'ordre constitucional.

Rajoy vol ignorar la realitat amagant el cap sota l'ala, confiant que d'aquesta manera no passarà res. La responsabilitat del que pugui passar a partir d'ara no és només del govern i parlament catalans, sinó que el president espanyol i el seu partit majoritari al Congrés de Madrid, en seran igualment responsables.

Aprendre del PSC per millorar la democràcia interna

Les trifulgues al PSC haurien de servir de lliçó per a la resta de partits polítics on, malauradament, la democràcia interna té molt que desitjar. Tots hem pogut observar com el Partit Popular s'ha mantingut molts anys a l'uníson, sobretot a l'època del president Aznar, encara que per dins ells coneixien què es coïa. A l'hora de la veritat tothom creia. És això sinònim de democràcia o autoritarisme?

Des de fora, és cert, és molt fàcil opinar, però els que han d'opinar, dialogar i aprovar el camí a seguir són ells, els militants del partit. Penso, i ho he dit moltes vegades, que les estructures dels partits polítics no acaben de funcionar prou bé. A vegades ens pensem que votar ja ho justifica tot, i no és així. Pot ser legal, però no necessàriament democràtic.

Per què ho dic? Tots coneixem com funciona el tema "amiguisme", i això desvirtua molts processos democràtics. Sovint es diu que per arribar a dalt de tot, cal estratègia, i aquesta acostuma a ser la de fer el joc a qui té el poder. Els crítics, normalment es queden a sota, encara que sovint són els que fan avançar els partits o, per extensió, les organitzacions.

Ara al PSC li toca ballar amb la més lletja. És una mica l'arbre caigut que tothom en fa llenya, però convindria que abans de llançar la pedra es reflexionés què passa a casa, no fos cas que estiguéssim tant o pitjor que ells. Sense anar més lluny, ERC té un historial prou mogut de guerra de famílies. Ara sembla que ha trobat la calma, però... fins quan? (no els hi desitjo res dolent).

Els crítics del PSC cauen simpàtics als moviments catalanistes i fins i tot independentistes, la resta són la púrria. És massa fàcil. Alguna cosa grinyola. No m'agrada actituds com la de Balmón, encara que pugui entendre que li molestin les declaracions de l'exconsellera Tura. Voldria pensar que són discussions pròpies de maneres diferents de pensar, però convindria no perdre les formes. 

Probablement els crítics a la gestió de Pere Navarro haurien de fer servir només els mecanismes interns per expressar els seus arguments, i en tot cas deixar per dir a fora el resultat de les seves decisions. El cas d'Antoni Dalmau, potser és el més clar. Ha vist bé que no combregava amb la posició de Navarro, que és la majoritària, i ha deixat el partit. Tant de bo no hi hagi més desercions, i el PSC aconsegueixi mantenir totes les posicions i tots els efectius, per esdevenir la força progressista d'esquerres que Catalunya necessita.