Una oposició constructiva

No fa gaires setmanes, en una reunió de treball, un dels participants va manifestar que no li agradava que es parlés dels partits de l'oposició. Intentava trobar una altra manera de definir-ho, per evitar que es catalogués d'oposició als partits que no formen part d'un govern. La seva proposta era interessant, i potser, entre tots, hauríem de buscar un adjectiu que ho definís millor. 

Probablement és, en aquesta línia, que acostumo a parlar d'oposició constructiva, per donar-li més el sentit de col·laboració des de la distància, des de la posició que les urnes han col·locat unes forces polítiques, que no assumeixen responsabilitats de govern.

Seria lloable que els grups de l'oposició exercissin aquesta pràctica constructiva, en benefici de tots. Es pot discrepar, però no cal ser un destructor. S'ha d'opinar i criticar allò que es considera erroni, però aportant arguments i propostes de millora, perquè, en definitiva, això és el que espera la ciutadania. 

L'altre dia vaig seguir, per uns instants, la sessió de control al president de la Generalitat, al Parlament de Catalunya, i em quedo amb la intervenció del representant del Partit Popular. Amb el poc temps que tenia per expressar les seves idees i opinions, es va dedicar a criticar a tothom, vorejant l'insult. Ho portava escrit, per no descuidar-se de res ni ningú, i per això no podia dir que era fruit de l'acalorament o de la improvisació. S'ho havia preparat.

Al marge del mal gust que vaig trobar-hi, em va faltar veure-hi alguna cosa en positiu. Alguna aportació que pogués fer pensar que si el seu partit estigués governant a la Generalitat, ens podria aportar i beneficiar. La crítica fàcil sense arguments, basant-se simplement en l'anècdota i la barroeria, no ajuda que la ciutadania confiï en els polítics. 

Trobo a faltar elegància, idees constructives i empatia entre els polítics d'avui. Es pot ser molt crític, però convé un grau d'intel·ligència i educació, que sovint trobem a faltar. És una llàstima que no s'aprofiti l'altaveu de les institucions, com pot ser el Parlament, per donar exemple a la ciutadania, en pro d'una millora de la convivència. 

En l'oposició constructiva, o el nom que li vulguem donar, a mi sempre m'hi trobaran.

El discurs racista de Cantó

Les declaracions de la dreta espanyola a les vigílies del dotze d'octubre, fan pensar. És molt trist sentir declaracions com les del senyor Cantó, parlant del descobriment d'Amèrica i defensant l'actitud dels espanyols lluitant contra els indígenes. Això ho podies llegir fa quaranta anys, en l'entorn d'un govern autoritari i repressor, però avui se't fa estrany, i indignant. El pitjor de tot és pensar que aquests senyors arribarà un dia que governaran a Espanya, i que seran ben rebuts per una majoria que els permetrà assolir el poder amb les conseqüències que comportarà. 

Podíem pensar que amb la democràcia i en el contacte amb la resta de països de la Unió Europea, aquesta manera de pensar canviaria i en tot cas seria minoritària. La realitat, però és totalment diferent, i sembla com si cada vegada agafa més empenta. Un pensament barroer i racista, amb un cert aire de nostàlgia d'un passat que molts voldríem oblidar.

Se'm fa difícil entendre com pot ser que aquest discurs guanyi seguidors fins al punt d'aconseguir ser majoritari. La reacció de la gent és imprevisible, i a vegades sembla que no es faci una reflexió prou profunda del missatge que un dirigent o un partit polític pot arribar a donar.

Crec que ha quedat clar que la impossibilitat d'aconseguir una majoria absoluta ha permès avançar en democràcia, i que hem retrocedit quan el govern espanyol ha obtingut aquesta majoria absoluta. És per això que la necessitat de pactar el govern és una benedicció per als demòcrates, sigui quina sigui la seva ideologia. El perill del futur pròxim és la crescuda de Vox i que sumi amb el PP la majoria desitjada. Això seria un retrocés perillós, del qual trigaríem a recuperar-nos-en.

L'amenaça de la vicepresidenta al govern belga

El PSOE ha decebut a molts que el consideràvem més equànime i amb criteris més encertats que no pas C's o el PP. No cal estar a favor del Procés per actuar amb intel·ligència i ètica. Tampoc cal ser barroer per guanyar vots de l'Espanya profunda. Ja ho entenem que estem en campanya electoral, però seria important que demostressin més bones formes.

L'amenaça de la vicepresidenta Carmen Calvo al govern belga, si no intervé perquè puguin extradir Puigdemont, és d'una ingenuïtat gairebé indescriptible. Com avançava ahir, al final del meu post, la vicepresidenta no s'adona que a fora d'Espanya els poders judicial i executiu són independents. Cadascú treballa lo seu i no s'interfereixen com passa a Espanya. Aquest és el nostre gran problema.

Els jutges s'han fet amos de la situació i substitueixen el polítics, que són els escollits pel poble. Els jutges, que tots hem comprovat que no han fet la transició, són els que dicten què s'ha de fer i deixar de fer. I aquí rau el gran problema sorgit arran de la sentència judicial del Tribunal Suprem. A partir d'ara un jutge podrà acusar de sedició qualsevol moviment tumultuós en contra d'una decret o sentència judicial. Posem el cas d'un desnonament.

Esperava que la ministra rectifiqués després d'haver posat la pota a la galleda, però sembla ser que no se n'ha adonat, o en tot cas és massa orgullosa com per reconèixer l'error. 

No sé com acabarà el tema, ni si Puigdemont serà extradit o no, però tinc la convicció que la resolució serà purament judicial, sense que el govern belga hi intervingui malgrat les amenaces de la senyora Calvo.

Fals testimoni

Segons comentaris de persones i mitjans de comunicació que segueixen el judici del procés sobiranista s'ha detectat la pràctica de fals testimoni en alguns dels compareixents. Els acusats en un judici no estan obligats a dir la veritat, i encara menys si aquesta els pot inculpar, però en el cas dels testimonis hi estan obligats i així se'ls hi exigeix al començament, en forma de jurament o promesa.

Diuen que l'exdelegat del govern a Catalunya, el senyor Millor, se'n va fer un tip de dir mentides, algunes d'elles comprovables gràcies a enregistraments que constaten que en el moment del judici no estava dient la veritat. Ell no va ser l'únic, encara que sí el més barroer i que menys va saber dissimular.

De fet la trajectòria política del senyor Millo deixa en evidència la seva categoria no només professional, sinó també personal. L'hemeroteca ha permès mostrar la seva capacitat per mentir. D'això en parlava jo mateix en el post d'ahir dimarts, però avui hi insisteixo pel fet que un testimoni fals és un delicte i algú n'hauria de prendre nota i fer la denúncia corresponent. 

De ben segur que cap dels magistrats del Tribunal Suprem que presideixen el judici no mourà fitxa, a ells ja els està bé, perquè anaven molt fluixos de justificants de la causa de rebel·lió, però les declaracions del senyor Millo i altres compareixents no poden quedar en l'oblit dels que reclamem justícia, i si ha mentit per fer quedar bé als seus, n'ha d'assumir les conseqüències.

Feixuc aguantar l'actualitat de país i de la vila

És tan indignant tot el que està passant que perds les ganes de comentar-ho per no avorrir qui té la paciència de llegir-te. L'atac de PP i C's al català és mesquí i barroer. Si s'ho creuen són uns ignorants, i sinó són malèvols i amb ganes d'enfrontar-nos. La immersió lingüística ha estat la millor solució perquè tots els catalans escolaritzats puguin parlar les dues llengües oficials, i preservar la llengua dèbil, la que és pròpia de Catalunya.

Quin mal fa acceptar això? S'ha de ser hipòcrita o inconscient, vivint a Catalunya i mentint descaradament. Només el rèdit electoral que té, els fa ser tan deshonestos, falsos i provocadors. Llavors es queixen que sortim al carrer. És l'única alternativa que ens donen, perquè nosaltres no manipulem les lleis, ni els jutges. Nosaltres tenim sempre les de perdre i només podem manifestar públicament allò que és raonable, allò que és just, que no necessàriament és tractat justament.

Avui també hi ha enrenou a la nostra vila pel procés participatiu que ha de servir per decidir on traslladar-hi la biblioteca municipal. També se'm fa feixuc referir-m'hi. Ja ho he fet. En un primer moment demanant un procés impecable per la dificultat d'executar-lo correctament. En un segon post gairebé demanant que no es faci la consulta, davant la impossibilitat que s'aconsegueixi un procés apropiat per la seva tipologia.

Permeteu-me que acabi amb García Albiol, el senador català que menys ha treballat al Senat, i que ara demana poder participar a la mesa del Parlament, amb veu, però sense vot. Ara no li correspon, perquè així ho ha decidit el poble convocat a les urnes de manera autoritària pel seu president. Ara és l'hora de quedar-se al grup mixt, treballar des d'allà i fer-se sentir en sessions plenàries. Quan era senador hauria pogut treballar un mica més. 

Xats barroers i insultants que embruten l'espai Internet

Un divendres més el govern espanyol pren decisions contra l'actitud del govern català. Es tracta que cada vegada es corregeixin els errors anteriors, per tal de reduir les possibilitats de defensa del govern català en la seva dèria per convocar el referèndum.

Tots els diaris digitals publiquen les notícies i donen peu a comentaris dels seus seguidors. És La Vanguardia una mostra de la ràbia que produeix a molts la insistència dels independentistes per convocar un referèndum, amb l'esperança de guanyar-lo, un fet que no està clar, sobretot després de llegir les dades del CEO.

La literatura que es desprèn del xat de cada notícia relacionada amb Catalunya, el seu govern i el procés, és d'un nivell deplorable. Tot es basa en l'insult permanent contra els catalans, el seu president, consellers... És una llàstima que no hi pugui haver debats on-line que siguin un xic constructius. Entenc la crítica que es pot fer des de fora de Catalunya i també des de dins, a les aspiracions independentistes d'alguns catalans, però el que em costa més d'entendre és el nivell barroer i insultant dels comentaris, que no els afavoreix, encara que els serveixi per desfogar-se d'allò que els dol.

La llibertat d'expressió s'ha de defensar sempre, tant a l'hora de demanar un referèndum, com a l'hora de defensar la indivisibilitat d'Espanya. Tothom té el dret d'opinar, criticar i argumentar perquè creu que la seva tesi és la correcta, però dedicar-se a insultar és la pitjor elecció d'aquell que té ganes de defensar els seus valors, el seu pensament, la seva idea de la societat, del país i l'Estat.

El govern del PP ha d'aprendre a escoltar i dialogar

El Consell d'Estat ha emès un informe on es qüestiona la constitucionalitat de la reforma de l'administració local que vol tirar endavant el govern del PP, perquè redueix en excés les competències de l'administració local que preveu la Constitució, donant massa protagonisme a les diputacions. Els informes del Consell d'Estat no són vinculants i, per tant, el govern del PP pot fer-ne cas omís, com ja ha fet en alguna altra ocasió.

Si malgrat l'informe negatiu del Consell d'Estat i els arguments contraris d'

ajuntaments, governs autònoms i altres experts, el govern del PP avança cap a l'aprovació de la reforma, quedarà en evidència que el govern de Rajoy és el més barroer i destructiu de tots els que hem pogut observar i patir en aquesta època democràtica dels dos darrers segles.

Fa pocs dies, en aquest bloc, parlava de la necessitat de reformar l'administració, i concretament la local, però matisava que s'havia de fer amb intel·ligència. Cal fer-la amb criteris d'eficiència econòmica i de capacitat de gestió i proximitat. El que no es pot fer és anar promulgant lleis i reformes amb l'únic objectiu de controlar de manera partidista i interessada tota la gestió pública. I això, per desgràcia, és el que està fent el PP.

És urgent i necessari que tots els experts en gestió local, expliquin a la ciutadania el perill que correm tots plegats si el PP aprova, amb la seva majoria absoluta, una reforma de l'administració pública, recentralista, buidant de competències i capacitat de gestió els ajuntaments, quan són els més propers a la ciutadania, més sensibles als seus problemes, i més àgils a l'hora de trobar solucions.