Què és el Pla de Justícia de Pau i de Proximitat a Catalunya 2025-2028?

Si voleu saber exhaustivament què és aquest Pla, visiteu l'enllaç i sabreu què diu. De manera resumida podem dir que es tracta d'un pla estratègic que desenvolupa el nou model derivat de la Llei orgànica 1/2025, que transforma els antics jutjats de pau en oficines de justícia al municipi (OJM), pensat per aquells municipis petits que no disposen de jutjats.

L'objectiu general és acostar la justícia a les persones que viuen en municipis on no hi ha Tribunal d'Instància, per ajudar a prevenir i resoldre conflictes, amb una atenció més àgil i propera a la ciutadania. Atenció, però, ja que en el moment de redactar la llei, en el seu tràmit parlamentari, es varen oblidar d'incloure una de les funcions més típiques dels jutges de pau, com són els casaments. Des de l'aprovació d'aquesta llei els jutges de pau no poden casar i després de més d'un any, ningú no ha fet res per resoldre-ho. O sigui, ja comencem bé!

Si llegiu la descripció del Pla veureu que es pretén organitzar aquestes noves oficines arreu del territori, oferint suport amb personal de l'Administració de Justícia i formació als jutges i jutgesses de pau. 

Entenc que està molt estudiat i que el govern català, amb les minses competències que té en aquest món de la Justícia, es veu amb cor de dur-ho a terme, i pensa que millorarà el panorama de què fins ara coneixíem com a jutjats de pau, amb un component de voluntariat molt alt.

El Pla s'esplaia més en l'organització, coordinació i la millora de recursos i formació, però diu ben poc sobre noves competències dels jutges de pau. Potser l'excepció és la mediació que, per cert, hi ha altres institucions que ho estan desenvolupant. Avui, molts ajuntaments disposen del servei de mediació gratuït, o el d'informació al consumidor. Probablement cal posar ordre amb tot el conjunt d'instàncies i organitzacions i les funcions que realitzen, però tinc por que tot plegat no quedi amb una simple maquillada, sense anar a fons. De moment, que els hi tornin la possibilitat de casar, que com a mínim no anem enrere.

Ètica i legalitat

L'alcaldessa de Ripoll té un problema i és bo analitzar-ho, amb la voluntat de no deixar-nos portar per simpaties o ideologies. No és fàcil.

En el món de la política està molt qüestionada l'ètica i la legalitat. Tenim massa casos de corrupció que coneixem i ves a saber els que encara no s'han destapat. Jo sempre penso que els polítics corruptes són una minoria, però que fan molt mal i provoquen que molta gent els posi a tots en el mateix sac. No és així. Conec a moltes persones que han dedicat part de la seva vida a la política i ho han fet de manera honesta, amb esperit de servei.

Què passa quan un familiar d'un polític vol optar a una plaça de funcionari de la mateixa institució? La filla de l'alcaldessa tenia dret a presentar-se a una plaça de policia municipal? La convocatòria estava prou justificada? Ha actuat correctament l'alcaldessa?

La llei de l'administració pública deixa molt clar que quan hi hagi un parentiu o relació propera el polític s'ha de decantar i no intervenir en el procés. Per què? En primer lloc, per no influir en el veredicte, però també per preservar la imatge de tot el procés. Sembla que en el cas del procés per dotar-se d'un policia nou a l'Ajuntament de Ripoll, l'alcaldessa s'ha decantat i no hi ha intervingut, però la imatge del procés se n'ha ressentit.

Aquests dies tenim molt present què està passant amb els familiars del president del govern espanyol, que han estat jutjats o estan imputats per haver rebut tractes de favor. Què hi ha del cert? 

Recordo que en l'època de regidor de govern a la meva vila, vaig sol·licitar, com a vilatà, una subvenció per arranjar la façana de casa nostra. Hi havia una convocatòria oberta amb un seguit de requisits. El meu projecte els respectava tots, però no se'm va concedir perquè era regidor. Ho vaig acatar, bàsicament per no contribuir a sembrar dubtes, però no em va semblar just. Jo no intervenia en el procés de concessió de les ajudes.

El tema està, probablement, discernir què és ètic i què és legal, o potser simplement, renunciar a drets per no ser mal interpretats. I aquí ho deixo.

Suport a la ciutadania

El dia a dia és prou complicat perquè, a més, t'apareguin problemes inesperats i que et poden fer anar de corcoll. No sempre estàs preparat per afrontar segons quins conflictes i necessites algun professional que t'ajudi a resoldre'ls. L'Administració t'ofereix el suport en temes com l'habitatge, el consum, o la mediació, que no sempre es coneixen. El recurs d'acudir a un advocat o directament als Jutjats sempre hi és, però a vegades es pot evitar acudint a serveis de competència municipal o supramunicipal.

A Arenys de Mar, com a la majoria de poblacions de dimensions semblants, tenim dos serveis que treuen fum, però que, tot i això, són desconeguts per una part de la població. Em refereixo a l'Oficina Municipal d'Informació al Consumidor (OMIC), que es troba a l'edifici del Xifré, i el Servei de Mediació Ciutadana, que atent des de l'edifici del Calisay.

Segurament que en alguna ocasió ens hem trobat davant de problemes relacionats amb empreses dels subministraments de gas, llum o aigua, o amb comerços o industrials del mateix Arenys o de fora. L'experiència i professionalitat de les persones que estan a l'OMIC et faciliten tots els tràmits i t'ajuden a resoldre aquells dubtes que t'hagin pogut sorgir.

La convivència no és fàcil i en alguna ocasió hem pogut patir algun conflicte amb els veïns. La mediació és una manera fàcil, sempre que l'acceptem, de resoldre aquelles discussions que no cal portar als Jutjats, possibilitant arribar a acords. És també un o una professional de la mediació la que aconsegueix simplificar la situació i estalviar-te diners i temps.

Aquests són dos exemples de serveis municipals que tenim a l'abast, però n'hi ha d'altres. És bo que se'n tingui un coneixement, encara que puguem desitjar no haver-los de menester. 

Com podem veure, no tot és negatiu. També hi ha aspectes positius que cal considerar i fer públic. No podem estar tota la vida veient només les coses negatives, que n'hi ha, perquè viure són quatre dies i cal gaudir-ne.

El poder de la mediació

Al nostre país hi ha molt bons professionals de la mediació i és per això que és de gran risc posar-me a parlar-ne. En tot cas és un tema que m'agrada, valoro i considero que hauria d'interessar a més gent, i els responsables de les institucions públiques haurien d'assumir-ho com una tasca a organitzar i oferir a la població.

Quan em varen comentar que Arenys de Mar disposaria d'un nou servei de mediació, on hi hauria una professional al capdavant, em va semblar tot un encert. Desitjo que aquest servei, que ja està en funcionament, tingui durada en el temps i no sigui cosa d'un impuls efímer com ha passat altres vegades.

La mediació és important, però té com a condició primera, sempre segons al meu entendre, la necessitat de creure-hi. La mediació només es pot practicar entre persones que estiguin disposades a participar-hi i seguir les regles necessàries que puguin permetre arribar a un acord.

Aconseguir que un cas, per problemàtic que sigui, no acabi als jutjats, amb tot el que això representa, sinó que es pugui dilucidar a través d'un procés de mediació, és fantàstic. Caldria informar bé a la gent què es pot aconseguir amb la mediació, quins beneficis en traiem i què ens estalviem.

Durant la meva carrera professional he viscut de prop l'organització d'oficines de mediació i només en puc dir paraules positives. A Mataró, el servei de mediació municipal era un exemple a seguir que recollien molts altres municipis. Dic que era perquè des de fa uns anys n'estic totalment desconnectat.

El món actual, molt polaritzat, va contracorrent del model de mediació. Probablement és el desconeixement que fa que un no se li acudeixi acudir a la mediació. Potser només tenim a la ment, quan parlem de mediació, els grans conflictes internacionals, però hem de saber que en el dia a dia hi ha situacions, entre veïns o familiars, que requereixen la mediació i eviten haver d'entrar els jutjats, un lloc que saps quan hi entres, però no quan en surts.

Proposo que, aprofitant que la nostra vila disposa d'aquest servei, es doni a conèixer perquè les persones que en tinguin necessitat, sàpiguen on i quan hi poden acudir, i els beneficis que en trauran.

El duet Laporta-Oliver torna a ser notícia

Hi ha persones que són especialistes a complicar les vides dels altres, de ficar-se en embolics i passar moltes estones als jutjats. Persones que ocupen càrrecs de responsabilitat, siguin públics o privats. Que tenen una imatge pública i no passen desapercebuts, i que són notícia per enganys i estafes, i sembla que la cosa no vagi amb ells. Ni s'immuten.

    Joan Laporta és prou conegut i no necessita presentació. Tothom, encara que no estigui en el món del futbol, el coneix de sobres, i també sap que no sempre actua de manera clara. Sempre provoca dubtes, i per això hem de parlar d'ell com a presumpte no sé què.

    L'altre Joan, l'Oliver, potser és més desconegut, però segur que, fent una mica de memòria, tothom li coneix algun episodi poc clar en la seva biografia. Recorden el cas del Reus Esportiu? També va passar per TV3. Aquell home que entrevistava la gent tot remenant-se els cordons de la sabata. No us hi vàreu fixar?

    La notícia de l'ARA parla d'un afortunat a la loteria primitiva que va caure a les mans d'unes societats on ambdós protagonistes en formaven part. Varen aconseguir-ne uns crèdits que sumaven gairebé cinc milions d'euros, i els diners sembla que han desaparegut, com tampoc n'han obtingut els interessos promesos. 

    Algú dirà que no es pot anar per la vida invertint diners sense saber on es col·loquen. Tenim prou experiències amb entitats bancàries que també varen fer el seu agost a costa dels clients i la seva total confiança. Si els bancs eren un reclam amb un cert risc, què no seran les empreses que en desconeixes els promotors i administradors!

    Entenc que la família estafada tindrà la seva feina per recuperar els diners, si els acaba aconseguint, però entretant m'agradarà veure què passa amb els dos Joans i si, després d'aquesta, vindran altres històries, amb més persones afectades. És tot un sainet.

Una mala utilització de la llengua

Aquests dies he llegit a les xarxes socials, però també en algun article periodístic, com avui mateix al diari ARA, comentaris sobre una intervenció de Jordi Évole a TV3, i en concret es parla de l'expressió "espanyolitzar TV3". D'entrada haig de dir que no em sorprèn que persones que viuen a Catalunya siguin tan crítics amb la llengua pròpia i la utilitzin per polemitzar entre nosaltres, com si la llengua fos l'esca de tots els mals, i no l'eina de comunicació dels humans. Cadascú la seva.

    Atacar les persones i les institucions per l'ús que es fa de la llengua és una pràctica massa habitual. En el cas concret que comento desconec totalment com va anar l'entrevista i per tant no puc opinar al respecte. Parlar sobre allò que els altres diuen sempre és un risc, però sí que veig que entre tots estem fent un discurs que no ens afavoreix.

    Hi ha uns fets que, amb el cor a la mà, amb coneixement de causa i ganes de resoldre dubtes i solucionar problemes, tenen una evidència que no s'hauria de qüestionar. Que el català continua essent una llengua a protegir és una realitat que només qui voldria que desaparegués ho pot discutir. La manera de fer-ho sí que pot diferir i es pot pensar que no ho estem fent bé, però que necessita la protecció és un fet. 

    Com totes les coses, no és prohibint que resolem els problemes, sinó més aviat empatitzant amb la gent, buscant solucions que no perjudiquin, però sense oblidar l'objectiu, i aquest ha de ser que les persones que tenim el català com a llengua pròpia no tinguem traves per relacionar-nos, ni accedir a serveis havent de canviar de llengua. Hem de ser respectuosos amb els que no tenen el català com a llengua pròpia, però també se'ns ha de respectar, i això no passava en temps del dictador, però tampoc passa ara arreu i en tot moment. Només cal veure com funcionen administracions públiques de casa nostra com els jutjats, per no parlar de casernes de policia nacional, que això ja és impossible.

    Només hi ha una televisió que tingui com a llengua pròpia el català, i el seu àmbit de propagació és Catalunya. La resta són de parla castellana. Pretendre que TV3 ignori que la llengua pròpia de Catalunya és el català no té cap sentit. Això no vol dir que no es pugui parlar en castellà i altres llengües. De fet és el que passa, i cada vegada amb més freqüència. Pensar que parlant en català excloem els catalans de parla castellana és un error. És utilitzar la llengua per crear fronts oposats, fent que la llengua sigui motiu de disputes i conflictes. Això ho volen alguns, però ni ens convé ni el fons ho volem els que tenim el català com a llengua pròpia. 

    Potser això no era el que deia o volia dir Jordi Évole, però en tot cas sí que hi ha persones que ho pensen i ho defensen, cosa que agradava molt a partits polítics com Ciudadanos, que només varen aparèixer per crear polèmica i intentar fer desaparèixer la nostra llengua, i amb ella la cultura i les tradicions.

Hem de ser més exigents amb la nostra llengua

Dissabte, després d'un recorregut literari i una agradable visita al Museu del Cau Ferrat, vàrem decidir anar a dinar. Havíem de recuperar forces ja que el matí havia estat intens, encara que molt interessant. 

Desconeixíem els llocs més preparats per fer un bon dinar, ni quins eren més assequibles econòmicament, de manera que no ens prenguessin el pèl ni els diners. Havia estudiat bé on deixar aparcat el cotxe, però no havia previst on anar a dinar. 

Quan et trobes en una situació com aquesta et dediques a passar per davant dels restaurants i mirar la carta. Sobretot la seva varietat, les preferències, i els preus. Alguns llocs ja els descartes, doncs, no tots estan a l'abast de totes les butxaques. Però hi ha un element que no me n'oblido mai, i és la llengua o llengües que utilitzen a les seves cartes. Hi ha el català?

No soc molt radical, és a dir, no miro si el català és la llengua preferent de la carta, però sí que hi sigui present. Això va fer que alguns dels restaurants els descartéssim, perquè a Sitges encara hi ha restaurants que no utilitzen el català. No demano que em parlin en català, sinó que m'entenguin en la meva llengua, i que aquesta sigui present, si més no per escrit.

Amb això vull dir que la nostra actitud és molt important a l'hora de defensar la llengua. Tenim molts problemes per la pressió que ens ve de la resta d'Espanya, amb una forta radicalitat de les institucions estatals, però també d'institucions i poders que resideixen dins de Catalunya. La policia nacional, els jutjats..., però també empreses privades, siguin multinacionals o de petit volum.

No sempre tens la possibilitat de forçar que et deixin expressar-te amb la teva llengua, però el que no podem fer és no revel·lar-nos-hi i no exigir que ho puguem fer. I el més fàcil és a l'hora d'escollir què compres, on ho compres, on menges.

Si cadascú de nosaltres ens esforcem en defensar el català, i que aquest hi sigui present, farem un gran favor a la llengua i al país. Jo no canvio de llengua, i al mateix temps exigeixo que se'm respecti la meva llengua. Quan aquesta és absent, surto per la porta i busco una altra parada. Per cert, vàrem dinar molt de gust!

El català a Madrid quan?

Resulta una mica estrany que el govern del PSOE demani de poder parlar català al Parlament europeu, i no ho permeti al Congrés de diputats, i amb prou feines al Senat. Són d'aquelles coses que no s'acaben d'entendre i, si ets mal pensat, creus que tenen clar que la proposta presentada a Brussel·les no tirarà endavant i en canvi ells quedaran bé davant de Catalunya. 

La sol·licitud que fa el govern de Madrid s'haurà de discutir i aprovar per majoria. Tenint en compte l'equilibri de forces actual a Brussel·les, em fa témer que els conservadors espanyols s'encarregaran prou d'evitar que un fet prohibit a Madrid sigui possible a Brussel·les. De fet no seria la primera vegada que passa. Si més no pel que fa als nostres polítics exiliats, que tenen les portes obertes per Europa i també les de les presons espanyoles.

Sigui com sigui, la jugada va més enllà d'una imatge dels socialistes ja que ERC també s'hi posa bé i fa veure que és la seva influència que ha permès que la carta amb la sol·licitud perquè el català sigui una llengua que es pugui parlar al Parlament europeu, com també el gallec i el basc, s'hagi acabat enviant.

Una vegada més serem optimistes i defensarem l'actuació del govern espanyol, amb l'esperança que acabi bé. Tot sigui per la bona causa de la nostra llengua. Després ja tindrem temps de plorar les desgràcies si, com podem témer, s'acaba denegant i ens quedem com fins ara.

Els nostres polítics, però, no poden defallir i han de continuar batallant perquè totes les llengües oficials a Espanya es puguin emprar a les institucions del país. No pot ser que el català, com el basc i el gallec, continuïn sent llengües de segona categoria, i es vegin reprimides a les cambres de representació de la sobirania popular. L'excusa que ja hi ha el Senat, com a cambra territorial, on es pot parlar el català, en algunes ocasions, no ens ha de servir, sinó que hem d'insistir en poder parlar amb la nostra llengua, tal com ho fem a casa, al carrer i al país. Després ja parlarem de les dificultats que a vegades tenim per poder parlar en català al nostre propi país, Catalunya. No cal limitar-ho als jutjats i a les comissaries de policia, sinó que també passa en espais molt més habituals, més sovint del que ens pensem.

Desgavell entre PDECat i JxCat

Sembla que la nau del PDECat va a la deriva i està a punt de naufragar. La seva picabaralla amb JxCat, portada ara als jutjats, preveu un desenllaç de ruptura, que tant han intentat d'evitar. Amb la decisió de presentar la denúncia als jutjats, han començat a desfilar un seguit de militants, començant pels senadors a Madrid.

No sé quan tindran lloc les eleccions, però de moment el panorama dels simpatitzants i militants al voltant del PDECat, JxCat i les altres escissions que hi ha hagut, no son gaire afalagadores i dona ales a ERC a esdevenir la primera força catalana, encara que no passi pel millor moment.

Tot plegat és molt trist perquè jo no hi sé veure res més que ganes de protagonisme a tots plegats. Com volen fer arribar un missatge únic al país, amb aquest desgavell i aquests atacs entre les formacions? Ja no estem parlant de les baralles amb ERC, sinó dins del propi sector, que ja no sé si anomenar partit o no.

Avui, si algú ens pregunta què se n'ha fet de l'antiga CDC, només podem dir que s'ha desintegrat en mil bocins. Alguns es mantenen a l'entorn de l'autonomisme i d'altres s'han passat al sobiranisme. Uns prediquen el diàleg, d'altres defensen la unilateralitat. De tots plegats no en fan un, i això es notarà a les eleccions que estem esperant des de fa tant temps.

Segurament els fets d'aquests dies provocaran que la convocatòria s'ajorni, pel propi interès partidista, i no pas per l'interès de la nació. Convocar-les ara seria un desastre per aquestes formacions i m'imagino que confien en redreçar el camí, que podria passar per la pràctica desaparició del PDECat, que de fet ja va néixer de manera estranya.

Una vegada més prevalen els interessos de partit a les necessitats del país, i això és el que fa més necessari que mai canviar la llei electoral i prioritzar el pes de les persones, les que estan disposades a treballar per la nació catalana.

La senyora Álvarez de Toledo avança

Sembla ser que des del PP, segons explica la triomfadora de les darreres eleccions generals, la senyora Cayetana Álvarez de Toledo, tenen la intenció de primar els constitucionalistes, els unionistes en front dels independentistes. Volen premiar el mèrit de mantenir-se fidels als principis espanyols i a la llengua comuna.

La notícia no seria rellevant si es tractés d'una tasca de bona fe, ja que no hi ha res de dolent defensar una causa, si no es tracta d'atacar-ne una altra. La lectura que podem fer del missatge d'aquesta senyora és que cal sembrar més discòrdia per aconseguir reduir els independentistes.

Com en tot, també en l'esport, està bé la competència si l'objectiu és millorar i gaudir-ne tots plegats. Que a Catalunya hi hagi qui es dediqui a potenciar el castellà no es pot considerar de cap manera negatiu. El problema que patim a Catalunya és que tots els moviments que provenen de fora, amb el suport de part de la gent de dins, són per atacar el català i el nostre fet diferencial. No cal ni anar a parar a l'objectiu de la independència, sinó simplement aconseguir poder parlar en català a tot arreu. Sí, a tot arreu, també a la policia espanyola, a Catalunya, i als jutjats.

Es veu que a primers de setembre ens explicaran com ho pensen fer. Nosaltres entretant ens malfiem de la seva actitud, perquè en tenim d'altres molt properes, com les que ens té acostumats el ministre Borrell.

Probablement a la senyora Cayetana li hauríem d'explicar que la llengua més primada a Catalunya continua sent el castellà, encara que hi hagi gent dedicada a dir el contrari.

Per a un pacte d'esquerres a la vila

Seguint les declaracions dels diferents partits polítics, avui dilluns hauríem de comentar la voluntat de la CUP, que passa per formar govern amb ERC i Arenys en comú, i les paraules de l'alcaldessa en funcions, de preferir aquest pacte a l'oferiment de Junts per Arenys que comentàvem l'altre dia. Annabel Moreno el titlla d'estratègia política i no se l'acaba de creure.

Pactar vol dir renunciar. Si hi hagués plena coincidència entre dues forces polítiques es presentarien juntes a les eleccions. Si no ho fan és bàsicament perquè hi ha diferències, i entre la CUP i ERC en trobaríem, probablement no tantes, però, com entre ERC i Junts per Arenys. 

A l'hora de pactar també és bo tenir en compte els votants. La CUP ha vingut dient durant tota la campanya, que aquesta vegada volia entrar al govern. Pactar amb ERC no entra en contradicció amb les seves proclames, cosa que no podríem dir de Junts per Arenys, amb els líders antagònics fins a l'extrem d'anar als Jutjats.

Pactar a canvi de què? He parlat de renúncia, però no es pot renunciar així com així, ja que sempre hi ha d'haver uns límits, per no entrar en contradicció amb els principis que el partit polític defensa. L'equilibri d'un pacte és complicat, sobretot quan hi ha un desequilibri important en els resultats. La CUP fa bé de buscar el pacte i poder aportar contingut al govern de la vila, però no pot pactar a qualsevol preu. No pot esdevenir unes simples crosses d'ERC, quan aquests pràcticament no els necessiten. Tenim bons exemples de municipis amb pactes de CUP i ERC, i a casa nostra s'afegeix Arenys en Comú, amb un bon líder i regidor en potència. Molts celebraríem aquest pacte, que no és garant de tranquil·litat. En quatre anys poden passar moltes coses i aquí hi entra la personalitat de qui té l'última paraula. 

És important no donar motius de provocació a qui no ens vol cap bé

Curiosament demanem puntualitat als puntuals, sensibilitzem els sensibles, motivem els motivats i convoquem els mateixos de sempre. Vull dir que hi ha una sèrie d'accions que plantegem a les persones a qui no caldria plantejar, perquè ja les compleixen.

Molt em temo que la vaga de fam commou i preocupa a qui no li cal, perquè ja ho viu intensament i amb preocupació, i no serveix per sensibilitzar els insensibles que no han tingut cap mania en empresonar injustament els nostres polítics, sense estar jutjats.

Em sap greu que la decisió i efectes d'una vaga de fam passi tan desapercebuda per una gran majoria de persones, i per altres fins i tot sigui motiu d'escarni. Sap greu perquè és un esforç i un risc per a la salut dels quatre polítics empresonats, i no té l'efecte que voldríem que tingués, en part per les relliscades del nostre president, que ocupa massa primeres pàgines dels diaris.

Aznar diu que tota la culpa és dels independentistes. També l'entrada amb força de Vox. De passada culpa Rajoy, que no va saber estar a l'altura, i exigeix a Pedro Sánchez que apliqui l'article 155, però aquesta vegada ben fet. No sé com s'atreveix a exigir. Només es pot entendre si, com ell creu, considerem que el món gira al seu voltant i que té la raó en tot.

Hem d'estar molt vigilants en què diu i fa Pedro Sánchez, pressionat per totes bandes, però cal que per la nostra part no donem tants motius per provocar-los. Em preocupa el 21-D, si sabrem estar a l'alçada que es mereix el país, i especialment els nostres polítics empresonats i a l'exili.

La manca d'ètica entre els polítics

Un dels greus problemes que envolten el món de la política al nostre país és la manca d'ètica en molts polítics amb responsabilitat de govern, ja sigui municipal, autonòmic o estatal. Parlem de corrupció i trobem prou casos indecents que corroboren la seva existència en el nostre sistema polític, però tampoc no hi ha ètica.

L'actuació del ministre d'exteriors espanyol, el senyor Borrell, a qui l'han condemnat a pagar una multa de 30.000 euros, és un exemple del que no hauria de passar i que, si tingués un mínim d'ètica, el faria dimitir. Al nostre país això no succeeix. Hi ha massa casos de corrupció que ni tan sols han estat jutjats, ni els culpables han dimitit. 

I això passa perquè els corruptes i els mancats d'ètica es troben arreu, entre els diferents partits polítics, i aquests es protegeixen entre ells. Això passa perquè el poder judicial no és independent, sinó que fa conxorxa amb el poder executiu, però al mateix temps, perquè també està corromput. En tenim prou exemples.

El nostre país no anirà bé mentre la classe política actuï més per interessos personals i de partit que no pas per al bé de la població a qui diuen servir. Si no som capaços de trobar uns polítics nets i amb ganes de trencar amb aquesta corrupció permanent, encara que aconseguíssim la independència, no aconseguiríem un món just, un país on es respectin els drets dels més febles.

Commemorem l'aniversari de, no sabem ben bé què

Avui és l'aniversari de..., de fet no sabem ben bé què va passar el 27 d'octubre de l'any passat. Es va fer una cosa tan estranya que tothom ho interpreta a la seva manera, però el problema és que hi ha nou polítics empresonats que seran jutjats, i uns quants més a l'exili.

Ens hem adonat, i Clara Ponsatí ho ha dit explícitament, que el govern català no tenia resposta davant de la reacció de Madrid. Només havien treballat una hipòtesi: que Madrid s'acollonís i volgués dialogar. Quan el govern de M. Rajoy va contraatacar, els nostres polítics no varen saber què dir ni què fer, i a partir d'aquí tots sabem què ha passat. El més trist de tot, però, és que encara ara no sabem què fer ni com continuar, tot i el suport de la ciutadania que va tornar a confiar en els partits independentistes, castigant els que ho tenien més clar, la CUP. Què passaria ara en unes noves eleccions?

Hem perdut la majoria absoluta al Parlament, no pas perquè els partits constitucionalistes l'hagin guanyat, sinó pel desordre i no saber fer dels independentistes. Ens demanen que sortim al carrer i són incapaços de governar i explicar-se. Van creant organismes teòrics i no han estat capaços de crear les estructures d'Estat que ens varen prometre. Ponsatí parla d'un brindis al sol, i haurem d'acceptar que té tota la raó.

Ens fa falta bons polítics i que dimiteixin els que no tenen resposta més enllà d'anar fent bullir l'olla. És molt trist tot el que passa i cada dia hi ha més persones desencisades. Massa orgull personal i poca autocrítica fa que el govern que tenim ara no sàpiga què ha de fer. Potser sí que hem d'exigir noves eleccions i canviar cromos que no serveixen.

Ara ens volen regalar un referèndum d'autogovern

A Pedro Sánchez, president del govern espanyol, se li veuen ganes i també la necessitat de quedar bé amb tothom, i és per això que va trampejant la situació com pot. Mentre PP i C's es mantinguin radicals Pedro Sánchez ho tindrà més fàcil. De fet, en aquests moments, és una sort que a Espanya no hi hagi només dos partits, sinó que el PP s'hagi de preocupar de C's i deixi una mica més tranquil el PSOE.

Ara Pedro Sánchez diu que als catalans en convé un referèndum d'autogovern i no pas d'autodeterminació. La veritat és que no sé exactament què és un referèndum d'autogovern. M'imagino que vol que redactem un nou Estatut, perquè accepta que la retallada que ens varen fer, i que tant va agrada al seu amic Alfonso Guerra ("Nos cepillamos el Estatut de Catalunya"), i la posterior destrossa del Tribunal Constitucional, l'Estatut que nosaltres vàrem votar no té res a veure amb el que va quedar. Una majoria de la població n'està farta de jugar a la puta i la ramoneta. Sembla ser que al voltant d'un 80% dels catalans volia un referèndum d'autodeterminació. Si és així, per què s'inventen altres coses quan ja se sap que vol la majoria?

També diu que ens convé millorar la convivència, però a vegades sembla que només ho exigeixi a uns i no a tots els altres. Reclamar l'alliberament dels presos polítics que no han estat jutjats i que són acusats de delictes inversemblants no produeix ni violència ni discòrdia. Si algú provoca violència i la practica, és qui arrenca els símbols que ens hem donat per reclamar l'alliberament dels presos. Qui no vulgui entendre això, o bé és un ignorant, o va de mala fe.

Estanis Fors s'exposa a ser inhabilitat per a càrrec públic

Llegeixo, al web de Ràdio Arenys, la notícia del judici d'Estanis Fors per no penjar la bandera espanyola quan era alcalde. La denúncia la va presentar la defensora del pueblo, per la seva actitud poc col·laboradora. El judici serà demà el matí, i Estanis Fors s'exposa a ser inhabilitat per exercir un càrrec públic, per la qual cosa perdria l'acta de regidor i no es podria presentar en les eleccions municipals de l'any vinent.

Aquests dies ens hem acostumat a llegir imputacions de tot tipus als nostres polítics i personal de l'administració pública i seria molt trist que ens hi acabéssim acostumant i menystenint què representa per a tots nosaltres i, sobretot, per als nostres representants, en aquest qui durant cinc anys va ser el nostre alcalde.

Desitjo que l'Estanis aconsegueixi convèncer el jutge que en cap cas va desatendre la recomanació de la defensora del pueblo i que estava complint amb el pacte no escrit dels grups municipals sobre quines i quan es pengen les banderes al balcó de l'ajuntament de la nostra vila.

Els vilatans ens posem al costat de l'Estanis per donar-li el suport que necessita i volem deixar ben clar que amb la seva actitud ens representava a la majoria de la població, els que el varen votar i els que no ho varen fer. M'agradaria que les persones que tinguin l'oportunitat de ser-hi, acudeixin demà davant l'edifici dels jutjats d'Arenys per mostrar la nostra solidaritat. 

La Fiscalia al servei del ppoble

El procés sobiranista, si una cosa té és que ha aconseguit agilitar la feina dels jutjats. Allò que ens tenia acostumats la Justícia, i el Tribunal Constitucional en particular, on s'eternitzaven les sentències, ara es resolen en un pim pam. Qui es queixa que els jutges treballen poc? En tot cas no seran tots, perquè els fiscals pressionen molt i no els deixen tranquils.

L'entrada i sortida de polítics i alts càrrecs catalans de les dependències judicials és un no parar. Les convocatòries per donar-los suport cada vegada en són més, i probablement ens arribaran a cansar, o no?

Avui llegia que la consellera de governació, Meritxell Borràs, i el seu secretari general, Francesc Esteve, han rebut una querella de la Fiscalia Superior de Catalunya, a instàncies del Fiscal General de l'Estat, el senyor José Manuel Maza, que fa pocs dies era qüestionat per suposades feines brutes. Entre amics, però es fan favors, i això no ha de semblar tan estrany. Jo t'ajudo en això i a canvi tu em dónes un cop de mà en allò. Sempre s'ha fet així, i el PP encara més.

Una altra cosa que ha aconseguit el procés sobiranista, i les corresponents querelles, ha estat el suport unànime d'una bona colla d'espanyols enganyats pels mitjans de premsa més casposos de tots els temps a l'Espanya canyí. Probablement nosaltres no ho hem sabut explicar, però bona part de la culpa de tot plegat ha estat provocada per les forces polítiques i mediàtiques hereves del franquisme i que mai han hagut de donar comptes de res. 

La Solidaritat que s'exigeix a Catalunya no és la mateixa que s'exigeix a altres comunitats autònomes, però, fins i tot deixant les comparacions, el problema no està en la solidaritat exigida, sinó que se'ns demana ser cornuts i pagar el beure. El més greu de tot és que això no ho volen ni veure els partits sucursalistes dels partits polítics espanyols. L'enemic el tenim a dins.

Continuen les picabaralles entre govern i oposició

A través de la pàgina web de Ràdio Arenys m'acabo d'assabentar de l'acte d'ahir al Calisay, convocat per Junts per Arenys, en què l'exalcalde Estanis Fors va manifestar que s'estava plantejant la possibilitat de presentar una denúncia per injúries i calúmnies. Estanis Fors està cansat d'haver de justificar tot el dia els rumors i acusacions per part de l'actual govern, i va fer una repàs a tota la feina feta durant aquest darrer any que ha estat a l'oposició per la moció de censura que va patir el seu govern. Al costat de la notícia, al web de Ràdio Arenys, hi ha la contra a càrrec de l'actual equip de govern, que fins ara no han fet res, però que a partir d'aquest mes d'abril, sembla ser que no pararan i ens farem un tip de veure actuacions promeses per aquest 2017. 

Suposo que uns i altres s'adonen que comencem a estar-ne una mica farts; que no volem estar dos anys més amb la picabaralla continuada i sense que es visibilitzi res a la nostra vila, més enllà d'anar solucionant els problemes que es presenten a mata-degolla, però no tots. Estic d'acord amb Fors que Arenys cada vegada és més brut, però això no només és culpa del govern que no ho sap netejar prou bé, sinó que els vilatans som els que ho embrutem. No té cap justificació que els divendres a la nit, faci vergonya passejar pels carrers d'Arenys, però tampoc no té gaire lògica que hi hagi bosses etiquetades des del dimecres i no es recullin fins al divendres.

Recordo que una vegada vaig criticar l'exregidor Àlex Acero per voler judicialitzar els problemes i la mala gestió municipal, i continuo pensant que aquesta no és la millor manera de resoldre els temes de la casa gran, però els nostres representants polítics han de ser honestos i transparents, i si hi ha temes a denunciar públicament, no s'ho poden callar a dins. Si l'actual govern municipal té proves i queixes sobre l'actuació de l'anterior govern, que ens ho expliqui i que el senyor Fors ho pugui raonar o rebatre amb proves. Crec que no cal anar als jutjats, però si no en saben més que li portin i tanquin aquest període lamentable de govern local.

Entremig surt la compra de les Clarisses i la cancel·lació del procés participatiu per conèixer on volem els arenyencs que s'ubiqui la Biblioteca. Segons diu la notícia de Ràdio Arenys, Fors no donarà suport a la compra de les Clarisses si no es convoca el procés participatiu promès. Ja vaig manifestar en el meu blog què en pensava jo sobre el tema, però defensaré sempre el compliment dels compromisos assumits, a no ser que hi hagi arguments prou forts per canviar d'opinió. Si no vaig errat la CUP no dóna suport a la compra de les Clarisses, i si Junts per Arenys tampoc ho avalen, el PP seria qui podria decantar la balança. Què en pensa la regidora?

La Defensora del Pueblo porta Estanis Fors als Jutjats

Per més anys que passin no oblidaré mai qui va ser alcalde de Jerez, Pedro Pacheco, que l'any 1985 exclamava "La Justícia és un cachondeo". Quanta raó no tenia!

Des de sempre ens han volgut fer creure que la Justícia era igual per a tothom i tots sabem que ni s'aplica de la mateixa manera a tothom, ni els camins per arribar-hi són els mateixos. És, doncs, una calúmnia voler-nos fer creure que a tots se'ns mira de la mateixa manera, tinguem o no diners, tinguem o no amics i coneguts en política o en el mateix Poder Judicial.

Aquests dies que s'ha fet palès tot allò que molts sospitàvem i que hem vingut denunciant del ministre de Defensa en funcions, l'inepte i ara, segons sembla, corrupte Jorge Fernández Díaz, coincideix amb les declaracions de l'exalcalde d'Arenys de Mar als Jutjats, denunciat per la Defensora del Pueblo, que tot sigui dit de passada, mai m'he considerat defensat per ella, sinó més aviat atacat en els meus principis i valors.

Sembla ser que Estanis Fors va desobeir la Defensora i ni la va respondre, per un tema de banderes, i això és molt greu, mentre que les filtracions de les maniobres del ministre de defensa amb el cap de l'oficina antifrau de Catalunya, es consideren la causa a jutjar més que no pas el mòbil dels contactes entre els dos personatges.

El més trist de tot plegat és que per més pressió que puguem fer contra el ministre i el propi president del govern espanyol en funcions, no passarà res, perquè la transició democràtica ha estat una enganyifa i els franquistes, vencedors el 39, han continuat remenant les cireres des de la política, la justícia, l'exèrcit i el món editorial.