La por de deixar de viure de renda!

No hi ha dia que no surtin declaracions contràries a un possible finançament singular català. És, ni més ni menys, la por que tenen a deixar de viure a costa nostra. Si els catalans aconsegueixen un finançament just, de què viurem els altres? Ara, es poden permetre el luxe de reduir impostos, perquè la solidaritat catalana els proporciona els diners que deixen de percebre. Fins i tot el president de la patronal CEOE intenta ficar-hi cullerada i vol una votació, que sap que guanyarien, per impedir aquesta singularitat.

Està vist i comprovat que només ens desitgen pel rèdit que en treuen. Sempre he dit que quan desitges la companyia d'algú, fas el possible per agradar, ser simpàtic i amable i, en tot cas, dissimular l'interès que puguis tenir amb aquesta relació. En el cas de la relació entre Espanya i Catalunya no es molesten a dissimular res, ho obtenen per la força i tan tranquils.

Si realment el sistema de finançament actual fos just, no farien tants escarafalls. El problema rau en la injusta relació amb què s'han acostumat des de sempre. Quan a algú li treus la gallina dels ous d'or, és lògic que protesti. A ningú li agrada passar a pitjor. El remei no té cura i només caldrà veure tota la pugna i l'intercanvi de declaracions, per no arribar a bon port.

Que ningú s'estranyi que un partit polític català no es refiï dels pactes amb els partits de govern espanyol. La història ens ha demostrat que mai no hem aconseguit res. Seria molt estrany que ara fos una excepció, i que arribessin allà on tots voldríem. Tots, vull dir els catalans que ens estimem el país i que, siguem o no independentistes, volem un tracte just definitivament.

La Reforma Laboral al Congrés de Diputats

La Reforma Laboral que avui es vota al Congrés de Diputats és una mostra més de la incapacitat de l'esquerra de tombar tot allò que defensa i aprova la dreta, en perjudici dels treballadors. Una incapacitat que ens ve amagada amb paraules que pretenen convèncer-nos que tot es fa per als treballadors. I això passa amb el govern més progressista de la història, segons les paraules del seu president.

Però no és el PSOE que una vegada més s'arronsa davant de la dreta del país, sinó que en aquesta ocasió ho fa també el partit polític que representa que és més a l'esquerra. Aquell partit polític que d'alguna manera hauria d'evitar el que sempre acaba fent el PSOE.

La promesa electoral era derogar la reforma del PP i això no ha passat. Simplement s'ha fet alguna pinzellada, forçats per Europa, que la patronal ha vist molt bé, i el PP ha jugat el paper de perdedor, quan sap que no és així, sinó que la seva reforma continua endavant amb pocs matisos retocats.

L'aprovació de la Reforma Laboral que ha liderat Yolanda Díaz, és també una vergonya per als dos sindicats majoritaris, però també per partits polítics que hi votaran en contra, com és el cas d'ERC, que una vegada més demostra la seva inoperància en la seva lluita per jugar algun paper a Madrid.

Només el PNB surt enfortit, malgrat que la seva opció sigui perdedora, però que ho ha sabut argumentar molt bé, i els seus electors podran continuar sentint-se orgullosos. No és el cas dels votants d'ERC que, si són sincers, comprendran que es tracta d'una nova derrota dels seus líders i dels interessos que diuen defensar a la capital d'Espanya.

Ciutadans, per la seva part, intenta jugar amb les poques possibilitats que li permetin subsistir, davant unes enquestes que els presenten un futur molt magre, que els condueix pràcticament a la seva desaparició. Han intentat, després del desastre que va portar Rivera a dimitir, actuar com a crossa del PSOE, per desmarcar-se del PP i Vox, que són els seus rivals directes. La seva incongruència, però, ha fet que els resultats no hagin estat positius. Veurem quins són els efectes d'aquest vot favorable a la reforma, i si aconsegueixen allargar la seva agonia.

Cop d'Estat jurídic, segons Foment del Treball

Durant aquests anys de transició de la dictadura franquista al sistema democràtic actual, encara amb moltes mancances de drets i llibertats, hem passat d'una situació en què tot s'havia de complir perquè ho deia el dictador i les lleis que ell imposava, a una situació de desconfiança que no et refies de qui et dicta les lleis, de la seva honestedat, imparcialitat i justícia. 

Ens trobem, doncs, en uns moments que tot s'hi val i no es fa estrany qui invoca el compliment de la llei per sobre de tot, ni aquell que et diu que primer són les persones i que les lleis es poden moure en tot moment. Aquest equilibri gairebé impossible provoca que tots tinguem la nostra part de raó, i ens costi reconèixer la dels altres.

Les declaracions contundents del president de la patronal catalana Foment del Treball són un toc d'atenció al govern i els parlamentaris que li donen suport, però et porten a reflexionar sobre la seva representativitat en el conjunt del país. Ho dic perquè tots caiem, jo el primer, en valer-nos d'institucions, col·lectius o organismes per reforçar o atacar els principis que defensem o critiquem, sense analitzar a fons quina prevalença tenen respecte a la totalitat de la població catalana.

¿Al marge de la credibilitat i dret que tota persona té per opinar, quin pes tenen les paraules del senyor Joaquim Gay de Montellà, per sobre de qualsevol altre dirigent sindical o patronal, i perquè no cultural?

Ens creiem això de les institucions públiques? ¿Tots els partits polítics catalans respecten de la mateixa manera el Parlament català, al marge del seu pes o influència? Tots acceptem i entenem el paper del Tribunal Constitucional? I el Tribunal Europeu?

El temps que vivim no és fàcil per a ningú, i només podem demanar seriositat i coherència en les nostres actuacions. El que hagi de passar, passarà.