Sensació d’inseguretat

Diuen que el nombre de delictes ha baixat, però no vivim tranquils. Per què? Segurament les xifres que la policia i les autoritats ens donen siguin correctes i s’estiguin cometent menys delictes que abans, però aquesta no és la sensació que tenim. Veiem sovint homes armats amb grans ganivets, passejant pel carrer agredint, ni que sigui de paraula els vianants, o enfrontant-se amb la policia.

Les imatges que ens arriben no es donen seguretat. Temem trobar-nos en situacions violentes, i ens ho han dit per totes bandes que els agressors, aquells que ens poden fer mal, si arriben a ser detinguts, poc després tornen a actuar lliurement. Segur o molt segur que mai no viurem cap situació de violència, però malgrat tot, tenim por.

Com podem revertir aquesta sensació d’inseguretat? Hi ha alguna cosa que els nostres representants polítics puguin fer per millorar-ho? 

No vull caure en l’error de pensar que a altres països això no passa, però la fama que està agafant Barcelona amb els robatoris i intimidacions als seus carrers no té res a veure amb el que s’explica de ciutats franceses o angleses. No em detindré a fer comparacions, però feu l’exercici de sortir a l’estranger i parleu de Barcelona. No només us parlaran del Barça o la Sagrada Família. Les estirades de bosses i carteres i potser coses més greus sortiran a la conversa. 

Em crec la policia quan diu que els delictes han minvat, però no podem amagar que la sensació d’inseguretat persisteix.

Espai públic lliure d'armes blanques

Així ho ha titulat la consellera Núria Parlon en la presentació de la nova política dels Mossos d'Esquadra per fer front a l'augment de delictes amb arma blanca als nostres carrers. No fa gaires setmanes que ho comentava en aquest blog, impressionat pel gran nombre d'incidents amb personatges armats. Portar un punyal, ganivet o navalla a la butxaca és un risc per a la societat. Una baralla improvisada, amb aquests elements a sobre, incrementa el risc de violència extrema amb resultat de mort.

Segons han informat, la consellera i el director general de la policia autonòmica, es multarà les persones que circulin pel carrer amb aquestes armes i no puguin justificar-ho. Hi ha coses que són de sentit comú, i t'estranya que s'hagi d'arribar a aquests extrems. L'experiència ha demostrat que avui és un perill anar pel carrer i enfrontar-te amb estranys. Fàcilment, surt un ganivet que posa en perill la teva vida.

Robatoris amb arma blanca; atracaments, i baralles, estan a l'ordre del dia. Te'ls trobes al carrer, a l'aeroport o en sales de festa, i allò que en principi havia de ser una sortida plaent i tranquil·la pot acabar en tragèdia.

Aquesta mesura que vol impulsar la policia catalana donarà fruits? Els delinqüents potencials deixaran de portar l'arma a sobre per por d'haver de pagar una multa? Jo tinc els meus dubtes. Les persones obedients no acostumen a portar armes a sobre per atacar. Potser alguns, per defensar-se. Els que van a buscar brega difícilment s'aturaran per l'amenaça de la multa.

Això no vol dir que no s'hagi de fer alguna cosa per aturar l'escalada de delictes amb arma blanca. Cal que polítics i tècnics analitzin la situació i busquin remeis. No vull carregar-me a la lleugera aquesta decisió. És molt fàcil, des de casa, criticar tot allò que es decideix aplicar. Em preocupa que amb això no n'hi hagi prou. Les sancions no espanten a tothom. La facilitat en reincidir sense que s'agreugi la pena, tampoc hi ajuda. En la línia del que comentava abans-d'ahir, cal legislar bé. La policia i els jutges apliquen, entenem que correctament, les lleis que els legisladors aproven. Mirem, doncs, d'elaborar bones lleis, que tinguin en compte totes les casuístiques, també la picaresca i el desvergonyiment, i potser aconseguirem treure'ns de sobre aquesta xacra que s'ha instaurat des de fa massa temps.

Ball de ganivets

No sé si a mi m’ho sembla o és que no podem fer un pet que no se n’assabentin el veí, però el cas és que no hi ha dia que no llegeixi al diari una notícia relacionada amb ganivetades, algunes de les quals tenen conseqüències irreversibles. Què ens està passant? 

La conclusió a què arribo és que cada vegada tenim comportaments més violents, però no és una violència sobtada, sinó que les víctimes es troben davant d’individus preparats, que porten l’arma a sobre. No és una violència gratuïta. Premeditada?

Sense justificar-ho, puc entendre que alguna persona se li giri el cap, per una discussió, una baralla…, però anar armat pel carrer ja és tota una altra cosa. Anar-la a buscar després de la baralla, tampoc és una reacció instantània. Què els ve al cap? Tanta agressivitat corre per dins?

Avui el diari parlava de l’apunyalament a un noi d'11 anys. No sé l’edat de l’agressor. Ens hem tornat bojos?

La vida no és fàcil per a tothom. Hi ha problemes de convivència, amb famílies desestructurades, amb lligams familiars complexos, amb dificultats per viure. Hi ha moltes persones vivint en la indigència, amb problemes per accedir a un habitatge, a una feina, o per obtenir permís de residència i treball, però tot això no és excusa. És més, ens trobem amb agressors que no compleixen cap d’aquests estereotips. Són persones que consideraríem normals, com tu i jo. Llavors, on és el problema? Què ho provoca tot això?

No podem donar la culpa als nostres polítics, però sí que els hauríem de demanar que ho tinguin present. Que investiguin què ens està passant a tots plegats i intentin trobar solucions que alleugereixin la situació. No podem continuar amb aquesta escalada de violència. No em serveix que em diguin que la percepció no s’ajusta a la realitat perquè hi ha víctimes i, per tant, hi ha agressors. 

És una feina de tots. Intentem rebaixar la intensitat amb què vivim. No anem tan revolucionats i potser així aconseguirem rebaixar el suflé. Tant de bo es redueixin les notícies alarmants que han anat in crescendo. Si no ho aturem, ens aclapararà a tots.