Una bassa d'oli!

El Ple municipal d'ahir el vespre, a Arenys de Mar, va discórrer plàcidament, sense exabruptes, pica-baralles ni males paraules. És d'agrair! No sempre podem dir el mateix, i les persones que tenim el costum de seguir-lo, encara que sigui des de casa, ens molesta quan el to que s'empra, o les paraules que s'utilitzen no són les més adequades. Això va pels regidors i regidores de govern i els de l'oposició.

Que un ple municipal es debati de manera tranquil·la i serena, no vol pas dir que tothom estigui d'acord amb tot, encara que ahir gairebé tot es va aprovar per unanimitat. Que discorri plàcidament vol dir que els membres del Consistori s'expressen correctament, expressant les discrepàncies, quan convé, i aclarint els conceptes que no eren clars, sense necessitat de ser groller o poc elegant.

Cal felicitar l'esforç d'uns i altres per expressar allò que pensen, respectant l'opinió dels altres i acceptant el resultat de les votacions, que en el cas d'Arenys, on l'equip de govern compta amb majoria absoluta, ja està tot dit.

Em va agradar el to, encara que no estigués d'acord amb algunes de les raons que es varen donar per desestimar aportacions ciutadanes. Crec que caldria evitar la urgència i mirar de presentar els temes amb arguments sòlids i, sobretot, interpretant correctament les paraules dels intervinents. No em vull allargar en aquest tema, però em refereixo a al·legacions presentades per ciutadans, que no han estat ben argumentades. No es tracta només d'acceptar o denegar, sinó que s'ha d'argumentar bé. Potser és qüestió de les presses.

Celebro l'aprovació unànime a l'adhesió d'aquest Ajuntament a l'Associació de Municipis i Entitats per l'Aigua (AMAP) perquè segur que servirà per conèixer més en detall tot el procés de la gestió directa de l'aigua. Un tema pendent al nostre país, Catalunya, on la privatització d'aquesta gestió supera àmpliament la tendència del món global. A veure si n'aprenem.

Voldria agrair la voluntat de tots els grups municipals d'avançar davant de totes les dificultats, que no són poques, per tirar endavant els projectes de vila, i especialment al grup majoritari, per la seva voluntat d'escoltar la resta de grups, encara que no els necessiti per aprovar les propostes de resolució.

L'empadronament és un dret i una obligació

La meva primera experiència a l'administració pública va ser, ara fa quaranta anys, de cap de servei amb responsabilitat sobre el padró municipal d'una ciutat que, en aquells anys, fregava els cent mil habitants. Des de llavors ha plogut molt i han canviat les coses. Els tràmits no són ben bé els mateixos, però l'esperit és el mateix, com també l'objectiu: conèixer qui viu al nostre municipi, per saber quins serveis necessitem cobrir. L'empadronament t'obre la porta a una colla de drets reconeguts, com l'educació o la salut.

Ahir, la majoria del Parlament de Catalunya es va comprometre a garantir l'empadronament universal. Es varen desmarcar del pacte, Junts, PP i l'extrema dreta. La iniciativa va ser de la Xarxa d'Entitats pel Padró, amb més d'un centenar d'entitats associades, que exigeixen l'empadronament de totes les persones residents en un municipi.

L'insòlit del cas és que tots aquests esforços estan avalats per la llei de règim local, i que existeix jurisprudència del Tribunal Suprem. La pregunta que ens fem és: per què encara hi ha municipis que incompleixen la llei? Puc entendre que l'extrema dreta hi estigui en contra i hi posi totes les pegues pel fet que moltes de les persones afectades són immigrants, que els volen fora, encara que d'esquitllada ho pateixin persones autòctones. No està tan clar que PP i Junts s'alineïn en aquest posicionament. 

 Em costa massa d'entendre que no es prenguin mesures estrictes de compliment de la llei, per part de les institucions responsables de fer-la complir, i que s'hagi d'arribar a aquesta situació d'indefensió jurídica de moltes persones. Normalment, les més vulnerables i que necessiten tot el nostre suport.

Celebro que a la meva vila, governada amb majoria absoluta per Junts, l'empadronament sigui universal i que ningú no pateixi la injustícia de veure's arraconat i marginat. No disposar del padró comporta molts problemes administratius i, de rebot, socials i econòmics. Negar l'empadronament a una persona que resideix en un municipi, al marge de la titularitat o no del seu habitatge, de les condicions d'aquest, o fins i tot sabent que viu a la intempèrie, és d'una gravetat extrema, no només jurídica, perquè ho mana llei, sinó també moral i ètica. 

Ni m'interessa ni m'aporta res

No he seguit la manifestació convocada per Feijóo a Madrid i que, segons diuen les notícies, ha reunit unes cinquanta mil persones. No l'he seguit perquè no m'interessa gens ni mica. No m'interessa perquè no aporta res. És una manera de desgastar el govern i no pas de fiscalitzar-lo, que seria la seva obligació.

El nostre sistema democràtic ofereix la possibilitat d'escollir els nostres governants cada quatre anys. No sempre la força guanyadora aconsegueix formar govern, si no obté la majoria absoluta i no és capaç de sumar amb altres partits polítics. Això, pel que fa a Espanya, li va passar al Partit Popular, i si ens fixem en l'Ajuntament de Barcelona, a les darreres eleccions, ho va patir Junts.

Quan un partit polític es queda a l'oposició té l'obligació de fiscalitzar l'obra de govern, procurant que es facin bé les coses. No li faran com ell voldria, però ha de mirar que s'actuï correctament, fent bon ús dels recursos públics i, fins i tot, observant si aquelles promeses electorals s'estan complint o no. Dedicar-se tot el temps a exigir que s'acabi el mandat o la legislatura, segons el cas, per convocar noves eleccions i a veure si s'aconsegueix canviar els papers, és una mala praxi i una presa de per als ciutadans.

S'ha dit molt que Feijóo encara no ha exposat què faria de diferent si ell residís a la Moncloa. Què podríem esperar d'ell i del seu partit polític si estigués governant. Simplement, s'ha dedicat a demanar al president del govern espanyol que plegui i convoqui eleccions. Això és una desautorització de la mateixa capacitat de governar. És paper mullat. És enredar la perdiu i només buscar el poder per al poder.

És per això que no m'interessa el que em puguin dir, al marge del que puc pressuposar que passaria si arribés a governar amb l'ajuda de Vox, si ens fixem què està passant a les autonomies que estan sota d'ells. Si afegim l'actuació esperpèntica de la presidenta madrilenya a la trobada de presidents d'aquest divendres, ja no cal dir res més al respecte.

I amb això no defenso l'actuació de l'actual govern. Estic amb desacord amb moltes coses, i la primera que em ve a la memòria és l'incompliment de la derogació de la llei mordassa, que va prometre en campanya electoral. Una cosa no treu l'altra, però el que sí que fa és que no hi dediqui ni un segon a escoltar què diuen des de la plaça d'Espanya de Madrid.

Sense pressupost

Hem llegit que, si no hi ha cap canvi de darrera hora, ni Ripoll, ni Barcelona, ni la Generalitat podran aprovar el pressupost per aquest 2025 i hauran de prorrogar l'anterior. Sabem que bona part de l'èxit d'un govern és l'execució del pressupost anual, i el primer que ha d'aconseguir és que el ple l'aprovi. Disposar de majoria absoluta, com és el cas de l'Ajuntament d'Arenys de Mar, és bàsic per no haver de patir. Quan el partit en el govern no disposa d'aquesta majoria i es veu obligat a negociar-ho, no sempre ho aconsegueix. Sovint són més aviat motivacions partidistes i de força, les que ho impedeixen.

En el cas de Ripoll, des que va aconseguir el govern el partit d'extrema dreta, liderat per la Sílvia Orriols, la seva presència als mitjans de comunicació ha estat constant. El famós cordó sanitari, que ja he comentat més d'una vegada que no és una bona pràctica, no s'ha pogut implantar, perquè els grups de l'oposició no s'han posat d'acord en donar l'alcaldia a algú altre. Ara, amb la qüestió de confiança que es planteja com a eina per aprovar el pressupost, es veurà si han madurat, o bé l'extrema dreta continua a l'alcaldia de la població.

A Barcelona no hi ha hagut entesa entre el PSC i els seus aliats ERC i Comuns, com si ja estiguessin preparant l'estratègia per a les eleccions de 2027. Falten dos anys, però els partits polítics acostumen a treballar molt anticipadament. Alguns, fins i tot, ja s'hi posen l'endemà de les eleccions, a quatre anys vista.

I a la Generalitat, ERC, amb el nou president, ha dit que no vol fer-li faci la vida a Salvador Illa, encara que s'avingui a posar en marxa totes aquelles actuacions que entraven dins d'un possible pacte. Potser també ja estan escalfant motors per a quan toqui.

L'estratègia dels partits polítics a l'hora de negociar i aprovar els pressupostos no s'entén des de la ciutadania i és, al meu entendre, un motiu més de la desafecció i la desconfiança creixent vers els polítics de torn. Seria bo que els polítics prioritzessin l'anar bé de la majoria i deixar una mica de banda les seves dèries. Entenc que la ideologia té un pes, però a vegades, si rasques un mica, t'adones que hi ha més motius partidistes que no pas ideològics. És una assignatura pendent que caldria aconseguir un assoliment satisfactori.

El PP no vol un finançament singular

No és una novetat, perquè està en el guió previst. El PP espanyol no vol privilegis, perquè així ho entén, per a Catalunya, i fa sempre tot el que pot per posar-hi traves. No us penseu que el PSOE ho vegi millor, i s'hi posi més bé, però quan no hi ha més remei es diu i es fa el que convingui.

Un finançament singular per Catalunya seria un desastre per a Espanya, i per això entenen que és anticonstitucional. O sigui que hem de continuar pagant les festes de la resta d'Espanya, mentre ells rebaixen impostos i augmenten subvencions. Com que les paguen els altres, no hi ha cap problema. No els cal equilibrar el pressupost, perquè ja es compensa amb els diners que venen de Catalunya.

I la pregunta que em faig, no pas per primera vegada, és què hi diu el PP català? Tampoc ho veu bé? Són d'aquí aquesta colla, i haurien de procurar per casa, però prefereixen mantenir-se a l'altre bàndol. Aquí saben que no governaran mai i, per tant, no hauran de donar compte de res als catalans. O potser és que no pinten res i són uns titelles que els manipulen des de Madrid?

No són tan diferents del PSC. Ells també varen deixar de pensar per ells mateixos i es varen incorporar al bloc espanyol. Passa, però, que ara governen a la Generalitat, però sense majoria absoluta. Hi són gràcies als Comuns, que sempre els tindran al costat, ja que no saben fer res més. I també gràcies a ERC, que només veu com a adversari a abatre a Junts. I aquesta dependència provoca uns equilibris en el PSC, entre la seva dèria espanyolista i el seu compromís de partit de govern en vers els catalans. Només és qüestió de xifres.

Ahir parlava de les xifres quan em referia a temes econòmics, com són l'IPC, l'euríbor, o la revisió de les pensions. Avui també parlo de xifres, i en concret del nombre de diputats electes de cada formació. Quan hi ha majoria absoluta és una cosa i quan depens d'un altre partit és una altra. I si no que li demanin al meu alcalde, que per primera vegada pot fer i desfer sense haver de donar comptes a ningú. Ni Salvador Illa ni Pedro Sánchez tenen aquesta sort. Un s'ha d'agafar allà on pot per anar surant. Cada quatre anys pot tocar-te la loteria.

L'opacitat del govern local és preocupant!

Sabíem que passaria des del moment que vàrem conèixer els resultats electorals a la nostra vila. Majoria absoluta de la candidatura de Junts. A partir d'aquest moment el nou govern tindria les mans lliures per aprovar tot allò que volgués, sense que l'oposició pogués fer res, més enllà d'opinar i votar-hi en contra o a favor. Teníem la confiança en les promeses de transparència i mà estesa, però tot ha quedat en no res. Des del govern es fa i desfà, sense ordre ni concert. No es compleixen els terminis de presentació de la documentació per portar a aprovació al Ple, dificultant la tasca de fiscalització que té encomanada l'oposició.

Per no tenir, no tenim ni tan sols la tranquil·litat de la feina ben feta. El caos organitzatiu cada vegada és més gran. Les decisions es prenen precipitadament, sense una anàlisi a fons de les conseqüències d'una mala elecció. Els nyaps que han anat succeint en són una bona mostra, sense que ni tècnics ni polítics sàpiguen reaccionar, malbaratant recursos. 

La incapacitat de prendre decisions o asseure en una taula les parts en discòrdia, com és el cas de les obres de la nova biblioteca, és gairebé un escàndol. Després d'un any d'haver sorgit un problema, que va paralitzar l'obra durant uns mesos, ens trobem encara en la mateixa situació.

Els problemes de la neteja i la recollida selectiva de la brossa, no se saben abordar. No és un tema senzill, però cal trobar una solució més enllà de netejar durant més hores, sense que els resultats siguin satisfactoris.

I l'opacitat és el sistema de treballar del govern local. No només s'han negat a elaborar el Programa d'Actuació Municipal (PAM), que tot i no ser d'obligat compliment, permet observar quin és el recorregut que vol fer el govern municipal, i fer-ne un seguiment des de la ciutadania. Altres elements, que sí que estan contemplats en el Reglament d'Organització Municipal (ROM), com és l'Audiència Pública, no s'està convocant. L'excusa que fa anys que no es convoca, no és raó per no complir la norma establerta. 

La setmana vinent el ple municipal aprovarà les ordenances fiscals, sense que els vilatans n'hàgim estat informats, i ens tocarà les butxaques. Convocar o no l'Audiència Pública no és una deferència cap a l'administrat, sinó una responsabilitat de l'equip de govern que té l'obligació de convocar, com a mínim, una audiència cada any.

El Reglament de Participació Ciutadana, que regula, entre altres coses, la creació i organització dels consells de participació, i que s'havia d'actualitzar, està aturat, sense cap explicació. Però ni tan sols allò que hi figura ara, s'està complint, com és l'obligació dels presidents dels consells d'informar en sessió plenària de l'activitat dels consells, com a mínim un cop l'any.

La informació de la carpeta ciutadana, on figuren els expedients oberts entre els vilatans i l'ajuntament, va desaparèixer fa uns mesos, i encara no s'ha restablert, i no sabem quan estarà disponible. I podria continuar...

Malgrat això, els vilatans, a títol personal o implicats en entitats i col·lectius, no perdem l'esperança de ser escoltats ni renunciem a la voluntat de col·laborar en qualsevol tasca per millorar la vila.  

Ordenances fiscals, Pressupost i Audiència Pública

Aquests dies els ajuntaments del país estan preparant les ordenances fiscals i el pressupost per a l'any vinent. Les ordenances han d'estar aprovades de manera definitiva abans del dia 31 de desembre, i entre l'aprovació inicial i la final hi ha un període de 30 dies per poder-hi presentar al legacions. 

La curiositat del tema és que les ordenances fiscals i els pressupostos acostumen a presentar-se per separat, quan, al meu entendre, tindria tot el sentit del món que es fes una presentació conjunta. El fet que les ordenances s'hagin d'aprovar abans d'acabar l'any, i el pressupost es pugui aprovar més tard, fa que les presses siguin per les ordenances, i es deixi el pressupost per a més endavant.

Dic que tindria més sentit que ambdues coses anessin de bracet, perquè les ordenances regulen els ingressos propis dels ajuntaments. Uns ingressos que superen àmpliament la resta d'ingressos que provenen d'institucions supramunicipals. Si en el pressupost han de quadrar ingressos i despeses, seria lògic que es fes tot junt. 

Enguany, a Arenys serà important veure quina és la decisió del govern municipal, amb majoria absoluta, i amb les eleccions encara llunyanes. Apujar taxes i impostos permet disposar de més diners per poder tirar endavant serveis que els vilatans reclamen, però al mateix temps comporta un rascar-se les butxaques, que no acostuma a agradar massa. És per això que l'elaboració de les ordenances fiscals i la determinació dels increments de taxes i impostos, és prou delicat i convindria fer-ho amb molt deteniment, tenint en compte la repercussió a les famílies, sobretot pensant que no tothom pot afrontar els augments de la mateixa manera. I és important pel trencament de la regla de la despesa, que seria bo que algú ho expliqués de manera planera a tota la població, i que condicionarà la inversió dels dos pròxims anys.

Acostuma a passar que, per ideologia, interessos de classe, comoditat o desconeixement de la realitat, normalment es posa la directa sense una anàlisi profunda de la situació. Convindria, doncs, que, vista la situació actual, les decisions que prengui el govern local, amb la tranquil·litat de la majoria absoluta, s'hagin estudiat bé i reflexionat, en bé de tots els vilatans, sobretot d'aquells més vulnerables.

Aprofito l'avinentesa per afegir que, si els nostres governants volen presumir de transparència i participació, ara és un bon moment per posar-ho en pràctica i convocar sessions obertes als vilatans. L'Audiència Pública és una bona eina que acostuma a quedar en un calaix.

Sí, la culpa és dels altres!

Fa uns dies titulava de la mateixa manera un post que parlava dels turistes, dels forasters, a qui carregàvem totes les culpes del nostre mal funcionament. Sempre s'ha vist que és fàcil culpar els altres i quedar alliberats de qualsevol responsabilitat. Això passa en tots els àmbits i ahir, que celebràvem la diada, també ho vàrem poder escoltar de les entitats contra els partits polítics. Què hi ha de cert?

Els organitzadors de les manifestacions culpaven als partits polítics independentistes de la situació actual del país, amb un govern més proper al 155 que mai. D'alguna manera és cert que els partits polítics que sumaven majoria absoluta al Parlament català han estat incapaços de fer valdre aquesta majoria per avançar en el camí de la independència, o com a mínim en el camí del reconeixement de molts drets que encara tenim en somort.

Pensar que tota la culpa és dels partits polítics tampoc és just. Ells es varen presentar per liderar el projecte de la independència i no se n'han sortit. Hem de ser honestos a l'hora de valorar totes les traves amb què s'han trobat, i generosos a l'hora d'acceptar la seva innocència i improvisació. Els ho hem de dir i no se'n poden fer escàpol, però ens hem de situar al seu costat i assumir la nostra responsabilitat.

Molt sovint em ve a la memòria un discurs d'un director de diari digital, que no es va cansar de repetir, on intentava convèncer tothom que la independència era cosa de quatre dies. Ara, que s'ha vist com ha acabat tot plegat, és incapaç de reconèixer la seva manca de rigor a l'hora d'exposar la situació política i el futur que veia tan a prop. 

D'alguna manera hem arribat al cap del camí i ens toca tornar a començar. Seria bo que acceptéssim els nostres errors, i procuréssim no repetir-los. Diuen que la lluita continua, i és ben cert que no ens podem deturar, però cal tocar de peus a terra i el cap clar. Treballar per al reconeixement de la nostra singularitat en tots els aspectes possibles, i convèncer els altres que no anem contra a ningú, sinó a favor d'un país que fa massa temps que està empantanegat. Si voleu, no parlem de culpables, sinó de responsables, i assumim-ho amb valentia, honorabilitat i intel·ligència.

Lliçó apresa

He repescat l'article d'opinió de Borja de Riquer, "Aprendre del passat" i em reafirmo en la idea que és bo reflexionar sobre l'actualitat, recordant fets del passat que ja coneixíem, però que sovint oblidem i no els donem la importància que tenen. Seria bo que els nostres líders polítics hi pensessin una mica i nosaltres, que a vegades pressionem més del compte i fem naufragar, també ho tinguéssim present.

En aquest article ens recorda fets transcendents que han condicionat el futur del nostre país, amb errors que segurament només som capaços de valorar un cop han passat, però que ens aniria bé memoritzar-los per no tornar a ensopegar amb la mateixa pedra.

Vist en perspectiva tot sembla molt més ràpid, però quan t'hi trobes al mig t'adones que les relliscades provoquen una paràlisi de llarga durada. Ara som molt conscients que el fracàs del Procés l'arrossegarem durant molts anys i, molt probablement, la nostra generació ja no tindrà cap possibilitat de tornar a ser al començament d'un nou intent de recuperar el dret a l'autodeterminació.

Seria bo, doncs, que els polítics independentistes que estan preparant els congressos de la tardor, hi meditessin un xic, sense oblidar-se de quina és la situació actual, tant a Catalunya com a Espanya, amb un equilibri de forces molt feble, amb la qual cosa ho poden engegar tot a rodar molt fàcilment.

Les negociacions polítiques, quan qui governa no compta amb la majoria absoluta, són importants i s'han de planificar bé. La necessitat de pactar facilita el diàleg i obliga a qui té el poder a cedir en fets que mai hauria desitjat, però també toca cedir a l'altra part. Pensar que la suma ho permet tot és un error, i ens pot portar a camins sense sortida com hem viscut en el passat.

ERC ha cedit, més per necessitat que per convicció, i això ha reforçat l'adversari, Junts, que es considera immaculat. Que ningú s'oblidi que estirar més del compte la corda, aquesta es pot trencar, però tampoc s'ha de deixar d'estirar. Pensar que tot cau pel seu propi pes seria un altre error. És per això que necessitem pensar, reflexionar, debatre, exigir i decidir, sempre tocant de peus terra, però sense abaixar les mans.

La fidelitat té un preu

També podia haver dit que la fidelitat té premi, però en el fons qui pot fer concessions no sempre actua lliurement i li toca cedir davant de persones que li han estat fidels, que han donat la cara i caminat junts, malgrat que no tinguin les qualitats mínimes necessàries per a l'encàrrec que se'ls ofereix.

En el món dels partits polítics s'ha vist sempre que hi ha les persones que valen i les que es fan valer. Potser alguns reuneixen les dues qualitats, però acostuma a passar que uns van per un cantó i els altres per l'altre. Els "trepes" són a tot arreu, i això és el que frena a moltes persones a l'hora de comprometre's amb un grup.

L'alternança política ofereix exemples evidents. Quan un partit polític arriba al poder necessita distribuir tasques de responsabilitat i no sempre es regeix per capacitats, sinó més aviat per amiguismes i pagar el deute. Aquest fet, tan freqüent entre els partits, provoca en moltes ocasions que tinguem polítics mediocres davant de càrrecs de responsabilitat massa important pels seus mèrits i aptituds.

Ara estem davant d'un cas clar d'alternança política, amb el nomenament del candidat socialista com a president de la Generalitat. Ara és l'hora de decidir els noms dels consellers i conselleres, dels càrrecs de confiança i de tot aquell aparell que ha de sostenir la presidència i el govern, sobretot tenint en compte que no es disposa de majoria absoluta al Parlament.

També és l'hora de veure si els pactes polítics per aconseguir la presidència, porten implícits uns compromisos de respectar llocs de treball a l'administració pública, a tot un conjunt de persones fidels al partit que abandona el poder. Malauradament, el fet de mantenir la cadira a l'administració acostuma a pesar més que no pas la voluntat política d'un canvi, tant de política com de governants.

Aquests dies, doncs, anirem veient quins són els afortunats que aconsegueixen un lloc de responsabilitat política, els seus mèrits per obtenir-los i la fidelitat vers el president, que en última instància és qui decideix els noms, encara que no sempre amb la llibertat que se li suposa. Com deia al començament, la fidelitat té un preu, i aquest s'ha de pagar, encara que potser no acaba de convèncer ni agradar.

A les urnes sense entusiasme

Portem moltes eleccions des que vàrem poder començar a celebrar-ne després de quaranta anys de dictadura. Només el fet de tenir llicència per votar ja ens animava a acudir a les urnes. També, i penso que és un element molt important, hi havia moltes ganes de canviar el món, de començar uns camins que fins aquell moment teníem prohibits. Aquesta actitud positiva engrescava i segurament va ser la clau d'una gran participació.

    Han passat gairebé cinquanta anys de democràcia i sembla com si estiguéssim cansats. El nivell d'abstenció és elevat i la confiança en els resultats i en aconseguir un govern fort que lideri el nostre país és cada vegada més baixa. Tenim la sensació d'anar en contra de, i no tant a favor de projectes, partits i propostes engrescadores. Ens movem per evitar el pitjor, i això no acaba d'engrescar, sobretot als més joves, aquells que sempre han pogut votar, sense tenir-ne gaires ganes.

    Si ens fixem en els discursos de la campanya electoral hi trobem a faltar propostes concretes i clares de quin han de ser el futur. La majoria de proclames són alarmistes davant la possibilitat que l'adversari aconsegueixi un bon resultat. Costa de trobar un partit polític que vengui propostes positives i prou argumentades com per dipositar-hi la nostra confiança i donar-los el nostre vot.

    Després de tants anys intentant consolidar el sistema democràtic al nostre país, podríem dir que només hem aconseguit cansar a la gent i perdre tota la credibilitat. Avui ens preparem per a unes eleccions amb l'avís que molt probablement haurem de tornar-hi abans d'acabar l'any. No es veu un candidat que pugui aconseguir la majoria necessària per governar, ni la possibilitat de sumar dos o tres partits polítics per assolir aquesta majoria absoluta que cal per formar govern.

    Hi ha tot un seguit de temes que no hem sabut resoldre i que s'arrosseguen des del primer dia. Parlem molt de drets, però no hem establert cap tipus de garantia perquè aquests es protegeixin. Parlem del dret a l'habitatge digne i ens trobem amb problemes diaris de desnonaments i de manca d'habitatge protegit. Parlem d'immigració i hem estat incapaços d'escriure una llei coherent que defensi els drets dels més vulnerables. Parlem d'educació i només fem que canviar les lleis sense establir cap normativa estable i eficaç per evitar l'abandonament escolar i apujar el nivell. I aquí hi podríem anar afegint seccions, sense acabar mai. 

    El desencís de la població ve donat per la ineficiència de les polítiques emprades pels nostres governants. I aquesta desmotivació fa que ens allunyem de les urnes, i que el nostre país es trobi en un atzucac de difícil sortida. Diumenge votarem, però què passarà dilluns?

El Hard Rock continua viu

La veritat és que he vist d'esquitllada una nova informació sobre el Hard Rock que m'agradarà analitzar més a fons. D'entrada, si no ho he entès malament, el govern d'ERC hauria mentit sobre les negociacions amb els promotors del Hard Rock i amb això es posaria més llenya al foc.

    Com tots sabem, l'excusa del Comuns per no aprovar els pressupostos d'enguany, i que va acabar provocant la convocatòria de noves eleccions, va ser la insistència del PSC en mantenir el projecte i l'acceptació d'ERC, malgrat sempre hagi predicat que no és el que ells voldrien. Jo comprenc que quan governes sense majoria absoluta t'has d'empassar alguns gripaus. El problema, doncs, no està tant amb què acabes fent, sinó amb l'ocultació de la veritat. Quan menteixes perds tota la credibilitat i, per a mi, ERC i el govern de Pere Aragonès l'ha perdut.

    Hi havia partits de l'oposició que comentaven que l'acord amb els promotors del macro casino, disfressat amb altres elements, estava caducat i que això podia servir d'excusa per deixar-ho córrer. Crec que ERC ho va negar i en canvi ara s'ha sabut que sí, que estava caducat i que amb la nova signatura es tornava a legalitzar el projecte i les aspiracions dels promotors.

    Estem pràcticament en campanya oficial, ja que la no oficial és gairebé perpètua, i aquesta notícia ens hauria de servir per valorar com treballa el govern d'ERC. Ens pot agradar més o menys el que fan. Podem considerar que treballen correctament, massa lentament, sense prendre acords valents, dedicant tots els seus esforços... però saber que enreden la gent per la seva conveniència, això és depriment i els deixa en evidència.

    Catalunya no es mereix un govern feble i que a sobre t'enredi. El nostre país necessita un govern fort, i totes les expectatives fan pensar que amb els resultats de les eleccions del mes de maig no l'aconseguirem. Les propostes dels diferents partits polítics, les seves relacions personals, i l'empat previst, no gaire diferent de la composició actual, fan témer que no s'aconseguirà aquest govern que necessitem, i ja es parla d'una repetició electoral per a després de l'estiu, sense que això sigui garantia de res.

    La llàstima de tot plegat és que continuem encallats, perdent bous i esquelles, incapaços de sortir d'aquest bucle, més sentimental que efectiu, i que ens deixa a la cua. Necessitem un relleu al capdavant dels partits polítics i més esperit de servei i no tant ego, i encara menys enganys.

Transparència i participació

Avui els diaris parlaven del tercer fracàs del govern municipal de Barcelona que ha vist com els grups municipals de l'oposició l'impedien tirar endavant la tramitació del Pla d'Actuació Municipal (PAM) per aquests anys de mandat socialista a la capital catalana. Primer varen ser les ordenances fiscals, després el pressupost municipal i ara el PAM.

    Governar amb minoria té aquestes dificultats. Cal negociar molt bé les coses i esperar que l'oposició no hi posi traves. Disposar de majoria absoluta, com és el cas del govern municipal de la nostra vila, té garantit que s'aprova tot el que es presenta al Ple, sense necessitat de dialogar ni pactar res, o fins i tot deixant de presentar propostes, com és el PAM, que no és d'obligat compliment, però que com a mínim és una demostració de transparència, ara que se'n parla tant.

    El nostre govern municipal ja va deixar clar que no tenia cap intenció d'elaborar el PAM, i que tot el que faria estava recollit en el seu programa electoral. Si bé és cert que els partits polítics en campanya electoral manifesten tot allò que volen fer, si aconsegueixen la majoria necessària, la confecció del PAM facilita la temporalització dels projectes i poder fer-ne el seguiment. A Arenys de Mar, doncs, aquesta transparència i fiscalització ciutadana, que donaria valor a la qualitat democràtica del govern local, no hi serà, i haurem d'anar mirant què es fa i es deixa de fer, sense les facilitats que serien desitjables.

    Tot i que el nostre model sigui de democràcia representativa i no participativa, sí que s'ha aconseguit sensibilitzar els polítics a obrir més les portes i, per llei, donar plena informació de tots els tràmits municipals en pro d'una transparència que no sempre és prou evident. Mecanismes com el PAM, l'Audiència Pública, els Consells sectorials i la participació dels ciutadans al Ple municipal apropen la ciutadania a la gestió pública, perquè se la puguin fer més seva.

    Cal, doncs, que els nostres governants es prenguin seriosament la participació ciutadana i la facilitin, amb tots els mecanismes que tinguin a l'abast. S'ha d'escoltar a la gent, les seves opinions, suggeriments i crítiques i formalitzar els espais de trobada per recollir-ho, discutir-ho i posar-ho en pràctica. S'ha de fer, no pas per una simple formalitat, sinó amb ple convenciment de la seva importància i necessitat. La riquesa d'una societat es troba en el diàleg, la participació i col·laboració de quantes més persones millor, i per això, en política, sense contradir el model de representativitat, afavorir la participació és la millor manera d'apropar-te a la gent i ser més útil. En definitiva, els polítics estan al servei de la ciutadania, oi?

Es fa llarg

Mentre els polítics catalans estan fent mans i mànigues per quedar bé davant la ciutadania i retenir el seu vot, la majoria dels ciutadans ens manifestem enganyats i cansats de tantes promeses incomplertes. Què faran de diferent que ara ens ho puguem creure? El final precipitat de la legislatura ha vingut per culpa d'un projecte de casino, com si no tinguéssim prou maldecaps en què pensar i intentar resoldre. En tenen la culpa els que l'han defensat i posat com a condició per pactar els pressupostos, com aquells que l'han fet servir d'excusa per votar-hi en contra, provocant l'avançament de les eleccions.

    Intento passar de llarg de les informacions electoralistes, perquè d'alguna manera considero que ens prenen el pèl. Ens volen comprar el vot a canvi de promeses, la majoria de les quals sabem que no ens portaran enlloc. Avui el president es treia de la màniga una proposta de referèndum que no li comprarà ningú, la darrera cosa que podíem esperar en un moment de paràlisi política que s'arrossega de fa anys. 

    Ahir podíem llegir un article on es comparava la situació de les energies renovables a Catalunya i Espanya, i ens queia la cara de vergonya. No es tracta d'estar per sota, sinó anys llum. Què ha fet el govern al respecte? Si fem memòria del passat, veurem que no només no hem avançat, sinó que ens han passat al davant i ens han deixat a la cua. Si en algun moment érem motiu d'exemple, avui més aviat ho som d'escarni. I amb aquests líders, que no hi ha manera de rellevar, les expectatives són funestes. 

    Ara seria l'hora de fer un repàs de tot el que s'ha fet i el que ha quedat pendent, i presentar projectes concrets que ens facin avançar. En lloc d'això ens fan viure de la nostàlgia, de somnis que s'han esfumat i que pretenen reactivar sense tenir cap estratègia ni possibilitats de fer-ho realitat. Aquest engany permanent resulta cansat i avorrit, i propicia un augment de la desafecció i molt poques ganes d'anar a votar.

    Anem a unes eleccions on ningú aconseguirà la majoria absoluta, i ens trobarem novament amb grans dificultats per arribar a qualsevol pacte, sobretot per rivalitats personals. Ens podem trobar que passin uns quants mesos de desgovern amb el que això representa per a l'economia del país. Si fins ara hem anat enrere què no passarà sense un canvi de timó i empenta? 

Per una gestió eficient del nostre municipi

He repescat el Ple municipal d'aquest mes de març que em vaig perdre en directe i m'he concentrat en la part de fiscalització dels grups de l'oposició a l'obra del govern, on pots veure l'actitud d'un govern amb majoria absoluta, però que des del primer dia va dir que escoltaria a tothom amb mà estesa. Valoro, doncs, la voluntat d'escoltar qui no pensa com tu, però que també fan un servei a la població.

    La sensació que he tingut, i no és nova d'avui, és que hi ha bona voluntat per part del govern municipal, i això deixa a l'estacada a tots aquells crítics que posen el polítics al mateix sac de la corrupció i l'interès personal, i fa justícia a totes aquelles persones que en un moment donat decideixen dedicar una part del seu temps per millorar la vila. Dit això, però, haig de dir que hi ha alguns elements que em preocupen i que m'agradaria pensar que poden canviar. Per una banda hi trobo massa improvisació, poca planificació i un cert descuit a les conseqüències que es deriven de segons quines decisions.

    En una vila com la nostra hi ha moltes necessitats. Es reben diners d'institucions supramunicipals, però una bona part dels recursos provenen dels vilatans via taxes i impostos. El govern de torn, doncs, administra els nostres diners, i per això se'ls ha d'exigir eficiència i evitar un malbaratament dels diners públics. I la impressió que tinc és que el nostre govern municipal no ho té gaire en compte, sobretot a l'hora de decidir segons quines inversions, que es poden fer gràcies a que Arenys és tradicionalment un municipi sanejat i amb romanents importants.

    En aquest Ple municipal del passat dia 21 de març s'ha parlat molt d'equipaments, sense que es disposi d'un pla d'equipaments que permeti fer una planificació correcta de l'ús i necessitats del nostre municipi. S'ha parlat de la possibilitat de comprar el casal de Sant Vicenç i d'unes instal·lacions de l'antic col·legi Cassà. M'agradaria recordar-los que una cosa és la inversió per a l'adquisició dels immobles o instal·lacions, i l'altra la despesa corrent de manteniment i subministraments necessaris per al seu funcionament. S'ha de tenir en compte que el capítol de despeses corrents no és gaire generós i que si anem ampliant el nombre d'instal·lacions a mantenir, aquest pressupost se'ns pot quedar curt.

    La conclusió és clara: cal analitzar bé quines són les nostres necessitats, les que el pressupost corrent pot assumir i fer una gestió eficaç i eficient, per no acabar tenint uns equipaments que no es puguin utilitzar per manca de pressupost. El nostre govern municipal ha d'aprendre a planificar, valorar els costos reals de funcionament, i saber prioritzar aquells serveis que realment són necessaris per a la majoria de la població.

Un nou concurs declarat desert a Arenys de Mar

Davant la notícia que la licitació per al nou servei de recollida selectiva de la brossa a la vila d'Arenys de Mar ha quedat deserta perquè cap empresa no hi ha presentat oferta, i al fet que és un tema força recorrent, considero que caldria reflexionar-hi i intentar trobar una solució definitiva, per evitar que es repeteixi contínuament, amb el perjudici que provoca al servei públic que rebem els vilatans.

    Si anem sumant tot el que passa, podem arribar fàcilment a la conclusió que a la casa gran alguna cosa falla, i no és un simple detall. Probablement és un problema estructural i que s'hi ha de posar remei. Entenc que dirigir un municipi no és fàcil, però cal evitar excuses i arremangar-se de veritat per solucionar els problemes, sobretot quan aquests es repeteixen permanentment.

    A l'anterior mandat reclamàvem la figura del gerent per posar ordre al funcionament municipal. Es va optar per un relacions públiques i mà dreta de l'alcaldia.  Amb la convocatòria de les eleccions semblava que molts partits polítics acceptaven que calia un gerent per organitzar millor l'Ajuntament. Amb el nou consistori, amb majoria absoluta, es va decidir un canvi de càrrecs de confiança i tot feia pensar que, pel perfil d'un d'ells, aquestes funcions gerencials quedarien resoltes. Molts encara no sabem si la nova figura té l'encàrrec gerencial, o no, però tot fa pensar que són altres les funcions que se li demanen, i que d'alguna manera ens agradaria conèixer.

    L'externalització de serveis és una pràctica molt habitual, que no tots els partits polítics veuen bé, i que té els seus avantatges i inconvenients. Sigui un model o l'altre, però, és necessari que abans de posar en marxa un servei es faci un estudi exhaustiu del funcionament, costos i beneficis, i això sembla ser que al nostre Ajuntament no acaba de funcionar correctament. Hi ha qui defensa que aquests estudis s'han d'encarregar a fora, per incapacitat dels treballadors de la plantilla. D'altres creuen que cal ampliar la plantilla, perquè no donen l'abast. Tot plegat és raó suficient per defensar la necessitat d'asseure's a analitzar què està passant i de quina manera solucionem el problema. Hi ha serveis, com la recollida selectiva de la brossa, la neteja i manteniment de les platges, el manteniment de l'enllumenat o de la xarxa del clavegueram, que són massa importants com per tenir-los arraconats o mal resolts. 

    Estem, doncs, davant d'un problema que ens afecta a tots, els que tenen la responsabilitat de govern, d'acord amb els resultats electorals, i els que formen part del Consistori, en representació d'una bona part dels vilatans. Cal asseure's per trobar aquest desllorigador que ens permeti avançar, oferint uns serveis de qualitat i a temps a tots els vilatans. Avui dia un estudi de costos és bàsic per tirar endavant qualsevol projecte. No té cap tipus d'explicació que no ho sapiguem fer bé.

Les pretensions de Milei

Ahir us parlava de l'habituació, arran d'un article publicat al diari ARA, i avui em pregunto si el recent elegit president argentí aconseguirà l'habituació de la seva gent a la nova política econòmica i social que pretén impulsar, amb un trencament absolut, rotund i immediat del que venia funcionant fins ara. Un funcionament molt problemàtic que, potser per això, va permetre que els antics dirigents fracassessin i sortís victoriós en les darreres eleccions.

    Sembla evident que Milei pretén aplicar el seu programa electoral, convençut que la gent l'ha fet guanyador per tot el que prometia, més que no pas moguts pel desencís amb els anteriors dirigents. I és per això que, malgrat no tenir majoria absoluta al Congrés vol aconseguir tirar-lo endavant, passi el que passi.

    Des de la distància i segons les informacions que ens arriben, i que cada vegada has de posar més en dubte per desconfiança amb els mitjans de comunicació, tot sembla indicar que la pretensió del nou president és reduir el poder de l'Estat, en benefici de les classes dominants i mes afavorides per la llei del lliure mercat. Allò que des de l'esquerra es defensa, per compensar els desequilibris que es produeixen, és un anomalia a combatre i anul·lar.

    Segurament que alguns dels objectius a assolir són positius. Si realment vol combatre la corrupció, o els favoritismes endèmics, estaria bé. El perill el trobem a l'hora de confiar sincerament en les seves paraules, i que no ens estigui enganyant. L'aparença és poc creïble, però també és cert que els dirigents argentins de la història recent tampoc mereixien gran confiança, i al final són els mateixos de sempre els que acaben pagant els plats trencats.

    Em preguntava al començament si els argentins s'habituarien a la nova situació, més que tot perquè, per definició d'aquest terme, s'explica com la tendència a reaccionar cada vegada menys davant de coses que no varien o ho fan a poc a poc. Uns canvis lents que no produeixen traumes immediats i aconsegueixen que a la llarga la gent ho acabi acceptant tot, encara que hi perdin drets i llibertats. Com que els canvis de Milei són tan grans i els pretén forçar de manera immediata, m'entra el dubte de si la societat argentina no es farà forta i combatrà amb totes les forces aquestes pretensions restrictives de drets. El temps ens ho dirà.

Els Comuns n'aprenen de Junts

En plena negociació dels pressupostos de la Generalitat per aquest 2024, i després de l'acord a què han arribat el PSC i ERC, els Comuns es fan forts exigint a ERC que es desmarqui del projecte del Hard Rock, si volen els seus vots, que necessiten per a la seva aprovació al Parlament de Catalunya. 

    La veritat és que no acabo d'entendre gaire el posicionament d'enguany quan el tema s'arrossega des de l'any passat i, si no vaig errat, en aquella ocasió els hi varen donar suport, oi? Llavors ara sembla que només es pot entendre per les ganes de fer-se notar i seguir els passos de Junts amb la negociació amb el PSOE, quan van votar favorablement la presidència del govern espanyol, i ara estan treballant amb la llei d'amnistia. I amb això no vull dir que jo estigui a favor del projecte Hard Rock, tot el contrari! 

    L'avantatge de no tenir majoria absoluta és la necessitat que els partits polítics tenen d'haver d'asseure's a la taula, negociar i pactar. Evitar que tot estigui dat i beneït. Ja sé que molts no hi estaran d'acord, sobretot si la majoria absoluta l'ostenta el partit amb qui simpatitzen, però estic convençut que el diàleg i el pacte és el millor camí per avançar. Això no treu, però, que a vegades s'entri en un bucle i no hi hagi manera de sortir-ne. Sempre hi ha, però, la possibilitat d'avançar les eleccions i buscar un equilibri de forces diferent, que trenqui l'estancament.

    Si ens posem a fer previsions diré que Junts acabarà pactant amb el PSOE el redactat de la llei d'amnistia, i totes les lleis que es presentin durant la legislatura, i que els Comuns donaran suport als pressupostos d'enguany, després d'haver ensenyat les dents, més que tot perquè quedi constància que els necessiten.

    De tot el que vagi passant n'aprendrem alguna cosa, i el millor que podem aconseguir és que els nostres polítics, siguin del color que siguin, millorin la seva capacitat de diàleg, prioritzin aquells temes que són realment importants i no ens decebin amb segons quines actituds i maneres.

    I... pensant-ho bé. Algú em pot dir quin interès hi tenen els socialistes catalans en el projecte Hard Rock? Jo puc entendre una mica el tema de l'aeroport del Prat de Llobregat. Una mica menys el Quart Cinturó, però el Hard Rock...? Veurem en què acaba tot plegat, i si el Hard Rock tornarà a sortir a l'hora de negociar els pressupostos de 2025.

Qui dia passa, any empeny

Ahir varen quedar sentenciats els resultats electorals a Galícia, on el PP continua gaudint de majoria absoluta, malgrat totes les especulacions que s'havien originat en campanya. Ara els observadors polítics faran les seves explicacions i conclusions i el poble gallec tindrà un govern de dretes durant quatre anys més. Entretant, el PSOE ha rebut una forta patacada, que m'imagino que ja es temien, tot en benefici d'un BNG que no ha aconseguit fer fora la dreta i haurà de continuar batallant per defensar els seus drets, ja que, tal com vaig comentar l'altre dia, el fet que governi el PP a una comunitat autònoma significa que les decisions es prenen a Madrid.

    En tot cas caldrà veure les conseqüències de la davallada del PSOE, i la por dels més crítics amb la direcció de Pedro Sánchez, que aquesta trajectòria també es produeixi a les eleccions europees d'enguany. El gran error, segons els crítics, és el pacte amb els independentistes, però també saben que sense el pacte ara estarien a l'oposició. No sé si ho preferirien, ja que no ens estimen gaire i l'alternança política ja els anava bé. Uns i altres es protegien.

    I a casa nostra anem caminant a pas de tortuga. Avui es reunia la comissió que ha de valorar el traspàs de Rodalies a la Generalitat. Un traspàs encotillat i no sencer, però que a més té un recorregut molt llarg, i no és garantia de grans solucions, de comptar amb un transport públic com es mereix la ciutadania, perquè la manca d'inversions ha deixat el servei ferroviari en unes condicions tercermundistes.

    Paral·lelament tenim la negociació entre Junts i PSOE de la llei d'amnistia, que estan pendents de les decisions que puguin prendre uns jutges conservadors, de tall franquista, que només busquen la desestabilització política per obtenir-ne uns beneficis personals i corporativistes. ERC té molta pressa i m'imagino que molts nervis per saber què passarà d'aquí a uns mesos, quan es convoquin eleccions al Parlament català. Recordem que encara no hi ha llei electoral pròpia, i així van passant els anys.

    Tot plegat dona la imatge d'un desmanec generalitzat que la història ens recordarà com els pitjors anys de la democràcia a Catalunya. Amb uns polítics de tan poca talla, no podem esperar gairebé res de bo. Però això és el que hi ha, i si no surt gent nova, ho tenim pelut.

Ara veurien bé l’indult?

En una campanya electoral els partits polítics estan plens de consignes. Els seus líders i candidats han de vigilar molt el que diuen perquè no els vagi en contra i han d'accentuar els insults i la crítica als seus adversaris per decantar el vot dels indecisos i portar-los cap a ells. És per això que llegint el que la premsa escriu que ha dit Feijóo en un míting de la campanya de les eleccions gallegues sobre l'indult, m'he aturat a pensar quina és la consigna i en què els beneficia aquest aparent canvi de posició.

    Fins ara tot han estat crítiques i manifestacions en contra del govern espanyol perquè entenen que ha venut la presidència a canvi d'una amnistia que consideren il·legal. Als catalans independentistes ni aigua! Ara, però diria que es pot estudiar l'indult sempre i quan els independentistes demanin perdó i prometin no tornar-hi. El PSOE, perquè li interessa, s'ha afanyat a dir que el PP hauria aprovat una amnistia sense la dependència de Vox. Veurem, a la llarga, si realment hi va haver converses amb Junts en aquest sentit.

    Què els ha fet canviar d'opinió? En què els afavoreix de cara a obtenir la majoria absoluta a Galícia? Si fins ara han insultat i menystingut els catalans independentistes, i això els donava vots a Espanya, què ha canviat perquè en el seu discurs s'obri la possibilitat de l'indult?

    Està clar que a Galícia, on Vox és extraparlamentari i, segons diuen les estadístiques, ho continuarà sent, el PP només pot aspirar a la majoria absoluta per evitar una coalició de les altres forces polítiques que el deixin fora, com ha passat a escala nacional. Potser pensen que hi ha un vot indecís que poden sumar amb un posicionament més dialogant, no tan extremista. Segurament creuen, al mateix temps, que el canvi de discurs no farà guanyar vots a Vox. Però tot això són especulacions.

    Aquests dies, que hem de lamentar la mort de dos guàrdies civils a Barbate, les xarxes socials van plenes de discursos contundents i insultants cap al govern socialista, a qui acusen de no fer prou per protegir la seva policia. Unes intervencions a la xarxa que els malpensats creiem que venen provocats i dirigits pel PP i Vox, però també ens fan adonar que la realitat espanyola difereix molt segons el territori. Catalunya és totalment diferent de bona part d'Espanya, i això es pot comprovar en la composició del Parlament. I Galícia? Segurament també és diferent de molts territoris espanyols, encara que el PP hi tingui una presència històrica de majoria absoluta, que ara podria perdre. És la nova consigna que ha fet canviar el discurs, motivada per uns càlculs electorals que els podrien fer perdre? Ho anirem seguint.