Què hi ha de cert en el cas Veneçuela?

Cada vegada es fa més difícil assumir la informació que rebem des de moltes bandes. Llegeixes titulars i no saps si t'estan enredant o és cert. Hem augmentat els canals informatius i cada vegada és més difícil ocultar res, però, per contra, tot allò que t'arriba no saps si creure-t'ho del tot o posar-ho en dubte. Qui ho diu? A través de quin mitjà se n'ha assabentat? Quins interessos hi ha al darrere?

L'acusació del govern veneçolà contra els serveis secrets dels EUA i Espanya, d'estar al darrere d'una conspiració per assassinar el seu president, arriben al moment de màxima tensió entre els governs espanyol i veneçolà, per l'acolliment del cap de l'oposició que va haver de fugir del seu país per no ser arrestat i, ben segur, condemnat.

Aquesta coincidència et fa malpensar i creure que es tracta de convertir en dimoni aquell govern que ha gosat donar suport a l'adversari polític. Potser no és així, i realment hi havia alguna cosa de certa, però jo, d'entrada, no m'ho crec. No tinc arguments per defensar una posició o l'altra, però em decanto que es tracta d'un victimisme forçat per justificar als seus ciutadans tot el que està fent el govern veneçolà.

He llegit que els pares dels dos espanyols arrestats per la sospita d'estar preparant un atac contra el president veneçolà han assegurat que eren de vacances i que no tenien res a veure amb els serveis secrets espanyols. De seguida he pensat amb un conegut que aquests dies ha visitat aquell país, desitjant que ja hagi tornat. Visitar Veneçuela en aquests moments no és cap bona elecció, i encara menys si tenim la nostra nacionalitat.

Però mireu com són les coses. Fins i tot a Veneçuela es posen el nom de Catalunya a la boca. Quan es tracta d'enfrontar-se a Espanya, ens venen a buscar amb l'amenaça de donar-nos suport en els nostres anhels d'independència. Certament, segons amb qui és millor no anar-hi de bracet, perquè en pots sortir ben escaldat.

Seguirem el cas, més que tot per veure com acaba, i com es justifiquen totes aquestes acusacions que, aparentment, són del tot infundades, fins que no es demostri el contrari.

Combatre l'extrema dreta amb arguments

I resultats. Oblidem-nos de cordons sanitaris. No ens equivoquem i no utilitzem els mateixos mètodes per combatre una lacra que està de moda i que hem d'intentar fer fora de la millora manera possible. Els cordons sanitaris, les concertacions contra un partit polític fan del victimisme la victòria assegurada més endavant. Què ha passat a Ripoll? I aquests errors no només no serveixen per combatre l'extrema dreta, sinó que també resulten perjudicials a l'hora de voler vetar una força política determinada. Algú pensa en Badalona? o en Arenys de Mar mateix? 

El que calen són arguments i sobretot resultats. La gent està cansada de promeses i veure que les coses no s'arreglen. És en aquesta situació on el populisme guanya terreny, i és aquí on l'extrema dreta hi troba el filó per avançar. S'aprofita del sistema democràtic per reforçar la seva idea que és precisament poc democràtica, però l'eina li va bé.

Aquests dies, després de veure els resultats de les eleccions municipals, amb un increment del vot a l'extrema dreta, tothom tem el pitjor de cara a les eleccions generals del mes de juliol. Algú ho aprofitarà per posar la por al cos i intentar guanyar adeptes, però no n'hi ha prou amb proclames i alertes, sinó que calen resultats. És necessari que els nostres governs, siguin municipals, autonòmics o estatal, donin resposta a les moltes necessitats que tenen els ciutadans, i generin confiança. Quan les coses no funcionen és quan els oportunistes surten a guanyar vots, i la gent hi respon, de moment no massivament, però amb prou contundència com per posar en perill l'estat democràtic.

Està molt bé que expliquem el fons de la doctrina de l'extrema dreta. Un fons que ataca les persones que acaben sent els seus votants. Però amb la pedagogia no n'hi ha prou. Si els governs convencionals no són capaços de resoldre els problemes de la gent; si es mantenen allunyats i només s'hi acosten a l'hora de demanar el vot, és molt lògic que els electors desconfiïn d'ells i optin per votar unes formacions que no porten cap tipus de motxilla, perquè no han tingut responsabilitat de govern, i que al mateix temps presenten un discurs engrescador, que no se sustenta en res, però que promet tot allò que no passa avui, i que seran incapaços de donar si tenen l'oportunitat de governar.

Demanaria, doncs, als nostres polítics que facin una reflexió a fons del que estan oferint i canviïn la mentalitat. Si no són capaços de gestionar bé les institucions que governen, que facin un pas al costat i donin l'oportunitat a uns altres perquè ho gestionin amb eficàcia i amb resultats positius per a la gent. Si s'aferren a la cadira aconseguiran que l'extrema dreta continuï avançant i la nostra democràcia quedi penjant d'un fil.

Com ha canviat el PSC!

L’objectiu dels socialistes catalans, tal com ens presenta en Salvador Illa, d’acostar els catalans i la resta d’espanyols per a una bona entesa, estaria bé si no fos que la condició que posen, encara que no ho diguin explícitament, és que abaixem el cap i renunciem a tot. No només a ser independents, sinó als nostres drets lingüístics, a restituir el dèficit fiscal, a les inversions que ens corresponen, a defensar la nostra cultura i els nostres drets diferencials. Segons el PSC actual, només podem anar bé si ens resignem a ser uns catalans obedients i no aspirem a res. Si callem i diem Amén a tot. Quan ens queixem que portem dècades amb manca d'inversions estatals, ens diuen que practiquem un victimisme ridícul.

La diferència dels socialistes catalans actuals amb els que els han precedit és que ara posen per davant els interessos de partit als interessos de país, i ho fan en uns moments on el progressisme que s’espera d’un partit d’esquerres és totalment inoperant. És per això que el PSC d’avui no actua ni com a partit d’esquerres ni catalanista, amb la qual cosa potser s’hauria de canviar de nom. Varen perdre l'autonomia de partit polític respecte al PSOE, però ara han perdut els ideals i el sentit de país.

No és estrany, doncs, que tothom tingui assumit que el PSC fa fora Ciutadans, un projecte fracassat per no tenir cap més objectiu que fer mal a la cultura catalana, absorbint totes aquelles persones que, sense un sentiment de pertinença i estimació al país que els ha vist néixer o acollit, rebutgen les polítiques pròpies de l’esquerra. L'han convertit en un partit polític que no té res a veure amb els seus inicis, i han deixat orfes a molts socialistes convençuts. Aquesta tendència no és exclusiva, sinó força general, perquè estic segur que molts dels antics convergents s’ho aplicarien del tot.

Tot i que les eleccions municipals tenen un component diferencial respecte a unes eleccions autonòmiques o estatals, segur que la dinàmica actual tindrà els seus efectes el proper mes de maig, sobretot a les grans ciutats, on hi ha més desconeixement de les persones que es presenten a les llistes, si ho comparem amb els pobles on gairebé es coneix tothom.

Per tot això, malgrat creure en la importància de les persones, no podem oblidar quin partit hi ha al darrere, i tot el mal que s'ha ocasionat al país. El desori resultant d'un procés d'independència fallit no pot emmascarar una actitud repressora i antidemocràtica d'uns partits polítics que no han volgut respectar la voluntat d'un poble, ni tan sols permetre que es pogués expressar lliurement sobre el seu futur. 

Toni Soler, supervivent

Darrerament se'm fa difícil trobar articles interessants al diari ARA. Soc subscriptor de l'ARA des del primer dia i ho continuo essent tot i considerar que no està passant pels millors moments. Quant als articulistes, no sé si hi ha hagut baixes voluntàries o forçades, però el cas és que he trobat una davallada del llistó qualitatiu o, si més no, d'interès personal. Hi ha articulistes que continuaré llegint, coincideixi o no totalment amb les seves opinions, però que sempre em mereixen credibilitat i base raonable. I avui em refereixo a l'article d'en Toni Soler, a qui llegeixo setmanalment.

"Robar no és la paraula" m'ha semblat un títol molt encertat i també tot el seu contingut. No ho sabria dir millor i hi estic totalment d'acord. Em molesta el victimisme, però penso que titllar aquest escrit de victimista seria un error, un insult a la intel·ligència, perquè el raonament d'en Toni Soler és molt clar. 

Des de sempre els conservadors espanyols han treballat per afeblir l'estat i jo afegiria que els progressistes, que tant se'n vanaglorien, no han estat prou contundents a l'hora de reforçar-lo i dotar-lo de suficients recursos per garantir una millor justícia redistributiva de la riquesa del país.

Podria pensar que l'impost sobre el patrimoni és redundant, tenint en compte la imposició sobre la renda, i també afegir que dissortadament les grans riqueses troben la manera d'estalviar-se l'impost i al final qui l'acaba pagant és la classe mitjana. Però el més important de tot això és la referència que l'articulista fa al sistema de compensació territorial a Espanya, que fa que autonomies com Andalusia siguin receptores de diners que provenen d'altres com Catalunya. Si hi ha aquesta compensació resulta més dubtosa la llibertat d'aquestes comunitats receptores d'eliminar l'impost. D'alguna manera ja els hi paguem nosaltres, tinguem o no patrimoni.

Com ja comenta en Toni Soler, el tema és el mateix de sempre i per més que opinem al respecte, mai ens acceptaran les raons. Al final el que es pretén és que els catalans paguem els plats trencats d'una mala distribució econòmica del país, fruit d'una dictadura que va durar quaranta anys, i altres elements que no convé parlar-ne gaire perquè no et comencin a insultar i titllar de supremacista.

Celebro que Toni Soler continuï escrivint el seu articule setmanal, i confio en l'arribada de nous articulistes que em resultin tant o més interessants.

Voluntat de servei versus victimisme

L'article de Montserrat Tura al diari ARA d'avui diumenge "Solidaritat inversa" es referia directament al cas de la presidenta suspesa del Parlament català, Laura Borràs, encara que passi per Trump. Tot i que ens pot preocupar la situació dels EUA i què pot acabar passant, primer aquesta tardor, però més endavant a les eleccions presidencials de 2024 on tot fa pensar que Trump intentarà recuperar la presidència, el cas de Laura Borràs el tenim més a prop i ens hauria d'interessar especialment.

També s'hi refereix de passada l'articulista Josep Ramoneda, a la columna d'aquest mateix diari, "Política i justícia", i de fet jo mateix n'he parlat en diverses ocasions en aquest blog personal, encara que òbviament té més significació quan qui ho escriu ha fet mèrits suficients per demostrar els seus raonaments i la seva vàlua com a opinador.

Estic molt d'acord amb l'exconsellera Montserrat Tura, i dono molta importància en el paper de servidor i garant del benestar de la ciutadania que ha de tenir tota persona que decideix dedicar-se a la política, encara que sigui puntualment i per un període de temps breu. No diguem aquells que s'hi professionalitzen. Un tema que dona prou material per encetar un altre debat. Caure en el victimisme, com Tura acusa tant a Trump com a Laura Borràs, és un error imperdonable i que d'alguna manera embruta la política i el seu esperit de servei.

Ramoneda dona per fet que una cosa és una decisió judicial i l'altra és el compliment d'un reglament aprovat pel mateix Parlament en processos per corrupció. Voler confondre les coses i fer-se passar per víctima del Procés, és ofendre la intel·ligència de la gent, manipulant una realitat que ens fa mal de veritat.

És evident que tot l'enrenou al voltant de la presidenta suspesa del Parlament català és un element més de la problemàtica que hi ha a la política catalana i espanyola aquests darrers temps, i que no ajuda en res a solucionar els molts problemes que tenim. La situació econòmica no és gens agradable com per passar-hi de puntetes i entretenir-nos més del compte en temes purament polítics. No vull dir que no sigui important la política, ni que la seva pràctica no ho condicioni tot, però hem de ser capaços de diferenciar les coses, i en un moment de picabaralles entre formacions polítiques que configuren el govern del país, l'actitud de la presidenta suspesa del Parlament català no ens ajuda gens.

És per això que estic tan d'acord amb les paraules de Montserrat Tura i em fa tanta ràbia que estiguem entretinguts en una posició de victimisme que ens allunya de la realitat del cas, de l'origen de tot plegat i de la responsabilitat de la protagonista, encara que puguem acceptar que la seva implicació amb les tesis independentistes la facin més vulnerable. Mentre estiguem jugant amb la bona fe de la gent, estarem fent un mal irreversible a la salut democràtica del nostre país.

Torra, inhabilitat

I ara què? Doncs, una mica més del mateix. No he sortit a manifestar-me, perquè no em sembla bé la jugada dels presidents Torra i Pugidemont. Aquesta inhabilitació era buscada no sé ben bé per a què, probablement per entretenir-se amb el victimisme. 

No m'agrada que el meu president sigui inhabilitat, i encara menys per no treure a temps una pancarta demanant l'alliberament dels presos polítics. Una pancarta que al final la va acabar traient. Per què?

Jo també vull eleccions, i les vull perquè fa massa temps que estem bloquejats amb una manca de lideratge, i de bons polítics, competents i capaços de fer avançar el país. No he sortit, encara que em dol la situació, i crec fermament que només políticament podem sortir d'aquest atzucac

Però Espanya es troba judicialitzada. Qualsevol actuació política és observada a través del prisma de la justícia, per desgràcia esbiaixada, i no és culpa només dels jutges, sinó dels mateixos polítics que no troben cal altre recurs que presentar denúncies judicials a tot allò que no poden lluitar-hi políticament.

És clar que contra l'independentisme tot s'hi val i en una situació diferent, amb altres protagonistes, probablement s'hauria actuat d'una altra manera i no s'hauria inhabilitat el desobedient, però això no treu que deixem de fer l'enza, i treballem per no haver de penedir-nos per tot el que haurem perdut. Eleccions ja!

Un pacte de perdedors, victimisme polític

Aquesta expressió s'ha posat molt de moda impulsada, sobretot, per aquelles persones que no han estat capaces de pactar res amb ningú. És una frase victimista que intenta agrupar les ànimes caritatives que, sense cap culpa, es creuen allò del pobre innocent que tothom li vol mal.

Convindria explicar bé a totes les persones que en el nostre país no votem ni presidents ni alcaldes, sinó llistes de partits polítics que hauran d'aconseguir liderar el seu projecte polític a partir de la confiança dels electors, en primer lloc, i de la resta de representants escollits, en segon terme. Ignorar això o procurar que els electors no ho entenguin d'aquesta manera és un mal servei a la política i al país.

Tenim una colla d'exemples practicats per diferents partits polítics, tant a nivell local com estatal. El PP que acostuma a guanyar a nivell estatal i és incapaç d'aconseguir cap pacte, per no practicar el diàleg ni demostrar cap senyal d'empatia, n'és un bon exemple. Rajoy i els seus se n'han fet un tip de proclamar-ho als quatre béns, però mai han acceptat la seva nul·la predisposició al diàleg i al pacte.

A casa nostra n'hem tingut uns bons exemples amb CDC i succedanis. La moció de censura que va patir l'exalcalde n'és una bona mostra i el recurs a la frase va estar als llavis del seu govern i simpatitzants.

Avui llegia que a la població del Catllar l'oposició a l'alcalde socialista havia guanyat una moció de censura a favor d'ERC. Les primeres declaracions dels regidors socialistes han estat declarar la moció com un pacte de perdedors, i d'aquesta manera es queden tan tranquils. Els partits de l'oposició han declarat haver perdut la confiança en la gestió del seu alcalde, una cosa similar al que va passar a Arenys de Mar no fa gaires setmanes.

Qui no entengui que això pot passar té molt poc sentit democràtic, on el poble confia en unes persones i aquestes han de correspondre. Si el govern escollit no gestiona bé l'administració pública calen mesures per exigir responsabilitats i, si és el cas, fer saltar el govern per substituir-lo per un altre que ho faci millor.

Senyor Iceta, així no aconseguiran la regeneració democràtica

Avui s'ha escampat la notícia que ja vaig comentar en el post d'ahir sobre les llistes fantasmes. Han sortit els líders del PP i PSC a justificar una pràctica legal, però èticament vergonyosa i signe de la decadència dels grans partits polítics.

A Catalunya estàvem acostumats a veure llistes fantasmes en el PP, i sempre, com ara, l'excusa era el victimisme. El fet que ara també ho faci el PSC ens ha vingut de nou. Potser ja ho hauria fet en alguna ocasió en algun poble, però no de la manera descarada d'aquesta vegada.

El senyor Iceta està quedant retratat i no té cap legitimitat per parlar de regeneració democràtica. Estic molt d'acord amb els comentaris crítics a aquesta decisió i sobretot que es consideri un insult a la democràcia i d'una manera especial als electors d'aquests municipis que han vist com un partit polític, que caldria suposar seriós, els ha col·locat un candidat a alcalde que no coneixen de res. No dèiem que a les eleccions municipals es votava les persones? Quines persones, si no sabem qui són?

Amb pràctiques com aquestes potser obtindran més subvenció i algun diputat o conseller comarcal de més, però el que sí que obtindran és un descrèdit i un allunyament de la ciutadania que no vol ser enganyada, que encara confia en la democràcia i que ja està molt farta de tanta mediocritat, promeses incomplertes, corrupció i males arts. Si volem millorar el país, hem de donar el primer pas, i això ho confiàvem en els polítics.