Mantenir neta la vila

Celebro que el govern municipal hagi decidit canviar el sistema de recollida de l'oli a la via pública. El sistema actual no ajuda a mantenir neta la nostra vila. Ja bé prou que hi ha persones que no tenen cura suficient de no embrutar-la innecessàriament, sigui llençant papers, cigarretes o altres andròmines, o bé no recollint els excrements dels gossos, o permetent que aquests es pixin a les façanes de les cases, mai a la pròpia, i al mobiliari urbà... A tot això només cal afegir que el sistema de recollida de líquids greixosos faci regalims per aquí i allà.

Perquè els olis no es poden llençar per l'aigüera. Potser no s'ha explicat prou, però és de sentit comú. Hem d'estar alerta en com reciclem tot allò que sovint llencem alegrament sense tenir en compte les conseqüències. Si volem gaudir d'un món agradable i sostenible, hi hem de col·laborar tots, i la millor manera és no embrutant-lo.

Permeteu-me un to que pot semblar arrogant. Quan em passejo pels carrers de la meva vila i observo regalims de tota mena, la majoria provocats pels gossos que es treuen a pixar al carrer (per què no ho fan a casa?). O bé les cigarretes, els papers, els mocadors i més coses que s'acostumen a llençar a terra, penso que si tothom fes com jo, no caldria ni tan sols sortir a escombrar els carrers. És això tan difícil?

Segurament, no tothom ha rebut la mateixa educació. Hi haurà persones que a casa seva no els han ensenyat a comportar-se cívicament. Potser fins i tot a dins del seu pis no s'esforcen a mantenir-ho net. Tot i això, crec que sense necessitat que t'ho hagin ensenyat, és prou evident que el comportament incívic no és bo per a ningú. 

Caldria fer molta pedagogia i, la veritat, no sabria per on començar. No et pots estar enfrontant amb tothom que no es comporta cívicament, ni tampoc pots tenir un policia a cada cantonada vigilant que fa la gent. Algú proposa alguna cosa? Potser les escoles hi poden ajudar, però la família és bàsica per encarrilar-ho.

L'incivisme, un tema recurrent

Un dels temes que s'ha tractat més a les xarxes socials i a les edicions de vacances dels diaris ha estat el civisme, o més aviat la manca de civisme en el comportament de moltes persones. Un tema que jo mateix he comentat en més d'un post, ja sigui en clau local o més general.

A mesura que et vas fent gran, a les tertúlies que més o menys improvisades es van creant, sorgeix el tema de la comparativa amb altres temps, quan nosaltres érem joves. Acostuma a passar que enyorem el passat en qüestions com el civisme i la convivència. Normalment diem que abans respectàvem millor les persones i també les coses, i que això ajudava a que la convivència fos més fàcil i agradable. Hi ha vegades que augures un futur desastrós i arribes a plànyer els teus fills per com s'ho trobaran tot, amb la consciència que això tu no ho arribaràs a veure.

A la nostra vila el tema de la neteja ha estat molt present a les xarxes socials i als comentaris entre veïns. La veritat és que Arenys no havia estat mai tan brut com ara i d'això ens n'hem de fer tots una mica culpables. Probablement el govern municipal no ho ha gestionat prou bé, però els vilatans tampoc no ho hem posat fàcil. És ben cert que si no s'embruta la neteja no es fa tan necessària. Hi ha el vici d'embrutar el carrer pensant que l'Ajuntament ja no ho netejarà. Abans els veïns s'escombraven la part del carrer de la seva façana. Això ara gairebé és una excepció, una raresa.

El problema, però no és només a la nostra vila. L'exemple de Barcelona és molt clar. Si seguim els escrits de l'Antoni Bassas ens adonarem que no hi ha setmana que no hi surti alguna referència sobre l'incivisme i la brutícia als carrers de la capital. Es tracta, doncs, d'un mal general que no sé com ho hauríem de fer per aconseguir solucionar-ho.

L'incivisme pot provocar deixadesa als carrers d'una població, però també deixa tocades les persones. Quan algú reacciona de manera incívica provoca un malestar que no hauríem d'haver-lo de suportar. Hi ha actuacions que no són defensables, perquè no comporten cap altre benefici que el plaer d'haver molestat els altres, i això és denigrant i sense sentit. Moltes vegades s'ha dit que es pot arribar a entendre un robatori, pel profit que poden obtenir-ne, però està fora de lloc qualsevol acte incívic que no beneficia a ningú. Amb això no vull justificar els robatoris, sinó anul·lar qualsevol instint incívic que no fa res més que empitjorar la convivència, de la qual depèn tant la nostra vida en societat. Tot i l'evidència del que pugui estar dient, malauradament haurem de continuar parlant d'incivisme durant molt temps.

La lliçó de la militància socialista

Per sorpresa ahir Pedro Sánchez va escombrar la cúpula del PSOE. Certament, contra molts pronòstics no va ser Susana Díaz, la protegida de les grans patums socialistes, amb Felipe González al capdavant, qui es va fer amb la secretaria del partit, sinó que el guanyador va ser l'expulsat exsecretari, amb el suport de més del 50% dels militants.

Vist com ha anat tot plegat no se m'acut res més que insistir en la lliçó que els militants socialistes han donat als líders del passat, aquells que no han sabut retirar-se a temps, i des de l'ombra han volgut continuar movent els fils al marge de la voluntat dels militants i simpatitzants socialistes.

La resposta de la majoria dels militants socialistes ha demostrat que no varen acceptar el cop d'estat dels membres de la gestora socialista que va acabar donant suport a Rajoy a la presidència del govern espanyol, amb l'abstenció del PSOE al Congrés de Diputats. Pedro Sánchez, als ulls de molts socialistes, és qui pot recuperar el govern espanyol, amb una política diferent a la que ens ofereix el PP. Susana Díaz no és aigua clara per a la majoria de socialistes, i per això no ha guanyat. Només els socialistes andalusos li han donat suport, i això, per a defensora a ultrança de la unitat d'Espanya, és un avís important.

Pedro Sánchez té per endavant una feina important i difícil. El PSOE està en hores baixes i no només ajuntant esforços podrà sortir de l'atzucac on es troba. Caldrà enginy i no fer més passos en fals. Caldrà valorar quin paper pot i ha de jugar en el marc parlamentari i polític espanyol. No ho té gens fàcil, però al meu entendre, només amb un partit socialista fort podrem aconseguir que el partit de la corrupció, el conservadorisme i la nostàlgia franquista, desaparegui del govern d'Espanya.

Ensorrat el partit, Duran plega

Duran i Lleida no ha parat fins a ensorrar el partit. Una vegada acomplert l'objectiu, plega i que se n'encarreguin uns altres. 30 anys dirigint un partit que l'ha acabat convertint en una cosa ben diferent al seu origen. Ho he dit altres vegades i és notori i conegut per tothom, si els fundadors d'Unió Democràtica de Catalunya aixequessin el cap, s'horroritzarien en veure en què ha convertit Duran el seu projecte.

Al llarg dels anys han estat molts els militants que han abandonat el partit, no pas per ganes, sinó obligats per l'exigència de Duran i Lleida en fer allò que ell volia i no acceptar cap tipus de contrarietat. S'ha voltat de fidels seguidors que l'han ajudat a escombrar tots aquells que pensaven de manera diferent.

Duran va fer l'últim cop de força trencant amb Convergència Democràtica a qui acusava d'haver entrat en una deriva perillosa, i es creia que tindria prou força com per liderar el nou projecte, emportant-se militants desencisats de CDC. 

Sempre s'havia qüestionat el suport que UDC tenia dins de la Federació de CIU. Es queixaven del 25% assignat, però a l'hora de la veritat ha quedat palès que des del principi s'havia sobrevalorat la força d'UDC. Una vegada separades les dues formacions, i ventilats els militants crítics amb la gestió de Duran i Lleida, el partit ha quedat fora del Parlament català i del Congrés de Diputats. 

Duran i Lleida ha convertit el seu partit en extraparlamentari, i si els seus successors volen continuar en el projecte, tindran molta feina per recuperar un lloc de representativitat política. El més just seria que els desnonats de Duran recuperessin el nom del partit, i els ara desmamats es busquessin la vida com puguin, potser rectificant i recuperant els principis inicials dels fundadors del partit.