Per educació i respecte a la institució catalana i al seu president

'Educats, tanmateix' és com titula Xavier Bosch el segon article de la contraportada d'aquest divendres a l'ARA. Hi estic molt d'acord i el seu missatge em recorda el meu escrit de la darrera diada de l'onze de setembre, després del discurs de l'alcaldessa de la nostra vila.

Ho sento, però el comportament de C's em resulta repugnant, però en aquest cas s'hi afegeixen el PSC i el PP. Els seus diputats haurien de ser tan respectuosos amb els símbols catalans, com ens exigeixen amb els símbols espanyols, amb la diferència que ells i elles han estat escollides pel poble per defensar-los i nosaltres som uns simples ciutadans.

Molt més greu encara és negar l'aplaudiment al president del Parlament que s'acaba de proclamar. Què significa això? Que només aplaudiran els seus? Puc entendre que no s'aplaudeixin les intervencions dels adversaris polítics, però en aquesta ocasió estem parlant de la proclamació de la segona autoritat de Catalunya.

Com molt bé diu Xavier Bosch, de C's i el PP es pot esperar tot. Jo sempre he dit que el PP català no té res a veure amb el PP basc, perquè aquests sempre han defensat els interessos del seu país. En el nostre cas han actuat com a representants del PP estatal, votant sempre en contra dels interessos de Catalunya. Del C's no cal que en parli més, simplement recordant com es va crear el partit. Del PSC no hauríem d'esperar-ne el mateix. Continuo creient que és un partit català i que estima les institucions catalanes i les vol defensar. L'incident d'aquest dimecres vull prendre'l com a fet puntual, un error de càlcul de Miquel Iceta i els seus.

Alfonso Guerra sempre ens ha envejat i insultat

Les declaracions de qui va ser la mà dreta de Felipe González, el senyor Alfonso Guerra, personatge bel·licós amb Catalunya des del primer dia, són totalment coherents amb la seva manera de fer i pensar. Guerra ha estat un personatge que ha viscut de la política, fent el que li venia en gana i criticant tot allò que els altres feien, perquè es considera la raó pura.

Guerra ha estat, al meu entendre, una figura grisa en el món de la política, d'aquells que se n'ha aprofitat i ha coaccionat, fins i tot als del seu partit, fins a posicions extremes. Guerra mai ha estimat Catalunya, ni ha compartit qualsevol tipus de reconeixement a la diversitat. Ha negat la corrupció del seu partit a Andalusia, i només ha tingut paraules de crítica i insult als catalans.

Ara Guerra, qui es va riure de la manera com ens havien retallat l'Estatut, insulta els nostres dirigents titllant-los de franquistes i nazis. Algú pensarà que amb l'edat aquest polític ha degenerat, però s'equivoca, el senyor Alfonso Guerra és i ha estat tota la vida així. Ha negat el pa als enemics i a qui pensava diferent d'ell, i ha viscut una gran vida ell i familiars seus de trista memòria. Recordeu Juan Guerra?

Rajoy no té cap interès en retirar les restes del dictador

No sé si és molt important el fet que les despulles del dictador Franco reposin al Valle de los Caidos o no, en tot cas la simbologia és clara i les persones que opinen en un sentit o l'altre tenen molt clar què significa per a elles que hi continuï descansant o es desenterri i donin les restes a la família.

Una cosa sí que és ben clara i és reconèixer qui ha mantingut viva la història del dictador i l'ha defensat en tot moment. Han estat els descendents dels feixistes i la seva política infiltrats en el sistema democràtic dins del Partit Popular. Negar aquesta evidència és una rucada.

La discussió i posterior votació al Congrés de Diputats sobre el futur de les despulles de Franco no deixa de ser una pantomima amb la intenció de rentar-se la cara uns polítics que quan han tingut majoria absoluta no han fet res per resoldre-ho. Aquest ha estat el gran error del partit socialista espanyol, una alternativa en fals del Partit Popular. 

Durant tots aquests anys de transició hem estat governats per una dreta nostàlgica del franquisme i d'una esquerra indecisa i gens determinant, que no ha sabut aprofitar les seves majories per practicar una veritable política progressista i d'esquerres. No és estrany, doncs, que el PSOE es trobi en la situació actual, víctima de la seva pròpia indefinició.

Per què s'ha plantejat la retirada de les restes del dictador d'aquesta manera, sabent que el PP no s'hi veu obligat ni en té cap tipus d'interès ni intencions de fer-ne cas? És una prova més de la incertesa i desorientació del PSOE que necessitarà molts anys per tornar a ser un partit amb capacitat de governar Espanya. Tenim, doncs, molts anys per endavant de PP, el partit que aglutina l'extrema dreta espanyola.

L'amic dels reis

El delicte no és el que diu el rei o la reina, sinó el fet que algú ho doni a conèixer. Probablement això ha de ser així, però el que ningú no em podrà negar és que la imatge que han donat els reis no els afavoreix gens. Si algú hi confiava, ara té arguments per posar-ho en dubte.

Als responsables se'ls ha d'exigir responsabilitat. A banda del que jo pugui pensar dels reis, al marge de les meves preferències republicanes o monàrquiques, la qualitat monàrquica dels reis espanyols deixa molt que desitjar. Si a qualsevol persona se li ha d'exigir que sigui responsable dels seus actes, amb més raó s'ha d'exigir a un rei o a un governant polític.

A Espanya li agafa la por, però hi són a temps

Dóna la impressió que a darrera hora a Rajoy i altres dirigents polítics espanyols els ha agafat la por. La por a pensar que potser sí que hi ha una bona part de catalans que volen la independència de veritat i que faran mans i mànigues per aconseguir-la. Aquell discurs amenaçador en forma de posar por al cos dels que demanaven ser independents s'està convertint en por en el propi cos de que pugui arribar a passar. 

El president del govern espanyol, el PP i PSOE com els dos grans partits polítics d'Espanya, han tingut molt temps per asseure's a valorar què s'estava demanant des de Catalunya, i estudiar què es podia fer per no arribar a la situació on ara som. Ningú no ens podrà negar que els catalans fa molts anys que negociem i que som conscients que sempre tenim les de perdre, però malgrat això no ens tanquem en banda. Per què ara no ha estat possible?

Sempre defensaré la meva opinió que l'orgull quixotesc dels dirigents espanyols, menystenint la possibilitat que els catalans diguéssim prou!, ha fet que estiguem on som. Si quan hi havia unanimitat en l'elaboració del nou Estatut, excepte els senyors del PP i posteriorment amb l'ajuda del PSOE, s'hagués atès com calia les reivindicacions catalanes, aprovades en el Parlament català i referendades, malgrat les retallades, no hauríem arribat a la situació actual, i només quatre nostàlgics estarien pensant en la independència.

El mal obrar dels governs espanyols successius ha provocat que molts catalans hagin dit prou, i el que defensaven uns quants, s'hagi convertit en la reivindicació de molts, a comprovar el dia 27 de setembre.

Que ningú, doncs, ens vingui a donar lliçons, ni jugui brut amb nosaltres. El que s'ha de fer primer és reconèixer la mala praxis política dels governants espanyols i rectificar. El que ha de fer el president espanyol Mariano Rajoy és reconèixer que es va equivocar amb la recollida de signatures en contra de l'Estatut català, i que s'ha continuat equivocant fins ara, i afrontar una reforma constitucional que tingui en compte la realitat territorial. Però que no vulgui enganyar ningú, perquè encara que ara pogués frenar la reivindicació d'independència, aquesta tornaria amb tanta o més força.

Les reaccions dels constitucionalistes espanyols

Podríem parlar del ministre Margallo i les amenaces al govern català, i de la resta del govern amb Rajoy al capdavant, però resulta més patètic i esperpèntic sentir la líder del PP català amenaçant la societat civil. Decidint què és sedició, què és inconstitucional. És evident que la paella pel mànec la té el govern de l'Estat amb el suport incondicional del PSOE, però no és menys evident que la qualitat democràtica d'Espanya està sota mínims, però tenim la confiança que la veu del poble haurà de prevaldre davant d'uns polítics que ens neguen la paraula.

El govern català ha de caminar amb seny i demostrar que la raó està de la nostra part. De la part dels que volen la independència de Catalunya i de la part dels que volen votar-hi en contra. Només negar el dret a opinar, que no a decidir, és la pitjor cara de la democràcia espanyola que ens fa pensar en els anys de la dictadura que alguns vàrem viure i patir. De fet, els que ens neguen el vot són els hereus directes del franquisme. La frase no és gratuïta ni demagògica, només cal fixar-se en els noms i observarem el parentiu amb procuradors, ministres i polítics franquistes.

És una llàstima que el PSOE no estigui, com a mínim, a l'altura del PSC. Al marge de la constitucionalitat de les lleis i decrets, s'ha de defensar el dret a decidir, però el PSOE es comporta d'una manera impròpia. No és només en la defensa del dret a decidir, sinó també en una política clara d'esquerres, que el PSOE falla. Es posa al costat del PP a l'hora d'utilitzar les lleis per tapar la boca del poble, en lloc de posar les lleis al servei de la ciutadania.