dijous, 31 de juliol del 2014

El petit príncep és vigent després de més de setanta anys

Avui, festivitat de Sant Ignasi de Loiola, fa 21 anys del nostre casament i setanta que va desaparèixer Antoine de Saint-Exupéry, autor de l'obra El petit príncep, del qual en guardo un bon record i que sovint hi penso, sobretot en moments de reflexió sobre el comportament dels humans, el nostre comportament.
Avui hem pogut parlar amb els nostres fills gràcies a les tecnologies que en la nostra joventut no ens podíem imaginar i que ara, fins i tot treure-ho a destacar sona una mica ridícul, perquè ja ho tenim del tot assumit.
Avui és el darrer dia de juliol, quan oficialment comencen les vacances, encara que, sortosament per als que em podem gaudir, les fem de manera escalonada i no ens trobem tots en els mateixos llocs. Seria un desastre!
Una de les coses curioses, lligada amb una notícia que treia Ràdio Arenys sobre les dificultats de cobertura de telefonia a Arenys de Mar, és que puguis parlar en vídeo conferència amb la costa del Pacífic i tinguis tants problemes per utilitzar el telèfon mòbil per parlar amb Mataró. Llegeixo a la notícia que sembla ser que d'aquí a quatre o cinc anys podran quedar resolts aquests problemes. ¿És això normal d'un país avançat, o bé es tracta d'un exemple més de que vivim en un país de pandereta?
Som en un país que construïm quilòmetres i més quilòmetres de vies d'alta velocitat sense calcular la seva rendibilitat, i en canvi posem tots els paranys possibles per connectar una de les grans entrades del comerç internacional, com és el port de Barcelona. De què creieu que es tracta? d'incompetència o de ganes de fer-nos la punyeta?
Si encara no ho heu fet o bé fa temps que el vàreu llegir, us recomano que llegiu El petit príncep, i veureu de quina manera retrata els humans que ens creiem tan avançats. M'agradaria que al president Rajoy, un dia d'aquests que estigui gaudint de vacances, se li aparegués el petit príncep i es parés a pensar en tot el que li diria. No és només qüestió de sensibilitat, sinó també d'honestedat i dignitat.

dimecres, 30 de juliol del 2014

Pels carrers de Varsòvia en la memòria d'ara fa setanta anys

Aquests quatre dies a Varsòvia m'han ajudat a entendre la facilitat en què ens creiem que som els millors del món. Ho critiquem dels nostres dirigents, però també ens ho hem d'aplicar a nosaltres mateixos. Com totes les ciutats, Varsòvia té els seus defectes, però també els seus encants, però el que més em crida l'atenció és com t'obren els ulls i la ment el veure la realitat i la compares amb la idea que te n'havies fet, o més que tot, que t'havien retratat.
No puc dir que m'hi hagi trobat com a casa, perquè no és cert, però sí que no m'hi he trobat estrany. Em fixava en les fesomies i pensava que les podia trobar a casa nostra. La moda, els costums, el bellugueig de la ciutat no diferia tant de les nostres. Sí, en canvi, he trobat una gran diferència, i ja ho vaig comentar ahir o abans d'ahir, que és la netedat dels carrers i places. No era pulcritud, perquè la ciutat té vida i també hi conviu gent incívica, però era neta. Es netejava i la gent ho respectava. No hi havia caguerades de gos, i això no només en els llocs cèntrics i més curiosos, sinó tampoc en barris com el de Praga, que té menys bona fama. 
A Arenys som bruts. Ni netegem bé, ni respectem la vila. Per què?
Ens queixem molt dels corruptes i ara de Jordi Pujol. Tenim raó per protestar contra les retallades mentre hi ha gent que s'embutxaca els diners o bé no els declara ni paga els impostos corresponents, però després tampoc ens apliquem els deures que tenim com a ciutadans, i un d'ells, que no hauria de ser tan difícil, és la netedat.
Una altra reflexió ha estat sobre el litigi entre jueus i palestins a Israel. Aquests dies he trepitjat el gueto de Varsòvia, on hi va patir i morir tanta gent pel fet de ser jueus. M'ha entristit llegir tot el que va passar allà per culpa dels nazis, que els russos no varen millorar, i després he pensat en Gaza. La crueltat dels atacs dels israelians contra la ciutat plena de gent, i he imaginat la duresa de viure allà en aquesta situació. La història ens mostra pàgines cruels de la vida, els homes i dones som incapaços d'aprendre de la història i dels nostres errors. Fins quan ha de durar aquesta guerra? Fins quan plorarem tantes morts absurdes? Com ho podem evitar?

dimarts, 29 de juliol del 2014

Connectat des de qualsevol part del món

Avui dia no desconnectes fàcilment. T'ho has de proposar seriosament i tot i així caus en la temptació de fer una ullada a l'actualitat. He conegut la confessió de Jordi Pujol i n'he parlat al blog, he sabut que el rial del bareu ha baixat força un parell de dies, i m'he trobat desperfectes al rial sa clavella. Tot això sense dedicar-hi massa interès ni estona.
De Jordi Pujol ja n'he parlat i continuarà havent notícies que no ens farà oblidar-ho. De les rierades podria parlar d'alguns comentaris de la xarxa social. N'hi ha que fan riure per no plorar. Algú es va creure que el kumbaià va desaparèixer fa alguns anys, però no és ben bé del cert. Encara podem trobar-hi una bona colla de happy flowers.
Que cadascú pensi el que vulgui, però seria important posar-se a la pell dels que no hi guanyen res. Tan sols per uns moments, i potser se'ns acabaria tanta tonteria.
I una cosa que sempre em trobo quan surto a fora i torno a casa. Arenys és brut i els llocs que visito són molt més nets. Són nets perquè els netegen contínuament i perquè la gent s'hi mira abans de llençar un paper a terra o no recollir la defecació del seu gos.
Per aquells que estan tan convençuts que el seu país és el millor, que s'ho facin mirar, siguin espanyols o catalans. A casa nostra és brut i a Arenys de Mar especialment. Això sí!, som uns amants de la natura i permetem que els rials es vagin deteriorant, però que no es talli cap arbre. Això és pecat!

dilluns, 28 de juliol del 2014

El mal fer de Jordi Pujol és menja per als carronyaires

Deixeu-me que intervingui en un tema que en cap cas voldria que s'interpretés com una defensa a l'expresident Jordi Pujol. Cadascú ha de fer front a les conseqüències de les seves actuacions, i si aquestes han estat delictives, acceptar el càstig que li correspongui. Això a tothom sense excepcions, ni que sigui el rei o l'ex.
Dic això perquè em molesten les paraules d'Alicia Sánchez Camacho, que aprofita el cas Pujol per posar-ho tot al mateix sac, i ho fa el dia que l'exministre i expresident de les Balears entrava a la presó, per una condemna a l'espera de molts altres judicis, i quan està a punt d'entrar-hi l'expresident de la Diputació de Castelló, aquell del "aeropuerto del abuelo", i uns quants més, tots del PP.
Ahir ja en parlava, però és que avui he rebut més informació al respecte i per això m'he indignat més. Quan hi ha carronya que fa pudor, tots els carronyaires s'hi tiren a sobre, perquè els aprofita molt, i en política se n'hi troben molts.
Ho sento senyora Camacho, però vostè no té prou dignitat per jutjar el senyor Pujol, que mereix judici, perquè vostè encara no ens ho ha aclarit tot. Em refereixo, suposo que ja ho endevina, al cas La Camarga. 
Aquí s'ha esquitxat tothom, i jo encara espero que m'expliquin per què hi ha una sèrie de diputats del Congrés espanyol que continuen cobrant dietes com si vinguessin de fora i en canvi tenen el seu piset a Madrid, o una casa com és el cas del president Rajoy. Els polítics estan mal pagats, però les dietes i complements superen els sous d'una manera exagerada. A veure qui hi posa remei.
El cas Jordi Pujol m'ha fet mal perquè ha estat el president del meu país, com també m'afectaria que José Montilla o bé Pasqual Maragall haguessin actuat il·legalment.

diumenge, 27 de juliol del 2014

Tots contra Podemos

Digueu-me si m'equivoco, perquè no m'ha arribat prou informació, però sembla ser que Rajoy busca a Pedro Sánchez per anar junts contra Podemos. No es tracta, però d'anar junts en unes eleccions, sinó de fer pinya per aprovar les lleis que siguin per tal que Podemos quedi al marge, que no pugui sortir.
No sé si es tracta d'una queixa victimista de Podemos, o bé és cert, encara que a mi no m'estranyaria coneixent com actua el PP. El sentit de democràcia que té el PP ho és tot menys demòcrata. El PP utilitza la majoria absoluta per aprovar totes les lleis que el puguin fer imprescindible i insubstituïble. 
Del PSOE actual, amb el flamant nou cap, no sé què pensar-ne. De totes maneres si és cert que Pedro Sánchez ha posat al mateix lloc els independentistes i els maltractadors, ja no podem esperar-ne res de bo. Els catalans ho tenim clar amb aquest panorama!
Puc entendre que la resta d'Espanya no vulgui ni accepti la idea que un dia Catalunya pugui ser independent, però el que no comprenc, perquè no els considero a tots uns imbècils, que la seva manera de rebatre-ho sigui insultant i fent aquestes comparacions de subnormal. Alguna cosa falla i, o bé és el cap, la intel·ligència, o bé es creuen que amb aquests discursos anormals ens poden fer canviar d'idea.
Podemos ha entrat amb força i si el PP i el PSOE creuen que és cosa d'una foguerada, el millor que poden fer és ignorar-los i ja es perdran pel camí. Si el que pensen és que Podemos té un discurs trencador que pot il·lusionar els que fa temps que demanem un canvi en la manera de fer política, i els fa por, el que han de fer el PP i el PSOE és canviar el seu estil de política i ser més atractius, però mai posant obstacles antidemocràtics. D'aquesta manera estan cavant la seva tomba. 

dissabte, 26 de juliol del 2014

La confessió de Pujol es converteix en un atac a Catalunya

Des de la distància, descobrir que una persona amb qui has confiat t'ha estat enganyant durant tants anys, i que només confessa quan ja està gairebé tothom esquitxat, et fa mal i molta ràbia. És en aquests moments quan t'adones que mai pots col·locar ningú com a símbol de res, perquè quan aquest falla s'emporta tota la tasca i els ideals de molta gent enlaire.
Em fa ràbia quan llegeixo que irresponsables com Millo, s'esquinça les vestidures davant la confessió de Pujol i posa tot el sobiranisme al sac de la merda, i en canvi no ha estat honest en fer i dir el mateix quan tants polítics del seu partit han estat imputats per delictes més greus.
Tot plegat t'ensenya que la feina és de tots i que els líders només són uns instruments per aconseguir els nostres ideals. Hem de buscar bons líders, i sobretot honrats, però després hem d'estar al davant i denunciant els que no es comporten d'acord amb els principis que ens han de regular.
Ara és l'hora de ser molt crítics amb Pujol i fer-li veure que ha fet molt mal a Catalunya, però al mateix temps hem de ser capaços d'afrontar amb valentia i seguretat tots aquells que aprofitaran l'avinentesa per dir mal dels catalans i Catalunya. Qui sigui lliure de pecat que llenci la primera pedra. Hi ha molta corrupció que encara no hem descobert, però sí que sabem una cosa molt clara: Catalunya no pot continuar vivint ultratjada pels successius governs de l'Estat.

divendres, 25 de juliol del 2014

Duran continua volent ser el centre d'atenció

Diuen que Duran i Lleida està movent fitxes per refundar el centre. Jo el que diria és que una vegada més l'única cosa que fa és ressaltar el centre d'atenció. A Duran i Lleida l'única cosa que busca i l'interessa és ser el centre d'atenció, i que tothom parli d'ell encara que sigui per a bé.
Duran i Lleida no està còmode a CIU, i li agradaria poder-se desmarcar de CDC, sense perdre pes polític. Això, però no ho te fàcil, i el que vol mirar és de deixar CDC en una situació incòmode per aconseguir vots convergents. Mas no ho té fàcil. Si aguanta el tipus se'n pot fer la pell, però tampoc en sortirà massa bé si llança la tovallola.
Des de la distància no ho acabo de veure clar. Fins ara a Duran li ha anat bé això d'anar torejant la situació intentant quedar bé a casa i a Madrid, però ara s'ha de decantar per a uns o els altres, i això no li agrada perquè no ho ha fet mai.
Com en tot, ens haurem d'esperar a veure-les passar, però a casa ho tenim mol clar. Probablement tenim les de perdre, però recordaré la pel·lícula de la meva adolescència 'murieron con las botas puestas'. Madrid no ens ho posa fàcil. No fa el gest i cada vegada ho té més difícil, per a una banda i per l'altra. Ha forçat massa la corda i el perill és ara que es trenqui, perquè uns no ens volen donar ni aigua i els altres estem massa cansats de ser l'ase dels cops. Impotents i cabrejats, només tenim una solució i aquesta passa per anar a totes.
Per cert, també emprenyats amb el govern municipal d'Arenys. Aquell estudi que diuen que han de fer sobre els arbres del rial sa clavella, fa anys que està pendent, i cada vegada que fem sortir el tema tenen la mateixa resposta. Ja em perdonarà el senyor alcalde i tot el seu equip, però no tenen cap tipus de credibilitat. Al govern s'hi va a prendre decisions i no pas a encallar i mentir els ciutadans. Potser la CUP és la solució per a la nostra vila aquest 2015.

dijous, 24 de juliol del 2014

Agafar un avió avui no és el mateix que abans

Anava a dir que aquests dies seran dies d'especulacions sobre el to i el contingut de la conversa convocada per dimecres vinent entre els presidents Rajoy i Mas, però també tenim el tema dels avions que desapareixen o els tomben. En la memòria el cas de l'avió desaparegut no fa gaires mesos hi hem d'afegir l'avió atacat des d'Ucraïna, l'altre que es va precipitar sobre la illa de Taiwan i avui llegim que n'ha desaparegut un altre, aquesta vegada quan sobrevola Mali.
Potser ens ho haurem de pensar una mica abans d'agafar l'avió. A mi no m'ha fet mai por, en tot cas mandra, però ara amb totes aquestes experiències recents, potser desitjarem arribar a port el més aviat possible, comptant els minuts que falten.
Espero poder continuar comentant les notícies del dia i el procés sobiranista del nostre país, en aquest blog, sense que cap avió m'ho impedeixi. En tot cas no em frenaré alhora d'agafar-ne un, però sí que hi pensaré més que abans. 
Després penses que cada setmana hi ha una llista de morts a la carretera i no per això deixes de conduir cada dia. Tot plegat ens fa pensar que hem de valorar més la vida i no témer pel que pugui passar, sense que això vulgui dir no prendre precaucions. Fins demà.

dimecres, 23 de juliol del 2014

Comiat a en Joan Pons

Avui hem acomiadat en Joan Pons, amb l'església plena de gom a gom, de gent que l'ha estimat i gent que l'ha criticat. Fra Eduard, que ha presidit la celebració, ha fet una bona homilia, destacant els principals trets d'en Joan. Segur que sí s'esperava tanta gent, perquè en Joan, agradés o no, era sincer i deia el que pensava. A mi m'agrada aquesta gent. Penso que hi ha massa persones que enreden, que no diuen el que pensen, que són falsos i hipòcrites i es creuen que d'aquesta manera no tenen enemics, però s'equivoquen.
Tant de bo que tothom fos sincer i parlant amb l'altre sabessis realment què pensa i opina de les coses i coneguessis si t'hi pots avenir o no. En política, on en Joan va actuar durant uns quants anys donant la cara i més assessorant i fent costat als amics, la sinceritat és un valor que escasseja. En Joan era sincer i no t'enganyava.
És per això que tanta gent ha acudit al seu comiat, i això és el que haurien de tenir present les persones que tenen voluntat de treballar i participar en la cosa pública. No ho dic per aconseguir emplenar l'església el dia de l'enterrament, sinó per viure rodejat de persones, moltes de les quals potser pensen diferent, però hi pots comptar, parlar, reflexionar i enriquir la vida social de la vila.
Fra Eduard ha fet possible aquella unió que a més d'un l'haurà fet esquinçar el vestit. Hi ha una falsa hipocresia al voltant de la fe i el seu exercici, que ens fa posar unes etiquetes que no fan justícia. Nosaltres no som ningú per dir i pensar com són els altres, i molt menys col·locar-los a dins o a fora de la comunitat. Pensem en nosaltres que hi tenim prou feina a fer.

dimarts, 22 de juliol del 2014

El BBVA d'Arenys bruteja

Ahir a la nit vaig rebre la notícia que finalment seria el BBVA qui comprava CatalunyaCaixa. No és l'opció que més m'agrada, però hi ha altres entitats bancàries amb qui treballar. Es tractarà simplement de fer canvis i portabilitats.
Amb el BBVA no hi he tingut relacions, tret d'algun ingrés que he anat a fer-hi per algú que hi tenia el compte. Recordo haver entrat una vegada a les oficines de la Riera del Bisbe Pol, a la cantonada del carrer de la Perera. Vaig vigilar molt de no tocar les parets, ja que no volia embrutar-me.
No sé si us hi heu fixat, però la façana que es veu més, la de la Riera, bruteja. No ha de ser difícil de netejar, perquè és el vidre de les finestres, plenes de cartells, i marbre. El cas és que no el netegen, si més no ho fan molt poc sovint i s'hi acumula la pols i porqueria. 
Potser que no sigui la política del banc, sinó que es tracti simplement del desmanec del responsable de l'oficina, perquè si jo en tingués responsabilitat exigiria als meus superiors una partida pressupostària per al menys netejar-ho una vegada a la setmana.
Avui quan hi he passat hi estaven enganxant uns cartells nous, però no donava la sensació que volguessin netejar-ho. A veure si quan hi passi a la tarda me'n duc una sorpresa i veig els marbres nets. Seria bo per a la sucursal i sobretot per a Arenys, doncs volem una Riera endreçada i tenim una oficina del BBVA que fa fàstic.

dilluns, 21 de juliol del 2014

Núria Parlón, un valor dins del PSC

Avui he escoltat una part de l'entrevista que Catalunya Ràdio ha fet a la Núria Parlón, alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet i número dos del PSC, i m'ha agradat. Sempre que l'he sentit, partint de la base del partit que representa, l'he trobat molt coherent i políticament intel·ligent. Penso que el PSC necessita persones com ella per sortir de l'atzucac on l'han ficat.
Sens dubte Pere Navarro no era la millor opció per reflotar el partit i el PSC ha tingut molta sort que dimitís, segurament pressionat per la seva executiva on hi ha gent prou espavilada. Iceta, ja ho deia ahir, ha fet una gran jugada col·locant Ros i Parlón en uns llocs destacats dins del partit, però sobretot en el cas de Núria Parlón que és una referent i un valor de futur. El cas de Ros ja el vaig tractar ahir i no cal donar-hi gaires voltes més.
A aquestes alçades de l'estiu la política estaria adormida a l'espera del mes de setembre. Enguany, però hi ha prou temes per mantenir viva la línia informativa i la tensió. La trobada anunciada per aquest mes de juliol entre els presidentes Rajoy i Mas, els preparatius de la manifestació de l'onze de setembre i la consulta del 9-N, marquen un protagonisme prou significatiu com perquè molts estiguem de vacances amb una orella als informatius radiofònics, o una ullada a Internet.
A nivell local poca cosa a destacar tret dels darrers robatoris a comerços i llars que preocupa els vilatans per la impunitat amb que operen els lladres. És important que els veïns estiguem alerta, i si sospitem d'algun moviment estrany a casa dels nostres veïns, ho comuniquem de pressa a la policia. Si no ens ajudem entre nosaltres qui ho farà?
Primer dia de vacances, gaudint de la casa i recuperant converses que durant l'any costa prou de trobar moments per fer-ho. De mica en mica, sense fer-ho de sobte, desconnectant de la feina, que ja toca.

diumenge, 20 de juliol del 2014

Àngel Ros opta per la presidència aparcant el dret a decidir

Ningú no dubtava de la capacitat de lideratge de Miquel Iceta, ni de la seva intel·ligència política, ni tampoc ningú no podrà dir que el seu discurs l'ha sorprès després de trenta anys maquinant pel darrere. Navarro era la veu del seua amo, però fins i tot li varen fallar les formes.
Ahir Iceta va sortir escollit com a nou primer secretari del PSC, com estava pactat, i va engrescar els militants socialistes a recuperar el prestigi i poder polític que li correspon històricament, i que m'heu llegit en més d'una ocasió. El que no queda clar, però és la seva capacitat per engrescar els catalans, aquells que durant molts anys han votat el PSC, però que actualment es troben lluny del discurs de l'actual equip de govern del partit.
La trampa en què ha caigut, sobretot l'Àngel Ros, no facilita les coses en la pugna interna entre sobiranistes i federalistes. Ros ha aconseguit el que perseguia des de fa molt temps, i ha deixat de banda el seu discurs sobiranista i el seu posicionament crític dins del partit. Podríem pensar que una cosa li pesava més que l'altra i al final s'ha vist clares les seves intencions.
Els crítics que encara són dins del PSC es poden oblidar d'Àngel Ros i planificar bé la seva estratègia. Hauran de decidir si continuen com a minoria dins del partit, renunciant a la consulta, o bé sortir-ne a la recerca d'una nova opció política. Miquel Iceta ha estat molt clar i el seu equip està compost bàsicament per les persones que mai han estat al costat del dret a decidir, i molt menys a favor de la independència.

dissabte, 19 de juliol del 2014

El 18 de juliol encara pesa massa

Els nostàlgics franquistes de la mà d'un representant de l'església reivindiquen un nou alçament militar per l'auge de l'extrema esquerra a Espanya. Algú es pot prendre seriosament aquest país?  De quina església estem parlant? de quin país estem parlant? Hi dirà alguna cosa el nostre ministre de l'Interior? Potser és que se sent més proper a aquests nostàlgics.
La condescendència cap a postures integristes de l'extrema dreta no és un bon senyal i no presenta un futur massa esperançador. La dreta a Espanya cada vegada és més extrema i amb massa poder. Justificar un nou juliol del 36 per la puixança de l'extrema esquerra no fa riure perquè és preocupant, però és ridícul i perillós. Ridícul perquè no hi ha enlloc on agafar-se, perillós perquè el govern ens ha demostrat ser massa permissiu amb les accions de l'extrema dreta, els nostàlgics del franquisme, de la dictadura, i extremadament rigorós amb els que no pensen com ell.
El govern espanyol pot aturar aquests grupuscles i la seva voluntat desestabilitzadora o bé permetre que els radicals siguin els veritables protagonistes del futur del país. L'experiència amb el govern del PP és prou desastrosa com per no témer el pitjor. 

divendres, 18 de juliol del 2014

Iftar a Al Ouahda Mataró

Aquest vespre he assistit a l'Iftar (trencament del dejuni) amb la comunitat islàmica d'Al Ouahda, al barri de Rocafonda de Mataró. L'entitat, amb qui tenim contactes tot l'any, ha convidat a representants d'entitats, associacions de veïns, grups municipals, entitats religioses, cossos policials i tècnics municipals per celebrar l'Iftar en aquest mes del Ramadà, en una jornada de portes obertes de la seva mesquita.
Només amb el diàleg, el coneixement entre diferents col·lectius i les ganes de fer coses junts farà possible la convivència i que la societat civil s'enforteixi i creixi en pau. És precisament el desconeixement mutu el que ens manté distants i perjudica les nostres percepcions de l'altre, i així no es pot fer ciutat, no es pot teixir la ciutat.
Les diferents comunitats islàmiques de Mataró ens han convidat al llarg de la setmana a les seves seus, per compartir un ritual que mantenen estrictament, en un mes de pregària i reflexió que els ha de permetre encarar un nou any, ara ple de dificultats econòmiques.
Un representant de la comunitat musulmana deia no entendre l'expressió 'primer els de casa', perquè ell havia nascut a Mataró i la seva mare hi vivia des dels 18 anys. Qui és de casa i qui no ho és? el president Pujol deia que era català qui viu i treballa a Catalunya. Amb això està tot dit. Són mataronins aquells que viuen i treballen a Mataró, hagin nascut a l'Hospital de Mataró, a Múrcia o a Marràqueix. Aquest grup polític que té tant en compte la cultura, raça i procedència, és la que nega el dret a decidir, com també fa el PP. 
He celebrat que l'arxiprest de Mataró assistís a l'acte d'aquest vespre i defensés tot allò que tenim en comú les diferents confessions religioses, sense oblidar-nos que vivim en un estat laic on es defensa la llibertat de creences i la pràctica religiosa.

dijous, 17 de juliol del 2014

Deixem en evidència la premsa groga i els mals periodistes

La notícia tràgica d'avui és la mort de 259 persones en un avió abatut quan transitava per sobre d'Ucraïna. Es discutirà i s'investigarà qui ha disparat el míssil i si aquest anava dirigit a l'avió abatut o bé a l'avió que passava per allà amb Putin a bord, però el que és transcendent i lamentable són les 259 morts.
El conflicte d'Ucraïna i el de l'Orient mig ocupen les primeres pàgines dels diaris. Són vius i per això estan de moda, però arribarà un dia que passaran a un segon pla fins que ens n'oblidarem, fins que la seva activitat es rellanci i torni a ser notícia.
Vivim sense massa consciència de la influència dels mitjans de comunicació. Estem en les seves mans i per això som molt vulnerables. Estem en les mans dels mitjans de comunicació i d'alguns periodistes que utilitzen la professió en benefici propi, sense ser prou conscients del mal que poden provocar a l'estabilitat i convivència. Això passa a casa i és deplorable.
El paràgraf anterior no és gratuït. La informació que ens arriba dels dos conflictes abans esmentats, i de tots aquells que ens han comentat i que ara no ens comenten, malgrat continuïn, ve de periodistes i mitjans de comunicació. Els interessos amagats són els que destaquen, però també l'espectacularitat, el drama i fer sang.
Parlem molt dels polítics i són al punt de mira de tots els mals. Molts s'ho han buscat i hi han arrossegat la resta, però no podem oblidar-nos dels periodistes, des dels més petits, a nivell local, fins als que dirigeixen grans empreses periodístiques. La història ens n'ha donat proves suficients, però sovint ho oblidem i els permetem que continuïn intoxicant només perquè el seu nom surti al diari i cobrar-ne la minuta. El comportament d'alguns és de purs mercenaris. Lluitem per dignificar el periodisme, eliminant la púrria i deixant els bons professionals.

dimecres, 16 de juliol del 2014

Que no ens preocupi el menyspreu ni els insults

El respecte no es pot perdre en cap dels casos, fins i tot quan llegeixes declaracions d'Arcadi Espada has de mantenir la calma i pensar que ell opina diferent encara que utilitzi insults i menyspreu en les seves afirmacions. La capacitat d'aguantar tots els retrets i insults, sense perdre el nord i deixar d'avançar d'acord amb els nostres objectius és la millor manera d'aconseguir l'èxit. Si caiem en la trampa del menyspreu i l'atac, encara que només sigui lingüístic, perdrem tota la força que encara tenim.
Els fets, però també les paraules desacrediten aquells que de manera barroera ataquen els que no pensen com ells. Defensar la independència és tan legítim com voler mantenir la unitat d'Espanya. La legitimitat la tenim tota, encara que les lleis ens vagin en contra. Les lleis, però es poden canviar, i el PP ho sap de molt bona font, per experiència. És per això que negar un dret enrocant-se en una llei, com si fos impossible de modificar, és la cosa més absurda i sense sentit que hi pugui haver en una societat que es té per demòcrata.
Avui tots parlem de la llei de consultes, que volen aprovar per poder-la utilitzar el dia 9 de novembre. Tots sabem que no serà possible si no hi ha acord polític i aquest no es preveu existeixi, però, malgrat tot, els passos s'han de donar i la llei s'ha de portar al nostre Parlament, per a la seva aprovació. Hem de deixar constància de tots els passos que donem i al mateix temps deixar retratats aquells que són incapaços de respectar els altres. No demanem la independència, sinó el dret a decidir. És evident que en una societat governada pel PP difícilment podrem decidir res important. Han preparat prou bé el terreny per governar en el més absolut despotisme.

dimarts, 15 de juliol del 2014

L'obra pública a Arenys és la cançó de l'enfadós

Les notícies arriben a ser avorrides quan es repeteixen cíclicament, sense que s'avanci en res. A Arenys resulta tradicional que es vagin anunciant obres públiques en un termini més o menys curt sense que s'arribin a realitzar mai. Això crea desconfiança i incredulitat entre els veïns.
Si fem una mica de memòria tots recordarem una colla de promeses en inversió pública que han anat apareixent de tant en tant, sense que les haguem vist començar: La canalització del rial del Bareu, el cobriment d'una part de la Riera, la rampa del capdavall de la Riera on hi ha l'ascensor que no funciona, l'ampliació del CAP (aquesta fa temps que no se'n parla), el camí cap a Caldetes, el passeig marítim cap a Canet, l'espigó davant la platja de la Picòrdia, la carretera de circumval·lació d'Arenys, des del giratori del Caprabo, el pas subterrani a la platja, al costat de l'estació del tren...
Me'n deixo més que tots podríem anar-hi afegint, i l'excusa sempre és la mateixa: manca de diners, però passa ara que estem en una crisi financera, i ha passat abans quan el diner encara corria. Perquè hi ha altres raons, una de les quals és la manca d'ambició dels nostres polítics, que s'han entretingut en els petits detalls i s'han oblidat de les grans obres.
Busqueu en el mapa algun poble o ciutat que hagi experimentat millores urbanístiques en els deu darrers anys, jo en tinc un al cap, i analitzeu per què ha succeït. No tothom serveix per governar, ni tothom és eficient en el treball. N'hi ha que hi tenen traça i deu ser que a Arenys no hem estat de sort o bé no ens ho hem merescut. A veure si el maig vinent els partits polítics a Arenys ens presentaran un bon ventall de persones competents i tindrem l'encert d'escollir els millors, al marge del seu color polític.

dilluns, 14 de juliol del 2014

Els partits polítics van prenent posicions

Avui s'ha sabut que l'Oriol Pujol renuncia a la secretaria general de CDC i al seu escó al Parlament. Feia molt temps, massa, que CDC vivia una situació de provisionalitat a l'espera de com quedava esquitxat Oriol Pujol, judicialment. Sembla ser que el partit no podia esperar més i per això aquesta renúncia.
Això passa el mateix dia que es confirma que abans d'acabar el mes hi haurà un cita entre els presidents Mas i Rajoy. Serà una cita amb llums i taquígrafs, perquè els barons del PP, els presidents autonòmics del partit del govern i totes aquelles persones sensibles amb Catalunya, puguin veure i escoltar que fa i diu Rajoy, perquè no es comprometi en res que els pogués perjudicar.
La posició de la CUP, que va aprovar aquest cap de setmana, de cridar a la resistència, és valenta i també coherent, encara que no es troba en el millor moment. Difícilment una societat, com la catalana, que el fet sobiranista pesa sobretot en la classe mitjana, i que encara té molt a perdre, posarà en perill el seu patrimoni i benestar per defensar una independència que tampoc està massa clara.
Estem esperant a veure quina fitxa mou ERC, que de moment juga molt còmodament i plàcida, sobretot si CIU els necessita per continuar aguantant el tipus. La CUP que no hi té res a perdre, políticament, intentarà anar del bracet dels nous moviments socials i polítics que volen revolucionat el sistema democràtic espanyol i català, que estan del tot obsolets, però qui haurà de tir
ar del carro encara és CIU, perquè el PSC necessita més temps.

diumenge, 13 de juliol del 2014

Pedro Sánchez té l'encàrrec d'escombrar Rajoy

Començo a escriure sense conèixer quin candidat del PSOE ha guanyat les primàries, encara que si hagués de fer una aposta ho faria a favor de Pedro Sánchez. Per què? doncs perquè Madina ha tingut la mala pensada de posar-se al costat del PSC, i això és cavar-se la tomba. El tercer en discòrdia crec que en cap moment s'ha cregut que tenia cap possibilitat.
El guanyador tindrà una tasca molt complicada: situar el PSOE en el lloc que li correspondria en situació normal. Inicialment el PSC semblava que no es decantava per a cap del dos, però el fet que Madina vingués a Catalunya i hi celebrés el míting final, faria pensar que ell era l'opció preferida.
Tenint en compte el discurs dels diferents candidats, Catalunya no hi perd ni hi guanya en cap d'ells, sobretot amb els dos únics que sembla que poden tenir possibilitats de guanyar. Com sempre, anar contra Catalunya fa guanyar vots a Espanya. 
El seguiment en directe de l'escrutini (75%), que es fa des d'Internet, assenyala que Pedro Sánchez va guanyant. La diferència respecte a Madina és prou gran com per pensar que Sánchez guanyarà les primàries.
Cal esperar que no es tracti d'un Zapatero 2, perquè aniríem servits. Del nou líder caldria esperar que desbanqués Rajoy i els populars del govern espanyol, si més no que el PP perdés la majoria absoluta que té al Congrés de Diputats i que ha provocat aquesta retallada de drets que estem patint.

dissabte, 12 de juliol del 2014

De què parlaran Rajoy i Mas?

Sembla ser que els presidents Rajoy i Mas es trobaran i dialogaran. No s'han posat d'acord en qui ha demanat la trobada i pretenen posar-se d'acord en les relacions entre Espanya i Catalunya. Ho veieu possible?
Haig de suposar que l'actitud de Wert i de tot el govern espanyol vers Catalunya és una estratègia per si han de negociar. Tu apuges els preus dos dies abans de les rebaixes i llavors presumeixes d'oferir grans rebaixes. El govern espanyol fa el mateix. Ja ho ha fet també amb els impostos.
Avui Rajoy parlava de l'existència d'un problema. M'imagino que, a la seva manera, el problema és Catalunya i no el govern espanyol. Si no pot entendre que Espanya, govern i institucions judicials, s'han esforçat a fer la punyeta a Catalunya, Rajoy no mourà fitxa i culparà Mas del fracàs.
El que no entenc, o si més no em fa vergonya, és l'actitud del PP català. Comprenc que la seva situació no és fàcil. Un partit gran a Espanya i prescindible a Catalunya. Justificar el que fa el seu partit a nivell espanyol és complicat. Cal ser demagog, cec o autista, perquè no és només despistar, sinó que han de defensar-ho, quan no s'aguanta en res.
Començarem les vacances amb el pensament posat en el 9 de novembre, però abans hauran de passar moltes coses, algunes de les quals poden deixar sense efecte la consulta. És per això que haurem d'estar molt a l'aguait, seguint-ho de prop.

divendres, 11 de juliol del 2014

Un pas més cap a un estat totalitari

Això és el que es desprèn de les manifestacions del Col·legi d'Advocats de Barcelona. "Un pas enrere pels drets i llibertats de les persones". No he llegit el text de la nova llei i per tant deixo a les mans dels especialistes el judici sobre les conseqüències de la seva aplicació. En tot cas no em ve de nou que un ministre com Jorge Fernández Díaz i un govern com és el del PP pugui retallar més els nostres drets i la nostra llibertat d'actuació. Fins ara no ha fet altra cosa.
Com deia avui en Xavier Roig al diari ARA, un estat català independent no és garantia de millors drets, però en tot cas el que tenim ara no direm que no pot ser pitjor, perquè mai ho podem dir, però si que és difícil trobar-ho pitjor en un estat del món occidental on es enquadrem.
Diuen que la dreta espanyola se situa molt a la dreta respecte altres països veïns. Potser perquè a Espanya no hi ha un partit d'extrema dreta que tregui el nas, i els extremistes estan dins del PP. La prepotència de Rajoy i els seus ministres no pot durar gaires mesos més. La inconsciència de molts ens va portar a caure a les seves mans. Cal esperar que corregim l'error i els donem l'esquena. La llàstima és que l'alternativa no existeix encara. S'ha d'inventar, i els intents són molt volubles i poc atractius.
El que no podem avalar, però és que el delicte quedi impune. Per això cal lleis que regulin els actes incívics i delictius, que castiguin amb eficàcia els que no les compleixin. Sovint s'ha pecat d'excés de garantisme, la qual cosa ha provocat que els delinqüents i incívics reincidissin en el seu mal comportament. Mà dura a qui no respecti les persones ni la societat, però garantia màxima per aquells persones que vulguin manifestar el seu desacord a actuacions i directrius polítiques i de govern.
Les sis hores de retenció per a la identificació comporta un perill, i és l'abús en la seva aplicació sense suficients motius. No hem de témer la policia, ens ha de fer respecte, però sinó una mala aplicació de la normativa pot ocasionar una pèrdua de confiança a l'estat de dret i a la institució que l'ha de garantir.

dijous, 10 de juliol del 2014

La intervenció del papa Francesc no ha evitat la guerra

Mentre a casa nostra només es parla del procés sobiranista i de manera especial de la cita entre Rajoy i Mas, que no acabem de saber qui diu la veritat, a l'Orient mitjà continuen els bombardejos i la mort de víctimes innocents. No es tracta de qui té raó, sinó d'evitar l'assassinat de persones que han tingut la desgràcia de viure en un país en conflicte des de fa molts anys.
La incapacitat per aturar la guerra fa que dia rere dia anem sumant morts, i de la boca dels dirigents i responsables dels atacs només en surt odi i ànims de revenja. El papa Francesc va intentar reunir les dues parts per evitar que continuessin lluitant sense diàleg ni resultats. La iniciativa de Francesc estava condemnada al fracàs, un més dels molts que s'han anat succeint al llarg dels anys. 
No és normal que qualsevol fet, per esgarrifós que pugui ser, sigui motiu o excusa per recuperar els atacs i multiplicar exponencialment el nombre de morts. Si bé la mort i la injustícia es troba a diferents indrets del nostre món, hi ha territoris que ho pateixen de manera intensa. 
A les aigües d'aquest mar nostre, on molts hi aneu a banyar-vos i que molts més contemplem diàriament, la mort i el patiment hi és molt present. Síria, Egipte, Líbia, Israel... països banyats pel Mediterrani i castigats per les armes.

dimecres, 9 de juliol del 2014

Som una colla d'hipòcrites

Arran de la sentència pel setge al Parlament només se m'acut una conclusió: hipòcrites. Tots plegats i no només els partits polítics ens comportem d'una manera interessada, més pensant en què diran que no pas fruit d'una reflexió seriosa dels fets i les seves conseqüències.
Un dels defectes de l'esquerra al llarg dels anys ha estat el fals progressisme que s'ha desenvolupat en segons quins àmbits. ICV, al meu entendre, encara no ha estat capaç de treure's de sobre aquell complex de no ser prou d'esquerres i cau en el populisme o, en aquest cas, en el menysteniment de les institucions.
No estic d'acord amb la sentència i crec just i necessari que el Parlament català la recorri, i en la defensa o crítica a la sentència hem de ser coherents amb les nostres anteriors crítiques. És fàcil donar suport quan queda bé, però és important respectar els altres i també les institucions. 
De la mateixa manera que estic en contra dels "piquets informatius" en les vagues, impedint que les persones que volen treballar no ho puguin fer, tampoc em sembla bé que els manifestants s'abraonin sobre els diputats a l'entrada al Parlament. Una cosa és manifestar-se i l'altra impedir, de mala manera, que els diputats puguin entrar al Parlament.
Però no m'indigna tant l'actitud d'alguns manifestants com l'argumentació de la sentència que, al meu entendre, és una manera de desprestigiar, per part dels magistrats, una institució catalana. Estic convençut i posaria la mà al foc que això mateix, al Congrés de Diputats, no hauria tingut la mateixa sentència. I és per això que no hi estic d'acord i defenso que el Parlament hi presenti recurs.

dimarts, 8 de juliol del 2014

ERC ja té la número dos de la llista

Treballar a fora del teu municipi té els seus inconvenients, i un d'ells és que no sempre pots gaudir dels actes de la festa major. Aquest any, pitjor que mai, crec que m'hauré d'acontentar amb veure les fotos i llegir les cròniques. De moment ja m'he perdut la cantada de l'himne de Sant Zenon, i demà tot fa pensar que també em passarà el mateix.
La Clara es perd un any més la festa, però l'Ignasi enguany hi col·labora i això m'agrada. Penso que els vilatans han de participar de la festa major i encara més els joves, que han de ser la base i el futur de la festa.
Parlant de joves, avui he llegit a L'Agenda que ERC ja té decidit qui serà la número dos de les seves llistes electorals per a les municipals del maig vinent. Serà la Laia Martín, i crec que és un gran encert.
Tenint en compte que ERC és un partit polític que fluctua permanentment i que tot fa pensar que ara li toca pujar, és important que la Laia pugui entrar al Consistori i encara millor si té possibilitats de formar part del govern municipal. Arenys necessita gent espavilada i treballadora, persones amb iniciativa, amb ganes de treballar i resolutives, i la Laia ho és.
És una llàstima que el sistema electoral sigui de llistes tancades i que a vegades votis uns partits amb algunes de les persones que t'agradaria decantar. Si es canviés el sistema, segurament descartaríem algú, però de ben segur que a la Laia Martín li posaríem la creu.

dilluns, 7 de juliol del 2014

Juncker aparca Cañete de candidat a comissari europeu

Juncker, el futur president de la Comissió Europea gràcies als vots de populars i socialistes, ha demanat a Rajoy que li doni alternatives a Cañete. Aquesta persona, per a molts impresentable, va deixar el ministeri per aconseguir ser nomenat comissari europeu, i ara no el volen. 
No sabem si les alternatives seran pitjors que l'original i si Cañete acabarà aconseguint el premi perseguit, però en tot cas, per donar més prestigi a la institució europea, valdria la pena que se'l deixés arraconat. No és el millor polític per representar Espanya. No s'ho mereixen.
I avui el senyor Iceta ha lliurat a la premsa la seva pregunta a la seva consulta. Jo crec que hi ha polítics que s'haurien de jubilar perquè encara no han entès res del model de democràcia. Hi ha polítics que es creuen que una vegada els han elegit poden fer tot el que volen durant tota la seva vida. Però el que encara és pitjor és que es creuen que tenen la raó i que tooooots els altres estan equivocats. 
El senyor Iceta que s'ha presentat com el salvador del PSC es podria trobar que l'acabés d'enfonsar. De fet, fins ara, no pot eludir la seva responsabilitat en el retrocés del partit, ja que s'ha fet tot el que ell ha volgut. Ell, ajudat pel senyor Balmón.
Tornant, però, amb el senyor Cañete, sempre he pensat que a la vida tothom recull el que ha sembrat i un fracàs europeu del senyor Cañete (sempre parlo políticament i mai com a persona), seria el que es mereixeria, i a nosaltres ens estalviaria passar més vergonya.

diumenge, 6 de juliol del 2014

Rajoy espera el nou líder del PSOE per defensar-se dels sobiranistes

Una de les acusacions que es fa des de Catalunya al PSOE és la seva incapacitat per desmarcar-se del PP en qüestió territorial. Per una banda és lògic que el PSOE defensi com el PP la unitat espanyola, però a alguns ens agradaria que els arguments fossin diferents. 
El PSOE ho ha intentat diverses vegades, però hi ha una llosa que pesa molt i aquesta és el suport dels ciutadans espanyols a l'hora de debatre les singularitats dels diferents territoris de l'Estat, digueu-ne autonomies, regions o nacions, per treure-li contingut polític. Davant de l'exaltació d'un fals patriotisme, el partit socialista ha caigut en la trampa i ha desaparegut en l'ombra del PP.
Avui llegia que Mariano Rajoy confiava que el futur líder del PSOE es posaria al seu costat defensant la unitat d'Espanya. Jo crec que Rajoy el que espera és que el nou líder es mulli i combati amb totes les seves forces les aspiracions sobiranistes catalanes. Si m'hagués d'escoltar, o llegir, li diria que no patís, que guanyi qui guanyi el PSOE continuarà al seu costat, amb lluites internes i passos endavant i enrere. El sentiment federal no deixa de ser una il·lusió, un miratge que no va més enllà de les campanyes electorals.
També he llegit les declaracions d'Iceta a l'entrevista que li fa Basas a l'ARA, i cal dir que el nivell és molt més alt que el seu predecessor. Una altra cosa és pensar que el PSC amb ell de líder presencial, ja que fins ara ho ha estat des del darrere de les cortines, pugui canviar en res respecte a l'etapa anterior. Balmon i gent com ell continuen al davant i encara que Iceta li reconegui un error, quan va dir que al PSC no hi cabia tothom, la idea persisteix i si hi volen gent és perquè pensin com ells.
Comencen les vacances i la tardor caurà amb una data assenyalada, el 9-N, que per a molts és una fita, per a d'altres un objectiu i per a molts més una incertesa. Els que pronostiquen el futur estan callats, perquè les seves cartes estan mudes. Ningú s'atreveix a posar la mà al foc per avançar què passarà. Ni el mateix president Mas sap com acabarà tot plegat. És una corda gruixuda que els dos equips estiren cap a casa, que no es trenca ni avança a cap dels dos costats. Si no s'enfanga el terreny no hi haurà relliscades i guanyarà qui tingui més força, espero de la raó, però si plou massa, ningú es trobarà prou segur i el resultat serà una sorpresa.

dissabte, 5 de juliol del 2014

Iceta no té cap interès en canviar res

Iceta diu que col·laborarà amb Mas si aquest rectifica. Rajoy diu que dialogarà amb Mas si aquest renuncia a la consulta. O sigui que tothom atendrà Mas si fa el que els altres volen que faci. És això normal? No haurien d'asseure's sense condicions i després procurar entendre's? A mi em demostren prepotència i supèrbia, en creure's superiors. Rajoy pot creure-s'ho perquè és el president espanyol, però Iceta? només és un aspirant a liderar un partit que cada vegada té menys representativitat, i que s'hi posa perquè no hi ha ningú més.
No vull ser tan impetuós i dur com Gregorio Morán avui a La Vanguardia, "Entre l'agonia i l'espectacle", però sí que voldria dir que cadascú ha de ser capaç de conèixer les seves limitacions i no caure en el ridícul. Suposo que es tracta de marcar paquet i fer creure als simpatitzants que es té la paella pel mànec, però s'ha de ser molt il·luminat per no adonar-se de la realitat.
No pot ser que tothom posi condicions per asseure's a parlar amb els altres, més enllà de ser receptius, amb ganes d'escoltar i debatre. Qui posa condicions és que de veritat no vol saber res de l'altre. Sempre em ve a la memòria un dels musicals de més èxit a Broadway, "T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré". Passa en les parelles, passa entre els amics, i també passa en la política. Hem de dialogar, sí, però aparqueu les diferències.
Aquest cap de setmana hem vist el naixement d'un nou moviment dins del PSC. El 'Moviment Catalunya", per la qual cosa el PSC es torna a dividir i això no ajuda gens a recuperar el lloc perdut. Iceta podrà col·laborar amb Mas, i ho hauria de fer, però en primer lloc haurà de recompondre el partit i això no serà fàcil. Diu que estén la mà, però va deixar molt clar que no canviaria la línia de la direcció del partit que va provocar la sortida dels crítics i la caiguda de Navarro. Una vegada més, Iceta es contradiu o dóna a entendre que no té cap tipus d'interès en dialogar: col·laborarà si Mas rectifica; estendrà la mà, però no canviarà la línia traçada. No anem bé.

divendres, 4 de juliol del 2014

Jordi Martí també plega

Encara que amb més calma les estripades de carnets del PSC es van produint i això no és bo. Potser sí que algú pensarà que millor que els crítics surtin del partit, però jo prefereixo la diversitat a dins, encara que sigui difícil i produeixi maldecaps. Hi ha persones que ho volen tot quadrat, que tothom pensi igual i que tothom faci cas al de dalt sense objeccions. Així és més fàcil de governar, però no s'ajusta a la realitat, perquè la societat és diversa, fins i tot entre les persones que han escollit la mateixa opció política.
Avui ha estat Jordi Martí, l'exportaveu socialista del PSC a l'Ajuntament de Barcelona, qui ha decidit sortir del partit, després d'haver-se enfrontat amb Jaume Collboni, entre altres, en les eleccions primàries a l'alcaldia de Barcelona.
La imatge que dóna Martí amb aquesta sortida és una mica borrosa. Costa una mica d'entendre i dóna la impressió que és arran de no haver aconseguit guanyar les primàries. Desconec si té un pla B, si anirà a Nova Esquerra Catalana, d'Ernest Maragall, o bé deixarà la política.
Tots plegats n'hem d'aprendre i tenir clar que ni només hi ha una veritat, ni aquesta és la nostra. Parlem molt de diàleg, però ens oblidem que a dins dels partits polítics també cal tenir-ho en compte. Les discrepàncies no són necessàriament dolentes, més aviat les considero positives, però s'han de saber portar. Plegar quan es perd em recorda quan jugàvem de petits i no sabíem perdre, llavors dèiem 'plego!'.

dijous, 3 de juliol del 2014

L'Estat no vol lluitar contra el frau

El president del Sindicat dels tècnics del Ministeri d'Hisenda declara que l'Estat no té voluntat política de lluitar contra l'atur. Considera que la reforma fiscal del senyor Montoro no soluciona cap dels problemes del sistema tributari, i reclama la rebaixa del llindar que considera delicte el frau fiscal, de 120.000 a 50.000 euros i rebutja la proposta dels inspectors d'Hisenda d'elevar-lo a 600.000 euros.
Seria continuar l'argumentació d'ahir quan intentava fer veure que les lleis, les normes no s'aprovaven pensant en el benestar de la ciutadania en general, sinó en funció d'uns interessos de classe. Ahir vèiem que Rajoy volia reformar la llei electoral, simplement per evitar perdre alcaldies, encara que ho disfressés en una regeneració democràtica. Que no ens vulguin enganyar!
La política econòmica del PP és una política elitista que beneficia les grans fortunes, les grans famílies i la banca. Si no hem experimentat un gran canvi és perquè la política del govern anterior, el govern socialista, tampoc era el que se li esperava. Moltes de les decisions eren criticables des del vesant d'esquerres, amb una política impositiva gens progressista.
Fa molts mesos que llegim pàgines i més pàgines de processos judicials per casos de corrupció que no s'acaben de solucionar mai. No cal que recordi els noms. Al mateix temps, però, van sorgint més casos que acabaran en el mateix sac sense solució, però el que és pitjor, sense sancionar els grans corruptes, les grans fortunes d'aquest país.

dimecres, 2 de juliol del 2014

Una llei d'involució democràtica

La Llei de la reforma de l'administració local, coneguda per LRSAL, és una mostra més de la involució democràtica que potencia el govern de l'Estat. Involució centralitzadora i sense sentit comú. Només cal analitzar-la per adonar-se que no té futur. Ja no es tracta d'una apreciació interessada, sinó d'evidència. No és només una llei amb un interès polític, sinó que a més és un nyap que no pot funcionar bé i que té els dies comptats.
Espanya es caracteritza per la promulgació de lleis que tenen poc futur i que provoquen contínues reformes sense poder consolidar-ne cap. Només la Constitució. Fixem-nos quantes lleis d'educació s'han aprovat amb els trenta anys de democràcia. Què està passant amb la llei sobre l'avortament, i ara amb l'amenaça d'una reforma de la llei electoral, que només es regeix per interessos de partit i no de sentit democràtic.
La LRSAL buida de competències l'administració local, que és la més propera a la ciutadania i que, ben assistida, hauria de ser la que donés resposta immediata a les necessitats de la població. La nova llei treu competències als ajuntaments i les traspassa a les diputacions, sense valorar la seva capacitat per fer un seguiment acurat del dia a dia a totes les poblacions de la seva demarcació.
Els ajuntaments avui estan mal finançats i, tot i que s'ha vingut reivindicant des del primer dia, la sortida que es dóna amb aquesta llei s'allunya de la reclamació d'aquests anys i abandona els ajuntaments davant dels problemes, sense recursos per fer-hi front.
No sé si el Tribunal Constitucional farà cas als ajuntaments, perquè no hi tinc cap confiança, però coincideixo amb qui pensa que, amb sentit comú, el Tribunal hauria de donar-los la raó i desfer l'embolic on ens porta aquest llei del PP.



dimarts, 1 de juliol del 2014

Rajoy amenaça amb una regeneració democràtica

Avui Rajoy ens ha amenaçat amb regenerar la democràcia, i quan això ve del PP és un perill. Fins ara no hi ha cap modificació que venint del PP hagi suposat una garantia pels drets assolits per la població. Sí per a una minoria, la que el PP beneficia amb la seva política de dretes i centralista.
Ha parlat de la reducció dels aforaments, però també de la llei electoral municipal, perquè l'alcalde o alcaldessa sigui votada directament pels electors. Tot és discutible, si hi ha bona voluntat, però l'experiència ens demostra que només hi ha interès partidista. Un exemple, per no carregar totes les tintes a Madrid, és la incapacitat per consensuar una llei electoral catalana. No es discuteix la idoneïtat de la llei, sinó els guanys o pèrdues dels diferents partits amb un canvi de la llei.
Penso que la millor manera de regenerar la nostra democràcia seria eliminant corruptes i limitant les possibilitats de caure en la corrupció política, afavorint la transparència i no protegir els culpables, com ha esdevingut tan habitual.
La regeneració democràtica també hauria de passar pel món judicial i, sobretot a l'hora d'escollir els jutges i magistrats a qui se'ls confia tota l'autoritat, capaç fins i tot de tirar per terra les lleis aprovades pels parlaments i referendades per la ciutadania. Si no es treballa en aquest sentit, qualsevol regeneració no serà més que una emblanquinada per amagar la realitat, el veritable problema.
Tot això passa el mateix dia en què Pablo Iglesias ha fet el seu discurs al Parlament Europeu, amb un to força diferent al que ens tenen acostumats els representats polítics dels partits tradicionals. No sé si aquest discurs és un presagi de canvis en la política al nostre país, o serà un clam en el desert.