Tots a l'una, sense trampes

La votació del decret òmnibus, ahir al Congrés de Diputats, em serveix per demanar als partits polítics, tant al govern com a l'oposició, més honestedat i menys ànsies de protagonisme. Em pot agradar més o menys la decisió de Junts, PP i Vox, de votar-hi en contra (jo soc pensionista), però ho puc entendre. De la mateixa manera que un govern juga brut quan posa en un mateix decret temes ben diferents, amb elements sensibles, per aconseguir el vot a favor de l'oposició, aquests també juguen amb el fet de saber que els seus vots són necessaris, per votar-hi en contra. Si no es pensa en la gent, s'estan equivocant.

Hi ha prou arguments per defensar els uns o els altres, i podríem estendre'ns-hi molt fins a fer-nos mal. Em limitaré a dir que no entenc l'oposició destructiva, la que sempre diu que no, sense arguments vàlids, anteposant els seus interessos de partit a les necessitats i voluntat de la ciutadania. Tampoc entenc l'abús de poder de qui governa, si no té la capacitat d'escoltar i no valdre's d'una possible majoria absoluta aconseguida un dia, per fer passar per l'adreçador a tothom, durant quatre anys.

Un bon exercici de la política es demostra amb la capacitat de negociar, amb la intenció final de millorar la situació de la ciutadania, sobretot la més vulnerable, la que requereix més suport de l'administració pública, que ha de vetllar per minorar els desequilibris i esmenar les injustícies que es produeixen sovint.

I per això el meu compromís a treballar per trobar la millor solució a tots els problemes que sorgeixen a la nostra societat, des del meu coneixement, responsabilitats i capacitat d'actuació, sense pretendre posar-me medalles, i només pensant en el bé comú. Malauradament, hi ha polítics que prefereixen fer llenya de l'arbre caigut, si això els beneficia personalment o com a partit. I per això observes actituds que no pretenen sumar, sinó restar. I això ho podem veure a escala mundial, nacional i local. 

Seria bo que tots plegats fóssim conscients del paper que juguen els nostres polítics, des del seu lloc de responsabilitat, govern o oposició, i ho tinguéssim en compte a l'hora de donar-los el nostre vot, quan se'ns permet opinar. Si a la meva vila hi ha un problema a resoldre, o una millora a aplicar, tots ens hem d'arremangar.

Podem respirar tranquils?

Aquest dilluns, vigília de Tots Sants, ens trobem amb la respiració continguda després de conèixer els resultats electorals a la presidència del Brasil. Un empat tècnic, amb avantatge per l'expresident Lula da Silva, però amb l'actual president Jair Bolsonaro sense que digui res, no ens acaba de deixar tranquils.

L'actitud de l'expresident nord-americà Donald Trump ara fa dos anys, ens va deixar amb l'ai al cor, i durant moltes setmanes vàrem témer el pitjor, en detriment de la democràcia de la primera potència mundial. L'exemple a seguir de l'expresident Donald Trump fa patir també a hores d'ara, ja que el president brasilè no té gens de ganes de plegar.

Durant el recompte d'ahir diumenge ningú veia clar què acabaria passant. El fet que les notícies fossin d'un frec a frec entre les dues candidatures feia témer el pitjor. Ens havien parlat de moltes trampes per evitar el vot a l'expresident, i coneixent l'actual president ens ho vàrem creure, i fins i tot pensàvem que aconseguiria capgirar els resultats. El seu silenci no és bo, i fins que no s'hagi acabat tot el procés, no crec que estiguem en condicions de cantar victòria.

Sap molt de greu que podent fer bé les coses estiguem sempre patint pensant que el pitjor encara ha d'arribar. Tots plegats hem posat massa fàcil les coses perquè la ultradreta aconsegueixi bons resultats electorals. Ho hem vist molt a prop de casa nostra, i l'any vinent ho tindrem a sobre. Què podem fer per evitar-ho?

És evident que la manca de confiança vers els nostres polítics no és la millor manera per fer fora el perill del populisme que practica la ultradreta. L'esquerra hauria de ser més intel·ligent i aprofitar el seu discurs per intentar resoldre aquells problemes reals que la població pateix i que no hi ha manera que els afronti.

Si finalment Lula da Silva aconsegueix la presidència, no ho tindrà fàcil. La cambra de diputats està dominada pels conservadors de Jair Bolsonaro, i faran tot el possible per entrebancar-lo. No permetran grans canvis, ni recuperar la situació anterior a la presidència dretana. Potser serà la manera de no adormir-se, ja que a vegades un es deixa portar per la victòria i s'oblida dels seus compromisos. Sigui com sigui, però, tenim ganes de tornar a respirar normalment, i és per això que volem sentir el president Jair Bolsonaro reconèixer la derrota. 

Quines són les regles del Twitter?

Arran de la notícia que Ada Colau deixava d'intervenir a Twitter s'ha parlat molt de les xarxes socials, del seu servei i del to que s'hi utilitza. Certament no resulta molt agradable seguir segons quines converses perquè realment hi ha pocs arguments i molts insults. També és cert que la ciutadania en general tenim pocs mecanismes per expressar la nostra opinió i Twitter pot ser una bona eina. Com totes les coses no és dolenta l'eina, sinó el mal ús que se'n fa, i això es podria resoldre amb esforç per part de tots, però ja sé que no és fàcil.

La crítica és una cosa i l'insult una altra molt diferent. Entenc que els polítics es cansin de rebre insults un dia rere l'altre, però també han d'entendre que la gent està molt cansada de la seva manera de procedir, i amb això no justifico els insults. Hauríem de ser capaços de criticar-los sense arribar a insultar-los. Tu pots considerar que una persona no té capacitat per governar, millor si ho argumentes, però això no et dona dret a insultar-la.

L'ús que jo faig del Twitter és bàsicament per donar a conèixer el meu escrit diari del blog, i fer algun retwit d'alguna frase o opinió que considero interessant o que m'agrada. També per reafirmar alguna opinió contrària a algun fet que ha succeït.

No sé si l'exemple de Colau serà seguit per més polítics, i si aquests mantindran la promesa també en època electoral, quan els resulta prou atractiu per fer arribar la seva informació i promeses electorals. En això també els haurem de demanar coherència, perquè a la vida s'ha d'estar a les bones i a les dolentes, No s'hi val a fer trampes!

Les vacunes arribaran en comptagotes

El camí de les vacunacions serà llarg i ple d’obstacles. A molts els sembla que una vegada descoberta la vacuna ja tenim el problema del coronavirus resolt, però no és així. D’entrada la segona remesa de vacunes ja s’ha posposat. Problemes logístics han impedit que el segon dia es puguin rebre les vacunes necessàries per seguir amb el pla de vacunació.

Aquest no serà l’últim entrebanc amb què ens trobarem i caldrà molta paciència. Però a més, una persona vacunada no té garantida la seva immunitat. No cal ser pessimistes, però sí que convé tenir clar que el problema no queda resolt un dia per l’altre.

I tot això pensant que tothom juga net i que les vacunes fan el circuit previst i ningú no fa trampes. De moment ja hi ha hagut incompliments a l’hora d’iniciar la vacunació tots el mateix dia, dins de la Unió Europea, però això és només una anècdota comparat amb les sospites de tràfic de vacunes a New York.

Vull pensar que la part científica de l’assumpte funcionarà, i que realment les vacunes serviran per immunitzar-nos del coronavirus, després ja resarem perquè els nostres governs sàpiguen administrar correctament la distribució d’aquestes vacunes i que tothom hi tingui accés.

Parlant d’accés, no ens podem oblidar dels països més enllà del nostre món occidental i privilegiat. Com arribaran als països africans i asiàtics? Hi tenen tan dret com nosaltres, però a més, per interès nostre, convé també que tots ells rebin la vacuna i fer desaparèixer el coronavirus de la Terra. Potser aquesta serà la raó que ens salvarà, ja que la solidaritat, en aquests casos és molt escassa.

No m'agraden les flors de fusta i cartró

Estic a favor de la festa d'Arenys en flors, però m'agradaria que fossin flors de veritat, i si no n'hi ha prou, que hi poséssim plantes, però això d'adornar-ho en cartró o fusta pintades les flors no em fa el pes. Tant de bo que els carrers i places de la nostra vila fossin totes plenes de plantes i flors naturals, que tots plegats ens comportéssim d'una manera civilitzada i procuréssim mantenir nets els carrers.

Tot l'any hauria de ser la festa de la flor i la planta, sense necessitat de concursar, simplement adornant la nostra casa, les finestres i balcons, pel fet de sentir-nos millor. Si això no és possible, acontentem-nos amb un cap de setmana a l'any, però sisplau no fem trampes.

La falsa il·lusió d'un judici just

Creure que el judici contra els presos polítics serà objectiu, imparcial i just és de molt bona fe, o tot el contrari. Fins ara el Tribunal Suprem, l'Audiència Nacional i el Tribunal Constitucional han donat prou mostres de com comportar-se, de manera venjativa, contra l'independentisme. No cal que enumeri tots els exemples de trampes i obstacles perquè la justícia de veritat fes acte de presència.

En un món ideal, la situació seria de rebuig general i dràstic de tots els països demòcrates del món, però noi... Tothom sap com guardar-se les espatlles, perquè mai se sap de qui m'hauré de refiar!

Santa innocència d'uns polítics que es varen il·lusionar i varen creure que la veritat sempre guanya. Innocència d'un poble que va creure que ja havia arribat l'hora de dir prou, i poder demostrar tanta injustícia. El món és més complex del que a vegades ens imaginem, i el mal té moltes estratègies per sortir airós, si més no de bon començament.

El judici serà llarg i carregat d'anomalies i injustícies. D'entrada no s'accepten observadors internacionals, perquè ho poden veure per televisió. Esperem que no es produeixin talls "fortuïts" del senyal televisiu.

És una llàstima que en moments així no tinguem un govern i un president capaç de liderar el país. Si no hi ha relleu aviat, haurem fet moltes passes enrere. Estic convençut que el país compta amb persones més preparades per treure'ns d'aquest atzucac.

No tot s'hi val en política

El joc polític ha arribat a un nivell tan alt de degradació que ja et pots esperar qualsevol cosa. No es tracta simplement de sorprendre qui encara entén la política com un servei, sinó a les persones que ja saben que la carrera política és una cursa d'obstacles amb trampes i trampetes, però que probablement no havien arribat a imaginar-se que es pogués anar tan lluny.

La moció de censura ha fet mal al PP, i probablement el suport rebut pel PNB, després de la negociació i aprovació dels pressupostos, ha estat el que més els ha dolgut. S'havien venut a canvi de privilegis al PNB i aquests els han deixat glaçats. Per què ha passat? Què han fet de malament que el PNB no els hagi correspost?

Una vegada més veurem que la qualitat política i l'ètica del PP brillen per la seva absència, i faran tot el possible per venjar-se dels bascos. Com? Una primera acció, que ja han anunciat, és presentar esmenes als seus pressupostos, aprofitant la seva majoria absoluta al Senat. És legal? Sí. És ètic? No.

Deixant de banda a qui beneficia o perjudica una modificació dels pressupostos, l'actuació només s'explica per venjar el que el PP considera una traïció. Com sempre, s'utilitza la política per jugar brut, i el que menys importa són els ciutadans. Es tracta d'actuar per aconseguir mantenir-se en el poder, utilitzant les eines que calguin. 

Aquesta mala praxis que no només realitza el PP, fa que temem una possible victòria de C's, perquè aquests ho practiquen i difonen encara que no hagin manat mai. Imagineu, si ens manipulen aquells que ens han enganyat en període electoral, què no faran aquells que ja t'amenacen a l'hora de demanar-te el vot!

Vull pensar que la història condemna qui obra malament, perquè en el fons de tot, no tot s'hi val en política.

Les trampes al solitari del PDECAT

En diferents ocasions he debatut i discutit a fons amb persones que defensaven els partits polítics per sobre de tot. Tot i comprendre que el sistema democràtic on ens belluguem es basa en l'existència de partits polítics, jo sempre he pensat que es podria repensar i en tot cas he estat molt crític amb el funcionament intern de la majoria dels partits polítics.

L'estratègia de la unanimitat i la dependència a les decisions del partit en qualsevol de les decisions que els militants prenen en l'exercici d'un càrrec polític m'ha semblat, en la majoria dels casos, discutible. La crítica que es fa als governs a qualsevol nivell esdevé moltes de les vegades una extrapolació del que passa internament en els partits polítics.

L'escenari actual ens ha donat mostres de crisi interna en molts partits, i amb el dubte de l'autèntic exercici de la democràcia de les seves direccions. C's ens ha brindat un exemple clar de fer callar les bases en benefici dels seus dirigents, un autoritarisme que deixa entreveure quin tipus de democràcia ens poden brindar en el cas d'aconseguir el govern.

A nivell català llegim dia sí dia també les trifulgues dels ex-convergents per definir un nou partit polític PDECAT per aconseguir ressorgir de les cendres, provocades principalment per l'afer Pujol i l'esgotament del model autonomista i el seu gir a l'independentisme. Un nou partit que, al meu entendre va néixer ferit de mort, i que necessita molts esforços per posar-lo dret.

L'absència d'una direcció forta ha provocat diferents ensurts en l'intent de sobreviure, un dels quals ha estat el tema de les incompatibilitats en els càrrecs que aquest cap de setmana han resolt saltant-se la lletra d'uns estatuts gairebé sense estrenar. Molt han de canviar les coses perquè aconsegueixin ser el partit que lideri el futur del nostre país, en contraposició d'unes altres forces que anteposen l'acció social a la independència, i amb una ERC a l'expectativa per agafar el relleu, amb el permís dels comuns.

Sense arguments només hi cap fer el ridícul

He pensat durant una estona abans de començar a escriure aquest post si seria capaç de fer-ho sense exagerar la meva posició personal, que evidentment és contrària a totes les actuacions del govern espanyol i del PP per intentar boicotejar la conferència del nostre president a Brussel·les.

Riuria si no fos que resulta patètica la carta enviada pel representant del Partit Popular al Parlament Europeu, demanant als membres del Partit Popular Europeu, en condició d'amic, que no assistissin a la conferència del president català.

Voldria per un moment posar-me en la pell d'un unionista contrari al referèndum per comprovar quines són les sensacions en conèixer com ha actuat el partit polític que governa Espanya. De fet, però tots hem pogut escoltar les declaracions del senyor Albiol, i som conscients que la tàctica de ridiculitzar l'enemic és la més practicada per qui no té arguments sòlids per defensar la seva posició.

Temps era temps quan els partits polítics de manera sigil·losa posaven pals a les rodes perquè els adversaris no poguessin aconseguir els seus objectius. Utilitzaven trampes amagades que resultaven difícils d'observar. Ara això ja no cal. Es pot fer de la manera més barroera i a la llum del dia. No passa res. Ningú castiga els corruptes, els que operen de manera ridícula o fins i tot il·legal. Simplement es tracta de tenir els jutges al costat i utilitzar un Tribunal Constitucional que ja fa anys que està desacreditat.

La força dels xenòfobs sembla imposar-se a la UE

Que algú m'ho expliqui bé, però m'ha semblat entendre que la darrera tàctica de la Unió Europea és la d'evitar els partits xenòfobs tot actuant com ells, és a dir, perquè no guanyin les eleccions incorporaran polítiques típiques dels xenòfobs i llavors als europeus ja no els caldrà votar-los. És així?

Si prohibim que els ciutadans no europeus rebin ajuts socials, els autòctons estaran contents i ja no votaran els partits d'extrema dreta. És així com ha d'actuar la Unió Europea? És això el que demana la majoria? On són els principis ètics?

A més també volen controlar aquells europeus que creuen fronteres per beneficiar-se dels drets del país veí. Això em fa pensar que la Unió Europea és un somni i res més. No ens ho acabem de creure, i no només fem riure a les grans potències mundials, sinó que nosaltres ens fem trampes al solitari.

Ara ja s'està parlant que la Gran Bretanya es pot convertir en un nou paradís fiscal per als països que continuem a la Unió Europea. Potser aviat no serà tan 'xollo' ser membre de la UE, i encara millor si amb la independència no ens hi volen. Si tants països es plantegen sortir-ne, o com a mínim tenen partits polítics que ho avalen i estan pujant, quin interès per continuar a dins?

Probablement no és molt lluny el dia en què la teoria sobre els beneficis d'actuar al marge de la UE guanyi per majoria i llavors el desapuntar-se serà tan fàcil com ho ha estat de la UDC, que ahir en parlava.

Un reguitzell d'estratègies per provocar por

Cada dia anem veient diferents accions per espantar els electors i que desisteixin, si així ho pensaven fer, de votar els partits independentistes. En tractar-se, la majoria dels cops, de mentides, es pot considerar immoral, però a qui ve de nou? Les campanyes d'intoxicació han existit sempre, i normalment han estat més intel·ligents i subtils que les actuals.

Qui pensi que tot el que ha estat fent el govern, els mitjans de comunicació, i entitats com la Societat Civil Catalana, no té repercussió, s'equivoca. Hi ha moltes persones que es creuen sempre el pitjor i les pors que els posen al cos són prou importants com per fer canviar el seu vot, o si més no abstenir-se.

Tot això era imaginable i probablement s'ha pecat d'innocència per part dels partits i moviments independentistes. Segur que si calibréssim les trampes i mentides que un i altre bàndol han exercit, guanyaria de camp el conjunt de partits contraris a la independència.

Les estadístiques favorables al Sí, poden també perjudicar els independentistes, si se'n refien massa i desmotivin els electors a donar-hi suport. Caldrà seguir aquest pols entre uns i altres, per conèixer per a quin costat es decanta.