dissabte, 24 de setembre de 2022

Indecisos i abstenció, en els primers llocs

Em preocupa el desencís de les persones, i sobretot del jovent, a l'hora de respondre a les convocatòries electorals. És un problema de la societat, no només dels joves, el fet que aquests no es vegin motivats a acudir a les urnes per escollir els seus representants. Dona la impressió que hem substituït amb la queixa a les xarxes socials i els crits sense raonar el que hauria de ser la participació en la vida pública del nostre poble o del nostre país. Ens deixem portar per la comoditat i la simplesa, però això no passa sense que hi hagi uns motius al darrere.

El desengany polític ha estat clau perquè l'extrema dreta hagi crescut arreu d'Europa. Les dificultats per trobar solucions raonades als problemes reals de la població fa que el populisme creixi, i l'extrema dreta és una experta en populismes. No és estrany, doncs, que a Itàlia es calculi que demà l'extrema dreta sortirà reforçada a les eleccions convocades, amb tot el que això comporta. Però el que sap més greu és que l'abstenció pugui arribar a ser molt alta.

La gent s'absté massivament quan ha perdut la confiança en els seus dirigents. Quan el que hauria de ser un pacte de representació política per dirigir el país es converteix en unes plataformes ocupades per persones que només pensen en el seu futur, i en professionalitzar-se en la política, o treure'n uns beneficis personals. Quan la mediocritat de molts polítics fa que els problemes de la societat no es resolguin i que cada vegada hi hagi més desigualtats i injustícia.

Llegia avui que l'abstenció podria ser molt alta, i que el nombre d'indecisos superava el 40%. La desconfiança en els partits polítics fa que cada vegada hi hagi menys fidelitat. Allò que passava que una persona votava sempre al mateix partit polític durant gairebé tota la seva vida, avui ja no passa. El problema és quan el nombre d'indecisos és tan gran. Això només s'explica perquè no confiem en les plataformes a través de les quals configurem les institucions públiques que ens han de governar.

Són hores baixes per a la democràcia a Europa, i hem d'acceptar que aquesta etapa l'hem de passar de la millor manera possible i com més de pressa encara millor. Ho comentava un dia d'aquests, i també ho llegia avui en algun article de la premsa: els europeus no tenim memòria i estem caient en les mateixes trampes que en el segle passat. Quan serem capaços d'obrir els ulls i rectificar?

Si hi ha gent disposada a presentar-se a les eleccions per dirigir el país, cal que busquin la manera d'il·lusionar les persones, i no enredar-les. Que tornin a confiar en el polítics, amb ganes de col·laborar-hi i participar, amb l'objectiu final de redreçar la política actual i trobar solucions als principals problemes que ens afecten com a societat.

divendres, 23 de setembre de 2022

Prou!

La Natza Farré, a l'ARA, m'ha inspirat el títol d'aquest post, i en certa manera el contingut del mateix. Prou! és l'expressió que tots hauríem d'utilitzar contra les injustícies d'aquest món. No tots, però, tenim les mateixes facilitats per expressar-ho. Al nostre país, on ens queixem tant pel tracte que rebem de l'estat espanyol, no patim la repressió que trobem en països com l'Iran, Rússia, Afganistan... i molts més. Allà dir Prou! no representa el mateix que dir-ho a casa nostra.

Hi ha persones que s'enfronten amb la mort directament. La seva vida corre perill si s'encaren als seus governs repressors. No és el mateix dir-li Prou! al president Putin, a l'aiatol·là Alí Khamenei o als talibans que dominen l'Afganistan, que no pas dir-li al president del govern espanyol o les institucions judicials espanyoles que tenen controlada la política del país. Uns i altres en fan cas omís, però els primers no tenen manies a l'hora de tancar-te a la presó, on la teva vida corre perill, com s'ha demostrat recentment a l'Iran.

Durant el franquisme teníem molt clar que calia dir Prou!, i d'alguna manera ens hi vàrem enfrontar, i uns quants s'ho varen passar malament de veritat. També hi va haver víctimes mortals. Ara ens queixem molt des de la butaca de casa, i com a molt sortim cada onze de setembre a reivindicar els nostres drets. El resultat és negatiu: no passa res!

Cal dir Prou! als assassinats de dones víctimes del masclisme imperant; a la pobresa desatesa mentre les grans companyies i bancs obtenen grans beneficis; a la repressió contra les persones migrades per culpa de la fam o de la guerra... I ha moltes causes pendents de resoldre que nosaltres hauríem de manifestar-nos-hi en contra per la desídia dels nostres polítics. Ens queixem quan ens toquen la butxaca, quan en rebem les conseqüències directes, però ens quedem a casa quan tot és molt lluny, quan les víctimes no tenen res a veure amb nosaltres.

Aquests dies he estat llegint l'obra "el mag" de Colm Tóibín, i realment m'adonava que els humans, i en aquest cas els europeus, som realment estúpids i repetim els mateixos errors de sempre. No escarmentem. L'experiència del nazisme, a la meitat del segle XX, no ha servit per evitar l'escalada de la ultradreta, com estem veient a Suècia, Itàlia, i també a Espanya.

És per això que hauríem de ser capaços de dir Prou! per molts motius, tots ells significatius de la mala manera que tenim d'organitzar-nos, i del mal ús de la política. Hem estat molts anys vivint ben cofois, pensant que érem una democràcia, ja no dic consolidada, i ens adonem que al nostre costat hi ha persones que pateixen injustament. Cal obrir els ulls i lluitar per canviar aquesta tendència al caos, a l'agreujament dels problemes que són fruit de les desigualtats. Prou!

dijous, 22 de setembre de 2022

Denunciar les ocupacions conflictives

Portem anys amb el problema de les ocupacions il·legals de pisos i els desnonaments. S'ha escrit i opinat molt al respecte, però sempre he pensat que es confonien les coses. Es posava tot al mateix sac i es tractava tothom de la mateixa manera, i per això hi ha hagut tanta polèmica, i n'hi continua havent.

És molt important llegir i escoltar bé abans d'opinar, i encara més quan es tracta de criticar o mobilitzar la gent. No totes les ocupacions il·legals o no autoritzades són iguals, ni tampoc els desnonaments tenen les mateixes conseqüències. Hi ha ocupacions pacífiques i d'altres de conflictives, com també hi ha ocupacions per estricta necessitat i d'altres per vici o comoditat, o per delinquir.

A tots ens venen al cap situacions problemàtiques en ocupacions de pisos. Moviments socials defensant el dret a l'habitatge de famílies sense recursos ni possibilitats de llogar un pis. I també hem presenciat problemes veïnals per ocupacions de pisos o cases, que molesten els veïns. Unes persones que sense tenir una necessitat evident d'ocupar il·legalment un habitatge buit, hi entren i preocupen els veïns.

Els polítics sempre van tard. Ja fa massa temps que la societat reclama justícia i noves mesures per ordenar la situació i no fer pagar justos per pecadors. Si les situacions no són les mateixes no les podem tractar de la mateixa manera. Si hi ha ocupacions no justificables i que a més provoquen problemes al veïnat, s'ha de trobar la manera d'acabar amb el conflicte. Els veïns no hi tenen cap culpa.

Sembla ser que hi ha la intenció de reformar la Llei perquè es tingui en compte situacions conflictives, i que veïns o ajuntaments puguin denunciar-ho i resoldre-ho en poc temps. No n'hi ha prou en resoldre una situació injusta, sinó que això s'ha de poder fer de manera ràpida i amb la menor afectació als veïns.

Fa poques setmanes llegíem que es feien passos per resoldre la reincidència en els delictes, un altre mal son per a la comunitat que viu respectant els altres i que pateix l'incivisme i els delictes reiterats d'uns quants. Ara ens parlen de resoldre les ocupacions conflictives. Potser serà cert que la nostra societat avança cap a la resolució de fets que no haurien d'haver succeït mai, i que portem arrossegant des de fa massa temps. Estarem, doncs, a l'expectativa per veure què hi ha de cert en tot això, i si de veritat troben la manera de posar pau on en aquests moments es viu en conflicte permanent.

dimecres, 21 de setembre de 2022

Envaïts per les rates

Avui sentíem a la ràdio que Arenys pateix una plaga de rates que entren per les cases i s'enfilen per les façanes. La notícia creava molta por entre la població que se n'assabentava i plantejava el dubte de què podíem fer per evitar que les rates entressin a casa nostra.

Segons la notícia el nucli dur es trobaria al voltant del parc Fèlix Cucurull, on s'hi haurien trobat molts caus una vegada s'ha desembrossat. L'Ajuntament ha comentat que s'hi està treballant des del moment que hi va haver les primeres queixes de vilatans, i que una empresa especialitzada hi estava al darrere.

Des de fa temps que les rates són protagonistes a la nostra vila, però no només. La manca de neteja i l'incivisme d'uns quants a l'hora de respectar la via pública ha estat motiu de queixes i comentaris a les xarxes socials. Arenys, però, no és l'única població que es queixa de la brutícia i de les rates. Ho hem llegit de ciutats com Barcelona, i més o menys els trets van pel mateix cantó. No obstant això, no podem quedar tranquils, sinó que cal trobar-hi solucions.

És molt desagradable trobar-te una rata al mig de la Riera o a qualsevol cantonada de la vila, però encara ho és més si la rata t'ha entrat a casa teva. No només és l'angúnia de trobar-te-la en qualsevol racó del pis, sinó el perill que comporta la bèstia, i el mal que pot provocar. No cal dir que, si a més, a la casa hi ha quitxalla, la cosa es complica.

M'imagino que les altes temperatures també han afavorit que tota mena de bestiar circuli pels nostres carrers i places i si això hi afegim la brossa escampada arreu, sense cap mena de control, els problemes s'agreugen encara més. L'Ajuntament ha de prendre's el fet seriosament, però nosaltres no podem quedar-nos amb les mans a la butxaca. Estem cansats de dir-ho que la nostra actitud és bàsica a l'hora de tenir una vila neta i endreçada. Podem exigir molt més al nostre govern municipal, però cal seguir la normativa i fer bon ús de la recollida selectiva de la brossa, traient el que toca quan toca, i utilitzant les papereres pel que serveixen, i no com a contenidors de brossa.

Desitjo que la proliferació de rates a la vila disminueixi, ja sigui per les mesures que prengui l'Ajuntament, a l'hora de tenir cura de la neteja de carrers, places i parcs, i també pel bon comportament de tots els vilatans, assumint la nostra responsabilitat a l'hora d'actuar correctament per a la millora de la imatge i endreça dels nostres carrers.

dimarts, 20 de setembre de 2022

De moment regalem l'energia que generem

Si no vaig errat i la meva cerca per Internet no m'ha fallat, el setembre de l'any passat sortia la notícia, en boca del president de la Generalitat, de la creació d'un companyia energètica pública de Catalunya. Ha passat un any just i el diari ARA es torna a fer ressò d'unes declaracions del president Aragonès, aquesta vegada des dels EUA, sobre la creació d'aquesta companyia energètica pública catalana, que es posaria en marxa a partir de la seva aprovació el proper 4 d'octubre. És d'esperar que ara vagi seriosament i sigui una realitat.

No cal dir que totes les mesures que es puguin prendre des de l'administració autonòmica en matèria d'energia seran benvingudes si, com és de preveure, ajuden a controlar l'enorme despesa i afronten d'una vegada els efectes del canvi climàtic. La idea, si ho he entès bé, és crear aquesta empresa i una de les primeres decisions passa per la instal·lació de plaques fotovoltaiques a les teulades dels edificis públics del país. 

És una vergonya que Catalunya estigui a la cua dels països i autonomies en qüestió d'energies renovables, i ja va sent hora que el nostre govern es posi les piles i comenci a prendre decisions importants i efectives. El control sobre les empreses generadores d'electricitat és bàsic en uns moments en què els preus s'han disparat de mala manera, i tenint en compte la possibilitat de generar energies renovables amb una certa facilitat, és important tirar endavant el projecte.

Darrerament hi ha molt de rebombori sobre la instal·lació de plaques fotovoltaiques de particulars. Potser anem massa tard, però tot sigui per posar-nos al dia en un tema tan important com aquest. De moment es va aconseguir que els particulars poguéssim generar electricitat i revertir els sobrants a la xarxa elèctrica, sense esdevenir empreses amb tot el que això comportava de paperassa i limitacions. En aquests moments estem regalant energia, sense que se'ns compensi la totalitat de l'energia que generem, però comença a parlar-se de les bateries virtuals, i el fet que certes comercialitzadores les posin en marxa, millorant les condicions per als particulars.

De mica en mica avançarem cap a una situació més justa, però encara falta controlar molt més les empreses elèctriques i del gas, que reben uns grans beneficis mentre la població té dificultats per l'encariment exagerat dels preus. L'administració pública, si realment vol el bé de la població i es considera progressista, en benefici dels més perjudicats, ja va sent hora que prengui el timó i reequilibri la situació massa beneficiosa per al gran capital.

dilluns, 19 de setembre de 2022

El rei emèrit molesta

No hi ha dubte que tot l'historial del rei emèrit resulta una taca per a la casa reial i posa entre espasa i paret al rei Felip VI, o si més no això és el que volen aparentar. És per això que sempre procuren fer veure que cadascú fa la seva feina i que el rei no té res a veure amb el seu pare i que tot el que ha fet malament el seu pare no ha d'influir en l'actuació del fill.

D'aquí que eviten trobar-se i fotografiar-se junts i procuren que no torni a casa i no xerri més del compte, però no sempre els hi surt bé. Ho hem vist aquesta tarda a l'enterrament de la reina Elizabeth II que els han col·locat ben juntets, i ja hi ha qui ho ha aprofitat per escampar la fotografia.

Tot plegat és una comèdia i el que fa és que ens oblidem del que està passant i de què representa la corona espanyola per a tots nosaltres. Tot el muntatge que hi ha hagut a la Gran Bretanya per acomiadar la seva reina ha servit per fer-nos pensar en el dia que el rei emèrit mori. Podem especular molt, però malgrat tot el que s'ha escrit sobre ell i el seu descrèdit, els actes d'enterrament seran sumptuosos i ningú voldrà recordar tot el mal que ha fet, la corrupció que l'ha envoltat i el seu mal exemple com a cap d'estat.

La majoria de catalans no tenim una gran estima al rei actual, sobretot des del seu discurs del 3 d'octubre de 2017. És per això que ens preocupa molt poc si es veuen d'amagat o no amb el rei emèrit, o si els enxampen a la mateixa fila a l'enterrament de la reina britànica. Fins i tot ens fa gràcia veure les trifulgues per amagar trobades. Molt probablement aquest és el futur que li espera a la reialesa espanyola, que ha de fer mans i mànigues per salvar els mobles, encara que amb l'exemple de democràcia i sentit popular que es respira a Espanya, no cal que se'n preocupin gaire. El poble, en massa, és molt emmotllable, i està sempre a punt de sortir al carrer a aplaudir a qui sigui, encara que els hagi pres el pèl des del primer dia, i també els calés. Som així.

diumenge, 18 de setembre de 2022

Exigir un millor finançament local

Aquesta setmana passada hi ha hagut un debat a l'Associació Catalana de Municipis per parlar del dèficit de finançament dels ens locals i la delegació de competències als ajuntaments. Hi ha un tema que s'arrossega des de fa molts anys i és la manca d'una definició clara de les competències dels ajuntaments i els recursos necessaris per al seu finançament. És per això que des de l'ACM es reclama una nova Llei de Governs i Finances Locals que ho clarifiqui d'una vegada.

L'ajuntament és l'administració pública més propera als ciutadans i la que dona la cara davant de les dificultats diàries en què es troben. Malauradament, és també l'administració menys dotada de recursos per resoldre els problemes en què es troben. A tot això, cada vegada s'assumeixin més serveis impropis, sense un finançament adequat per afrontar-los.

Els polítics que es posen al capdavant d'un ajuntament volen agradar els seus vilatans i correspondre la seva confiança i fan el possible per satisfer les seves necessitats, moltes de les quals no en tenen les competències. La sortida que solen prendre és la d'assumir aquesta competència sense tenir-la assignada, i per tant sense el finançament necessari per poder-la suportar. L'alternativa és no assumir-ho i patir el greuge comparatiu amb el poble del costat.

Tot això només es pot solucionar amb una Llei que reguli bé quines són les competències pròpies dels ajuntaments, actualitzada al moment actual. No és el mateix ara que vint anys enrere i si hi ha unes necessitats diferents, aquestes s'han de satisfer, amb el corresponent finançament.

No és estrany que els polítics que no han passat per l'administració local no entenguin quines són les preocupacions immediates dels ciutadans i les reclamacions que fan als seus governants més propers. La sensibilitat dels polítics locals és clau per al bon funcionament d'un ajuntament, però cal que tinguin els recursos necessaris per poder tirar endavant amb els seus compromisos.

Sí que és cert que els alcaldes i regidors han de ser conscients de les seves possibilitats, i no estirar més el braç que la màniga, però també és cert que els nostres ajuntaments necessiten més recursos perquè les necessitats actuals han canviat i es fa necessari resoldre els problemes de finançament que han esdevingut crònics en l'administració local.

dissabte, 17 de setembre de 2022

El català a Madrid quan?

Resulta una mica estrany que el govern del PSOE demani de poder parlar català al Parlament europeu, i no ho permeti al Congrés de diputats, i amb prou feines al Senat. Són d'aquelles coses que no s'acaben d'entendre i, si ets mal pensat, creus que tenen clar que la proposta presentada a Brussel·les no tirarà endavant i en canvi ells quedaran bé davant de Catalunya. 

La sol·licitud que fa el govern de Madrid s'haurà de discutir i aprovar per majoria. Tenint en compte l'equilibri de forces actual a Brussel·les, em fa témer que els conservadors espanyols s'encarregaran prou d'evitar que un fet prohibit a Madrid sigui possible a Brussel·les. De fet no seria la primera vegada que passa. Si més no pel que fa als nostres polítics exiliats, que tenen les portes obertes per Europa i també les de les presons espanyoles.

Sigui com sigui, la jugada va més enllà d'una imatge dels socialistes ja que ERC també s'hi posa bé i fa veure que és la seva influència que ha permès que la carta amb la sol·licitud perquè el català sigui una llengua que es pugui parlar al Parlament europeu, com també el gallec i el basc, s'hagi acabat enviant.

Una vegada més serem optimistes i defensarem l'actuació del govern espanyol, amb l'esperança que acabi bé. Tot sigui per la bona causa de la nostra llengua. Després ja tindrem temps de plorar les desgràcies si, com podem témer, s'acaba denegant i ens quedem com fins ara.

Els nostres polítics, però, no poden defallir i han de continuar batallant perquè totes les llengües oficials a Espanya es puguin emprar a les institucions del país. No pot ser que el català, com el basc i el gallec, continuïn sent llengües de segona categoria, i es vegin reprimides a les cambres de representació de la sobirania popular. L'excusa que ja hi ha el Senat, com a cambra territorial, on es pot parlar el català, en algunes ocasions, no ens ha de servir, sinó que hem d'insistir en poder parlar amb la nostra llengua, tal com ho fem a casa, al carrer i al país. Després ja parlarem de les dificultats que a vegades tenim per poder parlar en català al nostre propi país, Catalunya. No cal limitar-ho als jutjats i a les comissaries de policia, sinó que també passa en espais molt més habituals, més sovint del que ens pensem.

divendres, 16 de setembre de 2022

La competència de TV3

Aquests dies s'ha parlat molt dels nous fitxatges de 8TV, sobretot pel que fa als exdirectors de TV3 i Catalunya Ràdio. La seva sortida va ser sonada i algú va criticar el fet que saltessin sense tenir els substituts preparats.

Ambdós mitjans varen ser molt criticats, sobretot TV3 i els darrers temps. Crec que tothom hi enviava crítiques, sense poder entreveure quin corrent hi estava a favor. Era evident que els partits polítics unionistes eren els primers d'estar en contra de la política dels dos mitjans, però tampoc els independentistes acabaven d'estar-hi massa d'acord. D'alguna manera, Vicent Sanchis va recollir l'antipatia de gairebé tothom. No és estrany, doncs, que en entrar al que hauria de ser la competència, provoqui molts comentaris.

No podré escriure gaire res al respecte, perquè no acostumo a mirar la televisió i per això se'm farà difícil opinar sobre la tendència, el contingut o el gust dels nous fitxatges de 8TV, però de ben segur que les xarxes n'aniran plenes. 

La competència sempre és bona, encara que no sé fins a quin punt 8TV és realment una competència de TV3, però probablement hi puguin haver programes que facin canviar de canal a més d'un espectador. La qüestió és fer una televisió de qualitat, i si aquesta és en català, encara millor.

Ningú pot negar el paper que TV3 ha tingut al llarg de la història a l'hora de promocionar la llengua, però també la cultura i el sentiment nacionalista català. Potser darrerament la qualitat de la seva programació ha baixat ja sigui per manca de recursos, o perquè hem avorrit les cares de sempre. En aquesta nova temporada de TV3, al marge d'una campanya publicitària que em provocava vergonya aliena, els canvis anunciats han estat purament de franges horàries, però amb gairebé les mateixes protagonistes. 

No he tingut temps de comprovar si la temàtica continua essent la mateixa i els col·laboradors i tertulians també, però m'imagino que pocs canvis hi ha hagut. Si el problema és econòmic, potser el govern de la Generalitat hauria d'apostar per incrementar la seva aportació, pensant que tot i el pas del temps, la televisió catalana encara té un paper important a fer en defensa d'una cultura i una llengua que continua essent minoritària, feble i molt pressionada. Més inversió, però també més imaginació per part dels nous directors, i una empenta als seus competidors de 8TV perquè entre tots aconseguim una televisió que no ens avergonyeixi.

dijous, 15 de setembre de 2022

Una xarxa radial que buida el territori

Aquestes darreres setmanes s'ha parlat molt de Rodalies i de tots els problemes que han afectat el normal funcionament de la línia de tren. Dir normal funcionament és una broma ja que tots sabem com funcionen els trens al nostre país, i els problemes amb què ens trobem si en som usuaris.


Al marge de les dificultats per aconseguir una inversió mínima necessària per al bon funcionament de la xarxa de trens que hi ha al país, cal parlar de les mancances al territori. La infraestructura ferroviària és radial amb destinació o origen Barcelona, un fet que critiquem molt d'Espanya, i que probablement ens ho hauríem de fer mirar.

Si vius fora de l'àrea metropolitana saps sobradament les dificultats que hi ha per desplaçar-te amb servei públic cap a altres zones allunyades de Barcelona i voltants. Si això ho vols fer en tren, la cosa encara és més complicada, per no dir impossible.

No estic al corrent de l'existència de projectes a mitjà termini per resoldre aquesta mancança que considero que hipoteca el futur del país, i que agreuja l'abandonament del territori. De totes maneres és un tema que fa molts anys que se'n parla, i que fins ara no s'ha resolt. Soc conscient que la majoria de la població catalana viu a l'àrea metropolitana, però, com un peix que es mossega la cua, si no es fa res per millorar la transversalitat del servei públic de transport, la tendència serà cada vegada més gran a potenciar la concentració de la població i l'abandonament del camp i poblacions rurals, però no només, sinó que dificulta la vida a ciutats mitjanes que podrien tenir la seva pròpia dinàmica econòmica i cultural.

Per un moment m'imagino el trasllat des de la meva residència, al Maresme, a la ciutat on vaig néixer, a Osona, i se'm fa molt difícil trobar la manera si no és passant per Barcelona, amb el que això representa de temps. Si el viatge és d'anada i tornada, la cosa ja és tota una epopeia.

M'agradaria, doncs, poder llegir que es fa alguna cosa per resoldre aquesta dificultat en el transport, paralel·lament a les obres de millora de la xarxa de trens, com pot ser la línia que va fins a Puigcerdà, que es troba en les mateixes condicions de quan jo estudiava a la Universitat de Barcelona, ara fa cinquanta anys.

dimecres, 14 de setembre de 2022

El rei, la figura i la persona

Arran de la mort de la reina d'Anglaterra, Elisabet II, i la proclamació del nou rei, el seu fill Carles, hi ha hagut alguns comentaris sobre la manera de ser del nou rei i de quina manera afectarà als diferents estats que el tindran o deixaran de tenir com a rei.

Quan parlem de reialesa hem de diferenciar la figura del rei de la persona que ostenta la corona. No podem posar en el mateix sac tots els reis i reines, com tampoc ho hem de fer amb els polítics, però acostuma a passar que no apreciem les diferències, a no ser que ens hi detinguem a analitzar-ho.

Setanta anys de regnat són molts anys i això, vulgues o no, marca tendència i consolida una persona a la corona. Es fa difícil distingir la figura de la persona, perquè d'alguna manera és com si ho hagués estat tota la vida, i per tant és molt difícil dissociar-ho. 

El canvi que experimentarà Anglaterra i tots els països súbdits del nou rei segur que serà gran i probablement no tothom ho pairà de la mateixa manera. Passar de la reina Elisabet II al rei Carles III no ha de ser fàcil, sobretot perquè al nou rei l'hem vist com el príncep a qui se li passaria l'arròs. Molts creien que ja no hi seria a temps a regnar. Veurem el que dura i, sobretot, si hi ha països, com per exemple Austràlia, que continuïn com a súbdits o decideixen independitzar-se d'aquest lligam.

A casa nostra també hem viscut no fa gaire el relleu del rei Juan Carlos I pel seu fill Felip VI, i de ben segur que hem notat la diferència. És evident que tots els tripijocs i corrupteles del rei emèrit han afectat la manera de veure un i altre rei, però de ben segur que el tarannà és diferent. L'actual rei també ha de patir el desencís dels monàrquics que es mantenien fidels a la institució sobretot per la persona del seu pare. Després de tot el que ha passat no sé si encara queden seguidors del rei emèrit o finalment han obert els ulls.

De tot plegat s'arriba a la conclusió que la reialesa actualment està molt condicionada en les persones que l'ostenten i, com ja deia l'altre dia, s'ha de tenir en compte que és més una rèmora del passat que no pas un model del present. Carles III haurà de convèncer que pot ser el rei de tots els britànics i potser haurà d'amagar aquesta gesticulació que l'ha retratat en els primers passos de l'accés al tron. Han estat molt comentades les ganyotes i exigències durant la seva primera signatura pública, i algú creu que el seu mal caràcter li pot passar factura.

dimarts, 13 de setembre de 2022

L'equip de la Síndica de Greuges visita Arenys

L'Ajuntament d'Arenys de Mar, al seu web municipal, anuncia la visita de l'equip de la Síndica de Greuges de Catalunya a la vila, el proper dimarts 20 de setembre. La figura de la Síndica de Greuges no és molt coneguda tot i la seva utilitat. En democràcia és important comptar amb aquesta figura perquè està al servei de la ciutadania davant de l'aparell burocràtic de l'administració pública, però també de grups de poder com poden ser les companyies elèctriques, de l'aigua o el gas, que esdevenen un mur infranquejable per als ciutadans.

Tot i el principi que la sobirania resideix en el poble, no sempre queda prou evident. El sistema de representativitat política a vegades queda malmès per culpa, no tant de la voluntat dels polítics de torn, com de l'engranatge que es crea per resoldre els temes que són d'abast públic. És per això que la figura de defensor de la ciutadania, en la modalitat que sigui i l'àmbit que trieu, és una bona resposta als possibles desgavells que es puguin produir en la vida pública de qualsevol territori, sigui d'abast local o estatal.

Malgrat que per algunes persones pugui semblar que el síndic o defensor del poble és la contra del govern de torn, cal veure en aquesta figura la imatge de qui pretén resoldre aquells problemes que es poden produir en la relació entre administrats i administradors públics, i no diguem, entre ciutadans i dirigents d'empreses multinacionals o que pràcticament esdevenen monopolis.

És bo saber que hi ha bona relació entre la Síndica de Greuges i el seu equip amb l'Ajuntament de la nostra vila, perquè trenquen aquesta idea que comentava sobre una possible oposició als governants escollits per la ciutadania a l'hora de gestionar la cosa pública.

També és important comprovar que en aquests moments hi ha plena sintonia entre la Sindicatura de Greuges de Catalunya i el Fòrum de Síndics i Defensors locals de Catalunya. Els objectius són els mateixos i els beneficiats també. Tot el que serveixi per millorar el benestar de la població és benvingut i síndics i defensors procuren que la maquinària administrativa respongui a les necessitats de les persones, evitant que els tràmits administratius provoquin perjudicis innecessaris.

El proper dia 20 de setembre tots els arenyencs i arenyenques que tinguin algun tema a resoldre amb l'administració pública o amb companyies tan properes com les elèctriques, el gas o l'aigua, però que tan sovint veiem massa distants, tenen l'ocasió de plantejar els seus dubtes a l'equip de la Síndica de Greuges de Catalunya. Cal demanar cita prèviament.

dilluns, 12 de setembre de 2022

Xiulades que no agraden

La categoria d'una persona es demostra en el dia a dia, sobretot quan pinten bastos. Si tot va bé és molt fàcil comportar-te correctament i treure el millor de tu mateix. El problema ve quan les coses es torcen i has d'encarar una realitat que no t'agrada o no t'és favorable.

He vist molt poques imatges dels diferents actes al voltant de la Diada, però sí que volia comentar la reacció de la portaveu d'ERC al Parlament, la senyora Marta Vilalta, davant de la xiulada i escridassada al Fossar de les moreres. A ningú no li agrada que el xiulin, i menys quan et creus un independentista de pro, i et venen a dir que ets un botifler. Entenc la ràbia i enuig dels líders d'ERC, però això no justifica segons quins comportaments i reaccions.

Crec que la senyora Marta Vilalta no va estar a l'alçada que caldria esperar d'un polític amb tanta responsabilitat pel càrrec que ocupa. Quan una cosa no t'agrada has de saber-ho pair, i reaccionar totalment diferent de com ho va fer la representant d'ERC. La gent és lliure de manifestar la seva opinió, i si bé és cert que seria bo no caure en l'insult i la provocació, en política, i sobretot actualment, és molt difícil evitar situacions límit que en altres moments potser no hi arribaríem.

Avui llegia l'article de David Miró al diari ARA, on culpava els partits polítics de "l'onada antipolítica" que es viu en el món independentista, en paraules del mateix articulista. Crec que té raó, sobretot perquè el sistema polític que hem escollit es basa en els partits polítics, i és a partir d'ells que es construeix tot. En uns moments en què la política està en hores baixes i els polítics no acaben de trobar el to adequat, sap greu que tinguin segons quines reaccions. Els partits polítics han d'estar al servei dels ciutadans, perquè és d'ells de qui obtenen els vots per aconseguir governar. Si els ciutadans no estan d'acord amb la seva feina, no podem pensar que necessàriament estiguin equivocats, potser cal fer una reflexió de què s'està fent malament i procurar esmenar-ho.

Probablement els actuals dirigents de l'ANC tampoc no estan a l'alçada, i tot pot ser degut al cansament i desencís d'una bona part de l'independentisme. Tots plegats hem de fer una reflexió al respecte, i mirar si aconseguim canviar aquesta dinàmica que no ens pot portar a enlloc positiu.

diumenge, 11 de setembre de 2022

Monarquia o República?

Arran de la mort de la reina Elisabet II avui parlàvem de monarquia i república, i de què ens feia més pes. Quan estudies les monarquies les consideres fruit d'un altre temps, com si estiguessin fora de lloc. Ara això no es porta, són eines de temps històrics... però si ho vas mirant t'adones que no són pocs els estats europeus on encara regeixen, amb més o menys implicació i repercussió.

Probablement nosaltres, a part dels nostres borbons, sempre hem centrat les monarquies en la britànica, en gran part per la longevitat. Setanta anys són molts, sobretot en l'actualitat que tot va tan de pressa i tot canvia d'un dia per l'altre.

És per això que moltes vegades hem comparat les dues monarquies i d'alguna manera hem estat més crítics amb la nostra, possiblement perquè és la que ens afecta més directament, i sobretot darrerament, amb tot el que s'ha anat coneixent del rei emèrit, i dels primers passos del nou rei, amb el discurs del 3 d'octubre de 2017 que molts retenim a la memòria.

La pregunta que ens fèiem, i que de ben segur ens hem plantejat més d'una vegada en moltes tertúlies és la nostra preferència: monarquia o república. És evident que hi ha gustos per a tot, i que els monàrquics de tota la vida ho tenen clar, i els republicans enyorats també. Molts coincidim a dir que no ens agrada la monarquia, que és el poble qui ha de decidir qui l'ha de governar. El problema és quan analitzes la situació política del nostre país, i la història recent de la democràcia. No tots els polítics que hem tingut han merescut la nostra confiança, al marge de si ens han agradat més o menys.

Si em permeteu un exemple, us diré que per més que no m'agradi la monarquia, se'm posaria molt malament que em sortís un Aznar qualsevol com a president de la república del meu país. Davant del dilema se'm fa molt difícil mantenir la meva convicció que una república és millor i més democràtica que no pas una monarquia.

El problema, doncs, és la desconfiança vers els nostres governants i la por que la seva conducta no sigui prou democràtica, que la seva elecció es vegi condicionada per factors que ens superen. Algú creu que els nostres governants tenen la capacitat de fer i desfer segons els sembli? Creieu que poden fer tot allò que volen, sense impediments que no són fruit d'un resultat electoral, sinó de la força de poders incontrolables democràticament? 

Aquest article no arriba a cap conclusió, sinó que deixa la porta oberta a opinar. El perill actual és aconseguir el control amb un sistema democràtic i just. Que la representativitat sigui la que governi. En un estat pur, seria clar que la república és la millor opció, però en la situació actual, ens entren molts dubtes. Malgrat tot, jo continuo pensant que l'objectiu és una república, o si ho preferiu, que sigui el poble qui governi, amb el sistema més just i democràtic possible.

dissabte, 10 de setembre de 2022

La vigília de la Diada

He llegit que l'ANC ha detectat una disminució important de les persones inscrites per assistir a la manifestació de l'onze de setembre a Barcelona. De fet, no crec que ningú se n'hagi sorprès ja que això estava cantat. Jo mateix en aquest blog ho comentava l'altre dia

La gent estem cansats, i m'hi incloc, de tot el que ha estat passant els darrers anys, i que d'alguna manera s'ha agreujat darrerament. Els nostres polítics probablement han estat a l'alçada de tots nosaltres i han demostrat una incapacitat per motivar-nos i engrescar-nos a construir un país on tots hi puguem viure bé, o si més no tenir la possibilitat d'afrontar amb certes garanties les penúries que se'ns anuncien.

Quant al Procés ja només ens queden records no gaire estimulants, i de mica en mica anem assimilant que aquesta oportunitat ha passat de llarg, i que en tot cas caldrà esperar-ne una altra més endavant, probablement amb protagonistes d'altres generacions, no pas de la nostra.

Aquest sentiment no hauria de ser necessàriament trist i descoratjador, sinó en tot cas ens hauria de fer veure que hi ha moltes coses a resoldre, i que seria hora que ens arremanguéssim i ens poséssim a treballar per millorar la situació del país. No podem abaixar la guàrdia i davant de problemes com el d'aquest divendres amb l'avaria caòtica de la xarxa de trens de Rodalies, hem d'exigir un millor servei, més inversions per un manteniment decent i, si fa el cas, traspàs de competències per gestionar-ho des d'aquí.

La manifestació de demà diumenge anirà com anirà, i serà una demostració del trencament entre els partits polítics independentistes, que han pres decisions diferents. Cap d'ells es pot escapar de la crítica, perquè en el fos hi ha un interès de partit que els fa perdre la confiança de la ciutadania. Sense aquesta confiança és impossible avançar amb èxit. 

Com ja he dit moltes vegades, estem vivint una etapa grisa de la política catalana i el que podem esperar i desitjar és que sigui la més breu possible, per entrar en una dinàmica diferent, amb nous polítics, més eficients i amb més esperit de servei. Tots plegats hem d'aprendre la lliçó i procurar no anar més enrere del que hem fet fins ara. A veure si el fracàs de demà ens estimula per canviar de ritme i traçar un altre camí.

divendres, 9 de setembre de 2022

Afectats per Rodalies

Avui m'ha tocat desplaçar-me per carretera per culpa dels problemes amb la línia de Rodalies. Una avaria general ha deixat sense trens de RENFE a tot el país, des de les 5.00 fins a les 8.00 del matí, però amb retards i trens anul·lats tot el dia. Podríem estar parlant d'anècdota si no fos que massa sovint hi ha problemes amb el ferrocarril que gestiona l'estat espanyol, i que provoca malestar entre els seus usuaris. 

Un dia pot passar qualsevol cosa i quedar-te sense servei, però el que no és normal és que els problemes siguin constants i gairebé cada dia hi hagi línies afectades, la majoria de vegades per problemes de manteniment. Quan les coses no es cuiden, i això ho sabem per experiència a la llar, tard o d'hora sorgeixen problemes.

La reacció del govern català ha estat immediata i unànime, exigint el traspàs de competències a la Generalitat. Una petició que cansa i avorreix perquè fa massa anys que la sentim i no es fa res per aconseguir-ho. Culpables uns, per no permetre el traspàs, i els altres, per no ser capaços de deixar el govern de l'estat entre l'espasa i la paret i obligar-los a fer el pas, sobretot quan resulta que el govern de Madrid és el més progressista de la història.

El traspàs de Rodalies no és garantia de res, però sí que és cert que la gestió des de la proximitat sempre és més fàcil i s'aconsegueixen millors resultats, i per altra banda ha quedat demostrat que la gestió del servei ferroviari a Catalunya ha estat sempre penós i ple de problemes.

Jo també m'apunto a demanar el traspàs de competències, però demano al nostre govern que sigui més contundent en la seva petició i exigències. Estem massa farts d'anar amb el lliri a la mà, i en situacions com aquesta cal ser molt enèrgic i anar junts sense fissures.

M'imagino que la petició del nostre govern té l'aval de consellers d'ERC i de Junts, però fa falta que s'escenifiqui clarament i que des de la centralitat es vegi com una exigència clara i unànime. Si aconseguim el traspàs serà l'hora de demanar al nostre govern que inverteixi per canviar la dinàmica del mal servei actual. No serà fàcil, però ja que des d'aquí es veu tant que funciona malament, llavors serà més fàcil entendre que cal treballar a fons per aconseguir un servei de Rodalies eficient.

Els milers d'afectats per l'avaria del tren d'aquest matí, i les conseqüències que anirà tenint durant tota la jornada, haurien de ser compensats econòmicament, també les empreses que han patit un retard en l'entrada dels seus treballadors. Això, però seria demanar massa. A casa nostra estem acostumats que en situacions com la d'avui, com a molt sortim a criticar i a queixar-nos, per després abaixar el cap i esperar que torni a passar una altra vegada.

dijous, 8 de setembre de 2022

Posar-nos a la pell de l'altre

Una expressió molt comú és la de posar-se a la pell de l'altre a l'hora d'opinar sobre algun aspecte que sovint ens mirem des de fora. Fa uns dies, amb un grup de gent, parlàvem de les dificultats de moviment en una població per part de les persones que tenen alguna disfunció, ja sigui de vista o bé perquè necessiten desplaçar-se amb cadira de rodes. Pensàvem que potser els nostres governants eren massa joves per entendre que la gent gran no sempre ho té fàcil per anar d'un lloc a l'altre de la nostra vila.

Dimarts visitava una família on la seva àvia era completament cega i ens explicava què significava haver de dependre dels altres per fer qualsevol cosa. Recalcava que era un patiment tenir un ple coneixement i memòria, però no poder veure-s'hi. Em va venir al cap la conversa que comentava al principi, i la dificultat que tenim per posar-nos a la pell de l'altre i tenir plena consciència de què significa tenir alguna mancança que et fa fer dependent, amb grans dificultats per moure't.

Això ho podríem aplicar a moltes coses. No només en temes de mobilitat, sinó també d'opinió i coneixement. Procurar posar-se a la pell de l'altre per entendre el seu comportament, les seves idees i opinions és bàsic per mantenir una conversa, un diàleg, ara que està tan de moda la paraula, i poder opinar amb més coneixement de causa.

Si només ens mirem el melic, només pensem en nosaltres, en la nostra experiència i coneixements, es fa difícil arribar a entendre els altres, perquè la diversitat pot ser molt gran. No es tracta de pensar com els altres ni fer el mateix que fan els altres, sinó procurar entendre'ls i, sobretot, respectar-los.

Tornant al tema de la mobilitat en una població, seria important que els nostres governants ho apuntessin com una prioritat: salvar obstacles perquè les persones amb dificultats de moviment ho tinguin més fàcil. La nostra vila, on hi ha rials que hem convertit en carrers estrets, es fa difícil aconseguir unes voreres practicables i fàcilment accessibles, però probablement hauríem de fer un esforç per trobar la manera perquè siguin més practicables del que ho són ara mateix.

Posar-se a la pell de l'altre hauria de ser un principi a tenir en compte sempre. Tant a l'hora d'opinar i discutir, com en el moment d'arremangar-se i posar-se a treball, sobretot quan es tracte de servir qui t'ha escollit perquè milloris el benestar de la comunitat.

dimecres, 7 de setembre de 2022

A reveure Gavarra!

Com si es tractés d'una figura musical, avui podria cloure el treset de Gavarra. Ja som a casa i em venia al cap l'expressió d'arribada a la civilització, però això podria semblar un insult a les persones que viuen en zones com la descrita i no és aquesta la meva intenció. Més enviat els podria envejar o encara millor, admirar. No és fàcil viure en un indret on tot és molt més complicat de resoldre i tens menys oportunitats d'aprofitar-te dels avantatges de viure en societat.

La veritat és que la diferència entre un punt i l'altre és abismal, però les persones som el que som, i en tot cas l'entorn ens condiciona i requereix la nostra adaptació. Sortíem de Gavarra sense ningú a la vista i cap cotxe fins a Coll de Nargó. Entràvem a Barcelona per la Diagonal, amb una aglomeració de cotxes que t'obligava a parar estoicament. Vivim concentrats en quatre pams de terra!

Podríem estar setmanes i mesos, i fins i tot anys, parlant de la vida en un marc rural i un altre d'urbà, amb el que això representa i com ens implica i condiciona, i de ben segur que anirien sortint idees que ens farien entendre com és possible sobreviure en un o altre lloc. El més important, però, és centrar el tema en les persones, en la nostra capacitat d'adaptar-nos en el territori i, sobretot, la nostra voluntat de ser feliços malgrat el que pugui ocasionar-nos viure en un lloc o l'altre.

L'experiència d'aquests dies ha estat interessant. No és la primera vegada que experimento una situació semblant, però sí que no és habitual, i el marc d'aquests dies era totalment nou per a mi. A partir d'aquí podria animar tothom a practicar-ho en un moment de la vida perquè ens enriqueix. T'adones de què vol dir viure, i de la importància de ser-ne conscient. No deixar-nos absorbir per la rutina que, encara que no vulguem, sempre ens amenaçarà.

Si no heu estat mai a Gavarra, com jo mateix fins fa tres dies, us animo a fer-hi una escapada. No espereu res excepcional ni únic. Això només passa a les pel·lícules de ciència ficció. Es tracta d'estimar la natura en estat pur, sense pretensions ni grans recursos. Segur que podem trobar raconades com aquesta que ens poden ajudar a entendre la vida, però en tot cas aquest paratge és una d'elles.

La vida allà no és fàcil, com probablement no ho és per a molta gent al bell mig de la concentració de persones de la gran ciutat. Es tracta d'anar traçant el camí i tenir la sort de trobar qui t'hi acompanyi i t'ajudi. En el fons el que hem d'aprendre és a valorar les petites coses, que són les que més fàcilment ens cauran entre les mans. Els grans miracles no acostumen a passar mai, i per això no cal esperar-los.

dimarts, 6 de setembre de 2022

La importància del present

Aquest matí, amb la tranquil·litat que em dona el fet de trobar-me al bell mig de la muntanya sabent que, en llevar-me, l’única cosa en què haig de pensar és en viure la vida, reflexionar i planificar el meu futur més immediat, sense gaires tribulacions, pensava que realment el diàleg és un bé apreciat i, com a tal, escàs. Però no qualsevol diàleg, o millor dit, no amb qualsevol actitud i predisposició.


Com en tot, hi ha moltes maneres de preparar-te per dialogar, i més que un entrenament previ es tracta de tenir voluntat d’escoltar i aprendre de l’altre. Perquè si vius sol i allunyat dels altres podràs pensar i repensar moltes coses, i fins i tot aprendre de la teva soledat, però la veritable riquesa ve dels altres, de com pensen i actuen davant dels esdeveniments, també de com et veuen i et qüestionen la teva manera d’obrar, però sobretot de com discutiu i preteneu arribar a un acord. No cal que siguin coses transcendents, sinó que també tenen importància les coses del dia a dia.


Tot això m’ha vingut al cap pensant en la famosa taula diàleg on s’hi han d’asseure els governs català i espanyol. El meu escepticisme ve donat pel meu convenciment que ambdues bandes parteixen de realitats diferents, però també voluntats distintes. D’entrada no hi ha interès en voler aprendre de l’altre ni, en el fons, voler-lo escoltar. Quan tu creus que la situació actual ja funciona, perquè t’interessarà posar-te a discutir amb un altre per canviar-la? A no ser que tinguis la voluntat d’escoltar què n’opina l’altre de com està funcionant ara, que no és el cas.


Amb tot això no vull dir que els defensors de la taula de diàleg estiguin equivocats i els detractors tinguin raó. Simplement hem de ser conscients de quina és la realitat i quina és la voluntat d’un i altre bàndol.


Mai estarà de més asseure’s a escoltar a l’altre, però hem de tenir molt clar quines són les prioritats dels dos dialogants i on voldran arribar amb les seves trobades. Nosaltres, entre tant, aprofitem els moments que tenim per parlar, i sobretot aprendre de les experiències del nostre interlocutor. No és tant per agafar models de vida per a un futur que no sabem on ens portarà ni fins quan, sinó per gaudir del present i acceptar la nostra realitat.


Al mig de la natura, amb silenci i pràcticament desconnectats del món, es fa més fàcil analitzar quin ha estat el nostre trajecte en aquesta vida, on hem arribat i de quina manera, i també com volem encarar el nostre futur, sense que això ens condicioni ni obsessioni. Com ja he dit en aquest mateix blog altres vegades, el més important és el present, perquè aquest el podem amollar bé o malament, i serà així que construirem el futur.

dilluns, 5 de setembre de 2022

Pau i natura

A les acaballes de l’estiu m’he acostat al Pirineu sense arribar-hi. Soc al pre-Pirineu, a l’Alt Urgell, al poble de Gavarra. Feia anys que en sentia a parlar i teníem previst fer-hi una escapada, però ho anàvem deixant per a més endavant. Ha arribat el dia.

No puc deixar d’escriure el meu post diari, i ja en van 6.200, però no tinc la certesa de poder-lo penjar avui mateix. Tot dependrà de si trobo el punt on hi hagi cobertura d’Internet. Estem massa acostumats que a tothora hem d’estar connectats, i potser és bo saber que hi ha llocs on això no és possible. 


Quan et trobes en paratges com aquest t’adones que Catalunya és més que el Maresme o Barcelona. Que tenim una gran extensió de terreny per explorar, i en pla pessimista, molts boscos que es poden encendre.


És una gran sort tenir l’oportunitat de contemplar el paisatge en silenci, un dilluns laborable, primer dia d’escola per als alumnes de primària. És important tenir-ho en compte perquè massa sovint ens queixem sense adonar-nos que en certa manera som uns privilegiats.


No sé què està passant al nostre món en aquests moments, ni a Arenys, ni a Catalunya, o al continent, però sí que gaudeixo de la pau de la natura, un dia d’estiu assolellat i sense passar calor, amb l’única molèstia d’alguna petita bèstia que suporto estoicament.


Mentre l’Enric feinejava, ell no para mai, en Pere i jo hem sortit a donar un vol, a contemplar el Montsec de lluny, amb una nuvolada que ens volia fer tornar a casa més aviat del compte. Tot i així hem pogut passar pel poble i fer-me una idea de com era. Un poble que aparentment sembla abandonat, però que està molt ben cuidat i endreçat. Aquí hi passaré els propers dos dies de la meva vida de jubilat.

diumenge, 4 de setembre de 2022

Voluntat de servei versus victimisme

L'article de Montserrat Tura al diari ARA d'avui diumenge "Solidaritat inversa" es referia directament al cas de la presidenta suspesa del Parlament català, Laura Borràs, encara que passi per Trump. Tot i que ens pot preocupar la situació dels EUA i què pot acabar passant, primer aquesta tardor, però més endavant a les eleccions presidencials de 2024 on tot fa pensar que Trump intentarà recuperar la presidència, el cas de Laura Borràs el tenim més a prop i ens hauria d'interessar especialment.

També s'hi refereix de passada l'articulista Josep Ramoneda, a la columna d'aquest mateix diari, "Política i justícia", i de fet jo mateix n'he parlat en diverses ocasions en aquest blog personal, encara que òbviament té més significació quan qui ho escriu ha fet mèrits suficients per demostrar els seus raonaments i la seva vàlua com a opinador.

Estic molt d'acord amb l'exconsellera Montserrat Tura, i dono molta importància en el paper de servidor i garant del benestar de la ciutadania que ha de tenir tota persona que decideix dedicar-se a la política, encara que sigui puntualment i per un període de temps breu. No diguem aquells que s'hi professionalitzen. Un tema que dona prou material per encetar un altre debat. Caure en el victimisme, com Tura acusa tant a Trump com a Laura Borràs, és un error imperdonable i que d'alguna manera embruta la política i el seu esperit de servei.

Ramoneda dona per fet que una cosa és una decisió judicial i l'altra és el compliment d'un reglament aprovat pel mateix Parlament en processos per corrupció. Voler confondre les coses i fer-se passar per víctima del Procés, és ofendre la intel·ligència de la gent, manipulant una realitat que ens fa mal de veritat.

És evident que tot l'enrenou al voltant de la presidenta suspesa del Parlament català és un element més de la problemàtica que hi ha a la política catalana i espanyola aquests darrers temps, i que no ajuda en res a solucionar els molts problemes que tenim. La situació econòmica no és gens agradable com per passar-hi de puntetes i entretenir-nos més del compte en temes purament polítics. No vull dir que no sigui important la política, ni que la seva pràctica no ho condicioni tot, però hem de ser capaços de diferenciar les coses, i en un moment de picabaralles entre formacions polítiques que configuren el govern del país, l'actitud de la presidenta suspesa del Parlament català no ens ajuda gens.

És per això que estic tan d'acord amb les paraules de Montserrat Tura i em fa tanta ràbia que estiguem entretinguts en una posició de victimisme que ens allunya de la realitat del cas, de l'origen de tot plegat i de la responsabilitat de la protagonista, encara que puguem acceptar que la seva implicació amb les tesis independentistes la facin més vulnerable. Mentre estiguem jugant amb la bona fe de la gent, estarem fent un mal irreversible a la salut democràtica del nostre país.

dissabte, 3 de setembre de 2022

Un mal servei de Rodalies

Ahir a la tarda-vespre un tren en direcció a Calella va quedar aturat a la sortida d'Arenys de Mar perquè es va trencar la catenària i la màquina no es va poder moure. Els passatgers varen ser convidats a abandonar el tren i desplaçar-se a peu fins a l'estació on tindrien un servei alternatiu d'autobús per poder continuar el trajecte fins a la seva destinació.

El risc que el mal temps o una mal manteniment de la línia de tren pugui provocar un incident com el d'ahir la tarda no el podrem evitar, potser podríem reduir els casos, però en tot cas hi ha una cosa que ningú pot justificar i és la incapacitat per resoldre amb rapidesa situacions no volgudes, però reals.

Cal aplaudir els membres del govern municipal, amb l'alcaldessa al capdavant, i l'equip de bombers i policia local que varen ajudar a fer baixar del tren els passatgers bloquejats, i ho varen fer amb molta celeritat i empatia. El que no es pot acceptar és la resposta dels responsables de Rodalies a l'hora de resoldre el problema i acostar els passatgers afectats al seu lloc de destinació.

És una vergonya que les persones haguessin d'estar hores esperant a que arribés un primer autobús per poder continuar el viatge. Aquesta manera d'actuar de la companyia ferroviària és una immoralitat que no s'hauria de consentir i caldria exigir responsabilitats i dimissions dels seus gerents.

A la xarxa vaig llegir comentaris de polítics catalans que reclamaven el traspàs de Rodalies i afirmaven que amb la Generalitat això no passaria. Permeteu-me que en dubti, tot i que també reclami el traspàs ja que per proximitat, segur que podria anar millor. Però jo em queixo dels nostres polítics perquè fa massa temps que es fan les víctimes i són incapaços de plantar cara de veritat per aconseguir el traspàs.

La ciutadania està cansada dels polítics perquè sempre escombren cap a casa i aprofiten actuacions irresponsables d'altres administracions per donar-los les culpes sense fer gaire res per evitar-ho. En aquest cas, com en molts d'altres, qui ha donat la cara ha estat l'administració local, que no hi té cap culpa, i a la resta no se'ls ha vist per enlloc. 

El que va passar ahir a Arenys de Mar, que no haurà estat la primera vegada ni serà la darrera, és una demostració del mal servei que rebem de l'administració pública, sense que ningú no assumeixi la seva responsabilitat. I això fa que passi una i mil vegades, i no s'aconsegueixi frenar la ineficàcia i mal servei. És una manca de respecte a la població, que té molta paciència i generositat vers unes persones que no haurien d'estar al capdavant d'un servei públic com és Rodalies.


divendres, 2 de setembre de 2022

Del passat al futur, visquem el present

No sé si també us passa a vosaltres, però a mesura que em vaig fent gran tinc la sensació que m'agrada més el passat que no pas el futur. No és tan que enyori el temps passat com que m'interessa conèixer coses que no sabia i que ens han portat on som avui.

Em passa en temes transcendents i que han marcat el camí per on ha transitat el món, però també en detalls, experiències i coneixements que, sense pretendre deixar petjada, han format part de la nostra història, a vegades oblidada, i que en un moment determinat ens crida l'atenció.

Ho he notat quan sintonitzo la ràdio, normalment Catalunya Música, a part de gaudir de la música que emeten, m'interessa molt més conèixer el treball que han fet els lutiers o els mateixos compositors, que no pas què pugui passar la setmana vinent. M'agrada saber que tal instrument ha esdevingut únic al món, o que tal constructor va crear escola i d'allà n'han sorgit tan bons deixebles.

De fet, probablement hi ha alguna cosa innata en mi, perquè sempre he preferit veure pel·lícules que ens expliquen una part de la història, que es basen en fets que han succeït aquí o més enllà, que no pas les pel·lícules de ciència ficció i que ens transporten al futur desconegut. Potser aquest és el motiu perquè m'interessa més el passat que no pas el futur, més que no pas la vellesa on cada vegada hi soc més a prop.

El racó d'enyorança també existeix, sobretot quan parlem de convivència, respecte... i una sèrie de valors que crec que avui han desaparegut, o si més no costa més de trobar. Seria injust pensar que la joventut d'ara es troba mancada d'aquests valors. Probablement els té interioritzats, però l'entorn on l'ha tocat viure no els ho posa fàcil. Penso que nosaltres hem tingut més facilitats per viure i viure bé. Avui tot és més complicat. Però aquest no és el tema d'avui.

Seria desitjable que tots féssim l'esforç d'estudiar una mica més el passat, d'allà on venim. No tant per no moure'ns-en, sinó per tenir en compte el trajecte recorregut, valorar l'esforç de la humanitat per salvar obstacles i procurar millorar l'ambient i la convivència. Fer-ho més fàcil, i sobretot disminuir les diferències que malauradament cada vegada són més grans entre la gent, tant econòmicament com social i cultural. De totes maneres, siguem positius!

dijous, 1 de setembre de 2022

Fracàs anunciat de l'onze de setembre

A finals d'agost, des de fa ja uns quants anys, la notícia que apareix a la premsa són els preparatius de la diada nacional de Catalunya. No pas els actes oficials que s'han continuat celebrant, sinó les manifestacions convocades per reivindicar el dret a decidir en un referèndum pactat amb el govern de l'estat. 

No cal dir que la situació política actual no és gens propícia per engrescar ningú a sortir al carrer a demanar res, perquè ja fa massa temps que estem demanant coses com que el nostre govern s'aclareixi què vol fer i amb qui. Després de tant desgast polític i amb l'afegit de la situació de crisi econòmica, per l'alça dels preus, sobretot l'energia, però no només, ara es fa molt difícil pensar que la gent pugui sortir en massa al carrer. 

És per això que passi el que passi el dia onze de setembre d'enguany, la convocatòria al carrer serà un fracàs d'assistència. Estem massa cansats, però sobretot desil·lusionats amb els nostres polítics. Les baralles continuades entre els polítics independentistes que conformen el govern, sense ja pensar en la CUP, fa que no tinguem ganes de fer el ridícul. Probablement el nombre de defensors de l'independentisme ha baixat, però sobretot el que ha passat és que ha disminuït en gran mesura el nombre de persones disposades a sortir al carrer a reclamar què sap què i a qui.

Són de plànyer els dirigents d'entitats sobiranistes que intenten mantenir el caliu, malgrat l'actitud dels nostres governants. No és un problema d'ells que la gent no estigui disposada a sortir al carrer, i que no es puguin obtenir xifres de rècord. Els problemàtics són els nostres polítics que són incapaços de posar-se d'acord en aclarir què volen que sigui el nostre país. Tant hem canviat?

El més fàcil és pensar que els governants actuals en tenen prou en tastar poder, cobrar un sou públic i anar fent bullir l'olla. Voldria pensar que hi ha alguna cosa més interessant al darrere, i sobretot més honesta i lloable.

Avui llegia que el president Aragonès no ha aclarit si assistiria a la manifestació que s'ha convocat. M'imagino que és conscient que assistir-hi pot comportar-li fer més el ridícul del que ja està fent, amb una manifestació clara de no tenir criteri, més enllà de mantenir-se a la poltrona. Com ja he dit més d'una vegada, cal esperar un relleu, i que tinguem la sort que els nous siguin millors que els actuals.