Exigir responsabilitats

No podem renunciar al dret a la vaga. Va costar molt aconseguir-lo i no podem, alegrament, prescindir-ne o eliminar-lo del llistat de drets, que en són uns quants, i que no sempre es respecten. Avui tenim uns dirigents amb molt de poder i que es creuen que poden fer el que volen sense tenir en compte els altres ni respectar-los com a persones. Dit això, però, també hem de ser conscients que tenim uns deures, i aquests tampoc no els podem obviar.

Amb tot el caos al voltant del servei de Rodalies, per mil problemes, però sobretot per la deixadesa durant molts anys per no tenir cura del seu manteniment ni invertir mínimament per assegurar un funcionament correcte, ara s'hi ha afegit la convocatòria de la vaga de maquinistes. Aquests són víctimes del caos i, d'alguna manera, solidaris amb els usuaris que dia rere dia pateixen els retards, les cancel·lacions i els accidents a la xarxa de Rodalies.

Quan es convoca una vaga en un servei públic cal assegurar uns mínims per les conseqüències que se'n deriven, precisament per tractar-se d'un servei a la comunitat. Aquests serveis mínims s'han de pactar perquè no siguin abusius per als treballadors, però també per minimitzar els efectes als usuaris. Una vegada pactats, s'han de complir.

Segons he llegit a la premsa digital d'avui, els serveis mínims no s'estan complint per un clar boicot dels maquinistes. Desconec la veracitat de la notícia, però si és cert, cal exigir responsabilitats als treballadors que incompleixen el seu deure de treballar el dia de la vaga, i als sindicats com a representants seus. 

Insisteixo que cal saber la veritat, però en tot cas cal exigir responsabilitats a qui no està fent bé la feina. Perquè no és lícit que sempre siguin els usuaris els perjudicats de totes les picabaralles, desajustaments i, en aquest cas, manca de previsió i inversió per assegurar un servei digne. S'ha d'exigir responsabilitats a tothom, sigui el director general de l'empresa, el ministre de torn o la consellera responsable, o es tracti del maquinista que avui li tocava treballar.

Veïnatge i humanitat

La notícia del descobriment del cadàver d'un home que hauria mort feia quinze anys, sense que ningú l'hagués trobat a faltar, m'ha fet pensar sobre el tema de la soledat i el paper que juga la societat. Com pot ser que una persona que viu al costat de casa teva i que té família, encara que estigui enemistat, desaparegui de la nit al dia i ningú no se n'adoni durant quinze anys?

Aquests dies el diari ARA ha tret un article entrevistant persones que se senten soles, vivint voltades de gent. Recordo que algú m'havia dit que era més fàcil sentir-se sol vivint en una gran ciutat, voltat de gent, que no pas en un poble d'alta muntanya.

Com a membres d'aquesta societat que té tanta activitat, ens hauria de fer reflexionar sobre què estem fent malament que persones veïnes nostres se sentin soles. Hi ha hagut diferents iniciatives ciutadanes, promogudes pels ajuntaments, per detectar persones que viuen soles, per evitar precisament que pateixin qualsevol incident i que puguin necessitar la nostra ajuda. Penso en el programa Radars, però n'hi ha d'altres.

La majoria dels casos han estat programes que han fet fallida, i també caldria estudiar-ne els motius. No crec que siguem poc solidaris. Probablement estan mal orientats i dirigits. Sense caure en la xafarderia, seria bo que tinguéssim un coneixement actualitzat de què fan els nostres veïns, sobretot si es tracta de persones grans o que viuen soles. Algú pensarà que no n'hem de fer res, però com en totes les coses, es pot actuar per una bona causa o simplement ficar el nas on no et demanen.

Si som conscients que vivim en societat i que ens necessitem els uns als altres, hauríem d'entendre que totes les persones són importants, encara que no destaquin especialment en res, o siguin prou modestes i silencioses que gairebé no notis la seva presència. Ens ha d'importar saber que al nostre voltant tothom tira endavant, amb les dificultats que puguem tenir, i la confiança de saber que si necessitem ajuda tenim els nostres veïns que ens vindran a socórrer. És empatia, humanitat i estimació a les persones. No és demanar tant!

El principi d'ordinalitat, ni se l'espera!

Disculpeu-me si m'he perdut alguna cosa. Tal com us comentava ahir, he estat desconnectat i haig d'anar entrant a poc a poc a l'actualitat. Començo pel finançament i en concret pel principi d'ordinalitat. Jo em pensava (és un dir), que aquest govern espanyol tan progressista (el més progressista de la història d'Espanya), tenia molt clar el principi d'ordinalitat. Sembla just, oi? Cal ser solidaris, però no buidar les butxaques i haver d'anar a pidolar.

Sembla que ara el govern de Madrid no veu bé això de l'ordinalitat i diu que no ho aplicarà. Llavors en què quedarà tot plegat? Un nou engany del govern de torn de Madrid? No són cosins-germans amb el PSC? 

Parlant seriosament, he de dir que no m'he cregut mai que arribaria un dia que el govern de Madrid parlaria de veritat de solucionar el dèficit fiscal i anar al que és just. Tot i que podia semblar que ara eren molt amics, i a més necessiten els vots dels independentistes i, per tant, seria l'hora de posar-hi ordre, doncs no! Ni així!

La qüestió és anar donant llargues i no resoldre res. I nosaltres, mesells, ens ho anem empassant tot, i no diguis res perquè et tractaran d'insolidari i no sé què més. Està vist i comprovat que no en tenen cap mena de ganes i que només volen passar el temps sense que ens revolucionem, els anem votant a favor, perquè tenim a sobre l'espasa de Dàmocles, que a Espanya s'anomena PP-Vox.

La reincidència

Se'n parla molt, però potser es treballa poc per intentar evitar que la reincidència en els delictes sigui tan freqüent i s'arribin a acumular tants delictes en una mateixa persona. Una cosa és que algú tingui un mal moment i que delinqueixi, i l'altra que s'hi dediqui. Que després d'un robatori en busqui un altre, provocant inseguretat i por que no ajuda gens a la convivència.

No té cap sentit que llegeixis diàriament detencions de persones que han enganxat després de cometre un fet delictiu i que t'expliquin que porta a l'esquena no sé quants delictes més, pels quals no ha tingut cap condemna, més enllà de la detenció momentània i la inscripció en un llistat de delinqüents. 

Els humans, si no ens escarmenten, no rectifiquem. Passa en qualsevol comportament incívic, o en la conducció d'un vehicle. Si al darrere no hi ha una sanció que et faci rascar la butxaca o et privi de la llibertat de moviments, o de conducció de vehicles, moltes persones fan cas omís de les advertències i no tenen cap remordiment. No els cau la cara de vergonya.

Estic convençut que a la majoria dels casos al darrere hi ha una explicació, que no justificació, que requereix analitzar i procurar resoldre el problema que pot haver originat un seguit de delictes reiterats. Entretant, però no ens podem permetre el luxe de no fer res.

Encara que no és el mateix, em ve a la memòria la manera com funciona la recollida de la brossa mal deixada a la meva vila. L'equip de govern dedica moltes hores al dia a recollir tot allò que vilatans incívics i gens solidaris, han tret de casa a destemps, sense tenir en compte les pautes que la majoria complim. Qui no té gens d'interès a fer-ho bé, si l'endemà li treuen la brossa, tant li fa que ho hagi fet el camió de les escombraries, com si se n'ha encarregat el camió especial que fa la repassada matinal. D'aquesta manera no es resoldrà mai.

Tornant als delictes reiterats, si no treballem per evitar la reincidència, no aconseguirem la tranquil·litat al nostre entorn. Uns pocs són capaços de fer anar malament a la majoria. Això, agradi més o menys, s'ha de resoldre d'una vegada. La pràctica impunitat dels reincidents no ens deixa viure, i no és just.

Un 25 de novembre

Un dia com avui ens convida a reflexionar com hem d'actuar la resta de dies de l'any. Tenim una xacra cruel, com és la mort de tantes víctimes en mans de les seves parelles o ex parelles, i no sabem com actuar per evitar-ho. Sens dubte que l'educació és un factor clau, però no únic. No està escrit enlloc que la gent amb cultura i educació no corren el risc de caure en la temptació.

Avui llegia que en molts casos de víctimes per violència domèstica hi havia indicis previs i que una denúncia a temps podia haver salvat la víctima. Això ens obliga a ser més solidaris i observadors, i saber actuar quan les circumstàncies ens fan témer una acció com aquesta. S'ha d'evitar, però de caure en el perill de veure crims arreu, o entrar en la intimitat de les persones.

Es fa difícil jutjar els nostres veïns i familiars, i per això hem de ser capaços d'actuar amb naturalitat. No podem anar a l'extrem de la desconfiança total amb l'altre, sinó simplement tenir els ulls oberts i saber reconèixer quan es fa necessària la nostra col·laboració.

Malauradament continuarà havent víctimes de violència, i per això caldrà sensibilitzar més la nostra societat sobre la necessitat de respectar els altres, fer adonar que la violència no porta enlloc, i que ens cal aprendre a conviure amb les dificultats, en la diversitat i sempre amb el respecte mutu.

Són tots els dies de l'any que ens cal tenir present aquest tema pendent, escampar a tort i a dret que no es pot actuar a través de la força, per sotmetre la parella, l'amiga, la més feble, fins al punt de llevar-li la vida per no acceptar-la com és, o no acceptar la seva decisió de tallar la relació.

Amb tota la humilitat m'uneixo al dolor de les persones que han perdut una persona estimada per culpa d'aquesta xacra, i imploro la necessitat d'avançar cap a la conscienciació que res es pot resoldre a partir de la violència.

Com encarar les dificultats del coronavirus

Darrerament i en més d'una ocasió he escoltat la frase que el coronavirus ha tret el pitjor de la gent. Jo sempre defenso la bondat de la gent, contra qualsevol opinió contrària. Em resisteixo a pensar que la gent no és bona d'entrada, sinó que en tot cas les circumstàncies els canvia, ens canvia. Ja sé que estan passant moltes coses, que hi ha violència al carrer i a les cases, però això no ha de condemnar inicialment les persones.

Davant els problemes provocats pel coronavirus, accentuats en temps de confinament total, s'ha pogut observar comportaments si més no molt egoistes i individualistes. Ha posat a prova la capacitat de les persones a col·laborar amb els altres, a manifestar-se solidaris.

He intentat posar en relleu l'esperit de voluntariat que s'ha manifestat respecte a persones més vulnerables, i crec que ha valgut la pena tenir-ho en compte. No podem sempre mirar només la part negativa, que no vol dir ignorar-la, sinó en tot cas procurar millorar-la.

Malgrat tot hi ha exemples que poden portar-te a concloure que les dificultats provoquen un tancament en les persones i una actitud més egocèntrica. És per això que han sorgit aquestes expressions de ressorgiment del pitjor que portem a dins.

L'epidèmia no s'ha acabat i caldrà continuar treballant per evitar que s'eternitzi i col·lapsi novament la nostra societat. És per això que haurem de procurar millorar en el nostre comportament, conscients que és una situació temporal, més o menys llarga, però que entre tots l'hem de superar. I la millor manera de fer-ho és col·laborant. Pensar en conjunt, en comunitat, i intentar ajudar aquelles persones que per les circumstàncies que siguin tenen més problemes per encarar les dificultats. A veure si podem deixar de sentir la frase inicial, perquè acabem assumint que només junts vencerem les dificultats.

La Marató de TV3

Avui hem de parlar d'un dels actes més solidaris que hem pogut experimentar i veure'n resultats. Em refereixo al programa de TV3, la Marató. És presenciant actes com el d'avui que t'adones que la gent és bona, és solidària i és agraïda. La maldat és un accident que malauradament apareix, però estic convençut que no és l'estat natural de les persones i això és el que ens ajuda a viure en societat.

És per això que quan t'informen de crims i accions immorals sents tanta ràbia perquè és un anar en contra del sentit de la vida. És una anomalia que no es pot permetre i s'ha d'intentar eradicar.

Conèixer les persones que pateixen i que es queixen menys que no pas tu, que tens tots els vents a favor i que al més petit encontre sembla que se'ns acabi el món, et fa adonar que només podem tenir paraules d'agraïment i voluntat d'ajudar a qui no ha tingut la mateixa sort, que no pretén fer-te llàstima, sinó només fer-se evident, que sàpigues que existeixen.

Avui a casa, una vegada més, ens manifestarem solidaris amb totes les persones que pateixen alguna malaltia, enguany malalties minoritàries. Truca!

Atrapats en la injustícia i immoralitat

Continuen els problemes en el vaixell Open Arms que no pot desembarcar els immigrants que continuen a coberta. Una situació immoral que hauria d'haver estat resolta fa molts dies. És una situació desagradable haver d'estar comentant tot el que està passant amb aquest vaixell i tot fa pensar que encara en tenim per alguns dies més.

Si l'Europa que construïm és aquesta que permet que persones mal visquin en un vaixell, no ens interessa. No la volem! Si per alguna cosa hem de lluitar és perquè hi hagi justícia al món i que els estats que s'ho poden permetre obrin les portes a les persones que han hagut de fugir dels seus països per poder sobreviure.

És injusta la situació i hem de ser solidaris amb les persones que estan lluitant perquè es resolgui el més aviat possible, i amb les persones que varen ser salvades del mar i que encara no han pogut posar els peus en terra ferma.

Cal denunciar la situació de l'Open Arms, encomanar-los moltes forces i no callar fins aconseguir que les persones migrants puguin baixar del vaixell.

Corrupció o Malversació de cabals públics a Toledo i Zamora

Llegia avui que la Diputació de Zamora va organitzar una gala per lliurar uns premis a l'emprenedoria. Es tractava de lliurar un total de 3.500 euros als tres millors, i l'acte el conduïa el conegut Bestín Osborne, que va cobrar per la seva feina un total de 14.520 euros.

L'altre dia també vaig poder llegir que la Diputació de Toledo posava en subhasta un barco que havia fet construir, i li havia costat 400.000 euros, perquè navegués en un pantà no navegable. El barco no s'ha utilitzat.

En el primer cas la despesa està feta, i en el segon potser podran recuperar els diners invertits, però m'agradaria fer notar que és fastigós veure com uns senyors electes malgasten els diners que no són seus.

Parlem de corrupció quan pensem en aquells polítics que s'embutxaquen diners públics, i viuen a costa de qui els ha votat, però casos com aquests que us comento de les dues diputacions, segur que n'hi ha a cabassos. 

No sé si, considerant que les dues notícies siguin certes, es poden considerar casos de corrupció, però malversació sí que ho serien i d'això n'haurien de passar comptes, començant per aportar diners propis a la caixa que han desmantellat.

Per cert, m'agradaria saber si part d'aquests diners els ha arribat de Catalunya o altres comunitats que som solidaris.

Per què no fem res contra la corrupció?

De tant en tant escoltem qui reclama la veu i opinió de la intel·lectualitat espanyola en relació a la situació catalana i el seu enfrontament amb el govern espanyol. És cert que al llarg de la història s'han donat casos en què intel·lectuals espanyols s'han afrontat amb el posicionament immobilista i dur del govern de Madrid, i en canvi ara, des de fa molt temps no els sentim per enlloc. No ho veuen bé?

Penso, però que el problema de la societat espanyola, amb nosaltres inclosos, no és tan el panorama sobiranista, sinó la implicació de tots en el dia a dia, amb injustícies i corrupcions que sembla ser que ens escandalitzen, però no ens aixequen ni un pam el cul de la cadira.

Per què no hem sortit al carrer a lluitar contra allò que l'oposició política perdona de la corrupció del PP? De què tenim por? Vivim massa bé per complicar-nos la vida? Avui llegia una frase de Miguel Bosé contra el president veneçolà Maduro i una resposta que li suggeria fixar-se en què passa a casa nostra, que ho tenim prou complicat i brut. I jo penso el mateix! Podem ser solidaris amb altres ciutadans d'altres continents, però no podem desentendre'ns del que ens està passant. 

Les persones de la meva generació i algunes altres, que havíem patit la dictadura franquista, ens costa constatar que amb un PP corrupte com l'actual, no siguem capaços d'aixecar la veu per fer caure el govern, no amb la força de les armes, sinó dels arguments que tenim a l'abast per justificar que tanta corrupció no pot viure impune en mans dels principals governants. Un aixecar la veu contra aquests partits de l'oposició que, sumant majoria, no volen ni fan res per canviar la situació. La nostra democràcia es troba malalta i no som capaços d'aconseguir els remeis.

Colau ordena precintar el CIE

Els dóna dos mesos perquè ho precintin. Quin cas li faran? Té arguments legals per ordenar-ho? Al nostre país encara ens ve de nou que algú vagi en contra d'una institució, sobretot espanyola, perquè ja hem vist que contra les catalanes darrerament no hi ha gaires problemes.

La majoria de ciutadans anem amb el lliri a la mà, i no se'ns acut que puguem requerir o exigir res a l'administració, sobretot si és policial, fins i tot ens ve de nou, perquè no és gaire normal que algú pretengui situar tothom, també les institucions, al mateix lloc davant la legalitat.

Voldria saber quanta gent hi ha que hagi llegit la notícia i estigui convençuda que l'Ajuntament se'n sortirà. Em vindria molt de nou que fossin gaires, perquè el més creïble és que l'Estat, que es passa pel forro qualsevol legalitat, trobi prou justificants perquè el Centre d'Internament d'Estrangers, continuï, malgrat el que passa a dins. i aconsegueixi que ningú li pugui portar la contrària.

Aquest és l'Estat que molts volem defugir, sense saber si sortiríem del foc per caure a les brases, però n'estem fins al monyo, i no ens agrada, no ens en sentim solidaris, no ens el fem nostre, perquè no és just davant la gent feble i sense recursos, i cada vegada potencia més les diferències entre les persones, entre qui té el poder, els diners, i qui està a mercè d'ells.

Els arenyencs no només tenim drets

Si ahir em queixava de com es fan de malament les coses des de l'ajuntament i reclamava que els tècnics municipals fiscalitzessin els treballs per evitar nyaps com l'asfaltat dels carrers del Turó, avui he de parlar d'allò que nosaltres, com a vilatans, fem malament.

Si volem ser exigents amb els altres també ho hem de ser amb nosaltres mateixos. Si els vilatans tenim uns drets que se'ns han de respectar, també tenim unes obligacions que no podem deixar de complir, la majoria d'elles són de sentit comú.

Pensar en que cada veí s'hauria d'escombrar el tram de carrer de casa seva pot fer riure. Ens hem acostumat a que l'ajuntament ja ho neteja. Cadascú que opini el que li sembli millor, però on hem de coincidir és que no tenim cap dret a embrutar l'espai públic pensant que l'ajuntament ja ho netejarà.

És molt còmode obrir la porta de casa i deixar la brossa al portal, sabent que durant la nit ja es recollirà. És cert que paguem unes taxes perquè ens ho recullin, però el cost per a l'ajuntament i, per tant, per a la vila, no és el mateix si traiem el tipus de brossa el dia que toca, a si ho fem quan ens dóna la gana. Aquesta deixadesa es paga i no tenim cap dret a augmentar la despesa quan és tan fàcil fer-ho bé.

Tenim un servei de recollida de voluminosos molt fàcil de sol·licitar. No tenim cap dret a deixar al carrer allò que ens fa nosa quan a nosaltres ens convé. L'espai públic és de tots i no podem fer-ne un mal ús.

Hi ha moltes maneres de fer la guitza o d'actuar sense pensar en els altres, ja sigui no recollint les caques dels gossos o permetent que aquests es pixin a les façanes de les cases dels altres, mai a la nostra, o bé com deia abans, traient la brossa a deshora o llençant tota mena d'objectes al terra. Si no som responsables, solidaris i educats, no aconseguirem millorar la nostra convivència, i en això hi tenim una obligació inexcusable. Només podrem exigir als altres si nosaltres som exigents en nosaltres mateixos.

I les CUP que carai faran?

Arran de les declaracions del regidor Ramon Vinyes sobre la decisió de les CUP de no voler entrar a formar part del govern municipal, tot i signar la moció de censura, i sense els quals no hauria pogut reeixir, m'ha recordat que per a moltes persones l'actitud de les CUP, a nivell local, però també en l'àmbit català, no s'acaba d'entendre.

Parlant amb gent, alguns creuen que no tenen clar què volen ser de grans o bé que no es casen amb res ni amb ningú per no assumir cap tipus de responsabilitat. Quedar al marge del govern li permet ser crític amb les decisions que pugui prendre la primera alcaldessa de la vila i el seu equip. Una cosa, però han de tenir present i és, com deia abans, el seu vot és decisiu perquè la moció de censura tingui efecte.

No queda clar l'interès del PSC local perquè les CUP decideixin entrar al govern. No hi ha moltes coincidències ideològiques, que jo hi sàpiga veure, i més enllà de les bones relacions personals que puguin tenir els diferents regidors, hi ha qui hi veu l'interès en no tenir-los a l'oposició.

Un dia podríem parlar de la capacitat dels diferents grups municipals per tirar endavant una política o altra. Sovint dóna la impressió que darrere els regidors i regidores de cada grup hi ha un buit important que fa que es trobin molt sols i sense el suport que caldria esperar. Probablement tindríem sorpreses.

El suport que necessiten del seu partit els regidors i regidores que han pactat el nou govern és molt important, però encara ho és més que els quedi clar que es tracta d'un govern de coalició i que han d'evitar veure els companys de viatge com a adversaris. No seria bo per Arenys de Mar que amb el canvi obtinguéssim una oposició molt conjuntada i una olla de grills governant. 

Els regidors de les CUP varen dir que amb tants grups no se sentirien còmodes. Amb qui s'hi sentirien? Tenen alguna opció de governar amb comoditat? Han fet possible el relleu a l'alcaldia, suposo perquè estimen que ara anirem més bé. Se'ls pot acusar de poc solidaris? De no voler arriscar? De que faci la feina un altre?

Un Euro mal planificat pot suposar el caos a la UE

Diversos temes són notícia, però potser la situació de Grècia ocupa el lloc destacat. Es parla molt de la seva situació econòmica i de la possibilitat de que deixin l'euro. Molts internautes preocupats, però... són solidaris o tenen por dels efectes que ens pugui ocasionar la seva sortida de la moneda europea?

¿Tenim prou coneixement del què passa a Grècia, de per què s'ha arribat fins aquí i quines són les millors eines per resoldre el tema amb el mínim cost? Penso que desconeixem el fons. Tenim informacions superficials i esbiaixades, depenent dels mitjans que consultem. És bo per a Grècia, i els grecs, sortir de l'euro? És aquesta l'única sortida possible? Per què la troica no ho vol?

El Nobel d'Economia Paul Krugman anima els grecs a votar 'no' en el referèndum, i el seu govern a preparar la sortida de l'euro. Segons l'economista, l'euro és la causa de tota aquesta situació, perquè es va unificar monetàriament els països europeus sense unificar la política fiscal i bancària. A més acusa les autoritats europees de continuar en una política equivocada d'austeritat que en el cas de Grècia no tindrà fi i la situarà en una depressió sense que se'n pugui sortir mai més.

Fa anys, sí, anys que uns quants economistes de reconegut prestigi han predicat que la política d'austeritat imposada als estats europeus era un greu error, i encara continua aquesta dèria. No és estrany que Paul Krugman sigui mal vist pels polítics que marquen les directrius econòmiques de la Unió Europea, i se'm fa difícil entendre la seva obsessió per continuar predicant l'austeritat, a no ser que hi hagi uns interessos molts clars que no se'ns expliquen.

No diré mai que la situació de crisi europea sigui fàcil de resoldre, però continuaré pensant que la política de l'austeritat no és el millor camí per trobar la solució. Des dels meus petits coneixements d'economia, defenso clarament la posició del Nobel Pau Krugman.

Arenys de Mar ja té vuit alcaldables per escollir

Tal com ja es preveia i ho havia comentat en aquest blog, la Rosa Zaragoza encapçalarà la llista de Ciutadans en les eleccions municipals a Arenys de Mar. Amb la Rosa ja tenim vuit alcaldables, després de les confirmacions de l'Annabel Moreno (ERC), Ramon Vinyes (PSC), Isabel Roig (ICV), Belen Quintero (PP), Àlex Acero (Bloc), David Caldeira (CUP) i, segons UDC, Josep Manel Nogueras (CIU).

No sé si encara n'hi haurà algun altre, tenint en compte les ganes que gent de Podemos tenia per crear una agrupació d'electors. En tot cas, no cal dir que estem ben servits i també que tindrem 136 candidats, més reserves, disposats i disposades a treballar per Arenys. Llavors direu que els arenyencs no som solidaris i voluntariosos, perquè a guanyar-s'hi la vida no hi aniran pas, encara que algun malpensat s'ho pugui imaginar.

Amb vuit candidatures surt a unes dècimes per sobre de dos regidors per llista, la qual cosa, resultaria prou curiosa. Si a Espanya es posen nerviosos per la fi del bipartidisme, els hauríem d'ensenyar com ens ho fem a casa nostra que treballem molts i ben avinguts.

En aquest mandat hi ha hagut un equilibri entre forces de govern i oposició, 3,5 a 3,5, encara que amb un pes representatiu diferent. La fracció és pels moviments del Bloc que ha jugat tots els papers de l'Auca, fins i tot assumint regidories sense considerar-se part del govern. 

Quant a les cares que ens podem trobar a partir del 13 de juny, data de la constitució del nou ajuntament, probablement no hi hagi molts canvis, tenint en compte els líders de cada formació que, a excepció de CIU i del retorn de la Rosa, ara amb un altre partit, la resta repeteixen. Tot dependrà, doncs, dels números dos, que en el cas d'ERC i la CUP ja sabem que són nous.

Del cap de llista de CIU, si es confirma, m'interessa la importància que dóna a la participació, un fet que gira totalment la truita de l'actual alcalde, que no hi ha cregut mai. A veure si entre la CUP i CIU posen en pràctica aquest valor, i aconseguim millorar la nota d'aquest actual mandat. La Transparència els vindrà obligada per llei i no se'n podran escaquejar.