El repte d'Europa

Els experts en l'àmbit internacional fa molt temps que ens parlen dels problemes del nostre continent i concretament de la Unió Europea. Els de la meva generació somiàvem en entrar a l'Europa democràtica, patint com ho fèiem amb la dictadura franquista. Un somni que es va fer realitat força tard, però que ens il·lusionava pensant que s'havien acabat els nostres mals.

No us estranyarà que us digui que darrerament estem molt desenganyats. Hem obert els ulls i hem vist que la idíl·lica Europa no era tal, sinó que té moltes mancances. El paper de la Unió Europea en el món cada vegada està més desprestigiat. Hem anat augmentant el nombre de membres integrants, però aquest creixement no ha comportat més fortalesa, sinó tot el contrari. Avui, prendre decisions estratègiques resulta una quimera i tens la impressió que els nostres governants dubten de tot i aquesta incertesa ens fa perdre prestigi, però sobretot poder econòmic amb relació a l'exterior.

Estic convençut que hi ha fets positius que sense la nostra pertinença a la Unió ens deixarà a l'estacada, però també és cert que podíem haver aprofitat molt millor la unió d'estats d'un nivell econòmic i cultural prou elevat.

Europa, però, no s'ha fet gran ni independitzat d'un tutor, els EUA, que ha fet i desfet d'acord amb la seva voluntat. Ha estat el nostre pare protector, i ens hi hem arrepenjat. Ara, que retorna Trump a la presidència, tothom es posa a tremolar. Ell és molt més contundent en la defensa dels seus interessos, i té ben poc interès en el que ens pugui passar. 

La impressió que tinc és que ni ara som capaços de reflexionar i fer els passos necessaris per fer-nos adults i independents. Aprofitar els nostres recursos per encarar les dificultats que un món en hores baixes i de moltes turbulències ens pressiona. Som una Unió poc unida, on cadascú mira per la seva conveniència, i n'hi ha uns quants que només en volen treure beneficis, però en cap cas cedir cap mena de sobirania, i tot no pot ser.

Estem a l'expectativa de tot el que està succeint als EUA amb el relleu presidencial. Sabem que tenim les de perdre, però nosaltres hem trepitjat fang, i no acabem de veure la manera de sortir del llot. Són temps difícils per a la Unió Europea, i ens caldrà arremangar-nos si no ho volem engegar tot a dida.

Andalusia subvenciona els altres catalans

Amb l'arribada de Vox a les institucions espanyoles hem d'estar preparats per a qualsevol cosa, per insòlita que ens pugui semblar. Aquesta gent no té límits i tergiversa les coses a la seva conveniència, però si a més tenen poder i influència, en fan ús.

Avui he llegit que el govern andalús pensa en nosaltres i concretament en els altres catalans, i ha incorporat, a petició de Vox, una partida pressupostària per subvencionar les cases andaluses a Catalunya i al País Valencià, per combatre i "atacar" la malvada immersió lingüística que tants mals ocasiona als descendents dels antics emigrants andalusos.

Si això ho haguéssim vist en una pel·lícula, diríem que la imaginació del seu director no té límits, però no és una pel·lícula, sinó que és real i passa el segle XXI d'aquesta Espanya democràtica que ha fet ressuscitar l'autoritarisme i les velles glòries de la dictadura.

És per això que hem de preparar-nos perquè en vindran més, i quan aconsegueixin entrar en les institucions catalanes (crec que només a Salt han entrat tres regidors de Vox), encara ens sorprendran més. Com deia al començament, aquesta gent no té límits, o encara pitjor, no té vergonya.

Junts pel Sí i poca cosa més

Aquest podria ser el títol de l'escrit si tenim en compte què està passant a la comarca d'El Maresme en les relacions ERC-CIU. A Arenys de Mar ERC, amb l'ajuda d'altres forces polítiques, va presentar la moció de censura contra qui llavors era l'alcalde, fitxatge recent de Convergència, ara PDECat. Al Consell Comarcal és CIU qui envia ERC a l'oposició, i ara és l'alcaldessa de Canet (ERC) qui fa fora CIU del govern municipal.

Matrimoni de conveniència al Govern de la Generalitat per tirar endavant el procés d'independència, però als municipis s'estiren el monyo.

De fet trobaríem coses més estranyes en altres institucions. Tenim per exemple el Parlament Europeu on CIU, ara PDECat, forma part del Grup Liberal de la mà de C's. I és que en política tot s'hi val, fins i tot la incoherència i les contradiccions. 

Tot això podria ser comprensible si les divergències ideològiques, o fins i tot estratègiques, fossin la causa de les ruptures. El problema és quan la causa són les relacions personals, ja sigui per aconseguir més poder o més prestigi. Aquí és on la política fa mal i es creen totes les desafeccions. 

El mateix procés d'independència ha viscut moments tensos i de risc de ruptura per qüestions personals. La nostra història està plena d'episodis absurds i enfrontaments que ens han debilitat més que no pas la resistència externa. D'això encara no n'hem après res.

Desconec la política municipal de Canet de Mar i l'abast de l'enfrontament entre les dues agrupacions polítiques, però en tot cas hauríem de confiar que tot es fa en benefici dels canetencs, però molt en temo que aquests són els últims a qui es tindrà en compte.

JxA - PP, un pacte cantat des del primer dia

Com no podia ser d'una altra manera, el pacte de JxA amb el PP ja s'ha materialitzat. Es tracta d'un pacte de conveniència que afavoreix les dues formacions. Al PP perquè li dóna feina i presència al Ple municipal, i a JxA perquè d'aquesta manera s'alliberen de dues regidories que no volien i al mateix temps poden dir que no estan sols. L'únic problema és la majoria absoluta, que hauran de treballar bé per obtenir-la en moments importants com en l'aprovació del Pressupost anual.

Ningú no dubtava que el pacte es formalitzaria ben aviat. Va quedar molt clar quan l'alcalde va repartir les regidories entre els seus regidors i regidores, quedant-se momentàniament les dues que en l'anterior mandat havia delegat als regidors del PP.

Tampoc era sorpresa tenint en compte que Estanis Fors vol la gestió al marge de les ideologies. Ara caldrà veure si realment es gestiona bé i es fa feina. Diu Belén Quintero, la regidora del PP, que Recursos Humans és un dels "temes primordials a tractar durant aquest mandat". Ramon Vinyes afirmava dies enrere que no s'havia tractat bé, de manera que serà tot un repte. No es tracta només de sous, sinó d'organigrama, però sens dubte que l'equilibri dels nivells retributius és un mal son per al polític que en té la competència, en aquest cas Xavier Masgrau, però que d'anar molt coordinat amb la responsable de la Policia, un col·lectiu complicat en tots els ajuntaments atesa la seva particularitat.

Magistrat del Tribunal Constitucional enxampat en moto begut

Avui han aturat un magistrat del Tribunal Constitucional que s'ha saltat un semàfor, anant en moto, sense casc i a més begut. Aquest fet no seria res de l'altre món, ja que dissortadament n'hi ha uns quants que tenen aquest comportament, si no fos que es tracta d'una persona que decideix per nosaltres. És un membre d'un Tribunal que es passa pel forro el que aprova un Parlament autonòmic, que ratifica el Congrés de Diputats i referenda el poble català. 

És trist que la justícia estigui en mans de dotze persones que poden ser uns ciutadans incívics com ha estat el cas del magistrat Enrique López. Un magistrat que feia temps que el PP volia nomenar, però que li vetava el PSOE. Finalment el PP va aconseguir nomenar-lo. Haurà durat un any, fins que hem pogut veure quina classe de persona era.

Aquest fet, doncs, deixa en entredit les decisions del Tribunal Constitucional. En primer lloc perquè no és un Tribunal independent del Poder Legislatiu, ni l'Executiu, sinó que és el partit amb majoria absoluta qui el configura. En segon lloc, perquè es dóna més valor al que pensen uns quants magistrats que no al que vol el poble sobirà. 

Només per això és lícit criticar el sistema judicial espanyol, i tot el sistema democràtic en general, perquè el poble no esdevé sobirà, sinó que està a les mans d'uns polítics desvergonyits, que fan les lleis a la seva conveniència i ens deixa impotents davant els esdeveniments. 

Si volem ser independents, i ho aconseguim, caldrà que l'organització política i judicial catalana estigui a l'alçada i no consisteixi en un 'cortar y pegar' del model espanyol. Per fer-ho malament no cal tant esforç.

Ada Colau ha fet política des del primer dia

He llegit a la premsa que Ada Colau, en el moment de fer pública la seva renúncia a continuar liderant la PAH, ha declarat que no descartava entrar en el món de la política, però que calia canviar les regles de joc, perquè no hi estava d'acord. No sé amb quines paraules ho ha dit, però en tot cas Ada Colau fa molt temps que viu intensament la política del nostre país. Perquè la política no només es fa des dels partits polítics, sinó a través dels sindicats, les patronals i moltes altres entitats, i també a títol personal. Algú em pot negar que l'ANC no fa política? o Súma+e?

El sistema democràtic vigent es base en les formacions polítiques a l'hora de configurar les institucions governamentals, però no són les úniques que fan política, i penso que és una sort. Si bé necessitem els partits polítics, no és menys cert que ens cal tota l'estructura política que n'està al marge, per poder avançar i, sobretot, fiscalitzar la tasca dels partits. L'endogàmia dels partits polítics paralitzaria encara més l'avenç de la societat.

Tot i el desencís o desafecció de la població civil respecte a la tasca de molts polítics en exercici, és bo celebrar que encara existeixin ciutadans compromesos políticament, avaluant, criticant i col·laborant per assolir una societat més justa. La política l'exerceix Caritas o Creu Roja, i l'exerceix l'Associació de Veïns del nostre barri, però és bo que cadascú actuï en la justa mesura, calculant la seva capacitat i representativitat, i ho faci amb esperit de servei i no com a estratègia per a lluïment personal.

Estic d'acord amb l'Ada Colau, si és que així ho ha dit, que la nostra democràcia necessita canviar les regles de joc, i evitar que els partits polítics es converteixin en famílies tancades, amb massa poder com per fer anar la societat a la seva conveniència, vivint al marge de la realitat del país. 

Encara que ho haguem dit mil vegades, és important treballar la transparència, la participació i la honestedat. Si tot això no és possible, la democràcia del nostre país estarà sempre en perill, i la desafecció de la societat civil anirà en augment. 

Han convertit la Constitució en l'home del sac

No tinc formació jurídica i per tant la meva opinió és la d'un ciutadà emprenyat perquè un dia es va creure allò de la independència dels tres poders i fins a molt gran no he obert els ulls per adonar-me que tot era una fal·làcia. 

La dictadura democràtica que patim i que alguns n'han dit transició democràtica, es basa en dominar els tres poders, de manera subtil al començament i barroerament en l'actualitat, per fer allò que els rota en contra de la societat civil, i si som catalans, encara més. 

L'arma d'aquest govern d'imposició i anul·lació dels drets adquirits, és la Constitució, que l'han convertit en l'home del sac, que atemoreix les criatures, en aquest cas, els ciutadans espanyols. El tractat que havia de servir per ajudar-nos a sortir de quaranta anys de dictadura franquista, s'ha convertit en una llosa que no ens deixa respirar. No podem moure res perquè tot està lligat i ben lligat.

No és només un problema per a les aspiracions sobiranistes catalanes, sinó també per qualsevol moviment i transformació social de tots els espanyols. Aquest document sagrat en què han convertit la Constitució, esdevé una arma perillosa en mans d'un adversari poderós, que fa i desfà segons més li convé, interpretant-la de la manera que l'afavoreix.

La cirereta d'aquest pastís la trobem en el fet que els defensors de la Constitució som els més crítics a la immobilitat imposada, i qui la defensen a mort són els que hi varen votar en contra i els seus hereus. El món al revés, només per conveniència. Tot plegat és una demostració més de la prostitució de la política al nostre país.