Treballadors amb permís, però sense habitatge!

M'ha interessat llegir l'article de la Mònica Bernabé, al diari ARA, i el primer que he pensat ha estat que d'una altra manera anirien les coses si la gent intentés assabentar-se del que passa arreu, abans de començar a criticar i opinar a la lleugera. Estem molt farts de sentir segons quins comentaris, normalment crítiques i insults, sense que els seus autors tinguin arguments per defensar-se.

Us recomano que ho llegiu perquè hi ha tota una informació que per alguns és coneguda, però per a la gran majoria, no. I són persones d'aquest grup les que acostumen a obrir la boca i pontificar. A elles de manera especial els demanaria que s'aturessin un moment i procuressin saber què passa realment. Potser llavors callarien una estona.

De l'article, que ens parla del treball a la indústria càrnia de la comarca d'Osona, voldria destacar alguns detalls. En primer lloc, la majoria de treballadors, sis de cada deu, són immigrants. Tenen permís de residència i treball i fan una feina que cada vegada agrada menys als autòctons. Una feina que permet que aquesta indústria i, per tant, el conjunt de la comarca progressi econòmicament.

En un altre moment destaca el paral·lelisme invers entre el creixement de la contractació de mà d'obra estrangera i la reducció de la construcció d'habitatge. Un fet que provoca un dèficit de pisos i un problema afegit als treballadors contractats. La Mònica es pregunta de qui és la responsabilitat. Són les empreses contractants que haurien de procurar disposar de prou habitatges, o bé és l'Administració? Em venen al cap casos com Eivissa, on els mestres desplaçats tenen veritables problemes per trobar pis.

En el reportatge, la Mònica ens parla d'uns joves senegalesos que tenen permís de treball, però no han trobat un pis on viure. Ho fan en una tenda de campanya, als afores de Vic, amb unes temperatures extremes. 

I més coses. Llegiu-vos el reportatge. Veureu que tothom es treu les puces de sobre, alcaldes, empreses, sindicats..., però els que reben són els treballadors immigrants, que a sobre els hi carreguem totes les culpes. Tots els nostres mals són per culpa d'ells! Potser que ens ho fem mirar, oi?

No tot és digital

La nostra generació, la de les persones que ja hem superat els setanta anys, és una generació analògica que s'ha hagut d'anar adaptant a les innovacions, una de les quals és la digitalització de moltes de les activitats de la nostra vida. No tothom, però, ha tingut la possibilitat, l'interès o les habilitats per entrar en aquest món i això el pot deixar al marge del ritme de la societat on li toca viure.

S'ha parlat molt de la bretxa digital, pensant en la gent gran, però també hi ha joves i no tan joves que els enquadraries en el món digital, que tampoc ho porten prou bé, i d'això n'hem de ser conscients, sobretot les nostres autoritats, les encarregades de gestionar la vida pública, sigui a escala local, autonòmica o estatal.

Per què ho dic? A vegades oblidem que encara hi ha molta gent que viu al marge d'Internet, de les xarxes socials, i els seus canals de comunicació són els de sempre, o potser hem de dir dels d'abans. Si la comunicació només es basa en la digital segur que deixarem a persones al marge i això no ens ho podem permetre.

Conscients que el futur i bona part del present és digital no podem oblidar que no tot és digital i que no tothom està immers en aquest món, i no per això els hem de descuidar. Està molt bé que les administracions, però també les empreses i les entitats utilitzin Internet per comunicar-se amb els seus usuaris, clients, socis i ciutadans, però han de mantenir alternatives paral·leles per arribar a tothom. 

Recordeu el típic ban municipal? Aquella notificació de l'alcaldia que es penjava per les cartelleres dels carrers per arribar a la ciutadania? Això ja no s'estila. S'ha substituït per notificacions digitals al web municipal o altres canals i xarxes socials. Certament, ara és molt ràpid i arriba a molta gent sense necessitat de sortir al carrer, però arriba a tothom? Totes les persones d'una ciutat o país se n'assabenten?

No insisteixo més. Ho deixo aquí com a reflexió perquè ens n'adonem si ho estem fent prou bé o no.

Verifactu

A mitjans de novembre, parlant d'habitatge en aquest blog, expressava la necessitat de legislar bé. No pot ser que s'elaborin lleis que grinyolen i que s'han de modificar al cap de poc perquè tenen escletxes importants per on s'escapen anomalies que es pretenien regular. Avui llegia la notícia de la rectificació del govern davant l'allau de queixes. Cal que la gent els faci veure que les coses no es poden improvisar?

Fa temps que el govern va decidir que a u de gener de 2026 les petites i mitjanes empreses i els autònoms haurien de canviar el sistema d'enregistrar les factures. Això no és una cosa que d'un dia per l'altre es pugui adaptar. Té la seva complexitat, a part del cost que representa. En aquest enrenou s'hi veuen implicades les empreses que ho hauran de facturar diferent, però també les empreses que han de proporcionar els programes i el manteniment del nou sistema.

Durant uns mesos, tothom que ha volgut fer bé la feina ha anat de bòlit per arribar a temps. Costos, nervis i nits sense dormir, que finalment no haurà servit de res perquè a darrera hora el govern ha decidit ajornar la data un any, per a les petites empreses, i un any i mig per als autònoms.

La pregunta que em faig és si els membres del govern són conscients de tot el que han provocat i si tenen la consciència tranquil·la. Què s'imaginen ara? Que tothom dirà que ho han fet molt bé, o tenen clar que els hauria de caure la cara de vergonya per no haver previst que els canvis no es poden improvisar?

Em sorprèn la mediocritat dels dirigents governamentals i la seva manca de responsabilitat a l'hora de prendre decisions que afecten tanta gent. Tenim un govern que avança molt lentament en la recuperació de la memòria històrica i trencar amb el passat, que encara ens colla, i, en canvi, es pren a la lleugera reglaments i lleis que són complexes i que afecten directament els seus administrats.

Governar vol dir donar serveis i facilitar la vida als ciutadans, en tots els àmbits, i no pas pressionar-los perquè un dia els passa pel cap una cosa, o bé reben un avís d'Europa. La decisió del Consell de Ministres d'avui alleugereix el patiment de molts petits empresaris, però no calia haver arribat a aquest extrem.

On es prenen les decisions?

La pregunta té una resposta fàcil. Les decisions es prenen des del despatx de la direcció de l'empresa o la institució pública. Una altra cosa seria demanar què es té en compte a l'hora de prendre una decisió. Això ja és més complex. Hi ha moltes variables a tenir en compte, des de l'econòmica fins a l'opinió de qui treballa a l'empresa i pot afectar més directament la decisió presa.

Acostuma a passar que aquest darrer detall no es té prou en compte i llavors és quan peta tot. A vegades, des del despatx es veuen les coses de manera diferent. No es tenen en compte fets o circumstàncies que modifiquen la situació inicial o la idea que es té del seu funcionament.

Avui he llegit que infermers i infermeres s'han convocat davant dels centres d'assistència primària per protestar contra la improvisació a l'hora de programar la vacunació contra la grip. Segons hem pogut llegir i ens han comunicat des de CatSalut, pots sol·licitar hora per a la vacunació, o presentar-t'hi sense dir res a ningú i fer cua. Això últim provoca enrenou i aglomeracions i, conseqüentment, desorganització dels centres.

No es pot fer cas de tothom perquè no sempre es pensa de la mateixa manera, però prendre decisions sense tenir en compte l'opinió de qui haurà de fer la gestió és un error. I això passa al sector públic, però també al privat, sobretot en empreses de certa envergadura on la direcció està força allunyada dels llocs de treball.

Escoltar seria el verb adequat en moltes situacions. Conèixer a fons què i com es cuinen les coses, i després d'analitzar-ho prendre les decisions. No és tan difícil, i menys si tenim en compte que, en el cas de les vacunacions, és un fet que es produeix cada any i, per tant, podem recollir l'experiència i millorar-ho, però no al revés.

Entenc la possibilitat de vacunar-te acudint al centre sense cita prèvia. Jo he estat molt crític amb l'obligatorietat de sol·licitar cita prèviament, i sempre m'he decantat per deixar-ho al gust de la ciutadania, però això no impedeix que s'hagi de regular bé per no causar estrès al personal sanitari. 

Darrera setmana d'agost

A les acaballes del mes d'agost es comencen a veure els preparatius per a l'inici del nou curs. És cert que no tothom s'ho planteja de la mateixa manera. Els escolars són els que amb més raó tenen el mes de setembre com a referent de l'inici d'una situació nova. Tot, o pràcticament tot, és nou i des del primer dia es va teixint el que culminarà a finals de juny.

La majoria d'empreses també comencen el mes de setembre després del parèntesi de les vacances estiuenques. Algunes han tancat, d'altres han tingut l'alternança de treballadors gaudint del repòs de l'estiu i el ritme no ha estat el mateix. La interrelació entre les empreses és un reflex clar que els mesos de juliol i agost l'activitat no segueix el mateix ritme.

Hi ha negocis propis de l'estiu que, en canvi, veuen el final de mes com la cloenda de la seva activitat. La seva activitat principal o fins i tot la seva única activitat temporal. Tanquen la paradeta fins a la temporada vinent. 

Hi ha, però, excepcions. Cada vegada s'allarga l'esperança de vida i hi ha més persones jubilades amb mobilitat i ganes de continuar la gresca. Per aquestes persones el canvi no és tan sobtat, o si més no ens el mirem més d'esquitllada. És cert que no és el mateix estar envoltat d'estiuejants i gent de vacances, però el calendari no és el principal desencadenant de l'activitat. Això no impedeix que si vius una mica al ritme de la societat que t'envolta, et sentis condicionat i, d'alguna manera, també experimentis un canvi en el teu comportament.

Les picabaralles polítiques al nostre país no han descansat aquest estiu i han mantingut una activitat frenètica, sobretot al voltant dels maleïts incendis. La pressió del PP per aconseguir que el president del govern espanyol tiri la tovallola s'ha mantingut i cal preveure que anirà en augment a l'inici del nou curs. Quant a casa nostra, tot fa pensar que estem igual que abans de l'estiu. Les promeses de millor finançament, el reconeixement del català a les institucions europees o el traspàs de Rodalies estan allà on eren i no hi ha previsió que s'acceleri més del compte. Una vegada més els partits independentistes s'han deixat prendre el pèl. Cosa que era de suposar.

I tu més!

Avui hem conegut que s'està investigant per imputar-li casos de corrupció a qui fou ministre d'Hisenda, el senyor Montoro. Això és un no parar, i una manera de posar en boca de tots els partits polítics que ens han governat o governen: i tu més!

Quin exemple ens donen aquells que promulguen lleis d'obligat compliment? Aquells que vigilen que no els enganyem i no deixem de pagar impostos, perquè ells s'ho puguin embutxacar? Segons el que ens expliquen d'aquest darrer cas, que no serà l'últim, l'exministre, quan exercia, ideava lleis que beneficiaven a empreses, estalviant-los molts milions de diners, a canvi d'embutxacar-se'n un feix, pels bons serveis.

No hi ha un pam de net! Això ho hem dit i ho haurem de continuar dient. El PP, que s'esquinça les vestidures davant dels casos de corrupció de membres del PSOE, és qui ens ha de donar lliçons de bon comportament. De qui ens hem de refiar? De ningú.

El senyor Montoro el recordem molt bé per tot el que va fer i com ho explicava, sentenciant i burlant-se de tothom. No ens pensàvem que la seva burla anés més enllà de la manera de dir les coses, amb sorna, sinó que a més tenia molt ben estudiada la manera d'enriquir-se i beneficiar els seus amics. Ja no és un tema de portes giratòries, sinó de sucar diners a costa de tots els contribuents. Què més hem de veure?

Fa molta ràbia que ara estarem mesos i mesos parlant del tema, però l'exministre ha viscut com un rei i no li passarà res. Ens faran veure que està preocupat buscant la seva defensa. Simplement, s'ha esborrat del partit, no sé si per no danyar la imatge, prou maldestre, o com a estratègia que algú ens explicarà de seguida.

N'estic fart de tota aquesta colla i el pitjor de tot és que no ho coneixem tot, i que encara sortiran més coses que ja no sé si ens sorprendran més, perquè més sorpresos ja no podem estar. És un fàstic i no confiem en la Justícia d'aquest país, perquè ja ens han demostrat quins elements tenim per jutges. Ves que no n'hi hagi una bona colla que també hi suquessin. Només podem tenir l'esperança en algun jutge perdut en alguna província espanyola que, per lliure i bona fe, es dediqui a treure els draps bruts d'aquestes mal polítics, corruptes i deslleials.

El tracte amb els clients

Estic d’acord que no podem estar tot el dia queixant-nos, però també caldria que les empreses tractessin millor els clients i usuaris de serveis. El mateix hauríem de dir de les empreses públiques i l’administració. 

Avui tot és automàtic i moltes coses es fan en línia. Gairebé s’ha suprimit el paper i t’arriba per correu electrònic o missatges, però no tot. Domicilies els pagaments i s’obliden d’informar-te si hi ha alguna variació. T’ho trobes a l’extracte bancari, també a través d’una aplicació del mòbil o una web.

No em queixo de la modernització dels tràmits ni de la supressió de la paperassa, però no em sembla correcte deixar d’informar i donar les coses per sabudes. Si no informes la gent és normal que rebin queixes i això es resol informant.

Aquesta setmana vaig veure uns càrrecs al meu compte bancari d’import superior a l’habitual. No som a començaments d’any, quan t’apliquen els augments de tarifes, però puc pensar que la cosa va per aquí. No seria més correcte avisar-te per avançat que el següent rebut serà d’un import superior, i dir-te el motiu, i fins i tot donar-te l’opció de cancel·lar la subscripció?

És cert que algunes empreses ho fan i l’oficina de recaptació de la Diputació també, però hi ha empreses que no ho fan i llavors cal actuar. Retornar els rebuts és una manera de demostrar que no es fan bé les coses. Probablement acabaràs pagant la nova tarifa, però ja els hauràs fet veure que han de millorar la comunicació amb els seus clients. Servirà d’alguna cosa? Temo que no, però no per això ho hem de deixar de fer.

La corrupció enganxa i s'escampa

Si bé és cert que alguna persona ho ha dit, crec que no se n'ha parlat prou, i per això ho incorporo al meu blog.  La corrupció està a l'ordre del dia en la política. Com he dit moltes vegades, la majoria dels polítics es comporten honestament, però els pocs que actuen de manera corrupta ho embruten tot, i fa que caiguem en la trampa de posar-los tots al mateix sac.

La corrupció destapada al PSOE, per part d'alts dirigents, ha posat en perill la confiança al president, no pas per part de l'oposició, que això no seria cap novetat, sinó entre els mateixos militants i simpatitzants socialistes, i a la societat en general. I això és greu. 

Què és el que no s'ha dit prou? Doncs, que a part dels polítics corruptes, hi ha els empresaris que s'hi avenen per obtenir-ne uns beneficis. Sacrificar una part dels guanys que suposa la concessió d'una obra pública o servei, en forma de comissions il·legals, els surt molt a compte. Ells paguen aquests diners i a canvi obtenen el premi dels guanys.

Sembla que una de les empreses que hauria actuat de manera fraudulenta, acceptant pagar comissions a canvi de la concessió d'obres, és Acciona, l'empresa que va guanyar la darrera licitació de la recollida selectiva de la brossa a la nostra vila. Això, d'entrada, no hauria de suposar cap entrebanc, però permeteu-me que expressi el meu disgust, sabent que l'empresa que treballarà a la meva població és una de les presumptes empreses corruptes d'aquest país. 

Atenció, però, que no estem parlant dels seus treballadors. Aquests, per llei, venen subrogats des del moment que una nova empresa obté la concessió del servei, i per tant substitueix l'empresa que ho ha estat fent fins llavors.

Que quedi clar, doncs, que la corrupció no és patrimoni d'uns quants, la classe política, com algú voldria que s'entengués. La corrupció és una taca d'oli que s'escampa amb facilitat i que tots hi estem exposats. Només els nostres principis i ètica poden evitar caure en aquest pou.

Un CAP sense aparcament

Sempre he pensat que la normativa arenyenca, i no sé si d'altres llocs, que obliga que a l'hora de construir un habitatge li assignis una plaça d'aparcament és bona perquè en algun lloc a altre hem de situar els nostres cotxes. En poblacions com la nostra, amb carrers molt estrets, i on hi ha una manca de places d'aparcament a la via pública, amb l'excepció de la Riera, que ja veieu el goig que fa, és encara més interessant i necessària.

I això ho dic avui que he llegit la resposta de Salut, dient que al nou centre d'atenció primària (CAP) no li cal disposar de places d'aparcament perquè, diuen, es tracta d'un centre de proximitat, comparant-ho amb una biblioteca o una escola. Segurament tenen la seva part de raó, però entenc que seria una bona idea que, aprofitant la construcció d'un nou edifici, es gratés a sota per fer-hi unes quantes places d'aparcament.

És evident que no podem comparar un CAP amb un centre hospitalari, però que els preguntin als usuaris del nostre actual centre, sobretot si tenen familiars amb problemes de mobilitat, com s'ho han de fer, o com ens ho hem de fer, per acompanyar-los i poder aparcar el cotxe durant una estona. La realitat demostra que, si bé no és una necessitat de tothom, sí que hi ha una part dels usuaris que els aniria molt bé poder aparcar al soterrani.

La normativa de les places d'aparcament associades als habitatges també hauria d'existir per a les empreses i centres públics, i intentar reduir els cotxes que aparquen a la superfície, sigui per estètica o per l'enrenou que provoquen en la mobilitat.

Des d'aquí, doncs, sense pretendre ser més papista que el papa, pensant que el rebuig és bàsicament per qüestió econòmica, reivindico la necessitat de construir unes places d'aparcament associades al nou CAP. Que no sigui dit, que no ho hem avisat d'entrada. Llavors, quan tot estigui acabat i ens adonem dels problemes d'accessibilitat i aparcament, podrem recordar que, quan hi érem a temps, ja ho vàrem avisar.

Què passa amb la licitació de contractes públics?

Arran de la renúncia de l'empresa que va guanyar la licitació per a la gestió del trenet a la nostra vila, he volgut reflexionar sobre el que està passant en els concursos per a la contractació de serveis del nostre ajuntament. En la majoria dels casos es presenta una sola empresa, i també s'ha donat el cas d'haver-la de declarar deserta.

El fet de no poder escollir entre diferents ofertes és un problema per a la nostra administració. Ens queixem dels monopolis dels serveis on no hi ha competència (em ve al cap ara la concentració bancària) i ara ens trobem que a l'hora de contractar un servei públic, no tenim l'opció d'escollir la millor proposta.

La renúncia d'aquesta empresa, que ha preferit incomplir el contracte signat i quedar-se amb un altre més avantatjós econòmicament, no seria tan greu, si en la licitació s'hi haguessin presentat més empreses. Ara, no tenim recanvi, i a les portes del mes de juny es fa impossible disposar del trenet per aquest estiu.

Si repassem les darreres licitacions veurem que hi ha altres casos tant o més greus, sobretot tenint en compte l'abast del servei i la repercussió que podria tenir una renúncia, quan es tracta de serveis essencials. Parlo de la recollida selectiva de la brossa, que només va rebre una oferta i que s'ha de posar en marxa el dia 1 de juny. Ens ha passat amb l'escola bressol, amb l'escola de música, i tot un reguitzell de contractes. Per no parlar d'aquelles subcontractacions, sobretot en obres, que acaben deixant la feina a mitges.

On és el problema? Estem elaborant uns plecs tècnics i administratius de manera errònia, que no interessen a pràcticament ningú? Falten empreses disposades a treballar per a l'administració pública, amb tot el que representa? Com es pot resoldre aquesta manca d'interès de les empreses per concursar a l'administració?

Crec que seria bo analitzar els motius d'aquest desinterès. No es tracta de culpar a ningú, sinó d'intentar millorar les ofertes perquè resultin atractives a més empreses, i que aquestes, si hi són, surtin de sota les pedres per aconseguir donar el servei. El preu és un incentiu, però no ha de ser l'únic.

Formació permanent

Un dels temes que surt a les converses quan es parla de professionals, empreses, administració pública o funcionaris és la necessitat que els nostres professionals estiguin al dia i no es valguin només dels coneixements obtinguts durant l'època dels estudis. És cert que hi ha professions que encara que no vulguis estàs obligat a reciclar-te contínuament. També hi ha persones que, pel seu tarannà, tenen molt clar que els cal posar-se al dia i no viure del passat. Però no sempre és així.

Hem parlat de baixa productivitat, però sovint oblidem de la manca de formació permanent de molts professionals que, una vegada assolit un lloc de treball, s'estanquen i no evolucionen més. La ciència proporciona nous coneixements i nous mètodes d'aplicar-los al dia a dia, i es fa necessari que els professionals se n'assabentin i els puguin adaptar. 

Hi ha una feina per part de l'empresa, sigui pública o privada, però també hi ha la voluntat dels treballadors per saber més de la seva feina o d'altres. L'aprenentatge no té fi. Durant tota la vida has d'estar obert a aprendre, sigui en temes professionals, o també relacionals i de convivència. El món ha canviat i no és el mateix ara que fa seixanta anys. Si no n'ets conscient, et pots quedar aturat en un punt i ser incapaç d'entendre què està passant al teu voltant. En el món laboral pots provocar que la teva empresa, siguis autònom o assalariat, es vegi perjudicada.

En el món de la salut, ara que he passat per una experiència propera i delicada, és important adquirir l'hàbit de voler aprendre més i més, i no oblidar un tema important que ha de ser present arreu on s'interactuï amb les persones, però en el cas de la salut, encara més, i és assolir un grau d'empatia que ajudi la persona atesa a sentir-se millor, no només de salut, sinó també de tracte, confiança i seguretat.

Avui llegia que falten 20.000 infermers i infermeres, i que una bona part d'elles pateixen malestar emocional. Si les professionals no treballen en condicions laborals adequades és molt difícil que puguin transmetre bones vibracions als seus pacients, oferint una bona atenció, com es mereixen.

La burocràcia que ens ofega

Us recomano que llegiu l'article de Ferran Sáez Mateu, al diari ARA, Calvaris burocràtics i fraus consentits, perquè il·lustra el que està passant a l'administració pública i que, no tan ben dit, he comentat en més d'una ocasió. La burocràcia perjudica el bon funcionament i lluny d'aconseguir l'objectiu d'evitar la corrupció, el que fa és aturar tot el procés administratiu, sense impedir que els corruptes se'n surtin amb la seva.

M'imagino que si no estàs o has estat relacionat amb l'administració pública pot semblar estrany i et poden titllar de perepunyetes i ganes d'enredar la troca. La por que funcionaris, polítics i els seus amics s'embutxaquin diners, ha fet que es compliqués tot el procés administratiu de contractació de serveis i obres, fins i tot les més insignificants, aquelles de quatre duros. El resultat, però no ha estat l'esperat. La corrupció hi continua present i només s'ha aconseguit maldecaps a qui hi té tractes, i que moltes persones i empreses decideixin no acceptar ofertes.

Després podem entendre que moltes de les empreses seleccionades per executar obra pública o subministrar materials, siguin les menys adients, o bé subcontractin altres empreses que no estan prou preparades per assumir, en condicions, l'encàrrec original. 

Com diu l'articulista, no té comparació el control minuciós de factures insignificants amb contractes de grans dimensions, que tenen el seu propi recorregut, i que les empreses o intermediaris que ho gestionen ja saben com fer-ho per tirar endavant sense gaires traves. Llavors, passats uns anys, apareixen les notícies de fraus escandalosos que acaben en no res, però els diners embutxacats no apareixen per enlloc.

Llegia aquesta setmana la notícia d'una sentència sobre una contractació sistemàtica i fraudulenta de periodistes, per part de l'alcaldia de Calella, aquí al Maresme. No he sabut veure que els acusats, que han reconegut el frau, se'ls demani que retornin tots els diners cobrats il·legalment. Això és la bicoca! Et passes uns anys cobrant uns diners, que no et correspondrien, i si t'enganxen, com a molt et condemnen a una pena de presó, que no has de complir, i a viure que són quatre dies!

S'ha de replantejar seriosament tot el procés administratiu, eliminant traves inicials i reforçament el control posterior i, si s'escau, fent complir la sentència als culpables de frau o corrupció, rascant-se la butxaca. 

Estiguem alerta!

No podem badar ni deixar-nos enredar. Els estafadors fan hores extres i ens els podem trobar arreu. Movent-nos per Internet, utilitzant mòbils i tauletes digitals naveguem per una selva plena de perills que ens obliguen a desconfiar de tothom.

No hi ha dia que no t'avisin d'alguna nova estafa, cada vegada més sofisticada i més lligada amb la realitat del dia a dia. Avui llegia que estan arribant avisos sobre un nou temporal de pluges i adjunten un enllaç, que és on hi ha la trampa que no hi pots caure.

És ben clar que no ens podem cansar de repetir a tothom que mai accedeixin a un enllaç que els pugui arribar a través de l'ordinador o el mòbil. Els bancs, les empreses i l'administració pública estan farts de dir-nos que no és aquesta la seva pràctica i que, per tant, hem de desconfiar de tot aquell que ens convidi a accedir en un lloc que, aparentment, és inofensiu i bo per a nosaltres.

Vivim en un món ple d'estafadors que viuen a costa dels altres. Acostumen a enredar a les persones més confiades, a aquelles que sempre han anat amb la veritat per davant i que no s'imaginen que algú els vulgui enredar. La desconfiança no és bona per a ningú, però avui has de desconfiar per seguretat i per evitar caure en el parany del desconegut que només busca els teus diners, i aprofita qualsevol ocasió per fer-t'hi caure.

Això obliga a les empreses privades i a l'administració pública a evitar qualsevol campanya que pugui confondre a la gent. I ho dic perquè la setmana passada vaig rebre una notificació, que ha resultat ser correcta, però utilitzava l'enviament d'un enllaç, que no hi vaig accedir, sinó que vaig demanar que deixessin d'enviar aquests comunicats. No poden col·laborar amb els estafadors. Hi ha prou maneres de comunicar-se amb les persones sense haver d'usar mètodes que generen desconfiança.

Quants dies a la setmana?

Avui em fixava en la notícia de la prova pilot, a Portugal, per estudiar els efectes de la implantació de la jornada laboral de quatre dies a la setmana. Res a veure amb el que ha passat a Grècia que, si no ho tinc mal entès, pretenen implantar la jornada de sis dies a la setmana.

M'ho he llegit per veure a quines conclusions havien arribat, sobretot tenint en compte que a Espanya també es volia organitzar una prova pilot, però encara no s'ha posat en marxa. Al meu entendre, les conclusions no són prou clares per prendre una decisió, i m'imagino que no tots els negocis tenen les mateixes facilitats per adaptar-se a un canvi com aquest. Per altra banda, pensar que no es pot fer res també és absurd. Al llarg dels anys hem pogut experimentar canvis importants, sobretot pel que fa a hores de treball.

Dit això, m'ha vingut al cap la qüestió pendent des de fa anys sobre la implantació de la franja horària al nostre país, i els canvis horaris que s'han generalitzat a una bona part d'Europa, diferenciant l'estiu de l'hivern. Com recordareu, deu fer uns tres o quatre anys que tot feia pensar que aquests canvis horaris dels mesos de març i octubre deixarien de fer-se i que només es tractava de decidir amb quin ens quedàvem. De moment tot segueix igual i sembla que va per llarg l'anul·lació d'aquests canvis horaris.

Si hi afegim els horaris del nostre país, en l'obertura dels establiments o les hores dels àpats, que també fa molts anys que en parlem, podrem afirmar que som bastant al cap del carrer. Qualsevol canvi comporta molt debat, moltes pors, i poques ganes de prendre decisions. La majoria dels canvis, a la nostra vida, venen de manera natural, sense gaires plantejaments i força per casualitats. Aquí la principal raó seria la manca d'autoritat i por a les reaccions dels detractors, que sempre n'hi ha.

No sé si finalment a Espanya es farà la prova pilot i quines seran les empreses que, voluntàriament, hauran decidit implicar-s'hi. El que és evident és que hi ha negocis on avui no es pot ni somiar una jornada laboral de quatre dies a la setmana, quan estan oberts els set dies. Per més torns que es confeccionin la massa salarial seria gairebé inassumible, sobretot pensant en empreses petites o mitjanes. Això no és obstacle perquè sigui bo que s'experimenti. Mai es perd res!

Un altre dia parlarem de la productivitat al nostre país. Aquí sí que hi ha tema per debatre durant força estona. Algú vol començar?

El duet Laporta-Oliver torna a ser notícia

Hi ha persones que són especialistes a complicar les vides dels altres, de ficar-se en embolics i passar moltes estones als jutjats. Persones que ocupen càrrecs de responsabilitat, siguin públics o privats. Que tenen una imatge pública i no passen desapercebuts, i que són notícia per enganys i estafes, i sembla que la cosa no vagi amb ells. Ni s'immuten.

    Joan Laporta és prou conegut i no necessita presentació. Tothom, encara que no estigui en el món del futbol, el coneix de sobres, i també sap que no sempre actua de manera clara. Sempre provoca dubtes, i per això hem de parlar d'ell com a presumpte no sé què.

    L'altre Joan, l'Oliver, potser és més desconegut, però segur que, fent una mica de memòria, tothom li coneix algun episodi poc clar en la seva biografia. Recorden el cas del Reus Esportiu? També va passar per TV3. Aquell home que entrevistava la gent tot remenant-se els cordons de la sabata. No us hi vàreu fixar?

    La notícia de l'ARA parla d'un afortunat a la loteria primitiva que va caure a les mans d'unes societats on ambdós protagonistes en formaven part. Varen aconseguir-ne uns crèdits que sumaven gairebé cinc milions d'euros, i els diners sembla que han desaparegut, com tampoc n'han obtingut els interessos promesos. 

    Algú dirà que no es pot anar per la vida invertint diners sense saber on es col·loquen. Tenim prou experiències amb entitats bancàries que també varen fer el seu agost a costa dels clients i la seva total confiança. Si els bancs eren un reclam amb un cert risc, què no seran les empreses que en desconeixes els promotors i administradors!

    Entenc que la família estafada tindrà la seva feina per recuperar els diners, si els acaba aconseguint, però entretant m'agradarà veure què passa amb els dos Joans i si, després d'aquesta, vindran altres històries, amb més persones afectades. És tot un sainet.

L'excel·lència

Una de les coses que trobo a faltar és la capacitat de les persones per excel·lir. Potser són imaginacions meves, o el fet d'anar-me fent gran i caure en la trampa de pensar que abans es feia tot millor, però en aquests moments no sé veure gaire interès per fer bé les coses. Anem molt ràpids i de seguida ho volem tenir llest. Hem perdut la cultura de l'esforç i tot ens ha de venir rodat, sense gaires entrebancs. I d'aquesta manera l'objectiu prioritari és tirar endavant, de la manera que sigui.

    A mi sempre m'ha agradat i he lloat les persones que són capaces de fer bé les coses. Quan veus que aquella persona ha aconseguit l'excel·lència en els seus objectius. No només en els resultats, sinó també en les maneres. Parlar bé, amb arguments i coneixement. Saber debatre i acceptar allò que potser no tens tan clar com un altre, i rectificar a temps, i sempre amb les ganes de fer-ho el millor possible.

    Podríem parlar de molts àmbits i encara ens quedaríem curts. Limitar-ho en alguns pot semblar que només són aquests els que ho estan fent malament. Quan poses exemples, però, sempre hi ha el perill de creure que tot passa allà, i no és així. Si parlem de política veiem com els nostres representants no són els més encertats a l'hora d'actuar. Escoltes els discursos que fan a les institucions i t'adones que el nivell no és l'ideal per exel·lir, sinó que passen molt justets.

    Però no tot s'acaba en la política. La manera que molts professionals treballen, ja sigui al comerç, la restauració, o a les empreses, tampoc hi veus aquell punt d'excel·lència, si més no buscada, perquè no sempre s'aconsegueix. Aconseguir uns bons resultats en qualsevol dels àmbits en què ens belluguem, no és fàcil, i el que em preocupa més és la manca de voluntat perquè allò que es faci sigui el millor possible.

    Penso que si cada dia dediquéssim una estona a pensar en tot el que fem i la manera de millorar-ho, en gaudiríem més i tothom hi sortiria guanyant. No es tracta només de veure allò que fan els altres, sinó començar per nosaltres mateixos. Creieu que és més important acabar un projecte que executar-lo buscant la perfecció? Diuen que els perfeccionistes hi pateixen molt. Jo crec que, malgrat tot, hauríem de trencar una llança al seu favor i intentar que la nostra societat fos més perfeccionista i no tan desmanegada o insensible. El tema donaria per a molt, però ho deixo aquí.

Les portes giratòries

Algú m'hauria d'explicar ben bé què entén per portes giratòries i quin creu que és l'objectiu real de controlar la incorporació d'ex-polítics a la vida privada i professional. La corrupció entre els polítics ha fet molt mal, sobretot perquè hem arribat a desconfiar de tothom. Per uns quants que s'aprofiten del càrrec per enriquir-se personalment, totes les persones que entren en política són mal vistos, no tant per les seves idees, sinó per la sensació que s'ha creat que ho fan només per interès lucratiu personal. 

    He conegut moltes persones que han exercit la política per vocació, per servir la societat on viuen, per aportar el seu coneixement, el seu treball i esforç en benefici de tots. Encara que alguns no s'ho creguin, d'aquestes persones n'hi ha més de les que ens pensem. El problema, com sempre, és que fan més soroll i es fan veure més aquells que delinqueixen o que no actuen correctament que no pas la gran majoria.

    Si una persona que ha dedicat part de la seva vida a la política vol tornar a la vida privada, a exercir la seva professió, que no és la de polític, ho ha de poder fer tranquil·lament, sense que es posi en dubte la seva honestedat. És cert que hi ha polítics que durant el seu exercici han afavorit interessos empresarials i personals de manera fraudulenta, i que tenen les portes obertes per entrar-hi a treballar, com a paga pels seus favors. Són aquests els casos que s'han de controlar i penalitzar. No tant pel fet d'entrar a treballar a les empreses beneficiades, com pel fet d'haver-les beneficiat aprofitant la seva condició política.

    La burocràcia administrativa és en aquests moments gairebé asfixiant. La desconfiança vers l'actuació de funcionaris i polítics ha fet que les mesures de control arribin a paralitzar la maquinària administrativa en detriment dels administrats. Les generalitzacions són molt còmodes, però injustes. Hi ha maneres de controlar específicament aquelles actuacions fraudulentes sense necessitat de posar tothom al mateix sac. 

    El tema no és gens senzill, i rascant a fons trobaríem molts elements dubtosos que ens sorprendrien. Cal analitzar l'administració en el seu conjunt, les empreses públiques que a vegades van per lliure i amb poc control, i evitar que la corrupció d'uns quants perjudiquin el futur del sector públic, de tots els polítics i de la societat en general. Si parlem de portes giratòries, pensant en l'intercanvi de favors, siguem estrictes i molt cauts, i no ho generalitzem. Segur que hi trobarem situacions totalment legals i respectables.

La fidelitat poc valorada

Una de les assignatures pendents de la nostra societat és el premi a la fidelitat. Si ens fixem en el món dels negocis ens adonarem que es prioritza la venda, al preu que sigui, i es té poc en compte la postvenda. Hi ha productes amb data caducitat molt curta, com poden ser els aliments i, segons per a qui, la roba, sabates i alguns petits utensilis d'ús diari, però n'hi ha d'altres que es barallen amb l'obsolescència programada que no els permet ser útils més temps perquè interessa vendre i anar canviant l'estoc.

    A totes les cases hi trobarem electrodomèstics, alguns dels quals són pràcticament indispensables per poder viure amb un mínim de comoditat, que cada vegada tenen una durada més breu. La frase d'avui "ja no duren com abans" és molt usual entre els responsables del manteniment dels nostres electrodomèstics. Però també gaudim d'uns serveis que requereixen un manteniment constant. Telefonia, llum, gas, aigua... elements que són tan habituals i necessaris malgrat no hi parem atenció, sempre i quan funcionin correctament. En el moment que alguna cosa falla és quan ens adonem de la importància del servei que ens ofereixen les empreses subministradores.

    I a l'hora de vendre el producte et fas un tip de veure propaganda amb reclams atractius com descomptes, ofertes, regals... tot això si et decideixes comprar-ho i subscriure-t'hi, però llavors jo sempre em pregunto: les persones que ja ho tenim, que paguem una quota de manteniment o subscripció, per què deixem de ser motiu d'atenció de les empreses subministradores? Per què si un nou client contracta un producte li regalen un llibre, per exemple, però a mi, que amb fidelitat continuo essent client de l'empresa, no rebo cap obsequi? Quan esdevens client d'una empresa deixes de ser un objectiu a aconseguir, i ja no et mereixes cap premi ni compensació. Més aviat tens problemes perquè et solucionin els problemes que es deriven amb el desgast dels productes i el pas del temps.

    És per això que al començament de l'escrit parlava d'assignatura pendent. Crec que la nostra societat hauria de reflexionar sobre la relació empresa-client, i pensar més en la fidelitat d'aquests, que es mantenen en el temps, a vegades malgrat tots els entrebancs.

    Com tot, sempre hi ha excepcions, i crec que es bo fer-ho notar. La meva companyia telefònica pensa en els seus clients fidels, i de tant en tant ens obsequia amb millores en el servei, i això s'ha d'agrair. En el fons és una manera de consolidar aquesta fidelitat, i per tant assegurar els contractes, però en un món tan poc atent amb els clients, no deixa de ser un fet insòlit que tots plegats hem de procurar donar-ho a conèixer i prioritzar les empreses que sí ens tenen en compte i no només busquen nous clients, sinó satisfer a tots aquells que fa temps que hi som al darrere. Jo soc de Pepephone. 

Coneixeu d’algú que arregli…?

Quantes vegades no hem sentim aquesta pregunta? Arreglar aparells que s’han espatllat, que necessiten d’alguna persona que hi entengui i els pugui reparar per no llençar-los a la primera que fallen i substituir-los per un de nou, acumulant muntanyes de deixalles. Es dona el fet que si arribes a trobar qui et repari un electrodomèstic el cost és gairebé el mateix que comprar-ne un de nou. I això si tens la sort que a prop teu hi hagi qui es dediqui a reparar-los.

    Els que tenim una edat recordem les persones que es dedicaven a sargir mitges amb punts escapats. Portàvem els pantalons amb pedaços als genolls i jerseis amb colzeres de pell. I les nostres mares o àvies es feien un tip de sargir els mitjons, si portàvem les ungles massa llargues.Tant hem canviat?

    En l'àmbit dels electrodomèstics és desesperant, però si ens posem a parlar de roba, no sé si encara estem pitjor. El factor moda hi té molt a veure, probablement més entre els adolescents i els joves, però si repassem els armaris veurem com s'acumula la nostra roba, sense que s'hagi acabat de gastar.

    Tot això també forma part del paquet de la sostenibilitat. Ens fem un tip de parlar de vida sostenible, i ens oblidem de detalls prou importants. Perquè la gent normal no tenim grans ocasions de fer accions de ressò, però en el nostre dia a dia ens trobem amb situacions, aparentment insignificants, però que sumades tenen la seva repercussió. 

    Em preocupa la manca d'interès per aquests temes. El primer que et ve al cap és la brossa diària, i en el cas d'Arenys de Mar, tot el que s'arriba a llençar aprofitant que és el dia del rebuig. No s'ha entès bé. El divendres no s'ha de llençar allò que pots fer durant la setmana, amb plàstics, paper i orgànic. Algú dirà que és desmanec i mandra, però jo vaig més enllà i ho considero una manca de civisme.

    Però tothom hi ha de col·laborar. Les botigues reduint les bosses de plàstic. Les indústries reduint els embolcalls superflus. Les empreses reciclant. L'administració pública regulant-ho i sancionant quan faci falta. 

    Per què no tornem al vidre? Recordeu quan anàvem a buscar l'aigua amb garrafes de vidre, lliurant la buida, que després es reutilitzava? Ara, qui encara compra aigua ho fa amb garrafes de plàstic, que no es reutilitzen, sinó que augmenten la quantitat de deixalla inútil. Ningú pren la iniciativa? Què ens passa? No vull caure en el tòpic que abans ho fèiem millor, però, senyors, aturem aquesta tendència que ens emplena el món de brossa i deixalles!

De preguntes freqüents i xatbots

Parlar de la bretxa digital en l'espai d'un post resulta poc pràctic perquè el tema dona per a molt ja que és prou complex i inclou molts aspectes a tenir en compte, però és que em preocupa, sobretot quan es tracta de les persones que es veuen o ens veiem obligades a interactuar a través de pàgines web per aconseguir uns serveis bàsics, que no sempre són volguts. No em refereixo tant en la compra de productes a botigues online, sinó les relacions amb el teu banc, la teva companyia elèctrica, la que et subministra l'aigua, o també el teu ajuntament o l'agència tributària. Uns serveis que no en pots prescindir i que no sempre són fàcils de gestionar.

    Feta la presentació, i per acotar el tema, em voldria referir a la secció de preguntes freqüents, o bé una cosa que està més de moda com són els xatbots. Resulta que davant de qualsevol dubte a l'hora de fer qualsevol tràmit, pràcticament l'única ajuda que tens, atès que ni et posen adreces electròniques, ni telèfons on adreçar-t'hi, són les preguntes freqüents o els xatbots. Puc entendre que tots necessitem temps per anar millorant el seu funcionament, també les empreses, però és preocupant que entretant no es trobi la millor manera de gestionar-ho, no hi hagi una alternativa clara. Fins i tot, segons en quins tràmits no tens la possibilitat d'anar presencialment a les oficines, sinó que necessites una cita prèvia. Un altre tema a tractar un altre dia.

    Analitzant moltes webs t'adones que les preguntes freqüents són molt limitades i no sempre trobes allò que necessites aclarir. Més aviat acostuma a passar el contrari, que no trobes la pregunta adequada i entres en un bucle que només desitges sortir-ne. En el cas dels xatbots, també hi ha moltes dificultats perquè et responguin la teva pregunta, que no forma part del conjunt de qüestions que estan prèviament programades.

    I tot això tenint en compte que tens una certa agilitat a l'hora de bellugar-te per Internet. Un fet que no sempre es compleix, atès que hi ha moltes persones que ni per edat, ni per preparació o formació tenen la facilitat de moure-s'hi virtualment, per la qual cosa es fa molt difícil complimentar els tràmits requerits.

    És per això que demanaria que les empreses de serveis i les institucions públiques que tenen programats tràmits online, s'esforcin per millorar les eines d'ajuda i resposta als dubtes dels usuaris, incorporin uns canals de consulta no robotitzats, i que l'administració pública ofereixi un servei de proximitat i presencial, per a totes aquelles persones que tenen dificultats per accedir a Internet. Ho hem de fer fàcil. És molt còmode poder resoldre les coses des de casa, però hem d'evitar augmentar la bretxa digital.