Empastifar gratuïtament

Avui no em refereixo als grafitis que estem acostumats a veure als trens de Rodalies i que ahir era notícia l'enduriment de les sancions als seus artistes, sinó al costum cada vegada més arrelat de denunciar els altres, sovint sense gaires arguments i encara menys proves, per intentar difamar i que en tot cas ja quedin esquitxats.

Hi ha molts exemples, la majoria dins de l'àmbit de la política, amb el concurs d'unes entitats que ja comentava l'altre dia, es bategen amb uns noms que ens porten a l'engany. Penso en el Sindicato Manos Limpias o els Abogados Cristianos. Els jutges, o una bona part d'ells, els hi fan prou cas.

Llegia avui les declaracions de membres de l'Associació Espanyola d'Àrbitres de Futbol que pensen denunciar al Real Madrid i el seu president per les constants crítiques i atacs al col·lectiu arbitral. Jo no entenc gaire de futbol i tampoc no el segueixo gaire, però penso que la tàctica del senyor Florentino Pérez consisteix a criticar els àrbitres i el Barça per justificar els mals moments que passa el seu equip de futbol.

Cada vegada, doncs, és més freqüent veure aquests atacs i denúncies, la majoria de les quals acaben en no res, però que d'entrada ja fan mal a la persona o entitat afectada. Perquè tots sabem que les denúncies surten als titulars dels diaris, però la rectificació acostuma a expressar-se en lletra menuda en un racó de les pàgines del final.

La generalització no pot ser excusa de res i caldria trobar la manera de sancionar aquells que tenen com a pràctica habitual l'insult i la denúncia sense arguments, i al mateix temps estirar les orelles als tribunals de justícia que són massa permissius amb aquesta pràctica. Cal ser seriós i honrat!

Val més caure en gràcia que ser graciós!

No sé per què m'ha vingut al cap aquesta frase quan pensava amb en Plácido Domingo i en Julio Iglesias. Segurament ho hauria d'enfocar diferent i arribar a la conclusió que els partits polítics, que són l'eina per fer rotllar l'engranatge de la democràcia representativa han assolit una força desproporcionada en àmbits que n'haurien d'estar al marge, un d'ells el judicial, però no només aquest.

Aquests dies llegíem les acusacions d'unes persones d'haver estat maltractades pel cantant Julio Iglesias i que probablement el portarà a judici, i no fa pas tant de temps que el protagonista d'històries semblants, em refereixo a maltractament a les dones, era un altre cantant, en aquest cas el senyor Plácido Domingo.

Tot i els molts testimonis sobre el comportament del cantant d'òpera, al final no va passar res, i el que és pitjor, encara va rebre aplaudiments i suport del públic, com si es tractés d'una víctima i no pas del presumpte violador.

M'imagino que una cosa semblant passarà amb Julio Iglesias. No hi ha res com tenir poder i fama i, sobretot, tenir el suport de partits polítics que ens han governat i ho tornaran a fer. És per això que comentava que els partits polítics actuen més enllà de la política i creen una xarxa d'autoprotecció encara que això representi menystenir possibles víctimes d'un abús de poder.

Mentre permetem que els poderosos puguin fer el que els plagui i encara els hi riem les gràcies, existirà gent oprimida i indefensa que ningú els farà cas, ni tan sols els tribunals de justícia. No podem avançar-nos als esdeveniments ni acusar sense proves suficients als presumptes assetjadors i abusadors, però una vegada demostrats els fets no hi pot haver cap excusa, i encara menys els diners i la fama, que els estalviï la pena. 

Si volem un món just, hem d'aplicar la justícia a tothom per igual, encara que ens hagin donat suport en campanya electoral o formin part d'un grup de persones selectes que es fan mirar. No podem caure en el parany de deixar-nos enlluernar per l'èxit, que no sempre és sinònim de bon comportament.

Vaig haver de tancar la tele!

Ahir, mentre esmorzava, estava mirant el canal 324 l'entrevista a la cap del servei de medicina preventiva, Montserrat Martínez, i vaig haver de plegar d'escoltar-la. Em feia vergonya sentint els arguments de la prova pilot per la vacunació de les persones més grans de seixanta anys del Maresme i Barcelona Nord. 

Vaig tancar la televisió perquè tenia la necessitat de rebatre-li tot el que estava dient per justificar la prova pilot, però no podia. La tele encara no ho permet! Tot el que estava dient no tenia cap mena de sentit, ni la iniciativa de la prova pilot, ni la manera d'executar-la. 

Decideixen ampliar l'horari de vacunació per fer-ho més fàcil, però t'envien un missatge, amb una citació d'un dia i una hora, i en un municipi que no és el teu, que no pots respondre, ni modificar. No es pot anul·lar la cita, quan sempre estan recomanant que en cas de no poder assistir-hi ho comuniquis. En canvi, ara, et conviden a no anar-hi i no passarà res: màxima eficiència! Diuen que ja han previst que moltes persones no hi aniran: possibilitat d'overbooking. No passa res!

Han citat a matrimonis a diferent dia i hora, però tampoc passa res! Que hi vagin junts el dia que vulguin, i ja els vacunaran. Per a què serveix, doncs, la citació? 

Han esvalotat el galliner, amb una prova que no servirà per treure'n cap conclusió. Si volem vacunar-nos, ho farem al nostre centre d'atenció primària, el dia i hora que voldrem, i passarem de la citació rebuda, com si no hagués existit mai. Entretant, però, han molestat a tot el personal del CAP amb trucades i visites innecessàries, tot això provocat per un missatge que no s'havia d'haver enviat mai. El personal d'infermeria convocat als centres de referència, estaran fent volar avions de paper o atenent els pobres innocents, que estoicament han acceptat la citació, malgrat els obstacles i costos afegits per acudir-hi.

Senyora Martínez, si em llegeix, dediquis a una altra cosa i si li agrada fer experiments, ho prova a casa, amb la seva família, i no pas jugant amb la gent, i encara menys si es tracta de persones grans, amb més dificultats de relacionar-se i moure's. Si aquests són els que ens han d'organitzar la vida, estem ben apanyats!

Comprensió lectora i expressió escrita

Llegia un article sobre les competències bàsiques i la manera de corregir les proves, i tots els comentaris espontanis dels lectors per les directrius del Departament d'Ensenyament. En resum la notícia ve a dir que a l'hora d'avaluar les competències dels alumnes no s'han de tenir en compte les faltes ortogràfiques, i ho justifiquen perquè no es tracta d'un exercici d'expressió escrita, sinó de comprensió lectora.

    Segur que en saben més que jo i per això no discutiré de què es tracta amb aquests exercicis i la seva avaluació, ni tampoc on volen anar a parar amb els resultats que n'obtinguin. Segons com, sembla que interessi que el nivell dels resultats sigui alt, perquè no passi el mateix que amb els resultats de les proves PISA.

    Els de la meva generació probablement ho veiem diferent, i donem molta importància a la manera d'escriure i la voluntat d'evitar les faltes d'ortografia, que sempre se n'escapa alguna. Ens esforcem per fer-ho bé, seguint unes regles, que no sempre hi estem d'acord. Penso en l'eliminació d'accents diacrítics, per exemple.

    Segurament que aprofundint una mica arribaríem a parlar de l'esforç, que sembla que no es valora suficientment. No sé si estem malacostumant els nostres fills amb una política excessivament permissiva i mimant-los més del compte. Els suspensos poden traumatitzar els alumnes i per això només podem arribar a expressar que necessiten millorar, no fos cas que d'aquesta se'n derivessin traumes irreversibles.

    Si a aquest ignorar les faltes d'ortografia en les proves acadèmiques li sumem la pràctica de l'escriptura a través de les xarxes socials, potser acabarem per destruir la llengua i ens comportarà problemes reals de comprensió. Els de la vella escola, quan llegim algun article amb faltes d'ortografia, tenim la mateixa sensació de quan escoltem un concert amb els instruments desafinant. Podem entendre i justificar situacions especials, amb persones que han tingut problemes en l'aprenentatge, però si ens trobem en una escola o institut, on representa que els alumnes hi van a aprendre, no té massa sentit aquest mirar cap a una altra banda i acceptar errors ortogràfics com si no passés res. Si allà no ho aprenen, on hauran d'anar perquè algú els expliqui com ho han fer? Ho deixarem per quan s'hagin de presentar per optar a una feina, o ja ho deixem estar i que tothom treballi i s'expressi per escrit de qualsevol manera? 

    Potser en aquestes proves de comprensió lectora no s'ha de valorar l'expressió escrita, però aniria bé que tots plegats treballéssim per fer les coses el més bé possible, i això s'aconsegueix a base de corregir i millorar de manera contínua tota la vida, començant a l'escola.

No podem abaixar tant el llistó

Darrerament ha creat polèmica les decisions que hi ha hagut sobre els suspensos, ja sigui en l'ensenyament o en unes proves d'accés a la Policia Nacional. Pel que sembla, la manera d'evitar que la gent suspengui és eliminant el concepte, o l'examen, i d'aquesta manera tothom feliç i enganyat.

La vida és prou dura com per ensenyar els joves, i als no tan joves, que cal esforç en tot per anar superant les proves que se't van presentant. Si la tàctica és facilitar-ho tot, sense exigir cap tipus d'esforç, el futur de la nostra societat serà un desastre.

No penso que la nostra generació ni les anteriors estiguessin tan traumatitzades per la por a rebre un suspens durant els estudis. Després vàrem poder comprovar que no sempre resultava fàcil trobar una bona feina, un fet que ara potser és fins i tot més complicat. 

Aquesta manera d'educar els nois i noies, evitant el que es considera un trauma si els presentes un suspens, no crec que sigui la millor manera d'encarrilar-los per a la vida. El cas de la Policia Nacional, amb un sindicat que defensava la mesura, per no considerar que fer faltes d'ortografia tenia cap incidència en la vida professional de la policia, es podria aplicar a l'ensenyament obligatori. Llavors veuríem què exigiríem als nostres alumnes, ja que està clar que no tot el que s'ensenya té una incidència directa sobre la feina que acabaran fent, si és que tenen la sort de trobar-ne.

Aquesta manera de pensar, tan limitada, no porta enlloc més que a la mediocritat que predomina al nostre entorn. Llavors ens queixem que no avancem, però si anem abaixant el llistó del nostre coneixement, el que es pugui esperar de nosaltres és molt poc. 

Definitivament, no em sembla bé amagar la realitat del no assoliment dels coneixements mínims que s'ha d'exigir a una persona, sigui jove o gran, sinó que en tot cas s'ha de canviar la manera d'ensenyar i motivar la gent perquè tingui interès en aprendre. Tots tenim molt clar que quan una cosa interessa, la persona aconsegueix els coneixements necessaris per utilitzar-la. No siguem tan condescendents a l'hora de valorar la progressió en l'estudi, si volem realment un món millor.

La meitat no supera el nivell per a ser mestre

Avui llegia els resultats de les proves d'aptitud per a aquelles persones que volen estudiar magisteri, on es constata un baix nivell cultural, que fa que només un cinquanta per cent dels alumnes que volen ser mestres hagin superat l'aprovat.

Entristeix veure quin és el nivell de bona part dels estudiants, i queda demostrada la necessitat de posar aquestes proves per assegurar un futur esperançador per als alumnes a qui els farien de mestre. La informació destaca el baix nivell de lectura, i haig de dir que no és sorprenent, però sí preocupant. La importància que li vulguem donar a la lectura no serà mai suficient. I ho dic jo mateix que no he estat un gran lector, sinó que m'hi he posat tard, i ara ho valoro i en puc gaudir. 

Però l'article no parlava només del nivell de lectura, sinó també de la capacitat per adaptar-se a les circumstàncies. El mestre ha de ser un referent per a l'alumne, i cal molta empatia per poder donar coneixements, i seguretat en la presa de decisions, de resoldre els petits obstacles que es presenten.

No sé què s'hi pot fer, però el cert és que cal treballar per aconseguir que surtin uns alumnes capaços de treballar per esdevenir els mestres del futur, de les noves generacions. La cultura va més enllà de l'espectacle, i és per això que és tan important fomentar-la. Inquietar la gent, fer-los trobar gust en l'art, el teatre, la lectura i el descobriment. Si formem unes persones que no veuen més enllà del nas, és impossible que el nostre país progressi.

Vull pensar que el resultat d'aquestes proves serveixi de lliçó per buscar una alternativa a la formació actual, i no es quedi en una estadística a analitzar any rere any. De moment el descens és prou important i dramàtic, com per arremangar-se i capgirar la tendència. Fa massa temps que sabíem que la formació dels mestres era transcendental per al futur. Arribem tard, però ara no tenim excusa.

Les proves de la vacuna d'Oxford aturades

La reacció que ha patit un pacient voluntari en la investigació d'una vacuna contra la COVID-19 a Oxford ha creat l'alarma i, sobretot, ha fet trontollar les expectatives de poder disposar de la vacuna el mes de desembre. Ara toca investigar si la malaltia que pateix el voluntari és causada per la vacuna, i entretant es paralitzaran les proves.

Anem contra rellotge i ja ens ha avisat que no és bo córrer massa. Hi ha una cursa per veure quin laboratori aconsegueix abans la vacuna i quin país es posa la medalla. EUA, Rússia i la Xina serien els grans concursants, i moltes persones pensem que deixarem que ho provin uns altres abans de prestar-nos a ser vacunats.

Les autoritats sanitàries comenten que és normal que en el procés de proves de noves vacunes es produeixin parades, per reaccions inesperades dels vacunats. Caldrà veure si hi ha reaccions similars en altres persones o saber per què ha passat en aquest cas.

Ens han dit de manera repetida que fins que no tinguem la vacuna no ens podrem deslliurar de l'epidèmia i el risc de caure contagiats. Dilluns vinent comencen les escoles, i serà un bon baròmetre per valorar l'efecte que el retorn a l'escola pugui tenir en la nostra salut. No podem tenir més temps el país paralitzat, i és un entrebanc el que ha passat amb aquestes proves, però cal confiar en els científics que puguin desvetllar les causes de la reacció, i la manera de solucionar-ho.

Per a l'alcaldessa, abans els arbres que les persones

No vaig poder escoltar el Ple d'ahir dijous perquè a la mateixa hora estava treballant, però he llegit al web de Ràdio Arenys que durant el Ple es va parlar dels arbres del Rial de Sa Clavella, i que l'alcaldessa va continuar mentint com ho ha vingut fent fins ara.

Diu que hi ha hagut diàleg amb els veïns i no és cert, a no ser que consideri dialogar el fet de convocar una reunió informativa, cinc dies abans de començar l'obra, i no voler baixar de burro. Aquest és el diàleg que tant es critica des d'ERC, el partit de l'alcaldessa, quan es refereix a Madrid.

També diu que les arrels dels arbres són profundes i que no entren dins de les cases. Que tothom sàpiga que fins ara només porten tres arbres descoberts, un dels quals s'ha talat, i que aquesta afirmació generalitzada només podria afectar a aquests arbres si fos certa, però no ho és. Sisplau que algú parli amb els treballadors de l'obra i els diran si es troben o no amb arrels que han de tallar.

Continua l'alcaldessa afirmant que les arrels no entren dins de les cases, però ignora les proves que evidencien que l'alcaldessa menteix. Tenim fotografies d'uns baixos d'una de les cases on les arrels s'enfilaven per les parets. En una altra casa es va haver d'avisar el camió cuba per desembussar el clavegueram que estava ple d'arrels.

Per acabar continua dient que el PEPPA protegeix aquests arbres, la qual cosa és mentida. El que recomana el PEPPA és que es protegeixi aquest tram perquè hi hagi llambordes, la banqueta i els arbres. Això no vol dir que hagin de ser precisament aquests arbres.

L'orgull excessiu de l'alcaldessa la fa actuar amb prepotència i manca de diàleg. Només pretén fer obres a sis mesos de les eleccions per guanyar vots, però amb la seva actitud en perdrà més dels que es pensa. Als arenyencs no se'ns compra a base de mentides i enlluernades.

Guerra de fiscals

El fiscal general de l'Estat, José Manuel Maza, atura la decisió del fiscal en cap d'Anticorrupció, Manuel Moix, d'apartar els fiscals del cas 3%, una manera de deixar en evidència la mala situació en què es troba el món judicial, qüestionat per una bona part de la població espanyola.

Penso, tot i que reconec que no hi entenc gens, que és una manera que té el fiscal Maza, de defensar-se de tots els atacs al poder judicial, carregant les culpes a Moix. No sé si al final acabarà donant la raó al fiscal, però en tot cas el deixa una mica tocat, ja que de ben segur Moix creia que rebria tot el suport de Maza.

Nosaltres, com que ja estem vacunats contra tot el que fa referència a la Justícia i el seu obscur món, ja no ens ve res de nou, i ho veiem com un sainet per entretenir el personal i deixar passar el temps, que tot es vagi refredant.

Passi el que passi, les acusacions a Moix són prou importants com per conèixer-ne la seva veracitat. Són massa les coses que es deixen anar i no acabem de saber què hi ha de veritat, com per continuar sense tenir proves suficients i convincents de la possible corrupció dins del món judicial. Segur que tenim prou elements com per esperar-ne més notícies transcendents.