La balisa V-16

Aquest dimarts parlava de l'ajornament de la posada en funcionament del nou sistema d'enregistrament de factures Verifactu, i em queixava de la poca serietat a l'hora de prendre decisions, amb afectació directa a les persones, sobretot aquelles que són més complidores. El neguit i l'esforç econòmic per tenir-ho tot a punt a u de gener, no ha servit per a res i ningú no els compensarà pel cost que han hagut d'assumir, per culpa de les presses en tenir-ho al dia.

Avui podem parlar de les balises V-16 que seran obligatòries per a tots els vehicles nacionals quan circulin per les nostres carreteres. Un sistema nou per indiciar que t'has hagut de parar, sigui per una avaria o una incidència qualsevol. Ja no són operatius els triangles, que continuaran vigents a la resta d'Europa, sinó que ara hauràs de col·locar aquesta balisa sobre el cotxe, perquè et vegin des de lluny. Aquest aparell també donarà senyal a la DGT, perquè sàpiguen que estàs allà aturat, encara que t'hauràs d'encarregar d'avisar a la grua perquè et vingui a socórrer.

Temo que el nou sistema no està prou estudiat i servirem de conillets d'índies, per anar-ho millorant. Hi estem, però, obligats, si no volem rebre una multa. Ens utilitzen com a rates de laboratori, i no ens podem queixar.

D'entrada, però, ja hi ha hagut una errada important que ha afectat a moltes persones. Des de fa temps que es comercialitzen aquests aparells, tenint en compte que tothom els ha d'adquirir. El fet és que hi ha empreses que s'han posat a produir i vendre les balises sense que estiguessin homologades, i que la DGT ho advertís a tothom. Ara, els més matiners es troben que tenen un aparell no homologat, que no fa totes les funcions que hauria de fer, i que podran ser sancionats per no dur la balisa correcta.

Una vegada més l'administració ha improvisat i no ha obrat com calia, però els perjudicats som nosaltres i els responsables polítics i tècnics d'aquesta decisió viuen tranquils, sense assumir cap responsabilitat. No sé si les queixes que s'han començat a produir servirà per a alguna cosa. Potser també ho ajornaran, o bé facilitaran els tràmits per canviar el model, sense que representi un cost pels conductors. Probablement soc massa optimista i caldrà tancar la boca i pagar, que això és el que els interessa.

Atenció amb les rebaixes!

Aquests dies et trobes anuncis del Black Friday arreu. Aparadors de botigues, correus electrònics, als diaris i a la televisió... Avui, però, quan he anat a pagar la visita del dentista m'ha dit que ells no ho celebraven i m'ha fet pagar el preu de sempre, actualitat, evidentment.

També hem llegit que han sancionat unes quantes empreses per haver enganyat els seus clients l'any 2023. La trampa és apujar els preus abans de la campanya de rebaixes i llavors fer veure que et fan un descompte. I la gent, vinga a comprar... És tan fàcil! Ho pots fer des de la butaca de casa.

No acostumem a comparar preus. Confiem en els botiguers que ens venen la moto i tots contents i il·lusionats ens deixem ensarronar. No ho fan tots, però... Es controla prou? Diuen que sí que ho fan, però després, quan els enganxen, els sancionen amb uns imports que passa allò de sempre: els surt més a compte enganyar els clients i pagar la multa que no pas rebaixar el marge de benefici.

Ens hauríem d'acostumar d'elaborar una taula comparativa de preus al llarg del temps, si més no d'aquells productes que comprem sovint. Segur que ens sorprendria la variació dels preus. Al mateix temps caldria anotar els grams. S'ha dit prou vegades que hi ha empreses que redueixen el pes per mantenir el preu, o apujar-lo lleugerament. Una altra manera d'enredar-nos.

Hem de tenir en compte que en aquestes campanyes de rebaixa de preus, els establiments fan el seu agost. La venda dels seus productes representa un percentatge molt elevat de tota la venda anual. És per això que s'aboquen en la publicitat i, com que tothom s'hi apunta, ja no els cal invertir-hi gaire.

Cal, doncs, tenir en compte dues coses importants. La primera és analitzar bé si allò que comprarem ho necessitem realment o bé podríem passar sense. I després, comparem preus i fixem-nos si aquests estan rebaixats o ens ho fan creure i piquem com a babaus. 

Separar els pobres dels rics

L'Associació de Promotors i Constructors de Catalunya (APCE) s'ha desmarcat del que va dir la seva vicepresidenta primera, la senyora Elena Massot, parlant de la reserva del 30% per habitatges socials. Massot afirmava que el que s'hauria de fer, en els edificis que tinguessin aquesta reserva, seria dues porteries. Una per entrar-hi els veïns pobres i l'altra per a la resta de veïns de l'immoble.

La notícia em va semblar fora de lloc, però haig de confessar que no em va venir de nou, ja que em va recordar una experiència viscuda en el passat. L'empresa on treballava fa una pila d'anys, va traslladar les oficines a un immoble de l'avinguda Pau Casals de Barcelona, al pis de dalt de tot. Un edifici on habitaven dues celebritats, que no descobriré, perquè sempre se m'ha dit que es diu el pecat, però no el pecador.

Aquest edifici disposava de dos ascensors. L'ascensor de la porta principal, i l'ascensor de la porta de servei. Nosaltres, els treballadors de l'empresa recentment instal·lada, teníem l'avís que el nostre accés havia de ser sempre per la porta de servei. No fos cas que coincidíssim amb aquestes celebritats!

Es veu que algú de nosaltres, no ho complia escrupolosament i això va fer que la senyora d'una d'aquestes celebritats, es dignés a parlar amb el nostre CEO, per recordar-li que ens estava prohibit entrar per la porta principal i utilitzar el seu ascensor.

La manca d'habitatge social és evident i comporta moltes converses, crítiques i discussions. No és un fet d'ara, sinó que l'arrosseguem de fa molts anys i ara en patim les conseqüències. La mesura de reservar un 30% en habitatges socials, quan els promotors construïen de nou, o rehabilitaven edificis, semblava una bona mesura, no pas per resoldre el problema, però almenys intentar sumar-hi algun habitatge. L'alcalde de Barcelona, tot i que el seu partit hi va votar a favor, no ho ha vist bé i ho vol canviar, i a més, ha condonat les multes als promotors que varen incomplir la normativa. La cosa té delicte!

Necessitem solucions pràctiques, i m'atreviria a afegir, èticament acceptables. La proposta de la senyora Massot potser salvava la reserva d'habitatge social, però a costa de separar rics i pobres, no fos cas que aquests molestessin als primers.

Espai públic lliure d'armes blanques

Així ho ha titulat la consellera Núria Parlon en la presentació de la nova política dels Mossos d'Esquadra per fer front a l'augment de delictes amb arma blanca als nostres carrers. No fa gaires setmanes que ho comentava en aquest blog, impressionat pel gran nombre d'incidents amb personatges armats. Portar un punyal, ganivet o navalla a la butxaca és un risc per a la societat. Una baralla improvisada, amb aquests elements a sobre, incrementa el risc de violència extrema amb resultat de mort.

Segons han informat, la consellera i el director general de la policia autonòmica, es multarà les persones que circulin pel carrer amb aquestes armes i no puguin justificar-ho. Hi ha coses que són de sentit comú, i t'estranya que s'hagi d'arribar a aquests extrems. L'experiència ha demostrat que avui és un perill anar pel carrer i enfrontar-te amb estranys. Fàcilment, surt un ganivet que posa en perill la teva vida.

Robatoris amb arma blanca; atracaments, i baralles, estan a l'ordre del dia. Te'ls trobes al carrer, a l'aeroport o en sales de festa, i allò que en principi havia de ser una sortida plaent i tranquil·la pot acabar en tragèdia.

Aquesta mesura que vol impulsar la policia catalana donarà fruits? Els delinqüents potencials deixaran de portar l'arma a sobre per por d'haver de pagar una multa? Jo tinc els meus dubtes. Les persones obedients no acostumen a portar armes a sobre per atacar. Potser alguns, per defensar-se. Els que van a buscar brega difícilment s'aturaran per l'amenaça de la multa.

Això no vol dir que no s'hagi de fer alguna cosa per aturar l'escalada de delictes amb arma blanca. Cal que polítics i tècnics analitzin la situació i busquin remeis. No vull carregar-me a la lleugera aquesta decisió. És molt fàcil, des de casa, criticar tot allò que es decideix aplicar. Em preocupa que amb això no n'hi hagi prou. Les sancions no espanten a tothom. La facilitat en reincidir sense que s'agreugi la pena, tampoc hi ajuda. En la línia del que comentava abans-d'ahir, cal legislar bé. La policia i els jutges apliquen, entenem que correctament, les lleis que els legisladors aproven. Mirem, doncs, d'elaborar bones lleis, que tinguin en compte totes les casuístiques, també la picaresca i el desvergonyiment, i potser aconseguirem treure'ns de sobre aquesta xacra que s'ha instaurat des de fa massa temps.

Si no et toquen la butxaca, tira milles!

L'article de Fernando Trias de Bes al diari ARA ens parla d'una ciutat d'Orient, no diu quina, on llançar burilles al carrer es castiga amb 125 euros, i ens fa la pregunta de si ho veiem bé. De seguida he pensat en la meva estimada vila i la brutícia que la colga, no pas perquè no es netegi, sinó perquè els vilatans l'embrutem innecessàriament, o millor dit, incívicament.

Potser trobaríem alguna família fumadora que a casa seva llança les burilles a terra i les aixafa per apagar-les, però temo molt que seria una excepció. A la llar, els fumadors hi tenen uns cendrers per abocar-hi la cendra i apagar les cigarretes. Aquests mateixos fumadors, o bé la majoria d'ells, no fan el mateix quan són al carrer. Allà no tenen cap problema de llançar-los a terra i alguns ni tan sols els apaguen.

Qui diu la cigarreta, diu el xiclet, les pipes o els papers que ens fan nosa a la butxaca. Hi ha persones que no s'entretenen a buscar una paperera per dipositar-ho, i fins i tot n'hi ha que es queixen perquè no hi ha suficients papereres al carrer. És aquesta la raó per llançar-ho a terra?

I podríem anar posant més exemples. Treure la brossa quan no toca, o confondre brossa amb andròmines. Aprofitar els divendres per treure totes les deixalles de casa, encara que no sigui el dia de plàstics ni papers.

Hem de fer molta pedagogia, però, encara que a moltes persones no els agradarà, si no toquem les butxaques de la gent, la informació i consells entren per una orella i surten per l'altra. Si no hi ha perill que ens multin, continuem circulant pel carril del mig, encara que molestem els altres. Primer som nosaltres i després que s'espavilin els altres.

Mentre l'ajuntament es dediqui a recollir tota la brossa mal deixada, els incívics, que n'hi ha força i es fan notar, continuaran deixant allò que els fa nosa, sense tenir en compte cap regla ni normativa. Si els culpables d'incivisme els toqués rascar-se la butxaca, potser s'hi pensarien una mica més. 

Sap greu haver-ho de reconèixer, però quan tornes a la vila, t'adones que la tenim més bruta que mai i que ningú. Si no hi posem remei, la merda ens colgarà!

Avançant per la dreta

Avui llegia la notícia del nombre de multes imposades als conductors que fan avançaments per la dreta. Tot i que és un tema que ja he comentat més d'una vegada en aquest blog, m'ha semblat oportú insistir, sobretot perquè m'apunto amb els sorpresos en la diferència de sancions entre els que circulen pel mig de l'autopista, o l'esquerra, sense estar fent avançaments, i els que decideixen avançar-los, de manera incorrecta, pel costat dret. Segons diu la notícia del diari ARA, la proporció és de dotze vegades més sancions als que avancen incorrectament. 

Estic d'acord que avançar per la dreta és un perill. També haig de dir que en alguna ocasió ho he fet, tot avisant al conductor feliç a qui avançava, d'una manera insistent. No s'ha de fer, però com podem treure el vici als molts conductors que es col·loquen al mig de l'autopista i no se'n mouen?

Sempre he escrit que considerava que la policia encarregada del trànsit insistia poc a corregir l'error de circular innecessàriament pel mig o l'esquerra, i una manera de fer-ho és multant els conductors que no compleixen la normativa. Si voleu, primer es pot fer una campanya exhaustiva indicant quin és el lloc on s'ha de circular i quan es pot passar als carrils de l'esquerra, però al final és la multa, el cost pecuniari qui fa decidir circular correctament. Si no es toca la butxaca la gent no s'immuta.

Davant d'aquesta notícia, i amb les xifres que s'hi aporten, comptant que són correctes, només haig de dir que no em sembla bé que es prioritzi la sanció a qui avança incorrectament, abans que multar l'espavilat que no es mou del mig. Si algú té arguments per justificar aquesta preferència sancionadora dels Mossos, agrairé que me'ls exposi. Jo, sincerament, no ho acabo d'entendre. No avançaré més els cotxes per la dreta, i em tocarà desplaçar-me fins al tercer carril per poder-los avançar correctament, però... a ells qui els farà canviar la dinàmica i conduir correctament?

Per cert, si algun dia us desplaceu al Perú i circuleu per les carreteres amb més d'un carril per sentit, us adonareu que la pràctica de circular per l'esquerra està molt estesa. Allà gairebé tothom avança per la dreta, ja que és l'única manera de poder fer camí. Allà, qui circula lentament per l'esquerra no és només el conductor despitat, el que no vol estar canviant de carril per si li entra algú per la dreta, sinó que ho fan tots, camioners i conductors d'autobús inclosos, i no és que sigui permès, sinó que està ple de cartells que avisen que circulin per la dreta, però ningú no en fa cas. Tampoc tenen clar què és un pas zebra, ni qui té prioritat. Però això donaria per un altre post del blog.

La mort de vint-i-cinc galàpets

Arran de la multa a un pagès del Ripollès per l'enganxada d'uns vint-i-cinc galàpets al fil elèctric de la seva finca he pensat que realment la nostra societat està una mica malalta. Hi ha persones que a vegades sembla que se'ls en vagi el cap, i a sobre les lleis els hi van a favor. 

Estic molt d'acord que les bèsties s'han de protegir i evitar que una mala praxis les mati. Una altra cosa és que no s'hagi d'estudiar cas a cas i entendre les circumstàncies que poden haver portat, com és aquest cas, a la mort dels galàpets.

El pagès està molt perjudicat per la protecció de les seves finques i conreus. A part dels humans que es dediquen a robar, eines i productes del camp, també hi ha animals que fan de les seves. La mostra més clara és la del porc senglar, que acostuma a fer molt de mal i provocar moltes pèrdues. Això fa que s'hagi de prendre mesures per evitar l'entrada al conreu. 

En el cas del pagès multat, l'electrificació venia motivada per evitar que les vaques s'escapessin i provoquessin algun accident a la carretera. Això hauria fet culpable el pagès i per tant calia posar-hi remei. Ara, una vegada els animalistes han presentat la denúncia per la mort dels galàpets, sembla ser que no hi ha més solució que sancionar el pagès. 

Darrerament hem sentit moltes anècdotes de denúncies d'habitants de les ciutats quan van al camp, i també d'animalistes que tenen molt poca feina a fer. Penso que no es pot jutjar sense aprofundir en els temes, i valorar justament què hi ha de mala intenció i què d'accident no volgut. Si ho posem tot a l'extrem i deixem els pagesos indefensos, potser arribarà el moment de tancar els camps i que produeixi un altre. 

Sisplau, siguem una mica seriosos i posem-nos a la pell d'aquelles persones que tenen prou problemes per defensar la seva professió. Està molt bé tenir cura de la natura i el seu hàbitat, però no el posem per sobre de la raó. Intentem trobar el punt just per situar cada cosa al seu lloc, i no ens deixem portar per falsos sentimentalismes.

Confinar o no confinar, aquesta és la qüestió

No és estrany que tots plegats estiguem confosos i que tinguem una certa inseguretat a l'hora de parlar de l'epidèmia del coronavirus, perquè, si t'hi fixes, tothom hi diu la seva i són opinions contradictòries. Arran, per exemple, del confinament perimetral del Segrià, veureu opinions de tot. Fins i tot dins del PSC, tenim a Iceta que diu que s'ha fet tan malament, i al mateix temps el ministre Illa diu que s'està fent bé. Com quedem?

Tenim a la síndica de Lleida que protesta contra el confinament de la comarca, i també uns epidemiòlegs que opinen que l'obligació de portar mascareta a l'espai públic, encara que hi pugui haver la distància de seguretat, no té cap base mèdica. D'altres opinen el contrari.

Amb tot això... a qui hem de creure? A les autoritats que ens han amenaçat amb una multa de cent euros? Certament aquesta és la millor solució, si ens volem estalviar la multa, però... té sentit tot plegat?

Sigui com sigui, però, ja ens han informat que arran dels rebrots de Lleida, ja hi ha hagut una víctima mortal. Vol dir que la cosa és seriosa i no ens ho podem agafar a la lleugera. Sí que demanem més transparència i decisions clares. No forçar més del compte, però assegurar al màxim els resultats, i el ser capaços de decantar el coronavirus.

Prendre decisions no és fàcil i sempre estan supeditats a la crítica, ja sigui per interès partidista, ja sigui perquè en pocs moments s'ha decidir, però sí que els demanem la màxima coherència, la màxima transparència, i humilitat. A vegades hi ha massa supèrbia i al final... som humans.

En defensa del porta a porta en la recollida de la brossa

Una vegada més em veig en l'obligació de parlar de la selecció de la brossa i el correcte reciclatge perquè sembla ser que hi ha persones que no ho respecten ni ho volen respectar. 

No fa gaires dies va circular un vídeo sobre la recollida de la brossa a Arenys, intentava donar lliçons de no ser què, però quedar-se en l'anècdota és propi de persones poc sensibles i que viuen al marge de la vida real, aquella que ens obliga a reciclar si volem un món més saludable.

Si els carrers estan plens de bosses que no toquen no és culpa de l'Ajuntament de torn, sinó d'aquelles persones que les hi deixen sabent que no ho poden fer. Tinc uns veïns d'aquests que treuen la brossa que els fa nosa qualsevol dia de la setmana. No he pogut desxifrar qui són, però voldria dir-los que si volen conviure en un poble endreçat cal comportar-se cívicament i seguir la norma escrita de la recollida setmanal de la brossa.

No em serveixen les excuses de mal pagador. Tots sabem que el dia a dia no és fàcil, que tot allò que estem obligats a fer no sempre s'aconsegueix fàcilment, a la feina, a l'escola, a casa amb la família... però malgrat tot hi posem interès i esforç i ens en sortim. Doncs, amb la selecció de la brossa també ho hem de fer. 

Si som responsables, llavors ja demanarem a l'Ajuntament que faci els canvis que ens puguin semblar idonis, però el primer que hem de fer és complir amb les normes ciutadanes, perquè és la manera de respectar els nostres veïns.

Celebro que l'Ajuntament decideixi destinar una persona a examinar qui incompleix la norma i el sancioni. És una llàstima arribar a aquest extrem, però és vist que la nostra societat només rutlla quan hi ha l'amenaça de la multa. Si no canviem, s'haurà d'actuar així.

Una nit amb canvis importants i un segon més de vida

Demà 1 de juliol, d'aquí a poc més d'una hora, entra en vigor la llei de seguretat ciutadana, coneguda per llei mordassa. És una llei que ha sofert retallades o marxa enrere en algunes de les limitacions i càstigs que el ministre Jorge Fernández Díaz havia volgut instaurar, però tot i així redueix la llibertat d'expressió. Un fet que està en consonància amb la manera de ser i de fer del pitjor Partit Popular que hem patit.

Les manifestacions seran molt més controlades i si es convoquen sense permís o variant el contingut i recorregut, els impulsors seran multats. No es podrà fotografiar la policia amb l'excusa que posa en perill la seguretat i els integrants dels moviments de la PAH davant de desnonaments també tindran la seva multa.

Va ser la indignació popular el que va fer tirar enrere algunes de les restriccions democràtiques, però el PP no ha entès res i així li ha anat en les darreres eleccions i res fa pensar que puguin millorar en les properes.

Avui llegia que el PP ha confirmat Alícia Sánchez-Camacho com a candidata a la presidència de la Generalitat. És una bona notícia per a Unió Democràtica si es decideix a presentar-s'hi. El PP amb Sánchez-Camacho no aturarà el seu descens i d'això se'n podrà beneficiar l'Espadaler.

Aquesta nit del 30 de juny també expira la pròrroga del rescat grec i el venciment del pagament de 1.600 milions d'euros al Fons Monetari Internacional, uns diners que el govern grec ja ha dit que no té. El primer ministre ha demanat una pròrroga per poder celebrar el referèndum aquest diumenge i decidir què vol el poble grec.

I personalment salto a una altra desena, un fet que m'ha fet pensar molt més que en els dos anteriors canvis de desena. Serà la crisi dels seixanta? existeix? Salut!