Un país de sediciosos i terroristes

Continua el combat judicial per veure qui la diu més grossa. És una llàstima que el Tribunal Europeu sigui tan lent i hagin de passar tants anys abans de comprometre el poder judicial espanyol. Entretant Suprem, Constitucional i Audiència Nacional van fent de les seves i només reben comentaris, declaracions compromeses, però que no van més enllà.

Gràcies a l'Estat espanyol, que fa pinya, Catalunya és un país de sediciosos i terroristes. Avui sortir al carrer a protestar ja és terrorisme, o convocar una manifestació per tallar una autopista, també és terrorisme. No és estrany doncs que les penes aplicades als nostres presos polítics hagin estat tan altes, perquè volen que sigui la manera de que ens ho pensem dues vegades abans de esdevenir sediciosos o terroristes.

Els catalans frissem per veure com acabarà tot plegat, i ho patim també perquè no confiem en els nostres propis polítics, en el nostre govern. Ens ha tingut aturats dos anys, després d'haver-nos mentit sobre plans B, i anem perdent pistonades. No tenim gent millor per pilotar la nau?

Estem ara expectants amb el pacte PSOE-Podemos, primer per conèixer com se'n surten amb els col·laboradors que necessiten, i després per observar quin serà el discurs de Pablo Iglesias una vegada el nomenin vicepresident. Continuarà parlant de presos polítics i queixant-se de la seva situació? Canviarà el discurs per tal de no tocar el voraviu a Pedro Sánchez?

Estem massa acostumats als canvis i contradiccions que ens ensenya l'hemeroteca. Els polítics espanyols, també els nostres, declaren a la lleugera allò que pensen o volen fer veure que pensen en cada moment, i no tenen cap problema de contradir-se a les 24 hores. Hi va haver menys participació electoral, però encara poden estar-ne agraïts, perquè no es mereixen que fem l'esforç.

Una sentència que crea jurisprudència

Sense oblidar-nos de la situació en què queden els nostres presos polítics, que és cruel fruit de la venjança de l'Estat espanyol, la sentència del Procés preocupa perquè crea jurisprudència i ja no és un tema d'independentisme sinó de democràcia.

No sóc expert en lleis, ni molt menys, però em preocupa el que sento a dir, d'especialistes en dret, que ens llegeixen la lletra menuda d'una sentència que no castiga justament els 'delictes' comesos, sinó que es tracta de venjar l'atreviment d'haver posat les urnes el dia 1 d'octubre de 2017, encara que sigui a costa de limitar els drets de la ciutadania.

Avui queda clar que enfrontar-se a una decisió judicial pot ser causa de sedició. I pregunto als grups defensors de les persones desnonades, com veuen el fet que a partir d'ara els puguin culpar de sediciosos?

L'Estat espanyol està de dol, i no només els independentistes, sinó totes les persones que creuen en la llibertat d'expressió, en el dret a manifestar-se i a criticar les decisions judicials que creiem injustes. El Poder Judicial acaba de marcar un gol terrible als polítics que es vanten de ser progressistes. Aquí només hi surt guanyant l'extrema dreta, els hereus del franquisme. Una lliçó vergonyosa per al socialisme espanyol.

Espanya desproveïda de policies

El proper cap de setmana poden passar moltes coses i per tant estem davant d'una gran incògnita. Ens imaginem què farà cadascú dels protagonistes, però no en tenim cap certesa. Hi ha qui és molt optimista, per un i altre costat, però també n'hi ha que ho veuen tot molt negre, sobretot entre els mobilitzats a votar en aquest referèndum d'autodeterminació.

Si una cosa tenim clara és que la concentració de policies i guàrdies civils per metre quadrat a Catalunya batrà el rècord. Per contra, a la resta d'Espanya el policies estaran sota mínims, molt atents a veure què passa a casa nostra, però al mateix temps desitjant que els delinqüents no aprofitin l'avinentesa per sortir al carrer perquè no els podrien aturar.

Sembla ser que s'han vist imatges des de poblacions del sud, acomiadant els guàrdies civils, encoratjant-los perquè ens donin una lliçó. Seran molts i amb molt de poder, però les guerres no només es guanyen amb força, sinó que la intel·ligència hi juga un paper clau. És això el que cal esperar dels polítics i ciutadans catalans, que usem la intel·ligència i no tinguem pressa.

Aquests dies, veient el posicionament del PSC, ja m'imagino què passarà el dia que s'asseguin a negociar els governs català i espanyol, que espero que succeeixi, llavors diran que acaben fent el que ells demanaven, però jo els diré que si tothom actués com ells, aquesta trobada que ara ens imaginem, no arribaria a succeir mai.

Uns hauran estat els sediciosos, exaltats i esbojarrats, però hi ha gent que si no els plantes cara no es donen per assabentats. No caiguem en la superficialitat i ens aprofitem de pujar al carro quan aquest marxa lent. Sempre hi ha algú al davant que ha mogut l'animal.

Uns sediciosos que animen a votar

Em disculpareu si us dic que desconfio de tothom. Com que la meva formació en dret és mínima se'm fa estrany certs comportaments en nom de la llei, ja no sé si es tracta d'una interpretació interessada o bé d'un desenvolupament que em costa d'entendre. Sigui com sigui, el que és cert en aquests moments és que els interessos polítics i l'aplicació de les lleis van totalment de la mà, i allò de la divisió de poders ha passat a la història.

Fins ahir sentíem parlar de sedició en boca de la Guàrdia Civil, avui, però, ha estat la Fiscalia de l'Audiència Nacional qui l'ha utilitzat, acusant els presidents d'Òmnium i l'ANC de sediciosos. A mi no m'ho sembla, potser perquè no tingui clara la definició. Acusar de sediciós qui anima la gent a votar em resulta estrany. Algú m'ho pot aclarir?

Una altra confusió d'aquests dies és diferenciar entre "alertar" i "amenaçar". ¿El governador Millo alerta o amenaça els directors d'Instituts, si obren les portes el dia 1 d'octubre? Hi ha una expressió molt repetida, però poc assumida, que distingeix "la raó de la força" de "la força de la raó". Ja en temps d'escolarització experimentem la diferència entre els "matons" que tot ho volen acabar solucionant a bufetades, d'aquells que intenten argumentar, però que acaben amb un ull de vellut.

La tàctica de Rajoy, de deixar que l'adversari es cansi, normalment d'avorriment, en aquesta ocasió no li ha sortit prou bé, i al final ha hagut de recórrer a practicar la raó de la força. Aprofitar el seu poder militar, policial i judicial per aniquilar qui pretenia col·locar una urna, després de ser impossible dialogar.

La posició del PP i C's l'hem entès des del primer dia. Aquests darrers varen néixer precisament per atacar Catalunya, des de dins, i més tard també des de fora, però més difícil ha estat copsar el posicionament del PSOE i sobretot del PSC. L'ambigüitat que havien practicat els ha estat difícil de mantenir, i finalment han caigut en mans i territori del PP. Hauran de passar molts anys perquè puguin arribar a ser una alternativa de govern. És una llàstima, però qui la fa, la paga!