Matar el missatger

La premsa informa de la detenció de l'advocada militar d'Israel, Yifat Tomer-Yerushalmi, per haver filtrat un vídeo de la violació d'un pres palestí. Està vist i comprovat que en un règim repressor no importa què es fa sinó que se sàpiga. Quan una persona s'entossudeix a revelar la veritat, se situa al punt de mira de tots els atacs. L'advocada en qüestió, de fet, no ha estat només una missatgera, sinó que des de sempre s'ha enfrontat davant d'un govern, l'israelià, que ha demostrat sobradament quina era la seva conducta, amb el suport de l'extrema dreta radical.

Durant el genocidi de Gaza s'ha vist com els periodistes eren un objectiu a batre per part de l'exèrcit israelià. Són les persones que testimonien el que està passant des del mateix lloc de la tragèdia, i cal silenciar-los. El que no es veu, no passa. O si més no això és el que ens imaginem. I si no que ho demanin al poble del Sudan.

Malauradament, el prestigi de la premsa ha davallat fins a nivells preocupants. Avui, molta de la informació que ens arriba està manipulada intencionadament, per fer-nos creure allò que volen i que, sovint, és fals. És una llàstima perquè, si més no en altres èpoques, la premsa era una garantia per conèixer els fets reals que a vegades s'han volgut ocultar. Certament, no tots els periodistes estan comprats, i en podem trobar bons exemples, però quan es deteriora l'entorn, tothom és sospitós.

La revelació dels fets esmentats podria acabar bé, col·locant a cadascú al lloc que li correspon, i assumint les responsabilitats degudes. El problema és que els culpables continuen rebent tot el suport del poder instaurat a Israel, amb el suport directe o indirecte dels països occidentals. La víctima de la tortura denunciada no en traurà cap benefici, i la culpable de la filtració tampoc aconseguirà portar els botxins, els de dalt de tot, davant la Justícia.

És prou garantia la democràcia?

Es va fer famosa la frase en què es definia la democràcia com el sistema polític menys dolent. No em feu dir qui la va dir, però en tot cas tots l'hem sentit expressar en un moment o altre. Els habitants dels règims autoritaris, com va ser el nostre durant els anys del franquisme, somien en un sistema democràtic que respecti els seus drets i els faci lliures. Que puguin expressar la seva opinió sense el perill de ser empresonats, torturats o fins i tot condemnats a morir. 

    Assolir la democràcia és una fita en un món divers i amb moltes pressions i interessos per part dels de sempre. L'exercici de la democràcia esdevé un fre a situacions perverses i totalment injustes, però no és una garantia total ni definitiva.

    Tenim prou mostres que ens fan veure que viure en un sistema democràtic no et garanteix el cent per cent que els teus drets es respectin, que la justícia operi correctament, que tots siguem iguals davant d'ella, independentment de les creences religioses, opinions, raça, recursos econòmics, sexe i cultura. Hi ha una sèrie de disfuncions que no s'han acabat de resoldre i que provoquen aquests desajustos que et fan perdre la fe en el sistema democràtic. Disfuncions que perduren en el temps i que no s'acaben de resoldre. Sempre hi ha algú al darrere que té més poder i molt interès perquè no sigui tot tan transparent ni just.

    Com que no em puc allargar en aquest espai diari d'opinió, deixeu-me que us comenti dos exemples de funcionament d'institucions democràtiques que considero errònies i que, d'alguna manera, vulneren l'esperit democràtic de la seva constitució i vigència.

    Per una banda no veig bé que tots els acords de la Unió Europea s'hagin d'aprovar per unanimitat. La prova és que en més d'una ocasió es deixen d'aprovar acords gairebé unànims, només perquè hi ha un estat que ho veta. Normalment per interès propi i no pas en defensa de l'interès general.

    El segon exemple el trobem a les Nacions Unides. El dret de veto d'alguns dels seus estats membres, només d'alguns, pot impedir acords de suport majoritari, simplement perquè a un d'aquests estats no l'interessa. No cal ni que ho justifiqui. N'hi ha prou en votar-hi en contra. El darrer exemple el tenim en la votació del Consell de Seguretat de l'ONU, sobre la incorporació de Palestina com a membre de ple dret. Tot i que hi havia suficients estats que hi votaven a favor, el vot en contra dels EUA no ho ha fet possible. Aquesta pràctica democràtica és, al meu entendre, una perversió del veritable sentit de la democràcia. Tenim molt a aprendre i a millorar.

El pacte ERC-PSOE és fum!

Ha arribat un punt que tothom s'atreveix a mentir-nos, a no dir la veritat. És un engany constant, i llavors volen que hi confiem. No només tenim uns polítics de poca talla, sinó que a més juguen amb nosaltres, amb la nostra bona fe, en la confiança que dipositem en ells. Però passa el mateix de sempre. Tot s'acaba sabent, normalment quan és massa tard.

No acostumo a escoltar els reportatges que edita Octuvre, però de tant en tant me n'arriba algun i el miro. S'ha de reconèixer que es documenten, i això és el que trobo a faltar a la majoria de mitjans de comunicació. El reportatge d'avui parla del pacte ERC-PSOE i ens fa obrir els ulls. És cert que no l'he contrastat, però no m'estranya gens que puguin tenir raó: el pacte és fum!

Aquest cap de setmana ens venien que s'havia pactat l'amnistia, el traspàs integral de Rodalies i la condonació d'una part del deute de la Generalitat. El reportatge explica detalladament què hi ha de cert i em deixa molt preocupat per la quantitat de comissions que s'hauran de crear per aconseguir què? No hi ha res tancat, res calendaritzat, res pautat. Tot queda obert a criteri del partit socialista.

Ja he comentat en alguna altra ocasió que la paraula dels socialistes, i de Pedro Sánchez en concret, no és de fiar. Ja són massa les ocasions que ens han enredat i per això cal tancar molt bé els pactes, sense que ni així tinguem garantit el seu compliment. Per altra banda també he escrit sobre els gripaus que s'ha empassat ERC, voluntàriament o per incapacitat de negociar res amb ningú. Si ajuntem les dues realitats el resultat és totalment decebedor.

No sé quina serà la capacitat de Junts per tancar cap acord que tingui un mínim de garanties perquè el PSOE el compleixi, però en tot cas és evident que els pactes a què arriba ERC són paper mullat. No tenen cap tipus de credibilitat i així va el país.

Necessitem un canvi de govern, un canvi de polítics, i un canvi en la manera de dirigir el país. Catalunya no es mereix els governants actuals i res del que ens puguin dir o prometre ens genera cap mica de confiança. Fa vergonya veure dirigents com Pere Aragonès, Oriol Junqueras o Marta Vilalta, fent segons quines declaracions, quan saben perfectament que no són certes, ni encaminen el país a una resolució del conflicte que fa massa anys que arrosseguem. En el reportatge esmentat hi ha un tall d'una entrevista a la consellera Ester Capella que fa vergonya de veure i sentir. Aquest és el nivell dels nostres governants? Ho tenim cru. Amb ells no aconseguirem, no ja la independència, sinó simplement recuperar el reconeixement del nostre país en tots els aspectes, social, cultural i econòmic.

Jutge i part

Cada vegada tinc menys confiança en els jutges i no sabria dir ben bé els motius. Pot ser que sigui culpa meva, que no em convenç tot el que està passant i s’està jutjant, o bé que l’exercici d’administrar justícia s’hagi prostituït. Potser les institucions judicials han donat mostres de deteriorament en l’exercici de la Justícia, o bé que el Procés d’independència ens ha marcat massa, a uns i altres.

Sigui quina sigui la raó d’aquesta meva desconfiança, i que noto en molta altra gent, el cas és que quan llegeixo sentències o decisions judicials, no necessàriament lligades amb els fets del 2017, m’entren molts dubtes i no acabo de veure que la raça humana hagi evolucionat gaire en la línia de saber aplicar objectivament les normes que ens hem procurat, sinó que més aviat hi veig molts interessos personals o del col·lectiu responsable d’administrar justícia, sobretot en detriment de les classes populars o d’aquelles persones amb menys recursos per poder-s’hi rebel·lar amb un mínim de garanties per aconseguir resultats favorables.

M’ha passat llegint sobre causes de violència de gènere, de desnonaments, d’enfrontaments amb grans companyies i poders fàctics. I ja no diguem sobre realitats històriques que arrosseguem des de l’època franquista i que s’han volgut tapar, sempre per protegir els que varen guanyar la revolució del 36 i els grans beneficiats de la victòria.

Puc entendre que objectivar les coses és una tasca difícil, i ho veiem a totes bandes. Em ve a la memòria l’assumpte pendent de les valoracions dels caps dels professionals de l’administració pública, res a veure amb jutges ni justícia, que han quedat aturades per desconfiança. No fos cas que l’amiguisme, l’intercanvi de beneficis, la simpatia i proximitat ideològica acabés primant a l’hora de donar l'opinió favorable.

No és fàcil, però una societat que pretén ser un model de democràcia i justa en drets i respecte a tothom al marge de creences, orígens, cultura o llengua, hauria d’esforçar-se perquè l’exercici de la Justícia i el treball dels jutges i magistrats tingués un grau de confiança suficient en honradesa, imparcialitat i objectivitat, que avui em costa molt de trobar-hi.

Les negociacions dels pressupostos

Les baralles entre ERC i JxCat continuen, ara amb la negociació per a l'aprovació dels pressupostos de l'Estat. Jordi Sánchez considera que l'acord a què han arribat ERC i el PSOE no és garantia de res, ja que no es parla de quotes de català en els audiovisuals, sinó que ja se'n parlarà més endavant.

Jordi Sánchez critica ERC per haver negociat sols amb el PSOE quan ho podien haver fet junts, però jo em pregunto: quina voluntat de negociar tenien JxCat? Si s'han desmarcat de la taula de negociació, ara parlen de negociar els pressupostos?

A la meva manera d'entendre, considero que JxCat no ha seguit el camí correcte cap a la negociació. S'ha posicionat de manera tossuda, esperant ser la clau de la negociació, i estan quedant sols. Probablement el PDECat té més clar quin és el seu paper al Congrés de Diputats.

Aquest posicionament d'un i altre partit no és bo per al nostre país. Encara que Jordi Sánchez asseguri que aquestes desavinences no afecten en clau de país, no és bo que això passi entre els dos partits polítics que configuren el govern català.

Paral·lelament hi ha la negociació dels pressupostos de Catalunya en què la CUP discrepa de la proposta elaborada pel govern català. En principi els vots de la CUP son imprescindibles per a la seva aprovació, a no ser que el govern busqui un pacte amb els socialistes, a canvi d'alguna concessió.

Malgrat tot, jo penso que és bo que sigui necessària la negociació entre partits polítics, més que no pas les majories absolutes. Encara que resulti fatigós la negociació, és positiu tenir en compte diferents opinions i millorar-ho gràcies els pros i contres.

Miquel Iceta ja és ministre!

El canvi de cromos que comentava en aquest blog el 30 de desembre passat ja s'ha materialitzat. Iceta ha cedit la candidatura a president de la Generalitat a Salvador Illa, i aquest, plegant de ministre, ha fet que Pedro Sánchez nomenés Miquel Iceta ministre, i d'aquesta manera mantingués la quota catalana al consell de ministres del govern de coalició.

Duran i Lleida ho va somiar molts anys i no ho va aconseguir, i Iceta, amb tota la seva vida dedicada a la política, ha pogut tenir l'honor de formar part del govern de Madrid amb el ministeri de Política Territorial. Ara podrà seure com a mínim en una banda de la taula de negociació, si és que no es dissol definitivament.

Si una habilitat ha tingut Iceta durant tota la seva carrera política és la d'adaptar-se a les circumstàncies sense cap tipus de rubor a canviar d'opinió si això l'afavoria o el salvava d'un mal pas, encara que pogués entrar en contradicció. Això, que l'ha mantingut viu a la política, no és cap garantia per a qui vol confiar en ell per resoldre els molts problemes que sorgeixen dia rere dia, ja que avui et defensarà un model i demà tot el contrari. Aquesta manera de fer i ser, provoca que els seus adversaris no sàpiguen mai amb què els sortirà, i per a la ciutadania en general no és cap garantia de resultats positius. 

Miquel Iceta haurà de tractar amb totes les comunitats autònomes i no sé si la bena federalista que a vegades li ha sortit, la recuperarà o bé ja té clar que amb autonomies n'hi ha prou i suficient. Iceta sempre estava darrere movent fils i hi tenia una gran habilitat. Quan es va posar davant com a candidat a la presidència de la Generalitat no li va sortir tan bé. Caldrà veure si en aquesta segona ocasió, amb responsabilitat delegada, aconseguirà satisfer les expectatives creades.

Monarquia o República

Llegint l'entrevista de VilaWeb a l'exdiputat de la Cup Julià de Jòdar he recuperat una idea que tenia fa un parell de dies arran de la notícia de la fugida del rei emèrit. En un moment de l'entrevista, Julià de Jòdar treu valor a la possible república espanyola, tenint en compte els partits polítics existents en aquests moments. I és cert.

Què podríem esperar d'una república amb partits polítics com el PP, el PSOE, Ciutadans i Vox? Potser, com també diu l'entrevistat, encara seria perjudicial per a Catalunya. El rei Felip VI va deixar molt clar què pensava dels catalans i de manera especial dels independentistes, però no podem menystenir l'actitud dels polítics del PP i PSOE, els dos grans partits espanyols.

Una cosa és defensar el model d'Estat que preferim, i l'altra esperar que les repercussions d'un o altre model siguin diferents per al nostre país. No confio gens en un president de la república, del PP o el PSOE, per posar un exemple. En què guanyaríem. Amb això no defenso la monarquia, que ens ve imposada i no tenim l'opció de votar-hi en contra. Simplement deixo constància que per a la realitat de Catalunya, un model o altre no són cap tipus de garantia. 

No sé si en la línia de Julià de Jòdar o una altra de semblant, sí que crec que primer de tot hem de tenir molt clar què volem per al nostre futur, com a país, i aconseguir un lideratge capaç d'entusiasmar-nos, crear riquesa, i engrescar-nos a formar entre tots el país del futur.

Podem defensar la república, com a model més democràtic, però no ens podem oblidar que tenim molta feina a fer perquè les nostres institucions siguin realment transparents i ens representin. Portem massa temps encallats i sense expectatives de veure la llum aviat. D'acord que el cop ha estat dur, però no podem continuar amb les mans al cap i dubtant de tot. Hem de recuperar les forces perdudes i aconseguir els canvis necessaris per avançar econòmicament, social i com a país que decideix el seu futur.

Com a darrera opció

Arrimadas està batallant per trobar una alternativa a la desfeta que es veu venir a sobre. Davant la convocatòria d'eleccions catalanes no voldria que li passés el mateix que a les darreres generals i passar a ser un partit residual, també a Catalunya. El tarannà de C's no ha variat, continuen mal educats i sense aportar valor afegit i per tant no fa preveure una millora en els seus resultats. Probablement fan allò que només saben fer.

És per això que es vol refugiar sota el discurs dels unionistes en contra l'independentisme i presentar-se junts amb el PP, un altre partit que a Catalunya està per sota de les seves possibilitats. Dissimular la davallada barrejada amb els altres. De fet és la seva darrera opció si es vol dedicar a la política amb el seu tarannà.

Entretant, els partits independentistes no sé en què estaran pensant. Sigui quin sigui el resultat hauran de posar-se d'acord si volen tenir algun paper a jugar. Un acord que ara no ha estat possible. Quina garantia hi ha que després sí que ho aconsegueixin? Només per necessitat?

El panorama català no està gaire clar. Passarem cinc mesos pendents d'unes eleccions que poca cosa en podem esperar, més enllà de conèixer qui queda per davant, que sembla que és la cosa que més interessa a ERC i JxCat. Els catalans, però n'estem una mica farts i de moment hem castigat el que es creia millor. Pot ser que això torni a passar, encara que la situació de JxCat sigui tan caòtica.

L'alternativa de govern era la CUP

Si es confirma que Junts per Arenys donen l'alcaldia a ERC, tot i haver estat el partit polític més votat a la vila, podrem afirmar clarament que l'alternativa de govern era la CUP. Una altra manera de fer política, amb un equip de persones ben preparades i amb il·lusió, virtuts que hem trobat a faltar durant aquests darrers quatre anys.

Si bé Junts per Arenys ho tenia molt malament per formar govern, havent-se estancat i no comptar amb clars col·laboradors, la seva renúncia a lluitar per l'alcaldia deixa amb la boca oberta i moltes persones indignades que havien dipositat la seva confiança i el seu vot. A partir d'ara Estanis Fors deixa de ser una garantia de govern per passar a ser un col·laborador, ja sigui formant part del govern, o el que sembla més factible, en una oposició sense arguments.

Tot el discurs polític de durant la campanya se'n va en orris, i claudica davant l'empenta d'ERC, una empenta fruit del moment dolç que viu el partit més que no pas els mèrits del govern dels tres darrers anys, amb enfrontaments a dins i fora de l'Ajuntament.

Com deia al començament, si es confirma que Estanis Fors llança la tovallola, hi haurà molts votants seus defraudats, que no s'empiparan tant amb els resultats obtinguts, sinó amb la decisió de donar l'alcaldia d'una manera tan fàcil com sembla ser que pot passar.

Una vegada més haurem de confiar amb la feina de la CUP, des de l'oposició, conscients, però, que la seva influència serà nul·la si el conformisme de Junts per Arenys és tal com ens presenta el seu líder i exalcalde Estanis Fors.

La premsa espanyola es felicita per l'èxit de Colon

Quan llegeixes les portades dels diaris espanyols t'adones que la premsa està molt malament i que cada vegada és més difícil rebre les notícies de més enllà del teu poble, amb plena garantia que no estan contaminades. Una cosa són les opinions, que ja sabem que sempre són interessades i només et cal saber qui les dóna. L'altra ben diferent és la notícia pura i dura. Aquesta ha desaparegut de molts diaris i televisions, i es ven prostituïda i mal intencionada.

Les portades de diaris com La Razón o ABC ja no enganyen, són massa evidents, però sí que fan forat entremig de la gent més innocent i també els més radicals. Veure com et planten un "Pinchazo de Sánchez" per haver convocat 45.000 persones de tot Espanya, amb viatges pagats, no sé si es fotre's del públic o viure encegat.

Et pares, però, a pensar sobre el director de La Razón i et costa imaginar quina mena de personatge és. Estem parlant d'un professional del periodisme? Si així fos, què entendríem per periodisme? Pots arribar a imaginar-te que aquest senyor es cregui que aglutinar 45.000 persones contra Sánchez és un gran èxit, o més aviat és el que voldria creure's?

Aquest mateix senyor, quan valora la resposta ciutadana en un onze de setembre, amb més d'un milió de catalans manifestant-se al carrer, any rere any, li treu tota mena d'importància. Això és el que delata que la premsa espanyola està prostituïda, no té reputació i és simplement una màquina propagandista de l'extrema dreta més casposa del nostre planeta.

Trist, molt trist també, quan penses que fa uns anys hi havia un moviment progressista en el món de la cultura espanyola, que en aquests moments està adormida i els pocs que es mouen estan imbuïts d'aquesta casposa realitat de l'extrema dreta nostàlgica del franquisme.

Ensurt al Rial de Sa Clavella

Ahir el vespre uns veïns varen haver de trucar a la policia local, i aquests als bombers, alarmats per unes branques que posaven en perill de despreniment d'una gelosia de la façana de casa seva. Aquests arbres són motiu de queixes dels veïns que no acabem d'entendre la tossuderia de l'alcaldessa i el tècnic de medi ambient del nostre ajuntament, per conservar uns arbres que només ocasionen problemes.

El Rial de Sa Clavella en el seu tram a dos nivells, entre la plaça dels cinc cantons i el carrer de Sant Jaume, sempre ha gaudit d'arbres que li donaven ombra i alegraven el paisatge. Històricament aquests arbres a mesura que s'anaven fent massa grossos es tallaven i substituïen per altres de més petits. Això va funcionar d'aquesta manera fins que l'actual tècnic de medi ambient va entabanar l'actual alcaldessa amb el principi que un arbre no es pot tallar, com si d'una vaca sagrada de l'Índia es tractés.

Aquests arbres protegits pel nostre Ajuntament fan pressió al mur que separa els dos nivells del Rial i l'esquerden, les seves arrels aixequen les llambordes, entrant per sota les cases buscant les antigues clavegueres de teula oberta, i el gruix del seu tronc obliga els cotxes que hi circulen, pujar dalt de la vorera i passar arran de façana.

A tot això cal afegir la política de poda que fa que actualment als fils elèctrics, desprotegits, s'hi entortolliguin les branques que xoquen contra les finestres i balcons, amb el perill d'algun curtcircuit.

El govern municipal presidit per l'ex-alcalde Estanis Fors, i amb el regidor d'Urbanisme Santiago Fontbona, va presentar als veïns un projecte d'obres en aquest tram del Rial i a la plaça dels cinc cantons. En aquest projecte es canviaven els arbres, s'anul·lava la vorera i es respectava un tipus de llamborda. El projecte va quedar aturat, en part, i sense que ningú ens n'informés, per un informe negatiu del tècnic de medi ambient.

Segons les informacions de què disposem els veïns, gràcies a preguntar sense descans, enguany s'ha de realitzar l'obra, amb una subvenció finalista de la Diputació de Barcelona. No hi ha cap garantia, però, que els arbres siguin substituïts, amb la qual cosa no solucionarem els problemes que aquestes ocasionen.

Tot fa pensar que el govern actual prefereix arriscar-se a causar algun mal irreparable, a tallar uns arbres massa grans per substituir-los per uns de més petits, com sempre s'havia fet. Desitjo que l'alcaldessa canviï d'opinió i no ens faci estar amb l'ai al cor esperant que no passi cap desgràcia per no haver de denunciar aquesta persistent temeritat.

Els catalans som gats escaldats

Avui em preguntava com podíem confiar en un govern del PP, que la renúncia al procés d'independència ens permetria un millor finançament. Se'm fa difícil, però fins i tot en el supòsit d'una millora en el finançament, quina garantia tindríem que, per exemple, el pressupost d'inversió s'executés, ni que fos un 70%, i no com ara que queda molt per sota.

És que el problema de les promeses de Rajoy és que arriben tard, però al mateix temps són poc creïbles. A més, tenim la certesa que els recursos a qualsevol llei del nostre Parlament continuaran presentant-se al Tribunal Constitucional, i per tant deixaran en suspens totes les lleis que es puguin aprovar.

Per tant, no només tenim problemes de finançament i d'incompliment de promeses, sinó que al mateix temps sabem que el conflicte de competències serà constant, la nostra llengua continuarà amenaçada, com també la gestió en temes que, teòricament tenim les competències, com ara Ensenyament.

La posició del PSC no té sentit. Pretendre esperar del govern espanyol, sigui del color que sigui, que respectaran les decisions del Parlament català, que està format pels representants del poble català, és un acte d'ingenuïtat molt gran.

No és estrany, doncs, que puguem considerar que tot el que ara ens prometen està fora de lloc i no és creïble, i que l'única manera d'entendre quin ha de ser el nostre futur, és a partir d'un referèndum. Tota la resta és fer perdre el temps i la paciència.

Més catalans de dretes a la reserva

Qui havia estat militant del CDS d'Aldolfo Suárez i posteriorment membre de CDC, amb càrrecs, el senyor Antoni Fernández Teixidó, ha decidit trencar el seu darrer carnet, després del posicionament del nou Partit Demòcrata Català.

Sempre he pensat que Teixidó, malgrat els seus inicis polítics amb la Lliga Comunista, ha actuat de manera molt coherent i els canvis de partits polítics han tingut una explicació, que ara tampoc hi falta. Per la manera de ser del polític, amb la sortida del CDS no podia entrar en un partit de dreta extrema i tant centralista com el PP, i és per això que, malgrat algunes diferències, va decidir entrar a formar part de la militància de CDC, la dreta catalana, amb una voluntat nacionalista, això sí, però que tampoc li feia gaire nosa. Amb els esdeveniments dels últims anys, en què CDC s'ha posicionat més a favor de la independència, la seva continuïtat al partit perillava, i ha estat ara, amb la refundació de CDC, i el naixement del PDC, amb objectius clarament independentistes, que Teixidó no ha tingut cap més opció que sortir-ne.

I ara què? La dreta catalana està en standby i molt fraccionada. Tenim a la UDC i Demòcrates de Catalunya que no acaben de trobar la manera de llançar-se a la pista amb una garantia mínima de ser representatius, i a unes famílies orfes que no saben on aixoplugar-se. Són catalans de dretes que difícilment es poden trobar bé dins del PP català, bàsicament per la seva actitud centralista i gens a favor de la singularitat del nostre país, i molt més complicat encara seria pensar en l'opció de C's, que no saben ben bé què són, a excepció del seu anticatalanisme.

En els propers mesos, si no ens castiguen amb noves eleccions, haurem de seguir a prop com es configura la nova dreta catalana. Qui agafa el lideratge i com es fusionen les diferents opcions, si en són capaces. Ni PP ni C's podran exercir aquest paper, sinó que caldrà la concurrència de polítics que ara estan mig amagats, i que estan disposats a defensar la singularitat catalana des de posicions de dretes. Fernández Teixidó pot ser un d'ells?

Carta a l'alcaldessa d'Arenys de Mar

Benvolguda alcaldessa, em permetreu la llicència d'enviar-vos aquesta carta en obert perquè em pugueu donar resposta a una preocupació que cada dia sento més profundament i que estic segur que molts altres arenyencs també pateixen. Em refereixo al conjunt de notícies que ens han arribat a través de diferents mitjans de comunicació, per boca moltes vegades de regidors i regidores del nostre ajuntament, sobre diverses gestions públiques mal fetes i que han comportat unes despeses no previstes i un malbaratament de cabdals públics que els vilatans i vilatanes aportem religiosament.

Atès que han estat tants els despropòsits d'aquest ajuntament, crec que seríem uns quants els que ens conformaríem fer cau i net, i començar de zero, sempre i quan tinguéssim la garantia que a partir d'ara les coses es faran bé.

S'ha perdut subvencions, se n'han concedit sense seguir el procediment legal, s'han pagat factures amb conceptes dubtosos i imports presumptament inflats, s'han licitat obres sense que després es portés un control i la coordinació adient... i de ben segur que des de la direcció del nou Consistori n'heu detectat d'altres que jo ignoro.

Seria molt demanar que es posés ordre a la Casa Gran? Que es coordinés millor la tasca dels treballadors municipals, amb el suport necessari perquè puguin fer una bona feina, però al mateix temps l'exigència perquè res no sigui excusa perquè aquesta bona gestió no existeixi?

Tenim garantit que no es perdran més convocatòries de subvencions supramunicipals, per negligència o desídia dels càrrecs públics municipals? Podem estar segurs que les despeses municipals es fiscalitzaran correctament abans i durant el pagament de les factures emeses pels proveïdors de l'ajuntament?

Reconec que el repte que teniu no és fàcil, que portem uns quants anys de disbauxes i cal engreixar novament la maquinària, però us demanem simplement un treball buscant l'excel·lència, amb plena dedicació i coherència, i sobretot honestedat i transparència. Volem confiar en el nostre govern municipal, però ens ho heu de posar fàcil. No sé si és hora de demanar responsabilitats, però del que sí estic convençut és que es l'hora de començar a treballar seriosament.

Rebeu una salutació cordial d'un vilatà preocupat, però encara amb il·lusió.

La Justícia i la moral

Amb el reguitzell de casos de corrupció i les corresponents declaracions i judicis que se'n deriven ens adonem clarament que la Justícia no té res a veure amb la moral. Escoltant les declaracions del cunyat del rei, el senyor Urdangarin constates quanta immoralitat hi ha en aquest món i quina justícia es practica.

No és el cas d'Urdangarin un cas aïllat, sinó que en trobem molts d'altres, i és per això que quan et diuen que han condemnat un pobre desgraciat a quatre anys i sis mesos de presó per haver robat vint euros, i veus de quina manera viuen persones com Millet i Montull, per posar un parell d'exemples, t'entra molta ràbia i t'adones de la immoralitat que ens envolta.

Estic convençut que jo no serviria per exercir de jutge, ja que sentint l'Urdangarin com s'excusa de tot allò que li treuen en cara, pararia el judici i l'engarjolaria instantàniament. Això no seria impartir justícia, sinó moure't per racionalitat i pressió moral.

Potser la pràctica d'aquesta justícia és la garantia de l'estat democràtic, però al meu entendre és una desgràcia del sistema. Vivim moltes contradiccions perquè ens preocupen més aquells desgraciats, que probablement no han tingut gaires oportunitats per viure millor, que no pas els grans delinqüents de corbata i coll alt. Ambdós prostitueixen el sistema i la nostra vida en societat, però aquests últims han pogut escollir com volien viure hi han optat per la corrupció, i per a mi això és molt més greu, perquè és immoral.

En una cosa sí que coincidim, senyor Rajoy

Sembla ser que Rajoy ha parlat als joves simpatitzants del PP i els ha dit que votar C's era un risc important per al futur d'Espanya. Jo també opino que donar ales a C's és un risc, en el meu cas, per a Catalunya. C's és el discurs del PP sense complexes. El discurs en contra dels drets de Catalunya. És per això que ens hi juguem molt.

De ben segur, però, no coincidirem amb el senyor Rajoy en qui hem de votar. Donar el meu suport al PP no és cap garantia per al meu anar bé, ni el de la majoria de catalans. Ho hem vist durant aquests darrers quatre anys, que ha estat capaç de forçar Artur Mas a demanar la independència. Una demanda que no se li hauria ocorregut mai a cap militant convergent.

Malauradament tot fa pensar que, a Catalunya, C's li passaran, per molt, per la cara al PP català, que aconseguirà la mínima expressió, just per salvar la pell del Jorge i l'Alicia, i poca cosa més. I no m'entristeixen els mals resultats del PP català, sinó els bons resultats que traurà C's, i no només a costa del PP, sinó també del PSOE.

A les eleccions autonòmiques ja es va poder veure com el vermell de l'àrea metropolitana i i Baix Llobregat es convertia en taronja. L'espanyolisme que havia predicat el PSC s'ha vist superat pel populisme i demagògia de C's, i els que havien estat votants incondicionals del PSOE a Catalunya, han passat al C's amb molta facilitat i rapidesa. El PSC, doncs, haurà perdut els catalanistes de Girona i comarques centrals i al mateix temps els espanyolistes de les comarques properes a Barcelona. Un trist final, per a un partit històric.

El moviment Podemos pot haver assolit ja el seu sostre

La sortida de Juan Carlos Monedero de la direcció de Podemos és una primera bufetada al projecte que ens varen vendre que ho havia de resoldre tot. Ens ho posaven molt fàcil: es tractava de fer fora tothom i posar-s'hi ells, perquè ells no eren casta. Ara, però, Monedero diu que Podemos s'està convertint en casta, està fent el mateix que criticaven dels altres.

Rivera diu que Podemos estan nerviosos perquè les enquestes estan canviant i ja no els donen els bons resultats del començament. Varen sortir massa aviat?

En un post, ja fa uns mesos, deia que era una bona idea no deixar presentar a les municipals la marca Podemos, perquè tothom s'hi apuntaria, sense cap garantia de qualitat. Això està passant, encara que amb noms més o menys diferents, però tots busquen l'efecte Podemos a les Europees.

Si poséssim de costat les diferents candidatures a l'entorn de Podemos als diferents municipis catalans, segur que hi trobaríem grans diferències, però em temo que amb un fet comú, gairebé en totes elles: desconeixement de la realitat municipal i promeses irrealitzables.

Penso que els municipis on la llista de Podemos, s'anomeni com es vulgui, obtingui suficient suport per governar, tindran greus problemes de gestió i a curt termini estaran aplicant les mateixes eines que els governs actuals, però amb menys experiència i capacitat de gestió.

Es coneix la lletra de la LRSAL? Es té suficient coneixement de la insuficiència financera de l'administració local? A mesura que s'acosti la data de les eleccions municipals escoltarem moltes promeses sense cap base econòmica realista. És cert que es pot canviar la manera com es gestionen molts ajuntaments sense necessitat de millorar el finançament, però llavors hi ha uns límits que ningú accepta, sobretot qui juga amb discursos populistes.

Monedero ha marxat perquè no veu bé el camí que segueix Podemos, però no oblidem els seus problemes de coherència personal i política. Pablo Iglésias li ha acceptat la dimissió. Serà tot plegat una excusa per treure del mig un líder qüestionat des del principi?

Què passarà amb els policies locals de Madrid?

Quan vaig saber que Aguirre seria l'alcaldable de Madrid de seguida vaig recordar l'episodi en què va fugir d'uns policies locals de Madrid el dia que varen gosar multar-la per una infracció de trànsit i, després de bolcar-los una moto, la varen perseguir fins a casa seva. Què els passarà ara que serà la seva cap suprema?

Passem la vida criticant l'actitud de molts polítics i la manera que tenen per evitar multes, sancions i fins i tot presó, però no serveix de res. Aquests mateixos polítics opten a càrrecs i surten airosos de tot. Només veure que això passa, ja ens hauria de servir per declarar que la vida política i social del país està corrompuda i que hi ha desigualtat no només econòmica, sinó també en drets i deures.

Algú es creu que en aquestes eleccions, les municipals, però també les generals, tot canviarà i es produirà una regeneració política? No us ho cregueu pas. A mi no em mereix cap confiança ni Podemos ni C's. Podran pensar diferent en molts aspectes, però la seva targeta de presentació està tacada com la dels altres. L'únic consol és evitar les majories absolutes i forçar-los a pactar, però... quina garantia ens pot donar un pacte PP-C's? si sumen majoria absoluta pot ser fins i tot pitjor que ara, perquè es dedicaran els quatre anys no només a perjudicar-nos, sinó també a barallar-se entre ells per treure pit.

Avui a La Vanguardia, l'articulista José Antonio Zarzalejos parlava de "Qüestió d'estil". Comentava l'entrada en l'esquerra de persones amb elegància intel·lectual, i les comparava amb l'estil de la majoria de polítics actuals, sobretot en el PP, i esmentava particularment el portaveu popular al Congrés, el senyor Rafael Hernando, que acostuma a utilitzar un estil barroer que no li fa cap bé, però entenc que és el que sap fer. Zarzalejos afegia que "les societats evolucionades reclamen els millors d'entre els ciutadans per ser governades i dirigides". Fa molt temps que estem reclamant millors polítics i també una altra manera de governar. La veritat és que l'alternativa de C's i Podemos no em mereix cap garantia, malgrat pensar que pitjor que amb el PP difícilment ho puguem patir.

La CUP contraprograma l'Audiència Pública

El regidor d'Hisenda es queixa de la poca participació, o millor que diguem assistència, a l'Audiència Pública del Pressupost 2015. Una Audiència que la CUP va contraprogramar amb una altra sessió participativa sobre el pressupost.

El regidor Vinyes sap, però, que no és la primera vegada que la sala de plens queda buida, i estic segur que també en sap els motius. Vull recordar que en aquest mandat CIU, PP i Bloc varen suprimir la regidoria de Participació, i no va ser fins que el PSC va entrar al govern que no es va recuperar.

El fet que existeixi la regidoria de participació tampoc és garantia de res. El més important és que la participació sigui transversal, que es practiqui des de totes les regidories. Esclar que fins ara no ens han demostrat que això sigui així. Tenim prou exemples de funcionament i de presa de decisions de les diferents regidories que haurien pogut ser una oportunitat de participació ciutadana: en l'aprovació de reglaments, de les ordenances fiscals, del mateix pressupost ordinari...

Si a l'Audiència Pública no hi va gent és perquè es programa com a sessió informativa i no participativa. És per això que volia diferenciar participar d'assistir. Aquesta diferència no sempre es té en compte i els polítics es posen a la boca massa fàcilment el mot participació.

Jo no estic content del model de participació del mandat anterior. No voldria que la meva crítica es mal interpretés. Hi ha partits que van per la vida parlant de model assembleari, d'altres del model de democràcia participativa de Porto Alegre... i són els primers de manipular els models i posar-hi totes les pegues.

Si no canviem el model no aconseguirem més assistència i encara menys participació. Aquesta setmana ens han presentat el pressupost per al 2015. Seria bo que l'any vinent ens presentessin el pressupost liquidat de 2014 i el comparéssim amb l'inicial. Potser llavors entendríem aquest costum tan particular dels governs municipals d'Arenys de Mar d'anar aprovant modificacions de crèdit cada mes. Però sobretot, si creiem en la participació, posem-nos-hi seriosament.

La inestabilitat política també afecta la selecció de futbol

Mentre Espanya era golejada per Holanda en el primer partit d'aquest mundial de futbol 2014, nosaltres estàvem fent tertúlia com cada mes, en aquesta ocasió una setmana endarrerida. L'actualitat és prou diversa i durant un mes succeeixen tantes novetats que no ens les acabem.

Hem parlat del rei, la seva abdicació i el seu aforament. També hem comentat les dimissions i renúncies de càrrecs polítics al PSOE i el PSC, i el joc típic de Duran i Lleida, per cridar l'atenció. Hem fet un recorregut per la vila i hem repassat les obres públiques realitzades anys enrere i hem coincidit en la poca confiança que ens mereix la proposta d'actuació al rial del Bareu.

Ara he llegit que es vol fer una reunió entre veïns del Bareu i el regidor d'Urbanisme. Penso que és una bona idea i fóra bo que s'escoltés bé la seva opinió i se'ls expliqués clarament què es pretén fer, amb una garantia que no serà un nou nyap.

Pensava que les dimissions dels líders polítics marcaven un canvi de cicle. S'acabava una etapa i en començava una altra, encara que no tenim massa clar quin model seguim i on ens pot portar. Probablement amb la selecció espanyola de futbol pot estar passant el mateix. Després de dos campionats europeus i un mundial, el partit d'avui amb Holanda pot significar el final del triomfalisme i el retorn a la realitat més dura, el passat. Com si tot plegat hagués estat un somni.