Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Nomenament. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Nomenament. Mostrar tots els missatges

dimecres, 7 de maig del 2025

S'inicia el conclave

Aquesta tarda, els 133 cardenals que hauran de decidir qui serà el successor del papa Francesc, s'han reclòs a la Capella Sixtina a deliberar. La fumata blanca serà la que anunciarà l'acord pel nomenament, que pot trigar uns dies, si tenim en compte tot el que s'ha dit sobre els candidats i els posicionaments encontrats entre seguidors de Francesc i aquells que s'hi han afrontat, i que faran el possible per evitar un candidat continuista.

De totes maneres, a vegades penso que això és parlar per parlar, ja que la història ens ha ensenyat que després de moltes especulacions, el resultat ha estat totalment contrari als pronòstics i, al mateix temps, tampoc els papes han respost sempre a les expectatives creades.

És curiós veure tota l'expectació creada en un món cada vegada més allunyat de la fe catòlica. Un signe de la importància de la figura del papa, al marge de creences religioses. La premsa i televisions d'arreu hi han enviat els seus corresponsals, per tal de posar a la primera plana dels diaris i l'inici de les retransmissions informatives, les notícies que es puguin desprendre des del Vaticà.

S'ha parlat molt de la pressió que el corrent més conservador ha exercit per tal d'evitar un papa continuista. En un món cada vegada més ancorat a la dreta, temen que la màxima autoritat de l'Església catòlica pugui deixar en evidència actituds poc humanitàries, en contra de la immigració i la població més vulnerable. Es tracta que ningú aixequi la llebre, i procurar mantenir el poder d'uns pocs.

Seguirem tot el que ens arribi des del Vaticà, esperant conèixer qui serà el nou papa, però sobretot, mantindrem la nostra atenció per analitzar no només el seu perfil, sinó també quins canvis proposa i executa. Massa sovint tot queda en la intencionalitat dels canvis, però aquests no acaben d'arribar mai.

diumenge, 16 de febrer del 2025

La línia entre professionalitat i amiguisme

La lliure designació sempre ha estat motiu de polèmica. La potestat d'un càrrec electe de nomenar persones de la seva confiança es posa en qüestió en la majoria dels casos. Defensar-ho et situa en contra de totes les forces que defensen a ultrança el funcionariat i les oposicions. Qui té raó?

El tema no és fàcil i pot comportar moltes interpretacions, algunes d'elles malicioses i interessades. Anem per pams. Quan un càrrec electe ha de nomenar personal de certa responsabilitat acostuma a tenir dues vies a seguir. Per una banda, es pot nomenar els professionals que s'han preparat per exercir aquell càrrec, valorant coneixements i experiència, o bé escollir persones de la seva confiança, perquè segueixin la línia política que els interessa transmetre. Si la llei no diu el contrari, ambdues opcions són vàlides i legals.

El problema acostuma a sorgir quan les persones escollides només tenen a favor la simpatia i confiança de qui els nomena, però no la capacitat per poder exercir correctament les responsabilitats intrínseques d'aquell càrrec. Aquest amiguisme, sigui per coneixença o pertinença al partit, o com a premi per tota la feina feta fins llavors, pot posar en evidència que la tria no sigui la millor opció possible.

Aquests dies es parla del nomenament d'ambaixadors i la seva destitució per part del ministre d'Exteriors José Manuel Albares, i qui es queixa directament és l'Associació de Diplomàtics Espanyols (ADE), com a afectats directes de la manera d'obrar del ministre. S'ha de dir, però, que l'actual ministre no s'ha inventat res de nou, ni tampoc el seu partit polític. La història ens ensenya que aquesta pràctica és l'habitual, sigui quin sigui el partit polític que governi a Espanya. Hi ha una llista molt llarga de polítics a qui s'ha obsequiat amb una ambaixada, al marge de la seva idoneïtat per al càrrec.

Jo sempre he defensat que a segons quin nivell de responsabilitat política es nomeni persones de la confiança del polític de torn, que ocupa el seu càrrec per voluntat democràtica. Al mateix temps, però, sempre he afirmat que calia demostrar que aquelles persones de confiança, tenien en el seu haver suficients coneixements, aptituds i mèrits per exercir correctament el seu càrrec. Quan es tracta simplement de regals entre amics, és quan tot trontolla i perd sentit i qualitat democràtica.

dimarts, 20 d’agost del 2024

Escollir els millors!

Si bé hi ha coses que fan mal d'ulls, no ens podem deixar portar per l'anècdota i hem de valorar els fets pel seu fons. Aquests dies ha saltat l'escàndol per dos nomenaments polítics. El nou govern de la Generalitat està escollint els càrrecs de confiança que han de constituir la mà dreta dels consellers i conselleres. És lògic, doncs, que es busqui els millors professionals i coneixedors de cada tema per dirigir els equips de suport. Cal confiar-hi, no només per la seva qualitat professional, sinó també per l'afinitat i disciplina. Les decisions no són fàcils, i acontentar tothom encara menys. 

La consellera i portaveu del govern, Sílvia Paneque, ha escollit la seva parella per exercir de cap de gabinet del seu departament. També s'ha contractat la germana de l'alcalde de Barcelona per assessorar el conseller de Presidència, i suposo que en vindran més. Són uns nomenaments incompatibles amb l'esperit democràtic del sistema?

Com deia al començament de l'escrit, hi ha fets que fan mal d'ulls, que, d'entrada, sembla que no haurien de ser, però és important anar al fons de la qüestió. No sé si les persones nomenades són les millors ni les més adequades, però cal pensar que deuen ser bons professionals, que entenen del tema que se'ls encomana i que són de la total confiança dels polítics escollits pel president del govern. Si els han escollit simplement per la seva afinitat familiar o d'amistat, i donar-los un sou mentre els duri el càrrec, seria del tot reprovable, però si es tracta d'excel·lents professionals, la cosa ja és més discutible.

En aquests casos hi ha opinions per a tot. Sempre hi haurà qui entendrà que no es pot contractar parents i amics. També hi ha qui no ho farà per no provocar els altres, atès que a ningú se li escapa que aquests nomenaments segur que aixequen polseguera. Jo prefereixo pensar que els polítics escollits han de triar les persones que els han d'acompanyar en la seva tasca i responsabilitats, i han de buscar aquelles persones que consideren que són les millors. Si no som capaços de confiar, d'entrada, en els polítics, ja podem plegar. Després, amb el pas del temps veurem si les persones escollides han estat a l'altura de les circumstàncies i han sabut demostrar que eren les millors. Tindrem temps de valorar-ho i opinar. De moment, els escarafalls ja s'han fet sentir.

dissabte, 11 de maig del 2024

El paperot de Sallent

La decisió del govern en funcions de nomenar Eduard Sallent com a Major dels Mossos d'Esquadra fa lleig. Segurament és lícit, però no n'hi ha prou a fer les coses legalment, sinó que és important fer-les amb elegància, i en aquest cas jo la hi trobo a faltar.

    Desconec la necessitat d'aquest nomenament, la seva urgència, ni tampoc si hi ha problemes entre els dos comandaments, Sallent i Trapero, i entre aquest últim i el govern en funcions d'ERC. Sigui el que sigui sempre és d'agrair que les coses es facin amb transparència, sense presses i explicant ben bé els motius de les decisions. Perquè crec que al final tots hi sortim malparats, els ciutadans, el govern i el nomenat. Si no s'acaba d'entendre com han anat les coses, el nou comandament perd credibilitat, tant a dins del cos policial, com entre la ciutadania.

    Estem massa acostumats a que els nostres governants prenguin decisions equivocades. Portem uns quants anys de no saber què carai està passant, i per això s'entén que partits polítics com el PSC ho aprofitin per carregar-se no només a l'actual govern, sinó a qualsevol de les seves aspiracions, com podria ser la independència. 

    Sempre he pensat que ERC viu constantment en la incertesa, la provisionalitat i la manca de rigor. No sé si en aquest cas del nomenament policial també ho podem posar en aquest sac, però aquesta és la impressió que tinc. No ens mereix confiança l'actual conseller en funcions, el senyor Elena, ni el seu president, Pere Aragonès, i molt probablement això quedarà confirmat amb els resultats electorals de demà diumenge.

    Veurem com acaba tot plegat, però des d'aquí demanaria més rigor als nostres governants, i que facin les coses amb intel·ligència, cuidant les formes, perquè és l'única manera de guanyar en credibilitat, lluitar contra la desafecció, i ser empàtics amb la ciutadania. A casa nostra això va quedar molt clar ara fa un any, amb una lliçó dels vilatans, ben evident. Pot ser que passi el mateix demà amb el govern català.

dilluns, 10 de maig del 2021

Vergonya de polítics!

Aquests dies bona part de les notícies giren al voltant de la formació de govern a Catalunya, i les negociacions que es mig trenquen entre ERC i JxCat, posant accent en alguna o altra qüestió. Ahir parlava del fred a l'exili i avui em referiré a la vergonya que ens fan passar molts dels dirigents independentistes i en concret la diputada Elsa Artadi i el pres polític Jordi Sánchez.

No cal dir que si em demanessin l'opinió jo els aconsellaria que dimitissin i se n'anessin a casa. En el cas d'en Jordi Sánchez, malauradament, és la presó qui el té injustament empresonat. Ara el col·loquem a la pila dels polítics independentistes, però la seva causa va ser liderar una manifestació que en cap cas es pot considerar violenta. Realment el cas dels dos jordis és un cas de vergonya democràtica i la història se'n farà ressò durant molts anys.

Avui, però ens trobem en un atzucac que dura des de fa molts mesos i que no s'hi veu solució, ja que sigui amb pacte o sense, no s'acaba de veure un futur positiu per al nostre país. A casa diríem que el que està passant és que quan un lliga l'altre afluixa. Un dia uns diuen que formin govern en minoria, i quan els altres s'ho prenen al peu de la lletra, llavors els primers els amenacen en no donar-los suport per al nomenament del president.

A mi, personalment, m'han decaigut molt, sobretot els dos personatges que he nomenat. D'Artadi s'ha de dir que no n'he esperat mai gairebé res, però d'en Jordi Sánchez sí que en tenia un millor concepte. M'imagino que el seu paper no és fàcil, però hi ha una cosa que sempre s'ha de tenir en compte i és la possibilitat de dimitir, quan no te'n surts.

Queden encara uns dies per saber el final del relat, si anem a unes noves eleccions o no. El problema és que fins i tot en el cas d'unes noves eleccions no hi ha cap garantia que els resultats aconsegueixin treure'ns del forat on estem immersos. Què hauria de passar perquè les coses canviessin? Mentre l'independentisme sumi majoria absoluta i no hi hagi un relleu important en els protagonistes dels tres partits, no hi veig solució, i molt em temo que hi ha poca gent disposada a substituir-los. Qualsevol s'hi embolica!

divendres, 4 de setembre del 2020

Teresa Verdura, nova defensora de la ciutadania

D'alguna manera ho celebro per partida doble. En primer lloc perquè el càrrec que va deixar en Manel Pou, feia massa temps que no estava ocupat, i en segon lloc per la persona escollida.

La Teresa Verdura em mereix plena confiança i considero que serà una digna continuadora del bon treball que va desenvolupar en Manel Pou. La veig totalment capacitada per al càrrec, amb coneixement de la vida arenyenca, perquè s'hi ha implicat des de diferents àmbits, i amb la professionalitat i seriositat que la caracteritza en totes aquelles activitats que ha desenvolupat.

És una bona notícia saber que finalment el govern municipal ha desencallat una situació que feia massa temps que durava, havent deixat a la mà de Déu molts vilatans que han fet ús dels serveis del defensor davant el mal funcionament de l'administració pública. Estem massa avesats a no rebre resposta de l'administració local, o rebre-la malament i tard. La feina de la defensora de la ciutadania és precisament atendre aquells vilatans que se senten mal tractats per l'ajuntament i procurar resoldre els seus casos.

També és cert que el perfil de cadascú li dona caràcter al càrrec. En Manel Pou, de vocació i expertesa social, no s'oblidava de la gent menys afavorida, i procurava donar resposta a les seves necessitats més bàsiques, desviant-se potser una mica de l'estricta funció del defensor, però que afavoria el seu arrelament a la comunitat, evitant situacions crítiques i millorant la convivència.

Caldrà veure com, la Teresa Verdura, portarà a terme la seva tasca de defensora de la ciutadania, però estic convençut que servirà per millorar les relacions entre l'administració i l'administrat, i de manera directa o indirecta, les relacions humanes entre la població d'Arenys de Mar. 

Felicitats Teresa pel teu nomenament, i moltes gràcies per la teva generosa predisposició a afavorir les persones de la nostra vila.

divendres, 3 de juliol del 2020

França canvia el primer ministre

La notícia que informa del cessament de tot el govern francès i el nomenament del nou primer ministre, parla dels motius d'aquest canvi que convé tenir en compte. És una mica allò que diem sempre que es treballa més les qüestions personals que no pas les de país. 
El comentari de la notícia ve a dir que el canvi ve produït per la voluntat del cap d'estat francès de fer fora qui li fa ombra, l'actual primer ministre, i posar-hi algú més tècnic i poc conegut, pensant en les eleccions presidencials d'aquí a dos anys. És a dir, importa poc el benefici que em pugui treure el poble francès, i molt les conseqüències per a l'actual cap d'estat.
Aquesta lluita personal, que podria ser legítima, no hauria de suposar cap perjudici al funcionament del país. No pot ser que una ambició personal passi per davant dels interessos de la nació. Tot això va més enllà de lluita partidista, interessos de grup, sinó que simplement busca els guanys personals. Se'm fa difícil pensar que es tracta d'una estratègia per servir més i millor el poble francès. 
Desconec els personatges implicats i la seva capacitat per servir la població, però llegint la notícia sí que m'ha cridat l'atenció la manera com es plantejava, i que m'he cregut perquè la veig totalment factible. Sap greu, que aquests siguin els motius del canvi del govern francès. Sempre es diu que són els millors possibles, si més no això passa al nostre país, encara que a la llarga es demostra que hi ha més literatura que realitat.

dilluns, 30 de desembre del 2019

Sí, però tanquem-lo de seguida!

L'Advocacia de l'Estat ha demanat al Tribunal Suprem que deixi prendre l'acta d'eurodiputat a Junqueras, però que s'afanyi a demanar el suplicatori al Parlament europeu perquè li puguin treure la immunitat i tancar-lo ben aviat. La possibilitat de declarar nul el judici i per tant la sentència ferma de presó, no l'han contemplat. Això satisfà ERC?
La pregunta que ens fem és si amb la proposta de l'Advocacia de l'Estat, ERC ja en té prou per pactar el nomenament de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol. Ho han treballat per desencallar les negociacions, però mantenint els presos d'acord amb la sentència del judici? Què n'ha tret ERC?
És ben clar que al PSOE només l'interessava l'abstenció d'ERC i a poder ser a canvi de res. Deixar que Oriol Junqueras actuï d'eurodiputat unes setmanes o uns mesos, és un regal suficient? M'imagino que els altres partits independentistes, sobretot la CUP, no estaran gaire contents. Ve a ser un vendre's per un plat de llenties, o no?
Suposo que amb aquesta declaració es tancaran les negociacions i tindrem president no interí ben aviat, però ens caldrà uns quants mesos per valorar si la jugada ha estat encertada, o bé si, com sempre, ens hem deixat enredar. Continuo pensant que anem amb el lliri a la mà, i així no s'arriba enlloc.

dijous, 9 de maig del 2019

L'opció d'Iceta a presidir el Senat espanyol

No sé com acabarà el nomenament de Miquel Iceta com a nou president del Senat espanyol, pendent de què passi al Parlament català. Estic d’acord en què la filtració de les intencions de Pedro Sánchez ha estat una badada molt innocent, que un polític del seu nivell no hauria d’haver comès. Estic segur que el Parlament, sense conèixer quines eren les intencions del president del govern, hauria votat a favor d’Iceta com a representant al Senat. Després de conèixer què pretenia Pedro Sánchez dóna marge de pressió als partits independentistes, necessaris per aconseguir el nomenament.

No sóc simpatitzant de Miquel Iceta, no m’agrada moltes de les coses que ha fet i dit, penso que a vegades no ha estat prou coherent amb les seves paraules, però haig de reconèixer-li mèrits i estratègies de bon polític. No l’he tractat mai, més enllà d’un sopar de cortesia amb molta gent entremig, i per tant no tinc molts motius per opinar sobre la seva vàlua, que no li nego.
Personalment no veuria malament que Iceta fos el nou president del Senat. Estic convençut que seria molt millor, per a nosaltres, que la majoria dels possibles candidats del PSOE. Està bé que, coneixent les intencions de Pedro Sánchez, els partits independentistes juguin a l’intercanvi de monedes, però al final penso que estaria bé que li donessin carta blanca.

dijous, 14 de març del 2019

Es trenca la CUP?

Per segona vegada en poc temps hem vist com l'assemblea de la CUP decidia no presentar-se a les eleccions. Primer va ser a les europees i el cap de setmana passat va tocar les generals espanyoles. La CUP concentra bàsicament la seva força als ajuntaments, i té presència al Parlament català, que dóna la majoria absoluta als partits independentistes, però amb les trifulgues que tots coneixem, des de forçar el pas al costat del president Mas, fins a impedir el nomenament de Josep Turull com a president del govern català.
Ara, després d'informar que la CUP no es presentaria a les eleccions espanyoles, una de les formacions integrants, Poble Lliure, ha decidit presentar-s'hi, sembla ser que en coalició amb Pirates de Catalunya i Som Alternativa. Aquesta decisió posa en perill la seva continuïtat dins de la CUP.
Des de fora les coses es veuen molt diferent, i amb molt desconeixement. En primer lloc saber l'abast de la possible escissió. No conec quin volum representa Poble Lliure dins de la CUP. Sí que s'ha vist que la manera de pensar dels representants del barcelonès i rodalies és diferent que la de la resta del país, però no sé si va de forces diferents o és més la mentalitat del territori, que es podria perfectament entendre. En una de les darreres crisis importants del PSC es va poder observar que no era el mateix el socialisme de l'Àrea metropolitana, molt més PSOE, que no pas la gironina, per posar dos exemples.
Diuen que d'aquí a deu dies la CUP organitzarà una nova assemblea per valorar la decisió de Poble Lliure, i potser serà el moment de conèixer si hi ha trencament o es manté la unitat, en termes generals, acceptant la decisió de Poble Lliure. Veurem. 
I Arenys, quina CUP tenim? Recordem que un mes més tard de les eleccions generals tindrem les municipals, i caldrà veure si aquests quatre anys amb representació per partida doble hauran servit per augmentar el vot, frenar-lo o anar marxa enrere.

divendres, 14 de desembre del 2018

Mostra d'afecte o provocació?

El president del govern espanyol, el senyor Pedro Sánchez, considera la celebració del Consell de Ministres de divendres vinent a Barcelona, com una mostra d'afecte a Catalunya i els catalans. Des d'aquí, però, hi ha una bona colla de catalans que més aviat ho considerem una provocació. I tu?
La casualitat que tingui lloc just un any després de les eleccions autonòmiques imposades pel president M. Rajoy, gràcies a l'article 155 de la Constitució, en què es va rebutjar el nomenament de tres possibles presidents, més aviat no deixa un bon record. Esclar que no és només això, sinó tot l'embolic de situacions i injustícies creades.
Intento situar-me a una certa distància dels fets, procurant objectivar-ho al màxim i veig que el clima creat és molt tòxic. El problema no és tan l'independentisme o la unitat d'Espanya, sinó l'actitud dels protagonistes. No som capaços de moure'ns en el marc d'un sistema democràtic, amb les eines que proporciona, sinó que, cadascú pel seu cantó, busca la manera d'imposar a l'altre allò que creu i desitja que passi.
En una situació com aquesta, tot el que es fa té una doble lectura. No és casual que la celebració del Consell de Ministres s'interpreti de manera diferent en un i altre bàndol, però se'm fa difícil pensar que un i altre estiguin convençuts de la motivació que defensen i, com en tot en aquests moments, se n'aprofiten per crear encara més crispació.

dissabte, 16 de juny del 2018

Miquel Buch i els mossos d'esquadra

No sé si a vosaltres us passa, però jo, a vegades, tinc uns pressentiments que no sé d'on em vénen ni perquè, i s'acaben complint. Normalment hi ha poca base, perquè si no fos així ja no tindria gràcia, sinó que no en saps ben bé els motius, però veig que allò, o tal persona, no acabarà de rutllar, que no acabarà bé, vaja!
Aquest és el cas del conseller d'Interior, el senyor Miquel Buch, que no conec personalment, ni tinc prou coneixement del seu currículum personal ni polític com per opinar, però que des del primer dia m'ha estranyat el nomenament. No sé què em passa, però no li veig una bona fi.
Dit ara, pot semblar que tot em ve pel malestar dels mossos d'esquadra per la decisió d'apartar qui ha estat el màxim responsable del cos, després de la destitució del major Trapero. No és això, sinó que aquesta notícia m'ha recordat la sensació que vaig tenir el moment de conèixer el seu nomenament com a conseller.
Voldria no estar encertat i que la seva tasca al capdavant de la conselleria sigui tot un encert. No ens podem permetre relliscades després de tot el que ha passat, però continuo pensant que no haurà estat la millor decisió.
La política no és agraïda, i no sempre el millor gestor en surt victoriós. A vegades són els més foscos, els més "putes", que en solem dir, els que millor se'n surten, i això pot resultar molt desagradable per a les persones honestes que han decidit entrar en el món de la política. Li desitjo tot l'encert al conseller, però li recomano molta humilitat i també molta sensibilitat a l'hora de tractar les persones, sobretot aquelles de qui depenen moltes de les seves decisions.

dijous, 11 de gener del 2018

Ernest Maragall es postula com a president del Parlament

Llegeixo que Carme Forcadell no repetirà com a presidenta del Parlament català i que podria ser substituïda pel veterà Ernest Maragall, setanta-cinc anys. A la meva edat no puc criticar que els polítics septuagenaris assumeixin càrrecs d'alta responsabilitat, però puc entendre que no es valori gaire positiu entre el jovent. A Arenys de Mar, a la nit de naps i cols, nit de reis, varen aparèixer pancartes reivindicant un relleu generacional a l'Ajuntament, quan pràcticament tots els regidors i regidores són més joves.
De totes maneres, penso que tot té un límit i ja sigui per l'edat o pels anys que fa que està ficat en política, seria bo donar relleu a altres persones, sobretot en moments com l'actual que requereixen molta gimnàstica per no cometre més errors.
No tinc res en contra del senyor Maragall i segur que ha estat un bon polític, que ha dedicat molt del seu temps al país, i que ha creat els seus amics i els seus enemics, com tota persona immersa en el món de la política. 
De fet, tampoc em va agradar el nomenament de Carme Forcadell com a presidenta del Parlament. Al marge dels encerts i errors que hagi pogut cometre, no considerava que fos la millor opció per presidir la institució. Contra gustos, però no hi ha res escrit, i cadascú de nosaltres tenim la nostra opinió i preferències.
Sí que demanaria al nou president o presidenta del Parlament que tingués més mà esquerra i assumís que presidirà la institució de tots els catalans. Dels catalans que els han donat majoria absoluta i d'aquells que no l'han aconseguit. Defensant els legítims interessos polítics, no es pot seguir mals exemples, un dels quals el tenim a Espanya mateix.
Per altra banda, si s'està buscant membres de la Mesa del Parlament que tinguin uns coneixements idonis per al seu càrrec, seria bo que es fes el mateix per a la designació de la segona autoritat catalana.

dimarts, 14 de març del 2017

Sorpresa pel nomenament del nou director de TV3

Cal ser molt curós en la presa de decisions i no sempre es fan bé les coses. El nomenament de Vicent Sanchís com a nou director de TV3 ha provocat crítiques, no només dels partits unionistes, sinó també d'independentistes. Un nomenament amb urgència d'una persona que no deixa ningú indiferent.
La figura de Sanchís és polèmica vagi on vagi i el fet de ser nomenat per dirigir una entitat pública de relleu, com és la televisió catalana, no passa desapercebut i provoca reaccions de sorpresa i també d'indignació. Que Sanchís dirigeixi TV3, en un moment convuls i de seguiment escrupolós per part de qui la critica de parcial i plataforma d'independentistes, no era, al meu entendre, la millor opció.
A les tertúlies on s'ha fet popular és un provocador que acostuma a animar-les, però no té res a veure amb dirigir una televisió pública que ha d'abastar tota la ciutadania, que és plural i diversa.
Tot i les diferències, he recordat el nomenament de l'actual director de La Vanguardia, Màrius Carol, que acostumàvem a veure a les tertúlies de TV3, amb un paper que no té res a veure amb el càrrec que ostenta. En el cas de Sanchís no es tracta d'una empresa privada, sinó pública, i d'alguna manera el canvi d'actitud que se li espera hauria de ser més radical.
La notícia ha sorgit en el mateix moment que es coneixia la sentència del cas 9N, i l'inici del judici del cas Pretòria. Això li ha tret relleu, però estic segur que no quedarà en un pou mort, sinó que en continuarem sentint a parlar. Serà capaç de dirigir la televisió que el nostre país necessita? Desitjo que el futur de TV3 sigui pròsper. Avui la televisió pública i privada a l'Estat espanyol té moltes mancances i no serveix pel que molts desitjaríem. No podem permetre que l'única televisió que es fa a casa nostra passi a engruixir el grup de la televisió brossa. 

dilluns, 24 d’octubre del 2016

L'essència de la socialdemocràcia

Pensava esperar a demà a parlar del PSOE, una vegada coneguem què faran els diputats del PSC al Congrés, a l'hora de votar el nomenament de Rajoy com a president del govern espanyol. El cas és, però que he llegit unes declaracions del senyor Ibarra, qui va ser president de la comunitat d'Extremadura, que m'han fet certa gràcia.
Ibarra parla de l'essència de la socialdemocràcia, que no permet que la militància voti, sinó només els seus representants. El PSOE no és un partit assembleari i per això les decisions les pren la direcció del partit. 
D'entrada no hi tinc res en contra, ja que cada partit polític s'organitza com vol. El problema està quan un no sap quin partit juguen, perquè canvien les normes a la mitja part. Com és que va ser la militància qui va escollir el líder socialista, i en canvi varen ser uns pocs que el varen defenestrar?
Segurament a l'expresident Ibarra ja no li va agradar el sistema que varen utilitzar per nomenar el secretari general del PSOE. Ell hauria preferit que hagués estat nomenat a dit, com tota la vida. Aquesta relació directa de la militància de base amb la cúpula del partit no li acaba d'agradar. Llavors que no s'estranyi que cada vegada hi hagi menys militants i menys vots socialistes. 
No cal ser assembleari per comptar amb la militància. El que sí cal és ser coherent i no canviar d'opinió quan ja s'han obtingut els vots defensant una altra cosa. Això no ho entén ningú, només els que viuen i han viscut de la política, alguns sense haver fet res més en tota la seva vida. És per això que hi ha tan poca confiança amb els polítics d'ofici.

diumenge, 8 de maig del 2016

Notícies per destacar i presumir

Per a alguns la notícia d'avui ha estat que el Madrid no ha permès respondre en català a Kiko Casilla. Per a uns altres la notícia de divendres va ser que Frigorífics Ros ha renunciat a instal·lar-se al port d'Arenys de Mar, vist com se'ls rebia.
N'hi ha que la notícia estrella és l'elecció del nou alcalde de Londres, i a uns quants els preocupa molt el més que probable nomenament de Donald Trump a candidat a la presidència dels EUA. Com es pot veure hi ha gustos per a tothom, encara que alguns són més justificables que d'altres.
A mi no em preocupa tant que Kiko Casilla hagi de parlar en castellà a Madrid, com que no es pugui parlar en català al Congrés de Diputats o el Senat. Veig molt bé que un musulmà pugui ser elegit alcalde d'una capital occidental, però no hauria de ser notícia, i em preocupa que Trump hagi arribat on ha arribat, encara que no acabi essent president.
El que realment em preocupa, de totes les notícies que he esmentat, és l'alegria amb què l'ajuntament d'Arenys de Mar i molts vilatans anuncien que Frigorífics Ros ha renunciat a la concessió administrativa per instal·lar-se a l'antiga llotja del peix. Voldria pensar que hi ha motius sòlids per estar-ne orgullós, com de desestimar l'opció de comptar amb un segon hotel a la vila, i això que jo mai ho he considerat una prioritat.
Em temo que hi ha massa interessos ocults per anar negant o posant difícil la instal·lació d'empreses forànies a la nostra vila. Després ens queixem que hi ha atur i que hem de sortir a fora per trobar feina. Desconec els motius de la revolta dels pescadors locals i si realment estaven prou informats del que realment s'anava a fer amb la concessió administrativa, però a la nostra vila tenim exemples d'empreses que han rectificat a l'hora d'instal·lar-s'hi per pressions interessades que no se'ns han explicat correctament.

dimarts, 12 de gener del 2016

Nou president i tres meritxells al govern

Mentre a Catalunya celebràvem la presa de possessió del nou president de la Generalitat, a Espanya s'està treballant el pacte per escollir el nou president del Congrés de Diputats. Carles Puigdemont ha promès el seu càrrec sense esmentar ni la Constitució ni el rei, i els representants del govern en l'acte del Palau de la Generalitat han fet el paper de la trista figura. 
Com també deia ahir, penso que hi ha unes formalitats que haurien de respectar-se i si no es fa és per mala educació, per no diferenciar entre rivalitat política i saber fer. Miquel Iceta, a qui aquest nomenament li pot molestar tant o més que a la gent de C's o el PP (la senyora Arrimadas no hi ha assistit, ni tampoc el senyor Albiol), s'ha comportat com ell és, una persona amb dignitat.
A Madrid es pacta que l'exlehendakari Patxi López sigui el nou president del Congrés de Diputats, a proposta del PSOE i amb el suport de C's i, forçadament, del PP. Ara la discussió està en els grups parlamentaris que s'aprovaran, amb els dubtes dels quatre grups de Podemos, entre ells En Comú Podem, i els d'ERC i DL.
Haurem passat dues pàgines de la història dels nostres dies, amb la vista fixada en el futur proper. Puigdemont ha estat molt clar en el seu discurs. Ara caldrà veure en què es concreta i de quina manera li dóna suport les CUP.
Per cert, el nou govern comptarà amb tres Meritxells. Casualitat o exigència del president?


dissabte, 13 de juny del 2015

Felicitats il·lm. Alcalde!

Us felicito, alcalde. Sé que ho heu passat malament fins al darrer moment. Voldria pensar que el vostre neguit i patiment no era per pura obsessió a ser alcalde novament, sinó per la por d'haver deixat de fer alguna cosa important en aquests quatre anys. La por a no haver treballat prou per als vilatans que us varen votar i la responsabilitat que us varen encomanar. La por a no haver estat a l'alçada del que s'esperava d'un alcalde de la nostra vila.
M'agradaria pensar que ha estat el pes de la responsabilitat que novament assumíeu el que ha provocat la vostra indisposició just en el moment que es procedia al vostre nomenament. Desitjo que tot hagi estat un moment de nervis i responsabilitat i que us n'hagueu recuperat, i al mateix temps hagueu rebut el suport del vostre grup municipal, de les persones que us varen votar, i de tots els membres del nou Consistori.
Confio que sereu mereixedor de la confiança que els vilatans us han concedit i que treballareu amb encert i esforç per aconseguir el millor per a la nostra vila. No només aquelles coses que llueixen, sinó també aquelles que no es veuen tant, però que constitueixen la base del futur que tots volem per a Arenys de Mar.
M'agradaria pensar que tindreu en compte tots els vilatans, al marge de la seva opció o preferència política, que els traslladareu tota la informació de la gestió pública del vostre govern amb la màxima transparència, i que demanareu l'opinió de tots els arenyencs a l'hora de prendre les grans decisions.
Us desitjo molta sort i encert, també humilitat i voluntat d'esmenar allò que pugueu errar; que mantingueu les portes del vostre despatx obertes a tothom; que escolliu les millors persones per ajudar-vos en la vostra tasca d'alcalde, i aparqueu tot allò que no tingui una relació directa amb el benestar de tota la població, sobretot de la menys afavorida i amb problemes per viure amb la dignitat que es mereix tota família de la nostra vila. Bona feina!

dijous, 11 de juny del 2015

A 36 hores del nomenament dels nous alcaldes

Ahir dimecres es varen celebrar els darrers plens municipals d'aquest mandat, amb l'aprovació de les actes pendents i, en molts casos, la intervenció de regidors i regidores que voluntàriament o forçades pels resultats electorals, no continuaran en el proper mandat que s'inicia dissabte, en el Ple de constitució i elecció del nou alcalde.
Arenys de Mar acomiada una bona colla de regidors i regidores, la majoria per voluntat democràtica dels arenyencs. Els resultats a la nostra vila varen ser sorprenents, si més no per a la majoria dels vilatans, i va sacrificar alguns electes no tant per la feina feta més o menys bé, sinó per la marca del partit pel qual es presentaven, probablement com va passar ara fa quatre anys amb alguns dels partits que ara han crescut.
A Arenys de Mar, però també ha tingut la singularitat dels resultats de CIU després que l'alcalde en funcions es veiés forçat a presentar-se amb un grup propi. Tot això condiciona les persones, però no per això són menys legítimes les seves decisions a l'hora de votar el seu candidat.
Els pactes, que n'he parlat darrerament, són l'actualitat d'aquests dies, alguns dels quals, a 36 hores del Ple de constitució, encara no estan clars ni decidits. A la nostra vila tot fa pensar que l'alcalde Estanis Fors liderarà un nou govern, encara que potser sigui en minoria, i per tant amb menys regidors, a l'espera de quina serà la decisió final del PSC, que amb el PP, han format govern fins a finals d'aquest mandat.



divendres, 29 d’agost del 2014

El Papa Francesc allibera Madrid de l'ultraconservador Rouco Varela

Ahir es va conèixer el nomenament del substitut de l'arquebisbe de Madrid, monsenyor Antonio María Rouco Varela. Un bisbe que ha governat amb mà dura els darrers vint anys. Un bisbe franquista, ultraconservador que ha lluitat amb totes les seves forces per intentar retornar a l'època del dictador. Un bisbe que, al meu entendre, ha fet més mal que bé a l'Església. Sobretot pel to fanàtic que ha defensat els seus principis. Un bisbe totalment polititzat i que ha pretès convertir l'Estat laic en confessional.
Recordo la campanya "Volem bisbes catalans" i em feia por que no haguéssim de recuperar-la. Sens dubte que amb Joan Pau II o Benet XVI, a hores d'ara tindríem el bisbe Cañizares com a substitut de l'arquebisbe Lluís Martínez Sistach. Sembla, però que el Papa Francesc s'ha assessorat millor o bé ha estat més intel·ligent i no voldrà provocar la nostra comunitat.
Desconec el bisbe Carlos Osoro, però a totes les notícies que he llegit se'l deixa molt bé, i es dóna per fet que el Papa Francesc s'ha interessat en nomenar com a arquebisbe de Madrid una persona dialogant més propera a la comunitat de l'Església i amb una mirada més d'acord a la de l'actual Papa.
A Arenys de Mar també s'ha notat el canvi. Els feligresos estan contents i l'actitud del nou rector en relació a les tradicions i costums de la vila és molt receptiva i col·laborador. L'Església, com qualsevol institució, ha passat per diferents etapes amb més o menys encert, i ha tingut, i té, dificultats per viure el moment actual, com tenim els pares de família i les entitats i la societat en general. Només amb respecte, transparència i diàleg es pot anar avançant. Voler imposar les coses no és una bona pràctica, i encara menys quan es tracta de creences i doctrines. És per això que bisbes com Rouco Varela només provoquen la fugida dels membres de la comunitat. 
Els diaris parlen de canvis importants en la cúpula de l'Església a Espanya. És l'única solució que hi ha si la institució vol ser útil a la societat, amb el testimoniatge de la persona de Jesús.