Un progressisme que no es veu per enlloc

Decisions com la que ha pres el govern espanyol, amb la complaença del PSC, de mantenir la policia nacional a l'edifici de la Via Laietana de Barcelona, són les que posen en dubte el progressisme tan esgrimit pel PSOE. La història d'Espanya té un episodi nefast que hem pogut viure alguns de nosaltres, ni que sigui d'esquitllada. La dictadura del general Franco va permetre que en aquest edifici es detingués i torturés a centenars de persones, catalanistes i republicans. 

Quan el PSOE parla de la Llei de la Memòria Històrica no sé en què estan pensant. D'entrada creus que t'enreden i que de progressistes no en tenen res. No es pot esperar cap decisió de reparació per part de la dreta espanyola, però sí que tens certes esperances que l'esquerra pot fer el gest. Doncs no!

Aquests signes de feblesa i menysteniment de les persones que varen patir directament la brutalitat de la dictadura són els que creen desafecció. Si no podem confiar en l'esquerra, per què se'ls ha de votar? Si són incapaços, quan governen, de capgirar tot allò que la dreta ha forçat o no ha eliminat, per què necessitem que aconsegueixin el poder?

No estem parlant de detalls sense importància. Amb tot el que va passar allà en aquest edifici de tortures i repressió, no hi ha cap excusa de centralitat policial, i encara menys tenint en compte, com ens recorda l'Antoni Bassas en el seu article, que les competències policials en seguretat ciutadana són dels Mossos d'Esquadra. 

És molt trist que passi tot això. Que ens prenguin el pèl d'aquesta manera i, sobretot, que no vulguin reparar els danys soferts per tants i tants republicans i catalanistes. No només tenim un dictador que va morir tranquil·lament al llit, sinó que l'alternativa de govern d'esquerres és incapaç de posar les coses al seu lloc, i continua mantenint acatament i submissió als feixistes del segle XX.

On és el relleu?

Després d’una legislatura fracassada, hereva d’un desengany important, ens hauria agradat una desfilada massiva dels seus protagonistes i un relleu al capdavant dels partits polítics cridats a reconduir un país que es troba encallat i sense gaires esperances. Malauradament això no passarà i ens trobarem amb les mateixes cares i els mateixos cagadubtes. Què faran diferent que ens puguin convèncer per anar-los a votar?

    El govern en minoria d’ERC ha demostrat abastament la seva incapacitat per governar amb cara i ulls. El fracàs que l’ha portat a convocar les eleccions abans d’hora és un petit exemple de tot el que passat durant el seu mandat. Pensar que a partir de maig ho faran millor és una bestiesa. No hi ha res millor que els actuals dirigents?

    Ens han enganyat. Han estat més pendents de marcar cintura que no de resoldre els veritables problemes del país. Han negociat de la pitjor manera possible amb el govern de Madrid tot i tenir-ho de cara per obtenir-ne algun rèdit, i s’han molestat quan el seu antic soci i principal rival de l’òrbita independentista els hi ha passat la mà per la cara.

    Junts, per la seva banda, explora el recurs de la nostàlgia perquè tampoc té res millor a oferir. Una proposta que ens pot portar a hipotecar el país quatre anys més. Un continuar vivint dels records, d’allò que no vàrem saber fer prou bé, fins i tot quan tenien al seu costat una gran part de la població, molt engrescada i que després ha patit un gran desengany.

    I un PSC amb un cap de llista que no té un currículum que l’avali per ser n bon governant, més enllà de ser una garantia per al PSOE de submissió total als seus criteris i voluntats.

    A Catalunya no li espera un gran futur amb tots aquesta candidats, els tres més ben posicionats per liderar el nou govern. La resta de partits polítics s’hauran de repartir les engrunes amb l’únic interès d’aconseguir ser decisius en el pacte postelectoral. Uns partits que portaran la motxilla de tot el que han fet o deixat de fer durant aquesta legislatura tan desafortunada.

    I nosaltres ens tocarà decidir a qui li donem el vot, sense tenir res clar, ni qui ens mereixi un mínim de confiança. Ens esperen dos mesos de soroll electoral, més pèrdua de temps i cap esperança que amb el nou govern que s’acabi constituint millorin les circumstàncies. És per tot això que demanem un relleu que ens desperti la il·lusió, encara que no ens puguin assegurar l’èxit, però que com a mínim visquem d’esperances. Avui ho veiem tot en blanc i negre.

Una Constitució inamovible, i encara sort!

Quan hem criticat les dificultats perquè els polítics espanyols s'avinguessin a modificar la Constitució espanyola, pensàvem en aquelles coses que caldria adaptar a la realitat actual, per evitar la seva obsolescència, però poques vegades hem tingut en compte la possibilitat que els canvis poguessin anar a pitjor.

Continuo pensant que no té sentit defensar la Constitució com a intocable, però també crec que d'alguna manera, als catalans, ens protegeix. Tinc el convenciment que si s'obrís el meló nosaltres hi sortiríem perdent. Hi ha massa evidències per afirmar que l'escàs reconeixement que la Constitució té a la diversitat dels pobles de l'Estat, ara s'eliminarien. Ho hem vist en el discurs de Tamames en l'intent inútil de moció de censura al govern de Madrid, però també en els discursos del PP i Ciudadanos, i l'actitud de molts líders socialistes. El president espanyol no parla més perquè necessita els vots per mantenir-se en el govern, però deixa molt clar què pensa i com ens té en compte. 

La Constitució espanyola continuarà sent un obstacle per al nostre alliberament nacional. També el tenim entre nosaltres, ja que la independència té un sostre que no hi ha manera de superar, però queda clar que si aconseguíssim modificar la Constitució no hi guanyaríem res, ans el contrari.

Davant d'aquesta evidència els partits polítics catalans s'haurien de plantejar el seu futur, els seus objectius i prioritats, sobretot si els considerem com a representants de la voluntat d'aquest país, i que ens han de resoldre els problemes d'encaix, i superar el menysteniment que patim des del primer dia. I això no només fa referència als partits polítics independentistes, sinó tots els partits que tenen representació a les institucions catalanes.

No és tan estrany pensar que un PP o un PSC puguin defensar els drets i interessos dels catalans en el conjunt de l'Estat. No s'hauria de veure com exclusiu dels partits independentistes o nacionalistes, sinó de tots els partits que votem perquè millori la nostra situació econòmica, social, cultural... 

No entendré mai la subjugació del PSC al PSOE, o la del PP català al PP estatal, quan es tracta de defensar-nos. No té sentit que no vetllin per la defensa de la nostra economia, la nostra cultura, la nostra llengua, els nostres drets civils i judicials. Tot ho col·loquen sota la disjuntiva independentisme versus submissió al nacionalisme espanyol, i per això aquestes picabaralles absurdes entre els partits polítics catalans, i entre uns i altres la casa sense escombrar. No anem bé, i en tenim per estona!

La sobirania del Parlament qüestionada

La sobirania del Parlament català està en entredit, però això no és cap novetat. Només acceptant tot el que ens ve donat des d'Espanya és quan sembla que tot funcioni correctament, amb totes les competències garantides, però en el moment que et rebel·les comencen a sorgir tots els problemes, i el que és pitjor, un s'adona que les institucions catalanes pengen només d'un fil i, com titelles, són manipulades per les institucions estatals.

El cas que ara ha provocat la paralització les comissions parlamentàries no és cap novetat tampoc. Ja va passar amb el president Torra, però en aquell moment el president del Parlament no es va voler mullar, probablement perquè eren massa recents els fets de l'octubre de 2017, i les conseqüències que se'n varen derivar, i que encara cuegen.

Els principis democràtics han sent vulnerats per l'Estat espanyol, i això es converteix en un tira i arronsa que al final queda en mans dels polítics de torn ser més o menys obedients, amb el risc del que no creure comporta. No és fàcil opinar al respecte, sobretot quan no t'hi jugues ni la teva carrera o fins i tot la llibertat. Aquest enfrontament constant, sobretot ara que la venjança de les institucions espanyoles és més forta que mai, no beneficia en res a Catalunya, però tampoc a Espanya.

Estem condemnats a viure en una situació de lluita constant per als nostres drets, i el que encara és pitjor, ser considerats com els causants de la desestabilització política i social del país. Em venen a la memòria les paraules del candidat a la presidència de la Generalitat, el senyor Illa, quan demanava passar pàgina. Per a ell passar pàgina volia dir abaixar el cap i continuar rebent totes les patacades provinents de la justícia espanyola, esperonada per una classe política autoritària i poc democràtica.

Pots passar pàgina quan hi ha un acord i es posen sobre la taula els pros i contres que han portat a una situació determinada. D'altra manera passar pàgina vol dir acceptar la derrota i ser submís al més fort. No, el senyor Illa no tenia raó, perquè no es donaven ni es donen les circumstàncies per oblidar el passat, perquè continua present: estem sotmesos a la voluntat de la majoria espanyola que no ens ha estimat mai.

El PSOE no ho té fàcil

El PSOE no ho té fàcil i Pedro Sánchez ho patirà. La força que tenen els partits autoritaris espanyols, Vox, C's i PP, no és fàcil de contenir perquè no hi ha racionalitat. L'actitud dels tres partits dretans espanyols no és l'actitud d'un partit demòcrata, sinó de partits que exerceixen la política de manera autoritària i que només pensen en guanyar per imposar. El diàleg, encara que en parlin, és inexistent i ni tan sols un objectiu, sinó un mal a evitar.

Cada acció que el PSOE fa per intentar acostar-se als partits independentistes, malgrat ser considerat insuficient per aquests, és atacat pel trio de dretes amb tot el populisme, demagògia i ràbia que poden. La seva voluntat és confondre la població i enemistar-la amb Catalunya. 

Ho dèiem fa anys que en lloc de posar-nos el caramel a la boca i intentar convèncer-nos que dins d'Espanya el nostre país hi tenia un paper a jugar i participar, el PP va exercir tot el poder per disminuir les nostres competències i tractar-nos com una colònia. Aquesta actitud ha provocat un fraccionament important de la societat, del qual se n'ha beneficiat C's, nascuts per atacar-nos, i ha provocat el creixement de l'extrema dreta, Vox.

Pedro Sánchez juga amb foc. No podem creure'ns que actua benèvolament perquè sí. Sabem que necessita el suport dels partits independentistes i dels crítics amb l'actuació del PP durant massa anys. És per això que el PSC juga amb aquestes cartes que fins ara ni ERC i el PDECat no han comprat. Tot el que faci Pedro Sánchez per asseure els partits independentistes a la mateixa taula, serà motiu de crítica embogida del trio de dretes, no pas perquè considerin una mala praxi, sinó perquè els tira per terra totes les seves aspiracions de venjança i submissió del poble català.

L'encaix de Catalunya a Espanya

A vegades em pregunto qui és que realment no l'interessa treballar per a l'encaix de Catalunya a Espanya. Moltes vegades s'acusa els independentistes de ser els causants de tots els mals, de no acceptar la pertinença a l'Estat i no voler dialogar per millorar les relacions entre la Comunitat autònoma i l'Estat.

Probablement el problema resideix en no posar-nos d'acord en què entenem per 'encaix'. Per a molts polítics espanyols l'encaix l'entenen com la submissió de Catalunya a la voluntat estatal, amb més o menys competències, però amb la caixa ben controlada. Per alguns polítics catalans l'encaix vol dir una altra cosa, ja sigui un sistema federal o bé confederal. És evident que els polítics independentistes i els seus votants ja no creuen en l'encaix, sinó que ja es vol la independència.

He acabat de llegir el llibre de Sergi Vicente, Xina Fast Forward, que de passada us aconsello la seva lectura, i m'he fixat en la relació de la centralitat amb les províncies de la perifèria. Després he llegit la notícia de l'informe d'Exteriors sobre les ambaixades catalanes i... he recordat conceptes que havíem comentat ja fa molt temps, com la manera de tractar de l'Estat les autonomies, i concretament Catalunya.

Estic convençut que amb el PSOE al govern de l'Estat, no hauríem arribat a la situació actual. Sense voler donar tota la responsabilitat al PP, i alliberar-ne als partits polítics catalans i al propi PSOE, sí que entenc que la manera com ha obrat el PP respecte als catalans, amb prepotència i segurs que no els destruiria mai ningú, no ha estat la millor manera de fidelitzar-nos, sinó més aviat fer-nos entrar ganes de marxar d'Espanya.

L'actitud del ministre socialista d'Exteriors és el model exacte de com ha actuat el PP durant aquests darrers anys. El senyor Borrell encara no ha entès res de res. Ell continua obsessionat a atacar els catalans, potser per amagar el fracàs polític que arrossega des de fa molts anys.

Catalunya en estat de xoc

La decisió d'avui del president del Parlament català ha deixat el país en estat de xoc. Ningú no s'ho esperava, encara que alguns estan contents. Què ha passat? Ha fet efecte la resolució del Tribunal Constitucional? És aquesta institució la que decideix qui es pot presentar i qui no? A qui poden votar els diputats electes i a qui no?

Sembla que la CUP i JxCat són els més emprenyats i els que han qüestionat més la decisió del president. Ha estat una decisió personal? Algú l'ha pressionat? Ha estat ERC qui li ha suggerit l'ajornament del ple?

Segurament que ho anirem descobrint, però de moment la gent està molt esverada i continuem amb la incògnita de què passarà. Emprenyats per l'ajornament, però sobretot per la crisi de la democràcia a Espanya. La submissió del poder judicial i legislatiu al poder executiu ha arribat a uns nivells que ningú no es podia imaginar. És impossible en aquests moments endevinar què més pot passar. Jo crec que, si els partits independentistes continuen ferrucs i el president del Parlament ho permet, el següent pas serà l'exèrcit al carrer. No ho voldria mai, però no se m'acut res més, venint de qui ve, tenint a qui tenim al govern de Madrid i als tribunals judicials.

Seguirem de prop els esdeveniments, amb la màxima calma i serenitat, però la ràbia per dintre no l'atures i la impotència que et fan sentir va en augment. Tristos moments de la història d'Espanya.

Encara no t'han denunciat?

Aquests dies he recordat anècdotes que la meva mare m'explicava del temps de la guerra civil. Va esclatar quan ma mare tenia 18 anys i no ho va tenir fàcil. Em comentava com funcionava el tema de les denúncies. Persones sense escrúpols que denunciaven els seus veïns per obtenir alguna cosa a canvi, fins i tot menjar. 

En aquests moments de tensió a Catalunya i amb el poder judicial pendent de què fem i deixem de fer els catalans, les entitats i partits polítics unionistes han vist l'ocasió per denunciar qualsevol persona a qui se li pugui penjar l'etiqueta d'independentista, encara que sigui a base de calúmnies i invencions. Ara creuen que és el moment de ser escoltats per aquests jutges i fiscals que només tenen la dèria d'humiliar els catalans que posen en qüestió la nostra submissió a l'Estat espanyol.

Cada dia llegeixes notícies de noves persones, institucions i els responsable, investigats i citats a declarar per qualsevol cosa que pugui semblar que va en contra dels interessos de la indissolubilitat d'Espanya.

És per això que la pregunta que plantejo en el títol d'aquest escrit no resulta tan sorprenent. No sabem si trobaran qualsevol excusa per acusar-nos i portar-nos davant del jutge a donar compte de les nostres actuacions. Tots hi estem exposats, professors que adoctrinen, pares que porten els nadons a tallar carreteres... i el que més greu em sap és que alguns dels denunciants són militants i càrrecs polítics del PP, quan s'està demostrant que és el partit polític més corrupte de la democràcia occidental.

El PSC ha mort, visca el PSOE!

Aquests dies estem vivint els darrers dies efectius del PSC i la victòria del PSOE, a qui no li ha calgut reviscolar una delegació seva a Catalunya, davant l'actitud d'Iceta i la seva colla. Finalment l'enfortiment de la posició independentista dels primers partits catalans no ha deixat cal altra opció al PSC que definir-se i prendre partit. La resposta, com no podia ser d'altra en aquests moments i circumstàncies, ha estat la de submissió al PSOE i intentar fer-lo sortir del pou on es troba a nivell espanyol.

Als meus companys de fa uns vuit anys quan els volia fer enfadar els tirava en cara que eren de la fracció PSOE. No els agradava perquè consideraven que hi havia diferències importants, i jo també ho creia. Ara no tindria sentit, perquè el PSC ha deixat d'existir, si més no tal com l'havíem concebut al llarg dels anys.

El PSC ha desistit d'erigir-se novament com el partit d'esquerres català i, com el PP des de sempre a la dreta, ha escollit el camí fàcil de ser l'esquerra espanyola a Catalunya. El PSC doncs difícilment tornarà a tenir un paper important a nivell català, sinó que s'haurà de limitar a treballar a nivell local en els municipis on des de sempre ha jugat un paper important i ha aconseguit èxits i progrés.

És difícil desentendre's de l'acció global de país, però és un recurs que haurà de practicar per aconseguir unes ciutats democràtiques, justes i solidàries. Fer que la ciutadania arraconi tants anys de crisi i penúries, i fer-los somriure, millorant les ciutats, acostant les decisions a les persones, i practicant una política de proximitat, justícia i benestar general.

No s'ha acabat la feina, però és trist que la idea de país, les ganes de ser alguna cosa més enllà de les muralles de les nostres ciutats, hagi desaparegut i quedin subjectes d'un Estat amb moltes possibilitats, però poca capacitat i voluntat d'explotar-les.

Oportunisme judicial

Les declaracions interessades d'un costat i l'altre no ajuden en res a desenredar la situació que estem vivint aquests dies. Cal ser honestos i posar cada cosa al seu lloc. Si hi ha indicis de corrupció això s'ha d'investigar a fons i no parar fins que quedi demostrat. Entretenir-ho i treure-ho quan interessa desviar l'atenció o bé afectar la vida política d'un moment determinat tampoc és honest.

El problema més greu, però no està en si ara tocava la mobilització de la Guàrdia Civil per fer sortir dels seus caus els convergents vigilats, sinó que les seves accions hagin estat fraudulentes, i també que la Justícia actuï a mercè de l'Executiu, de quan i com li va bé al partit en el govern. Aquest és el gran problema a Espanya des de fa molts anys, però que ara s'ha agreujat en l'època Rajoy. Un president que ha deixat d'actuar políticament i ha utilitzat els tribunals de Justícia per resoldre els problemes i les reivindicacions a Espanya.

L'altre element que agreuja el problema és la submissió del PSOE al PP, que juga amb ell i li fa fer el que vol sense que s'albiri un canvi a mitjà termini. Un partit polític de dreta rància que no té oposició real, sinó que compta amb la col·laboració de qui representa que l'hauria d'enutjar.

L'alternativa esquerrana, Podemos, no passa per un bon moment i té mes feina a definir-se i a barallar-se per ser el número 1, que no pas per liderar una oposició ferma a la inacció del govern del PP i a les trifulgues amb els jutges i les seves institucions.

Davant d'aquest panorama resulta difícil prendre decisions sense tenir la incertesa de la bondat o no d'aquestes. Estem vivint el dia a dia amb més intensitat del que seria normal, i això perquè avui no sabem què podrà passar demà i encara menys demà passat.

Reaccions indesitjables a un assassinat

L'assassinat de la presidenta de la Diputació de Lleó ha originat una colla de reaccions que són indignes de persones humanes, sobretot si aquestes exerceixen un càrrec públic. No hi ha res que pugui justificar segons quins comentaris i trobaria bé que el ministre d'Interior arribés fins on calgui per fer fora de les xarxes socials a persones indesitjables que, en lloc de parlar, vomiten.

La mort de la senyora Isabel Carrasco no pot passar desapercebuda, com no hi pot passar cap de les morts que es produeixen cada dia per causes injustes. Hauríem de ser suficientment sensibles per rebutjar aquesta mort com qualsevol altra, i no dedicar-hi només un dia, un minut de silenci, sinó lluitar perquè la nostra societat respecti la vida, fins i tot la de les persones que pensen diferent de nosaltres, o ens puguin haver perjudicat un moment de la vida. 

Hem de ser crítics amb les persones corruptes, però respectuosos amb la seva vida. Hem de treballar per fer-los fora del seu càrrec, però no de la vida. Si en alguna cosa ens hem de diferenciar dels règims dictatorials i totalitaris, és en el respecte a la diversitat, a la crítica, a l'oposició, a l'adversari, sense defallir en la defensa dels nostres principis, però mai aniquilant qui no pensa com nosaltres, qui ens fa nosa.

Per la manera de reaccionar pots conèixer com és l'altra persona i saber si te'n pots refiar, o és millor quedar-ne al marge. Jo em relaciono amb qui sap viure en una societat democràtica, lluitant contra les idees en que no es creu, però respectant l'altre per sobre de tot. La manca de respecte cap a tu només ho podràs combatre amb l'exemple del teu respecte, que no vol dir submissió.

El sentit del ridícul en política

Tot i que ha sortit en la conversa dels darrers escrits en aquest blog, permeteu-me que insisteixi en el sentit del ridícul. Sé que no ens podem agafar en broma cap de les notícies que apareixen als diaris aquest any del Tricentenari, però a vegades és tot tan ridícul que se t'escapa el riure.

L'actitud del president valencià exigint canviar la definició de valencià, la sentència del TSJC especificant que la immersió en castellà ha de ser del 25%, o el nom de LAPO al català de la Franja, no em direu que no són exemples de la màxima ridiculesa. I n'hi ha més.

La llàstima de tot això és que ho diuen i defensen seriosament i es creuen que tenen la raó. Que els que pensem el contrari ho fem per interès i sense arguments. I no cal que siguin espanyols que no hagin trepitjat la nostra terra. La senyora Camacho, de Blanes, també ho defensa i vol fer-nos creure que s'ho creu.

Per què tanta pèrdua de temps i energies? i en Pere Navarro? he escoltat les darreres afirmacions? jo les puc entendre pensant en la seva submissió a Rubalcaba i el PSOE, però es podrien dissimular una mica.

Per cert, llegint el web de Ràdio Arenys he pensat que ICV i ERC, a l'oposició a l'Ajuntament d'Arenys de Mar, se'ls complica el darrer any i mig abans de les eleccions, amb la sortida del grup del govern del regidor del Bloc. Hauran de rivalitzar per poder vendre a la població que són més oposició que ell. Se'ls ha acabat la bona vida.

La submissió de Pere Navarro a Rubalcaba li passarà factura

Pere Navarro va decidir, pactar o veure's obligat a pactar amb Rubalcaba la marxa enrere sobre el dret a decidir. Calia fer fora o deixar en evidència els diputats i militants crítics amb l'actual línia de la direcció del partit, perquè Rubalcaba estigués content. Pere Navarro, l'il·lús, es pensa que el PSOE l'ajudarà, i no sap que el PSOE l'única cosa que vol són vots favorables per arribar a ser alguna cosa a Espanya.

Tothom és lliure d'actuar a casa seva, amb les seves coses, com millor li sembli, i per això no sóc ningú per donar lliçons als altres. Em guio per la meva intuïció que, sense voler semblar pretensiós, normalment és encertada.

No sé què passarà, ja que no endevino el futur, però estic convençut que Pere Navarro ha caigut en la trampa del PSOE i d'una bona colla de militants i càrrecs importants del PSC que sempre han trobat a faltar la "E" i els ha sobrat la "C".

El PSC d'avui, si més no a nivell dirigent, no té res a veure amb el PSC que hem vist al llarg de la història. El famós canvi liderat per Pere Navarro va consistir en fer fora els dirigents catalanistes i donar entrada als espanyolistes. Això només ho podia fer un home de palla. Per aquesta actuació s'hi va prestar Pere Navarro, que haurà estat un personatge gris en la història del PSC.

Senyor Jorge Fernández, quina pena de ministre!

No només és incompetent, ruc, indecís i avorrit, sinó que a més és llastimós. Ja no es tracta de criticar-li la seva visió política, sinó la pena que fa quan pretén criticar l'anhel sobiranista amb uns arguments tan ridículs. Segur que es pensa que així la gent tirarà enrere, però està ben equivocat, perquè el que provoca són més ganes de marxar d'aquesta Espanya de ministres patètics que només hi són per amistat i no pas per mèrits.

A la meva família sempre hem pensat políticament de manera diferent, i mai hem deixar de sopar plegats, perquè hi ha una cosa que s'anomena respecte, que predomina a casa, i ningú està per sobre de ningú quant a pensaments, ideologia i preferències.

La teoria del ministre, si és que podem parlar d'alguna teoria, és que amagant el cap sota l'ala, sent submís i creient a tot el que dicta el poderós, ens fa viure més units, encara que això suposi renunciar als nostres drets com a persones lliures i sobiranes.

De fet jo el podria entendre si estigués d'acord amb ell en que en temps d'en Franco, el dictador, es vivia més bé perquè hi havia un pensament únic. El problema és que només podien pensar uns quants, els que tenien el poder, i la seva unanimitat els salvava. Tot això demostra el seu poc sentit democràtic i les seves arrels franquistes, conreades dins d'un partit polític, el PP, que passarà a la història com el partit que va imposar la involució democràtica i social a l'Espanya del segle XXI.

La submissió de la dona i l'estudiant de piano delinqüent a La Vanguardia

La pàgina 24 de La Vanguardia d'aquest dilluns m'ha deixat astorat. Per uns moments he pensat que no era real, que estava somiant i que em despertaria pensant que els somnis són molt imaginatius i sorprenents, però no, no estava somiant, sinó que era ben real.

De fet, venia de llegir les pàgines 22 i 23, amb un reportatge sobre l'Associació Obertament, amb dos protagonistes valents que ens donen lliçons a aquells que la vida ens ho ha posat fàcil. No sé si titllar la notícia de positiva o no, si més no alliçonadora i esperançadora. En tot cas la llàstima és que calgui valents per adornar-nos que ho estem fent malament.

Tornant a la pàgina 24 us diré que a part de la columna "Lletra petita", de Magí Camps, que parla de l'ingrés de Carme Riera a la Reial Acadèmia Espanyola, hi ha una notícia de Girona i una altra de Granada.

De Girona ens parla dels perills de tocar el piano, arran de l'inici d'un judici contra una estudiant de música per a la qual es demanen set anys i mig de presó per contaminació acústica. La notícia de Granada és l'edició d'un llibre, per part del seu arquebisbat, en què es defensa la submissió de la dona. D'aquest mateix diari acabava de llegir La Contra, que entrevista el jesuïta Rodolfo Cardenal, ambdós de la mateixa Església, però que no tenen res a veure.

Oi que enteneu el meu astorament? Ja sé que s'ha de conèixer tota la història de l'estudiant de Puigcerdà a qui s'acusa de causar greus lesions psíquiques a la seva veïna, però imaginar-me que la puguin ficar a la garjola durant més de set anys... la veritat se'm fa difícil d'entendre. No és el primer cas de conflictes veïnals per culpa del piano o altres instruments musicals, i fins i tot n'he parlat en aquest mateix bloc, però aquest cas em sembla increïble.

I l'arquebisbe em preocupa i també m'emprenya. Està en la línia del pensament i ideologia de la Conferència Episcopal Espanyola, i força lluny del papa Francesc. L'autora del llibre, la italiana Constanza Miriano, que ha convertit el llibre gairebé en un best seller a Itàlia, afirma que "ara és l'hora d'aprendre l'obediència lleial i generosa de la submissió", i no continuo per no escandalitzar ningú més.