Avui he passat calor!

Avui he passat calor! Soc persona d’hivern. M’agrada el fred, anar ben abrigat i afrontar el mal temps. No m’agrada suar i avui he suat, he utilitzat el ventall i, tot i això, no em trobava a gust.

No estem acostumats a les altes temperatures ni a la humitat que incrementa la sensació de calor. Permeteu-me que avui enllesteixi ràpidament el post i em posi a la fresca. Bona Festa Major!

Contemplant els flocs de neu

Avui contemplava les imatges de la nevada a diferents punts del nostre país i pensava que tant de bo ho fes més sovint i poder observar-ho. No sé si us passa a vosaltres, però a mi em genera una sensació de pau i tranquil·litat que contrasta amb la crispació en què vivim darrerament. Veure com els flocs de neu voleien mentre van caient a terra, emblanquinant el paisatge i aconseguint un contrast entre blanc i negre, en absència de la majoria dels colors que acostumen a acompanyar-nos.

A diferència de fa unes setmanes, avui no estàvem avisats, o potser jo anava despistat, i la nevada en cotes relativament baixes ens ha sorprès. L'efecte no és el mateix de quan t'han anat advertint que això podria passar. La il·lusió o el neguit, segons cadascú, d'esperar què acaba passant et fa oblidar de gaudir de les imatges de la nevada.

Tot i que una nevada pot generar problemes si ve acompanyada del fred que ho gela tot, no acostuma a comportar els problemes que darrerament ocasionen les llevantades, i si no ho podem demanar als usuaris de Rodalies, o els residents al litoral marítim. 

Diria que fins i tot, l'observació d'una nevada et desperta l'esperit poètic que alguns portem força amagat. I aquest fer-te aturar i observar la natura ens ajuda a la reflexió que caldria dedicar més sovint, sobretot per evitar viure gaire d'inèrcia i inconsciència, i el que és pitjor, oblidant-nos que compartim temps i espai amb altres persones a qui cal respectar i tenir en compte.

I si tot això ho acompanyes amb una llar de foc encesa i un fons musical plaent, ja no pots demanar més. No sabem la sort que en tenim alguns. I potser en seríem més si en tinguéssim plena consciència i no perdéssim tant el temps en insignificances i xafarderies.

L'accés a l'energia, un dret

Aquests dies he llegit en diferents llocs comentaris sobre l'hora de pondre's el sol abans de l'arribada del 21 de desembre. Sempre hem tingut aquesta data com a referència del dia més curt de l'any, a partir del qual la tarda s'allarga i podem gaudir de més hores de llum natural. D'alguna manera són les ganes que tenim de poder deixar enrere la foscor de l'hivern i recuperar les hores de sol que ens acompanyen per fer passejades, després de la jornada de treball, o simplement per sortir a donar el vol amb els amics i veure que encara és clar.

Fins i tot ho escoltat pel carrer, i he pensat que realment ens agrada molt la llum del dia i anyorem els dies d'estiu quan el dia és tan llarg, i no recordem les altes temperatures que ens ha atabalat tant. De fet ens queixem força del temps, la temperatura, i també de les hores que estem a les fosques.

També soc de les persones que m'agrada la llum del dia. Acostumo a anar a dormir força tard i aprofito les hores nocturnes per llegir o arreglar quatre coses, però gaudeixo de la llum del dia. Esclar que si em deixen escollir entre patir la calor de l'estiu, sobretot la xafogor, o viure a les fosques, aviat ho tinc decidit. Soc amant del fred i l'hivern, i això comporta poques hores de sol.

L'altre dia, però, vaig llegir les explicacions de perquè el sol començava a pondre's més tard tot i no haver arribat al solstici d'hivern, i em va semblar molt interessant. Hi ha moltes coses que ignorem o simplement deixem de banda, i quan algú ens hi fa pensar ho trobem interessant.

El cap de setmana, quan la família està més hores reunida, és bo gaudir del dia i si aquest s'allarga a la tarda, molt millor. Poc a poc, doncs, anirem recuperant les nostres hores de sol, però el fred es mantindrà i anirà a més. Un fred, que amb els preus del gas i l'electricitat, provoca un increment de la despesa que comporta més problemes a les famílies amb menys recursos. I aquí volia arribar.

Parlem molt del dret a l'habitatge, i malauradament encara no hem aconseguit que tothom pugui viure dignament, digui el que digui la nostra Constitució. Segons com vagin les coses, caldrà afegir el dret a disposar dels recursos per escalfar la llar. No és estrany que el síndic de greuges de Barcelona, David Bondia, demani que l'accés a l'energia estigui garantit dins dels drets humans.

L'estiuet de Sant Martí

Amb els anys són moltes les coses que canvien, fins i tot els costums i les tradicions. Sempre he pensat que els adults tenim l'obligació de recordar i explicar fets i anècdotes de la nostra joventut perquè no desapareguin de la història, més enllà dels llibres. Personalment sempre m'ha agradat explicar com vivien els meus pares, com pensaven i en què s'entretenien. Quines eren les seves aficions i com era el seu dia a dia, sobretot en tot allò que avui ha canviat.

És per això que quan escric també m'agrada introduir frases fetes, si venen una mica a tomb, perquè he notat que se n'ha perdut la mena. Crec que tot el que ajuda a recordar és important i fa que no simplifiquem tant la nostra vida. De la mateixa manera que en l'ús de la nostra llengua convé no reduir gaire el vocabulari, també és important saber d'on venim i fins i tot retenir allò que en algun temps havia estat d'actualitat. 

Ara em ve al cap l'encant del peix, que precisament aquests dies s'ha fet algunes sessions tal com es feia abans, arran dels actes del Calamarenys, i penso que és bo que ens ho recordin perquè això ens ajuda entendre el nostre passat d'on venim.

A tot això hi ha necessàriament un component de sensibilitat que al meu entendre està a la baixa. Crec sincerament que la nostra societat és menys sensible que abans i per això hi ha més gent que viu amb moltes dificultats al costat d'una majoria que ho té tot força de cara. Sempre hi ha hagut gent pobre i gent rica, però potser ara les diferències són més grans, i hi ha un factor que abans probablement no passava. Avui no només hi ha pobres que ho han estat tota la vida, sinó que n'hi ha que han passat d'una situació estable a la pobresa, i això és un tema que ens hauria de preocupar molt.

Però el títol de l'escrit no lliga amb res amb tot el que he dit fins ara, sinó hi afegeixo els efectes del canvi climàtic, que a diferència de la presidenta de la Comunitat de Madrid, jo sí que em crec. De jove i no tan jove, recordo que a primers de novembre parlàvem de l'estiuet de Sant Martí, perquè després d'unes setmanes de fred i pluja, teníem un parèntesi on la temperatura es recuperava i es feia menys feixuga l'arribada del dur hivern. Ara, hem celebrat Sant Martí, sense haver patit ni un dia de fred. Ens diuen que ja vindrà l'hivern, però no ens ho acabem de creure. Serà veritat que hem perdut dues estacions de l'any? 

La calor i els refugis climàtics

Ja sé que parlar de calor no és gaire original, però crec que la situació s'ho mereix. Personalment estic passant uns dies poc agradables en quant a la temperatura que fa. La gent que em coneix sap que a mi m'agrada el fred, i això que tenim aquests dies és molt exagerat.

La gent, amb coneixement o sense, diu que això és el futur on la temperatura va en augment i allò que era excepcional ara serà el pa nostre de cada dia. Ja feia anys que dèiem que no teníem primavera ni tardor, sinó que passàvem del fred a la calor intensa. Confio que l'hivern el mantindrem, encara que no té res a veure amb el que havíem viscut de petits, els que ara ja tenim uns quants anys.

Vaig llegir que els ajuntaments proporcionaven refugis per combatre les altes temperatures. Cedien espais públics perquè les persones més vulnerables i aquelles que potser no tenien mesures prou eficaces per superar aquestes temperatures, poguessin refugiar-s'hi unes hores. El que em preocupa és la poca celeritat dels ajuntaments i en algun cas les contradiccions que s'han observat. A Barcelona, per exemple, anunciaven que tancarien moltes biblioteques i només en deixarien 10 d'obertes. Això, al meu entendre és una mala pensada.

L'ajuntament d'Arenys de Mar també s'hi ha apuntat, no sé si a petició del grup municipal dels socialistes, però no he sabut trobar quins són aquests equipaments que serviran de refugi per als vilatans. Potser caldria fer-ne més publicitat, paral·lelament a descobrir quines persones de la nostra vila necessitarien un suport especial.

La biblioteca tanca els matins, per la qual cosa és un espai menys de què es disposa durant l'estiu. Sempre he pensat que calia ampliar els horaris de funcionament de les biblioteques, i concretament la nostra. Ara que s'estan fent tants esforços, sobretot econòmics, per construir una nova biblioteca, espero i desitjo que es tingui en compte l'ampliació de la franja horària en què s'hi podrà anar. Seria una llàstima que amb una gran biblioteca els horaris fossin els mateixos d'ara. Això vol dir ampliació de personal, no només municipal, sinó també de la Diputació de Barcelona. Hem de demanar a les dues administracions que ho estudiïn, i ens puguin oferir una bona proposta. Les biblioteques són importants per a la cultura del nostre país, obren froteres i faciliten la cohesió social.

Aquest fred ha glaçat les idees dels nostres polítics

Les baixes temperatures i la possibilitat de nevades a cotes baixes ens han entretingut un parell de dies i ens hem alliberat d'aquesta pressió constant que els nostres polítics desprenen amb tantes negociacions, desavinences i aturades. Avui, quan anava a treballar, he pogut veure cotxes que han passat la nit a l'aire lliure, mig empolsinats de neu. A Arenys això no és gaire habitual, i tots recordem grans nevades del passat. Probablement la darrera a començaments del 1984.

A la tarda, però, encara mig pendents si acabarà nevant o no, hem conegut la notícia que la CUP no veu amb bons ulls el pacte o intent de pacte entre JxCat i ERC. No podia ser que a la primera de posar-se d'acord ho trobessin tan fàcil amb la CUP. Què voldrà dir això?

A vegades penso que no s'adonen que al marge d'ells hi som tota una colla. És més, que ells hi són perquè nosaltres els hem votat, i que aniria bé que pensessin una mica en nosaltres. Que se n'assabentin d'una vegada que ja comencem a estar-ne tips! Que si es creuen que totes aquestes negociacions les fan per a nosaltres, s'equivoquen. Nosaltres aviat ho hauríem enllestit.

Potser que escoltin els altres i s'adonin que des de Madrid estan preparant lleis personificades. Van tant al detall que en tindrem una per a cadascú de nosaltres. Evidentment totes elles restrictives de la llibertat que se suposa en un estat democràtic, que ja ha quedat clar que no és el cas d'Espanya.

Senyors i senyores negociadores, acabin d'una vegada o es retiren. Som capaços d'aguantar unes noves eleccions, si això serveix per desencallar tanta comèdia.

Una aproximació a Josep Pla

Aquest dissabte del mig del pont ens hem deixat caure a Llafranc, i ha estat per casualitat, doncs aquesta no era la nostra intenció. El motiu del viatge era visitar la Fundació Josep Pla, de Palafrugell i després anar a dinar. A Llafranc ens hi hem trobat després d’engegar a rodar el GPS del cotxe que no ens deixava marxar de Palafrugell.

Haig de dir que no recordo haver estat a Llafranc en temporada d’estiu. La darrera vegada que recordo haver-hi anat, també es trobava pràcticament buit, amb la majoria de persianes avall. Un silenci que avui era més remarcat que mai, pel dia grisós, mig ventós i força fred.

No cal el brogit de la gent perquè un poble d’un racó de l’Empordà t’agradi, però és cert que en aquesta època sents certa melancolia. Et sembla que no et trobes en el seu estat natural i fàcilment t’entristeix. Les roques i el mar t’agraden veure-les silents, però no les cases, els restaurants o les gelateries. Malgrat tot, la passejada mig abrigats i un bon dinar a pocs metres de la sorra, ens ha deixat com nous.

He pensat amb en Josep Pla, la seva experiència de vida, prou moguda i viatjada. He pensat que havia de treure’m de sobre molts prejudicis i intentar llegir-lo per entendre’l millor. Crec que la meva generació, en general, no va estimar Pla. En l’època de més rebombori i identificació en la societat va coincidir amb la sortida del franquisme, i Pla no ens semblava la millor escapatòria.

Sovint som massa simplistes a l’hora de valorar les persones i les seves accions. Ens deixem portar massa per estereotips. La vida és molt més que tot això. Avui m’he proposat entendre Pla. A veure si me’n sortiré!

Una crisi política europea que s'eternitza

A l'espera de l'onada de fred siberià que ens han anunciat per aquesta setmana no puc deixar de pensar en el fred que pateixen les persones bloquejades als camps de refugiats, i la insensibilitat manifesta dels polítics dels estats europeus. És vergonyós viure en aquesta Europa insolidària i responsable de la mort de víctimes innocents que han sortit de casa seva fugint de la guerra i la mort, per trobar-la, alguns d'ells, a l'Europa somiada.

Fa mal escriure tot això perquè et fa sentir fals i demagog, explicant-ho des de casa al costat del radiador, i arribes a entendre sortides desesperades de persones que varen intentar endur-se a casa refugiats, de manera il·legal. També les persones que responen a crides poc intel·ligents, però ben humanes, de recollida de roba per pal·liar el fred dels refugiats.

I fa ràbia reviure l'atac de la policia espanyola contra desesperats subsaharians quan intentaven arribar a la costa per salvar-se. Quinze d'ells varen morir i ningú va assumir-ne la responsabilitat, ni els policies que els varen disparar les pilotes de gomes ni el llavors ministre de l'Interior, el senyor Jorge Fernández, que devia ser a missa pregant per la seva salvació.

Les autoritats europees no poden al·legar imprevisió quan fa molts mesos que sabien que això podia passar, si no es buscava una solució abans de l'arribada del fred. La por als moviments xenòfobs i a perdre la cadira del poder ha fet que els refugiats morin de fred i els partits xenòfobs continuïn creixent amb una expectativa de vots superior més que mai.

No és just que la ciutadania hagi de lluitar per salvar vides mentre els seus representants polítics se'n renten les mans i només procuren fer una bona campanya electoral per mantenir-se en el govern. Per què els necessitem si no són capaços de resoldre els problemes que causen víctimes humanes? Podem criticar el futur president nord-americà, però tenim molt feina a netejar la política europea que des de fa molt està en crisi.

Polítics amb l'ànim d'imposar

Els que em coneixeu sabeu que detesto la calor, i sóc un gran amant del fred, del fred de veritat. Doncs, us dic que n'estic fart! No suporto tanta calor, sobretot aquesta calor de la costa, que és enganxosa, fins i tot de nit. No hi ha dret que, no havent fet gairebé hivern, haguem de suportar aquestes altes temperatures, i això que a casa s'hi està bé i a la feina disposo d'un aire condicionat que a mig matí ja comença a fer efecte.

Però si a aquesta calor hi afegim personatges com la Fiscal General de l'Estat o bé el president del Tribunal Suprem, amb aquests discursos sobre la no politització de la Justícia, i de la Llei per sobre de tot, ja us dic que tot plegat fa fàstic.

Espero que tinguem tots molt de seny, que no vol dir renunciar als nostres drets, i ajudem a educar aquests monolingües que ens volen fer trilingües, no per la importància de saber un tercer idioma, sinó per diluir el coneixement del català, que això és el que més desitgen.

Em varen dir que un regidor de Rubí, de C's, havia manifestat que si volíem conèixer i parlar el català anéssim a una acadèmia. Avui, hem pogut observar que el coneixement del català no és suficient, sobretot en ambients de C's catalans, i confonen les atxes amb les destrals. És important que abans de fer el ridícul, un es documenti, però ja s'ha vist que molts polítics no tenen ni vergonya.

Tot esperant el fred i la CUP

És un diumenge assolellat a la capital d'Osona, a l'espera del fred que ens han pronosticat. De fet, des d'Arenys de Mar fins a Vic, la temperatura del cotxe ha baixat sis graus, però tot i així és suportable. Estem preparats per això i molt més.

Després de la victòria d'ahir del Barça al Bernabeu, sembla que les mesures restrictives o millor dit asfixiants contra l'autonomia catalana no fan tan mal. Algú confia que la CUP s'adoni que té l'última paraula abans d'engegar-ho tot a rodar. Però la CUP es fa pregar. Hi ha qui creu que el fred gèlid que ens han anunciat és la mateixa CUP, que gela la sang dels més independentistes.

De cara al Montseny i amb un cel ben blau, no hi ha espera que ens amargui l'existència. Els que creiem en Catalunya no ens espanta cap amenaça, doncs, hi estem prou avesats. Ja no recordo la darrera vegada que em varen fer canviar de llengua. Tot un rècord!

Tinc al pare al meu davant, passant els dies, moltes estones desconnectat de la realitat, impassible al que està succeint. Voldria saber què em diu amb la seva mirada, distant i imprecisa. Conèixer en què pensa ara que ja no té obligacions ni gairebé necessitat de pensar ni tan sols. Quina consciència té de la realitat que es viu, de la seva realitat que no va més enllà de les quatre parets, perquè bo i la panoràmica que s'albira des de les finestres, la seva ceguesa no li permet gaudir-ne.

La duresa de la vellesa arriba quan el passat no és capaç de mantenir-te la intensitat del temps viscut. Tot el sofriment i esforç, les alegries i èxits assolits, també els petits fracassos i limitacions, tot forma part del passat, que potser ni tan sols et ve a la memòria, com si un vel fosc et robés la teva història.

La simfonia "Asrael", de Josef Suk, a la ràdio, em calma i em fa oblidar l'estrès del treball, en un temps en què sembla que a cada instant s'acabarà el món. Al pare, però... On són els límits dels records, la realitat i l'esperança de vida? Si una lliçó aprens és la necessitat de viure l'instant, gaudint del passat i present, sense preocupar-te excessivament del futur, el just per no haver-te de penedir del teu passat.

ERC assoleix, a Arenys de Mar, el segon lloc tan desitjat

Si ahir parlava dels perdedors a Arenys, avui ho faré dels guanyadors. Amb 6 regidors i regidores l'experiment de l'actual alcalde Estanis Fors ha estat un èxit. Si ara fa quatre anys va obtenir els pitjors resultats de CIU fins aquell moment, amb 5 regidors, quatre anys després del seu mandat, rebutjat per Unió Democràtica, ha aconseguit un regidor més i deixa CIU amb un únic regidor al Consistori. 

No sabrem mai què hauria passat si l'Estanis hagués liderat CIU en aquestes eleccions, però m'atreveixo a dir que probablement no hauria tingut tan bon resultat. La seva gestió no ha estat impecable i arrosseguem problemes sense solució, i això és el que volem els vilatans: solucions i anar endavant.

ERC és l'altre guanyador d'aquestes eleccions 2015, a qui s'ha de felicitar. Llegirem que és fruit de la feina feta durant aquests quatre anys, però permeteu-me que ho posi en dubte. Sense desmerèixer la feina que han fet i que no els hi negaré, malauradament el treball de l'oposició és molt difícil de percebre des de la ciutadania. És per això que es diu que a l'oposició es passa molt fred.

Les eleccions municipals de 2011 varen coincidir en un moment de crisi interna d'ERC a escala nacional i això va afectar a Arenys i gairebé la totalitat de municipis, fent que desapareguessin de molts consistoris, no tant per la feina feta com per la situació del partit. Ara, en canvi, la posició d'ERC a nivell de Catalunya és bona i per això, al marge del treball que els diferents regidors i regidores del partit hagin pogut fer als respectius municipis, han rebut l'empenta innegable de la marca.

El tercer partit que ha crescut en vots i un regidor a Arenys ha estat la CUP, que igualment està vivint un moment dolç a tot el territori, i així s'ha pogut veure amb els resultats obtinguts fins i tot en zones poc propícies pel seu discurs polític. La CUP ha trepitjat els carrers i places de la vila des del primer dia, i això també es té en compte, i em consta que ha rebut vots de persones que ho feien per primera vegada i que mai s'haurien imaginat donar-los la confiança.

Com podeu veure, em mantinc en la idea que el vot als municipis no només depèn de les persones que es presenten, sinó també de la marca del partit. Això no vol dir que no es pugui treballar per accentuar el pes de la persona, però això s'ha de treballar des del primer dia, ser proper, transparent i receptiu, i no deixar-ho tot a mercè de la campanya electoral, quan molts vilatans n'estem ja farts.

Entrevista al president

Ni les dites de tota la vida no s'aguanten. Avui, dia de la candelera, no ha plogut, per la qual cosa continuaria l'hivern amb fred viu "si la candelera plora, l'hivern és fora, si la candelera riu, el fred és viu". Doncs de fred viu, res de res i, segons ens diuen els meteoròlegs, vénen dies de temperatures altes, si més no per un mes de febrer.

Tot canvia menys la política espanyola que sembla viure vint anys enrere. Si més no la manera de governar ens retorna al passat, i pel que fa a Catalunya intenten ofegar-nos cada vegada més. 

Tot i que la Roser m'ha dit que La Vanguardia ni mirar-la, jo continuo amb la meva de contrastar diaris, sense caure en el masoquisme de comprar El Mundo o La Razón, perquè haig de vigilar la meva salut física, però també mental. Aquest contrast de què parlo el faig entre l'ARA i La Vanguardia.

I avui he llegit la entrevista que el nou director de La Vanguardia li feia al president de la Generalitat. La sensació que n'he tret és la d'una certa moderació per part del president quant a la seva intencionalitat sobiranista, reforçant la idea de defensar el dret a decidir, per després anar a negociar a Madrid. 

Probablement molts independentistes hauran llegit l'entrevista o el resum que d'altres diaris en puguin fer, amb un cert desencís, però crec que és bo que no ens deixem enlluernar i vulguem tocar de peus a terra. La llàstima que el PSC no estigui per la labor de fer el mateix, és a dir, reclamar el dret a decidir, que defensava durant la campanya electoral, per després anar a Madrid, en el seu cas, a defensar un model federal per al futur d'Espanya.

Segur que les paraules del president tindran repercussió a la premsa i en els debats de tot tipus en els propers dies, però jo les he entès perfectament, encara que a vegades t'agradaria deixar-te portar per l'eufòria, els sentiments i la utopia.

Indesinenter al Teatre Principal

Aquesta tarda hem assistit a la projecció del documental Salvador Espriu, Indesinenter, produït per Televisió espanyola a Sant Cugat. Una pre-estrena que es podrà veure aquest cap de setmana pel segon canal de la televisió espanyola, a mitja nit, i que avui hem pogut veure uns pocs arenyencs. No sé si ha estat el fred, l'hora, la mandra... que ha deixat molta gent a casa o bé comprant per al gran recapte.

Voldria felicitar els autors del documental que, sortosament, són molt millors directors que no pas oradors. Al final estàvem massa freds per iniciar un debat o fer preguntes, que no vol dir que, els pocs que hi érem, no haguem gaudit del documental.

Un documental sobre Espriu, per al públic espanyol, em desperta una certa curiositat. Com reaccionaran? El documental reforça la idea d'un poeta català, compromès amb la seva terra, la nació catalana, i avui aquesta imatge no és la més apreciada pels espanyols. Quin interès hi tindran?

Per als arenyencs, fins i tot els nouvinguts, Espriu és un mite que ens enorgulleix, encara que no l'acabem de conèixer prou. El documental obre algunes portes de la seva vida i pensament, però no sé si les suficients.

Permeteu-me que, una vegada més, demani als organitzadors d'actes del Principal que siguin puntuals i no facin perdre un quart d'hora als que ens agrada ser-hi a l'hora anunciada. També a la senyora que ha entrat a la sala, quan el documental ja havia començat a rodar, desplaçant-se fins a la meitat de la sala, a cop de talons. A casa ens varen educar a respectar els altres, però veig que no tothom pot dir el mateix.

Malgrat aquestes anècdotes, estic content d'haver-hi assistit, i penso que el treball és una bona mostra, una més, de la importància d'Espriu per al nostre poble, el nostre país, i per a la cultura de la nostra nació.