Gràcies, Cinto!

Aquesta matinada el pare Cinto ens ha deixat. En Jacint Duran, frare caputxí ha estat un gran referent de la comunitat de caputxins d'Arenys de Mar, de la bondat i l'amor als més vulnerables. La seva mort no ens deixa indiferents, com tampoc no ens hi ha deixat la seva vida dedicada als altres, sobretot a aquelles persones marginades de la nostra societat.

Amb la mort de persones com en Cinto recordes bé les paraules d'agraïment a Déu per la sort d'haver-lo tingut entre nosaltres. Els arenyencs, amb més o menys fe, amb més o menys proximitat a la vida comunitària dels caputxins, en algun moment o altre de la nostra vida hem sentit parlar d'ell, de la seva tasca altruista, del seu amor il·limitat a les persones més vulnerables del nostre entorn.

El pare Cinto, com molts l'anomenaven, també ha estat un exemple per aquelles persones que hem tingut la sort de què gairebé tot ens ha anat de cara. A través de la paraula, el seu exemple de vida, els seus escrits, les seves homilies, hem entès què vol dir realment conviure, i les dificultats que a vegades ens trobem per manca d'estima, de respecte i de consideració cap a les persones que són diferents.

Sabíem del llarg patiment d'en Cinto i, per tant, no ens han estranyat el desenllaç, però sí que ens dol, encara que sigui per pur egoisme, perquè ja no el tindrem entre nosaltres. 

En Manel Pou, una altra bona persona d'aquesta vila, que l'estimava molt i el coneixia bé, ens ho avançava fa ben pocs dies, i ens demanava que preguéssim per ell. La porta del cel l'ha trobat oberta de cap a cap, i des d'allà continuarà treballant per intercedir pels més pobres, per aquelles persones que tenen greus dificultats per encaixar a la nostra societat. 

Avui, només podem agrair-li tota la seva tasca de vida i animar els seus companys de la comunitat de caputxins que continuïn la seva tasca i ens reclamin l'ajuda que els podem oferir, que de segur la necessiten i no podem negar-la. La millor felicitat d'aquest món és tenir la sensació d'haver estat útil als altres, i és per això que en Cinto era la persona més feliç.

Manuel Marchena, amor de pare!

No em digueu que no és bonic i tendre l'amor de Manuel Marchena vers la seva filla Sofía. Què no faria un pare per acontentar la filla, per posar-la a dalt de tot, per treure-li tots els entrebancs que la vida t'ofereix?

Marchena, com a bon pare, ha aconseguit allò que tu i jo no aconseguiríem mai. Potser perquè no som tan bons pares? Potser perquè els nostres amics i col·legues no ens estimen prou? Manuel Marchena, president del tribunal que haurà de jutjar els acusats de l'1-O ha demostrat que sap estimar fins al límit, i que té uns molt bons amics.

Algú pot pensar en el tema dels favoritismes, però això seria mal pensar d'unes persones, uns jutges, que decideixen qui és bo i qui és dolent. Unes persones que imparteixen la Justícia de manera imparcial i objectiva. Unes persones que només procuren pel bé dels altres i empresonen els dolents, els que no estimen la Pàtria, els que volen trencar la sagrada unitat d'Espanya.

I això es fa de manera transparent. No se n'amaguen perquè tenen la consciència adormida i no els molesta, perquè qui li pot prendre els privilegis viu també gràcies a ells. Aquesta és la història real de l'Espanya del segle XXI. La corrupció és a tot arreu, però sobretot on hi ha el poder, sigui polític o judicial.

Diumenge de Rams a Lesbos

Diuen que el temps passa volant, i més a mesura que et vas fent gran. La sensació del pas del temps varia en funció del teu estat de salut i també mental, de les circumstàncies que envolten la teva família, el treball... Sovint notem que els moments alegres són més fugissers que no pas els mals moments, però en el fons tot són sensacions i per això la importància de poder-les controlar.

Valorem poc la família que tenim, la feina, els amics, i dediquem massa temps a somiar situacions diferents, possessions que ens semblen necessàries per ser feliços.

Hem arribat novament al final de la quaresma, la setmana santa, per molts simplement una setmana festiva, però per als catòlics creients, una setmana de reflexió, que no cal situar en ara fa dos mil anys, sinó a pocs quilometres de casa, a l’illa de Lesbos, al campament d’Idomeni.

És molt trist el que està passant, el que estem permetent tots plegats, posant en perill la vida de molts éssers humans per egoisme i menyspreu. Tots en som responsables de manera directa o indirecta. Permetem que els nostre governants, aquells a qui hem donat el poder de decidir, es desentenguin del sofriment dels refugiats, dels que fugen de la guerra.

La hipocresia és molt gran i encara que sigui en forma de conte, tots hauríem d’analitzar la passió de Crist, per adonar-nos que som molt lluny de ser un exemple de sacrifici i amor vers els altres. Crist va ressuscitar, però nosaltres som molt a prop de mantenir-nos en la foscor eterna.

Ja en són 95!

Amb un dia d'antelació, aprofitant que avui és festa, hem celebrat els 95 anys del pare. Hi érem tots, fills, néts i besnét. El pare s'ha fet gran i diríem que no és home de moltes paraules. Intento entrar a la seva ment i conèixer què pensa i com veu el que l'envolta.

Viure la vellesa d'un familiar proper, a qui li coneixes el passat, perquè l'has compartit, t'ajuda a entendre que, tot i que a la vida hi som avui i demà no ho sabem, sí que ens ensenya a aprofitar el present i totes les oportunitats que et brinda, sense menystenir el futur, però essent conscient que no saps com hi arribaràs.

La nostra societat s'ha dedicat a ensenyar-nos com fer créixer els fills, però poc a com conviure i ajudar els pares, que cada vegada arriben a edats més avançades. La ciència evoluciona i permet que l'esperança de vida augmenti, però ens falta aprendre com allargar la nostra vida amb dignitat i capacitat cognitiva.

Demà farà 95 anys que en un poblet molt petit que s'ha convertit en un barri de Vic, La Guixa, naixia el petit de molts germans, que haurà passat una guerra, i la postguerra, una dictadura i una transició política. Que haurà votat per un futur millor, que malauradament no en podrà gaudir gaire, si és que no es torça tot. 

Una vida durant la qual s'ha inventat la televisió, s'ha anat a la lluna i no només ens telefonem, sinó que ens enviem imatges de manera instantània d'una part a l'altra del món. Una vida treballant per pujar una família i donar-li tot allò que ell no ha tingut mai. Un amor de molts anys que va perdre ara en farà 13, i que la fe l'ha ajudat a creure que podrà retrobar ben aviat.

El premi és la família que l'estima. Segur que n'és conscient i que ho agraeix, encara que ens costi d'entendre'l. Felicitats pare!

El que deixem perdre en la joventut no ho recuperem en la vellesa

Suaument la pluja ha arribat a la capital d'Osona, i ho ha fet després de detectar una falsa alarma, quan al voltant de la plana estava carregat de núvols amenaçadors i desapareixien com no voler saber res de nosaltres. Ha trigat un xic més, però ha arribat, encara que amb poca traça.

Avui, festiu al Nepal, he tingut una conversa amb el meu fill, amb qui ens comuniquem per escrit i rebem informació a través del seu blog. Està essent una gran experiència, que de ben segur recordarà tota la vida. Conèixer un món tan diferent, i a unes persones amb tanta necessitat d'amor, respecte i recursos, segur que té la seva influència en el cor de les persones, i en l'Ignasi encara més.

Aquests dies, doncs, he pogut compatibilitzar l'experiència de viure de prop la descoberta d'un món diferent per part d'un jove, amb la lentitud que transcorren les hores d'una persona gran, que després d'una llarga trajectòria, amb tota mena de vicissituds, espera l'hora de partir. 

Viure no és fàcil, però saber morir, quan la mobilitat, la il·lusió, la trempera t'han deixat, encara ho és menys. Esperar que arribi el final i que no estiguis sol, sinó acompanyat d'aquells que t'estimen. És per això que té tanta importància saber viure el moment, en plenitud, donant la cara, treballant sense deixar-te portar per les circumstàncies, amb visió de futur, però sense oblidar ni el passat ni el present.

El temps que perdem quan som joves i ens podem valdre per nosaltres mateixos, no el recuperem més tard, sinó que el trobarem a faltar i maleirem els moments en blanc, l'haver deixat perdre l'oportunitat inútilment. La nostra vida necessita reflexió continuada, per anar rectificant tot allò que no estem fent prou bé.