Que pleguin, però que pleguin tots!

Parlant de manera vulgar podríem dir que aquest govern ha trepitjat m... Ja em dispensareu. Què està passant al Departament d'Educació de la Generalitat? Qui hi ha allà dins? La impressió que tens és que es tracta d'una colla d'incompetents, que van dictant normes i corregint a mesura que reben les crítiques. Em pregunto, ja saben de què va tot això de l'ensenyament?

    El govern d'Aragonès ha tingut moltes taques que l'han portat al fracàs electoral, però qui se n'emporta la palma és la conselleria d'Educació. Alguns crèiem que amb la incorporació de l'actual consellera, la seva experiència i bon fer, la cosa s'arreglaria i aconseguiríem sortir de l'atzucac on ens va portar l'anterior conseller, el senyor Josep González Cambray. Doncs, no!

    M'imagino que el problema està en que una persona no ho pot resoldre tot, per competent que sigui, i que dins del Departament d'Educació hi ha molts tècnics i càrrecs polítics que haurien de prendre l'exemple del president i sortir del mig. Ens lamentem dels resultats PISA i cada vegada ho fem pitjor.

    Aquesta setmana avançaven canvis en les proves d'accés a la universitat (PAU), i de seguida han hagut de córrer a desmentir-ho. Ens diran que som nosaltres que no ho hem entès, però això ja passa de taca d'oli. Es repeteix massa sovint i no pot ser que tots estiguem equivocats. No seran ells?

    El futur del país està en mans dels adolescents i joves que es troben en l'etapa de l'aprenentatge. Si els ho posem tan difícil, no hi ha dubte que les conseqüències seran desastroses. Tots tenim les nostres idees al respecte, però els que tenen responsabilitats, ja siguin tècniques o polítiques, han d'estar molt convençuts del camí a seguir, sabent que les seves decisions són determinants i poden comportar un fracàs difícil de revertir.

    Veient com està el panorama només et venen ganes de dir que ja és hora que agafin la porta i canviïn d'aires, però que no només siguin uns quants, sinó que s'aprofiti el canvi per fer foc nou. A veure si aconseguim d'una vegada per totes uns dirigents responsables i que coneguin a fons la matèria i siguin conscients del mal que poden fer al país, si van donant pals de cec. 

Polítics que no saben comportar-se

Segons he pogut llegir a la premsa, el senyor Javier Ortega Simth, portaveu de Vox a l'Ajuntament de Madrid, va llençar una ampolla d'aigua buida a un regidor de Mas Madrid. A partir d'aquí han sorgit veus demanant la seva dimissió i crec que, al final, però sense gaire convenciment, s'ha acabat disculpant. Si no ho recordo malament, no fa pas tant temps que un regidor socialista va ser convidat a dimitir, i ho va fer, per haver tocat la cara, per tres vegades, a l'alcalde de Madrid, el senyor José Luis Martínez-Almeida. 

    D'uns representants de la ciutadania a les institucions públiques caldria esperar un comportament més decent. Puc entendre que passin mals moments, i que s'arribin a enfadar, però d'aquí a actuar amb males maneres n'hi ha bon troç, i no haurien de caure en la temptació de demostrar quin tipus són. Sempre s'ha dit que tard o d'hora s'acaben descobrint les vergonyes més amagades de les persones.

    Hi ha polítics barroers, que escridassen a tort i a dret, sense que els caigui la cara de vergonya. N'hi ha que ho reconeixen, però s'excusen en la seva manera de ser i obrar. Crec que els càrrecs públics haurien de ser més curosos amb el seu comportament, si no volem que la societat es vagi degradant. Llavors ens queixem dels comportaments incívics, i no ens adonem de com actuem davant d'allò que potser no ens ve de gust, aquelles crítiques que no acabem d'encaixar.

    Si no evitem situacions d'irritació, o fins i tot agressió, com seria el cas del regidor madrileny, tant en la política com en qualsevol altre entorn on ens movem, aconseguirem que la nostra societat sigui una olla de grills, que ens belluguem entremig de baralles, insults i males cares, provocant una convivència difícil i desagradable. Si una persona és incapaç de moderar-se i respectar els altres, probablement el que ha de fer és retirar-se, per més eficaç que sigui en la seva feina. Segur que trobarem persones amables i educades que la podran substituir, i tots plegats hi sortirem guanyant.

No n'hi ha prou amb bona voluntat

Les persones que defensem l'administració pública, perquè creiem, entre altres encàrrecs, en la seva funció social i redistributiva dels recursos, dins del marc i les possibilitats legals existents, sovint hem d'empassar-nos gripaus i mirar de trobar una resposta o justificació per a moltes de les coses que no acaben de funcionar. Acostumem a dir que la burocràcia és una llosa que alenteix les gestions i les complica, i els casos de corrupció han fet que el control hagi endurit la fiscalització de tots els moviments, i això encara ha agreujat la capacitat de resposta de les institucions, sobretot la municipal.

Si bé és cert que els tràmits es compliquen hi ha un altre element que és molt pitjor i que no en som prou conscients, si més no per arribar a trobar solucions que ens treguin d'una certa paràlisi i, sobretot, d'un grau d'ineficiència perillós. La preparació i coneixement de l'administració i la gestió pública de molts dels càrrecs públics és deficient. Si això hi sumem una mala organització de les institucions amb més o menys bons professionals, el resultat deixa molt que desitjar. El voluntariat és molt positiu i lloable, però no n'hi ha prou. És encomiable l'honestedat, l'esforç personal i la dedicació del temps lliure als altres, però cal formació, coneixement i criteri.

A nivell local em preocupen diferents temes que m'agradaria que es poguessin resoldre per al bé de tothom, però soc poc optimista. L'obra pública a Arenys arrossega una història de desencerts que fa basarda, i tot s'acaba abocant-hi diners, construint malament, i amb una necessitat de manteniment urgent que no caldria si s'hagués fet bé des de l'inici. Es van alternant governs, de diferents colors, que ens agraden més o menys, però els problemes subsisteixen i les obres s'encallen eternament. 

És important afegir, que no sempre l'administració local està en condicions d'actuar lliurement, sinó que hi ha administracions supramunicipals que la condicionen fins al punt que en molts casos la inhabiliten per poder tirar endavant temes que són vitals per a nosaltres, però que des de fora no es veu de la mateixa manera. Les competències que té la Generalitat, l'Estat, la Diputació, o organismes i empreses com l'ACA, Renfe i Adif, són a vegades un impediment per millorar la nostra vila. Llavors no n'hi ha prou amb bon gestors, sinó que cal molta pressió i insistència, sense que això sigui garantia d'èxit.

Hem d'agrair l'esforç i dedicació dels nostres representants polítics, però els hem d'exigir professionalitat i saber assessorar-se d'allò que desconeixen, de manera que no s'excusin en el desconeixement per no desencallar tot allò que fa anys que tenim aturat o empantanegat.

Malversació de diner públic o corrupció?

Aquests dies es parla molt de malversació per part de càrrecs públics, sobretot davant la petició que es revisi la llei i diferenciï els diferents tipus de malversació. En un espai reduït com aquest es fa molt difícil explicar abastament tota la casuística de la malversació, però sí que voldria apuntar alguna idea al respecte, perquè crec que és important tenir en compte què estem dient quan parlem de malversació de diner públic i, sobretot, què hem de pensar dels seus responsables polítics.

Tot i que al final podem arribar a la mateixa conclusió de que es tracta de malversació de fons públics, és important diferenciar els casos en què s'ha de parlar directament, i també amb claredat, de corrupció. Al meu entendre no és el mateix qui es comporta de manera corrupta per enriquir-se personalment o afavorir de manera expressa els beneficis d'amics o parents, d'aquell que no actua correctament i provoca una malversació del diner públic.

Al final les conseqüències són les mateixes, i els perjudicats també, però no crec que sigui just posar en el mateix cistell uns i altres. Malauradament hi ha corruptes a la política, i en tenim uns exemples molt evidents, però també hi ha molt mala praxi en la gestió del diner públic. Tant un cas com l'altre s'han de resoldre de la millor manera possible, exigint responsabilitats, però tenint en compte la intencionalitat.

Els càrrecs polítics se'ls ha de suposar honrats i amb ganes de servir la ciutadania. A partir d'aquí caldria excloure aquells que només busquen en la política l'enriquiment personal i familiar, i procurar formar els altres perquè la seva gestió econòmica sigui la més correcta i beneficiosa per a la comunitat a qui serveixen. 

És per això que, sense entendre-hi gaire en qüestió de lleis, considero que la Justícia hauria de distingir clarament els dos casos i resoldre la situació concreta segons el grau de responsabilitat de cadascú.

Titllar tothom de corrupte és un error. N'hi ha, potser més dels que voldríem, però crec que és més freqüent la mala gestió que provoca un malbaratament dels recursos públics i que caldria solucionar. No sé si políticament interessarà entrar en aquest debat, però considero que seria el més correcte. Malgrat tot, ja sabem que en política sempre hi juguen els interessos de partit, sobretot quan hi ha eleccions a prop.

Al conseller Miquel Buch el vestit li va gros

Si bé és cert que carregar tots els mals a una sola persona seria un error, no és menys cert que l'arribada del consell d'interior ha estat voltada de soroll i males cares. Des del primer dia es va posar la policia d'esquena i tot i les rectificacions posteriors, no ha aconseguit el diàleg necessari perquè les coses funcionin. Ara, al meu entendre, es fa difícil que la situació pugui millorar gaire, i probablement un canvi de conseller seria un bon pas en aquest objectiu.

La manifestació d'ahir, amb els detalls i moments discutibles, té a veure amb un cúmul d'errors de la direcció política de la policia autonòmica. Coneixem que els col·lectius policials no són fàcils de gestionar, i en això molts alcaldes ens donarien la raó, però no per això s'ha de deixar de treballar per fer les coses de la millor manera possible. La situació en què es va trobar la policia catalana en l'assalt al Parlament va resultar penosa i és lògic que ahir es manifestessin contrariats amb com s'havia gestionat.

Sovint els càrrecs públics es creuen més savis del compte i substitueixen a tècnics especialitzats en les funcions que no els correspon. El primer error del conseller va ser intentar dirigir el cos de policia políticament i el resultat va ser nefast, i l'obligà a rectificar immediatament.

Al conseller li falta prou coneixement de l'àmbit que dirigeix, i també empatia, la qual cosa provoca un enfrontament que no és bo per a ningú. Al conseller el vestit li va gros.

Han perdut la por a fer el ridícul

De tot el que ha estat passant els darrers mesos a Espanya i Catalunya, un fet a tenir en compte és la pèrdua de la por a fer el ridícul de molts càrrecs públics espanyols i militants polítics. Semblaria que ostentant un càrrec caldria anar més en compte en no espifiar-la i no sortir-ne esquitxat. Els fets dels darrers temps demostren que això no ha passat, sinó tot el contrari. Són moltes les situacions ridícules que hem vist protagonitzar per diferents càrrecs públics.

El darrer, probablement és el de l'ambaixador espanyol a França, titllant Torra de president inconstitucional i recriminant l'alcalde de Perpinyà per haver-lo rebut. La carta de resposta de l'alcalde de Perpinyà ha estat contundent i vergonyant per a l'ambaixador. Si aquest cotitzés en borsa hauria baixat estrepitosament.

No saps si es tracta d'ignorància o bé d'un excés d'odi i ràbia que els fa actuar de manera ridícula i desproporcionada. Diuen que la ignorància és atrevida, però tractant-se d'un ambaixador jo abans pensaria que es tracta d'un odi que els enlluerna i no els deixa veure la realitat. Els treu de polleguera.

Aquesta no ha estat l'única ridiculesa de representants espanyols. Jutges i ministres espanyols s'han lluït amb les seves pressions a Brussel·les, i amb líders polítics com Casado i Rivera t'hi trobes cada vegada que obren la boca. Al final arribes a la conclusió que estem governats per una colla d'impresentables que només es mouen per rancúnia i venjança fins al punt de quedar en evidència.