Un progressisme que no es veu per enlloc

Decisions com la que ha pres el govern espanyol, amb la complaença del PSC, de mantenir la policia nacional a l'edifici de la Via Laietana de Barcelona, són les que posen en dubte el progressisme tan esgrimit pel PSOE. La història d'Espanya té un episodi nefast que hem pogut viure alguns de nosaltres, ni que sigui d'esquitllada. La dictadura del general Franco va permetre que en aquest edifici es detingués i torturés a centenars de persones, catalanistes i republicans. 

Quan el PSOE parla de la Llei de la Memòria Històrica no sé en què estan pensant. D'entrada creus que t'enreden i que de progressistes no en tenen res. No es pot esperar cap decisió de reparació per part de la dreta espanyola, però sí que tens certes esperances que l'esquerra pot fer el gest. Doncs no!

Aquests signes de feblesa i menysteniment de les persones que varen patir directament la brutalitat de la dictadura són els que creen desafecció. Si no podem confiar en l'esquerra, per què se'ls ha de votar? Si són incapaços, quan governen, de capgirar tot allò que la dreta ha forçat o no ha eliminat, per què necessitem que aconsegueixin el poder?

No estem parlant de detalls sense importància. Amb tot el que va passar allà en aquest edifici de tortures i repressió, no hi ha cap excusa de centralitat policial, i encara menys tenint en compte, com ens recorda l'Antoni Bassas en el seu article, que les competències policials en seguretat ciutadana són dels Mossos d'Esquadra. 

És molt trist que passi tot això. Que ens prenguin el pèl d'aquesta manera i, sobretot, que no vulguin reparar els danys soferts per tants i tants republicans i catalanistes. No només tenim un dictador que va morir tranquil·lament al llit, sinó que l'alternativa de govern d'esquerres és incapaç de posar les coses al seu lloc, i continua mantenint acatament i submissió als feixistes del segle XX.

No sé veure-hi el progressisme per enlloc!

Aquest govern espanyol socialista, que és tan progressista, i que té el suport d'un partit més a l'esquerra, que s'ha d'entendre que encara és més progressista, avancen amb extrema lentitud a l'hora de recuperar drets democràtics, usurpats pels partits conservadors que, tot i estar a l'oposició, aconsegueixen mantenir els seus principis gairebé intactes.

Avui llegia la crònica de la reunió del Consell de Ministres i intentava entendre què havien acordat realment, i fins on pensaven o volien arribar. Aquesta por d'avançar en drets ciutadans només s'entén per la poca predisposició a escoltar la ciutadania, quan intenta expressar-se lliurement. Si aquest govern l'hem de titllar de progressista, ho tenim clar!

Sumar, que ha de fer veure que són més oberts als canvis democràtics, però sobretot que tenen incidència en el govern, vol explicar les coses amb més claredat, però al final tot queda en suspens i amb el dubte de si realment faran alguna cosa o ens quedarem igual.

En el tema de les injúries a la Corona, resulta vergonyós. Després de tot el que ha fet, i s'ha sabut, el rei emèrit, i que continua fent, no hauríem de perdre ni un segon discutint-nos si li podem cantar les veritats o ho hem de callar, només perquè ha estat rei.

Perquè tenim unes persones a la garjola i d'altres pendents de condemna per haver dit veritats com un temple del senyor rei, i aquest continua estafant el país i lliure de culpa, simplement perquè ha estat rei. És clar que hi ha altres persones, que no són reis, que han defraudat hisenda i no els ha passat res. Una cosa molt diferent poden dir aquells desgraciats que han estafat quatre duros, però com que són pobres, els han empresonat.

Aquesta és la justícia que s'imparteix al nostre país. I tenen la barra de dir que tots som iguals davant la llei. És per tot això que no entenc el progressisme de què fa ostentació el president socialista. Ja fa molt temps que hauria d'haver abolit lleis que els conservadors, en benefici propi, varen imposar-nos. A què espera?

La pagesia i la banca, el gran contrast

Les manifestacions dels pagesos que hem pogut seguir a través dels mitjans de comunicació ens haurien de servir per reflexionar sobre el món que hem estat construint. Em preocupa molt que Espanya tingui un govern socialista, el més progressista de la història -diuen ells-, i que ens trobem amb un tracte tan desfavorable vers un sector, l'agrari, quan en paral·lel estem veient cada dia els beneficis de la banca, un sector que amb diner públic es va rescatar, un diner que no han tornat ni ho faran mai.

    Certament hi ha moltes situacions immorals i moltes polítiques equivocades que caldria revertir, però aquesta injustícia és digna de ser considerada, i ens ha de servir per posar en dubte la capacitat del govern per redistribuir la riquesa contrastant els efectes perversos del lliure mercat, però també per exigir que es posi fi a una diferència de tracte en funció de qui hi ha al darrere. Sabem que el poder econòmic defensa el capital i la banca és un dels seus artífexs principals. 

    No podem prescindir de la banca, que s'ha convertit en una eina necessària per a la gestió de la nostra economia. No només ens faciliten els diners per hipotecar-nos, sinó que la nòmina o la pensió ens ve obligatòriament a través d'ella. No podem pagar les grans factures si no és a través del sistema bancari, i estem a la seva mercè, amb tota la protecció governamental, per a la seva conveniència. La banca obté grans beneficis a costa nostra, i els nostres pagesos, per situar-nos en el context d'aquests dies, tenen greus dificultats per comercialitzar els seus productes, sense patir pèrdues econòmiques.

    I el govern europeu, ho hem llegit d'anada i tornada aquests dies, posa tots els entrebancs a la pagesia comunitària, subvencionant, directament o indirecta, aquells països extracomunitaris que no compleixen les estrictes normatives internes i que per tant poden oferir els seus productes a preus reduïts. Una competència deslleial, amb suport institucional.

    Si l'esquerra, quan governa, és incapaç de resoldre aquesta situació, què podem esperar de la dreta quan recuperi el poder polític? El poder econòmic ja el té, perquè no l'ha perdut mai, i l'esquerra governamental ha estat incapaç de contrarestar-ho tot defensant els interessos de la ciutadania. Què entenen per progressisme? Hem de deixar perdre la nostra agricultura i ramaderia? Quin futur ens espera com a país?

    Tots hem de contribuir en la defensa de la nostra pagesia. Hem de ser conscients de què comprem i què mengem, i quin treball hi ha al darrere, però el nostre govern ha de canviar la legislació per fer viable el treball del camp i reduir diferències amb altres sectors que han esdevinguts els privilegiats de l'Estat.

A bona hora!

Recordo que en alguna ocasió havia comentat que em sorprenia, però al mateix temps em molestava, veure com ex-magistrats opinaven molt diferent dels magistrats que es trobaven exercint els seus càrrecs, però també diferent de com pensaven i opinaven ells mentre estaven en actiu. Em preguntava, per què quan ja no tenen incidència el seu discurs és tan diferent? En relació al Procés i totes les actuacions dels jutges i tribunals espanyols, la seva opinió era més favorable als independentistes, no tant perquè estiguessin d'acord amb la independència de Catalunya, sinó perquè no entenien els arguments dels jutges que hi estaven en contra, i podien empresonar-los durant un llarg període.

    Ara, veient les declaracions de l'expresident del govern espanyol, el senyor Zapatero, també penso en aquella expressió de "quan fou mort el combregaren". Ara defensa els catalans, els nostres drets i la necessitat de millorar l'encaix de Catalunya a Espanya. Què va fer quan presidia el govern espanyol?

    Entenc que els polítics, per més que disposin de majoria absoluta o pactada, no tenen tot el poder, sinó que reben pressió de les forces realment dominants, sobretot el poder econòmic. Tot i així, sí que podrien fer més del que fan. També he comentat més d'una vegada que el progressisme de l'esquerra a Espanya té molt que desitjar. Acostuma a ser més una qüestió verbal que no pas efectiva. L'esquerra sempre ha quedat aturada davant l'oportunitat de canviar la inèrcia dominant de la dreta, hereva del franquisme. També Zapatero va quedar curt, i ara els seus elogis no ens acaben de fer gràcia, en part perquè no deixa de ser una manera de defensar el seu partit polític que, amb Pedro Sánchez i la seva necessitat de pactar amb els independentistes, està caminant per sobre de la maroma, amb tota la dreta expectant per veure quan s'estimba.

    La conclusió a la que arribes és que ningú et farà la feina. Si no t'ho treballes, et quedaràs amb el cul enlaire. I això ho haurien de saber els nostres polítics independentistes i no perdre tant el temps amb picabaralles fruit d'una lluita per ser el primer, oblidant el que realment interessa. 

Quin parell d'ex!

Les declaracions de Felipe González i Alfonso Guerra en la seva reacció contra la intenció del president del govern en funcions de negociar amb els independentistes catalans la possibilitat d'aplicar l'amnistia a tots els immersos en el procés d'independència de Catalunya, resulten ofensives, grotesques i menyspreables. No són dignes d'unes persones que varen presentar-se davant de tots els espanyols com l'ànima del progressisme a Espanya.

La història ens ha demostrat que la gent canvia, o si més no deixa d'enganyar-nos. Perquè ja no sé si llavors, quan eren president i vicepresident, pel PSOE, ens estaven enredant, o és que la vida els ha portat a un canvi rotund en la manera de pensar i viure. 

Puc entendre que no els agradi, que ells ho farien diferent. Ja s'ha vist com han conduit la seva vida, que no té res a veure amb el que predicaven i defensaven anys enrere. Una altra cosa, però, és tenir la cara-dura de dir el que diuen. Mentir, en alguns casos, i comportar-se com uns simples militants de Vox o radicals del PP.

I no tenen el passat immaculat. Haurien de reconèixer tot el que varen fer malament. Les morts injustificades i camuflades. L'ús de la força aprofitant el poder que tenien. Si tinguessin la consciència neta potser no dirien el que diuen, o si més no, si tinguessin una mica de consciència, com a mínim callarien i deixarien que els altres actuïn de la manera que els sembla millor.

González i Guerra es posen al mateix nivell d'Aznar. I dia rere dia ens adonem de quins cràpules hem tingut per presidents del govern. Està vist i comprovat que qualsevol pot arribar a la Moncloa, sempre i quan tingui la capacitat d'enredar tothom i voltar-se de poders fàctics que es protegeixen mútuament.

Em fa molta vergonya sentir i veure tot això. Ja sé que se'm pot dir que no soc imparcial. És cert. Però també ho és que les declaracions d'aquests exdirigents, que no hi ha manera que es quedin a casa calladets, ens amarguen l'existència, sense donar solucions clares i transparents a una situació prou complexa. 

La funció no s'ha acabat i coneixent-los bé, sabem que continuaran atiant les flames per fer caure un líder socialista que no hi ha hagut manera de fer-lo combregar amb rodes de molí. No voldria estar a la pell de Pedro Sánchez. Ho té complicat, i aquest parell encara li posaran més difícil.

Com ha canviat el PSC!

L’objectiu dels socialistes catalans, tal com ens presenta en Salvador Illa, d’acostar els catalans i la resta d’espanyols per a una bona entesa, estaria bé si no fos que la condició que posen, encara que no ho diguin explícitament, és que abaixem el cap i renunciem a tot. No només a ser independents, sinó als nostres drets lingüístics, a restituir el dèficit fiscal, a les inversions que ens corresponen, a defensar la nostra cultura i els nostres drets diferencials. Segons el PSC actual, només podem anar bé si ens resignem a ser uns catalans obedients i no aspirem a res. Si callem i diem Amén a tot. Quan ens queixem que portem dècades amb manca d'inversions estatals, ens diuen que practiquem un victimisme ridícul.

La diferència dels socialistes catalans actuals amb els que els han precedit és que ara posen per davant els interessos de partit als interessos de país, i ho fan en uns moments on el progressisme que s’espera d’un partit d’esquerres és totalment inoperant. És per això que el PSC d’avui no actua ni com a partit d’esquerres ni catalanista, amb la qual cosa potser s’hauria de canviar de nom. Varen perdre l'autonomia de partit polític respecte al PSOE, però ara han perdut els ideals i el sentit de país.

No és estrany, doncs, que tothom tingui assumit que el PSC fa fora Ciutadans, un projecte fracassat per no tenir cap més objectiu que fer mal a la cultura catalana, absorbint totes aquelles persones que, sense un sentiment de pertinença i estimació al país que els ha vist néixer o acollit, rebutgen les polítiques pròpies de l’esquerra. L'han convertit en un partit polític que no té res a veure amb els seus inicis, i han deixat orfes a molts socialistes convençuts. Aquesta tendència no és exclusiva, sinó força general, perquè estic segur que molts dels antics convergents s’ho aplicarien del tot.

Tot i que les eleccions municipals tenen un component diferencial respecte a unes eleccions autonòmiques o estatals, segur que la dinàmica actual tindrà els seus efectes el proper mes de maig, sobretot a les grans ciutats, on hi ha més desconeixement de les persones que es presenten a les llistes, si ho comparem amb els pobles on gairebé es coneix tothom.

Per tot això, malgrat creure en la importància de les persones, no podem oblidar quin partit hi ha al darrere, i tot el mal que s'ha ocasionat al país. El desori resultant d'un procés d'independència fallit no pot emmascarar una actitud repressora i antidemocràtica d'uns partits polítics que no han volgut respectar la voluntat d'un poble, ni tan sols permetre que es pogués expressar lliurement sobre el seu futur. 

Lula recupera la presidència

Aquest diumenge el nou president del Brasil va ser investit amb l'absència de l'expresident Bolsonaro que havia fugit cap a Florida, per evitar que amb la pèrdua de la seva immunitat li reclamessin el que, sembla ser, s'hauria embutxacat durant els seus anys de presidència.

Com podem veure, la corrupció és arreu i per més que vulguem no hi ha manera d'evitar governs corruptes que, a costa dels més vulnerables, es fan la vida d'or. No és estrany, doncs, que hi hagi tantes ganes d'arribar al poder, per part de persones de poc fiar, i tant desengany entre la població.

Si alguna bona notícia ve de la mà del nou any probablement sigui la sortida de l'extrema dreta de la presidència del Brasil, tot i que sempre temem que les coses es torcin i que allò que en principi és positiu no resulti tan favorable. Els poders ocults mouen fils invisibles que produeixen molta resistència als que tenen bones intencions. No sabem amb què es trobarà el president Lula da Silva, i fins on podrà actuar lliurement, un president que sembla ser va amb bones intencions.

Quant als EUA, el president Biden va aconseguir parar els peus dels conservadors republicans, amb l'expresident Trump amenaçant de tornar, però ho tindrà més difícil en perdre la majoria a la Cambra del Congrés. Malgrat tot, podrà aprofitar la frenada de l'extrema dreta de Trump, per guanyar temps i aconseguir arribar a les eleccions presidencials amb menys problemes dels que caldria esperar. S'haurà de veure, però, si el mateix Biden podrà optar a una reelecció, atesa la seva edat i algun comportament estrany que ha fet patir a més d'un demòcrata. Però això serà a l'altre any.

A casa nostra, a nivell polític i concretament electoral, vindrà marcat per les eleccions municipals del mes de maig, i d'alguns parlaments autonòmics, i les generals de finals d'any, on la dreta espanyola, cada vegada més a l'extrem, pretén fer fora els socialistes de Pedro Sánchez.

El president del govern espanyol haurà de fer moltes cabrioles si vol aconseguir mantenir la presidència. Ell és conscient que la dreta va forta, que fa tot el possible per desbancar-lo, i que utilitza el Poder judicial i els mitjans de comunicació per fer-li perdre credibilitat. Sabem que el populisme i l'extrema dreta, de bracet, cada vegada tenen més seguidors, i ens sap greu que els socialistes no hagin aprofitat l'avinentesa per avançar en aquest progressisme que tant es posen a la boca i que no acabem de veure per enlloc.

Política menyspreable

En aquest país ja fa temps que la dreta, que tots sabem que està molt ancorada a l'extrem, utilitza l'insult, la crispació i les escridassades per acollonir l'esquerra i evitar que el progressisme de què parla el president del govern espanyol, pugui fer avenços cap a una societat més justa i equilibrada. 

Quan parlo de la dreta no em refereixo només als partits polítics de dreta i els seus militants i dirigents, sinó també tot el conjunt d'institucions i mitjans de comunicació que treballen per mantenir una classe dirigent, majoritàriament hereus del franquisme, i impossibilitar que es millori el respecte als drets humans dels més febles.

Aquests insults i muntatges que presenta la dreta hispànica s'acompanyen d'un conjunt de mentides i falsedats que intoxiquen la societat i provoquen que ments innocents s'ho acabin creient, i s'apuntin amb aquells que en el fons mai els defensaran, encara que ho pugui semblar.

El que està passant darrerament al Congrés de Diputats és una vergonya que ens hauria de provocar a tots. No ho hauríem de permetre, però al final optem per callar, criticar i fins i tot fer algun comentari a les xarxes socials, però no arribar gaire més lluny. Tenim molt a perdre i això ens fa acovardir i fer possible que ments perverses continuïn dominant l'opinió pública.

No es tracta, però d'una baralla entre bons i dolents. Tots som responsables dels nostres actes i de les nostres declaracions. L'esquerra hauria de fer una autocrítica per analitzar fins a quin punt no és responsable de l'embranzida de l'extrema dreta. 

Fa quatre dies que confiàvem que la sortida de Casado del PP seria la manera de recuperar una dreta civilitzada, que es desenganxés de Vox i fos capaç de decidir pel seu compte. Temíem personatges com la presidenta madrilenya, i sabíem que no eren casos aïllats, ni tampoc cap tipus de novetat a la dreta espanyola. Abans d'ella hem conviscut amb altres líders esbiaixats a l'extrema dreta que han provocat que la dreta espanyola no fos homologable amb la dreta europea. Mesos després hem pogut comprovar que Feijóo no és capaç de liderar amb autoritat i sense ingerències una dreta moderada, democràtica i sense enganys. 

I d'això en som conscients tots, però sembla que ningú no faci prou per evitar que aquesta dreta més despòtica aconsegueixi el govern de l'Estat. Llavors tot seran llàgrimes i laments. Més clar no ens ho podem pas presentar.

El contrapès de les comunitats autònomes

La desafecció de la política ve causada per l'ús que els partits polítics en fan per defensar els seus interessos. La política esdevé una eina que els partits polítics utilitzen per aconseguir poder i viure còmodament mentre són a dalt. Els administrats, que només podem donar el nostre vot cada quatre anys, veiem com s'aprofiten de nosaltres per gestionar la cosa pública segons el que més els hi convé. Ara ja no hi ha ni principis ideològics que regeixin el destí del país, sinó que tot queda supeditat al poder del capital i interessos econòmics, que és qui manipula els polítics, utilitzant-los com a titelles.

Entrant en la demagògia política, és penós veure l'ús que s'en fa de les comunitats autònomes, que va ser un invent per fer perdre protagonisme a les nacionalitats històriques. El famós cafè per a tothom, que va ser la clau per desmuntar les ànsies autonomistes de Catalunya, continua sent el que marca el camí a seguir, per evitar qualsevol trencament que posés en perill la integritat de l'estat espanyol.

Aquests dies en què el PP necessita guanyar punts de cara a les eleccions de l'any vinent, hem observat com aprofiten que governen alguna comunitat autònoma per tal de desgastar el govern de l'estat. Tant bon punt aconsegueixin entrar a la Moncloa, les referències a les comunitats autònomes desapareixeran. És simplement el contrapoder per contrarestar la força que ostenta la presidència del govern espanyol.

Ho hem vist en partits polítics com Vox que voldrien eliminar les institucions autonòmiques, i que s'hi han presentat per tal d'intentar-ho des de dins. No donen cap tipus de valor ni significació a les institucions on pertanyen, i faran el que sigui possible per desestabilitzar-les, menysprear-les i, com a objectiu final, buidar-les de contingut.

És una llàstima que l'esquerra espanyola no sàpiga aprofitar els moments quan governa per encaminar el país cap a un model més just per a les classes populars. S'omplen la boca de progressisme, però en el fons es dediquen només a fer bullir l'olla, a l'espera de quedar desbancats i adonar-se que molts dels petits avanços aconseguits fan marxa enrere. 

L'enfrontament de la presidenta de la comunitat de Madrid a tot el que decideix el govern socialista és una demostració de l'esforç per desgastar el govern. La incògnita serà què farà quan el president sigui del mateix partit polític i no li calgui enfrontar-s'hi. El protagonisme de molts polítics els fa perdre els papers, i a vegades són un perill per al propi partit polític.

Negociant els pressupostos

PSOE i Podemos necessiten ERC per formar govern a Madrid. ERC necessita els Comuns per aprovar els pressupostos de la Generalitat, i els Comuns necessiten ERC per aprovar els pressupostos de l'Ajuntament de Barcelona. És tot un encreuament d'interessos i necessitats que fa pensar que poden arribar a bon port. Tothom cedirà?

A finals d'any les institucions que no són governades amb majoria absoluta dediquen moltes hores a negociar el seu pressupost, cedint en allò que l'oposició els pressiona i d'aquesta manera evitar haver de funcionar amb pressupostos prorrogats. En aquestes circumstàncies pots valorar la capacitat d'uns de cedir, i la dels altres d'aconseguir introduir-hi canvis.

Si en alguna cosa flaqueja el sistema democràtic espanyol és precisament en les dificultats que tenen els partits polítics al govern per negociar el pressupost anual, la joia de la corona. Han estat massa anys vivint de majories absolutes o amb el beneplàcit dels partits nacionalistes, que n'han tret els seus rèdits. En cap cas hem pogut observar un pacte dels grans partits per estabilitzar l'economia del país. 

El gran pacte, com se l'acostuma a nomenar, entre PP i PSOE és una quimera i jo creuria que no és tant per les diferències com per les semblances. L'evolució dels socialistes ha estat de frenada del progressisme que se'n pot esperar, i han esdevingut molt lights. Ara amb el pacte amb Podemos podrem veure si de veritat es comporten com un partit progressista, encara que sigui per la influència de Podemos, o bé es mantenen les recances, que reben suport dels barons històrics del PSOE, que ja no es recorden de les lluites clandestines del franquisme.

L'independentisme posa en perill la democràcia a Espanya

Potser seria millor dir que les mesures contra l'independentisme són les culpables de posar en perill la democràcia a l'Estat espanyol. Estem arribant al punt de tot s'hi val per atacar els independentistes, tot menys el diàleg. El PSOE està mostrant la seva imatge més autoritària que no és nova d'ara, però que fins fa poc intentava dissimular. Eren escarafalls d'alguns dirigents, com el ministre Borrell i algun altre. Ha arribat el moment en què ja no val dissimular i s'ha d'anar de cara.

Però el que no entén el president espanyol en funcions és que cada pas que dóna afavoreix l'aparició de nous independentistes. Atacar les llibertats i drets dels catalans no ens farà claudicar, sinó tot el contrari, i manifestar-nos encara més rebels al panorama antidemcoràtic que ens ofereix l'Estat espanyol.

El decret per aturar la "república catalana", com afirma el president, és una mostra més de la incapacitat del govern de Madrid, ara en mans del PSOE, d'afrontar la situació política de cara, amb ganes de trobar solucions. Només saben moure's amb amenaces i prohibicions, que al final el que ocasionen és una pèrdua de drets i llibertat de tots els espanyols.

Si el progressisme a Espanya ha d'anar de la mà del senyor Pedro Sánchez, ho tenim clar. Cada vegada hi ha menys motius per voler continuar dins l'Estat espanyol. Cada vegada demostren més el rebuig a una majoria de catalans que a hores d'ara han deixat de sentir-se espanyols.

El vague progressisme d'artistes i intel·lectuals que ha resultat fals

El post d'avui arrenca de la lectura de l'article de Suso de Toro al diari ARA, "Més Montserrat Roig que mai", sobretot del seu últim paràgraf: "El vague progressisme que es dona per descomptat en tants artistes i intel·lectuals ha resultat ser tan fals com la 'democràcia espanyola'."

Els que ho vàrem viure, i els que no, a través de documentals, recordem la importància que donàvem als manifestos dels artistes i intel·lectuals (músics, escriptors, cineastes...) davant l'actitud repressora del franquisme. Necessitàvem saber que tot un col·lectiu de gent de referència parlava en boca dels oprimits que no renunciàvem a la llibertat.

Què se n'ha fet d'aquest col·lectiu? És possible que s'hagin acomodat en una falsa democràcia? On és el seu esperit crític que feia avançar la societat cap a un sistema democràtic? No ens confonguem i pensem que el procés català no hi té res a veure, que es tracta d'un tema particular i que per això la intel·lectualitat espanyola es mostra silenciosa o fins i tot crítica severa. No, això seria un error. Fixem-nos en què ha passat amb el ressorgiment de l'extrema dreta a Andalusia, de la mà de Vox, o del canvi de discurs del nou líder del PP, el senyor Casado, o de Rivera a C's. Què han dit o manifestat els considerats progres de la nostra societat? Res!

Si tinguéssim una mica de memòria, els més grans, o repasséssim lectures com "El món d'ahir: memòries d'un europeu" d'Stefen Zweig, ens mostraríem més preocupats pel futur del nostre país i també d'Europa. Si les persones que, per cultura, coneixements, ambient social, es podrien manifestar contra un sorgir de posicions antidemocràtiques, no ho fan, de qui ens podrem refiar per evitar un nou desastre mundial?

Que ningú més no s'enganyi. El problema no és la independència o no de Catalunya, sinó la salut democràtica dels propers anys a Espanya. 

Avui és el torn de la ministra d'Hisenda

La senyora Pepis que fa de ministra d'Hisenda d'on l'han tret? Què passa amb els dirigents socialistes? No n'hi ha de millors? Tan avall es troba el llistó?

Recordo encara exministres com Joan Majó, per nomenar-ne només un... en trobaríem tan sols un com ell en l'actual govern socialista? Ja us ho dic jo: No!

Com se li acut a la ministra d'Hisenda fer xantatge i posar la por al cos als magistrats del Tribunal Suprem per si gosen sentenciar en contra dels bancs? Qui s'ha cregut que és? Que no recorda que hi ha una cosa molt valorada, que sempre es diu que Espanya respecta que és la independència dels diferents poders de l'Estat? D'on l'han tret aquesta persona?

El futur d'Espanya continua sent molt negre, perquè si el socialisme que ens ha d'alliberar de l'extrema dreta que configuren VOX, PP i C's, és el PSOE actual, amb uns i unes ministres impresentables, no hi tenim res a fer. La dreta continuarà manant i legislant contra la classe mitjana i baixa. Només els grans milionaris continuaran vivint de renda a costa dels altres. Però senyors! el PSOE actua en contra de la ciutadania i a favor dels bancs! Quin tipus de progressisme prediquen? 

No és estrany que alguns vulguem marxar-ne. N'estem molt farts i ja fa molts anys que no ens sentim, no tan sols representats, sinó tampoc defensats ni tractats justament. 

El dret d'Iceta a manifestar-se

Arran de la selfie de Xavier García Albiol amb Millo, Iceta i Montserrat, han estat molts els comentaris que s'han pogut sentir, amb persones a favor i en contra. La fotografia no ha passat desapercebuda i estic segur que serà recordada durant molt de temps.

¿Té dret Miquel Iceta de manifestar-se a favor de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, de la mà del PP, quan fa quatre dies suplicava a Pedro Sánchez que l'alliberés de Rajoy? Doncs sí. El primer secretari del PSC, com el seu president, Àngel Ros, s'han posicionat clarament al bàndol del PP i C's, i en les manifestacions on han participat, han tingut l'acompanyament de radicals amb banderes preconstitucionals i exigint la presó del president català.

Aquesta fotografia, que deixa clar on es troba en aquests moments la direcció del PSC, estic convençut que no ha agradat a tothom. Potser a hores d'ara, ni tan sols agrada al mateix Iceta. La sort que té és que la nostra memòria és efímera. Pocs recorden la defensa dret d'autodeterminació, del PSC de Pere Navarro, no fa pas gaires anys. Uns pocs més recorden aquells mítings de Miquel Iceta a favor de Pedro Sánchez en contraposició a Susana Díaz, per fer fora el PP del govern. 

El PSOE i el PSC han pecat de contradiccions i falta de coherència. De navegar d'un lloc a l'altre sense un discurs seriós de progressisme en una Espanya que ha patit una regressió cap a postulats d'extrema dreta i de manca de llibertats essencials. De tot això en té una bona part de culpa el PSOE, i el PSC a Catalunya, i amb fotografies com la de diumenge passat, ho tindran difícil per guanyar credibilitat davant d'aquells que pateixen el PP, i que necessiten que surti del govern de l'Estat.

Qui és l'original, Syriza o Unitat Popular?

Després del fracàs del primer ministre grec Alexis Tsipras, es convoquen noves eleccions amb l'escissió del partit que s'ho havia de menjar tot, enfrontar-se amb els líders europeus i salvar Grècia. Al final el líder grec va claudicar i no va tenir altre remei que convocar noves eleccions, amb una bona part del seu partit fora.

Què decidiran els grecs? Per lògica, si és que en política hi ha lògica, els grecs s'haurien de decantar cap a Unió Popular, perquè són els que continuen defensant els principis inicials de Syriza, però caldrà veure si Alexis Tsipras els haurà convençut que estava equivocat, i que s'ha d'actuar de manera diferent.

Pensant en Catalunya, Pablo Iglesias es posa al costat de Tsipras, i per tant modera el seu discurs que ja no esdevé trencador. Al marge del fet nacional, la CUP estaria més en l'òrbita d'Unitat Popular, una proposta atrevida de difícil encaix en l'Europa real, i que només té possibilitats d'èxit si rep un fort suport dels electors grecs.

L'esquerra europea té veritables problemes conceptuals, per les dificultats que entranya un posicionament clar de progressisme, en un espai capitalista molt acomodat. És per això que els partits socialistes dels diferents països europeus tenen tants problemes per mantenir-se en el poder. L'esquerra pura i dura pràcticament ha desaparegut. IU a Espanya i ICV a Catalunya s'han convertit en simplement testimonials.

L'aparició de Podemos feia pensar que es recuperava aquest espai més crític a la societat capitalista, amb una diferència de classes cada vegada més preocupant. Els darrers moviments de Podemos, disputant-se l'espai amb C's, i ara donant suport a Tsipras, fan pensar que Pablo Iglesias ha claudicat i es presta a competir amb el PSOE, com a esquerra acomodada i més teòrica que no pas pràctica. La CUP pot esdevenir l'única força realment d'esquerres a l'Estat.

Som una colla d'hipòcrites

Arran de la sentència pel setge al Parlament només se m'acut una conclusió: hipòcrites. Tots plegats i no només els partits polítics ens comportem d'una manera interessada, més pensant en què diran que no pas fruit d'una reflexió seriosa dels fets i les seves conseqüències.

Un dels defectes de l'esquerra al llarg dels anys ha estat el fals progressisme que s'ha desenvolupat en segons quins àmbits. ICV, al meu entendre, encara no ha estat capaç de treure's de sobre aquell complex de no ser prou d'esquerres i cau en el populisme o, en aquest cas, en el menysteniment de les institucions.

No estic d'acord amb la sentència i crec just i necessari que el Parlament català la recorri, i en la defensa o crítica a la sentència hem de ser coherents amb les nostres anteriors crítiques. És fàcil donar suport quan queda bé, però és important respectar els altres i també les institucions. 

De la mateixa manera que estic en contra dels "piquets informatius" en les vagues, impedint que les persones que volen treballar no ho puguin fer, tampoc em sembla bé que els manifestants s'abraonin sobre els diputats a l'entrada al Parlament. Una cosa és manifestar-se i l'altra impedir, de mala manera, que els diputats puguin entrar al Parlament.

Però no m'indigna tant l'actitud d'alguns manifestants com l'argumentació de la sentència que, al meu entendre, és una manera de desprestigiar, per part dels magistrats, una institució catalana. Estic convençut i posaria la mà al foc que això mateix, al Congrés de Diputats, no hauria tingut la mateixa sentència. I és per això que no hi estic d'acord i defenso que el Parlament hi presenti recurs.