Il·legal aquell que pensi diferent

La vida seria molt més fàcil si aconseguíssim il·legalitzar a tots aquells que pensen diferent de nosaltres. Això, que pot semblar un disbarat ve a ser el que PP i Vox voldrien aplicar, potser buscant fórmules que ho dissimulin una mica. Il·legalitzar els partits independentistes i tots aquells acords amb ells, sobretot si d'aquesta manera aconsegueixen el govern de l'Estat.

    Avui s'acabava el termini per presentar una esmena a la totalitat a la llei de l'amnistia que va entrar al Congrés de Diputats i, com calia esperar, tant el PP com Vox l'han presentat, tenint molt clar que s'està cometent una il·legalitat perquè tant Bildu com els partits independentistes són el dimoni que vol destruir l'Estat espanyol.

    El PP i com a mínim molts barons socialistes voldrien que els partits polítics majoritaris no quedessin condicionats per altres de minoritaris, sobretot si venen d'autonomies tan perilloses com Catalunya i el País Basc. La cosa no és nova, i fins fa molt poc l'alternança política entre PP i PSOE donava molta tranquil·litat als seus dirigents. Tot això fins que va arribar un home, el senyor Pedro Sánchez, que va gosar pactar amb els comunistes de Podemos i ara Sumar, i a més amb la complicitat necessària de partits independentistes que el que volen és posar en perill la sagrada unitat d'Espanya.

    Ara, doncs, més que mai, cal deixar ben clar que només els dos grans partits polítics poden subsistir i decidir el futur de l'Estat, i s'ha de trobar la manera de fer fora tots aquells partits que puguin posar traves a la tradicional alternança en el govern. No és estrany, doncs, que PP i Vox proposin endurir el Codi Penal, per evitar aquesta competència que els perjudica. PP accepta Vox perquè no estan tan lluny de la seva manera de pensar. De fet han sortit d'allà. I perquè els necessita. Aquesta vegada no han sumat prou, però esperen aconseguir-ho ben aviat.

    Davant d'aquest panorama només hauríem de pensar de quina manera aconseguim anar units per fer front a les propostes, però no. Nosaltres ens entossudim a tirar-nos els plats pel cap i barallar-nos per veure qui és el primer. Si no fem fora aquesta idea, i amb ella tots els actuals dirigents catalans, no aconseguirem la força necessària per encarar-nos a tots els que ens volen fer desaparèixer. 

Les dificultats per dialogar

Es fa molt difícil l'actuació dels partits catalans que tenen representació al Congrés de Diputats, a l'hora de donar o no suport al govern socialista. L'alternativa al govern socialista ja sabem quina és, i ara ve reforçada per un partit d'extrema dreta que ho fa tot més perillós.

En aquests moments s'estan debaten els pressupostos per a l'any vinent, i el PSOE necessita el suport d'ERC, que de moment és el partit polític català més proper i disposat a negociar. Aquesta setmana va permetre que la negociació tirés endavant en no presentar una esmena a la totalitat. La raó, segons ERC, és que el govern s'ha compromès a estudiar una manera que el català tingui una presència en els audiovisuals, encara que s'ha resistit a parlar de quotes.

La crítica a ERC és molt fàcil, perquè tots sabem com falta als seus compromisos el president del govern espanyol. N'ha donat prou proves. Tancar-se en banda i afeblir el govern socialista té també els seus perills, sobretot pel que deia al començament de quina era l'alternativa.

Avui tot és molt complicat. També a casa nostra, després del fracàs del moviment independentista, hi ha organitzacions socials que reclamen un tornar a insistir en aconseguir la independència, però el govern no ho veu clar i ERC aposta per la taula de diàleg, sabent amb qui se les ha d'haver. La postura de JxCat tampoc és clara i la seva negativa a dialogar tampoc no porta enlloc. Paral·lelament hi ha el Consell per a la República, que ara ha escollit els seus representants, i que no s'acaba d'entendre quin és el seu paper, i on ens portarà. Un consell on ERC no hi figura i la CUP hi té només una part de representants.

Ens falta confiança, però també entendre quin és el recorregut que els nostres polítics volen traçar, i quina és la seva predisposició a avançar en l'obtenció de la independència. Alguns descarten la unilateralitat, que no va funcionar, però d'altres no la descarten, i davant d'aquests dubtes i embolics, molt ens temem que la casa quedi sense escombrar.

No és just que sempre cedeixin els mateixos

Davant les declaracions de dirigents d'ERC, que presentaran una esmena a la totalitat als pressupostos, i per tant aquests no es podran tramitar, han sortit les veus del PSOE i PSC acusant-los de alinear-se amb el PP i C's. Aquesta és una cançó molt repetida i que només molesta quan ho fan els altres.

Té raó Gabriel Rufian quan recorda a Iceta com va ignorar la presència dels familiars dels presos polítics al Parlament. En aquella ocasió em va avergonyir. Ja fa molt temps que Miquel Iceta ha demostrat quina persona és, però sempre tens l'esperança que pugui tenir un comportament més ètic. No pot ser supeditar-ho tot als interessos partidistes.

ERC no cedeix a la pressió dels socialistes, que han intentat fer el ploricó per aconseguir un gest. No pot ser que sempre hagin de ser els mateixos que acabin cedint. És molt fàcil parlar de diàleg i presumir de ser una persona dialogant, Pedro Sánchez, si no acceptes res de l'altra part. En el fons és el mateix que feia Rajoy, no hi ha tanta diferència, encara que el PSOE es cregui més dialogant que el PP.

Ens pot semblar bé o malament la decisió d'ERC, però no podem ignorar la dificultat de qualsevol posicionament dels independentistes, tots ells criticables. Des de la barrera es veu tot molt fàcil, però quan has de decidir se't presenten tots els dubtes. Fer caure el govern del PSOE no és una bona opció, però tampoc és just que no hi hagi res a canvi. Això fa tan culpables ERC com el PSOE.