Gràcies, Cinto!

Aquesta matinada el pare Cinto ens ha deixat. En Jacint Duran, frare caputxí ha estat un gran referent de la comunitat de caputxins d'Arenys de Mar, de la bondat i l'amor als més vulnerables. La seva mort no ens deixa indiferents, com tampoc no ens hi ha deixat la seva vida dedicada als altres, sobretot a aquelles persones marginades de la nostra societat.

Amb la mort de persones com en Cinto recordes bé les paraules d'agraïment a Déu per la sort d'haver-lo tingut entre nosaltres. Els arenyencs, amb més o menys fe, amb més o menys proximitat a la vida comunitària dels caputxins, en algun moment o altre de la nostra vida hem sentit parlar d'ell, de la seva tasca altruista, del seu amor il·limitat a les persones més vulnerables del nostre entorn.

El pare Cinto, com molts l'anomenaven, també ha estat un exemple per aquelles persones que hem tingut la sort de què gairebé tot ens ha anat de cara. A través de la paraula, el seu exemple de vida, els seus escrits, les seves homilies, hem entès què vol dir realment conviure, i les dificultats que a vegades ens trobem per manca d'estima, de respecte i de consideració cap a les persones que són diferents.

Sabíem del llarg patiment d'en Cinto i, per tant, no ens han estranyat el desenllaç, però sí que ens dol, encara que sigui per pur egoisme, perquè ja no el tindrem entre nosaltres. 

En Manel Pou, una altra bona persona d'aquesta vila, que l'estimava molt i el coneixia bé, ens ho avançava fa ben pocs dies, i ens demanava que preguéssim per ell. La porta del cel l'ha trobat oberta de cap a cap, i des d'allà continuarà treballant per intercedir pels més pobres, per aquelles persones que tenen greus dificultats per encaixar a la nostra societat. 

Avui, només podem agrair-li tota la seva tasca de vida i animar els seus companys de la comunitat de caputxins que continuïn la seva tasca i ens reclamin l'ajuda que els podem oferir, que de segur la necessiten i no podem negar-la. La millor felicitat d'aquest món és tenir la sensació d'haver estat útil als altres, i és per això que en Cinto era la persona més feliç.

Preparats per al que faci falta

Avui és d'aquells dies que arriba el capaltard i t'adones que no t'has assabentat de res. Què ha passat pel món? A més, et sents una mica frustrat perquè allò que volies aconseguir no ha estat possible. T'has estat barallant amb l'ordinador per poder confeccionar aquell document que t'ha de servir per a la teva feina, i... com és possible que sigui tan complicat? 

Potser no és complicat, i el problema és que a mi em costa de trobar la manera de resoldre-ho. Qui m'hi pot ajudar? A qui puc trucar perquè em digui si allò que vull fer és possible i de quina manera hi puc arribar?

Llavors és quan penso que hi ha moltes persones que tenen dificultats en coses bàsiques. El meu cas sempre pots dir que no és urgent i, fins i tot, en pots prescindir, encara que t'agradaria aconseguir-ho per tenir les coses més ben plantejades. Aquelles persones, però, que els problemes són de salut, d'habitatge, o d'arribar a finals de mes i haver pogut alimentar tota la família, segur que no poden aclucar els ulls, o pensar que demà o un altre dia potser estaran més inspirats. El problema el tenen a sobre i l'han de resoldre o trobar qui els ajudi.

Aquest cap de setmana Arenys de Mar bullirà d'activitats i, com ja va sent habitual, hi ha duplicitat d'actes que t'obliguen a triar i, per tant, deixar d'assistir a algun lloc que promet ser molt interessant. Aquest cap de setmana a Arenys se celebra la primera edició de "Les Set*Ciències", hereva de l'"Arenys vila del llibre" dels dos darrers anys.

Vindran a Arenys escriptors i escriptores de renom, i això és tot un luxe, i també els autòctons tindran el seu protagonisme. Segur que tindrem visitants, que s'han assabentat dels actes programats. Tots ells seran benvinguts. A veure si tenim els carrers ben endreçats i poden marxar de la vila, convençuts que juguem a primera divisió.

Veïnatge i humanitat

La notícia del descobriment del cadàver d'un home que hauria mort feia quinze anys, sense que ningú l'hagués trobat a faltar, m'ha fet pensar sobre el tema de la soledat i el paper que juga la societat. Com pot ser que una persona que viu al costat de casa teva i que té família, encara que estigui enemistat, desaparegui de la nit al dia i ningú no se n'adoni durant quinze anys?

Aquests dies el diari ARA ha tret un article entrevistant persones que se senten soles, vivint voltades de gent. Recordo que algú m'havia dit que era més fàcil sentir-se sol vivint en una gran ciutat, voltat de gent, que no pas en un poble d'alta muntanya.

Com a membres d'aquesta societat que té tanta activitat, ens hauria de fer reflexionar sobre què estem fent malament que persones veïnes nostres se sentin soles. Hi ha hagut diferents iniciatives ciutadanes, promogudes pels ajuntaments, per detectar persones que viuen soles, per evitar precisament que pateixin qualsevol incident i que puguin necessitar la nostra ajuda. Penso en el programa Radars, però n'hi ha d'altres.

La majoria dels casos han estat programes que han fet fallida, i també caldria estudiar-ne els motius. No crec que siguem poc solidaris. Probablement estan mal orientats i dirigits. Sense caure en la xafarderia, seria bo que tinguéssim un coneixement actualitzat de què fan els nostres veïns, sobretot si es tracta de persones grans o que viuen soles. Algú pensarà que no n'hem de fer res, però com en totes les coses, es pot actuar per una bona causa o simplement ficar el nas on no et demanen.

Si som conscients que vivim en societat i que ens necessitem els uns als altres, hauríem d'entendre que totes les persones són importants, encara que no destaquin especialment en res, o siguin prou modestes i silencioses que gairebé no notis la seva presència. Ens ha d'importar saber que al nostre voltant tothom tira endavant, amb les dificultats que puguem tenir, i la confiança de saber que si necessitem ajuda tenim els nostres veïns que ens vindran a socórrer. És empatia, humanitat i estimació a les persones. No és demanar tant!

Clama al cel!

El terratrèmol a l'Afganistan ens ha recordat la vida impossible de les dones d'aquell país per culpa dels fanàtics talibans que hi governen. Ens ha fet veure, una vegada més, que el fet que no siguin notícia als diaris i televisions d'Occident, no vol dir que no hi estigui passant res de greu. Ara només parlem d'Ucraïna i Gaza, però hi ha molts racons del món on la injustícia regna de manera escandalosa i només hi pensem quan succeeix algun desastre com el terratrèmol d'aquests dies.

Arran de la notícia hem recuperat les veus de les dones que viuen un infern, tractades pitjor que les bèsties, tancades a casa sense dret a l'educació ni llibertat de moviments. Un esclavatge estúpid i indignant, que han d'empassar-se sense cap possibilitat de sortir-ne airoses.

Els talibans demanen ajuda internacional per recuperar la seva normalitat després de la catàstrofe, i se'ns presenta el gran dubte: Cal ajudar un govern salvatge que té esclavitzades les dones? Un dubte que aquests dies ha sortit a la llum i que és bo comentar-lo perquè demostra que la vida no és blanc o negre, ni les decisions són evidents i perfectes. 

Negar l'ajuda a l'Afganistan és empitjorar la situació dels seus habitants, també les dones. Ajudar-los no comporta acceptar el tracte a la dona i la manera de governar el país. Podem entendre els dubtes d'Occident, però no podem quedar callats davant la barbàrie. 

Els problemes del món no els podem resoldre des de casa, ni tenim capacitat per incidir directament en la seva solució, però això no impedeix que puguem denunciar tot el que s'està fent i, sobretot, el que es deixa de fer des dels estats democràtics d'Occident. La situació de les dones a l'Afganistan, o dels palestins de Gaza, o dels ucraïnesos bombardejats per l'exèrcit rus ens concerneixen. No podem fer veure que no és cosa nostra i que ho han de resoldre ells sols. Tenim l'obligació moral d'exigir als nostres governants que es manifestin en contra de la injustícia i que prenguin mesures per forçar els criminals de torn a rectificar i comportar-se com persones civilitzades. No podem callar.

Qui tenim de veí?

Hi ha dies que apareixen notícies que et semblen increïbles. Com pot haver passat? Ahir coneixíem que en una població del nord d'Espanya varen alliberar tres germans, de 8 a 10 anys, que havien passat quatre anys tancats en una casa en condicions insalubres. Els segrestadors, per dir-ho d'una manera, han estat els seus pares.

No és la primera vegada que sentim un fet com aquest i malgrat això, ens estranya que sigui possible. D'entrada semblaria que els veïns més propers han de conèixer qui viu en una casa. No es tracta pas de xafarderia, i la intimitat és important i s'ha de respectar, però d'aquí a desconèixer que en un habitatge del veïnat hi viuen o no tres germans, hi ha una gran diferència.

Em venen a la memòria, converses on comparàvem viure en una gran ciutat o en un poble. Els defensors de les ciutats grans acostumen a destacar el fet que no et sents controlat, cosa que en un petit poble és difícil de passar desapercebut. No sé exactament la ubicació de l'habitatge en qüestió, però en tot cas crec que si tots plegats tinguéssim més consciència de col·lectivitat i de compartir serveis i espais, potser això no passaria, o si més no seria més complicat.

I també em ve al cap aquella campanya de saludats on es convidava la gent a desitjar-se el bon dia, en coincidir al carrer, encara que no tinguessin lligams ni coneixença. Crec que actituds com aquesta no ens han de condicionar ni fer perdre la llibertat de moviments i, en canvi, són punts de millora a la convivència. No saps mai de qui t'hauràs de refiar, i no em direu que no us sentiu satisfets quan heu tingut l'oportunitat de fer una petita ajuda a un veí o veïna?

Compromís

Seguint en la línia d’aquests dies, de desconnectar de tot el que està passant al món i a casa nostra especialment, avui volia parlar de compromís. Hi ha persones que, per la seva manera de ser, per l’educació rebuda o per l’entorn on viuen, actuen molt compromeses amb la resta de persones, sigui políticament o socialment. Segur que tots coneixem a alguna persona que sempre està ficada en entitats solidàries, d’ajuda i seguiment, o de manera individual. Són persones que necessiten sentir-se útils a la societat on viuen.

El compromís que es pot assumir té moltes variants i circumstàncies i segur que al nostre voltant tenim oportunitats per comprometre'ns de manera desinteressada. Una altra cosa és que les sapiguem o vulguem veure.

En l’educació dels nostres fills hauríem de destinar espais per engrescar-los a assumir aquests compromisos. Esclar que nosaltres hem de ser els primers de donar exemple. No s’hi val predicar i no posar-ho en pràctica.

Si tots plegats fóssim més solidaris i ens comprometéssim en tasques comunitàries de millora del nostre món, també o especialment el que tenim més a prop, segur que tots hi sortiríem guanyant. Recordareu sempre aquells moments que heu ajudat a fer més agradable el vostre entorn. Aquesta satisfacció és la recompensa del vostre compromís solidari.

Al costat de Catalunya, però on?

Avui ha estat un dia molt complicat i un d'aquells dies que tot et surt malament. Des del matí fins al vespre només he tingut que entrebancs. No puc parlar de desgràcies perquè no seria just, sobretot tenint en compte aquelles persones que realment en pateixen, però sí que m'he trobat amb molts problemes, un darrere l'altre, i de moment molt poques solucions. Confiem que demà tot vagi millor, i allò que es pugui solucionar tingui la resposta.

    I perquè estava tan atabalat necessitava sortir a esbargir-me. No havia pogut sortir de casa i em calia una passejada fins a l'espigó, veure les onades i la darrera llum d'un sol radiant, que aparegut després d'un parell de dies o tres, amb més pluja de la que ens pensàvem, encara que no sigui suficient.

    I m'he trobat amb un cartell mig esquinçat, amb la cara del president, dient-nos que està al costat de Catalunya. Però ben bé a quin costat? Al costat ben bé, o a quatre passes? Segur que no està dins de Catalunya? 

    Primer de tot he pensat que els responsables de la campanya no l'havien encertat gaire. Perquè resulta que després, en un cartell sencer, també diu que està al costat de la gent. M'ha fet la mateixa impressió d'aquells que diuen que els agrada ajudar a la gent. És una imatge de distància, de marge que separa uns dels altres. A mi m'agrada més la gent que comparteix la vida amb mi, les penes i les alegries, que no pas la gent que em ve a ajudar. I, per tant, la distància que el president, i el seu partit polític, marquen entre ells i la gent, entre ells i Catalunya, no els fa propers, sinó al costat, una mica més enllà.

    Segur que el lema de la campanya no provocarà més o menys vots. Seria d'agrair que els vots vinguessin per la feina feta, per la bona feina feta, però precisament d'això no en poden lluir gaire. Si més no amb propietat i honestedat. Si d'alguna cosa ens hem de queixar és de tot el que no s'ha fet.

    I aquest cartell m'ha fet oblidar tot el que he passat durant el dia. M'ha alliberat de mals pensaments i amoïnades. Esclar que ara, una vegada arribo a casa, em trobo que tot allò que he mig oblidat se'm fa present novament, i caldrà trobar-hi solucions abans no sigui massa tard. No ens deprimim, però toquem de peus a terra. Afrontem-nos a la realitat i no esperem l'ajuda d'aquells que només la prometen en campanya electoral.

Setmana tràgica al nord d'Àfrica

Aquesta setmana ha resultat tràgica al nord del continent africà amb el terratrèmol del Marroc i el cicló que ha afectat una part de Líbia. Si la desgràcia grega amb extensos incendis i unes pluges que varen inundar el país eren motiu de preocupació a Europa, després han arribat els dos episodis esmentats que han agreujat la situació i ens han compungit.

Hem llegit força sobre els efectes del terratrèmol al Marroc, però encara poc sobre les inundacions de Líbia. Vull pensar que es deu al fet de ser massa recent com per tenir-ne informació suficient, però d'entrada tot fa pensar que el nombre de víctimes serà molt superior, atès que hi ha moltes persones desaparegudes.

El nostre país es banya amb les mateixes aigües que els dos estats afectats, però sembla que tenim molta més sort. Ja ens hi trobem amb el cúmul de morts mentre intenten travessar el Mediterrani, amb governs que s'esforcen a posar-hi tots els impediments possibles, causant moltes més víctimes.

La bellesa del nostre mar porta la motxilla de la mort i la desesperació de persones que fugen de la guerra o la misèria en busca de feina i pau. És per això que hi ha persones que tenen certs recels de banyar-s'hi recordant que les mateixes aigües esdevenen mortals per a molta gent.

La reacció a les dues tragèdies ha estat positiva i immediata, tot i que en el cas del Marroc hi ha hagut crítiques per manca d'ajuda i del rebuig del rei del país a acceptar-la d'alguns països com de la mateixa França. Però com deia l'altre dia parlant del Marroc, seria bo que no calguessin desgràcies per esdevenir solidaris. 

Ho tenim massa a prop com per desentendre'ns-en i és lògic que ho tinguem present, ja sigui a través dels mitjans de comunicació, els nostres espais de lectura i narració, a les converses amb amics i familiars. Ho hauríem d'aprofitar per ser més conscients dels privilegis de que gaudim, i no queixar-nos tant, a vegades de coses ben simples i insignificants, sobretot quan ho compares amb fets on la vida està en joc.

El drama de la immigració que ens interpel·la

L'ONG Caminando Fronteras s'ha convertit en una mena de notari de morts i desapareguts, segons informava el diari ARA. El titular de la notícia era que en cinc anys, més d'11.000 persones han mort intentant arribar a Espanya. Això és molt fort i ens hauria de remoure la consciència. En quin món vivim?

Ja sé que no cal sortir del país per observar injustícies, famílies que viuen en la pobresa, desnonaments sense pietat i més, però no podem deixar de pensar en les persones que motivades per la fam o la guerra surten del seu país per trobar un lloc on viure amb dignitat.

T'adones que no estem fent res per aturar tanta mortaldat. Per aconseguir que deixin de patir i morir tantes persones en el seu trajecte cap a un món millor. Un món que els permeti viure. Llavors també recordes que tenim una llei d'estrangeria, de la qual n'he parlat més d'una vegada, que és totalment injusta i maliciosa. Una llei que no fa justícia al perfil que vol tenir de democràcia i respecte als drets humans. 

I jo em pregunto, de quins humans estem parlant quan ens referim als seus drets? A uns quants humans, que han tingut la sort de viure unes circumstàncies que els han permès gaudir amb un mínim de dignitat, o volem parlar de tots els humans?

La immigració és una llosa que ens persegueix i molt em temo que ho continuarà fent sense que siguem capaços de trobar una solució justa per a tothom. Avui, al funeral d'en Ramon Solé, quan s'hi referien en la seva tasca humanitària i de voluntariat, he pensat que sortosament tenim persones que pensen en els altres i que es desviuen per ajudar-les. Una tasca que no acostuma a ser prou lloada ni reconeguda, i que al mateix temps hauria de ser responsabilitat dels nostres governs, els quals ens representen.

Definitivament no anem bé. No ens estem preocupant de les coses importants, de les persones que pateixen, sigui quin sigui la seva procedència, cultura i raça. Ens dediquem massa a coses supèrflues, fets menors que no aporten res a la societat, més enllà d'un gaudi puntual d'uns pocs, dels que som i ens hem de considerar uns privilegiats.

Si no som capaços de denunciar aquesta fredor, aquesta insensibilitat i menyspreu cap a la vida de les persones, no podem sentir-nos orgullosos de la nostra societat, ni de la nostra pròpia existència.

En el fons del cor de les persones

En situacions límit i dramàtiques sempre hi ha la part positiva que t'anima a pensar que no tot és negatiu. La resposta ciutadana a les crides desesperades com poden ser en temps de guerra, diuen molt del fons de les persones. Ja sé que podem parlar de contradiccions, incoherències, i que no sempre s'actua de la mateixa manera. Trobar la part fosca i negativa de les coses sempre s'hi és a temps, però és bo parar-se un moment a valorar la bona fe de moltes persones, a l'hora de donar suport als que s'ho estan passant malament.

Aquests dies hem pogut observar com persones d'arreu han acudit a les fronteres amb Ucraïna per intentar ajudar, ja sigui oferint menjar i roba, o acollint els ucraïnesos que abandonen el seu país víctimes de la guerra embogida. A casa nostra també hi ha hagut recollida d'aliments i material per enviar a Ucraïna.

Hi ha qui ho critica, perquè és cert que no sempre s'ha actuat de la mateixa manera. Podem retreure al govern espanyol i en general els europeus, la diferent manera de valorar unes immigracions d'unes altres. Mentre acollim els ucraïnesos, tanquem les barreres del sud d'Espanya perquè no hi puguin entrar milers de subsaharians. Espanya té un deute pendent amb el Sàhara, que provoca vergonya des de fa molts anys.

És bo valorar la situació en què ens trobem i la necessitat de reaccionar de pressa abans no sigui tard. Les bombes estan caient, i ja són moltes les víctimes innocents per culpa d'una guerra que no han provocat. És per això que convé tenir el cap fred, i en tot cas tenir-ho en compte per parlar-ne més endavant. Ara el que prima és trobar solucions a les demandes urgents que arriben de manera continuada i massiva.

Tot el suport a les mesures preses pels nostres governants, a l'hora d'acollir els ucraïnesos, i en tot cas, quan arribi la calma, que esperem que sigui el més aviat possible, tindrem temps, i ho haurem de fer, de valorar què hem fet bé i què no, i quina ha de ser la nostra actitud davant la injustícia arreu del món. Podem assumir la nostra part de culpa, però hem d'agrair la voluntat de l'anonimat per alleugerir la pena a les actuals víctimes de la guerra.

Homenatge al tiet Francisco

Ahir diumenge la comunitat cristiana d'Arenys de Mar va retre homenatge a qui ha estat durant 22 anys sagristà de Santa Maria, en Quico Bosch. El tiet Francisco, com l'anomenem a casa, ha estat un voluntari nat, no només a la parròquia, sinó també als bombers i a tot arreu on ha calgut. Ha estat una persona que ha viscut i ho continua fent, pensant en els altres.

Exemples com les del tiet Francisco et fan veure la facilitat en fer una ajuda i les dificultats de fer-ho durant vint-i-dos anys. Ens queixem sovint que falten voluntaris per ajudar els altres, però ens oblidem d'aquells que hi són, que fan la feina de formigueta, silenciosament, però que resulten imprescindibles. 

La feina del tiet Francisco ha consistit en organitzar la parròquia, donant suport al rector de torn - n'ha viscut 4- tots els dies de l'any, i això vol dir també, tots els caps de setmana de l'any, i ho ha fet amb alegria, amb esperit de servei, sense esperar res a canvi. Ha dedicat el seu temps lliure a servir la comunitat cristiana d'Arenys de Mar.

L'homenatge de diumenge, ara que es jubila, ha estat del tot merescut. Segur que hauria preferit passar més desapercebut i cloure aquests vint anys llargs de servei a la parròquia, però no hauria estat just. El tiet Francisco es mereixia el reconeixement públic a la seva tasca de voluntariat i que arribés més enllà de la comunitat de creients, perquè serveixi d'exemple en tants altres camps on calen persones voluntàries per tirar endavant projectes de suport i ajuda a col·lectius en situació precària, gent gran i gent malalta, i que requereixen suport extern.

Moltes gràcies tiet Francisco i moltes gràcies a la teva família que ho ha viscut amb il·lusió, paciència i gratitud.

El nom no fa la cosa, però hi ajuda

Estem entretinguts, per una banda amb el nom que tindrà el nou partit de la refundació de CDC, i per l'altra amb les trifulgues de Pedro Sánchez per discernir si ha de permetre el govern de Rajoy, tal com li demana Felipe González, o bé ha de provocar la sortida de Rajoy dels nostres caps.

He llegit que els de CDC han recuperat tres opcions per nomenar el nou partit, una de les quals jo la descartaria d'entrada, com és la de Junts per Catalunya. Crec que ja va essent hora que posem seny i no escollim noms kumbaya. 

Partit Demòcrata Català manté l'estil que s'acostumava al començament del sistema democràtic i que els partits en construcció s'afanyaven a buscar i remenar. Tres paraules, tres definicions que poden dir molt i poden no dir res, però si pot veure la intencionalitat. 

Partit Nacional Català és com l'anterior, però això de parlar de Nacional, Nacionalistes... no m'acaba de fer el pes. Esclar que a mi ningú no em vindrà a demanar l'opinió, però em passa que, a diferència del cas de la Ràdio Nacional de Catalunya, que tothom entén que es tracta d'una ràdio pública depenent de les institucions catalanes, en el cas d'un partit polític semblaria que retrocedim a sistemes predemocràtics.

Deixem que els fins ara convergents decideixin, i ja en prendrem nota. Veurem si el nom serà un reflex de la seva composició i manera de ser, si el nom farà la cosa o simplement es tractarà d'un cartell.

A Pedro Sánchez no li desitjo el que li pot passar si no fa cas dels barons, en aquest cas, dels barons més poderosos, ja que hi ha una certa divisió d'opinions. La Susana, mentrestant, espera el millor moment per sortir en escena, perquè es mulli l'altre i el pugui criticar sigui quina sigui la seva decisió. N'hi ha que viuen molt còmodament. Són com uns paràsits que esperen el moment oportú per fotre la queixalada.

Quina és la situació de la gent gran d'Arenys de Mar

El treball que es fa des de la regidoria de Benestar Social d'Arenys de Mar, des de fa anys, és molt important. Hi ha un equip de bons professionals que treballen amb els mínims recursos que disposa l'administració, però abocant-hi tot el seu coneixement, esforç i dedicació.

La seva feina només l'entén qui la veu de prop. En situació de crisi com la que arrosseguem des de fa set o vuit anys, dificulta molt més el seu treball, per l'augment de casos a atendre i les dificultats per trobar recursos. Els problemes que detecten no són circumstancials, sinó que cada vegada arrosseguen a més persones per a més temps. La sortida de la crisi, per a algunes famílies, és gairebé una quimera.

Avui llegia la notícia del diagnòstic que es vol fer de la situació de la gent gran a la nostra vila. Heu de pensar que no us podeu imaginar quina és la realitat. Sovint, quan ens parlen de situacions extremes de moltes famílies, ens imaginem ciutats de l'àrea metropolitana, nuclis de població estigmatitzats des de fa anys, però no imaginem que això pugui estar passant a la nostra vila, al mateix carrer de casa nostra.

La notícia recorda la creació de la figura del voluntari de carrer. Altres poblacions parlen de projecte radars... es tracta de la col·laboració de veïns i veïnes perquè ajudin a detectar situacions extremes de famílies o persones grans que viuen soles. Situacions que l'administració no pot descobrir, però que si n'és informada, pot treballar i resoldre les necessitats més bàsiques.

En l'època dels nostres pares o avis, el coneixement veïnal facilitava saber qui s'ho estava passant malament i qui necessitava l'ajuda dels veïns. Avui dia vivim molt independentment, gairebé sense conèixer el nostre veí més proper. És per això que cal conscienciar tothom de la necessitat de vetllar pels nostres veïns, aquells que tenen una situació més alta de risc, per poder reaccionar a temps abans no sigui massa tard. Des d'aquí la meva felicitació a tot l'equip de Benestar Social d'Arenys de Mar.