Més fàstic

Fa pocs dies que parlàvem del fàstic que ens produïa l'actuació d'Alicia Sánchez-Camacho a la política catalana i espanyola, i avui podríem afegir-hi qui va ser ministre d'Interior, el senyor Jorge Fernández Díaz, que també ens produeix fàstic, però creiem que hauria d'anar més enllà i exigir-ne responsabilitats polítiques. Les morals ja els hi demanarà el Déu a qui fa referències tot sovint.

Resulta indignant, i per a les persones creients, immoral, per escampar en tot moment la seva religiositat i devoció divina, quan el que queda demostrat és que no és digne de formar part de la comunitat catòlica. El senyor Jorge Fernández Díaz va actuar de manera il·legal i corrupta, però al mateix temps ho va amagar, mentint en sessió parlamentària.

En un país democràtic normal i corrent, ambdós protagonistes haurien de ser condemnats i pagar-ne les conseqüències, però no vivim en un estat democràtic, encara que s'entestin en dir que és una democràcia plena. Malauradament, els corruptes sempre se n'han sortit i ho continuaran fent. No hi ha manera que la Justícia d'aquest país actuï contra el poder corrupte, i prefereix fer-los costat, amb l'excusa de la sagrada unitat de la pàtria.

No hi ha paraules per descriure tota la ràbia que moltes persones sentim en veure com s'ha actuat durant aquests anys de transició democràtica. El PP és el gran partit polític corrupte, però no hi ha alternativa que sigui capaç de fer-hi front i condemnar-ho. El PSOE, l'altre gran partit polític espanyol, també té la seva història i la part fosca que sempre ha volgut amagar. No entraré a valorar qui és més corrupte, però sí que vull manifestar el meu desengany davant d'uns polítics que se serveixen de la política per fer-se rics, defensar els seus interessos i deixar la ciutadania desemparada, totalment enganyats.

Algú podrà pensar que soc molt innocent pensant que tot el que estic dient pot provocar una revolta que exigeixi un canvi d'actitud dels nostres polítics. Sé molt bé que la vida continua i que tot això que ha passat, continua passant i passarà en el futur. Les estructures de l'estat espanyol estan tan podrides que és impossible fer net i aconseguir transparència, honestedat i servei públic. Ens continuarem enfrontant a un mur opac, que només serveix per defensar els de sempre, i això en té culpa tothom, però sobretot aquesta esquerra que es diu progressista, però que no fa res per canviar-ho. És per això que l'esquerra no té futur. El seu paper ha quedat diluït, i no hi ha esperança per a les persones que en algun moment hi varen confiar.

Ernesto Cardenal, un revolucionari convençut

Arran de la mort del teòleg i poeta Ernesto Cardenal, voldria dedicar-li un pensament a qui va ser per a molts una llum dins l'ombra d'un catolicisme desorientat i mal entès. Cardenal va ser un revolucionari com també ho va estar Jesús al seu temps. Una figura totalment contrària a la cúria romana, que havia optat per la riquesa i a l'empara de la classe dominant.

L'entorn de Cardenal, a Nicaragua, va afavorir la seva lluita contra la injustícia, la dictadura de Somoza. Va fer costat a la revolució sandinista, però va abandonar el Front d'Alliberament Nacional quan el seu president Daniel Ortega va derivar a una posició autoritària que res tenia a veure amb les intencions inicials que tant havia defensat Cardenal.

Els que havíem confiat en els efectes del Concili Vaticà II, ens vàrem entristir veient en què s'estava convertint la institució eclesiàstica, amb el Papa Joan Pau II, que havia fer marxa enrere i desencisat molts catòlics convençuts en el paper de l'Església en benefici dels pobres. Va ser la teologia de l'alliberament el que va fer somiar i creure que no tot estava perdut, i persones com Ernesto Cardenal varen liderar la revolució dins l'Església fins que el van fer fora, i posteriorment readmès gràcies al Papa Francesc.

Ha mort un referent de l'església humana, l'exemple de la lletra de l'Evangeli. Cap tipus d'aliança amb el poder, amb la classe dominant, sinó tot el contrari. Nosaltres, els catalans, tenim una figura molt estimada en la persona de Pere Casaldàliga, un altre ferm defensor de la teologia de l'alliberament.

El bisbe de Barcelona es tanca en banda

Aquests dies hem pogut llegir que en unes escoles del país els pares s'havien manifestat en contra d'uns mestres i com a força perquè no continuessin de docents a l'escola no hi portaven els seus fills. També avui llegia que uns parroquians del bisbat de Barcelona no estaven d'acord amb el nomenament del nou rector. En aquest cas perquè la ideologia del nou rector no s'avé gens amb el tarannà de la comunitat d'aquestes parròquies.

Ens trobem en una situació que no és nova, però que té més ressò que altres vegades. A la comarca d'Osona també hi ha algunes parròquies que no han vist de bon grat els nous nomenaments de rectors, però no ha sortit a la premsa. Quina lectura en fem de tot això?

És important ser positius i veure en aquestes actituds les ganes que es garanteixi un nivell acceptable de comportaments i un respecte als valors conreats en les diferents comunitats, ja sigui l'educativa o la religiosa. Seria molt greu que els responsables de garantir l'ensenyament i la pràctica religiosa no volguessin escoltar les demandes d'aquests pares i parroquians.

De moment sembla ser que el Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya s'hi ha posat bé per mediar i trobar una solució per al bé de tots. En el cas del bisbat de Barcelona, segons he pogut llegir a Internet, l'actitud és autoritària i sembla ser que el bisbe es tanca en banda i no vol rectificar.

Els de la meva generació, si més no en l'entorn on m'he mogut durant la meva vida, l'actitud dels representants de l'Església ha estat sempre molt més de diàleg que no pas en l'àmbit polític, i ara ens ve de nou aquesta resposta del bisbe. Serà potser que el nou bisbe de Barcelona no té el perfil que la seva comunitat de catòlics necessita?

El ridícul no és exclusiu dels polítics

De la campanya electoral avui en destaco la falta d'imaginació i rigor, i l'excés de demagògia i mentides en les proclames dels diferents líders polítics. Sembla estrany que no els caigui la cara de vergonya escoltar-se el que diuen. Meritxell Batet, per exemple, tot i que reconec que té un paper molt complicat, fa pena sentir-la parlar o llegir les cròniques de les seves intervencions. De ben segur que socialistes com Núria Parlon no caurien al nivell de Batet, i això diu molt de la candidata.

Gosar parlar de Pujol i Bárcenas com a lladres tenint a dos expresidents socialistes imputats per corrupció és tenir molt poc senderi o molta barra. No s'adona que la gent té molt presents aquests personatges? Pena, molta pena!

Escoltar Fernández Díaz ja és pur masoquisme, porqueria en extrem! Novament pregunto: no té ningú millor el PP per presentar com a cap de llista per Barcelona? No serà que l'han de mantenir fins a la jubilació perquè ningú no el voldria? És cert que aquests dies el primer ministre britànic també fa servir la tàctica de la por utilitzant les pensions. Potser creuen que realment així es guanyen vots, però als ulls de molts queden com a persones poc creïbles.

I per acabar-ho d'adobar només faltava observar l'arquebisbe de València deixant en ridícul els catòlics, amb una pseudo manifestació de desgreuge per una imatge que només ell n'és responsable, per l'equivocada manera d'anunciar l'evangeli.

Diumenge de Rams a Lesbos

Diuen que el temps passa volant, i més a mesura que et vas fent gran. La sensació del pas del temps varia en funció del teu estat de salut i també mental, de les circumstàncies que envolten la teva família, el treball... Sovint notem que els moments alegres són més fugissers que no pas els mals moments, però en el fons tot són sensacions i per això la importància de poder-les controlar.

Valorem poc la família que tenim, la feina, els amics, i dediquem massa temps a somiar situacions diferents, possessions que ens semblen necessàries per ser feliços.

Hem arribat novament al final de la quaresma, la setmana santa, per molts simplement una setmana festiva, però per als catòlics creients, una setmana de reflexió, que no cal situar en ara fa dos mil anys, sinó a pocs quilometres de casa, a l’illa de Lesbos, al campament d’Idomeni.

És molt trist el que està passant, el que estem permetent tots plegats, posant en perill la vida de molts éssers humans per egoisme i menyspreu. Tots en som responsables de manera directa o indirecta. Permetem que els nostre governants, aquells a qui hem donat el poder de decidir, es desentenguin del sofriment dels refugiats, dels que fugen de la guerra.

La hipocresia és molt gran i encara que sigui en forma de conte, tots hauríem d’analitzar la passió de Crist, per adonar-nos que som molt lluny de ser un exemple de sacrifici i amor vers els altres. Crist va ressuscitar, però nosaltres som molt a prop de mantenir-nos en la foscor eterna.

Alberto Fernández Díaz no permetrà la construcció de mesquites

Alberto Fernández Díaz, en aquest cas sí Alberto, diu que mai no permetrà la construcció d'una mesquita a Barcelona. I jo li pregunto per què? ¿La construcció d'una mesquita és el gran problema de la immigració al nostre país? ¿No seria més encertat pensar que el problema de la immigració és la manera com s'ha legislat?

¿El senyor Alberto Fernández Díaz creu que no permetent la construcció de mesquites es resolen tots els problemes derivats d'una mala política en immigració? Si realment s'ho creu, Barcelona no es mereix un polític tan ignorant com l'alcaldable del PP a la capital catalana.

Ni les mesquites, ni les catedrals, ni les seus dels ministeris d'Interior o d'Afers exteriors representen cap problema. En tot cas seran les persones que els gestionen les que poden provocar problemes. Si el senyor Alberto Fernández Díaz vol col·laborar en resoldre els problemes que es produeixen en l'encaix dels immigrants a la nostra societat, que deixi de competir amb Plataforma per Catalunya a veure qui és més xenòfob i, per tant, es pot emportar més vots dels electors que dissimulen la seva xenofòbia.

El paper que està fent el PP en aquesta matèria té delicte i seria motiu suficient per inhabilitar-los per sempre. La política del PP en campanya electoral és clarament xenòfoba, provocant els immigrants perquè caiguin en l'error de reaccionar amb violència i ser acusats d'això, de violents.

Si som tan respectuosos amb les creences religioses de la gent, de la mateixa manera que nosaltres els catòlics tenim esglésies i catedrals per anar a pregar i reunir-nos en comunitat, els creients musulmans també hi tenen dret. Negar-los aquest dret no és cap exemple de caritat cristiana i això li ho hauria de dir molt bé el seu germà Jorge que ens ho ha tirat en cara més d'una vegada.