Metro fins a Mataró

Un dels temes de debat permanent al nostre país és la mobilitat. Tenim molts problemes per afrontar davant les dificultats en què es troba la xarxa de transport públic, sigui per carretera o ferrocarril. Rodalies, que té un volum molt alt d'usuaris que agafen el tren per anar a treballar o estudiar, fa massa anys que arrossega problemes, que s'ha agreujat els darrers mesos. La manca d'inversió i planificació ha fet que cada vegada hi hagi més gent afectada per una xarxa obsoleta amb moltes mancances.

La línia de Rodalies que passa pel Maresme està funcionant, teòricament i fins a Mataró, com un veritable metro. Si funcionés correctament i gràcies a la freqüència prevista, no et caldria mirar quan passa el tren, sinó simplement acostar-te a l'estació de tren i agafar el primer que passi. Malauradament, a la pràctica tot són entrebancs i anomalies.

L'alcalde de Barcelona manifestava avui que el metro hauria d'arribar fins a Mataró i Castelldefels, i potser si fos així, alliberaríem una mica la xarxa de Rodalies a l'espera que la inversió fins ara oblidada posi al dia la infraestructura que permeti un transport digne del segle XXI.

I a tot això cal millorar la xarxa de transport públic per carretera per poder accedir a serveis necessaris i que no és possible arribar-hi en tren. Penso concretament en centres sanitaris de referència, com poden ser l'hospital de Mataró i el de Badalona, que darrerament s'ha reivindicat amb mobilitzacions ciutadanes i suport d'ajuntaments.

Les carreteres es troben saturades, tal com s'ha pogut observar aquests dies de Setmana Santa, però també durant els dies de feina. El transport de mercaderies és bàsicament un transport per carreteres i això afegeix volum de trànsit a unes autopistes sense peatge i amb problemes de manteniment. Millorant el transport públic, la puntualitat i freqüència, ens faria la vida més fàcil, i també més econòmica, sobretot ara que el preu de la benzina s'ha inflat sensiblement.

Ara l'eix transversal ferroviari

De tant en tant el govern de torn treu la notícia d'un projecte a llarg termini que engresca els més innocents i acaba en un calaix. Aquesta dinàmica és molt freqüent al nostre país i avui, no sé quants anys després, el govern socialista ha parlat de recuperar el projecte de tren transversal per comunicar Girona amb Lleida, sense passar per l'àrea metropolitana. Un projecte ferroviari a imatge de l'eix transversal per carretera.

És evident que un país com el nostre que no disposa de rius navegables i que la xarxa ferroviària de mercaderies és pràcticament inexistent, tot passa per les nostres autopistes i carreteres, amb les conseqüències que comporta de saturació i bloqueig del trànsit. Pensar que un dia Catalunya tindrà una xarxa ferroviària com es mereix, és gairebé una quimera.

No vull tirar aigua al vi, però cal que no ens il·lusionem més del compte. Probablement, la notícia sigui una manera de desconnectar per unes hores dels problemes de Rodalies i somiar desperts. Tant de bo que el projecte recuperat, amb l'actualització necessària, acabi sent una realitat. Els que tenim una edat, però, ens ho mirem amb una certa desconfiança, i no tenim gens clar que ho arribem a veure mai.

El meu pessimisme ve justificat per tot el que sabem i hem vist d'altres projectes necessaris, promesos i que es troben encallats. Qui no ha sentit parlar del corredor del Mediterrani, sense que el sorprengui com està d'empantanegat. Les obres de tren i metro a Catalunya són el no acabar mai. Recordeu quan varen començar a construir la línia 9 de metro? Quan està prevista la seva finalització? Quin cost final tindrà?

El projecte d'eix transversal té l'encant de trencar amb la radialitat imposada per les capitals, en el nostre cas Barcelona, i aconseguir prescindir-ne quan no és necessària. Hi ha moltes idees semblants. La més propera seria la connexió entre Mataró i Vilanova i la Geltrú, passant per Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell i Vilafranca del Penedès, l'anomenada línia orbital ferroviària. De tant en tant se'n parla, però...

A veure si aprenem a planificar les grans infraestructures, amb seny, i ens hi posem també seriosament a dur-les a terme. Ja n'hi ha prou d'anar gastant en estudis i informes per acabar arxivats i oblidats en un calaix.

Millorar el transport públic

Tenim molts reptes a assumir. És com si comencéssim de nou, i això es fa estrany. Què hem fet fins ara? Tens la impressió que ens hem estat dedicant a discutir qui tenia competències sobre què, i poc en millorar els serveis públics. Tots els esforços d'inversió han anat més de cara a la galeria, promovent fets espectaculars, que no pas intentant resoldre les necessitats bàsiques de la ciutadania.

En el cas del transport, a Espanya, és més que evident que s'ha prioritzat posar-se medalles de cara a fora, que no pas millorar els desplaçaments diaris de mercaderies i persones pel territori. Grans inversions en AVE, però les mercaderies s'han de transportar per carretera i les Rodalies, que serveixen per anar a treballar o estudiar, tenen greus deficiències que trigarem anys a resoldre.

Aquests dies sentim com el govern català ens parla del traspàs de la gestió de Rodalies, començant per la línia R1, que és la que circula per la nostra comarca. Van tard, però ens diuen que d'aquí a pocs dies ens presentaran el pla de treball i els terminis perquè sigui efectiu aquest traspàs. Tot i que m'agrada la música, voldria llegir bé la lletra. Podrem aconseguir les competències de la gestió ferroviària, però qui ens garanteix que millorarem el funcionament? Cal inversió, per tot el que no s'ha fet durant anys, però també entendre bé quines són les necessitats.

Crec en l'eficàcia de la proximitat. Quan les coses es veuen en la distància i des d'un despatx, compliquen l'efectivitat de les decisions que es prenen. Trepitjar el terreny ajuda a entendre què passa realment i quines necessitats hi ha, però no n'hi ha prou. Cal abocar-hi diners i haurem de veure si el nostre govern tindrà capacitat i recursos.

Si ens hi fixem bé, estem anant en direcció contrària a la tendència mundial actual dels conservadors anomenats llibertaris. Aquests volen buidar de continguts i poder l'administració pública, per afavorir la llibertat individual, malauradament, però, només d'uns quants. És el discurs de l'extrema dreta que aflora arreu del món. Ja cal, doncs, que aprofitem la inèrcia actual, abans no caiguem en el parany d'assimilar la fortalesa de l'Estat amb la corrupció, encara que tinguem motius per malfiar-nos de segons qui, pels exemples que tots coneixem i que han desprestigiat la política, en benefici de discursos populistes que no ens salvaran.

La invasió dels drons com a teràpia de campanya

Em permetreu que desenvolupi la meva particular teràpia per oblidar-me uns moments que estem en campanya i que hem d'aguantar discursos penosos i insults entre candidats, que encara ho són més. Aquesta teràpia consisteix en pensar en un cel ple de drons exercint de repartidors de paquets, per sobre de les nostres teulades i aterrant a les eixides.

Diuen, segons llegeixo a l'ARA, que es pensa en el 2017 per aquesta pràctica i que ja s'estarien fent proves, per part de les grans companyies distribuïdores de mercaderies. Per un moment m'imagino els voltants de Nadal i Reis, el cel ben ple de drons carregant televisions de plasma, neveres... 

Si ara tots caminem mirant cap avall amb els ulls fixos al nostre mòbil, d'aquí a dos anys la nostra mirada serà cap amunt observant les giragonses dels drons esquivant-se els uns als altres, i aterrant a les eixides per deixar-hi l'objecte de la compra.

Haurem de reforçar les portes interiors que donen a l'exida, perquè ja m'imagino el mal ús que se'n derivarà amb persones penjant dels drons i aterrant als patis per entrar a robar... Caldrà una normativa i probablement un codi de circulació especial, amb carnet per punts per aquelles comandes exprés que competiran per arribar abans a la destinació.

Es clar que si l'any 2040 es preveu que el 75% del parc mòbil mundial sigui per als cotxes sense conductor, molt abans podrem tenir els drons sobrevolant les nostres ciutats. Si en cinquanta anys de la nostra vida hem vist tants canvis, què no passarà en una trentena més!

Què sap si fins i tot Catalunya tindrà una llei electoral pròpia!!!