Què farem demà per dinar?

Hem anat a la botiga de la cantonada a buscar mig quilo de cigrons cuits, i a la cansaladeria hem comprat sis talls de llom que farem a la planxa. Per postres ens menjarem les nespres que vàrem trobar a la fruiteria del camí ral. Ja tenim el dinar de demà. I la setmana vinent?

No sé com planifiqueu els àpats a casa vostra. M'imagino que en alguna ocasió s'improvisen, però segur que us marqueu algun criteri, si més no el de temporada. I l'Administració de l'Estat, com s'organitza? Ja planifica amb antelació suficient?

Em queixo sovint que es va afrontant els problemes a mesura que sorgeixen. És cert que la capacitat de resoldre allò que sorgeix de manera inesperada és un punt a favor del polític de torn, però si s'oblida de planificar a mitjà i llarg termini, s'equivocarà, costarà més diners i quedaran temes sense resoldre.

La imatge que tenim actualment del país és que li ha faltat planificació. Certament, la manca de recursos i també de competències ha estat un obstacle a l'hora d'encarrilar els temes, però hem estat poc espavilats o una mica ganduls. Educació, Sanitat, Llengua, Transport públic... Massa vegades s'ha buscat maquillar el present, per enlluernar la gent, i ens hem oblidat de pensar que hi ha un futur que no es pot improvisar. 

Fa mandra sentir que d'aquí a quinze anys podrem disposar d'una línia ferroviària orbital, que se'n parlava fa gairebé vint anys. Podríem deixar-ho estar i anar per resoldre altres problemes que ens ofeguen, però hem d'intentar fer les dues coses, sempre que tinguem clar quin és el país que volem dissenyar, i això no es pot fer sense planificar.

Ho he dit infinitat de vegades. A la família, a la vila, al país, al món sencer cal marcar objectius i els camins a seguir que d'imprevistos ja n'arribaran. Si no tenim les idees clares, no només ens haurem de barallar amb l'imprevisible, sinó que ens trobaran amb els pixats al ventre.

Confiança

En els meus escrits la paraula confiança surt molt sovint i és que considero que és clau per al bon funcionament de la societat. La desconfiança no és bona aliada en les relacions humanes en cap àmbit. No ho és, i aquests dies ho hem pogut comprovar, en les relacions entre la policia i la ciutadania. Tampoc no ho és en el món judicial. No es pot ser just objectivament si es parteix de la desconfiança.

Els partits polítics han generat molta desconfiança i això ha estat el motiu que els partits tradicionals perdessin suport en benefici de l'extrema dreta populista, que utilitza l'engany i les falses promeses per guanyar vots. 

I quan parlem de l'excés de burocràcia de l'Administració també hi ha una dosi important de desconfiança. La corrupció ha provocat no només l'enriquiment il·legal d'uns quants, sinó perdre la confiança a la ciutadania i partir de la base que la primera intenció és enganyar.

Per diferents motius i circumstàncies he vist de prop el funcionament de l'administració pública, i molt concretament la municipal, i he constatat que la gestió administrativa milloraria si es confiés en l'administrat. Després ja inventarem mecanismes per comprovar que tot s'ha fet correctament, que n'hi ha, però d'entrada no posem bastons a les rodes.

Avui llegia que els libanesos desconfien de Hezbollah i de l'Estat. Com voleu que hi confiïn després de tot el que pateixen. I malgrat tot, resulta sorprenent que una gran majoria de russos continuïn confiant en Putin o que molts nord-americans mantinguin el suport al seu president. Què més ha de passar perquè els caigui la bena dels ulls?

I en un cercle més reduït, a la família, també es fa necessària la confiança entre els diferents membres. Si aquesta es perd, tot trontolla. La família, tot i els canvis sociològics de la nostra societat, continua essent l'element bàsic. Si no la cuidem, tot se n'anirà en orris.

Mantenir neta la vila

Celebro que el govern municipal hagi decidit canviar el sistema de recollida de l'oli a la via pública. El sistema actual no ajuda a mantenir neta la nostra vila. Ja bé prou que hi ha persones que no tenen cura suficient de no embrutar-la innecessàriament, sigui llençant papers, cigarretes o altres andròmines, o bé no recollint els excrements dels gossos, o permetent que aquests es pixin a les façanes de les cases, mai a la pròpia, i al mobiliari urbà... A tot això només cal afegir que el sistema de recollida de líquids greixosos faci regalims per aquí i allà.

Perquè els olis no es poden llençar per l'aigüera. Potser no s'ha explicat prou, però és de sentit comú. Hem d'estar alerta en com reciclem tot allò que sovint llencem alegrament sense tenir en compte les conseqüències. Si volem gaudir d'un món agradable i sostenible, hi hem de col·laborar tots, i la millor manera és no embrutant-lo.

Permeteu-me un to que pot semblar arrogant. Quan em passejo pels carrers de la meva vila i observo regalims de tota mena, la majoria provocats pels gossos que es treuen a pixar al carrer (per què no ho fan a casa?). O bé les cigarretes, els papers, els mocadors i més coses que s'acostumen a llençar a terra, penso que si tothom fes com jo, no caldria ni tan sols sortir a escombrar els carrers. És això tan difícil?

Segurament, no tothom ha rebut la mateixa educació. Hi haurà persones que a casa seva no els han ensenyat a comportar-se cívicament. Potser fins i tot a dins del seu pis no s'esforcen a mantenir-ho net. Tot i això, crec que sense necessitat que t'ho hagin ensenyat, és prou evident que el comportament incívic no és bo per a ningú. 

Caldria fer molta pedagogia i, la veritat, no sabria per on començar. No et pots estar enfrontant amb tothom que no es comporta cívicament, ni tampoc pots tenir un policia a cada cantonada vigilant que fa la gent. Algú proposa alguna cosa? Potser les escoles hi poden ajudar, però la família és bàsica per encarrilar-ho.

Qüestió de gustos o d'educació?

Hi ha fets que no els acabo d'entendre. Segurament, és per l'educació rebuda a la família. Ara, potser és diferent, però la feina que pot fer una família per a l'educació dels fills continua essent important i crec que no es treballa prou.

Llegia que Renfe ha calculat en 6,2 milions d'euros el cost del vandalisme pels grafitis als trens de Rodalies. Un cost que té repercussió en la inversió final per a la millora del seu funcionament, segons diuen, i també,  té efectes en la disponibilitat de trens i la seva puntualitat.

Estic convençut que han analitzat la manera de reduir aquest vandalisme que els representa tanta despesa reparadora, però no sé si s'ha fet prou. Tampoc sé si els grafiters que enganxen paguen el cost de la neteja de la seva actuació. Crec que així hauria de ser, per reduir el cost que ha d'assumir l'empresa i que indirectament patim tots nosaltres.

A vegades escolto a qui considera que caldria disposar d'espais perquè els grafiters puguin plasmar el seu art. No dic que no estigui bé, però la manca espais no ha de servir mai d'excusa exculpatòria del vandalisme. Probablement, estaríem d'acord que tot plegat depèn del sentit comú, que avui és força absent en les relacions humanes. 

Seria bo que aquestes persones que gaudeixen d'expressar-se artísticament als trens de Rodalies, pensessin què passaria si tothom actués de la mateixa manera. Que entréssim a casa seva a il·lustrar totes les seves parets i mobiliari. I a mi no em faria gaire gràcia, però potser ells ho trobarien prou divertit.

Hi ha a gustos per a tots, però a mi, veure els trens guixats d'aquella manera em molesta i ho trobo de mal gust. Una mica com en veure persones completament tatuades. En aquest cas, però, ho fan a la seva pell i, com a molt, et fan girar d'esquena per no ferir la teva sensibilitat.

Un recital plaent

El varen batejar com a recital íntim, i en la intimitat vaig poder gaudir d'uns moments plens de bellesa. La Lucía ens va deixar bocabadats amb la seva tècnica, el seu art, la seva il·lusió, l'energia desbordant per interpretar un seguit de peces musicals de diferents autors, al piano. La seva joventut, només catorze anys, era insultant davant d'aquella interpretació tan pulcra, sense partitures.

Contemplava les seves mans, el millor que pots fer quan assisteixes a un concert de piano, i em meravellava la rapidesa amb què es movien els dits, cercant la nota justa en cada moment. La seva concentració ens deixava perplexos. 

Contemplava de reüll l'exterior de la sala, on ens havíem reunit una dotzena de persones. I a través de la finestra podia observar el xàfec que regava les teulades després de moltes hores esperant la pluja. I em venia a la memòria aquells recitals familiars que esdevenen un parèntesi al tragí diari que sembla que ens hem imposat.

Gaudia de la música, però la meva ment no s'aturava. Quin goig poder tenir l'oportunitat de viure aquests bells moments. Com si tot es paralitzés. Totes les disbauxes que es viuen no gaire lluny de casa nostra havien desaparegut per donar pas a un recital de petit format, però farcit d'elements que no sempre tenim en compte. 

Només el treball constant, de tres o quatre hores diàries d'assaig. D'aprenentatge, pràctica i concentració, compartint-ho amb la família, els amics, els estudis, el lleure. Hi ha temps per a tot allò que volem i desitgem. I els resultats són evidents. 

Gràcies, Lucía per aquella bella estona que vàrem compartir en una sala d'una casa de la vila d'Arenys, amb els teus pares, amics i professora, que estava exultant en veure de què era capaç aquesta jove pianista arenyenca.

Veïns

Saps qui tens de veïns? Sé que aquesta pregunta se l'han de fer més aviat les persones que viuen en grans ciutats. Quan vius en poblacions petites, que tothom es coneix, o això es diu, no et pares a pensar la resposta, perquè se suposa que la saps perfectament.

Els temps han canviat, i ara hi ha més mobilitat, encara que tinguem tants problemes d'habitatge. Això fa que els veïns de tota la vida ja no sigui una realitat. Si a tot això la teva manera de fer és prescindir força de qui hi ha al teu costat, et pots trobar que, malgrat viure en una vila petita, desconeguis qui és el teu veí. Potser l'hi has vist la cara, i fins i tot us heu dit adeu, però heu intercanviat més de quatre paraules?

Hi ha veïns que només hi parles quan un dels dos necessita alguna cosa. Si tot va sobre rodes, ni te'n recordes. Una mica trist, oi? Els veïns només serveixen perquè et donin una mica de sal, quan la botiga està tancada?

A Arenys, i a moltes altres ciutats, hi ha la tradició de celebrar, a l'estiu, els sopars del carrer. Una manera de trobar-se totes les persones que conviuen en aquell carrer, amb els amics i parents que conviden. La idea és bona, però caldria que el contacte entre veïns no es limités a aquesta trobada, sinó que durant l'any, s'aprofités l'avinentesa per fer-la petar, potser fins i tot ajudar-los o que t'ajudin per resoldre no sé quins problemes, i fer pinya davant de qualsevol circumstància que et pugui afectar.

És important, doncs, engrescar els veïns a organitzar actes conjunts, però també els contactes diaris, que poden no tenir cap transcendència, però que segur t'ajuden a omplir una mica més de sentit la teva vida. La família és important, i s'ha de cuidar, però el veïnatge també ho és. Ells són al teu costat, per a bé i per a mal, i tant ells com tu us esforceu dia rere dia per tirar endavant la família, la casa i també la vila. Encara que només sigui per passar bé una estoneta, cuidem els veïns!

La confiança és bàsica

Sovint parlem de desconfiança, sobretot quan tractem de política, dels nostres governants, que ens representen a les institucions fruit d'un resultat electoral. Llavors parlem de desafecció probablement degut a aquesta manca de confiança. Acostumem a rebre moltes promeses, en campanya electoral, però també a l'inici de les legislatures o mandats, i a vegades costa veure els resultats. No sempre és per desídia, ja que governar no és fàcil, però acostuma a passar que un s'engresca i intenta convèncer els altres prometen coses que d'entrada ja saben que no s'aconseguiran.

Però la confiança no només l'hem de buscar i aconseguir en la política. La confiança l'hem de provocar a tot arreu on ens movem. Una família no pot reeixir si no hi ha confiança mútua entre tots els seus membres. Cal ser transparents, no enganyar i demostrar que allò que es predica es compleix, o si més no, s'intenta. 

I també a la feina, entre caps i subordinats, però també entre col·legues. I en el lleure, al club esportiu, o la societat cultural on ens movem. Malfiar de l'altre no porta enlloc. Necessitem confiar entre nosaltres per aconseguir allò que pretenem, encara que només es tracti de passar bé l'estona.

Quan es perd la confiança haurem de replantejar com continuem. No podem fer com si no passés res. Hem de mirar què ha fallat i com ho podem resoldre. Hem d'esforçar-nos a recuperar aquest valor tan preuat, imprescindible per continuar junts. Però si arribem a la conclusió que allò no té remei, que per més que vulguem rectificar no aconseguirem mai més confiar en l'altre, s'han de prendre decisions. 

En política hi ha la dimissió, en el cas dels dirigents, donar-se de baixa, els militants, o canviar el vot, els simpatitzants. Al lleure, ens pot resultar més complicat, però segur que trobarem alternatives. I a la família, aquí tenim un problema. A la nostra societat la família actua d'eix vertebrador de la nostra existència, si no per a tothom, sí per a la gran majoria. Desconfiar dels nostres pot ser traumàtic, i trencar amb ells, molt dolorós. Potser aquí haurem d'arremangar-nos i trobar la manera de recuperar la confiança. Sense ella, no podrem ser feliços, i sense la felicitat no serem capaços d'encomanar-la als nostres.

Ja arriben els Reis!

Aquesta nit màgica on la quitxalla somia amb els regals que esperen rebre de ses majestats, a Arenys s'hi afegeix la tradicional penjada de naps i cols. És una nit d'il·lusió i de disbauxa, que no passa desapercebuda. En el primer cas parlem d'innocència i família, pel que fa als naps i cols, es demana creativitat i imaginació, però també serenitat i control, per no fer destrosses, ja que en alguna ocasió algú s'ha passat de volta.

Recordo els reis, a Vic, quan era un xic, però també quan hi portava els meus fills. Crec que ells també en guarden un bon record. Cada població s'estima la cavalcada i la considera única. És lògic i bo. A Vic, l'esforç de l'organització crec que mereix una bona nota. És espectacular la quantitat de participants i la il·lusió que hi posen per engrescar els més menuts i fer-los passar unes hores agradables, amb molts nervis i ganes d'anar aviat a dormir.

I em venen al cap comentaris que he llegit aquests dies, que no són nous d'ara, de persones que consideren que la festa és un engany a les criatures i que caldria aturar-ho. Penso que tothom té dret a defensar i opinar sobre les coses i participar o deixar de participar-hi segons creguin convenient. La festa de Reis és un engany? 

És cert que fem creure als més petits l'existència d'uns personatges que arriben cada any per portar-nos regals. A partir d'aquí podem acceptar que els estem enredant i que arribarà un dia que ho descobriran, perquè algú els ho explicarà, i potser tindran un desengany. Hauríem de deixar de celebrar-ho i dir la veritat? Regalar nosaltres directament les joguines sense pensar en majestats arribades de l'Orient? 

Aquesta festa m'agrada, tot i que ja fa molts anys que no la visc en plenitud. Si no hi ha quitxalla per casa, es fa més estrany. Intento no posar-me transcendent i de la mateixa manera que estimo la festa de Sant Jordi, com el dia de la rosa i el llibre, quan ho podríem comprar cada dia de l'any, també m'agrada pensar en la il·lusió que es transmet a la canalla, i als més grans, sobretot tenint en compte que la nostra vida està plena de traves, desenganys i problemes. 

Que tingueu una bona nit de Reis, i de naps i cols!

La inconsciència que et destrossa la vida

Per una estupidesa desgracies la vida d’una família i et destrosses la teva. Conduir begut pot canviar-te la vida. Una insensatesa que et pot fer desgraciat la resta de la teva vida, a part de provocar un mal irreparable a una família que ha tingut la dissort de trobar-se en el teu camí.

Avui llegíem sobre el tràgic accident que ha ocasionat la mort d’un jove de 23 anys, víctima d’una conductora que anava beguda. La família del jove, que ha vist estroncada la seva trajectòria, han perdut un fill, un germà, la parella, sense poder fer res per evitar-ho, i ho recordaran la resta de la seva vida i el ploraran. Però la culpable de l’accident, com ho podrà aguantar mentre visqui? Com patirà la irresponsabilitat de la seva acció?

Tots estem exposats a un moment de distracció, que pot resultar fatal, però conduir begut no és una distracció, sinó un delicte que es podia evitar. Que cal evitar!

No pot ser que hàgim de lamentar actes com el d’avui, que no ha estat el primer ni serà l’últim. Hem de ser responsables dels nostres actes i no haver d’esperar el resultat dels fets per adonar-nos de la imprudència i el delicte. Tothom té dret a gaudir de la festa i els amics, però això no els deslliura de la responsabilitat d’actuar amb seny i ser capaços d’acceptar que no s’està en condicions de fer una vida normal, si s’ha begut més del compte. 

És absurd haver d’emborratxar-se per passar una bona estona de gresca, però si no sabem gaudir de la vida serenament, com a mínim hem d’evitar posar en perill la vida dels altres.

El mal és irreparable, i la causant de l’accident i mort del jove, no podrà viure mai més tranquil·la sabent que és la culpable de la mort del jove i el dolor de la família. Aquest és el primer càstig a arrossegar.

Hauríem de ser capaços de legislar de manera que les persones que, per inconsciència, provoquen la mort dels altres ho paguessin amb un servei a la societat en pro d’evitar altres accidents, amb conseqüències tan funestes com les que hem viscut amb la mort d’aquest jove. 

Una vegada més...

Una vegada més hem de lamentar l'atropellament i fuga d'una persona en estat de borratxera, matant o malferint una víctima innocent que es trobava en el pitjor lloc en aquell moment. És imperdonable que passin aquestes coses i no ens esquincem les vestidures, fora que la víctima sigui coneguda nostra.

Tots estem exposats a cometre un error i causar dolor als altres. No sempre estem prou atents amb tot el que fem i podem patir una distracció que resulti fatal. El que no té perdó és provocar la situació conscientment. Quan una persona ha begut més del compte ha de tenir la precaució i sensatesa de no agafar el cotxe. Si a tot això hi afegim menor d'edat i sense carnet, la cosa encara es complica més i té menys excuses. I el que encara és pitjor és que una vegada causat l'accident, arrenquin a córrer despreocupant-se de l'estat de salut de la persona que han atropellat.

Estem parlant de delicte i com a tal s'ha de sancionar, però al mateix temps estem parlant de sentit comú, sentit del deure i responsabilitat. Quan ens equivoquem ho hem d'assumir i no fugir. És per això que les persones que desapareixen del lloc dels fets haurien de tenir un càstig exemplar. No pot ser que permetem aquesta inconsciència, falta de valors i irresponsabilitat. Si volem aconseguir una societat més humana i digna, hem de fer molta pedagogia, però, arribat el moment, cal ser durs amb la condemna.

No tot passa per la presó, però la impunitat o eximents gratuïts no ajuden al fet que escenes com la que podíem llegir avui d'Avià es repeteixen massa sovint.

Espero i desitjo que el noi atropellat es recuperi de les lesions, i tot pugui quedar en un ensurt, però al mateix temps confio que el causant de l'accident pugui reflexionar durant tota la resta de la vida sobre la seva mala actitud i potser un altre dia tindrà més cura. És una llàstima haver d'aprendre dels fets consumats, sobretot quan hi ha conseqüències irreversibles, que espero que en aquesta ocasió no sigui el cas. 

I permeteu-me que insisteixi en la necessitat que a la família s'eduqui correctament en la responsabilitat. Primer dels pares i després dels joves. Aquests no es poden controlar permanentment, però encara crec que els valors que es conreen dins l'àmbit familiar, sempre sobresurten al llarg de la vida. Si més no en això hi hem de confiar.

Ser respectuosos

Ahir parlava de la diferència entre criticar i insultar, i que calia ser crític, en positiu, però que res justificava l’insult. M’agradaria lligar-ho amb el respecte a les persones i també a les coses. De fet, si procurem ser respectuosos no tindríem ocasió per a l’insult, i potser aquí ja podríem acabar la discussió.

Ens trobem sovint en situacions desagradables i si gratem una mica ens adonem que l’esca del pecat es troba en el poc respecte que tenim vers els altres. Sobretot aquells amb qui no combreguem, que tenen una manera de pensar diferent a la nostra, o que fins i tot són adversaris o competidors.

Si fóssim respectuosos, la convivència milloraria. No hi hauria actes vandàlics, robatoris, agressions, ni insults. Caldria llimar les diferències a partir del diàleg civilitzat, aprenent a escoltar els altres, la seva opinió, i saber defensar la nostra amb arguments, sense ferir l’orgull de l’altre, ni desautoritzar-lo, i encara menys ridiculitzar-lo.

Penso en els polítics, que tenim molt presents, probablement perquè són notícia cada dia, la majoria de vegades en negatiu, però no ho podem centrar només en ells, sinó generalitzar-ho a tots els àmbits. Probablement un d’aquests altres entorns seria l’esportiu, i molt concretament el futbol. No hi ha setmana que no apareguin titulars a la premsa de fets desagradables motivats per una falta de respecte entre contrincants. I no només serien els jugadors les víctimes, sinó que hi ha situacions en què els agredits són el públic, per part d’algun jugador que no té clar quin és el seu paper a jugar damunt la gespa.

Recordo que els meus pares insistien molt en la necessitat de ser respectuosos. No els calia avisar-nos contra la violència, perquè no n’érem, però sí que havíem de vigilar de pensar més ens altres i fer-los la vida més fàcil i agradable. Crec que és a la família on aquests valors s’han d’ensenyar amb paraules i fets, i potser avui dia això s’ha aparcat i no s’hi dediquen el que convindria. Hi ha altres espais que hi poden contribuir i de ben segur que tots nosaltres en trobaríem un on hi podríem jugar un paper decisiu. Podríem ensenyar allò que vàrem aprendre de petits i que hem procurat exercir sempre, demanant disculpes quan ha calgut. 

Segur que no és tan difícil de practicar, però no està de moda, i avui ens movem massa pel que fa l’altre i pel que dirà. El respecte no l’hauríem de perdre mai, i això no té res a veure amb claudicar davant dels altres, deixar-te prendre el pèl, i dir amén a tot. Aquí tornaria a sortir l’esperit crític i la defensa, amb arguments i educació, de la nostra opinió.

La segregació residencial i els habitatges protegits

M'ha semblat molt interessant l'entrevista del diari ARA al geògraf i professor de la UAB, el senyor Oriol Nel·lo, de qui acostumo sempre a llegir els seus articles. I voldria destacar el punt on parla de la segregació residencial, un mal estructural, i on ressalta la problemàtica del nostre país, amb un dèficit d'habitatge social i protegit, que no es pot comparar amb altres països europeus. Estem parlant d'un percentatge del voltant del 2%. I és que, a part que l'administració pública no està construint habitatges socials, els que teníem de l'època dels nostres pares varen perdre aquesta especificitat, i s'han venut al mercat lliure. Tot un desastre! 

    La llàstima de tot plegat és que aquest dèficit d'habitatge protegit surt molt als diaris i als discursos polítics, però tot queda en això, en paraules i promeses, però avançant molt a poc a poc, si és que s'avança. A la nostra vila d'Arenys fa molts anys que es parla de la construcció d'habitatges socials al rial del Bareu. Sembla que finalment es faran, però hem de tenir molt clar que amb això no n'hi ha prou.

    A la nostra vila, com passa a molts llocs, hi ha molts pisos buits que es podrien rehabilitar perquè entressin al mercat de lloguer o venda en qualitat d'habitatges protegits, i aquí el nostre Ajuntament s'hi hauria de dedicar plenament. Ja fa anys que la plantilla municipal va augmentar fins a tres places d'arquitectes, un dels quals havia de dedicar-se plenament a l'ampliació d'habitatges protegits, per contrarestar aquesta mancança històrica. Què s'està fent?

    No pot ser que els nostres joves tinguin tantes dificultats per independitzar-se i formar la seva família, que molts hagin de marxar del seu municipi per poder comprar o llogar un pis assequible d'acord amb els seus ingressos, i en això hi hauríem d'estar treballant de veritat. Menys discursos i promeses i més efectivitat i resolucions.

    Aquest compromís ha de ser conjunt i s'ha de consensuar una política decidida cap a l'ampliació del parc d'habitatges protegits. És un problema que ens afecta a tots i l'hem de resoldre al marge d'ideologies, perquè d'això depèn en bona part el futur de la nostra vila.

Sant tornem-hi!

Avui toca recuperar el ritme d'activitat de l'any després d'un parèntesi festiu, que no vol dir sense treballar, si més no per a uns quants. D'alguna manera, però, es faci festa o es treballi, les festes nadalenques actuen com una pausa en molts aspectes de la nostra vida, tant de la feina com del lleure, amb un component més familiar, si bé no per a tothom, sí per a la majoria de les famílies del nostre país. Dissortadament n'hi ha que ni tan sols ara ho poden viure amb il·lusió. I en això també hi hauríem de pensar.

    Tot i la pressió del moment, fins i tot en temes polítics també s'ha amortit una mica, però estic segur que amb pocs dies recuperarem la dinàmica anterior, la qual cosa no sé si és desitjable o caldria calmar-se i caminar més assenyadament i sense tantes presses. Quan es corre massa es cometen errors, i al nostre país ja en portem una colla de molt seguits.

    Els nois han tornat a l'escola, mentre el govern de la Generalitat ha creat una comissió especial per analitzar què està fallant al nostre sistema educatiu i què podem fer per millorar-ho. Poc abans de les vacances de Nadal hi va haver un gran batibull pels resultats PISA. Semblava com si el món s'acabés, com si fos una novetat i no una cosa que arrosseguem de temps. No sé què ens passa, però sempre estem tapant forats, intentant resoldre tot allò que ens peta als dits, sense capacitat per planificar i veure-les venir.

    Un dia, en aquest blog, parlava de la necessitat de planificar. De saber planificar i fer-ho transparent, perquè tothom ho vegi i hi pugui dir la seva. En parlava en clau local, però ho podem fer extensiu a nivell de país. No sé com és possible que no tinguem uns dirigents que s'ho prenguin seriosament i, abans que tot se'n vagi en orris, hi hagi capacitat d'encarrilar bé les coses. Et pot agradar més o menys, però el que no és de rebut és que no es prevegi el que pot arribar a passar. I això ho podem aplicar a mil llocs.

    I es posarà en marxa l'obra pública que també ha quedat mig aturada. No sempre per qüestió de vacances, a vegades és per un problema greu en les licitacions. No sempre el millor preu és la bona opció, i en l'obra pública això queda clarament demostrat. A la nostra vila hi ha obres pendents des de fa unes quantes dècades i no crec que l'any que hem encetat canviï gaires les coses.

    Avui, doncs, ens hi hem de tornat a posar, i alguns amb nous objectius, promeses que no sempre s'acaben complint. Agafem-nos-ho bé, i si les coses ens venen de cara, aprofitem-ho i no siguem desagraïts.

El Montseny, a banda i banda

Si et passeges fins a l'espigó del port d'Arenys pots arribar a veure el Montseny, avui encara una mica emblanquinat. El mar als peus i la punta del turó de l'home per sobre dels edificis d'una vila, com la majoria de poblacions de la costa, víctima de l'especulació immobiliària que no va respectar gaire la seva fesomia ni ens permet conèixer l'evolució històrica de les seves construccions.

    A l'altra banda hi ha la plana de Vic, amb el Matagalls presidint-la. Amb la meva germana, que no ha de fer ni una passa per presenciar la majestuositat de la muntanya, ens hem intercanviat les imatges del Montseny d'aquesta tarda, banda i banda, on podem apreciar els tres cims més carismàtics. 

    Tot esperant la llevantada anunciada per a mitjans de setmana, ens acontentem veure com la neu ha fet acte de presència a prop de casa, amb les ganes que arribin les pluges de veritat per pal·liar, encara que sigui lleugerament, la sequera que estem patint. 

    Vivim uns temps on la sensibilitat està una mica absent. Contemplar la natura t'ajuda a conrear aquesta sensibilitat que es veu ferida per actes incívics, gamberrades i manca de consideració vers les persones i les coses. Una sensibilitat que necessitem treballar, tant a casa com a l'escola, o en el conjunt d'activitats que al cap del dia arribem a desenvolupar. Fa l'efecte que hi ha qui ho troba cursi i es creu molt important i madur si en prescindeix. Greu error.

    Confondre l'enginy, la creativitat, o la picaresca amb l'insult, la destrucció o la barroeria fa que algunes tradicions esdevinguin més una molèstia que no pas un element de significació i cultura. Hi ha qui ho barreja tot, i es creu que d'aquesta manera resoldran els problemes del món. Res més lluny de la veritat. Però les coses s'aprenen dia rere dia, amb l'exemple que dones als fills, amb les relacions amb amics i parelles, i res no passa per casualitat. 

    Contemplant el Montseny ja m'hi trobava. M'imaginava els diferents camins que en un moment o altre de la meva vida he seguit per arribar al cim, i agraïa els que em varen ensenyar a estimar les petits coses de la vida, a saber respectar-les i gaudir-ne. Tot això et distreu una mica del disgust que segons quines accions et produeixen. És una llàstima que hi hagi persones que no se sàpiguen comportar civilitzadament.

La solidaritat a les xarxes socials

Sovint critiquem les xarxes socials perquè d'alguna manera han esdevingut una vàlvula d'escapament a la pressió que rebem, i que no sempre s'utilitzen de manera raonada. Massa vegades l'anonimat permet insults contra les persones sense cap mica de respecte, o bé s'aprofiten per enganyar amagant la realitat. 

Malgrat tot jo sempre penso que la gent és bona, fins que no es demostra el contrari. No m'agrada partir de la base que les persones actuen de mala fe, però això no treu que al cap del dia et puguis trobar amb algunes d'elles que, de manera descarada, no diuen la veritat, sent-ne conscients.

Tot i així, a les xarxes socials també podem veure-hi mostres de solidaritat, i probablement seria bo entretenir-nos-hi una mica i valorar-ho positivament. Com totes les coses, en pots fer un bon ús o no, i per això és bo reconèixer els casos en què el seu ús pot resultar beneficiós per a la gent.

Aquests dies a Arenys i el Maresme en general, s'ha publicat la desaparició d'una noia, sense que se'n coneguin les causes. La família ha demanat publicitat de la notícia per intentar trobar-la sana i estàlvia el més aviat possible. L'escampada ha estat espectacular i t'ha arribat per multitud de bandes, ocupant bona part de les pàgines web i xarxes socials per on et bellugues.

En el moment d'escriure aquest post la Carla encara no ha aparegut, malgrat que ja han passat un parell de dies, i tothom desitja que tot pugui acabar bé. Aquest neguit que es respira entre la població que la coneix i la que ha rebut la notícia, fa evident la bondat de la gent, i les ganes que el sofriment de la família sigui el menor possible.

No sabem com han succeït els fets i en el fons desitjaries que es tractés d'una decisió personal, sense la intervenció de cap altra persona que li hagi pogut ocasionar cap mal. T'entra el dubte sobre la llibertat personal de moviments i de prendre decisions, i la precaució de no intervenir en els fets de les altres persones, però davant la possibilitat que la Carla hagi pogut patir alguna agressió, segrest, o accident fortuït, deixes de banda els prejudicis, i en tot cas ja seràs a temps de valorar si la teva actuació ha estat l'apropiada o no.

Des del meu racó virtual desitjo el millor per a la Carla i la seva família, i m'agradaria que no tingués ni temps de penjar aquest escrit a la xarxa, que ja es conegués la seva troballa en perfectes condicions de salut.

Per què els actes incívics es repeteixen tan sovint?

Resulta força decebedor llegir dia rere dia notícies sobre actes vandàlics, incivisme i estafes a persones grans, per posar només tres exemples del que ja ha esdevingut una rutina a la nostra societat. No vull parlar gaire de si això abans no passava i si la culpa és de l'educació dels nostres joves, del que veuen a les xarxes socials, o amb el que es troben els caps de setmana quan surten de gresca. Més que tot perquè tampoc no serveix de gaire res. El que convé és analitzar la situació actual i intentar trobar la manera de reduir aquests comportaments que no fan altra cosa que generar por i desconfiança, i en certa manera una frustració en veure que som incapaços de conviure amb un mínim de dignitat.

Si bé és cert que sovint creiem que no és cosa nostra i que nosaltres ja ens comportem educadament i respectuosa, sí que és important que aprofitem tots els espais i contactes que tenim per insistir en la necessitat de lluitar perquè la gent sigui més respectuosa amb el mobiliari urbà, la cosa pública, però sobretot amb les persones. 

La família és un bon lloc per treballar-ho, i no pensar que només cal fer-ho quan tens fills adolescents, sinó que això ha de continuar sempre. També quan els fills ja són adults o amb la mateixa parella, és important tenir sempre a punt els recursos per lloar el comportament cívic de les persones i rebutjar aquelles actuacions que no porten res més que violència i malestar.

Estic segur que en la majoria dels casos, quan es posa a debat segons quines conductes, hi ha consens total a l'hora de fer una crítica a l'incivisme i el mal comportament, però també és cert que acostumem a evitar situacions polèmiques i a vegades girem la cara per tal de no haver de veure allò que ens desagrada.

Avui llegia al web de Ràdio Arenys la notícia sobre els desperfectes produïts a les instal·lacions del camp de futbol de la nostra vila, després del partit jugat aquest cap de setmana. A part del cost de la seva reparació, que és una despesa no prevista i evitable, és molt trist pensar que uns joves que representa que fan de l'esport una manera de viure, caiguin en la temptació de destruir per destruir, encara que sigui fruit d'un disgust per un resultat esportiu que no volien. La culpa ningú no la vol assumir, però tots plegats hauríem de reflexionar sobre què estem fent malament perquè coses com aquestes passin tan sovint.

Com a apunt final, penseu un moment en la retirada de l'ascensor de la part baixa de la Riera, que va tenir lloc fa poques setmanes. Un ascensor que no ha funcionat mai, per culpa de l'incivisme. Trist, no?

Doña Elena, ¿vale?

Ahir es va fer viral l'observació que la infanta Elena de Borbó va fer a una reportera, per tutejar-la. La infanta li va recriminar que no la tractés de "doña Elena". Això ha fet molta gràcia i ha servit perquè tothom hi fes comentaris, com ara jo mateix en aquest blog.

A casa nostra, de petits, se'ns va acostumar a tractar els pares de vostè i, com la manera més normal, sempre ho vàrem fer fins a la seva mort. Se'ns feia estrany sentir que companys nostres tutegessin els seus, i d'altres que els tractaven de vos.

Era un costum, o signe de respecte, un marcar diferències... cadascú hi dirà la seva, però en tot cas, de petits, sempre ens varen acostumar a tractar de vostè les persones grans i així ho he vingut fent fins ara. A vegades, fins i tot, a persones que ja són més joves que jo mateix.

Ho dic perquè probablement si m'hagués trobat en la situació de la reportera, no se m'hauria acudit tutejar la infanta, encara que és més jove, i per tant ella no hauria hagut de rectificar-me. Això no vol dir que no em resulti estranya la reacció de la infanta, encara que fins a cert punt és comprensible perquè estan molt acostumats al tracte de vostè i poden creure que el fet que una reportera s'atreveixi a tutejar-los és una demostració de manca de respecte.

Sigui com sigui, el que és ben cert és que l'anècdota amb la reportera ens fa veure quina és la realitat de la monarquia avui. Això vindria a tomb amb la discussió sobre què s'escau més avui dia, si monarquia o república. En tot cas la monarquia atorga uns drets a unes persones pel simple fet de formar part d'una família determinada, la reial, i aquí és quan entra la discussió si avui això és just o bé s'hauria d'abolir.

Al marge del tractament que acostumem a utilitzar en les nostres relacions socials, sí que és molt important el respecte. No dependrà del tractament ser més o menys respectuós cap als altres, i aquí sí que hauríem de fer un esforç per reflexionar si som prou respectuosos, sobretot amb qui pensa diferent de nosaltres. Particularment, si em trobés amb la infanta la tractaria de vostè, però desitjaria que ens deixessin opinar si volem continuar mantenint una monarquia o bé anem a crear una república.

Avergonyit de segons quins comportaments

Fa uns dies que vivim pendents del cel, de si aquells núvols que ens amenacen acabaran deixant un ruixat o no. De si tota aquella tronada portarà aigua a la vila o bé una vegada més ens quedarem amb les ganes. Aquesta tarda, l’últim dia de previsió de pluges sembla que potser sí que acabarà plovent, però encara no cantem victòria. No sabem si les primeres quatre gotes en portaran d’altres o ens quedarem sense poder gaudir d’un bé tan apreciat com és l’aigua.

Però també vivim avergonyits pel comportament d’uns quants, cada vegada en són més, que no respecten els altres. Podem ser molt crítics amb tot el que passa. Hem de ser molt crítics, però respectuosos, i això, aquests dies, ho trobo a faltar.

Ja no es tracta de persones que sota l'anonimat es dediquen a insultar tothom, sinó que ja hem perdut la vergonya i a cara descoberta s'insulta i increpa, no perquè siguem crítics amb aquella altra persona i el que hagi pogut dir o fer, sinó pel simple fet de pensar diferent de nosaltres que ens fa pensar que ja podem dir-li de tot. No diguem d'aquells que menteixen deliberadament per fer mal. Ho hem vist a la premsa, entre polítics, però també entre persones de carrer.

No he vist les imatges, ni en directe ni en diferit, de l'homenatge d'ahir a Barcelona recordant els cinc anys de l'atemptat de les rambles, però segons he pogut llegir no es va respectar el minut de silenci, un símbol de respecte i homenatge als afectats, en aquest cas, de l'atemptat terrorista. Algú pot pensar que és un detall sense gaire importància, però jo no opino el mateix. Es pot discrepar de com s'han portat les coses. Malfiar-se de la intencionalitat de les institucions de l'estat a l'hora de descobrir què hi havia al darrere de tot, però mai hem de perdre el respecte a ningú, i encara menys a qui ha estat víctima innocent d'un atac terrorista despietat.

I això ho veiem cada dia. És per això que soc molt crític amb segons quins comportaments dels nostres polítics, perquè considero que haurien de donar exemple. No pretenc que siguin model de res, però sí que la seva condició de representants de la societat que els ha escollit, haurien de ser els primers de respectar tothom, en la discrepància, criticant allò que considerin injust i erroni, però sense faltar al respecte.

Hi ha principis i normes que no s'haurien de trencar mai. Hi ha un model de comportament que neix a la pròpia família, i els que hem tingut la sort de viure en una família estructurada i amb suport suficient, tant econòmic, com cultural o social, no podem deixar de respectar. Si som incapaços de respectar el contrari, el futur del nostre poble no té solució. No podrem sortir de l'atzucac en què ens trobem, i no aconseguirem créixer com a societat ni persones. És molta la vergonya que passo darrerament, i m'agradaria que fóssim capaços de canviar i aprendre a conviure amb el respecte a les persones, a les coses, a les bèsties, a les tradicions, a la cultura, al coneixement. Un respecte a tot i a tothom, que ens honori i ens faci persones.

Dret a l'habitatge i a la propietat privada

Aquesta setmana s'ha celebrat a Arenys de Mar un judici ràpid per l'ocupació d'un pis de Calella, propietat d'una família resident a França i que, segons sembla, han tingut el pis ocupat durant molt temps, amb diferents ocupants. De fet la notícia va sorgir perquè els propietaris, cansats que de manera legal no poguessin aconseguir fer fora els ocupants, varen decidir obrar pel seu compte. Els ocupants en veure's atacats pels propietaris varen trucar a la policia, i aquesta va detenir els propietaris. 

Com us podeu imaginar, la reacció de veïns, alguns amb problemes semblants, no es va fer esperar, i tothom es va solidaritzar amb els propietaris detinguts i a qui encara hi ha pendent un judici per haver actuat com ho varen fer. En el judici ràpid, però, es jutjava l'ocupació del pis, i la jutgessa va ordenar sancionar els ocupants i fer-los fora del pis. Finalment, doncs, els propietaris han recuperat el pis, però no saben què passarà quan se'ls jutgi per haver actuat pel seu compte.

Dit això voldria deixar clar que l'ocupació de pisos és un tema que massa vegades es jutja de manera molt simplista, tant a favor com en contra dels ocupants, i no hauria de ser així. Hi ha moltes casuístiques i no es poden ventilar a la primera de canvi, sovint empesos per afirmacions gratuïtes, normalment molt arbitràries.

D'entrada l'ocupació d'un pis no pot estar emparada per cap llei. El fet que la Constitució proclami el dret a l'habitatge no vol dir que cadascú de nosaltres ens puguem instal·lar allà on vulguem sense seguir cap tipus de protocol. L'administració pública té l'obligació de treballar perquè totes les famílies tinguin un habitatge digne, i s'hi ha d'esforçar no només de paraula, sinó amb fets. 

Aprofitant la vulnerabilitat de moltes famílies hi ha sempre qui delinqueix i en fa negoci fraudulent. Hi ha ocupants que no tenen cap necessitat d'habitatge i ho fan per saltar-se les normes sense respectar el dret a la propietat, que també existeix i s'ha de protegir.

És lloable que hi hagi persones i organitzacions que lluitin perquè no hi hagi famílies sense llar, però això mai haurà d'anar de la mà de l'ocupació de la propietat privada. L'administració s'ha d'avançar als fets i procurar-se habitatges suficients per poder cedir a les persones necessitades, però al mateix temps protegir els petits propietaris que, a vegades, fruit del treball han aconseguit comprar-se un habitatge i viure del lloguer que puguin obtenir.

Si som capaços de diferenciar el dret a l'habitatge del dret a la propietat privada, podrem començar a parlar del tema, que és important i necessita resposta i solucions el més aviat possible. És per això que soc partidari d'una administració pública potent, capaç de reorganitzar el sistema econòmic, equilibrant les economies, potenciant els més vulnerables i determinant impostos per a les rendes més altes. Una manera de pensar que no té res a veure amb els principis de la dreta ultralliberal que ho vol deixar tot a mans de l'oferta i la demanda, sense tenir en compte les desigualtats existents que, sense control, es fan més grans.

Dolor i ràbia pel tràgic accident d'aquest matí

Avui ens hem despertat amb una tràgica notícia que ha ocorregut a la nostra vila. Un accident mortal a la carretera nacional, al mig d'Arenys de Mar, davant de l'estació de tren de Rodalies. Un conductor que anava begut ha envestit un motociclista que ha mort a resultes del cop. El conductor ha estat detingut acusat d'homicidi imprudent, però el motorista és mort, i la seva família l'ha perdut per culpa d'una persona que alguns titllaríem d'assassí.

Tots, quan conduïm un vehicle, tenim el risc de perdre el control i fer alguna maniobra que pot resultar tràgica. És el risc que assumim quan ens posem a la carretera. Pot ser culpa nostra o bé de l'altre, i les conseqüències poden ser fatals, com ha estat el cas d'avui a Arenys de Mar.

El risc l'hem d'assumir, i per això hem d'estar sempre molt atents a tot el que fem, i a tot el que els altres conductors puguin estar fent. No podem abaixar la guàrdia i hem de posar-hi tots els cinc sentits. No podem conduir distrets i pensant en altres coses, encara que el recorregut el coneguem de memòria. Dit això, però, no trobo cap justificació quan la persona que condueix un vehicle no està serè, sinó que ha begut i va drogat i, per tant, no és conscient del que està fent, posant en risc la seva vida i la dels altres.

Em fa molta ràbia i m'haig de contenir per no dir tot el que penso en situacions com les d'avui al matí. No puc entendre ni accepto que hi hagi tantes persones que siguin inconscients i assassins en potència, quan es posen al davant del volant sense tenir totes les seves facultats per fer front a qualsevol incidència, ja sigui pròpia o d'altres conductors.

Aquest matí hem patit una estona perquè a la mateixa hora el nostre fill sortia amb moto cap a la feina. Fins que no hem pogut parlar amb ell, les nostres pulsacions anaven disparades. Sortosament no hem estat nosaltres la família afectada, però n'hi ha hagut una altra que sí. Una família que recordarà sempre la data d'avui, com a tràgica per la pèrdua del seu ésser estimat. Una família a qui no se li ha donat cap opció per evitar la tragèdia. Una tragèdia provocada per un inconscient que haurà de pagar el delicte la resta de la seva vida, perquè ell haurà estat el causant de la mort del malaurat motorista. 

Vull manifestar el meu dol i ràbia pel succés d'aquest matí, i demanar que siguem tots plegats més conscients de la nostra responsabilitat quan agafem un vehicle. No podem jugar amb la nostra vida i amb la dels altres. El dolor que podem arribar a causar és immens i, a vegades, com avui, impossible de reparar.