Sensació d’inseguretat

Aquests darrers dies s’ha constatat que el fet que unes imatges s’hagin fet virals a les xarxes socials han pogut condicionar l’actuació de jutges i policia. Sovint ens costa diferenciar la sensació de la realitat: allò que tu experimentes o perceps del que realment està succeint. En el cas de violència, atracaments i robatoris és un fet constatable. Llavors et preguntes de què i de qui et pots guiar a l’hora de prendre decisions? Té sentit que un jutge empresoni un presumpte delinqüent només perquè la seva agressió s’ha escampat arreu, provocant pànic i repulsa? I si no l’empresona, pot generar mès alarma social?

    La sensació d’indefensió i de por que existeix en una societat s’ha de tenir en compte i treballar-ho. No n’hi ha prou en dir que no és real i que sembla pitjor del que passa de veritat. Està bé que els cossos policials, jutges i governants en siguin conscients, però han de fer el possible per tranquil·litzar la gent, i ser contundents en les seves decisions i actuacions.

    Abans podies apel·lar als mitjans de comunicació perquè fossin cauts a l’hora de donar les notícies, i clarament podies diferenciar la premsa groga de la que et generava confiança. Avui ni tota la premsa generalista és prou fiable i objectiva, ni és l’única font de notícies. Les xarxes socials s’encarreguen de ser les primeres d’escampar notícies i rumors, i la nostra capacitat de contrastar-ho és escassa.

    No sé si soc dels pocs que després de veure una informació a les xarxes socials vaig a una font fiable per assegurar-me que no m’estan enredant. M’agradaria pensar que és una pràctica habitual, tot i que veient les reaccions espontànies a la xarxes i el to que agafen, tinc els mes dubtes. Seria d’agrair que féssim aquest esforç i no posar més llenya al foc. La violència i l’incivisme existeixen i s’han de combatre, però cal que entre tots rebaixem la crispació que certs comportaments incívics o violents ens provoquen i intentar viure més tranquils i feliços.

Per respecte a la llibertat d'expressió

Per respecte a la llibertat d'expressió segons quines accions no haurien de ser permeses i sí sancionades. La polarització d'aquests darrers anys fa que tots plegats visquem força despistats i que es posi en perill la convivència. No podem permetre que els polítics actuïn de manera violent, ja sigui amb agressions físiques o declaracions provocadores. Tots sabem què passa quan s'escalfa la massa i els problemes que es poden generar. La responsabilitat dels que han estat escollit per dirigir les institucions públiques els obliga a comportar-se d'una manera civilitzada. Si això no es compleix, d'alguna manera o altra s'ha de sancionar.

    No podem posar en perill la llibertat d'expressió, però aquesta té uns límits, i quan es convoca la gent per linxar una persona, sigui polític o ciutadà de peu, els tribunals de justícia han d'actuar per evitar que derivi en un caos general amb resultats incerts. Els fets del carrer Ferraz on es va destrossar un ninot que representava el president del govern espanyol s'han de considerar greus i abominables, sigui quin sigui el concepte que tinguis del president. Si aquests fets es poden explicar per les declaracions del líder de Vox, aquest hauria d'assumir la seva responsabilitat, per bocamoll i violent.

    Estem confonent els termes i no s'entén la discrepància política ni es respecta com caldria. El fet de pensar d'una manera determinada no et dona el dret d'animar la gent a destrossar l'adversari. Si realment creiem en la democràcia i volem avançar com a país lliure i respectuós amb les persones hem de canviar aquesta tendència dels últims mesos i acceptar que en democràcia les majories governen i que la fiscalització de la seva feina, del tot legítima, no passa per l'atac visceral i encegat que en aquests moments practica Vox i el mateix PP, un partit que està cridat a governar en un moment o altre.

    M'agradaria pensar que el nostre sistema judicial és capaç de reconduir la situació i que si els nostres polítics, alguns polítics, no saben comportar-se, rebin el càstig oportú per evitar degradar més la nostra societat, la nostra convivència, el futur del nostre poble. 

La solidaritat a les xarxes socials

Sovint critiquem les xarxes socials perquè d'alguna manera han esdevingut una vàlvula d'escapament a la pressió que rebem, i que no sempre s'utilitzen de manera raonada. Massa vegades l'anonimat permet insults contra les persones sense cap mica de respecte, o bé s'aprofiten per enganyar amagant la realitat. 

Malgrat tot jo sempre penso que la gent és bona, fins que no es demostra el contrari. No m'agrada partir de la base que les persones actuen de mala fe, però això no treu que al cap del dia et puguis trobar amb algunes d'elles que, de manera descarada, no diuen la veritat, sent-ne conscients.

Tot i així, a les xarxes socials també podem veure-hi mostres de solidaritat, i probablement seria bo entretenir-nos-hi una mica i valorar-ho positivament. Com totes les coses, en pots fer un bon ús o no, i per això és bo reconèixer els casos en què el seu ús pot resultar beneficiós per a la gent.

Aquests dies a Arenys i el Maresme en general, s'ha publicat la desaparició d'una noia, sense que se'n coneguin les causes. La família ha demanat publicitat de la notícia per intentar trobar-la sana i estàlvia el més aviat possible. L'escampada ha estat espectacular i t'ha arribat per multitud de bandes, ocupant bona part de les pàgines web i xarxes socials per on et bellugues.

En el moment d'escriure aquest post la Carla encara no ha aparegut, malgrat que ja han passat un parell de dies, i tothom desitja que tot pugui acabar bé. Aquest neguit que es respira entre la població que la coneix i la que ha rebut la notícia, fa evident la bondat de la gent, i les ganes que el sofriment de la família sigui el menor possible.

No sabem com han succeït els fets i en el fons desitjaries que es tractés d'una decisió personal, sense la intervenció de cap altra persona que li hagi pogut ocasionar cap mal. T'entra el dubte sobre la llibertat personal de moviments i de prendre decisions, i la precaució de no intervenir en els fets de les altres persones, però davant la possibilitat que la Carla hagi pogut patir alguna agressió, segrest, o accident fortuït, deixes de banda els prejudicis, i en tot cas ja seràs a temps de valorar si la teva actuació ha estat l'apropiada o no.

Des del meu racó virtual desitjo el millor per a la Carla i la seva família, i m'agradaria que no tingués ni temps de penjar aquest escrit a la xarxa, que ja es conegués la seva troballa en perfectes condicions de salut.

Policia agredida per joves de festa

Avui hem llegit els fets de Matadepera i Pallejà on membres de la policia local i de Mossos d'Esquadra han estat agredits per joves quan els anaven a denunciar per estar incomplint les mesures dictades per a fer front al Covid-19. 

A ningú no ens agrada veure intervencions de la policia contra ciutadans, i exigim la proporcionalitat en la manera d'actuar de les forces policials. Fets com l'1 d'octubre de 2017 varen ser molt penosos i s'han repetit en altres ocasions, també a mans de la policia catalana. Tanmateix no podem permetre que la policia, en acte de servei, sigui agredida per ciutadans que no estan actuant segons les normes, perquè al final ens podríem trobar en què no tinguéssim aturador.

Cada vegada veiem més agressivitat en el jovent i això s'ha d'estudiar bé i procurar que no vagi a més. Sens dubte la situació en què ens trobem, reclosos contra la nostra voluntat per culpa de l'evolució de la pandèmia, no és gens favorable a la vida confortable i la convivència, però això no justifica comportaments agressius. Hem de saber comportar-nos com a societat, hem de saber conviure amb la realitat que vivim, i actuar conforme a les normes que ens establim.

L'actuació policial hauria de ser l'última cosa que hauríem de veure, però en això hi hem de col·laborar-hi tots. Si no respectem les normes, sabem que hem de donar comptes de la nostra conducte, i la policia és un recurs que té l'autoritat pública per fer complir-les.

Evitem al màxim les represàlies policials, però no podem deixar passar alegrement comportaments il·legals, i encara menys agressions a l'autoritat pública, perquè després no hi serem a temps i la degradació de la societat pot ser greu. Tenim molt presents les imatges del Capitoli, el dia de reis, i això ens ha d'ajudar a veure clar fins on podem arribar.

Intolerància vers la diferència

Aquesta setmana varen detenir dues persones a Salt per haver agredit una dona trans. No fa gaires dies llegíem que a Prades estaven fent la vida impossible a un jove drag queen. I com aquestes en trobaríem tota una colla d'agressions gratuïtes contra les persones tal com es manifesten. Per què passa tot això? Quin problema hi ha? No podem manifestar-nos com volem, sense que es fiquin amb nosaltres?

Aquesta agressivitat que es manifesta contra les persones que ens semblen diferents a nosaltres és cada vegada més present, en una societat individualista i poc permissiva. Per què els agressors s'atreveixen a actuar contra les altres persones? Quins drets creuen tenir per actuar d'aquesta manera?

Em costa molt d'entendre, i no sé trobar-hi explicacions. Ens molesta la diferència? Ens creiem agredits quan l'altre actua de manera diferent a nosaltres? L'agressió no queda mai justificada, però en aquests casos és menyspreable. És com si entenguéssim que tothom s'ha de comportar d'una manera determinada i que no hi ha llibertat per expressar els sentiments que un té.

Avui llegia els percentatges de persones agredides i quedes sorprès de com hi ha tant intransigència. Llavors ens escandalitzem d'aquests països en què la homosexualitat, per posar un exemple, està prohibida i castigada durament, però passa que a casa nostra, que és permès, és la pròpia societat civil qui s'encarrega de reprimir-ho.

Un dia d'aquests parlava de l'individualisme que impera a la nostra societat, però també cal tenir en compte aquesta intolerància vers els altres que no pensen igual. Si no som capaços d'avançar junts, en la diferència, la nostra societat està morta.

La campanya electoral des de la garjola

El fet que els nostres presos polítics puguin participar en la campanya electoral és una anomalia que pot esdevenir una naturalitat política perillosa. La possibilitat que puguin expressar opinió i animar el vot per a la seva candidatura no ens ha de fer oblidar que la seva situació és anòmala i injusta. Impedir la seva participació seria una agressió als seus drets, però el fet que estiguin reclosos des de fa gairebé un any i mig és una injustícia i no ho podem oblidar.

Per altra banda, resulta incòmode veure'ls opinar sobre el diàleg i la necessitat d'anar junts com a poble, quan des del carrer cada partit va a la seva. Se'm fa estrany que no estiguem pensant en un mateix objectiu, quan el seu alliberament ho és. Què pretenem?

Probablement hem d'acceptar que la unitat no és possible a l'hora de reclamar el vot, però hi trobo a faltar més compromís per treure de la presó els nostres polítics, una situació on no havíem d'haver arribat mai.

Puc entendre que escoltar-los des de la presó és una manera de donar-los la veu i defensar la seva lluita, però em costa entendre el posicionament dels seus respectius partits, encara que vull pensar que hi estan d'acord i respecten. No sé fins a quin punt molts ens hem de sentir culpables de la situació en què es troben, i entendre que el vot que ens reclamen és d'alguna manera per restituir-los i minorar el seu sofriment i la nostra mala consciència.

El món al revés

Llegia la notícia de la petició de la fiscalia Còrdova, de set anys de presó per als integrants de la 'manada', per una altra agressió sexual un mes abans de la de Navarra. La 'manada' tornarà a seure al banc dels acusats, però que no pateixin, si novament els condemnen no caldrà que entrin a la presó. Ens trobem en la estranya situació en què uns condemnats a presó estan lliures al carrer mentre uns altres, sense condemna porten més de dos anys a la presó, per no parlar d'Altsasu.

També podríem parlar de l'arrest sense ordre judicial de persones independentistes que varen bloquejar les autopistes i portem dos dies de paralització de Barcelona, amb la vaga del taxi, i no els passarà res. O tots o cap!

A més, uns quants taxistes han actuat amb violència fent malbé cotxes de VTC i agredint a alguns dels seus conductors. No passa res!

És aquest doble raser a l'hora de l'analitzar les coses el que fa perdre la confiança amb la justícia i també amb els serveis policials. És quan no s'actua de la mateixa manera simplement per interpretació subjectiva, per interessos d'una part, i sense mirar les conseqüències dels actes.

Els taxistes tindran les seves raons per protestar, però llavors els responsables de l'ordre públic han de ser capaços d'analitzar-ho fredament i actuar, però sempre de la mateixa manera. S'ha d'evitar que la protesta d'uns afecti de manera greu a usuaris i ciutadans en general. Tot té un límit, i per això hi ha la policia, en aquests casos, per actuar i evitar mals pitjors.

Realment podem parlar del món al revés quan paguen justos per pecadors, i això acostuma a passar massa sovint.

La xenofòbia de l'alcaldable de Badalona

Certament, avui a l'hora d'escollir tema de conversa en el blog m'ha resultat complicat. No he sabut trobar-hi cap notícia positiva per comentar i en canvi n'he trobat moltes de desagradables, encara que molt 'suades'. M'he decantat per parlar d'unes declaracions d'un polític impresentable, a part de xenòfob, com és l'Albiol, futur candidat a l'alcaldia de Badalona pel PP.

Davant de l'agressió d'uns quinze joves a una noia i el seu promès, a Santa Coloma de Gramenet, deixar anar la seva ràbia i xenofòbia culpant la Generalitat per la permissivitat davant la immigració, en aquest cas especifica del Marroc. La reacció d'Empar Moliner ha estat molt encertada, recordant-li la 'manada' que va agredir sexualment una noia a Pamplona. En aquell grup de repugnants personatges hi havia un militar i un guàrdia civil, tots espanyols.

És fastigós comprovar el mal ús de la llibertat d'expressió de polítics del PP i C's, majoritàriament, per carregar-se tot allò que no és espanyol de pura raça. Aquest patriotisme fanàtic d'aquests polítics és el que provoca la violència al carrer i no els independentistes. Es valen d'aquests per furgar i decantar la societat cap a pensaments d'extrema dreta.

Vivim un temps difícil i entretant sembla que el govern de la Generalitat continua en standby. Moltes comissions, molts consells i moltes declaracions, però res efectiu. Potser seria bo unes noves eleccions i a veure si entre gent nova.

Qui són els violents, que no respecten els altres, que ataquen amb traïdoria?

Aquest cap de setmana ha estat notícia l'agressió d'uns encaputxats enretirant les creus plantades a la platja de Canet de Mar. És evident que la lectura que se'n fa dels fets és diferent segons qui sigui que ho analitzi. Per als unionistes, el sol fet de plantar les creus a la platja ja és motiu d'agressió i només té com a resposta la violència. Per als independentistes o simplement, per als que estimen aquest país i la democràcia, plantar les creus és una manera de denunciar la pèrdua de drets dels catalans. 

Som capaços d'entendre les dues posicions? No dic de justificar-les, dic simplement d'entendre! Si en som capaços, llavors que cadascú hi reflexioni i em respongui unes qüestions:

Qui són els violents? Qui són els intolerants? Qui defensa la democràcia? Qui trenca la pau i la convivència?

És molt simplista acusar els independentistes de fracturar la societat. Qui els acusa què pretén? Voldria que continuessin submisos? Reivindicar justícia, millor tracte i respecte als drets més elementals, és fracturar la societat? No seria més lògic pensar que qui la fractura és qui exerceix el poder sense justícia, sense legitimitat?

Avui es fa difícil diferenciar la defensa de l'independentisme de la defensa de la democràcia. Es pot estar en contra del poder establert a l'Estat sense aspirar a la independència. Sí. Només reivindicant el dret a decidir com volem constituir el nostre país, acceptant el resultat, i lluitant per un país més just.

És una llàstima que partits polítics amb una gran història democràtica, també amb moments i personatges foscos, però amb el sacrifici de molta gent, pugui ara acabar menjant-se les engrunes d'un partit nefast, enganyós i perillós per a la democràcia, com és C's.

Continuen condemnant corruptes amb un currículum polític impressionant, que han desgraciat un partit, el PP, que al marge de la nostra opinió, no es mereixeria trobar-se en la situació en què es troba, per a la dignitat de moltes persones de la base, i simpatitzants, que en un moment o altre hi han cregut. 

Sisplau llegiur Rob Riemen, llegiu els clàssics, i reflexioneu!

La hipocresia que corromp la societat, també el dia de Nadal

Després de llegir alguns escrits parlant de diferents aspectes que afecten la manera de ser i d'actuar socialment he pensat que vivim en una societat hipòcrita que amaga allò que no li convé i deixa veure allò que l'interessa, normalment per treure'ns de sobre qualsevol responsabilitat de tot allò que no rutlla prou bé.

Clamem al cel contra qualsevol tipus de violència, però permetem l'agressió a la pobresa. Els nostres polítics es posen molt aviat d'acord en denunciar qualsevol violència, ja sigui terrorisme o sexisme, però en canvi sorgeixen més dubtes i hi ha qui s'hi posa d'esquena quan algú explica casos de pobresa energètica, o fins i tot judicialment es permet que a una família sense recursos se la pugui deixar sense llum perquè no ha abonat la quota mensual.

Mentre hi hagi lleis que ho permetin i persones que no s'escandalitzin perquè això continuï passant no estarem vivint en una societat justa, sinó en una societat provocadora de misèria i violència, si més no ètica.

Avui parlarem del Nadal, la pau i el bé, però hi haurà famílies que estaran preocupades per aconseguir un tros de pa i teniu prou caliu a casa per no passar fred ni emmalaltir. Escoltarem el missatge de no sé quina autoritat desitjant la felicitat, fins i tot recordant que hi ha algunes famílies amb problemes, però sense tenir cap tipus de vergonya ni adonar-se que ell podria passar amb molt menys i provocar que el govern de torn treballés perquè això no fos possible.

Aquesta hipocresia fa molt mal i ens deixa intranquils, i que cap partit polític es vanagloriï d'estar-ho fent millor que un altre. Hi ha molts motius per posar-se d'acord totes les forces polítiques i combatre la injustícia n'és una. Exigim-ho i no ens quedem tranquils fins no aconseguir-ho. 

A qui li interessa la crispació?

A qui fa més mal la crispació? a qui té les de perdre. Sempre s'ha vist així i ara no és diferent. Qui ha de demostrar que el canvi és positiu, és qui més l'interessa que hi hagi calma i ningú no es posi nerviós. La crispació s'utilitza sempre per justificar el mal que fan aquells que volen canviar el sistema establert.

En la situació actual les agressions i insults a Navarro i Fernández Díaz vénen com l'anell al dit per a tots aquells defensors de la integritat espanyola, i són un perill per als interessos dels sobiranistes.

Ningú no pot dir que la dona que va agredir Pere Navarro no fos una sobiranista emprenyada. El que sap greu és que persones de la categoria de Pere Navarro ho utilitzin per al seu interès. En el cas del ministre insultat ja ni ho comento perquè s'ha desqualificat des del primer dia.

Malauradament, l'insult als polítics no és cap novetat. Totes les persones que es dediquen a la política ho han d'assumir, encara que no agradi ni tingui cap justificació. En la meva breu experiència en la política també ho vaig patir. Rebre insults pel simple fet de dedicar part del meu temps al meu poble, amb els meus encerts i errors.

No cal fer memòria dels insults que han vingut de l'altre costat. A qui han titllat de nazi? A qui han acusat sense proves? A

totes bandes hi ha fets i persones reprovables i cal ser més intel·ligent i caut. Jugar en foc és perillós perquè et pots cremar.

No podem demanar que els polítics catalans es posin d'acord, però sí que siguin respectuosos, que juguin net i defensin els seus principis de manera honesta i exemplar. I tots junts hem de denunciar els insults i encara més les agressions. No podem donar per fet que la persona que es dedica a la política necessiti una protecció especial. Que tots aprenguem dels nostres errors.

La utilització política de l'agressió a Pere Navarro

Les declaracions de Pere Navarro no m'han agradat, i no només això, sinó que demostren molt poca intel·ligència política. Podria pensar una altra cosa, però no volia creure que fos capaç d'aprofitar l'avinentesa per beneficiar-se'n políticament, o sí?

És tan fàcil com absurd voler justificar l'agressió per la situació de crispació que, segons Navarro, viu Catalunya. Segurament té raó en dir que hi ha crispació i, sinó, fixeu-vos en les famílies desnonades, les famílies sense feina, les famílies que han perdut els estalvis per culpa de la banca... Hi ha una bona colla de motius per justificar la crispació, i també el joc polític, no cal descartar-ho.

Fins i tot en el cas que la dona de 50 anys hagués agredit Pere Navarro per intencionalitat política, no podríem dir que Catalunya viu un moment de crispació per culpa de l'anhel dels sobiranistes. A més, és ser molt pretensiós donar per fet que algú pensi que Navarro crea crispació i que per això cal agredir-lo. Potser, seguint el mateix criteri, qui hauria de ser agredit seria el president català, ja que per a molts és el culpable d'aquesta crispació. Perquè, esclar, si continuéssim com sempre no passarien aquestes coses. Simplement estaríem pagant els plats trencats i suportant les agressions lingüístiques i socials del govern de Madrid...

El que li ha passat a Pere Navarro és reprovable i caldria castigar la persona que ho ha fet, com també totes les persones que agredeixen ciutadans a la via pública o a les seves llars. El primer que cal és descobrir qui ho ha fet i els mòbils que tenia. Després podrem situar l'agressió en el lloc que correspon. Fer-ho abans és d'una intencionalitat política molt barroera, que no deixa gens bé qui ha gosat plantejar-ho.

Què entén per consens el president Rajoy?

Avui llegia que el president Rajoy no està obert a modificar la Constitució sempre i quan hi hagi el consens de l'any 1978. Jo em pregunto què entén per consens el senyor Rajoy i tota la gent del PP. Si ens fixem en la seva manera de fer, consens vol dir fer allò que el PP vol. El principal problema del nostre país és que no tenim entesa la cultura del pacte i el consens. Només ens sabem moure amb majories absolutes. Quan aquestes no hi són, tot trontolla.

En aquesta legislatura, de majoria absoluta del PP, ja veiem com s'aproven les lleis. A la seva manera d'entendre la democràcia, tenen absoluta llibertat de fer el que vulguin, sense justificar res ni escoltar a ningú. Amb aquesta filosofia, se'm fa molt difícil pensar que el consens que interpreta Rajoy sigui realment un consens com entén qualsevol persona de base sòlida demòcrata.

Afegit al problema de les majories, l'Estat espanyol ha conreat un terreny molt agressiu i contrari a Catalunya, que de ben segur hi hem ajudat molt des d'aquí, però no per això hem d'acceptar que tingui justificació. Dir que Catalunya vol separar-se d'Espanya perquè és una nació rica, com hem escoltat, vol dir no entendre res. És cert que el factor econòmic té la seva incidència, però més aviat es tracta d'actitud, història, cultura i llengua.

Actitud emprenedora i menys depenent de la subvenció, tot i que Déu n'hi do on hem anat a parar. Història que ens ha portat a ser el que som i volem continuar sent, ni millors ni pitjors, sinó simplement diferents. Cultura, que tot i l'agressió soferta per les decisions governamentals, manté la seva manera de ser i les seves fites que l'han conduit fins aquí. Llengua, com a element diferencial, defensada durant molts anys, per l'atac visceral de la dictadura, que ha recuperat força sota les urpes del ministre Wert a l'empara del govern del PP.

Ho veig difícil, encara que m'agradaria pensar que és possible canviar la Constitució, per continuar junts un mateix camí, sense que ningú trepitgi a ningú. Repeteixo que ho veig difícil, per no dir impossible. Les últimes decisions del govern del PP són totalment agressives per a Catalunya, i se'm fa molt difícil pensar que tot pot canviar, d'un dia per l'altre. Digueu-me mal pensat.

Zapatero, González i Duran avalen la tercera via

Ho ha dit el portaveu del PSC al Parlament, Maurici Lucena. Esclar que podia haver dit que Junqueras, Mas i Homs no l'avalen, i quedaríem igual, o no? Tampoc m'ha nomenat, ni a la meva filla, ni al veí de la cantonada, tres altres opcions.

Us adoneu que qualsevol excusa és bona per justificar allò que volem? No és gens difícil. Tots podem fer de polítics i, si ens ho proposem, podem arribar a dalt de tot. A vegades és qüestió d'astúcia, però d'altres d'estratègia, d'apostar pel més fort i pocs escrúpols.

Si hi parem a pensar, veurem que estem vivint un període interessantíssim de la història del nostre poble. Passi el que passi, se'n parlarà i els nostres descendents hi dedicaran estudis, anàlisis i teories.

Ara cal que nosaltres fem bona feina i no la tornem a es

pifiar. La història de Catalunya en té els genolls pelats i no seria bo sumar-ne una altra.

Si tothom fa la feina amb seny, a favor i en contra de la independència, segur que en podem sortir enfortits i, sobretot, sortir d'aquesta mediocritat que ho enfanga tot. Ara el PP ens vol convèncer que és millor quedar-se a Espanya. Això és bo ja que fins ara ens han demostrat que era millor marxar-ne. És precisament això el que estàvem reclamant.

Per cert, Duran ha fet el que acostuma a fer: fer-se notar perquè no ens oblidem d'ell. Té necessitat de sortir a la premsa, al preu que sigui. És per això que no cal fer-ne cas. En tot cas qui es pot preocupar és CDC.

Comença a ser divertit l'interès que estem despertant a Espanya, tant al PSOE com al PP. El senyor González, que només es preocupava de cobrar xecs a canvi d'opinions, ha sortit a sentenciar i el senyor Zapatero, que el feia descansant després del gran esforç de govern, també ha tret el nas. L'altre dia Esperanza Aguirre. Qui serà el següent?

No és estrany observar reaccions violentes a la impotència

El president Mas ha anunciat que demà dimarts, després de la reunió del Consell Executiu, presentarà el Pla de Govern. Estaria bé perquè després de mig any encara no sabem massa cap on anem. Sabem què no funciona, i també ens ha dit que es manté ferm en la voluntat de convocar una consulta per decidir què volem ser. No sé si ha estat aquest compromís, amb tot el que l'ha envoltat, o bé perquè no té ni un duro a la caixa, que ja va sent hora de saber què passarà en aquesta legislatura.

Aznar ha tornat a aparèixer, recordant que els catalans no som res al marge d'Espanya, i ho ha dit aquests dies que es començava a sentir que qui tindria problemes, amb el trencament de l'Estat, seria més aviat Espanya que no pas Catalunya. La raó de la força, l'única que ha conegut Aznar, és la que s'imposa, per sobre de la força de la raó.

Tot això passa al mateix temps que augmenta el nombre de famílies en estat crític, amb molts nervis perquè no es veu el final del túnel. No és estrany doncs, i no tinc pa

s ganes d'alarmar ningú, que cada vegada s'observin més reaccions i actituds violents, de persones que no saben què fer per tirar endavant llur família.

Avui llegia la notícia d'una agressió a un director de banca per part d'un jove desesperat, sense feina i anant de finestra en finestra per buscar solucions. No lluny d'aquí, no fa gaires dies, també va passar el mateix, i sense que això ho justifiqui, és comprensible i fa témer el pitjor.

No siguem alarmistes, però tampoc neguem l'evidència. Si no som capaços d'obrir portes, la violència s'apoderarà de més i més persones, creant pànic a la societat. És per això que resulta tan important el que ens pugui dir el president Mas. Si el seu discurs no aporta res de nou, serà com si ens clavés un cop de porta als nassos. 

La societat que entre tots construïm

La notícia del dia, encara amb dades per conèixer, és el resultat de l'operació policial per resoldre l'assalt a una planta de gas a Algèria i el segrest d'uns 600 treballadors. Segons hem pogut llegir, estaríem parlant d'una trentena de segrestats i uns onze segrestadors que haurien mort. Desconec si hi havia més segrestadors i què ha passat amb ells.

Avui em nego a parlar dels polítics espanyols, que cada vegada són més patètics, però també perillosos, ni tampoc dels polítics catalans i els avenços en el pacte per a la declaració sobiranista del dia 23 al Parlament. D'alguna manera també són patètics, encara que en aquest cas no són perillosos, en tot cas passerells.

Avui faig referència a la degradació de la nostra societat, amb més crims, robatoris i intimidacions, sense que es vegi la manera de posar-hi solució. Parlava dels morts a Algèria, però més a prop continuen entrant a masies rurals i agredint i robant als seus propietaris, maten empresaris al mig del carrer. Persones a l'atur, amb dificultats per menjar, remenen els contenidors per trobar alguna cosa per vendre, carrers bruts, portes tancades, famílies desnonades, estafes bancàries...

Quin futur ens espera? ERC, que té tan clara la independència, té clar quin model de país vol per a Catalunya? i CIU? i el PSC, que ens parla del federalisme, quin model de país ens promet? Les retallades ens han fet molt mal. Ens diuen que havíem allargat més el braç que la màniga, però no tothom. Hi ha famílies que sempre han tingut cura de no gastar més del compte, i ara tampoc se'n surten. Avui penso en tot allò que hem fet malament per arribar on som. Els polítics tenen molta part de culpa, però nosaltres també en som responsables. És molt fàcil acusar els altres, i convèncer-nos que nosaltres ho hem fet bé.

Incidents deplorables en un partit de futbol juvenil

Aquesta tarda-vespre he presenciat un espectacle deplorable que ha tingut lloc al final del partit de futbol de juvenils, entre el Malgrat de Mar i l'Arenys. El partit havia transcorregut amb molta esportivitat, amb alguna falta castigada amb targeta groga, però que res podia fer pensar que acabaria tal com ho ha fet.

Els familiars dels jugadors haurien de pensar que amb l'esport s'intenta educar i créixer com a persones. Haurien de tenir en compte que es tracta d'un joc i que ningú té ganes de fer malament les coses. Que tots ens podem equivocar, però no es pot caure en el parany de l'insult i la provocació.

Després de rebre insults al llarg del partit, l'àrbitre s'ha equivocat i els ha retornat, i això ha encès els ànims d'un espectador que s'hi ha encarat, provocant que l'àrbitre decidís acabar el partit abans d'hora. El que ha vingut després ha estat una tangana, amb intents de calmar els ànims.

Imperdonable l'actitud d'uns seguidors de l'Arenys i sobretot de la persona que s'ha encarat a l'àrbitre. Aquest, però, ha fet una cosa que no havia d'haver fet mai, que és insultar els seus insultadors, amb gestos despectius i paraules grolleres i insults.

Desconec què passarà i no sé què escriurà l'àrbitre a l'acta. És una situació complicada perquè és part implicada i per tant gens objectiu. L'àbitre hauria d'escriure el que ha passat realment, sense oblidar que ell també ha insultat. No crec que sigui tan honrat per dir-ho. Tan de bo m'equivoqui, però si ho fes, comportaria que la Federació Catalana de Futbol l'hagués de sancionar.

Si l'àrbitre no explica la veritat, els dos clubs ho haurien de fer per no deixar sense càstig una actuació que, finalment, ha desencadenat la baralla. Al familiar i espectador que ha protagonitzat l'incident, caldria recomanar-li que no assistís a cap més partit de futbol fins que no fos capaç de comportar-se com una persona educada. El mateix podríem recomanar als que han estat insultant l'àrbitre durant tot el partit.

Incidents com el d'avui són els que embruten l'esport i dificulten la convivència ciutadana i l'educació dels nostres fills. Com anècdota, una senyora de Malgrat em comentava que ens queixàvem molt del comportament dels nostres joves, però actituds com la d'aquest familiar, no ajudaven gens en l'educació. Hi he estat d'acord, però el que no sabia, i que m'ho han dit després, que aquesta senyora fa unes setmanes, en un partit de futbol a Arenys, s'havia estirat el monyo amb una seguidora de l'equip contrari, davant d'una menor que plorava espantada. Potser és allò de la biga al propi ull.

Rahola i els testimonis d’ICV

Estic completament d'acord amb l'escrit de Pilar Rahola, avui a La Vanguardia, i no cal dir que m'ha fet molta gràcia llegir a l'ARA, que el jutge Eloy Velasco ha multat el diputat Milà i el fa anar a Madrid a declarar, com a testimoni dels actes del 15 de juny a les portes del Parlament. Hi ha actituds d'alguns polítics que m'avergonyeixen i entenc per què els polítics estan tan mal considerats.

Estic d'acord en què la decisió de no declarar no hauria estat la mateixa si l'agressió hagués vingut per part de l'extrema dreta. A què juguen els dos diputats d'ICV? a fer-se els simpàtics davant el 15-M, per veure si se'ls fan seus? Els actes s'han de considerar de manera diferent en funció de qui els realitza?

Jo puc entendre que tinguin més simpatia per un col·lectiu que un altre, però el que no es justifica és negar l'evidència perquè no t'interessa declarar contra ells. A més, el moviment del 15-M va tenir moments molt interessants, i fins i tot va fer reflexionar a molta gent. També és cert que no va tenir cap efecte rellevant en els resultats electorals. L'actuació davant del Parlament va ser un error. Probablement la convocatòria ja era un error, però a més s'hi va afegir persones interessades a fer mal, i a perjudicar el propi moviment de protesta.

Els demanaria coherència i rigor en la seva actuació. No cal que criminalitzin ningú, sinó explicar els fets tal com varen succeir i ja els jutjarà qui li correspongui. Negar l'evidència és una estupidesa, i això es paga. M'imagino que el viatge a Madrid no l'haurem de pagar tots nosaltres, o els militants del seu partit. Cadascú ha de responsabilitzar-se dels seus actes, i les persones públiques encara més.

Com justificar el bullying

La societat nord-americana no la he entès mai. M'imagino que hauria d'anar-hi a viure una temporada per conèixer la seva manera de ser i de pensar, i potser llavors entendria decisions com la que avui llegia a la premsa. L'estat de Michigan aprova una llei que justifica el bullying si es fa per motius religiosos. O sigui que un company d'escola o un professor pot fer buylling a un estudiant si té motius morals o religiosos per fer-ho.

Tots hem llegit casos de suïcidis de nois o noies joves després d'haver patit situacions de bullying, que els ha portat a la desesperació. Tots acostumem a recriminar aquesta actitud i demanem que es reguli legalment per castigar els agressors. Resulta, però que a l'estat de Michigan el bullying quedarà justificat i despenalitzat, si l'autor té conviccions religioses que el motiven. És a dir, si algú es veu atacat en les seves conviccions religioses, per alguna actuació o manera de ser del company, alumne, amic, veí, conegut... podrà legalment fer-li bullyuing, perquè la llei l'empararà.

Els EUA viuen obsessionats pel sexe i la religió, i en canvi la possessió d'armes no té límits. Personalment considero més greu un atac amb armes que un insult a les meves creences religioses o una exhibició de component sexual. La mort no té solució, l'insult o l'exhibicionisme es pot superar. Només es tracta d'educació i respecte. Es pot pensar tan diferent?

Probablement la notícia que comento, no té cap repercussió als EUA, però en canvi destaca a la nostra premsa, perquè els nostres models de comportament trontollen i desafinen. No espero conseqüències de la llei aprovada, però si fa el cas, analitzarem la responsabilitat dels votants a favor de la llei, i explicarem per què ho trobem tan escandalós. Per què s'estranyen que els musulmans matin emparant-se en la seva fe religiosa? No estan actuant de la mateixa manera? Una ofensa a la meva religiositat, em justifica qualsevol agressió a l'altre? segur que hi ha alguna cosa que falla. Aquesta llei no és justa.

L'alcalde de Girona i els manifestants de CCOO

Em sembla molt bé que el senyor Joan Carles Gallego, amb qui, per cert, vàrem coincidir a la facultat d'Econòmiques de la Universitat de Barcelona, defensi el sindicat CCOO, davant les paraules de l'alcalde de Girona, després d'haver estat agredit per uns manifestants que protestaven contra les retallades de Salut. Ja em crec que CCOO no pretén agredir ningú, però si organitzen una activitat al carrer, s'han de responsabilitzar del comportament de la gent convocada.

Perquè és molt fàcil animar tothom a sortir al carrer i no assumir responsabilitats pel que pugui passar. Ja està bé de tanta inconsciència!!! El màxim responsable de CCOO a Catalunya, ha de saber que esvalotar el galliner comporta un risc i l'ha d'assumir. 

Vaig dir-ho en motiu de la convocatòria dels indignats a protestar contra els parlamentaris que havien d'aprovar els pressupostos. Quan una entitat organitza un acte a la via pública, a part del permís corresponent, se li demana una assegurança pel que pugui passar als convocats, però també als vianants que es puguin creuar. Doncs a unes persones que no demanen permís, com a mínim han de procurar una assegurança, i si no la tenen, assumir ells la responsabilitat.

Ahir em comentaven que els alemanys disposen d'una assegurança que es fa càrrec d'un possible accident domèstic, com pot ser el vessament d'un got de cervesa a sobre d'un altre. Potser, si això és així, és portar-ho a un extrem, però el que no es pot permetre és que la gent actuï i no assumeixi la responsabilitat dels seus actes.

Per tant, segur que CCOO no volia agredir l'alcalde de Girona, però unes persones que estaven convocades a la manifestació, ho varen fer. Qui és el responsable? No, si al final resultarà que el responsable és el senyor alcalde, per haver participat a l'acte que CCOO va intentar boicotejar.