Anar a contracorrent és perillós

Per una vegada que sembla que hi ha un jutge, en aquest cas una jutgessa, que està per la feina i no es deixa portar pel corrent conservador, per dir-ho fi, només fa que sortir entrebancs. M'estic referint a la jutgessa de Catarroja, la senyora Núria Ruiz Tobarra, que està investigant què va passar a València amb la DANA i la falta de resposta per part de les autoritats d'aquella comunitat. 

De moment el senyor Mazón, que no va poder resistir la pressió i mantenir-se en el càrrec, continua aforat i cobrant diners públics, malgrat tot el que va passar i la suspicàcia que no va actuar correctament, però que ho ha amagat amb tot el desvergonyiment i el suport del seu partit que només té paraules per acusar els altres.

He llegit, i suposo que és cert, que la jutgessa en qüestió ha rebut tota mena d'amenaces i pressions perquè deixi córrer el cas. Fins i tot denúncies per fer-la culpable de no sé què i que hagi d'abandonar la feina i el càrrec que ostenta. Sembla, doncs, que sortir de la dinàmica que domina en el Poder Judicial, comporta massa problemes. Tot està massa lligat per a permetre que algun jutge o jutgessa se li acudeixi acusar gent de la seva ideologia.

Tot això són suposicions i conclusions a què arribes llegint les notícies de cada dia. Resulta que hi ha càrrecs del partit en el govern que varen mentir. D'altres han perdut la memòria i no recorden res del que va passar ni varen fer. I els que la llei els empara per no dir la veritat, se n'aprofiten. L'única esperança que tenim és la dita que abans s'atrapa un mentider que no pas un coix. Malgrat tot, anem tard i ja fa massa temps que va passar tot, i hi ha gent amb responsabilitats que no assumeixen el pes de la mort de tantes persones.

És evident que si tot just ara s'està jutjant l'expresident Jordi Pujol i la seva família, trigarem temps a saber tota la veritat sobre l'amagatall i l'actuació del president de la Generalitat valenciana aquell fatídic dia.

Al darrere hi ha més de 220 víctimes mortals

De la DANA que va inundar el País Valencià a finals del mes d'octubre passat només hauríem de parlar i estar preocupats per totes les víctimes, més de 220, els seus familiars, i també els efectes al seu patrimoni. Malauradament, sembla que els mitjans de comunicació parlen més del president valencià que no pas dels damnificats, i la culpa no és només dels periodistes, sinó que bona part d'ella se l'ha d'atribuir al mateix president, i al seu partit polític que el defensa.

Es parla molt del president perquè des del primer dia no ha deixat de mentir. La seva incapacitat per afrontar el problema sobrevingut, i m'imagino que la seva mala consciència per no haver estat al lloc ni en el moment oportú per intentar minorar els efectes de la catàstrofe, fan que el seu nom i les seves declaracions apareguin a les primeres pàgines dels diaris, quan ja han passat quatre mesos.

Voldria posar-me a la pell dels familiars dels morts i d'aquelles persones que han perdut la casa i pràcticament tot el seu patrimoni, i observar de què s'està parlant i de com reacciona el senyor Mazón i el Partit Popular, amb Feijóo al capdavant. Voldria imaginar què se sent, però és massa gros i dolorós per comprendre-ho en tota la seva magnitud. 

Es dona el cas que la jutgessa que investiga els fets, reconeix que la majoria de les morts es podien haver evitat si el govern valencià hagués donat l'avís a temps i no quan la majoria de les víctimes ja havien mort. I malgrat això, el president valencià no reconeix la seva responsabilitat i no fa el que seria més just i lògic en aquestes circumstàncies que és dimitir del seu càrrec. 

Els polítics, quan fan el pas de presentar-se a les eleccions i assumeixen responsabilitats, han de donar la cara i si la seva actuació no ha estat la correcta i ha provocat tantes desgràcies i morts, no poden excusar-se en res i han de retirar-se. La justícia seguirà el seu curs i decidirà si hi ha responsabilitat penal per tot el que va passar, però d'entrada el primer pas l'hauria de fer el president i el seu partit polític li hauria de fer veure i no estar aguantant-lo per interès partidista. 

Com podeu veure, el meu article parla més de l'incompetent que no va actuar com calia, que no pas de les morts i els seus familiars. Cal revertir la situació i el PP ens hi ha d'ajudar, si no pren la iniciativa el senyor Mazón.

El repte dels petits ajuntaments

Ahir vaig anar a parar, via Internet, a una jornada sobre organitzacions que creen valor públic, que va tenir lloc a Mataró, i que tenia per objectiu parlar de la transformació interna de les administracions locals. El tema és molt interessant i cabdal si volem tenir una administració municipal eficient i eficaç, la qual cosa no és fàcil.

Vaig seguir, d'una manera transversal, els diferents ponents i taules rodones, i en el meu interior hi havia una batalla oberta entre la decepció i la il·lusió per poder aplicar els canvis necessaris perquè la cosa funcioni. Certament, pensant en la meva vila, hi ha un problema greu de dimensions, i aquí és on vaig a parar tot sovint i recordo l'estudi de Roca Junyent, que va ser molt criticat.

Realment la dimensió d'una administració local és clau a l'hora de poder introduir canvis organitzatius que millorin la gestió pública. Els ajuntaments de poblacions petites i mitjanes se situen en el mateix nivell de les grans, quant a reptes a afrontar, però amb molts menys recursos. Sí que és cert que la Diputació de Barcelona dona molt de suport i allibera de càrregues que resultarien impossibles de suportar, però tot i així les dificultats dels petits ajuntaments són moltes, i quan parles de modernitzar-ho quedes molt limitat.

Gestionar un ajuntament no és fàcil perquè les eines i recursos de què disposes són escassos. Si a tot això hi afegeixes que figures claus com són els funcionaris d'habilitació nacional, secretari i interventor, acostumen a ser-hi de passada i sense gaire experiència en el càrrec, la problemàtica encara s'agreuja més.

Això hauria de servir per explicar els errors que es cometen en la gestió diària d'aquestes petites i mitjanes administracions, però no justificar-ho. Els reptes són grans, però no impossibles, i per això cal entrar amb força, confiança i amb els màxims aliats possibles. 

El nostre Ajuntament arrossega uns problemes de gestió que cal afrontar d'una vegada per totes, i no permetre que siguin l'obstacle perquè la vila se'n vegi afectada. Calen moltes idees, però sobretot que siguin clares, i també moltes ganes de treballar a fons, durant el temps que ens marquem ser a dins. No podem excusar-nos en les dificultats, sinó que hem de treballar per trobar aliances, suport i formació. 

Un ajuntament és una empresa que necessita una direcció clara, una organització dinàmica i uns professionals formats i engrescats per donar un bon servei a la població. L'objectiu ha de ser el servir als vilatans i vilatanes que esperen dels seus representants un lideratge efectiu, transparent i que obrin les portes a tothom. Tots som coresponsables del bon funcionament de l'administració pública més propera, la que ens ha de conèixer i ajudar a avançar.

Corrupció i exercici públic

Parlem molt de la corrupció dels nostres polítics i en trobem molts exemples que d'alguna manera ens avergonyeixen i ens fan desconfiar d'ells. Darrerament a casa nostra s'han barrejat temes de sobiranisme amb altres que són purament casos de males pràctiques a l'administració pública, no sempre per un benefici personal, encara que tot quedi massa fosc com per no pensar malament.

Hi ha vegades que reconeixem que d'alguna manera tots tenim una tendència a actuar d'una manera fraudulenta, encara que la capacitat per defraudar no és molt elevada, i això és més fàcil quan exerceixes un càrrec públic, i a més treballes amb diners que són dels altres. Amb això vull dir que hauríem de veure si la corrupció de molts càrrecs públics no és el trasllat del que en potència portem a dins, i que es manifesta al moment que tens l'oportunitat de remenar diners i exercir un cert poder. 

Caldria ser capaços d'adonar-nos que els casos de corrupció, els que es coneixen, no representen la majoria de situacions en què es troben i actuen els nostres polítics, però sí que tenen rellevància i se'n fa més ressò. No podem pensar que totes les persones que exerceixen responsabilitats polítiques són corruptes i que només entren en política per treure'n un benefici personal. Vull creure i, per l'experiència viscuda de persones properes, tinc clar que la gran majoria obra correctament i ho fa com a servei públic i ganes de participar en la vida col·lectiva.

Fixem-nos, però en el nostre dia a dia i veurem que no és tan fàcil comportar-se correctament i legalment les vint-i-quatre hores del dia. La contractació en negre, el pagament no oficial, la nostra declaració de renda... a vegades no són del tot nets, i és quan ens hem de preguntar si tenim la capacitat d'exigir els nostres governants que actuïn de bona fe i sense corrupció. 

Sovint l'excusa per a segons quines accions és que els polítics són uns corruptes i si ells ho fan per què no ho podem fer nosaltres. Pretendre que la nostra societat sigui una bassa d'oli i que tothom vagi amb la veritat per davant és força utòpic, però sí que hauríem d'intentar millorar i ser més responsables dels nostres actes. Als nostres polítics els hauríem d'exigir correcció i autoexigència també al mateix temps. 

Fa molts mesos que la gestió de l'actual presidenta del Parlament català, quan estava al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes, està qüestionada, i cada vegada sembla que hi ha més indicis sobre la possible actuació fraudulenta. És per això que caldria deixar molt clar que una cosa és el que pugui pensar i fer sobre la qüestió independentista, i una altra molt diferent si la seva gestió es va adequar a les regles estipulades o hi va haver deixadesa o fins i tot favoritisme a l'hora de contractar serveis a empreses amigues.

Jordi Sánchez no només marxa

Jordi Sánchez se'n va escampant m... Així ho podríem titular després de les declaracions que el secretari general de JxCat ha fet, una vegada anunciat que no optaria a renovar el seu càrrec a la secretaria del partit. Era massa bonic tot plegat, com perquè Sánchez no ho embrutés. 

Des del primer dia ha sembrat la discòrdia dins de la seva formació, afectant el govern, pel pacte amb ERC. Puc entendre que la història d'aquest senyor és dura. Haver de passar tants mesos a la presó per una cosa que jo considero del tot injusta, no és fàcil d'assumir, i fins a un cert punt es pot entendre agror en les seves paraules i ressentiments. Dit això, però, no crec que la seva actuació al capdavant de la secretaria general hagi estat modèlica, i vaig considerar que era bo que no repetís, que seguís l'exemple de Jordi Cuixart i fens un pas al costat.

No calien, però, les seves paraules desagradables contra companys de partit. Sembla com si no en tingui prou en baixar de la poltrona, sinó que necessita que altres persones caiguin, encara que sigui forçades per la seva crítica. Ell sabrà què en treu de tot plegat, però els catalans no hem d'aguantar segons què, que no afecta només el seu partit, la qual cosa no ens implicaria, sinó que té efectes en el funcionament del govern on la seva formació hi participa, i aquí sí que rebem tots.

Sap molt greu que Espanya hagi aconseguit deixar tan malparada la política catalana, amb uns representants que no han estat a l'alçada que calia suposar. Uns polítics que no han sabut reaccionar als pals soferts per la repressió i venjança de les institucions espanyoles, i han provocat aquesta paràlisi, acompanyada d'insults i crítiques entre ells.

Jordi Sánchez podia haver marxat amb la boca callada, i empassant-se l'orgull. Tots li hauríem agraït el sacrifici de tots aquests anys, encara que li poguéssim criticar la seva gestió en el càrrec de partit. Ara, però deixa una mica de regust amarg, la qual cosa no es bo per a ningú.

Tres baixes a l'actualitat catalana

Avui s'anuncien tres baixes, per diferents motius. Es tracta de l'arquitecte Ricard Bofill, que ha mort als 82 anys; la delegada del govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera, i el president d'Òmnium Cultural, en Jordi Cuixart.

Com he dit, avui hem sabut de la mort d'un dels arquitectes catalans més famosos d'aquesta generació, que no ha estat exempt de polèmica, tan professionalment com particular. Recordo l'edifici del Teatre Nacional, que no va convèncer a tothom, sinó que va generar força polèmica, i també l'edifici Walden 7, molt comentat entre la població.

Teresa Cunillera va substituir com a delegada del govern a Catalunya, al senyor Enric Millo, del Partit Popular, i que va ser figura discutida i criticada durant tot el seu mandat, amb un repunt important l'any 2017, amb el referèndum de l'1 d'octubre, i el paper que va jugar el seu partit, llavors governant a Espanya.

La delegada que avui ha anunciat la seva renúncia al càrrec, s'ha comportat d'una manera molt grisa, sense massa ressò i actuant de manera fidel al govern socialista de Pedro Sánchez, evitant un enfrontament clar i directe amb el govern català, potser per contrarestar el paper que va jugar el seu predecessor en el càrrec.

Jordi Cuixart deixa la presidència d'una de les entitats més importants del nostre país, i que ha jugat un paper destacat en tot el procés independentista, pagant personalment amb presó, tot el seu bagatge i empenta dins de l'entitat i a la societat catalana en general. Cuixart proposa com a successor el filòsof Xavier Antich, que entenc li donarà un altre color a l'entitat, malgrat formar part de la seva junta.

La mort de Ricardo Bofill, i la voluntat de fer relleu en la presidència d'Òmnium, són dues raons per la baixa dels seus protagonistes. En el cas de la delegada del govern, no se'ns ha dit quina ha estat la seva raó, però de ben segur que ho sabrem aviat. La discreció que sempre ha tingut Teresa Cunillera, també la manté, de moment, a l'hora d'anunciar la seva renúncia.

Què passa amb Marlaska?

Setmanes enrere, quan va tenir lloc la darrera remodelació del govern espanyol, molts es varen estranyar que Marlaska continués en el càrrec. Què passa amb aquest senyor? Algú li té por? Exerceix algun poder que permet el president espanyol moure's lliurement?

El passat del senyor Marlaska el situa a l'òrbita del PP i per tant com un infiltrat dins del PSOE, amb un càrrec prou significatiu. Ara, amb el retorn forçat de menors al Marroc, ha tornat a sorgir la polèmica. No sé si amb raó o sense, el cas és que tot el que envolta al senyor Marlaska està ple de secretisme i falta de transparència. Precisament és això el que s'exigeix al ministre, que sigui transparent.

En què es basa el ministre per retornar a la força els menors de Ceuta? No estan protegits per la llei vigent de defensa dels menors immigrants? Com és que contra l'opinió d'entitats i els dubtes de la Fiscalia i del propi de defensor del poble, el ministre enviï al Marroc els menors que varen entrar a començaments d'estiu a Ceuta?

No ens agrada la manera d'actuar del senyor Marlaska. És una manera autoritària i gens transparent que provoca desconfiança i ens recorda uns altres temps. No ens encaixa la figura i manera de fer del ministre dins del govern que el mateix president ha declarat el més progressista de la història d'Espanya. Voldríem un canvi de personatge i no sabem què el manté en el càrrec.

No és la primera vegada que el ministre Marlaska destaca per la seva manera de pensar i obrar, i provoca disfuncions i diversitat de criteris entre els dos partits que comparteixen el govern de l'Estat. La resta de ministres socialistes ho veuen bé? Ens poden explicar bé els criteris a l'hora de prendre decisions com les actuals del senyor Marlaska?

Amb actituds com les del ministre Marlaska, no és estrany que el poder judicial es mantingui amb els ulls oberts per si li toca actuar. La gestió dels menors immigrants no acompanyats no és clara i necessita molta transparència per entendre-la i, sobretot, poder jutjar si és justa o no. És per això que personatges com Marlaska no ajuden a tranquil·litzar la situació i aquesta desconfiança que generen no és bona per a la salut democràtica de la nostra societat.

És important donar exemple

Avui ha sortit publicada una fotografia de la trobada amb paella, organitzada, sembla ser, per la Pilar Rahola, on entre altres hi figura el conseller Jordi Puigneró. El fet que siguin una vintena de persones juntes i sense mascareta ha provocat queixes i preguntes de partits polítics sobre la limitació a 10 persones en trobades, per la situació de la pandèmia.

M'imagino que la fotografia és recent i per tant amb vigència d'aquesta limitació de 10 persones, la qual cosa deixa mal parat el conseller. No seria la primera vegada que un polític que rellisca d'aquesta manera dimiteix per no tenir arguments que ho justifiquin. A casa nostra, però és molt difícil que es produeixin aquestes dimissions. Això és cosa d'altres països.

No tinc res personal en contra del conseller i li desitjo llarga vida política, però entenc que el cas el deixa en evidència i hauria d'explicar-nos molt bé com és que es va saltar la recomanació de no fer trobades nombroses. A la fotografia hi ha altres persones conegudes, però deu ser l'únic que ocupa en aquests moments un càrrec polític de rellevància i el més normal és que donés exemple.

Aconsello els polítics a ser més curosos si volen que hi confiem. Aquesta manera d'obrar no és correcta i crea molta desafecció entre la ciutadania. La manca de confiança és un problema per al bon funcionament d'un país. Hi ha prou dificultats com per perdre's amb detalls com aquest, que no és insignificant. Si demanes a la població un comportament determinat, el primer que has de fer és practicar-lo. No tens dret a exigir allò que no ets capaç de complir. Caldrà veure si el conseller explica les circumstàncies que el varen portar a formar part d'aquest grup, contravenint les pautes marcades pel propi govern.

Cares noves al Govern de la Generalitat

A falta d'unes hores per a la presa de possessió dels nous consellers i conselleres de la Generalitat, ja se'n coneixen els noms, i la primera cosa a dir és que hi ha molts canvis en relació al govern anterior i que predominen les persones joves i de perfil tècnic més que no pas polític.

Ja hem sentit les primeres crítiques en què es diu que al govern s'hi va a fer política i els tècnics hi són per fer costat als consellers. No sé si la voluntat del president i Jordi Sánchez ha estat donar-li més un caire tècnic degut a la situació en què ens trobem, però sobretot per tal com ha funcionat el darrer govern, amb molts problemes polítics no resolts.

A mi em sembla bé que els consellers i conselleres tinguin una formació tècnica important, i em fa l'efecte que això no és incompatible amb tenir igualment ideologia. M'imagino que si pensessin molt diferent del partit que els ha dut al govern, no haurien estat escollits. Potser la principal incògnita sigui qui ha d'ocupar la conselleria d'Economia.

Malgrat ja anem tard, i la posada en marxa s'ha endarrerit excessivament, bé es mereixen uns dies de coll perquè prenguin possessió dels càrrecs i puguem veure per on van els trets. Hi ha molta feina a fer i molts temes a resoldre. Convé que els primers passos siguin aclaridors i efectius, i justifiquin en part el retard en la constitució del nou govern.

Desconec la capacitat de govern dels escollits, però com a mínim hi ha un fet que em resulta interessant i crec que era necessari, i és que ben pocs repeteixin en el càrrec. Els antics consellers i conselleres han demostrat que estaven obsolets i que no tenien futur, si més no per confiar-hi en una nova etapa de la política al nostre país.

Torna Trapero

Ens ha arribat la notícia que el major Trapero recupera les seves funcions, una vegada absolt de l'acusació de sedició i desobediència. M'imagino que el conseller d'Interior ha preguntat al major si volia recuperar el càrrec i que ell l'ha acceptat. Es fa justícia?

La situació era anòmala i calia tornar al punt d'on no havíem d'haver sortit mai. La Justícia ha decidit absoldre el major de les acusacions i per tant es mereix recuperar el càrrec. De totes maneres no serà el mateix. No tothom pensa el mateix del major, i s'haurà de veure amb quins ulls se'l miren ara els polítics al govern i els de l'oposició, i quina serà l'opinió de la majoria de ciutadans del carrer.

Trapero va jugar un paper, pel qual va ser acusat de complicitat amb el procés d'independència, i en tot moment, durant el judici, ha explicat que ha estat lleial i no es va deixar portar pels polítics que varen oposar-se a la llei vigent. Aquesta actitud el defineix i tothom sap a què atendre's.

Sempre he defensat que la independència no depèn dels jutges ni de la policia, sinó dels polítics, del seu saber fer i de la seva interpretació de la voluntat popular. Cadascú ha de jugar la seva fitxa, i els polítics han de fer política i no exigir als altres que facin el que no els correspon.

Particularment estic content que Trapero recuperi les responsabilitats del càrrec i que passem pàgina d'aquesta trista història, si més no començant per la situació policial. Sembla ser que els polítics encara no han fet el pas, i segons a qui sents, tampoc no hi veus gaires intencions.

Celebro que Trapero hagi acceptat novament el càrrec, i espero i desitjo que la policia catalana deixi de ser protagonista. Que faci la seva feina, tal com se l'espera, i a la seva manera de fer, sense que ocupi les primeres pàgines dels diaris.

El major Trapero absolt

Feia temps que esperàvem aquesta notícia i tot feia pensar que el resultat seria l'absolució, però en aquestes coses, tal com pinten, no pots dir res fins que no hi ha la sentència. M'imagino que tot es pot recórrer, però és bo saber que l'Audiència Nacional absol el major Trapero i els altres acusats, dels delictes de sedició i desobediència. 

Semblava ben clar que no hi havia cap altra possibilitat, però quan has vist què ha passat amb els presos polítics jutjats i severament condemnats, et pots imaginar que no vulguin fer el mateix amb el major Trapero, en la línia de revenja pels fets de 2017.

Han estat tres anys de patiment, de ben segur, però la coherència amb tot el que s'ha dit i fet no podia comportar cap tipus de pena per al major dels Mossos d'Esquadra i els altres jutjats. Alguns diuen que això és una contradicció respecte a la resta de condemnats, però jo penso que no, sinó que d'alguna manera han volgut evidenciar la diferència entre la policia catalana i els polítics catalans immersos en el Procés.

Una altra cosa és considerar les penes proporcionades o no, al marge de si et sembla que hi ha delicte de sedició, que això és un altre tema. Des del primer dia he defensat que fins i tot des del punt de vista dels adversaris dels independentistes, les penes varen ser excessives i només s'expliquen per l'ànim revengista i les ganes de fer mal, d'escarmentar.

Celebro la sentència del major i li desitjo tota la pau que no ha tingut durant aquests tres anys. No sé si el govern li retornarà el càrrec que tenia quan varen succeir els fets, ni tampoc si l'hi apeteix. Vivim uns altres temps, encara que ningú hagi oblidat què va passar. Ningú ha posat en qüestió, aquí, la seva feina, al marge de què puguin pensar uns i altres, tant els independentistes, com els unionistes. Seria bo que es diferenciés d'una vegada per sempre les funcions de policia de les actuacions dels nostres polítics.

L'emèrit fuig d'Espanya

La notícia del dia és la carta que el rei emèrit ha enviat al seu fill anunciant-li que se'n va d'Espanya perquè no li compliqui més el seu regnat. Sens dubte la notícia no ha vingut de nou, ja que fa temps que s'especulava amb aquesta possibilitat. La corrupció de Juan Carlos I l'ha empès a prendre aquesta decisió o algú l'ha fet decidir, per no empitjorar més la situació de la monarquia a Espanya.

Tal com ja deia fa uns dies, no considero que la institució es trobi en perill. Hi ha molts espanyols que la defensen i pocs partidaris actius de la República. Malgrat això, sí que és cert que l'actual rei no està còmode amb tot el que ha anat apareixent del seu pare, i creuen que allunyant-lo de la Zarzuela li farà la vida més fàcil. 

El rei emèrit se'n va d'Espanya, no sabem on, i no se li ha retirat el passaport, com s'ha fet a persones que al meu entendre són més nobles i innocents. Aquest és el problema de la inviolabilitat que permet ser corrupte i que no et passi res. Jo podria entendre que es protegís el rei per a l'exercici del càrrec, atès que comporta risc i prendre decisions que no sempre són fàcils. El que no puc entendre és que se'l protegeixi del mal comportament, per interessos personals, i no per al bé de l'Estat. Crec que caldria fer una distinció ben clara, i aquí, al meu entendre, és l'error i el vici.

La història col·locarà Juan Carlos I al lloc que es mereix, però haurà viscut tranquil·lament la seva corrupció, sense que li hagi caigut cap condemna. Algú pot pensar que el pas que ara donarà és un càstig, el desterrament, però ja voldrien molts castigats per menys delicte rebre aquest i no el que han d'aguantar durant molts anys, si no és tota la vida.

Amb la decisió de marxar d'Espanya es vol tancar una pàgina de la història de la monarquia espanyola, però la història continua i el mal ja està fet. Serà jutjat o no, però moralment està condemnat a la ment de moltes persones de bé.

Cal estar més preparat per ocupar un càrrec

El ministre de sanitat viu en la seva pròpia carn el cinisme que durant dos anys ha practicat atacant el govern de la Generalitat. Potser no s'havia adonat que governar no és tan fàcil, sobretot quan no es tenen les aptituds suficients per fer-ho. Hi ha persones que a vegades he admirat per la seva predisposició a ocupar qualsevol lloc, encara que no en tinguin ni idea. Potser és aquesta la manera d'actuar, però a mi em deixen parat.

Ha estat criticant el govern de la Generalitat, amb sorna i sí, amb cinisme, i ara es veu embolicat en una compra-estafa de 650.000 tests ràpids del coronavirus. I no serà aquesta l'única cosa que el farà ballar el cap. Avui ja es parla que el govern espanyol està estudiant aplicar mesures més restrictives per afrontar el coronavirus, quan des d'algunes comunitats autònomes ja fa dies que li demanen. 

Ahir estaven molt contents perquè havien disminuït les morts, però avui han tornat a augmentar, per sobre de la mitjana dels altres dies. El problema no està solucionat i cal trobar la manera de millorar-ho.

El govern espanyol, que es creu tan savi, s'ha vist superat per la malaltia i també ahir per les mesures econòmiques que es volien aplicar des de Brussel·les. Se'ls ha titllat de no fer bé les coses. Amb nosaltres fan servir qualsevol excusa, estic d'acord amb l'adjectiu de xarlatà que li dona Xavier Roig a Pedro Sánchez, al seu article d'avui. A Europa no es pot anar amb les mateixes excuses.

Tinc més confiança en el govern de Pedro Sánchez que no pas en el govern de Rajoy, però tot i així li demano més humilitat, i més transparència. 

La dimissió arriba tard

Per les notícies que ens han arribat del cas del cap de gabinet de la conselleria d'Exteriors, considero que el conseller hauria de dimitir. Són importants les formes, i aquesta resistència a dimitir l'acusat d'assetjament sexual, i fins i tot de voler-lo promocionar, crec que no es mereixen cap respecte i li hauria de costar el càrrec.

És evident que cal estudiar-ho a fons i conèixer la realitat, però per la informació difosa, l'actitud del conseller és penosa i no dóna cap bon exemple. No es tracta d'un fet espontani, sinó que se'n tenia notícia des del mes de novembre. Temps suficient com per haver mogut fitxa. 

No pot ser que siguem tan condescendents amb els assetjadors. Aquest vici s'ha de tallar d'arrel, i no esperar a arribar a situacions irreversibles. Sembla ser que el senyor Carles Garcias Hernández ja tenia un historial, i havia assetjat companyes de treball a l'empresa on havia treballat anteriorment.

Es pot defensar la presumpció d'innocència, però sense arribar a l'extrem que sembla ser que ha arribat el conseller d'Exteriors, Alfred Bosch.

De moment sembla ser que dins de la política van caient casos com aquest, i costa més pels casos de corrupció. Si no hi intervenen els jutges, els corruptes segueixen vivint de la rifeta. Com explica Paul Preston al seu llibre "Un poble traït", són massa anys de corrupció política com per tallar-ho en sec. Encara hi ha massa polítics que viuen de la corrupció, uns molt destralers, però d'altres de molt refinats i guant blanc.

La fiança del conseller de Cultura

A Santi Vila la Caixa de Solidaritat no l’ha volgut ajudar amb la fiança pel cas Sixena. Suposo que han considerat que no tenia res a veure amb el Procés, i encara menys ara que ha declarat que si hi hagués un referèndum faria campanya pel no.

El que no tinc tan clar és que la Generalitat no se’n faci càrrec atès que el cas s’ha originat tot fent les tasques de conseller de Cultura, i defensant els interessos del govern i del país. M’agradaria saber si això és el que passa normalment. Si és així vol dir que han de respondre amb el seu patrimoni quan exerceixen el seu càrrec. No ho trobo just.

Una cosa és aprofitar-se d’un càrrec per obrar malament i l’altra haver de respondre personalment de l’exercici de la política. No és així? M’equivoco?

Santi Vila va actuar de la mateixa manera que el seu substitut i que qualsevol altre polític que hagués defensat la conselleria de Cultura. El govern en ple estava d’acord amb aquesta actitud i no em sembla just que Santi Vila hagi de pagar de la seva butxaca la fiança imposada. Desitjo sincerament que aconsegueixi els diners i que la sentència li sigui favorable.

Perpetuar-se en el càrrec no és bo

Investiguen Ribó per corrupció i ell manifesta que es tracta d'un error, i que en cap cas se'l pot considerar corrupte. El fet d'acceptar regals des de l'administració sempre provoca malfiança. Sempre s'ha dit que el millor és no acceptar obsequis per evitar que algú ho mal interpreti.

Sembla ser que Rafael Ribó va ser convidat a viatjar a Berlín a la final de la Champions, per un empresari que està immers en la corrupció del 3%. A partir d'aquí tothom és lliure d'imaginar el que més li agradi. No hi ha dubte que l'oposició ho fa servir per desgastar tot allò que formi part de les institucions catalanes, doncs ja no és anar en contra d'uns partits polítics, sinó del mateix país, perquè no hi creuen més enllà d'una descentralització administrativa.

Ribó fa més de 15 anys que ostenta el càrrec de síndic de greuges i seria bo trobar-li un relleu. No hi ha manera que els partits polítics es posin d'acord amb un successor que agradi a tothom, però s'haurien d'adonar que la perpetuació en els càrrecs no és mai bona, encara que no sigui culpa del propi implicat.

Rafael Ribó ja es va presentar al Parlament i va declarar sobre l'assumpte pel qual ara se'l vol investigar. En aquella ocasió ja va deixar clar que considerava un error l'acceptació de la invitació, però a algú no li sembla suficient. Si al darrera de la invitació no hi ha res més, per què se'l pressiona que dimiteixi, quan encara no hi ha relleu? ¿Potser volen que desaparegui la figura del síndic i que ens movem a través del defensor del Poble espanyol? Probablement les coses van per aquí.

President Torra, dimitiu

Se us veu bona voluntat, però amb això no n'hi ha prou. El càrrec se us fa feixuc i no sabeu què fer ni què dir, per no ficar la pota. Cada vegada que obriu la boca, som bastants els que comencem a tremolar. No formem part dels grups de l'oposició. Us tenim com el nostre president, però no ens agrada el que veiem. A Catalunya falta lideratge polític, i aquest, vos no l'exerciu.

Estem vivint uns mesos molt difícils, que requereixen aptituds per gestionar i governar Catalunya, unes aptituds que no disposeu. Hi ha d'haver més persones capaces d'assumir les regnes del poder polític a Catalunya i no podem estar més temps aturats, perdent drets i oportunitats.

Sou incapaç de presidir un govern sense provocar escletxes i enrabiades. Ja no parlem d'Espanya, sinó de casa nostra. Parleu quan no caldria i no ho feu quan seria necessari. No sou oportú, ni teniu tacte, ni tampoc estratègia. Actueu com si estiguéssiu improvisant en cada moment, i aquest tarannà no és el més idoni ens uns moments com aquests, que estem pendents de si ens prenen el control del govern, que està descontrolat.

Pel bé de Catalunya, de la Catalunya que més de dos milions de catalans la volem forta i lliure, el millor que podríeu fer és dimitir. Us agrairem tota la feina feta, us exculparem dels errors comesos, i us alliberarem d'unes responsabilitats que us van grans. Penseu en el futur del nostre poble, i doneu l'oportunitat a d'altres per liderar el govern del nostre país.

Borrell es queda!

Quan he llegit que el ministre Borrell renunciava a l'acta d'europarlamentari el primer que he pensat era que no li asseguraven cap càrrec més enllà de l'acta com un vulgar Puigdemont o Comín. Després he llegit la notícia i es veu que encara podria ser comissari.

De moment Europa se l'estalvia i nosaltres el continuarem patint. És el nostre corcó i ell ho sap i li agrada. De la mateixa manera que C's va néixer per anar en contra de Catalunya i els seus drets singulars, Josep Borrell viu per posar travetes a qualsevol aspiració catalana. Ens haurem d'anar fent la idea que continuarà batallant contra nosaltres, contra el govern que no sigui PSOE, i contra les apertures d'ambaixades catalanes a l'exterior.

Entretant avui hem vist arribar els nostres presos polítics després d'una nova burla de les forces de l'Estat. Un trasllat que es pot fer en un dia i poques hores, l'han volgut allargar per escarni, perquè quedi clar que l'Estat espanyol fa dels presos polítics catalans allò que li dóna la gana i muts i a la gàbia!

I el nostre govern desaparegut, fent el ridícul més no poder, perdent votacions al Parlament, i esperant què més passa perquè la societat civil reaccioni. El que és ells... res de res. Aquesta ha estat una bona sotragada i la gran victòria de l'Estat espanyol. La manca d'un pla B i d'uns recanvis per al govern català ens ha portat a una crisi i a una aturada de gairebé dos anys. Des del túnel encara no veiem la sortida.

President Torra, l’adversari a dins

El cúmul de despropòsits del president de la Generalitat s’ha intensificat aquests darrers dies. No ens ha vingut de nou als qui des del primer dia vàrem considerar que no havíem escollit el millor dels millors. En uns moments tan crítics com els actuals es troba molt a faltar un govern i un president assenyat i intel·ligent per combatre tanta oposició per totes bandes.

En alguna ocasió ens diem que amb els amics que tenim no ens calen enemics, doncs en el cas del president Torra podríem pensar una mica el mateix. No és el mal que ens pugui fer Inés Arrimadas o el PP, sinó el mal que provoquen les baralles entre PDeCat i ERC, i sobretot les atzagaiades del president.

Sap greu que la deriva del procés hagi arribat fins aquí, sobretot per les persones preses i a l’exili que no es mereixen el flac favor que els ofereix el president i el seu govern. Mai és tard per rectificar, però a vegades t’adones que no tothom serveix per al càrrec, i en aquesta ocasió molt em temo el desllorigador passaria per, entre altres, fer un pas al costat i permetre que siguin uns altres que prenguin el timó del govern català.

Un govern que no satisfà ningú

Catalunya no és mereix el president Torra, o potser la Catalunya actual no és la que jo voldria, ni la Catalunya que històricament ha servit de mirall per a moltes altres nacions. Vergonya aliena és la que em produeixen les declaracions del nostre president a Europa. Un president que parla molt, però actua ben poc, amb un govern que no governa, que ha perdut els papers, i amb un conseller d'Interior incapaç d'assumir les responsabilitats del càrrec des del primer dia de la seva presa de possessió.

No, si aquest president representa la majoria del poble català el nostre futur és molt negre i encara hem de caure molt més baix del que ho hem fet fins ara. No es pot anar per la vida només "despotricant" i no presentant arguments ni alternatives a allò que tant es critica. 

Encara és hora que ens expliquin què pensen fer per redreçar la situació actual del país. Necessitem polítics seriosos, que es comprometin amb accions i no només paraules. No n'hi ha prou amb acusar el govern de Madrid i quedar tan amples. Volem propostes, solucions als problemes actuals i no tantes excuses de mal pagador.

Considero que tenim el pitjor govern de tota la història de Catalunya de després del franquisme, en uns moments claus per al futur del país. És cert que tenim polítics presos i exiliats que no podem oblidar, però estic convençut que Catalunya compta amb persones molt més capaces de fer avançar el país que no l'actual govern de la Generalitat.

És per tot això i malgrat la por que el radicalisme de dretes pugui entrar al nostre Parlament, i més ara veient la nul·litat del govern català, si no hi ha recanvis abans, només podem aspirar a unes noves eleccions que ens rellevin els actuals mandataris catalans.