Què entenem per jutge?

M'ho pregunto moltes vegades, sobretot quan parlem de manera genèrica de la Justícia. Què entenem per justícia i els que la dictaminen? La imatge que tenim present és la d'una dama amb els ulls embenats. Una persona que no es troba influenciada i que decideix el cas i sentencia sense tenir en compte les seves opinions subjectives. És això?

I ho dic arran de la decisió de Trump de substituir la vacant al Tribunal Suprem, amb una persona que s'ha definit com a ultracatòlica. Per què se'n fa aquesta referència? Per què l'interès de nomenar-la a poques setmanes de les eleccions als EUA? Simplement perquè es vol un perfil ultraconservador a l'hora de prendre decisions. És això justícia?

No vaig amb el lliri a la mà. Reconec la influència de les persones que jutgen, els seus anhels, els seus pensaments, les seves ideologies, però voldria pensar que no s'actua d'aquesta manera. Voldria creure que a l'hora de jutjar es deixa tot això en un calaix i s'intenta ser objectiu. Queda demostrat que no és així.

És per això que defensava, en una discussió recent amb una bona amiga, que dotze jutges no poden tenir més raó que tot un poble, posant com exemple el Tribunal Constitucional i l'Estatut de Catalunya referendat pel poble català. Em comentava l'amiga que és bo que els jutges facin prevaldre els seus judicis a la voluntat popular, perquè aquesta pot estar contaminada, però que no ho pot estar la decisió dels jutges?

Jo considero que si posem en qüestió la raó i els criteris de la majoria de la ciutadania, tenim dret a dubtar dels jutges que la posen en entredit. No sóc jurista i no tinc prou coneixements en dret, per fer una dissertació tècnica, però em resulta estrany no posar per davant de tot la voluntat popular, degudament referendada. Si Trump col·loca una jutgessa d'un tarannà concret, és perquè espera que actuï d'una determinada manera. El mateix passa amb els entrebancs polítics a Espanya a l'hora de renovar els membres del Tribunal Suprem. Mentre tot això passi, jo no mantindré un respecte absolut a la Justícia que es pugui dictar.

El poble és sobirà

La detenció d'un magistrat del Tribunal Constitucional, acusat de violència masclista ens serveix per reflexionar sobre el funcionament del sistema polític i judicial de l'Estat espanyol. Un funcionament on la política ha quedat subordinada a la justícia, i on l'opinió de dotze persones està per sobre de l'opinió majoritària de tot un poble.

Això és el que intentava explicar el seu dia, parlant de l'Estatut d'Autonomia català, que vàrem referendar i que dos persones van sancionar i retallar. Això és el que no hauria de ser possible, per més intel·ligents, professionals i objectius que puguin ser aquestes persones. Ara, quan els fets ens fan veure que son persones humanes i per tant no son perfectes, és quan encara amb més raó s'ha de posar en dubte la seva opinió per sobre del poble sobirà.

No vull aprofitar el cas del magistrat acusat de violència masclista per fer-hi més llenya. El procés ha de seguir i prou pena en tindran la seva família. El que vull fer constar que no és democràtic el funcionament del sistema, perquè no es basa en la sobirania del poble, sinó en la imposició de la interpretació de la llei que fan unes persones, per més bé que ho vulguin fer.

La conclusió és clara: no hi ha un concepte de democràcia correcte, perquè no s'escolta l'opinió de la majoria de la població. Es rebutja la convocatòria de referèndums per por a perdre l'status quo. I ho podem veure si parlem de monarquia o república, independentisme o centralitat, i a tots aquells temes que son bàsics per al funcionament de la nostra democràcia, massa feble i depenent d'uns poders hereus del franquisme.

Deu anys de la sentència de l'Estatut

Es commemoren deu anys de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut aprovat l'any 2006. Una sentència que va tenir l'origen en la recollida de signatures del PP, no només del senyor M. Rajoy, sinó també del que va ser ministre Josep Piqué. Més que tot perquè li posem nom a les persones i ho recordem, que a vegades ho oblidem.

Es varen recollir les signatures com a venjança per haver quedat arraconats en totes les negociacions del nou Estatut, que cal recordar també que no hem referendat, perquè la sentència posterior ens el va retallar de tal manera que poca cosa té a veure amb el que vàrem votar.

A partir de llavors el percentatge d'independentistes va anar en augment. Cada vegada hi va haver més catalans que es varen atipar d'aguantar estoicament i es varen manifestar a favor de la independència. Això ho vàrem poder comprovar a les manifestacions anuals de l'onze de setembre. I d'aquí va néixer el Procés.

Una decisió jurídica que es va carregar la política d'aquest país. Dotze jutges varen decidir en contra de la voluntat del poble català, i de l'acord del Congrés i Senat espanyols. Això, que deu ser molt constitucional, no té cap sentit, però no hi ha res a fer. No hi ha manera que la política pugui fer front al poder judicial, que no és imparcial, sinó que té una aberració potent contra els catalans i al nostre dret a decidir.

Ahir parlava del nou partit polític català, el PNC, i comentava que no estan per la unilateralitat. Volen negociar amb Espanya. El problema és que no es tracta de posar-se d'acord amb el govern de l'Estat espanyol, ni tan sols amb el Congrés i Senat espanyols, sinó que han d'aconseguir que el poder judicial ho vegi bé. I aquí ja no hi ha res a fer. És important que quedi clar!

Madrid té por

Per bé o per mal s'ha aconseguit atemorir Madrid. Qualsevol acte a realitzar a Catalunya comporta l'alerta de la seguretat. Sigui la visita del Rei aquest dilluns o la jornada de reflexió del dissabte vinent, han fet que el govern espanyol es mogués per evitar aldarulls i sobretot l'alteració de la pau que s'espera en els dos esdeveniments.

No sóc persona de guerres, però sí que considero que el resultat obtingut és fruit de l'actuació policial i judicial de l'Estat contra Catalunya. Podem situar-ho a l'1 d'octubre de 2017 o podem retrocedir a l'any 2006 amb l'Estatut d'Autonomia aprovat i posteriorment retallat, a la meva manera de veure-ho, il·legítimament. L'Estatut resultant no ha estat el que el poble català va referendar com marca la sagrada Constitució dels unionistes.

El jovent, empès per la sentència injusta del Procés, que manté els presos polítics a la presó, amb condemnes fruit de la venjança de l'Estat i no de la Justícia que calia esperar, ha sortit al carrer a protestar i rebel·lar-se contra un Estat insolent, injust i venjatiu, que retalla els drets democràtics de tots els espanyols.

Sabem que mantenir aquesta força al carrer no és fàcil, com no ho va ser el moviment del 15M, i és per això que cadascú de nosaltres, segons la manera de ser i obrar, hem de mantenir aquesta flama que clama justícia, vingui d'Espanya o d'Europa, però que ha d'acabar amb aquests governs corruptes, venjatius i injustos. Només la resistència i perseverança ens farà vèncer.

El govern del PSOE no genera prou confiança

El problema dels pressupostos de l'Estat són els executats. Portem molts anys veient com de les inversions previstes per a Catalunya en els pressupostos inicials no se'n compleixen ni la meitat, ni molt menys! Això fa que la confiança que hi podem dipositar sigui mínima, per no dir nul·la.

En aquesta ocasió el president espanyol ha anat més enllà i després de prometre el compliment de la disposició addicional tercera de l'Estatut, quant a percentatge d'inversió en relació al PIB, resulta que ni en el pressupost inicial s'arriba a la xifra. Llavors demana suport als partits independentistes. Barra, eh!

Penso que sempre hi ha el mal menor, i en el cas del govern de l'Estat tinc molt clar que el PSOE és el mal menor, si ens fixem en el PP, per experiència, i C's i Vox, pel seu discurs. Arribats a aquesta situació puc entendre el posicionament del govern català, dels dos partits independentistes que permetrien aprovar els pressupostos espanyols. Es fa difícil aconsellar-los, perquè és molt fàcil opinar des de darrere la barrera.

Crec que els pressupostos haurien d'aprovar-se, amb la col·laboració dels dos partits polítics independentistes, i col·locar el mèrit al sarró. Un dia s'haurà d'utilitzar, però de moment convindria mantenir els ultres arraconats i permetre les millores que el PSOE ha plantejat.

El problema és que, facin el que facin ERC i PDECat, tindran sempre algú que els criticarà, però el més important és que decideixin i actuïn. El problema de l'actual govern català és que genera més desconfiança que res més, també en l'entorn independentista.

Arrimadas no vol el bé de Catalunya, sinó la liquidació

Si Arrimadas s'estimés Catalunya, en lloc de criticar el president espanyol per voler complir el que diu l'Estatut d'Autonomia, se n'hauria d'alegrar. Si Arrimadas vol un dia ser presidenta de la Generalitat, hauria d'estar a favor que el govern de l'Estat compleixi la llei, però no!

Està molt clar que Arrimadas i C's, en general, no estimen el país on viuen, hagin o no nascut a Catalunya, i les ganes que tenen de guanyar unes eleccions no són per servir el país, sinó per buidar de contingut les institucions catalanes. Aquest és el miserable objectiu de C's des de la seva fundació. A diferència dels partits normals i demòcrates, no desitgen dirigir el país per millorar-lo, sinó per recentralitzar el poder a Espanya.

I si aquest és l'objectiu d'algunes forces polítiques, i no estimen el país, ni les tradicions, ni la cultura, ni la llengua, haurien de ser sincers i transparents i reconèixer-ho públicament, sense embuts ni enganys. Han de declarar que es presenten per suprimir les llibertats adquirides després de quaranta anys de dictadura.

Si C's fos un partit demòcrata que vol el millor per a la seva gent, estaria criticant l'espoliació que sofreix Catalunya, i per tant els catalans, en benefici de l'Estat espanyol.

No cal ser gaire llest per entendre que hi pugui haver tanta gent que es considera independentista, i vulgui sortir d'una Espanya autoritària i poc respectuosa amb la llibertat d'expressió i els drets humans.

Als nostres polítics els manca empatia

Mireu l'àmbit que vulgueu i us adonareu que als nostres polítics els manca empatia per saber tractar les persones que els hi posen les coses difícils. És molt fàcil agradar a aquells que et donen la raó, però costa més saber dialogar amb qui no està d'acord amb tu.

Un polític ha de tenir la capacitat de convèncer els administrats que allò que fa és per al bé de tots. No pot ser que s'imposi la seva voluntat sense diàleg de veritat, sinó presentant arguments i arribant a acords. La manca de diàleg ens porta a situacions com les actuals.

Catalunya i Espanya es troben en el procés de negociació del seu pressupost, i és aquí on es pot veure la capacitat de dialogar i arribar a acords amb l'oposició. No és només responsabilitat dels que governen, sinó que els altres partits també han de ser generosos a l'hora de negociar un pressupost de mínims. 

Oblidar-nos de la necessitat d'avançar a través del pacte ens porta a situacions com l'actual del procés d'independència. El govern espanyol ha de saber que no li val només tenir la paella pel mànec, sinó que necessita fer un pas per dialogar i trobar l'encaix de Catalunya a Espanya. Aquí sí que hi ha molta responsabilitat del PP de Rajoy. Ha estat ell qui amb la seva actitud ha portat al límit la situació de Catalunya. S'hauran fet coses malament des de Catalunya, però la gestió que M. Rajoy va fer des de l'oposició, recollint signatures contra l'Estatut d'Autonomia, i des del govern tancant-se en banda i deixar de buscar solucions, ha estat la clau perquè ara tinguem nou polítics empresonats i uns altres a l'exili.

Als nostres polítics els manca empatia, però no per quedar bé amb la vianda al plat, sinó per dialogar amb qui pensa diferent i aconseguir l'acord per avançar junts.

En condicions de modificar Constitució i Estatut?

Estem en condicions de modificar la Constitució i l'Estatut d'Autonomia? Si se'ns ofereix aquestes modificacions a canvi de renunciar a la unilateralitat, estem segur que la composició del Congrés de Diputats, Senat i Parlament català ho pot fer possible?

A mi no em surten els números i potser estic confós, però crec que per més interès que hi pugui tenir el PSC, la suma de diputats en les diferents institucions no és suficient per aprovar aquestes modificacions. Si és així voldria dir que ens estan enganyant, ens volen fer callar fent-nos creure que ens ho solucionaran.

No em fio de ningú i molt menys de l'Estat espanyol amb totes les seves institucions i organismes. Com que tenen la paella pel mànec fan i desfan i a sobre ens prenen per babaus. El PSC juga en aquest joc? També ens pretén enredar? Jo puc entendre que no vulguin la unilateralitat, però que ens vulguin fer creure que ho solucionarem modificant l'Estatut... més aviat penso que les modificacions, vist el panorama espanyol, si s'arribessin a produir seria a pitjor. Espero més intel·ligència per part del govern de la Generalitat. Ja fa temps que l'estem exigint.

Sense confiança en la justícia espanyola

Aquests dies hem sentit el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, el senyor Carlos Lesmes, queixar-se del mal que els dirigents independentistes estan causant a la honorabilitat de la justícia espanyola. També molts hem respost que el desprestigi se l'havien guanyat a pols i ells solets.

La resposta dels tribunals de justícia europeus a la demanda d'extradició dels polítics catalans exiliats els ha sorprès i neguitejat. No s'ho podien creure! La reacció no ha estat racional, sinó de crítica i acusacions de deslleialtat. El govern del PP, però també ara el ministre espanyol del PSOE, el senyor Borrell, han quedat en evidència i demostrat que a Espanya no hi ha separació de poders.

I a més de totes les actuacions dels diferents jutges dels diferents tribunals espanyols pel procés català, també hem descobert actuacions reprovables d'alts magistrats, com el cas que avui corria per les xarxes de la filtració d'una conversa de la ministra de justícia, l'any 2009, parlant d'un viatge a Colòmbia.

No es tracta d'anècdotes, perquè el que es demostra és la nul·la qualitat humana, ètica i moral de persones que tenen a les seves mans el poder d'exercir la justícia, de condemnar els altres malgrat tota la porqueria que amaguen a dins. 

He dit més d'una vegada que no em sembla just que l'opinió de dotze persones tingui més valor que la de tot un país, com va passar amb l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, però ara hi hem d'afegir que són persones humanes amb defectes i virtuts, i que acabem de veure que n'hi ha que han actuat d'una manera reprovable èticament i moral, però a més a més delictiva. Com podeu imaginar, no tinc cap mena de confiança en la justícia espanyola.

Cal educar els jutges!

He llegit la frase: "No n'hi ha prou amb canviar el codi penal, cal educar els jutges". Ho deia Viviana Waisman, presidenta de l'ONG Women's Link Worlwide. I té tota la raó, i no és una afirmació gratuïta, sinó que té molt de sentit i explica moltes de les coses que estan passant.

Els jutges no es comporten com un robot que té introduïdes totes les casuístiques i genera automàticament la sentència, sinó que és una persona humana que examina més coses que el simple comportament de les persones jutjades. El jutge interpreta i sentencia, i és per això que es pot equivocar. No ens concentrem només en el cas de "la manada", sinó que ho podem generalitzar.

És just i encertat que 12 persones, per més ben instruïdes que siguin, puguin tombar una llei aprovada per totes les institucions implicades i referendada pel poble? És el cas de l'Estatut. No creieu que hi ha components més enllà de la causa que hi intervenen?

En el cas de la violació múltiple a Pamplona, que crea alarma i inseguretat entre la població, no creieu que s'ha de tenir en compte més coses que les considerades per l'Audiència de Pamplona?

Com diu la Viviana Waisman a l'entrevista del diari ARA, "Cal examinar el Codi Penal, però sobretot el que cal és educar les persones que tenen la responsabilitat d'aplicar la llei". "L'ONU ha recomanat a l'estat espanyol la formació dels jutges en perspectiva de gènere".

Malgrat aquesta manca de visió que s'hauria de resoldre, hi ha el sentit comú i el concepte "alarma social" que moltes vegades es té en compte a l'hora de prendre decisions que poden provocar més problemes dels existents.

Continuo pensant que la Justícia no s'aplica de la mateixa manera a totes les persones, i això és un problema que només es pot resoldre si en són conscients.

El ministre de Justícia qüestiona el jutge Ricardo González

Acabo de llegir les declaracions del ministre de Justícia en relació al jutge Ricardo González que va emetre el seu vot particular en la sentència contra "la manada". Dóna per fet que tots sabíem que aquest jutge tenia un problema (jo el desconec), i que el Consell General del Poder Judicial hauria d'haver pres mesures preventives.

Considero les declaracions molt fortes i em fa pensar que no vaig tan errat quan qüestiono els jutges. Posar-ho tot en mans d'una persona, com és el cas del jutge Llarena, és molt arriscat. Diuen que la Justícia és la mateixa per a tothom, però jo en dubto i considero que els jutges, com a humans que són, es deixen portar pels seus sentiments, les seves creences i fins i tot pels seus fanatismes.

Les paraules del ministre corroboren que és molt perillós que dotze magistrats opinin en contra de tot un país, com seria el cas del Tribunal Constitucional amb l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Les paraules del ministre també haurien de servir per deixar sense efectes la cessió de la cap de comunicació dels mossos d'esquadra que es lamentava, a títol personal, de la sentència.

Cada dia és més clar que Espanya no funciona, que el PP ha banalitzat la justícia i que aquesta s'ha extralimitat. Que no hi ha divisió de poders i que aquests s'han corromput. El pitjor de tot, però és que l'alternativa política que tenim és encara pitjor, la qual cosa ens fa témer que hauran de passar molts i molts anys abans no aconseguim un país verdaderament democràtic, amb respecte a les persones pensin com pensin.

La parcialitat d'un jutge pot tombar la veu de tot un poble

No sóc gaire bo escollint els titulars dels meus escrits diaris, però el d'avui vindria a ser això: pesa més el parer d'una persona que la voluntat de més de dos milions de persones. Això ens hauria de fer reflexionar, a tots. Aquesta persona en pot saber molt de lleis, com també els passa als dotze magistrats del Tribunal Constitucional, però jo em pregunto si és just que posin en qüestió la voluntat dels catalans? 

El Tribunal Constitucional es va carregar un Estatut que havia referendat el poble, aprovat pel Parlament i també pel Congrés de Diputats, amb totes les seves retallades. Després dotze persones el varen decapitar. Això és justícia? Si la Justícia és això, llavors jo no hi crec.

Els catalans vàrem escollir uns representants al Parlament i aquests volien escollir Puigdemont de president. Un jutge no ho ha permès. Això és justícia? Si la Justícia és això, llavors jo no hi crec.

És per tot això que penso que la justícia que s'administra a Espanya és parcial i interessada, i per tant de justa no en té res. L'objectivitat és primordial en el món judicial, i s'hauria de fer fora dels casos que es jutgen els jutges que actuen parcialment, declarar-los incompetents en aquells casos concrets. Això no es fa, o es fa en situacions molt especials, i per això els que tenim una certa edat recordem constantment les paraules de qui fou alcalde de Jerez, el senyor Pedro Pacheco: "la Justicia és un cachondeo".

Senyora fiscal, tot es demostra amb fets i no amb bones paraules

He llegit les declaracions de la nova fiscal de Barcelona, la senyora Concepción Talón, que substitueix Ana Magaldi, aquella senyora que es creia perseguida per tothom. Talón, segons diu la notícia de l'ARA, ha volgut defensar aferrissadament la imparcialitat de la fiscalia i la dignitat professional dels representants del ministeri públic que treballen a Catalunya, en uns moments difícils. I ha afegit: "Lamentablement hi ha una visió negativa de la nostra figura per una part dels poders públics i de la ciutadania. El ministeri públic no pren part i es dedica únicament a la defensa de l'estat de dret, la Constitució i l'Estatut d'Autonomia". 

Tot això, que sona molt bé, s'ha de demostrar amb els fets i no només amb bones paraules, i els fets que s'han esdevingut en el darrer any ho posen en entredit. No, senyora Talón, no ha funcionat d'aquesta manera. És cert que han dit que defensaven l'estat de dret i la Constitució, i fins i tot potser han pensat en l'Estatut d'Autonomia, però ho han fet humiliant els catalans díscols, empresonant per la ideologia i actuant de manera autoritària i repressiva com en qualsevol règim autoritari no democràtic.

La senyora Talón hauria d'entendre que els catalans no pretenem la protecció del fiscal, sobretot tenint en compte que el govern que els nomena ens va en contra (a Catalunya és un partit residual), però no tenim ni tan sols el recurs del "defensor del pueblo", que també el tenim en contra, i el síndic de greuges no hi pot fer res.

Davant d'una situació com aquesta, no tenim més consol que defensar-nos solets, alguns van a la presó i d'altres encara poden dir segons quines coses, amb el risc que això s'acabi i es converteixi en una dictadura, que alguns ja l'hem patit.

En diuen democràcia, però és autoritarisme

Com acostuma a passar en política, la decisió del Tribunal Constitucional és, a parer de cada part, una bufetada a l'altra. En el fons, però, no deixa de ser una intromissió il·legítima d'en Tribunal en contra de la voluntat del poble.

Algunes persones escriuen, com si fos una novetat, que el TC menysté la voluntat de la ciutadania i decideix al marge. Diuen que els catalans, majoritàriament, vàrem votar una opció independentista i que ara el TC, a instàncies del govern espanyol, ho ignora i decideix el que vol. Són dotze magistrats, que ocupen el seu lloc per voluntat política i majoritàriament del PP, que decideixen en lloc de milions de catalans i catalanes.

Però això no és cap novetat, sinó que ja va passar amb l'Estatut d'Autonomia que vàrem referendar els catalanes després de ser aprovat pel Parlament de Catalunya i el Congrés de Diputats espanyol, havent passat les tisores. Si això se n'anomena sistema democràtic, jo tinc molt mal entès què és Democràcia i com es viu en democràcia.

Una vegada més, doncs, la veu dels catalans és menystinguda i se'ns imposa la voluntat dels colonitzadors, per ordre d'un partit polític que em prou feines ha pogut entrar al Parlament català, en unes eleccions a instàncies del seu president, una persona ridícula que els espanyols no es mereixen tenir com a governant.

Justícia en singular o plural i arbitrària?

Haig de confessar que estic una mica verd en tot el tema judicial, i se m'escapen coses com ara les competències d'una institució o una altra i, per tant, saber si l'Audiència Nacional té o no competència per jutjar els presos polítics que en aquests moments tenim a les presons de Madrid i que, si es confirma trasllat dels casos dels nostres consellers empresonats, i també els jordis, de l'Audiència Nacional al Tribunal Suprem, sigui més fàcil la sortida de la presó, sempre sense judici.

Si la Justícia és la mateixa per a tothom, no tindria sentit que amb el canvi d'institució els consellers ara empresonats poguessin sortir de la garjola, simplement per decisió del jutge del Suprem, contrària a la decisió de la jutgessa de l'Audiència. 

Esclar que tots ho agrairíem, bé, totes les persones amb sentiments i voluntat de justícia, que entenem que la presó incondicional és fruit d'un esperit de venjança, res a veure amb la justícia.

Sigui com sigui, m'apunto al trasllat per aconseguir veure els nostres presoners polítics de nou en llibertat per defensar els seus principis i, sobretot, els seus drets.

D'aquest embolic, i convençut que no totes les persones són jutjades de la mateixa manera, també tindríem que en funció del jutge el resultat seria totalment diferent, és a dir, es tracta d'uns criteris arbitraris. Si és així, queda encara més qüestionat el Tribunal Constitucional, on dotze persones tenen més poder de decisió que tot un poble (recordeu allò de l'Estatut d'Autonomia, oi?).

Tinc molt present les paraules de l'alcalde de Jerez, el senyor Pedro Pacheco, quan l'any 1985 deia que "la justicia es un cachondeo". Sempre he pensat quanta raó tenia!

Encara espanyols malgrat el cor ens situï molt lluny

Escriure avui per ser llegit demà és una pràctica que en aquests moments pateix el síndrome de la caducitat portada a l'extrem. El que digui ara, d'aquí a un quart pot ser totalment obsolet i sense interès. L'única cosa que se salva són els pensaments, les reflexions i les opinions situades en el seu propi context.

Som o no som independents? On som en aquests moments? Mentre escric continuem dins d'Espanya, però quan es llegirà l'escrit hi continuarem sent?

El que tinc molt clar és que al llarg dels meus seixanta i escaig anys de vida, mai m'he sentit estimat per Espanya, i no em refereixo als espanyols, perquè no tothom pensa i actua de la mateixa manera, sinó estimat pels seus governs i institucions judicials i legislatives. Ni en temps del dictador, on se'm prohibia parlar i expressar-me en català, ni ara que cada vegada tenim més problemes per defensar la nostra llengua, després d'un miratge fruit de l'aprovació de la Constitució i l'Estatut d'Autonomia.

No m'he sentit estimat, sinó forçat a acatar les seves ordres fossin legítimes o no, encara que siguin legals. En cap moment m'han ajudat a estimar-los ni a sentir-me agraït. Sempre m'ha semblat que com a molt em feien concessions amb la llengua i la cultura, sempre però, amb un seguiment i l'amenaça de la censura en tot moment.

Per sentit comú i formació, m'han explicat que les amistats i les correspondències s'obtenen gràcies al bon tracte i respecte als que potser no pensen com tu, però mai amenaçant-los i molt menys empresonant-los i a cops de garrot. Aquesta ha estat, sobretot, la política del PP, tant del PP espanyol com del PP català, i des de la seva constitució, encara amb més radicalitat de C's.

És per tot això que no em sento ni em podré sentir mai espanyol, per més que estimi molts espanyols que són víctimes també de la mala praxi dels nostres governants. Creia en la possibilitat d'una Espanya federal, però amb aquests polítics és impossible. Podré continuar essent espanyol, però el meu cor mai se'n sentirà.

Els partits polítics han ensenyat les cartes

És injust acusar el govern català de fracturar el país, quan els acusadors han deixat sistemàticament una part de la població marginada i amb els seus drets fonamentals congelats o en perill. Puc entendre el joc entre legalitat i legitimitat, i les picabaralles que hi pugui haver, però ni accepto l'acusació de fraccionadors ni tampoc la cèlebre frase "patada a la democràcia".

Què és democràcia per al senyor Rajoy? ¿Recollir signatures per deixar sense efecte un Estatut d'Autonomia aprovat pel Parlament català, retallat pel Congrés de Diputats i referendat pel poble de Catalunya? Això és la democràcia que ell defensa?

¿Entén per democràcia recentralitzar el poder i limitar les competències de les institucions catalanes? Posar en perill la política d'immersió lingüística i de passada la nostra llengua pròpia? Això és democràcia?

¿La democràcia del senyor Rajoy és permetre que els corruptes continuïn manant i que ell, president del partit polític més corrupte de tota la història del país, no dimiteixi per responsabilitat i honorabilitat? ¿La democràcia del senyor Rajoy li autoritza deixar sense efecte la divisió dels tres poders i posar a mercè del poder executiu tota la maquinària judicial?

Si aquesta és la democràcia que defensa el senyor Rajoy, jo li dono de gust una bona guitza a la democràcia, perquè els meus principis són molt diferents, i per això lluito per aconseguir una societat més justa i demòcrata, però no a la manera del senyor Rajoy. No sé si la República Catalana ens ho podrà garantir, però el que sí sé és que mai podrà venir de la mà del PP, C's i PSOE, uns partits que ja han demostrat quins valors defensen i la manera com ho fan. Ara coneixem els polítics que han donat la cara.

Arran de la sentència sobre la taxa als operadors d'Internet

Deixem de banda el referèndum, amb els seus pros i contres, amb totes les seves conseqüències, la possibilitat que el govern central ens retiri el FLA... Fixem-nos només en les nostres institucions democràtiques que encara figuren a la Constitució i a l'Estatut, i mirem fins a quin punt són considerades pel govern espanyol i per la Constitució.

Segur que la meva opinió és subjectiva i probablement poc rigorosa o amb poc coneixement de dret, però sí que em preocupa el fet que una resolució per unanimitat del Parlament català pugui ser anul·lada per 7 magistrats, set persones a qui no vull jutjar el seu posicionament polític ni moral.

Això és realment una democràcia. Pot un Tribunal, format per 12 magistrats anul·lar, amb cinc vots contraris, una llei aprovada per unanimitat de tots els parlamentaris representants de tots els catalans? Si això és legal i legítim, em puc imaginar què passa i passarà amb totes aquelles lleis que només s'aproven per majoria absoluta dels parlamentaris catalans, amb el vot en contra dels amics i simpatitzants del govern de Madrid i del Tribunal Constitucional.

Mentre no em demostrin el contrari, continuaré pensant que la democràcia en el nostre país està malalta i en perill, i que els catalans que estimem la nostra cultura, la nostra llengua i el nostre país, tenim totes les de perdre.

De què està disposat a parlar Rajoy?

Des de la presa de possessió del nou president dels Estats Units, i fins i tot abans, no hi ha dia que no tinguem tema per opinar. He de fer un esforç per canviar de subjecte malgrat hi ha notícies que són prou interessants i curioses, sense necessitat d'entrar a valorar-ne la bondat ni les conseqüències que poden comportar cadascuna de les decisions del senyor Donald Trump.

Però a casa nostra tampoc no quedem curts, i dic casa nostra fent-ho extensiu a l'Estat que ens estima tant. Si no és per comentaris despectius contra els catalans, o pífies del president espanyol, o decisions judicials contra el nostre govern o el Parlament català, sempre succeeix algun o altre fet que és prou significant per parlar-ne.

A mesura que es refreda l'impacte de l'estada del nostre president a Brussel·les, van sorgint nous temes que el substitueixen amb l'acompanyament de les crítiques més o menys despectives cap a comentaris o decisions de càrrecs electes catalans, això sí, del bàndol sobiranista, perquè els unionistes tenen la butlla pagada.

Avui Rajoy ha dit que descartava qualsevol plantejament d'establir un pacte fiscal per a Catalunya perquè això provocaria "problemes descomunals" a l'Estat. Què ha volgut dir amb això? Tampoc està disposat a parlar d'una modificació de l'Estatut de Catalunya. Doncs on és la voluntat de diàleg? De què vol parlar amb Catalunya? D'inversions!

D'inversions sí que en vol parlar, però el problema és que els catalans estem escarmentats. Fa massa anys que ens prometen inversions miserables i ni aquestes s'acaben realitzant. Què ens pot prometre que ens puguem sentir còmodes dins d'Espanya? El corredor del Mediterrani? L'accés al port? De què i com ens vol convèncer?

Continuo pensant que els catalans que defensen Rajoy ho deuen tenir molt clar o bé en treuen suficient rèdit, però a mi se'm fa molt difícil trobar-hi sentit i un mínim de confiança en què tot pot millorar. Els defensors del referèndum pactat encara piulen? Ho creuen de veritat o bé ens estant enganyant? Tinc molts amics federalistes, però... tan ingenus són? Probablement pensen en el futur de Catalunya, quan ni ells ni jo existirem, el futur dels seus néts o besnéts. I malgrat tot els considero optimistes.

Una reforma de la Constitució inútil

Diu el president Rajoy que una reforma de la Constitució no solucionaria el problema entre Catalunya i Espanya, però jo penso que sí. Tot depèn del tipus de reforma que es volgués fer. Si només es tracta de maquillar-la segur que no aporta cap solució, però si realment hi hagués voluntat de solucionar-ho, es podria modificar la Constitució i molt probablement no es demanaria la independència.

No cal recordar tota la història del procés que és prou coneguda per tots. Si s'ha arribat al punt en què estem ha estat per la vida impossible que des de Madrid s'ha fet a qualsevol iniciativa presa des de Catalunya. Ni el Partit Popular català ha fet res per defensar-nos i sempre s'ha aliat amb Madrid.

Des de la retallada de l'Estatut i la recollida de signatures del PP fins a les darreres lleis recorregudes pel govern de l'Estat, han estat moltes les mesures preses per intentar ofegar la nostra identitat i la diversitat compatible en un Estat democràtic i sensible a les diferents identitats dels pobles. Contra la llengua i contra els acords del Parlament català, la invasió de competències o la redacció de lleis espanyoles per deixar sense efecte les catalanes... És cert que si tot això es mantingués després de la reforma constitucional, de ben segur que els problemes entre Catalunya i Espanya continuarien.

No sé si és qüestió d'ignorància o mala fe, però amb aquest panorama resulta molt difícil creure en la possibilitat d'arribar a acords que aturin el procés.